L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel

Al final de la seva vida terrenal, Maria, la Mare de Déu, va ser assumpta en cos i ànima al Cel. 

"Mort i Assumpció de la Verge" (c. 1432), Fra Angèlico

Maria va ser durant tota la seva vida l'ésser humà perfecte, tal com Déu el volia. Deslliurada per un do diví del pecat original, en tota la seva vida va ser Immaculada, Puríssima, no va fer cap pecat, ni el més petit, ni tant sols cap falta, ni la més ínfima, perquè per la seva humilitat i bondat i sobretot pel seu amor total a Déu la seva voluntat estava totalment unida a la voluntat divina, que la va agraciar amb uns dons extraordinaris, com la de gaudir sempre d'una virginitat perfecta. . 

Arca vivent del Déu viu, model de l'Església i de tot cristià, escollida entre totes les dones per la seva senzillesa, puresa, autenticitat, innocència, modèstia i docilitat a l'Esperit Sant, per a ser la Mare del Fill de Déu, Maria ens porta a Jesús com quan diu als servents a les noces de Canà "Feu tot el que Ell us digui" i així amb la seva intercessió avança l'hora de la manifestació del seu Fill diví, però també Jesucrist ens porta a Maria quan en el seu testament a la Creu, li diu a St. Joan, el seu apòstol més estimat: "Fill, aquí tens la teva Mare" i a Maria li diu "Mare, aquí tens el teu fill", donant-nos-la així per Mare nostra del Cel a tots els seus i especialment als més estimats. Molts sants han afirmat que cap veritable devot de Maria s'ha condemnat mai, i alguns han fet notar que quan Déu vol fer d'algú un gran sant, el fa molt devot de Maria. 

En la seva existència mortal, la Verge Maria no va sofrit la mort comuna, que és fruit del pecat, i ella no en tenia cap, sinó una mena de mort atenuada, una transició de deixar aquest món temporal i anar a l'altre món celestial, que s'ha anomenat Dormició, el tipus de manera de deixar aquest món que estava destinat a Adam i Eva si no haguessin pecat, un dotmir-se definitivament en aquesta realitat i despertar ja per a l'altre, sense les angoixes, sofriments i penes de la mort. 

I al poc d'aquesta mort suau i sense sofrir gens de la corrupció del cos mort, Maria va ser assumpta en cos i ànima al Cel, seguint així després d'uns anys, potser unes poques dècades, al seu fill Jesucrist, amb un cos glorificat com el d'Ell, amb la diferència que així com Crist va ascendir al Cel pel seu propi poder diví, ella va ser ascendida al Cel per l'acció divina, donada la seva condició humana. Tenint totes les perfeccions possibles, Maria va ser un ésser humà com nosaltres, l'ésser humà més perfecte de tots, i Déu va voler que aquest ésser humà més excels fos una dona. És cert que Jesús era encara més perfecte humanament, però Ell tenia en si la divinitat, la qual cosa el fa un cas especial, diferent, únic i irrepetible. Però entre els homes i dones normals, Maria és la perfecció màxima. 

També és la Verge Mare la persona que més ha estimat i estima a Déu i la més estimada per aquest. La Santíssima Trinitat estima a Maria més que a tota la resta de la Creació, visible i invisible, junta, i és estimada per ella en igual grau, més que tots els sants i tots els cors angèlics junts. És un misteri gran que un ésser humà pugui rebre i tornar tant amor, superant a totes les altres criatures en aquesta relació amorosa amb Déu. I es pot dir arrel d'això que és aquella que més coneix i entèn a Déu, fins a on és possible per algú que no sigui Déu mateix, donada aquesta saviesa de l'amor. 

Per això la Mare de Déu ha estat coronada per Déu a la Glòria com a reina i emperatriu de cels i terra, mare i advocada nostre, intercessora, protectora, i mitjancera de totes les gràcies divines, i la seva presència o una sola mirada de reprobació seva fa retrocedir i fugir tot l'Infern i tots els esperits malignes, ni el diable ni els dimonis li poden fer ni la més mínima resistència. Perquè en la jerarquia celestial primer hi ha la Trinitat a dalt de tot, però just per sota hi ha la Verge Maria, que està per sobre de tots els cors angèlics de querubins, serafins, trons, potestats, dominacions, arcàngels i àngels, i després ja venen tots els sants, encapçalats per Sant Josep per la seva especialissima relació amb Jesús. 

Deixem-nos guiar i comfortar per la nostre Mare del Cel, agraïm la seva intercessió i col·laboració en els dons divins que rebem i posem-nos decididament sota la seva protecció i empar, essent bons fills molt devots seus, que ella ens acompanyarà, obtindrà de Déu les gràcies que necessitem i ens convinguin i així podrem arribar amb seguretat a la pàtria celestial!

Quan Jesús actúa s'esdevé la pau

Déu respecta amb molta delicadesa la nostra consciència, llibertat, voluntat i decisions personals, perquè ens ha fet veritablement lliures i el seu Amor és molt atent amb la nostra personalitat, el nostre ritme, els nostres dubtes i reticències i la nostra manera de fer. Així, tot i que la seva acció és molt bona i el millor per nosaltres, i quan Ell actua sóm perdonats, reconciliats, alliberats i s'esdevé la pau en nosaltres i el nostre ambient, no ho fa si no li donem permís i quan ho fa és en la mesura en que realment li ho permetem: si tot i en ocasions enganyant-nos a nosaltres mateixos en realitat només el deixem actuar una mica, Ell ho farà en aquesta mesura; si li permetem de veritat, jocs psicològics nostres apart, actuar a mitges, Déu actuarà a mitges, i quan autènticament li permetem actuar del tot, Ell ho farà del tot, i és llavors quan notarem una transformació extraordinària en la nostra vida, veurem meravelles i ocurriran miracles. Per il·luminar-nos en això, la Paraula de Déu i l'aliment de l'Eucaristia en la Missa dominical són bàsics. Aquesta trobada sacramental periòdica de Jesucrist amb nosaltres i de nosaltres amb Jesucrist, amb Ell i l'Esperit Sant actuant a glòria de Déu Pare i pel nostre bé, és allò més alt i important en les nostres vides d'éssers humans. No és la Trinitat la que necessita aquesta trobada, tot i que està molt bé i és molt bó donar-li culte, unint-nos així a Maria, els àngels i els sants en el Cel, sinó que som nosaltres la que la necessitem pel nostre propi bé, espiritual i temporal, personal i col·lectiu i per això als batejats se'ns mana d'assistir-hi, perquè realment ens és essencial i insustituible, perquè necessitem a Déu i la seva acció en les nostres vides, per viure-les be i tenir l'èxit final. 

"Caminant per l'aigua" (1888), quadre d'Ivan Aivazovsky (1817 - 1900)

Per això, la Paraula de Déu cada diumenge ens va donant llum, guia, consol, força, encert, saviesa i ens és un veritable aliment per la nostra ànima que ens dona vida, actual i futura. Cada diumenge la Paraula tracta algun tema que ens és una ajuda bàsica, com per exemple la del diumenge XIX de durant l'any del cicle A, on se'ns parla sobretot de la presència de Deu, de la necessitat que en tenim i de com ho podem i solem viure. 

L'experiència d'Elies al mont Horeb és molt esclaridora de com actua Déu. Se li va dir que estigués preparat, que el Senyor passaria a prop seu, i mentre esperava la trobada el profeta s'estava a la cova on havia passat la nit. Va haver-hi un huracà violent a fora, però Déu no hi era, com tampoc estava en el terratrèmol que va succeir a continuació ni en un incendi que també esdevingué. Però quan Elies va oir el rumor d'un ventijol fresc i agradable, es va cobrir la cara amb un mantell, sortí fora i es quedà a l'entrada de la cova, perquè ell, que el coneixia, va comprendre que amb aquella manifestació natural, suau i amable, sí que hi era Déu. Aquesta experiència de l'afecte i la tendressa que acompanyen normalment l'acció divina també la podem fer nosaltres: no és en les catàstrofes ni en els sotracs vitals sinó en la dolcesa com d'un acaronament o un somriure de les circumstàncies en les que més sovint podem veure el pas de Déu per les nostres vides, amb Ell acariciant la nostra ànima per la seva tendressa amorosa envers nosaltres, per comfortar-nos i donar-nos ànims, com un pare que li fa saber al nadó que o infant ell està allà al seu costat i que no tingui por de res, que està en mans molt poderoses que l'estimen i vetllen amb cura per ell. 

Sant Pau expressa en la Carta als Romans la seva tristesa i el seu dolor pels jueus, compatriotes seus, que no reconeixen a Jesucrist, i arriba a dir, mogut pel gran amor que els te, que preferiria perdre's ell si amb això tots els jueus reconeguessin a Crist i es salvessin. Ell, l'apòstol dels gentils, a tot arreu on anava es dirigia primer a la sinagoga per predicar als seus, mirant de convertir-ne i salvar-ne tants com pogués, i només quan era foragitat d'allà i del grup jueu, predicava als pagans, que aquests sí que es convertien pel seu testimoni i evangelització, en tot cas ho feien molt més que els del seu poble, tot i que aquests tenien l'Escriptura i coneixien la Llei, els Profetes i la Saviesa, amb tot el qual haurien d'haver identificat i reconegut de seguida a Jesucrist com el Messies anunciat i esperat, el Fill de Déu que havia de venir al món a visitar-lo i salvar-lo, però per un misteri n'estaven com cecs, i no l'acceptaven perquè no era el que ells volien i preferien la seva voluntat a la de Déu. Per això St. Pau no parava d'insistir davant d'ells, urgit per l'amor a Déu i desitjós del bé dels seus, dels qui recalca que van tenir la Revelació divina, les aliances, les promeses, els patriarques, la Llei i el culte, i humanament va sortir d'entre ells el Crist. I tot i que St. Pau rebia incredulitat, menyspreu, burles, oposició i fins agressions físiques dels jueus, rebent sovint tals pallisses que en més d'una ocasió el van donar per mort, després s'aixecava, es recuperava i tornava a la seva missió, sense desanimar-se ni desistir malgrat els ultratges, les ofenses i l'evidència que no era ben vist ni rebut pels seus i que no el volien tornar a veure ni sentir parlar, més encara el difamaven, l'acusaven, el volien matar i soliviantaven als mateixos pagans contra ell, però res de tot això li impedia tornar de nou, en el seu desig ardent d'amor de salvar-ne tots els que pogués, ni que fossin pocs, i alguns, fins i tot bastants, sí que al final es deixaren convèncer i es feren cristians. 

A l'Evangeli de Sant Mateu trobem l'episodi en el que Jesús va caminant sobre l'aigua a l'encontre dels deixebles en plena nit, més enllà de les 3 del matí, en un ambient de vent i onatge i amb la barca aturada al mig del llac de Galilea en situació delicada. Davant la visió de la figura que avança sobre les aigües envers ells en la foscor, els deixebles s'esveren i criden de por pensant que és un fantasma. Però Jesús els hi diu allò que els hi repeteix tantes vegades "No tingueu por!" i afegeix "Sóc jo!", la frase afirmativa de la seva identitat, ja que per la veu el coneixerien, però també amb una forta significació divina, perquè és que Déu li digué a Moisès des del foc de l'esbarsser al Sinaí: "Jo sóc", responent a la pregunta pel seu nom, "Jo sóc el que era, sóc i serè", és a dir Déu és el que És i nosaltres existim pel do seu de cridar-nos a ser i a participar de l'existència. Sant Pere, que com sempre, s'avança a dir el que ell i molts dels altres, sinó tots, pensen li demana una prova que demostra alhora una gran confiança en Ell i en el seu poder diví: "Senyor, si sou vos, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua", i Jesús li respon "Ja pots venir". Els seguidors de Crist moltes vegades volem fer com ell, amb el seu permís i demanant-li-ho primer, i així comprovar la solidesa de la nostra fe, i apropar-nos més a Ell, no aferrant-nos a les nostres seguretats humanes. I St. Pere ho fa i efectivament camina ell també sobre l'aigua anant cap a Jesús. Però, i això mostra clarament com és la naturalesa humana, tot i que el miracle ja està fet  al adonar-se que feia molt vent, aquest detall l'acovardeix, dubta, li ve por i comença a enfonsar-se a l'aigua, com si pensés que amb l'aigua calmada n'estaria ben segur però que amb aquella ventada no ho veia clar, i és una mena de pronòstic autoacomplert. Però llavors crida "Senyor, salveu-me!", demostrant de nou la seva fe en Jesús i que és Ell l'únic que el pot salvar. I a l'instant la ma de Jesús agafa la seva i l'aixeca, i li diu "Quina poca fe! Perquè dubtaves?". I quan pujaren a la barca, el vent amainà, i tots els que eren a la barca es prosternaren i digueren "Realment sou Fill de Déu!". 

Aquesta experiència de St. Pere i els altres apòstols embarcats, si som cristians de ben segur que l'hem tingut alguna vegada com a mínim però més aviat moltes, en la nostra vida. Creiem i experimentem l'acció divina de Jesucrist en nosaltres, i perquè l'hem experimentat creiem en Ell. És un procés que es retroalimenta en nosaltres, experimentem l'acció de Jesís perquè creiem i creiem perquè experimentem l'acció de Jesús, és un "cercle virtuós", que pot proseguir indefinidament, perquè Déu és infinit i sempre es pot progressar encara més en semblança i santedat. Els grans sants en son una mostra, els graus de santedat són inacabables i sempre es pot creixer i ser-ne més, i encara més, en aquesta relació, si no es creix continuament ja es comença a minvar. No tinguem por d'entrar en aquesta dinàmica perquè amb ella anem cap a Ell i ens fem més propers i més units, espiritualment i amorosament, i Déu està disposat a donar-nos en la mesura que el volguem i el podem rebre. Si avancem en la fe i ens mantenim en la gràcia, experimentarem una transformació molt positiva i alliberadora en la nostra vida, veurem meravelles en nosaltres i en l'ambient i finalment potser fins i tot hi hauran miracles per aquesta fe cada cop més augmentada, més ferma i més total, en un itinerari en el que Déu mateix ens guiarà, ens acompanyarà, ens consolarà, ens donarà la mà en els perills, ens enfortirà i així no sols viurem una vida amb sentit, ben orientada i feliç en la que ens realitzarem plenament en la nostra millor versió en aquest món sinó que arribarem amb confiança i seguretat a la Pasqua eterna, que és la nostra veritable meta i el nostre autèntic i més profund desig, realment l'únic, el de veure a Déu i estar amb Ell gaudint del seu encís i la seva estimació, lloant-lo per tota l'eternitat. No dubtem en entrar en aquesta aventura perquè els resultats ens sorprendran ja en aquesta vida i en aquest món i tindrem l'alegria veritable en la vida futura en el món definitiu i etern pel que en definitiva hem estat creats i cridats a ser-hi! 

Una visió de la divinitat

La Transfiguració, una experiència de la naturalesa divina de Jesucrist 

La Transfiguració del Senyor, quadre de Carl Bloch (1834 - 1890)

Nostre Senyor Jesucrist, poc abans de la Passió, se'n va endur amb Ell els tres apòstols del seu cercle més íntim, Pere, Jaume i Joan, com a testimonis en representació de tots ells, a la soledat del cim d'una muntanya, la del Tabor, i allà va fer un miracle per a enfortir la seva fe davant les duríssimes proves que havien de passar quan Ell seria traït per un dels seus escollits, acusat falsament, injustament condemnat, torturat, vexat i executat de la pitjor manera, morint crucificat, el mètode reservat per càstig dels pitjors criminals i que comportava també una maledicció espiritual, que fou com les autoritats civils i religioses, jueves i romanes, van voler anorrear-lo a Ell, a la seva figura i a la seva obra. Davant d'això Crist, que no va fer mai un miracle per a Ell mateix sinó sempre pels altres, els hi permet entreveure la seva divinitat, per confortar-los davant les terribles temptacions que havien d'experimentar. I tot i així Pere el negaria tres vegades, Jaume com tots els altres l'abandonaria i només el jove Joan, el deixeble més estimat, estaria amb Ell al Calvari junt amb algunes dones, entre elles i destacadament la seva Mare, la Verge Maria.  

A l'Antic Testament ja la visió del llibre de Daniel parlava misteriosament d'un Vell venerable molt blanc assegut en un tron de foc, amb una carrosa de rodes de foc, davant del qual naixia i corria un riu de foc, amb miríades de miríades de servidors, al que venia a trobar enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, se li acostava i li era donada la sobirania, la glòria i la reialesa universals i eternes, a qui tots els pobles i països retrien homenatge, reconeixent que és rei, l'Altíssim sobre la Terra. Aquesta profecia era un anunci de la resurrecció de la Pasqua, de la que ja era un tast la Transfiguració. 

Sant Pere, en la seva segona carta del Nou Testament dona testimoni públic i per escrit, que ell mateix i Sant Jaume i Sant Joan, van contemplar la grandesa de Nostre Senyor quan rebé de Déu Pare honor i glòria i la seva veu divina des de la Glòria els digué des del cel "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui Jo m'he complagut!", confirmant així les paraules dels profetes, tot el qual cal escoltar amb tota atenció mentre esperem que per als nostres cors surti l'estrella del matí a l'horitzó i neixi el dia.

I a l'Evangeli segons Sant Mateu, es narra com Jesús dalt d'una muntanya alta a on se'ls havia endut, es transfigurà davant d'ells, resplendint el seu rostre com el Sol i tornant-se els seus vestits blancs com la llum, moment en que se'ls van apareixer Moisès i Elies, els màxims exponents de la Llei i dels Profetes, i conversaven amb Ell. Pere, que sempre parlava en representació de tots, dient allò que els altres no gosaven dir tot i que també ho sentien, fascinat per la situació i experimentant que espiritualment havien arribat a la meta al veure una manifestació humanament assumible de la divinitat i comprovant el bé i el feliços que això els feia, proposà de quedar-s'hi, gairebé d'establir-s'hi, fent unes cabanes per als tres, Jesús, Moisès i Elies. Just llavors un nuvol lluminós, presència de l'Esperit Sant, els cobrí i una veu digué des de dins del núvol: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut: escolteu-lo!", i al sentir aquesta manifestació de la Trinitat, plens de gran temor els deixebles es van prosternar amb el front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i digué "Aixequeu-vos, no tingueu por", i quan van alçar els ulls ja només el veieren a Ell, que mentre baixaven de la muntanya els ordenà no dir res de la visió a ningú fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts i ells així ho feren, guardant el secret d'aquell incomparable do que havien tingut. I Sant Joan estigué amb Jesús fins al peu de la Creu i tots tres el veieren ressuscitat a la Pasqua, junt amb els altres apòstols i deixebles als qui se'ls aparegué. 

La Transfiguració és una de les manifestacions trinitàries del Nou Testament i potser, junt amb el Baptisme al Jordà, la més explícita de totes. La Trinitat divina es mostra en la mesura en que l'home és capaç d'experimentar-la amb els seus sentits, veient-la, oïnt-la i visquent-la, essent ja com un anunci d'estar convidats a entrar i participar, en la visió beatífica, del seu dinamisme d'existència, de vida d'energia, d'amor, de bondat, de felicitat, de creació, de donació mútua i general i de divinitat il·limitada i inesgotable, infinita i eterna. Jesucrist, diví i humà, hi juga un paper central en ella, Déu Fill entre Déu Pare, origen de tot i de qui n'és reflex,  i Déu Esperit Sant, l'Amor diví, el que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare i tots Tres, que per l'Amor són U, tenen entre sí i a tota la seva Creació, tant la visible com l'invisible. 

La Transiguració del Senyor (c. 1441) de Fra Angelico (1395 - 1455)

El do de la llum de Tabor no es va donar sols en aquell lloc i moment a tres escollits. Al llarg de la Història s'ha donat a molts sants i homes de Déu que han tingut aparicions divines, especialment les de Jesús ressuscitat, i la llista seria molt llarga, a l'Antic Testament, Adam i Eva, Abraham, Moisès, Elies, Ezequiel i forces d'altres, i en el Nou Testament tots aquells que el reconegueren com el Messies i Fill de Déu que havia de venir el món, els centenars o milers que el veieren ressuscitat abans de l'Ascensió, i alguns després com St. Pau, i al llarg de la Història tots els sants que tingueren aparicions de Jesucrist, com St. Francesc d'Assís, Sta. Juliana de Lieja, Sta. Caterina de Siena, Sta. Juliana de Norwich, Sta. Teresa de Jesús, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, Sta. Verònica Giuliani, Sta. Gemma Galgani, Sta. Faustina Kowalska i St. Pius de Pietrelcina, i encara altres com la beata Anna Caterina Emmerick. Però tot i no tenir-ne aparicions visibles moltíssims sants, per no dir tots, han vist a Jesús transfigurat, quan pels ulls interior de la fe no l'han reconegut sols com a Déu sinó que l'han vist i viscut com a tal, gaudint d'una forma molt especial de la Paraula de Déu i de l'Eucaristia, l'estat de gràcia, l'adoració i l'oració, la caritat i tots els sagraments, experimentant-lo gairebé vitalment, amb una vivència espiritual intensa de la divinitat de Jesús i també veient-lo d'alguna manera en els pobres, malalts, necessitats, perseguits i marginats, als qui estimaven i atenien com al propi Jesús. I altres l'han experimentat en la conversió i en l'alliberament i transformació que Crist ha aportat a les seves vides, cosa encara moltíssim més comuna. 

Preparem-nos per si Déu ens escull per tenir aquesta experiència viva també a nosaltres! 

La Paraula de Déu

L'ésser humà es pot definir espiritualment com l'oient de la Paraula divina. 

Que coneguem, cap altre criatura de tota la Creació té aquest do tant alt i especial, i això fa a l'home privilegiat, diferent i únic al món, el qui pot escoltar, i en la mesura de les seves possibilitats entrendre, la Paraula que Déu li adreça. 

Com a éssers espirituals necessitem vitalment la Paraula de Déu per realitzarr-nos

Aquesta veu divina arriba per medis ordinaris i discrets com la consciència i les inspiracions interiors així com per les circumstàncies, les correccions i la llei natural, i per medis extraordinaris i explícits com les teofanies i hierofanies i, sobretot, per les revelacions de la Llei, els Profetes i la Saviesa de l'Antic Testament, i d'una manera ja plena, clara i total per Jesucrist, la Paraula de Déu encarnada en un home com nosaltres, que és tot el  que Déu ens té que dir, perquè és allò que necessitem per a la nostra salvacció i vida temporal i eterna,  i que està recollida als Evangelis i a tot el Nou Testament. 

Sentir la Paraula que Déu ens dirigeix és allò que ens relaciona, ens fa conèixer i ens fa veure a Déu, com és, i que vol de nosaltres per tal de que no perdem res, sinó que al contrari visquem en plenitud i perfeccionem, el do de l'essència i existència humana que Ell ens ha regalat. I és que, com molt bé afirmava Sant Ireneu, "La glòria de Déu és que l'home visqui, i la vida de 'home és la visió de Déu". 

Aprofitem doncs, i tant com poguem, aquest do espiritual, el més alt i excels, i el que més ens fa falta i que ens eleva per sobre de nosaltres mateixos, cap allò més alt que podem, i per essencia estem destinats a ser per a que la nostra vida tingui sentit, sigui bona i ben viscuda, i poguem gaudir així de la felicitat terrenal en la nostra condició actual i de la felicitat absoluta i inimaginable en la efiniitiva vida futura i eterna, que tant de bo i segons el voler amorós de Déu envers nosaltres, cap ésser humà perdi!   

Els grans efectes de les petites causes

Les paràboles de la llavor de mostassa i del petit ferment que fa fermentar tota la massa ens parlen de l'acció silenciosa i invisible, però real i eficaç, i cada cop més gran, de les petites accions humanes i fins els petits gests fets per al Regne de Déu, allò més gran i excels de tot. 

Nosaltres som els instruments voluntaris i fem el gest, ritual o no, però l'encert, l'eficàcia i el desenvolupament en estil com de bola de neu rodant o, millor encara, de sembrat germinant i creixent, li posa Déu, a partir de la petita col·laboració que Ell ha volgut que fessim de forma conscient, lliure i voluntària, i en ocasions esforçada si s'escau, per tal de poder-nos-ho premiar i fer-nos col·laboradors seus en la seva obra en el món. És un gran do aquest i un gran premi per un esforç en comparació tan petit, per molt que hagi sigut, els resultats amb el temps es multipliquen i augmenten en proporció geomètrica, il·limitadament. Per una decisió nostra avui i per l'acció divina que la secunda, el món serà molt diferent i millor d'aquí a deu, cent o mil anys. 

A principis dels anys 1960s, en meteorologia es va descobrir l'anomenat efecte papallona. Una petítissima acció que suposa un moment inicial d'un sistema, es retroalimenta incesantment i acaba produint uns inesperats efectes enormes: una papallona, posada sobre una planta, batega les ales en un desert a Austràlia i per una sèria de concatenacions cada cop més engrandides, reforçades, autoalimentades i potenciades, al cap d'un mes es desencadena un huracà que, depenenent de les circumstàncies i d'un aparent atzar, pot ser un cicló al Mar Carib o un tifó al Mar del Japó, o encara tots dos. 

Això ja ens ho deia Jesucrist fa dos mil anys: feu la vostra petita aportació, poseu el vostre petit granet de sorra, això sí en la direcció correcta i deixeu que Déu i a partir d'Ell la Natura li donin força, la multipliquin, l'expandeixin i arribi a ser una gran força irresistible que canvii el món per a be. Fem-ho doncs i que així sigui!

Blat i jull, el bé i el mal

En el món el bé i el mal estan barrejats i conviuen, tant en l'ambient com en el cor humà. 

La paràbola del blat i el jull ens parla d'això, Els dos s'assemblen i es poden confondre, però el blat és bo, volgut, un aliment sa força comú i usat, mentre el jull és una mala herba tòxica, perillosa, inútil i indesitjada i per tant perjudicial. 

En el món també estan barrejats el bé i el mal, els qui són de Déu i els qui són del diable, i és difícil destriar-los a part que sempre és possible canviar d'un grup a l'altre en els casos concrets, ja deixant-se convertir per Déu o bé precipitant-se en la temptació diabòlica,  i que de sants i de pecadors tots en tenim una barreja, en els nostres pensaments, paraules, obres i omissions, i el que distingeix més a uns i altres és si es deixen guiar per la Paraula de Déu, creuen en Ell i el segueixen, procurant conèixer i fer la seva voluntat, o si en prescideixen i volen fer la pròpia voluntat humana personal, orgullosament convençuts que saben més bé el que fer i com en les seves existències terrenals o bé, és trist encara, pensar que per si mateixos poden discernir, o decidir, e bé i el mal i fins lluitar en solitari l'eterna lluita, pensant poder prescindir de Déu i fins lluïr-se en el combat, el que suposa una tremenda falta de humilitat que porta a uns resultats desastrosos. 

Però aquesta mescla de bé i mal en el món, en els altres i en un mateix, dura mentre dura el món i en cada persona mentre li dura la vida. A l'hora de la mort individual, igual que passarà a la fi dels temps i del món, el bé i el mal es separen i en la vida definitiva i eterna hi ha dos destins diferents i dividits: amb Déu, tot el bé, i sense Déu tot el mal. Està clar que a l'hora de la mort hi haurà una tria, perquè a la vida eterna amb Déu no hi podrà entrar el pecat, el mal, la dolenteria, l'odi, la violència, l'enveja, el rancor, l'enemistat ni la mentida, i per anar al Cel cal deixar-se netejar de tot això per Déu i purificar-se bé de tot lleu romanent, ja sigui en aquest cas en aquesta vida mateix o purgant-ho en l'altre, i això es fa sobretot per l'acció de Jesucrist, que perdona, reconcilia i salva, i de l'Esperit Sant, que vivifica, purifica i santifica. Però Déu respecta sempre la nostra consciència, llibertat i voluntat, i cal deixar-lo actuar lliuement i del tot en nosaltres, perquè és aquesta acció seva la que ens perdona i així ens reconcilia i dona la pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb tota la Creació, un cop el pecat ha trencat i fet malbé totes aquestes relacions i que pel pecador, com pel delinqüent en l'àmbit terrenal i humà, tot se li hagi tornat hostil i vegi el mal a tot arreu, només la Trinitat pot arreglar aquest gravíssim trasbals intern i extern provocat pel pecat induït tant per la pròpia malícia com per la temptació demoníaca moguda per l'enveja, els gelos, l'odi, el mal i el desig de perdre amb ell els homes, per tal que no tinguin el que ell ha perdut. 

Finalment, cal no jutjar mai als altres en concret. Primer perquè hi ha bons que semblen dolents i dolents que semblen bons, fins i tot hi ha qui creu estar en l'amor i està en el desamor i qui creu estar en l'odi i està en el perdó i la bondat, i segon i més important encara, perquè només Déu que ho coneix tot per la seva omnisciència i té tota la saviesa i el poder pot jutjar i encara al final de tot, perquè Ell, que ens estima infinitament, pren paciència, dona temps, guia i força per convertir-se, penedir-se i canviar, essent bo, amorós i misericordiós fins amb els pitjors pecadors si s'obren a la seva gràcia, i a la seva acció salvadora continua per a tots els éssers humans, des del bressol fins al moment de la mort. 

Per tant procurem aprofitar-ho mentre encara hi ha oportunitat i és hora de fer-ho, no sigui que ningú hagi de lamentar el seu mal cap i les seves decisions errònies i constati amb desesperació, quan ja no hi hagi res a fer al respecte, el fàcil que era acollir-se a Déu i al seu amor, la seva bondat i el seu perdó, que sempre ofereix mentre l'home viu, comprovant la sort que han tingut els qui han confiat en Ell i havent de lamentar en el seu cas la desgràcia definitiva i eterna, que Déu, que estima entranyablement totes les seves criatures, no vol que això passi!

Una evidència de la vida

Com feia notar un gran sant fa segles: 

Cap a on caurà l'arbre?

Cap a on s'inclina!

Cap a on anirem a l'altre vida?

Cap a on ens inclinem en aquesta!

Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)