L'amor humà, la senzillesa de l'estima mútua

Una reflexió sobre el veritable amor humà, el de debò 

El Ian i la Larissa Murphy. Amb l'ajuda de la seva fe en Déu el seu amor no es rendeix i s'estimen, 
perquè com diu St. Pau l'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no és orgullós ni interessat, tot
ho entèn, tot ho creu, tot ho suporta, tot ho espera. Ja són feliços aquí i esperen ser-ho del tot al Cel

Els que aquí es citen com a exemples i com a model d'amor humà autèntic i sincer estan trets de relacions de casos admirables pel seu afecte, tendresa, abnegació, sacrifici o duració, o en algun cas per circumstàncies insòlites i dificultats superades amb valor, paciència i constància.. 

Són casos reals, alguns adaptats a relats i fins novel·les que per això o per motiu de notorietat són coneguts,  com el d'Irina McClellan (1938) a Of love and Russia (1989) sobre la seva història d'11 anys de separació amb Woodford McClellan, amb qui es va casar a Rússia el 1974 però quan el seu marit nord-americà va tenir que retornar a Estats Units a ella les autoritats soviètiques no li van deixar anar fins 1986. 

O com el cas de Jack i Phyllis Potter, amor a primera vista quan es van conèixer en un ball l'octubre de 1941, i Jack va començar a portar un Diari de les seves relacions amb ella, es van casar el 20 de febrer de 1943 i van tenir un matrimoni feliç fins i tot quan ja gran ella va patir Alzheimer i va tenir que ser ingressada en una residència i ell l'anava a visitar cada dia i li llegia trossos del seu diari i li ensenyava fotos dels seus temps feliços, com un El quadern de Noah (The Notebook, llibre de 1996 i pel·lícula de 2004) de la vida real i sense relació amb els personatges de la narració, que són ficticis; al 2013 van celebrar els 70 anys de casats. És dels casos en que es pot dir que la vida imita a l'art, o viceversa, i que allò que un ha pogut imaginar un altre ho pot realitzar, i també d'aquells que es diu que la realitat supera a la ficció, ni que sigui perquè és real. 

I el que els va passar a George Raynes (1930 - 2025) i Carol Harris (1930 - 2017) que 75 anys desprès del seu primer petó al col·legi en una funció escolar quan eren uns nens petits l'any 1936, un cop vidus tots dos dels seus primers matrimonis, es van retrobar, es van recordar, redescobrir i congeniar i es van casar, cosa que els va permetre viure uns anys junts. 

O el que van viure Forrest Lunsway (1911 - 2014) i Rose Pollard  que vidus tots dos, es van conèixer en una cita a cegues  el 1983 i a partir d'aleshores ell la va festejar anant gairebé  cada dia a veure-la tot i que vivien a 40 km l'un de l'altre, i li va proposar matrimoni el 2003 amb ell amb 92 anys i ella amb 85, obtenint d'ella la resposta que es casaria amb ell quan complís 100 anys, i així va ser, es van casar el mateix dia que ell els complia i encara van poder viure uns quants anys casats. 

Un altre Fred Stobaugh (1917 - 2016) que va conèixer a Lorraine Dinquel (1921 - 2013) el 1938, es van casar el 1940 i quan ella va morir ell, amb 96 anys va composar la lletra de la cançó "Oh, sweet Lorraine", que un cop musicada per professionals va ser un èxit internacional. 

També són especials Less Brown (1918 - 2013) i Helen Brown (1918 - 2013), que van néixer el mateix dia, van fugar-se per casar-se amb només 18 anys, van estar casats 76 anys i van morir amb un dia de separació per malalties diferents (1). 

També Ian i Larissa Murphy (1985), que es van conèixer a la Universitat el 2005, es van enamorar, van descobrir que estaven fets l'un per l'altre i el 2006 van decidir casar-se però just quan Ian anava a comprar l'anell de noces el setembre d'aquell any va sofrir un accident de trànsit del que va quedar mesos en coma, amb la sort que tant els seus pares com la seva promesa no van permetre que el desconectessin ja que semblava irreversible i necessitava suport vital, i amb fe i molta pregària al final va començar a donar mostres de recuperació i no necessistar maquinaria d'asssistència i mesos més tard va poder sortir de l'hospital i tornar a casa, tot i que va quedar amb dany físic permanent, però Larissa no va desistir del projecte i quan Ian es va recuperar una mica més i ja podia parlar es van casar el 2010, i tot i la minusvalia d'ell segueixen feliçament casats, ella en té cura de tot i ell s'esforça en seguir fent rehabilitació per seguir millorant i així el 2014 l'Ian va començar la campanya d'oració  per demanar a Déu que poguès caminar abans dels 30 i el gener de 1985, tres mesos abans de complir-los, miraculosament va poder donar els primers passos; a més el gener del 2017 Déu els va beneïr amb el seu primer fill i dos anys desprès van tenir una filla. Així, suportant les dificultats per l'amor mutu a Jesucrist i entre ells, la seva història surt en el llibre escrit per ella Eight twenty-eight: When love don't give up (2014). Larissa ho explica: "Senzillament ens estimem".

L'amor humà lleial és reflex de l'amor de Déu, ve d'Ell, troba la seva inspiració, guia i força en Ell i porta a Ell.  

(1) I per citar un cas no procedent de les notícies sinó conegut personalment, tinc el vague record de que quan era nen en algun lloc vaig conèixer una parella casada de mitjana edat però que es conservaven molt joves i se'ls veia molt feliços i molt units l'un a l'altre, es notava que tenien un amor mutu total i molt satisfactori, d'aquells envejables perquè no són massa habituals, tan ben compaginats i tan adequats i complementaris l'un amb l'altre, que segons em van dir ells mateixos, quasi com el secret de la seva bona sort, ell va tenir que insistir força al llarg d'uns quants anys perquè quan se li declarava ella li va dir que no unes quantes vegades, fins que finalment es va convèncer i va accedir. I el més curiós de tot és que segons em va dir el xicot, al final havien tingut tants fills, i no eren pocs, quatre o cinc, com negatives li va donar ella i ell va superar, un d'aquells fets estranys de la vida i no planificats ni molt menys, al final van comprovar que en tenien un per cada negativa. I és que l'experiència humana és molt rica i variada, molt individualitzada, i per exemple el meu germà Jordi també m'explicava un cas que havia sentit a dir d'un matrimoni que es van casar pràcticament sense haver-se tractat i gairebé ni quasi conèixer-se per un arranjament dels pares que ells dos van acceptar, i va ser un matrimoni molt correcte i normal, i havent començat nomès amb l'acceptació van anar estimant-se cada cop més amb el pas del temps i quan ja de molt avançada edat ella va quedar vídua va confiar als seus que el seu marit no li havia donat mai cap disgust i que amb ell sempre s'havia sentit bé. I l'escaquista argentí Ariel Sorín (1967) em va dir en una entrevista que li vaig fer que un seu avi als inicis del segle XX va buscar una casamentera perquè li trobés una dona perquè volia emigrar a Argentina des de la seva Rússia natal i per poder-ho fer necessitava estar casat, en uns dies n'hi van trobar una, jueva com ell, els van presentar, quasi de seguida es van casar i immediatament van partir a instalar-se a la seva nova pàtria "i malgrat la forma en que es va contraure, van ser un matrimoni raonablement normal i feliç" que va perdurar fins que la mort els va separar, ja grans d'edat, i ell els va arribar a conèixer i tractar. I és que com diu Shakespeare "hi ha més coses a la vida no sols de les que conèixem sinó també de les que podem arribar a conèixer". 

Segles de finals i principis (I): El segle II.

Els segles "pobres" són aquells en els que acaba un cicle i en comença un altre, per tant són temps de finals i de principis, i solen estar marcats per grans trasbalsos de tota mena i ser centúries molt dures i difícils. 

Uns quants d'aquests segles ja en l'Era Cristiana, començant pel primer de tots, l'immediat que va succeïr als grans fets del segle I, una època de gran esplendor, i no sols al món mediterrani: 

I que és el segle II.  Va ser el final de tota una època jueva que es remuntava com a mínim a la Revolta Macabea de principis del segle II aC i també de l'ús jueu de la traducció grega de la Septuaginta, començada a mitjan segle III aC, substituida per noves traduccions rabíniques com la d'Aquila, ja que es van adonar que si acceptaven la Septuaginta havien de reconèixer que Jesús de Natzaret era el Messies profetitzat per les Escriptures, a més es va perdre ja del tot l'ús normal de l'hebreu, substituït per l'arameu i conservat .com a llengua sagrada, i amb Bar Kokhba va fer la darrera aparició històrica, ja anacrònica, l'escriptura paleohebrea. El Judaisme va començar a elaborar la Mishnah, publicada cap al 188, perdent exclusivitat i protagonisme la Tanakh, i de tota la pluralitat d'escoles dels segles anteriors, saduceus, zelotes, fariseus i essenis, només va persistir com a molt majoritària el fariseisme i encara dins d'aquest la branca de Hillel. La separació total de Cristianisme i Judaisme, iniciada ja quan la primera Guerra Jueva si nó abans i tot, es va fer total, absoluta i irreversible, i fins i tot els romans van deixar de considerar als cristians com una branca jueva i d'associar uns i altres. 

Pel demés la causa de l'Hel·lenisme a Àsia va sofrir un gran cop amb la  destrucció de Ctesifont pels romans i l'Imperi Romà, arribat al màxim de la seva expansió amb Trajà (98 - 117) no sols va deixar de crèixer sinó que va començar fins i tot a retrocedir, abandonant territoris. També va passar la bona època de la Pax Romana i dels 5 bons emperadors.  Vist amb perspectiva l'ascens exterior de Roma iniciat cap al segle III aC, amb les guerres púniques, va resultar ser un "triomf destructiu", per exageració i abús contraproducents, per a la causa de l'Hel·lenisme i per a la civilització grecoromana de discurs lògic, que va ser tocada des de dins. 

El Cristianisme al segle II va viure la crisi més greu de tota la seva Història, el màxim perill, la del Gnosticisme i alhora també la de Marció i les seves idees i seguidors, el Marcionisme. Perquè tots els atacs abans i desprès van ser externs i sobretot físics, persecucions sagnants, però la "crisi gnòstica" centrada en el segle II i molt relacionada amb l'activitat de Marció, va ser l'atac més intens i perillós de desvirtuació del Cristianisme des de dins, transformant-lo en quelcom diferent i fins radicalment oposat, però que es seguia presentant, dient-se i pretenent ser, com a cristià. Mai més en la Història el Cristianisme ha patit una crisi tan greu i un atac tan fort a la seva essència com la de la Gnosi i sobretot al segle segon. La crisi gnòstica d'aquest segle és com una mena de barrera que apantalla en bona mesura la joiosa i innocent experiència cristiana confiada i acceptadora del primer segle, a partir d'aquesta l'Església deixarà de batejar fàcilment i immediatament als candidats de bona voluntat i amb el coneixement  bàsic i establirà catecumenats, llargues catequesis i exàmens de puresa doctrinal i bon sentit i deixarà de considerar tolerables excentricitats i revelacions privades, almenys sense haver-les examinat i discernit sobre elles. I precisament el paper institucional dels bisbes, en una jerarquia oficial establerta i reconeguda, està ben documentat a partir de finals del segle I i inicis del segle II, junt amb l'aparició del nom de catòlica (universal) per a l'Església que manté pur i íntegre l'ensenyament dels apòstols, sense treure ni afegir-hi coses que el puguessin mutilar o corrompre. 

A la resta del món, passa semblant. A Xina la dinastia Han, sota els Han orientals, viu un llarg final entre 188 i 220 amb rebel·lions com les dels taoistes Turbants Grocs (184 - 205) i un altre revolta taoista que va fundar un Estat teocràtic independent a una zona perifèrica  (142 - 215) i guerres continues, que posen fi no sols als Han orientals (25 - 220) amb capital a Luoyang, sinó a tota la dinastia Han, inclosos els Han occidentals (202 aC - 9) amb capital a Chang'an, separats només pel breu interregne de Wang Mang (9 - 23). I mentre tot això passava els abans poderosos emperadors Han s'anaven convertint en cada cop més dèbils i al final nominals, estant el veritable poder en els senyors de la guerra i el país estava dividit, i un dels quals, Cao Cao, que ja tenia el poder real en una gran zona, posaria fi al que ja era poc més d'una ficció i acabaria provocant la seva fi quan poc desprès de la seva mort l'últim emperador Han es va veure obligat a abdicar en el seu fill, que començaria un nou llinatge imperial. Aquesta dinastia Han, performativa de Xina,  ha fet que quan els xinesos parlen de si mateixos s'anomenen "han" (1), i quan aquesta primera gran Xina es va dividir en Estats rivals va començar l'Edat Mitjana xinesa (220 - 581) i va haver-hi invasions de pobles bàrbars, que formaren nous Estats. És a dir que la crisi del segle II va tenir un abast global, com si la Humanitat tinguès una mena de ritme històric bastant sincrònic, ja que també a Pèrsia l'Imperi Part hel·lenitzat (247 aC - 224), gran rival de Roma, aviat arribaria al seu final, quasi simultàniament amb es Han, i seria substituit pel zoroastrià Imperi Neopersa  Sassànida (224 - 651).  

Finalment, els grans personatges del segle II foren més que res recopiladors dels coneixements que vingueren també a significar i posar un punt final com Claudi Ptolemeu (c. 100 - c. 170) en Astronomia i Geografia, Galè (129 - 216) en Medecina, l'escriptor Llucià de Samosata (121 - 181), el filòsof Plutarco (c. 48 -  c. 120) autor de les Vides paral·leles, els historiadors Tàcit (56 - 120) i Suetoni (c. 70 - d. 126) i en el Cristianisme, a part del floriment de sectes gnòstiques destructves amb els seus mestres  com Marció (c. 85 - c. 160), Valentí (c. 100 - c. 180) i molts altres, i altres heretgies relacionades com el docetisme, en la seva versió principal té en els seus inicis els Pares apostòlics, deixebles dels apòstols, com St. Ignasi d'Antioquia (+ c. 110), St. Policarp (c. 70 - 155), Papias (c. 60 - c. 130) i Hermas  i veu sorgir els apologistes com St. Justí (c. 95 - 165), filòsof i màrt, r  i els primers que lluiten contra les heretgies denunciant-les com St. Ireneu de Lió (c. 125 - 202) i els primes teòlegs com Tertul·lià (160 - 220), predecessor d'Orígenes, i fins i tot el cas gairebé únic i insòlit de St. Hipòlit .de Roma (c. 160 - 235), el primer antipapa i l'únic antipapa canonitzat, desprès de reconciliar-se amb l'Església i morir màrtir, autor de molts escrits que permeten veure com vivian els cristians en aquell temps. I també va ser un segle de màrtirs i tenim diverses Actes autèntiques i fiables, històricament i jurídicament veraces i exactes, de determinats martiris importants de sants. Tot això junt forma un panorama fascinant d'aquest segle de transició però força interessant en el seu estil, el primer dels segles "pobres" en el significat que s'usa aquest terme aquí, en l'Era Cristiana, una prova i una experiència en la vida cristiana.   

Algunes dates cronològiques: 

100 - 120 Activitat del gnòstic Saturní a Antioquia 

115 - 117 Segona revolta jueva (desprès de la del 63 - 73) davant l'avenç de Trajà cap a Mesopotàmia on hi ha la gran diàspora jueva, amb 6 segles d'antiguitat o més. Es rebel·len els jueus d'Egipte, Cirenaica, Xipre... i són durament reprimits.

117 - 161 Activitat del gòstic Basílides a Alexandria, on en aquest segle també floria l'alquimia i l'hermetisme, els seus seguidors basilidians seguiran durant segles  

122 - 132 Construcció del mur d'Adrià a Escòcia. Mostra que l'Imperi Romà ha arribat als seus límits, ha perdut la seva força conqueridora i es posa a la defensiva en les fronteres. 

132 - 135 Revolta de Bar Kokbà contra Roma, la tercera i última i la més desastrosa

135  Desprès que els romans aixafin la revolta, el nom de Jerusalem es canvia a Aelia Capitolina i s'hi instauren temples pagans grecoromans, els jueus tenen prohibit residir a Judea, que queda devastada  i despoblada per les matances, esclavització i exili forçat, i encara més entrar a Jerusalem, delicte castigat amb pena de mort. El nom de la zona canvia a Palestina

135 - 138 El Judaisme, religió prohibida a l'Imperi Romà

136 - 168 El gnòstic Valentí vingut des d'Alexandria difon la seva heretgia a Roma i funda escola, els valentinians 

140 Marció (85 -160) exposa les seves teories a Roma i obté rebuig en general, St. Policarp l'arriba a qualificar de "primogènit de Satanàs", però també partidaris convençuts. I el seu desafiament a les Escriptures de l'Antic Testament i fins a les naixents del Nou Testament, del que sol accepta un Evangeli i 10 cartes paulines, i encara tot expurgat, obligarà a l'Església a distingir clarament entre llibres inspirats i apòcrifs, i entre ortodoxos i herètics, i a establir un cànon.   

142 Es construeix el segon mur fronterer romàa Escòcia, el de'Antoní Pius, 150 km més amunt, en un lloc on la distància entre les costes del Mar del Nord i de l'Oceà Atlàntic és bastant menor. Hi ha limes com aquest a moltes fronteres de l'Imperi (2) 

144 Marció és excomunicat com heretge i funda la seva pròpia secta, que persistirà força temps

140s/155 Antoní Pius torna a permetre la circumcissió per motius religiosos

mitjan s. II  El Pastor d'Hermas 

155 Primera Apologia de St. Justí, dirigida a l'emperador Antoní Pius  

158 Senyal de la situació dels temps, els romans tornen a la frontera d'Adrià a Escòcia, molt més al sud que la breu d'Antoní Pius. 

157 Segona Apologia de St. Justí, dirigida al Senat romà

160 Diàleg amb el jueu Trifó, de St. Justí que mort màrtir cap al 165  

165 Les legions romanes d'Avidi Cassi destrueixen la capital parta Seleucia. Gran cop a la causa de l'Hel·lenisme a Àsia

166 - 180 Al seu retorn, les legions romanes estenen per tot el Mediterrani la pesta Antonina, la primera pandèmia a l'Imperi Romà 

c. 168 El Diatessaron, concòrdia dels 4 Evangelis, de Tacià (c. 120 - 185), que va ser durant uns segles usat en la litúrgia per l'Església siríaca, fins que al segle V va ser substituït pels 4 Evangelis de la Peshitta, traducció siríaca de la qual l'Antic Testament també es va publicar al segle II, mentre el Nou Testament, i  per tant els Evangelis,  és posterior, dels s. III-IV. 

c. 170  El cànon Muratori, el més antic, fet potser com a resposta al desafiament de Marció 

180  Adversus haereses de St. Ireneu de Lió, que polemitza sobretot amb el Gnosticisme, denunciant-lo 

189 Rebrot de la pesta, particularment afectant l'exèrcit romà i les ciutats de l'Imperi Romà, que queda despoblat  

193 Any de 5 emperadors a Roma, que anticipa ja el convuls segle III del militarisme i continus cops d'Estat i lluites internes pel poder a l'Imperi.  

El món a l'inici del segle III ja era molt diferent al món de finals del segle I, desprès de tots aquests canvis i transformacions, i per exemple si el període 250 aC - 150 era molt pluralista i amb l'Estoicisma com a filosofia "primus inter pares" de referència al món grecoromà,, el següent període, el 150 - 550, serà una època dualista i la filosofia predominant serà el Neoplatonisme. I això és important, perquè els textos del Nou Testament, escrits sobre un fons de referència general estoic dins d'un ambient també de gran pluralisme, quan surtin realment en públic i es discuteixin a partir de Constantí al segle IV ho faràn en una època de base intel·lectual dualista, per exemple amb l'aparició i auge del Maniqueisme, i amb el Neoplatonisme i no l'Esroicisme com a referència. Això no afecta al seu contingut ni a la seva essència però sí a alguns matissos en la interpretació i comprensió dels mateixos, igual que en la nostra època del segle XXI estem mediatitzats per una mentalitat general científica, historicista i de crítica textual. Per això és important l'exegesi i l'hermenèutica, la bona traducció als idiomes moderns i conèixer l'evolució històrica i filosòfica del món occidental per intentar una comprensió el més pura possible des de la part humana (3). 

(1) Mentre que els xinesos a l'estranger o els cosmpolites solen ser anomenats "tang" per l'altra gran dinastia xinesa, la Tang (618 - 907), molt cosmopolita i amant de tot l'estranger. 

(2) Isaac Asimov, en els seus llibres sobre Roma (La República Romana  i L'Imperi Romà)va er notar que si els romans no haguessin sigut derrotats al bosc de Teutoburg l'any 9 de l'Era Cristiana i haguessin consolidat el seu domini sobre Germania, potser haurien pogut seguir conquerint i annexant-se alguns territoris més a Europa central i oriental, i arribar a la zona d'Europa on la separació entre el Mar Bàltic  i el Mar Negre és més curta, i la península europea és més estreta, i en lloc de tenit que defendre la llarguíssima frontera del Rin i el Danubi, deixant en poder bàrbar tants grans territoris a la part central i nord d'Europa i a més relativament propers a Itàlia, i attibar a establir les seves fronteres en les ribes dels rius Oder i Dniester o del Vistula i Dniester ambl'ajut també de la barrera dels Monts Càrpats en els dos casos, amb una triple o quadruple avantatge: més extensió de terreny i més població romana i en procés de civilització, frontera molt més curta i per tant més fàcilment defendible, i molta major distància des de la frontera Est fins a Roma i el centre imperial com a protecció addicional contra incursions i possibles invasions, i potser aleshores el limes gairebé únic s'haguès pogut mantenir, amb una mena de com de Gran Muralla xinesa a les portes d'Europa, i l'Imperi no haguès caigut o com a mínim haguès durat molts més segles, com en el cas de Constantinoble, protegida per les muralles teodosianes, la seva flota, les cadenes que podien tancar els estrets del Bòsfor i Dardanels i el foc grec.. Llavors l'eventual trasllat de la capital efectiva de Roma a Ràvenna i fins a Bizanci haguès tingut molt més sentit i la  Història Universal seria molt diferent, si l'Imperi no haguès caigut o ho haguès fet al mateix segle XV però havent mantingut fins aquest temps una unitar i  el control d'Europa occidental i central, amb una frontera segura a l'Est, el lloc més perillós per la gran plana euroasiàtica, i les també bastant segures del Mar Mediterrani i el desert del Sàhara al Sud, l'Oceà Atlàntic a l'Oest i el Mar Bàltic i la península de Jutlàndia al Nord.
(3) Sinó les coses poden canviar o variar de significat en poc temps. Un professor de l'ISCRV ens posava el cas de les novel·les de Dickens, d'un idioma semblant i proper com és l'anglès, i de sols 150 anys enrera o poc més quan ens ho deia a principis del segle XXI, on en algun cas es diu d'un orfelinat on els nens menjaven cada dia patates amb bacallà, i per l'evolució del temps un lector poc advertit o sense explicació adicional podria arribar a la impressió errònia que la vida dels nens era molt dura, però almenys el menjar era de primera, i això no és el que descriu l'autor ni el que vol dir, malgrat a nosaltres ens ho poguès semblar. També es pot dir una cosa semblant del caviar, menjar dels pescadors pobres en determinats llocs i temps que, desprès de considerar-se per alguns com una delicadesa i esdevenir com ua moda i un luxe per la seva escassetat, ha arribat a ser caríssim i considerat aliment nomès a disposició dels sibarites més rics. Molts més malentesos d'aquest tipus es poden produir quan tes tradueix d'una mentalitat semítica i d'unes llengües semítiques (hebreu, arameu) o del grec koiné, en una zona geogràfica molt particular i a una distància històrica de dos mil·lennis per al NT i de dos i mig a tres mil·lenis per l'AT. Calen doncs les notes i els comentaris basats en la tradició apostòlica i el magisteri eclesial mantinguts amb continuïtat al llarg de tots aquests 20 segles per entendre bé el que diu, el que es volia dir i el que entenien els primers oients. Perquè és ben sabut que els originals no envelleixen ni caduquen, però les traduccions sí i cal anar-les renovant periòdicament.  

De l'amor

Sobre l'amor humà, reflex de l'amor diví, s'han publicat molts estudis, una relació dels quals ja va sortir en una altra entrada. 

Aquí es citen algunes parelles emblemàtiques de la Història: 

Paris i Helena de Troia (fl. c. 1200 aC) 

Marc Antoni (83 - 30 aC)  i Cleopatra VII  (69 - 30 aC) 

Herodes Àtic (101 - 177) i Appia Annia Regila (125 - 160)* 

Justinià (482 - 565) i  Teodora (c. 495 - 548) 

Tang Xuanzong (685 - 762)  i Yang Guifei (719 - 756)

Leofric (968 - 1057) i Godiva (990 - 1067)  

Abelard (1079 - 1142) i Heloisa (1101 - 1164)

Elionor d'Aquitània (1122 - 1204) i Enric II (1133 - 1389) 

Dant Alighieri (1265 - 1321) i Beatriu Portinari (1266 - 1290) 

Francesco Petrarca (1304 - 1374) i Laura de Noves (1308 - 1348) 

Ferran el Catòlic (1452 - 1516) i Isabel la Catòlica (1451 - 1504) 

Felip el Bell (1478 - 1506) i Joana la Boja (1479 - 1555) 

Maria Tudor (1516 - 1558) i Felip II (1527 - 1598) 

Shah Jahan (1592 - 1666) i  Mumtaz Mahal (1593 - 1631) 

Lluís XVI (1754 - 1793) i  Maria Antonieta (1755 - 1793)

Napoleó (1769 - 1832) i Josefina Beauharnais (1763 - 1814),  Maria Walewska (1786 - 1817) i  Maria   Lluïsa d'Àustria (1791 - 1847) 

Sören Kierkegaard (1813 - 1855) i Regine Olsen (1822 - 1904)

Ada Lovelace (1815 - 1852) i William King-Noël (1805 - 1893)

St. Lluís Martin (1823 - 1894) i Sta. Maria Celia Guérin-Martin (1831 - 1877) 

Lev Tolstoi (1828 - 1910) i Sofia Tolstoi (1844 - 1919)   

Francesc Josep I (1830 - 1916) i Sissi (1837 - 1898) 

Friedrich Carl Andreas (1846 - 1930) i Lou Andreas-Salomé (1861 - 1937)**

John Collier (1850 - 1934) i Marian Huxley (1859 - 1887) i Ethel Huxley (1866 - 1941)***  

Rodolf d'Àustria (1858 - 1889) i Mary Vetsera (1871 - 1889)****

Pierre Curie (1859 - 1906) i Marie Sklodowska-Curie (1867 - 1934) 

Nicolau II (1868 - 1918) i Alexandra Romanova (1872 - 1918) 

Paul Valéry (1871 - 1945) i una catalana 

Carles I d'Àustria (1887 - 1922) i Zita de Borbó-Parma (1892 - 1989) 

Eduard VIII, el duc de Windsor (1894 - 1972) i Wallis Simpson (1908 - 1986) 

Fernando Eleta (1921 - 2011) i Mercedes Casanovas (1928 - 1954)***** 

Franz Wunsch (1922 - 2009) i Helena Citronová (1922 - 2007) 

Rainier III (1923 - 2005) i Grace Kelly (1929 - 1982) 

Viktor Pesek (1924 - 1944) i Renee Neumann (1924 - 1987) 

Balduí I (1930 - 1993) i Fabiola (1928 - 2014) 

Tenint en compte només els casos reals i no els literaris o llegendaris com Orfeu i Eurídice, Shakuntala, Tristan i Isolda, Ginebra i Lancelot, Shahrazad, Wanda, Romeo i Julieta, la princesa de Clèves, Manon Lescaut, Werther i Carlota, Mme. Bovary, Anna Karenina i altres. 

Els citats casos famosos històrics recullen en conjunt les diferentes possibilitats de les parelles conjugals humanes, experiències santes i pecadores, bones i dolentes, positives i negatives, fàcils i difícils, felices i tràgiques, normals i insòlites, reals i il·lusòries...

* Es va acusar a Herodes Àtic d'haver-la fet assassinar d'una patada al ventre, estant embarassada de 8 mesos, per un criat de la casa. Però Herodes va ser absolt en el judici ja que no va constar que ho haguès ordenat. I a més Herodes, amo d'una fortuna immensa, va fer construir en memòria de la seva dona l'Odeó d'Atenes (161), el temple de Ceres i Faustina a Roma, dedicat a ella i amb una estatua seva, i el cenotafi de Regila a la Via Apia. També li va fer inscripcions i panegírics diversos.

** Per decisió d'ella, que només va acceptar casar-se amb ell amb aquesta condició, van tenir un matrimoni blanc, sense relacions sexuals tota la vida, tot i que ell n'estava molt enamorat i la desitjava intensament i pel que va ser un enorme esforç viure sempre junts sense consumar el matrimoni. Lou Salomé, que sempre va mantenir el matrimoni (1887 - 1930) i el cognom d'ell unit al seu fins i tot desprès, va ser famosa per les seves anteriors relacions sentimentals amb intel·lectuals famosos com Friedrich Nietzsche (1844 - 1900),  Paul Rée (1849 - 1901), Rainer Maria Rilke (1875 - 1926) i Viktor Tausk (1879 - 1919), amb els quals va flirtejar i amb algun va tenir relacions sexuals, però en general els va entetenir i rebutjar, i Ree va morir en un accident de muntanya que podria haver estat un suïcidi i Tausk es va suïcidar però potser no per ella o no nomès per ella; també va tenir amistat amb Sigmund Freud (1856 - 1939), no se sap amb quina profunditat i conseqüències però que es va mantenir fins la mort d'ella. Havent descobert i abraçat la psicoanalisi el 1912, el mateix Freud la va psicoanalitzar, va ser acceptada en el Cercle com a membre i va ser la primera dona psicoanalista, ella deia que havia trobat allà les seves pròpies idees i Freud, que trobava molt interessants les seves relacions amb grans intel·lectuals, deia que Lou era la més bona entenedora de les seves idees. 

*** El pintor John Collier es va casar successivament amb dues filles de T.H. Huxley. El primer matrimoni amb la també pintora Marian Huxley (1879 - 1887) de la que va enviudar i el segon amb Ethel Huxley (1889 - 1934) i com que al Regne Unit era il·legal casar-se amb la cunyada, el matrimoni es va tenir que celebrar a Noruega, que sí que ho permetia. 
**** Inicialment s'havia cregut en un pacte suïcida ja que era una relació adúltera i impossible o bé en un assassinat-suïcidi per part de Rodolf per tal de no morir sol, però cada cop va anar prenent més força un assassinat  per part dels serveis secrets francesos, sols o amb l'ajut dels britànics, possiblement per ordres de Georges Clemenceau (1841 - 1929), per les idees de l'hereu Rodolf , com va sostenir l'emperadriu Zita (1892 - 1989) i molt recentment a partir d'una segona autòpsia del cos d'ella feta el 1955 i la consulta als arxius vaticans sobre el cas el 1959 s'ha sostingut que ella va morir de forma natural, possiblement a resultes d'un avortament, i que desprès el príncep es va suïcidar d'un tret. L'últim gir del cas, el 2015, va ser la troballa i publicació d'unes cartes de Mary a la seva mare poc abans de la seva mort en les que li parlava de que estaven disposats  suïcidar-se per amor i que s'havien mantingut secretes fins llavors, amb les que el cas va resultar ser finalment la primera i principal hipòtesi, la d'un pacte suïcida. La tragèdia de Mayerling va afectar profundament no sols a l'Imperi Austro-Hongarès sinó a tota Europa, i no sols llavors sinó de forma duradora. I allò que està clar és que el príncep Rodolf estava mentalment malalt i que la seva amant adolescent es va deixar entabanar, potser en una "folie à deux".    

***** Casats el 1950, van tenir 3 fills i ella va morir de poliomelitis poc desprès de néixer l'últim, estaven molt enamorats i  veient que es moria va encarregar al seu cunyat Carlos Eleta (1918 - 2013) que cuidés del seu germà i dels seus fills i aquest no nomès ho va fer sinó que el mateix any va compondre en honor d'ells dos la famosa cançó romàntica "Es la historia de un amor", mundialment famosa i no nomès en el món hispànic.

Europa: Grècia, Roma, el Cristianisme i la voluntat de ser

Roma és el centre del Catolicisme i en sentit ampli de la Cristiandat com la
reconeguda com la primera entre les 5 seus patriarcals establertes als inicis

Europa és el resultat del pensament i art grecs, del Dret i enginyeria romans i de la religió cristiana, amb una decidida voluntat de ser i per tant de defensar-se. 

Així han tingut i tenen molta importància a Europa els filòsofs Plató i Aristòtil, el metge Hipòcrates i obres d'art com el Partenó, a més de molts altres pioners de la filosofia i la ciència, sense oblidar la democràcia d'Atenes en temps de Pericles. 

De Roma l'alfabet llatí i el mateix idioma llatí que no sols ha evolucionat a les llengües romàniques sinó que ha sigut llengua litúrgica i de cultura i ha influït força en l'anglès, així com el Dret codificat per Teodosi II i Justinià, les obres d'enginyeria com vies i aqüeductes, el mateix Imperi Romà com element unificador de tot el món mediterrani.

 

El Cristianisme, amb la preparació de tot l'Antic Testament, amb Abraham, Moisès, David, Elies, entre molts, s'estableix amb Jesucrist i les figures fonamentals són Ell i la seva mare la Verge Maria, amb tots els sants del Nou Testament, especialment les figures de St. Josep, St. Joan Baptista, St. Pere i St. Pau, St. Joan i els altres apòstols, els evangelistes, els màrtirs i els apologistes, els primers teòlegs com Tertul·lià i Orígenes, així com Constantí, Teodosi, St. Jeroni (la Vulgata) i St. Agustí,  Clodoveu, St. Benet, Justinià, Carlemany... i els primers bisbes de Roma, aviat papes com St. Lleó, St. Gregori i St. Lleó, St. Gregori VII, Urbà II, fins arribar al zènit del segle XIII, amb l'apogeu del papat amb Innocenci III i -  amb el precedent de St. Bernat -  una plèiade de grans sants com St. Domènec, St. Francesc, St. Abert, St. Ferran, St. Lluís, St. Bonaventura, St. Tomàs d'Aquino...essent també el gran segle de les catedrals gòtiques. 

Segons es pot comprovar, el Cristianisme en la seva expansió mundial ha experimentat una sèrie de circumstàncies que l'han fet principalment europeu. Perquè si haguès tingut més èxit cap a l'Est, potser avui les seves formulacions serien diferents i el seu excipient - perquè la seva essència seria la mateixa - seria oriental, persa, indi i xinès. Perquè fins i tot de la manera com va anar històricament, en un moment donat, als segles al voltant del segle IX, l'Edat d'Or d'Àsia, l'Església de l'Est sobretot nestoriana, s'estenia sobre una extensió de terres molt major i amb una població molt més gran i amb una cultura superior, ja que incloïa Pèrsia, la Índia, Àsia Central amb la pujant Ruta de la Seda, i Xina, uns centres econòmicament molt per sobre de Bizanci i Europa, i amb una civilització més avançada i un futur aparentment més prometedor, tant per aquells països com pel Cristianisme oriental, tot i que allà malgrat la conversió de tribus tungús i mongolesl'Església hi era menys nombrosa i poderosa, ; però sobretot la gran revolta d'An Lushan (755 - 763)  i el gir antiestranger i massacres al Tang final (840 - 879) la debilitaren molt, i les campanyes i matances de Tamerlà a la 2ª meitat del s. XIV quasi acabaren amb ella. 

Per tant aquells que més han influït en la civilització europea els podem resumir en tres o quatre llegats, si es té encompte l'aportació germànica, i en unes quantes batalles decisives, sobretot les que significaren un enfrontament entre Occident i Orient, amb victòria occidental. 

480 aC Batalla naval de Salamina (1) 
            Himera  

331 aC Gaugamela, Alexandre Magne  

207 aC Metaure 

202 aC Zama. Escipió l'Africà 

312 Pont Milvi, Constantí 

451 Camps Catalàunics, Aeci  

673 - 677 Setge àrab de Constantinoble 

717 - 718 Setge àrab de Constantinoble 

722  Covadonga, Pelai 

732   Batalla de Poitiers. Carles Martell 

969  Destrucció de l'Imperi Khazar, Sviatoslav de Kiev 

1212 Las Navas de Tolosa 

1340 Salado 

1380 Kulikovo. Dmitri Donskoi i St. Sergi de Radonezh 

1456 Setge de Belgrad, Janos Hunyadi i St. Joan de Capistrano

1520 Otumba, Hernán Cortés

1521 Tenochtitlan, Hernán Cortés  

1529  Setge de Viena.

1532 Cajamarca, Francisco Pizarro 

1552 Conquesta russa de Kazan 

1556 Conquesta d'Astrakan 

1565 Setge de Malta.

1571 Batalla naval de Lepanto. Joan d'Àustria 

1582 Batalla del riu Irtysh, Yermak, inici de la conquesta de Sibèria 

1683 Segon setge de Viena, Jan III Sobieski "Veni, vidi, Deus vicit"

1783 Conquesta del kanat de Crimea, Grigori Potiomkin  

1920 Batalla de Varsòvia, el "miracle del Vístula", Jozef Pilsudski 

No es tenen en compte les terribles batalles de les Primera i Segona Guerres Mundials (1914 - 1945) ja que no eren pròpiament enfrontaments entre Occident i Orient, sinó lluites internes europees, que també van fer molt mal, però, a tota Europa en el seu conjunt, amb el dessagnament repetit dues vegades de la seva població (2), i la pèrdua de poder mundial i dels seus imperis. He fet una excepció amb la batalla de Varsòvia perquè va salvar a Europa de l'extensió del comunisme a Polònia i també a Hongria i  Alemanya, que havien tingut revolucions soviètiques el 1919, i si s'haguès estès a elles, es podria haver anat generalitzant, com es temia, a tot l'espai europeu (3). 

A vegades Europa va ser ajudada per batalles externes a ella, com la d'Ardebil (730), del Talas (751), Bagdad (1258), Angora (1402)... 

I també hi ha terribles derrotes com Yarmuk (636), Guadalete (711), Manzikert (1071), Hattin (1187), el riu Kalka (1223), Kiev (1240), la caiguda de Constantinoble (1453) i algunes més (4)... però aquí es tracta de la defensa i expansió d'Europa, no de la seva conquesta, per la qual cosa es citen les victòries decisives, tot i que tant la Península Ibèrica com Rússia i els Balcans van sofrir l'ocupació musulmana, particularment llarga en el cas de la primera. 

(1) Com deia José Maria Pemán en una observació "Europa i Àsia, que no estan separades geogràficament, sí que estan separades històricament, pel resultat de la batalla naval de Salamina". I té raó, perquè si el resultat haguès estat el contrari, Europa i Àsia probablement haguessin format una unitat geopolítica i cultural sota predomini asiàtic i Europa seria nomès allò que geogràficament és, un apèndix peninsular d'Àsia. 

(2) Veritables massacres sense sentit de centenars de milers i en ocasions de milions de persones, com les batalles de Verdún (1916), del Somme (1916), l'ofensiva Brusilov (1916), la Guerra Civil Russa (1917 - 1922), el setge de Leningrad (1941 - 1944), Stalingrad (1942 - 1943)... i en ocasions per decisions polítiques sense batalles ni guerra com el Holomodor (1932 - 1933) que va afectar a Ucraïna i el Kazakhstan... 

(3) I es ben sabut que el comunisme és la ideologia que ha causat més milions de morts a tot el món entre els seus propis ciutadans, a Xina, la URSS, Cambodja i molts altres països.  

(4) Algunes tan modernes com la Guerra Russo-Japonesa de 1904-05 amb la decisiva batalla naval de Tsushima (1905), però el Japó ja llavors estava tan modernitzat i occidentalitzat que no es pot considerar pròpiament una confrontació Occident-Orient, a no ser en el tema religiós, de molt poca importància en aquesta guerra. 

Dones del segle XXI

La nova generació de dones per aquest segle. 

Alguns exemples: 

Carla Restoy

Dolores Hart (1938) 

Chantal Delsol (1947) 

Maria Vallejo-Nágera (1964) 

Nicole Kidman (1967) 

Maria Corina Machado (1967)

Millie Stegman (1968) 

Marine Le Pen (1968) 

Ayaan Hirsi Ali (1969)

Edita Majić (1970)

Asia Bibi (1971) 

Maria del Himalaya (1973)

Giorgia Meloni (1977) 

Amada Rosa Pérez (1977) 

Karyme Lozano (1978) 

Sophia Kuby (1981) 

Tamara Falcó (1981)

Izanami Martinez (1984) 

Larissa Murphy (1985)  

Lila Rose (1988) 

Candace Owens (1989)

Carlota Valenzuela (1992)

Maria Pombo (1994) 

Paula Vega (1995) 

Sor Marta* (1996)

 

Carla Restoy (1996)

 

Eva Vlaardingerbroek (1996) 

Marin Minamiya (1996) 

Sofia Carreón (1998)

Ada Lluch (2000) 

"La millor estrategia en la naturalesa és ser el més conservador possible" - Werner Heisenberg (1901 - 1976), físic alemany, mecànica quàntica de matrius i principi d'indeterminació

* Marta González Cambronero 

Tipus de sacerdots literaris

Tipus de sacerdots i les versions literàries, classificats per estils personals.  

Abans que res, dos llibres d'estudi general del tema dels sacerdots en la literatura: 

Aspectos sociales y educativos del personaje sacerdote en la literatura española del siglo XX (2009) de Vicent Torres Aguado (1956) 

Vasijas de barro. La figura del sacerdote en la literatura contemporánea (2011) de Guadalupe Arbona Abascal (1965) i Paloma Fanconi Villar 

Es tracta de respondre a les preguntes Com ens veuen? I com ens veiem nosaltres? O com veiem el món?  En faig una relació agrupada per característiques comunes de sacerdots i/o escriptors. 

Estil personal 1 

Sacerdots com l'abat Prévost, Lorenzo da Ponte, Jacint Verdaguer, Robert Hugh Benson, José Luis Martin Vigil, Manuel Carreira 

Autors i llibres:

- Abbé Prévost (1697 - 1763), Manon Lescaut (1731) 

- Alessandro Manzoni (1785- 1873), I promessi sposi (1827) 

- Jacint Verdaguer (1845 - 1902), Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), En defensa pròpia (1895)  

- Emilia Pardo Bazán (1851 - 1921), Los pazos de Ulloa (1886) 

- Santiago Rusiñol (1861 - 1931), El místic (1903) 

- Robert Hugh Benson (1871 - 1914), Lord of the World (1907) 

- Bruce Marshall (1899 - 1987), Father Malachy's miracle (1931), All glorious within (1944), The      World, the Flesh and the Father Smith (1945), Satan and cardinal Campbell (A thread of scarlet,          1959), Father Hilary's holiday (1965)

- Anthony Boucher (1911 - 1968), The quest for Saint Aquin (1951) 

- Gilbert Cesbron (1913 - 1979), Les saints vont en enfer (1952), un títol provocatiu (1)  

- Jose Luis Martin Vigil (1919 - 2011), Los curas comunistas (1973), Muerte a los curas (1978)  

 

Estil personal 2 

Sacerdots com Lope de Vega, P. Joseph, Tirso de Molina, Richelieu, cardenal de Retz, el P. Isla, el P. Coloma, John O'Connor (model del P. Brown de Chesterton) 

Autors i llibres:  

Cardenal de Retz (1613 - 1679), Mémoires (1717) 

José Francisco de Isla (1703 - 1781),  Historia del famoso predicador fray Gerundio de Campazas   (1758)

Benito Pérez Galdós (1843 - 1920), Tormento (1884) i Fortunata y Jacinta (1887)

Luis Coloma (1851 - 1915), Pequeñeces (1890, 1891), Jeromin (1902) 

Walter M. Miller (1923 - 1996), A Canticle for Leibowitz (1959) 

Estil personal 3 

Sacerdots com Athanasius Kircher, B.J. Feijoo, Vivaldi, Talleyrand

Autors i llibres:  

- Juan Valera (1824 - 1905), Pepita Jiménez (1874), Doña Luz (1879) 

- Miguel de Unamuno (1864 - 1936), San Manuel Bueno, mártir (1931) 

- Miquel Llor (1894 - 1966), Laura a la ciutat dels sants (1931)

- Graham Greene (1904 - 1991), The power and the glory (1940), Monsignor Quixote (1982) 

- Josep Maria Gironella (1917 - 2003), La duda inquietante (1988) 

- Miguel Delibes (1920 - 2010)

- Neil Boyd (1932), Bless me, Father (1977)

- Jonathan Morris (1972), The promise (2008), God wants you happy (2011)   

 

Estil personal 4. 

Sacerdots: Calderón de la Barca, Malebranche, Giuseppe Mezzofanti, Balmes, Torras i Bages

Autors i llibres:  
- Leopoldo Alas "Clarín" (1852 - 1901), La regenta (1884)

- Morris West (1916 - 1999), The devil's advocate (1959), The shoes of the Fisherman (1963)

- Camilo José Cela (1916 - 2002), Mazurca para dos muertos (1983)

- Luigi Santucci (1918 - 1999), Lo zio prete (1951) 

- Andrew M. Greeley (1928 - 2013), Love and play (1975), The cardinal sins (1981), Thy brothers's      wife (1982),  Confessions of a parish priest (1986),  The priestly sins (2001), Priests: A calling i      in  crisis (2004)

- William Peter Blatty (1928 - 2017), The exorcist (1971) 

- Maria Vallejo-Nágera (1964), novel·la juvenil no publicada sobre un sacerdot (2)

Estil personal 5 

Sacerdots com Luis de Góngora, Alexandre de Rhodes 

Autors i llibres:

- Paul Anthelme (1851 - 1914), Nos deux consciences (1902) i la pel·lícula "I confess" (1953)   

- Armando Palacio Valdés (1853 - 1938), La fe (1892)

- Shusaku Endo (1923 - 1996), Chinmoku (Silenci, 1966) 

- Colleen McCullough (1937 - 2015), The thorn birds (1977)  

Estil personal 6 

Sacerdots com B. Gracián, Bossuet, Fénelon, St. J.H. Newman, Carmelo Elorduy, Camilo Torres, Jerzy Popieluszko   

Autors i llibres:   

- St. John Henry Newman (1801 - 1890), Apologia pro vita sua (1864) 

- Pedro Antonio de Alarcón (1833 - 1891), El escándalo (1875) 

- José Maria de Pereda (1833 - 1906), Peñas arriba (1895) 

- Gabriel Miró (1879), Nuestro padre San Daniel (1921), El obispo leproso (1926) 

- Ramón J. Sender (1901 - 1982), Réquiem por un campesino español (Mosén Millán, 1953) 

- Anthony Burgess (1917 - 1993), Earthly powers (1980) 

Estil personal 7 

Sacerdots: Santos Beguiristain, José Luis Martín Descalzo, Antoni Llidó 

 

Són persones molt variades i sovint pintorescos. Es diu d'ells que en el fons tenen el veritable poder. Però el seu poder és discret i fins ocult, per posar un exemple seria com un nadó, que és el rei de la casa, perquè tots estan per ell, ho rep tot sense cap necessitat d'esforç per part seva, i té tot el futur per davant, unes possibilitats il·limitades de ser gairebé tot allò obert als éssers humans. En les persones adultes es tracta de que molt freqüentment tenen poder econòmic, o bé poder per relacions, per estar en un grup molt col·laboratiu que s'ajuden mútuament i se senten solidaris pel motiu que sigui, o perquè tenen molta sort, cauen bé de natural o estan en el lloc i moment adequats. 

Autors i llibres: 

- Émile Zola (1840 - 1902), La faute de l'abbé Mouret (1875) 
- Georges Bernanos (1888 - 1948),  Sous le soleil de Satan (1926), Journal d'un curé de campagne      (1936) 

- Henry Morton Robinson (1898 - 1961), The cardinal (1950) 

- Giovannino Guareschi (1908 - 1968), Don Camillo (1948), Don Camillo e il suo gregge (1953),  Il   compagno Don Camillo (1963), Don Camillo e i giovanni d'oggi (1969)...

- Santos Beguiristain (1908 - 1994), Por esos mundos de Dios (1950)

- Gonzalo Torrente Ballester (1910 - 1999), Los gozos y las sombras (1962)

- Michel de Saint Pierre (1916 - 1987), Les nouveaux prêtres (1964) 

- Josep Maria Ballarin (1920 - 2016), Mossèn Tronxo (1989) 

- José Luis Martín Descalzo (1930 - 1991), Un cura se confiesa (1961)

- Umberto Eco (1932 - 2016), Il nome della rosa (1980)  

Estil personal 8

Sacerdots com Matteo Ricci, Jean Meslier, Charles Joseph de Harlez, Camillo Valota i Ottorino Davighi (aquests dos, models pel Don Camillo), Jerónimo Podestá, Jesús Urteaga   

Els d'aquest tipus humà són capaços de tot, tant del més bo i millor, la santedat de vida més alta, com també del pitjor, com portar una doble vida o servir interessos aliens ocults o cometre els pitjors crims, i com capaços de tot també poden portar una vida normal i correcta. Però sempre deixen un gran impacte en la societat, com dipositaris que són d'un gran poder natural sobre els altres, sobretot amb les seves accions i interaccions en general. Jean Meslier, portant una vida discreta i aparentment vàlida, externament complia raonablement bé les seves funcions parroquials però en el seu fons interior no creia o es va anar separant de tot allò que feia, que per ella era tot aparença, guardar les formes, voler quedar bé per mantenir la seva reputació i forma de guanyar-se la vida i no ficar-se en problemes,  amb l'agreujant de deixar un testament que era tota una declaració d'ateïsme i d'atac a la fe i a la religió, molt celebrat pels ateus i llibertins del segle XVIII. L'anticlerical autor portugès Eça de Queirós, que va escriure la seva obra per atacar a l'Església i al Catolicisme va presentar un protagonista que no es pot dir que no ss'hagi vist mai en la realitat, desgràciadament n'hi ha hagut casos. Aquests caràcters, que deixats a si mateixos i a la seva voluntat poden arribar a ser contradiccions vivents, com Lev Tolstoi (3), són l'estil humà més atret per l'atractiu sexual i la bellesa femenina i per l'exercici de la sexualitat. Però si aconsegueixen sublimar aquesta tendència en positiu poden arribar a les més altes cotes de bondat, santedat i dedicació als altres en la caritat cristiana, tot i que en el seu cas compagina més bé amb una vocació familiar i dedicada als afers humans com St. Tomàs More. Si se sent cridat a una vocació eclesiàstica o religiosa, el millor per ells és que sigui una vida molt activa i especialment en destins exòtics, per tal que el seu instint d'esforç es pugui utilitzar i perquè els atreu molt l'exotisme, especialment l'oriental i en concret l'Extrem Orient.    

Autors i llibres: 

- Jean Meslier (1664 - 1729), Testament (1762)

- Jean Jacques Rousseau (1712 - 1778), Profesion de foi du vicaire savoyard (1762) 

- Lev Tolstoi (1828 - 1910), Confessió (1879 - 1882), El que crec (1884),  El regne de Déu és en          vosaltres (1894), Resurrecció (1899),  

- Eça de Queirós (1845 - 1900), O crime do padre Amaro (1875) 

- James Joyce (1882 - 1941), Dubliners (1914), Araby (1914)

- Camillo Valota (1912 - 1998), model de Don Camillo

- Ottorino Davighi (1920 - 1999), model de Don Camillo  

- José Jiménez Lozano (1930 - 2020), Cartas de un cristiano impaciente. Antologia 1965-1968 (2023)  

- Vladimir Volkoff (1932 - 2005), L'hôte du Pape (2013)

- Jorge Sáez Criado (1978), Llorando sangre (2015), Apocalipsis (2020)   

Altres sacerdots de vides especials que no he posat a la classificació podrien ser José Miguel de Barandiaran (1889 - 1991), Antonio Hortelano (1921 - 2009), Carlos Mujica (1930 - 1974), Manuel Musallam (1938), Jean-Marie Benjamin (1946), Paolo Dall'Oglio (1954 - desaparegut 2013), però no són tan coneguts. 

(1) Quan de noi vaig veure aquest títol en un llibre, em va semblar una horrorosa blasfèmia, un capgirament quasi com un pecat imperdonable. Però el contingut de la novel·la és diferent i no té a veure amb aquella meva impressió, ja que es tracta de sacerdots que van a les pitjors situacions humanes per exercir allà el seu ministeri, com a New York hi ha un barri anomenat Hell's Kitchen, que era famós per l'ambient de prostitució, múltiples homicidis, drogadictes, pobresa i marginació i en el que hi havia actuant diverses organitzacions caritatives. O com St. Damià va viure amb els leprosos a l'illa de Molokai on en la península de Kalaupapa hi havia una zona on estaven confinats sense poder sortir-ne, fins que al cap de molts anys de conviure amb ells es va contagiar i va morir de lepra. Molts sacerdots han decidit compartir les situacions més difícils i perilloses per exercir entre els més necessitats i ajudar en tot el que poden. I hi ha una dita de sants: "El purgatori (o l'infern) s'ha de passar en aquesta vida o en l'altre".  

(2) La seva novel·la, en la que un sacerdot era el dolent de la trama, va quedar segona en un certàmen literari i, tot i que en aquell premi es publicava la novel·la guanyadora i normalment també la finalista, en el seu cas no li van publicar. I desprès de la seva conversió a Medjugorje va adonar-se'n que allò va ser providencial, perquè el seu canvi de visió del món i d'idees van ser complet, i s'haguès sentit molt culpable si tinguès publicada aquella novel·la anticlerical i quasi anticristana. Però la gràcia de Déu  no sols va ser més forta que la seva incredulitat sinó que també va actuar protegint-la amb antelació. 

(3) Tolstoi a base de sumar tota mena d'incoherències, és va convertir en una contradicció vivent: militar i escriptor de grans llibres sobre el servei militar, batalles i guerres, va esdevenir pacifista i no-violent a ultrança i en els seus últims anys un crític ferotge de l'Estat. Aristòcrata per família va acabar avorrint als nobles, sobre els quals també havia escrit molt, rebutjat la propietat de béns, i vivint i vestint com un camperol. Casat i pare de 13 fills amb la seva dona, va acabar menyspreant les relacions sexuals i el sexe.  Religiós de jove i tota la vida, als 40 i pocs anys va tenir una crisi espiritual que el va portar a la desesperació i gairebé al suïcidi, de la que va sortir amb les idees canviades que van donar lloc a tot els altres canvis, i va anar tan lluny que es va fer excomunicar per l'Església Ortodoxa. Gran novel·lista de talla i fama mundials, va considerar les novel·les com a vanitat i coses sense valor, cosa que li va portar a noves discussions amb la seva dona. Un lema seu és que totes les persones i famílies felices són iguals, però les infelices són totes diferents, cadascuna a la seva manera (com la veritat és una i els errors són molts i molt variats). I a la seva vellessa a Russia se'l considerava alhora un tresor nacional i una vergonya pública. I és que si un religiós d'aquest tipus pot ser un laic i un ateu disfressat com Meslier, també com Tolstoi un laic d'aquest tipus pot ser un religiós sui generis. Si no s'obren a Déu, no es deixen guiar i cedeixen a les seves idees i impulsos, els d'aquesta classe acaben essent paradoxals, persones en revolució permanent i en lluita constant amb si mateixes, o que senzillament no estan al seu lloc. 

Biblioteca cristiana

Els llibres necessaris: 

Bíblia catòlica o interconfessional 

Catecisme de l'Església Catòlica 

Magisteri de l'Església Catòlica (Enchiridiom symbolorum) - Heinrich Denzinger 

Pares apostòlics: Didakhé, Cartes de St. Climent Romà i de St. Ignaci d'Antioquia i El Pastor d'Hermas 

Apologistes del segle II, especialment les dues Apologia i el Dialogus cum Tryphone Judaeo de St. Justí  

Kata aireseon o Adversus haereses (180) - St. Ireneu 

Obres de Tertul·lià i Orígenes 

Confessiones (398) i De Civitate Dei (426) - St. Agustí

Regula monachorum (540) - St. Benet de Núrsia 

Regula pastoralis (592) - St. Gregori Magne

 

Climax Paradisi o Scala (c. 600) - St. Joan Clímac 

Scivias (1152) - Sta. Hildegarda de Bingen 

Summa contra gentiles (1265) i Summa Theologica (1274) - St. Tomàs d'Aquino 

De imitatione Christi (1423) - Tomàs de Kempis

Exercitia spiritualis (1548) - St. Ignasi de Loyola 

El libro de la vida, Camino de perfección, Las moradas (El castillo interior), Fundaciones i poesia  de Sta. Teresa de Jesús 

Subida del Monte Carmelo, Noche Oscura, Cántico espiritual i Llama de amor viva, les poesies i els comentarsis, de St. Joan de la Creu

Introduction à la vie dévote (1619) - St. Francesc de Sales

Le glorie di Marie (1750) - St. Alfons Maria de Liguori

Traité de la vraie dévotion a la Sainte Vierge  (1843) - St. Lluís Maria Grignon de Montfort

Apologia pro vita sua (1864) - St. Joan Enric Newman 

Fin du monde présent, Mystères de la vie future (1881) - Charles Arminjon  

Relats sincers d'un pelegrí al seu pare espiritual (El pelegrí rus, 1884) - anònim 

Histoire d'une âme (1898) - Sta. Teresa del Nen Jesús 

Heretics (1905) - G.K. Chesterton 

Orthodoxy (1908) - G.K. Chesterton 

L'àngel bó. Devocionari breu (1919) - Eudald Serra i Buixó 

Guia del cristià (1923) - Eudald Serra i Buixó 

The everlasting man (1925) - G.K. Chesterton 

Manual de Historia Eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca 

The Case for Christianity (1943) - C.S. Lewis 

Para salvarte (moltes edicions ampliades des dels 1940s) - Jorge Loring 

El hecho extraordinario (1951) - Manuel García Morente 

Mere Christianity (1952) - C.S. Lewis 

Catecismo de la Doctrina Cristiana del segundo grado, texto nacional (1958) 

The four loves (1960) - C.S. Lewis 

Dieu existe, je l'ai renconté (1969) - André Frossard 

Síntesis de espiritualidad catòlica (1988) - José Rivera i José Maria Ibarburu 

Rome sweet Rome (1993) - Scott Hahn i Kimberly Hahn 

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism () - Paul Williams 

Tinieblas tibetanas: del yoga y el mandala al femicidio ritual (2021) - Federico Highton  

Llibres de Fabrice Hadjadj, Scott Hahn i Peter Kreeft