Ara fa 12 anys

El 5 de setembre de 2010 va succeïr un fet decisiu i definitiu en la vida de tres futurs preveres, gairebé com un nou naixement: la nostra ordenació sacerdotal. 

L'inici de la cerimònia, amb l'arribada dels candidats, ja diaques, entre la fila de sacerdots, que en aquells moments, com en altres ocasions, evoca com una filera d'àngels que acudeixen a trobar-se amb el seu Senyor, el Déu de l'Univers, la Santíssima Trinitat del Pare, Fill i Esperit Sant, tres Persones en la Unitat divina. Són nocions que ens sobrepassen, com la seva presència espiritual i sacramental que tot i que invisible és més real que la nostra mateixa presència física. I a part de la divina, hi havia molta presència invisible, la Verge Maria, àngels i sants, les ànimes...

La catedral estava plena de feligresos, s'ordenaven tres nous sacerdots alhora, dos d'ells joves i molt ben preparats, Mn. Joan Prat (1980) i Mn. Xavier Bisbal (1982)  i el meu cas, Mn. Ricard Lázaro (1954) d'una vocació molt tardana. Familiars, feligresos de les nostres parròquies, amics, coneguts, gent de tot el bisbat i fins de fora, parents de Barcelona, i alguns fins i tot arribats expressament des de Rwanda,  sobretot el bisbe de Vic, Romà Casanova (1956), molts sacerdots de la diòcesi, diaques, religiosos, seminaristes i escolans. Era la comunitat cristiana de creients la que ens acompanyava, en representació de l'Església Militant, i d'una manera misteriosa també ho feien l'Església Triomfant i l'Església Purgant. Tota l'Església hi era d'alguna manera present. 

Va ser un misteri, pel que ens haviem preparat durant anys però tot i així ens va agafar d'improvís, perquè ens va sobrepassar, un do tan gran de Déu. Jo em deia "Perquè jo, Senyor? Vós sabeu que sóc dèbil i pecador..." no sabent-me avenir de tanta misericordia i gratuïtat en el do del sacerdoci. Per si de cas just abans de la cerimònia em vaig confessar amb el canonge penitencer, Mn. Josep Jutglà, que em va atendre i orientar molt bé, i tot que en el últim moment em vaig sentir disposat per poder rebre'l en bones condicions, les necessàries, adequades i si podia ser, les millors possibles per part meva. I la prostració és la manifestació externa de la presència i actuació de Déu i del reconeixement de la nostra absoluta dependència d'Ell. 

Déu crida a qui vol, quan vol i com vol, i no sempre als millors, però és Ell qui fa el miracle i ens en fa dignes de ser presència seva en el món i entre els homes, de portar-lo amb nosaltres d'una manera especial i diferent, sobretot en el cas dels bisbes en els que hi ha la plenitud de la gràcia sacerdotal atorgada per l'Esperit Sant, i de ser els seus ulls, orelles, boca, braços i peus. El sacerdot ha de transparetar a Crist i deixar-lo actuar a través seu.  

L'ordenació és com un nou naixement, et canvia la vida i la manera de veure les coses, fins i tot la manera de ser, és un canvi essencial. En la pròpia història hi ha un abans i un després claríssim, a partir d'aleshores s'és sacerdot per sempre, perquè és un sagrament indeleble com el baptisme i la confirmació, que només es poden rebre una vegada i no es poden repetir, a diferència dels altres quatre, confessió, comunió, unció dels malalts i matrimoni, ja que encara que aquest últim és indissoluble i vàlid fins a la mort d'un dels cònjugues, es pot repetir en cas de viudedat. La recepció de l'Orde sacerdotal és decisiu i definitiu.  

El canvi de vestimenta un cop completada l'ordenació és una projecció externa del canvi interior operat. En el meu cas em van ajudar a vestir de forma cerimonial Mn. Francesc Basora (1931), rector des de 1998 de la parròquia de Folgueroles, amb el qui vaig començar la via al sacerdoci i a qui li haig d'agraïr que m'hi hagués anat introduïnt, obtenint el permís de donar la comunió, fent-me fer de lector i d'escolà i d'altres maneres, l'ànim i la guia del qual em van fer molt bé, i també estava per allà en aquell moment Mn. Canisius Niyonsaba (1968), sacerdot rwandès amb qui també vaig col·laborar continuament i vam ser amics des de l'any 2006 en que me'l va presentar Mn. Joan Casas (1941), el meu confessor i director espiritual, fins que va marxar a finals de 2013, tots ells i altres em van acompanyar molt en el camí, igual que tots els professors que vaig tenir al temps de seminarista, especialment Mn. Pere Oliva (1961), el director i encarregat del Seminari, amb qui sempre he tingut un contacte proper i amical i els companys seminaristes com Mn. Jaume Casamitjana (1976) i evidentment d'una manera absolutament especial els companys d'ordenació Mn. Joan Prat i Mn. Xavier Bisbal. 

I n'hauria de citar molts més, començant pel meu pare Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) qui no va arribar a veure-ho en aquest món però que com em van dir "ho veu des del Cel" i la meva segona mare Nativitat Valls Costa (1929 - 2018) que sí que hi va poder assistir i viure-ho, així com tots els meus germans i parents, però és gairebé impossible fer-ho amb tots, com els professors de l'Institut de Ciències Religioses i molts religiosos, laics i laiques (1). 

Potser aquesta relació que és només una pinzellada pot mostrar com quan un candidat arriba al sacerdoci és per efecte de l'ajuda de tota una sèrie de persones, no un fet individual.  A tots ells, i a molts més, els hi estic molt agraït. Però tot i aquest treball humà que hi coopera, qui té la iniciativa, guia i acompanya en el transcurs, i convida a la trobada total és Nostre Senyor Jesucrist, que és qui ens diu "Segueix-me!" i "Vine amb Mi", ambs inspiracions i fets de l'existència o per mitjà de paraules o actes dels altres.

I és que és un dia molt important a la vida no sols dels qui han estat cridats i escollits sinó per als seus companys en el sacerdoci que hi assisteixen, familiars, amics, veïns, coneguts i tot el poble fidel. Tots s'adonen que estan assistint a una actuació divina transformadora. La cerimònia és impressionant per a tots els que hi assisteixen i molt més pels que en són els receptors, que ho viuen amb una intensitat extraordinària. I un dels moments més llargs i colpidors és la prostració dels candidats a terra durant el res cantat de la lletania dels sants que s'invoquen especialment, començant per la Verge Maria, Mare de Déu, i acabant per tots els sants i santes de Déu, demanant-lis la seva pregària, intercessió i protecció pels qui feien el compromís i adquirien la gran responsabilitat.

Al nou sacerdot se li imposen les mans com ja feien els apòstols per transmetre l'Esperit Sant i se li consagren les mans, que han de consagrar i tocar el Cos de Crist en l'Eucaristia, donar l'absolució i benedicció, ungir i imposar-les...El bisbe a més té consagrat el cap i tot el cos, indicant la plenitud del sacerdoci, que permet donar la confirmació, sagrament que en algun cas pot ser delegat en cas necessari, i fer l'ordenació sacerdotal, reservat únicament i exclusivament a ell, i amb la conformitat papal, especialment en la consagració d'un altre bisbe. En el transcurs de l'ordenació es fa la promesa de celibat i d'obediència al bisbe que ordena i als seus successors en la diòcesi on estàs incardinat.

En aquest magne esdeveniment, del món del sagrat, i com a tal únic i diferent a tots els altres del món civil i de l'existència quotidiana, és costum que el nou ordenat digui unes paraules al poble assistent, però aquí com que erem tres i ben avinguts, i a suggeriment del bisbe, vam trobar una solució salomònica: el text que es va llegir el van escriure Mn. Joan i Mn. Xavier però per acord de tots em va tocar llegir-lo a mi, cosa que vaig fer amb molt de gust i igual que si l'hagués escrit jo mateix i fossin les meves pròpies paraules, perquè en certa manera ho eren, perquè m'hi vaig sentir totalment representat i ben comprès, tot i que anava descobrint el text en el moment de llegir-lo. Mostra eloqüent que la inspiració, l'expectativa i l'experiència era comú.

La cerimònia va acabar amb la trobada dels nous sacerdots amb la gent, molta de la qual feia el gest de besar les mans recent consagrades, es reben les felicitacions, es reparteixen recordatoris, es parla i es fa l'obsequi d'un piscolabis als assistents per compartir encara més l'alegria d'aquell dia tan especial, tan semblant a un casament, però encara més perquè el sacerdot es casa metafòricament amb l'Església, comprometent-se a estimar-la i servir-la durant tota la seva vida, vivint l'Amor de Déu i repartint-lo als altres: "El sacerdoci és l'Amor del Cor de Jesús" com deia St. Joan Maria Vianney (1786 - 1859), el Sant Rector d'Ars, patró dels rectors i dels sacerdots. 

Tant de bo que molts joves, i també molts de no tant joves, que se senten cridats per vocació a fer aquest camí de la vida siguin prou valents i decidits per fer-lo donant el seu "Sí!" a Déu i deixant-se portar a on Ell vulgui. No sols fan molta falta, perquè el sacerdot és insustituïble en les seves funcions, sinó que val molt la pena, ens aixeca i eleva i es descobreix que és el millor que et pot passar a la vida!

(1) N'hauria de citar molts i és molt difícil fer una relació exhaustiva, però entre els que em van animar en algun moment a emprendre aquest camí o em van acompanyar en ell, podria citar com exemple a Mn. Joan Torra (1954), director uns anys de l'Institut Superior de Ciències de Vic que a l'acabar els estudis em va preguntar "Perquè no et fas diaca?", molt especialment al bisbe Mn. Romà Casanova (1956) que em va acceptar quan li vaig anar a demanar l'any 2004 afegint "diaca no, tu que tens les condicions ves per sacerdot", el diaca permanent Jaime Garcia Noriega (1954) i als laics col·laboradors de la parròquia de Folgueroles Josep Pascual (1939 - 2022), Joan Tió (1963), Dorota Ozga (1987) i Núria Tió (1997), aquestes dues em van demanar més d'un cop i en públic "Perquè no et fas sacerdot?". I d'una manera més implícita un mossèn amb el que vaig tenir un contacte breu però vam simpatitzar molt i vam ser molt amics és Mn. Valens Bisawimana (1968 - 2013), la seva compatriota Françoise Uwizeyimana (1983) i els companys d'estudis i molt en especial l'Elisabet Jubany (1978) amb qui vam fer molt treball junts durant la carrera. Però em deixaria d'altres com les Josefines i Sacramentàries, i d'aquestes molt en particular les rwandeses Teresita i Patrícia. I no segueixo perquè un cas en recorda un altre i la llista aniria creixent. Potser en el límit fins abastar tots els coneguts del Poble de Déu i Cos de Crist. 

Un primer diumenge de setembre

Un primer diumenge de setembre va passar el fet més important i transcendental de la meva vida adulta i fins i tot de tota la meva vida, ja que el Baptisme, la Primera Comunió i la Confirmació han estat en el meu cas els que junt amb els altres sacraments, confessions i comunions, m'han portat a aquesta realitat. 

Junt amb els companys de vocació Joan Prat (1980) i Xavier Bisbal (1982) vam ser ordenats pel bisbe de Vic Romà Casanova (1956) a la catedral de Vic, l'any 2010. Ells dos eren d'Igualada i jo, tot  i  que nascut a Barcelona d'on vaig marxar als tretze anys, de Folgueroles, el poble on he viscut des de  l'any 1970. A més dels estudis de seminarista, un tenia la carrera de Dret, l'altre la d'Economia i la meva era la de la Humanitats, però tot això era irrellevant davant d'aquesta nova vida molt més alta.  

Mn. Joan estava a punt de fer 30 anys, Mn. Xavier en tenia 28 i jo 56. Tots tres haviem compartit el temps de seminaristes des de feia 5 anys, i moltes experiències i vivències en el discerniment i maduració del nostre compromís. 

Va ser molt emotiva la salutació després de l'ordenació amb els sacerdots assistents, tots els quals, i eren molts, havien passat abans un per un a imposar-nos les mans, just després que ho fés el bisbe, i que amb la seva abraçada ens acollien fraternalment com a nou membres del grup de sacerdots. 

I a continuació vam participar en la Missa de la celebració, presidida pel bisbe, i en la que els tres nous preveres vam concelebrar per primera vegada l'Eucaristia. Com a sacerdots ordenats i actius en el servei vam néixer tots tres a Vic. 

És un gran do de Déu, del tot inmmerescut però acceptat amb agraïment i alegria i amb moltes ganes de servir-lo a Ell i a tots els germans per amor a Ell. En dono moltes gràcies de tot cor, perquè aquesta transformació essencial de ser sacerdot per sempre és el millor que m'ha passat a la vida, a la que li ha donat un sentit nou i transcendent. Lloem i beneïm tots a Déu i demanem-li que ens segueixi donant molts ministres seus que portin la presència de Jesucrist i la gràcia de l'Esperit Sant al món i a tothom, que es necessita molt! 

El Papa Sant Gregori Magne

Sant Gregori I el Gran (c. 540 - 604), Papa del 590 al 604. 

Representació de St. Gregori Magne en una miniatura d'un manuscrit del segle XII

És un dels tres papes que porten l'apelatiu de "Gran" o "Magne": els altres sont St. Lleó I (c. 400 - 461), Papa del 440 al 461 i St. Nicolau I (c. 800 - 867), Papa del 856 al 867. 

Al Papa Sant Gregori se'l representa escribint, ja que va escriure molt i molt bé, homilies i tractats, com la Regla Pastoral  per a ús de bisbes, abats, rectors i altres persones amb autoritat sacerdotal o religiosa, i amb un colom al costat sobre la seva espatlla, ja que era tan encertat, bo i segur tot el que deia que mostrava tenir la inspiració de l'Esperit Sant. 

També se li atribueix l'origen del cant gregorià, i és un dels tres papes de nom Gregori que han fet aportacions decisives i duradores a l'Església i al món, essent els altres dos St. Gregori VII (c. 1015 - 1085), Papa de 1073 a 1085, del que pren nom la reforma eclesiàstica gregoriana, i Gregori XIII (1502 - 1585), Papa de 1072 a 1085, que l'any 1582 va promulgar el calendari gregorià, recollit immediatament per molts països catòlics i molt aviat per la resta dels catòlics, que els països protestants van adoptar entre 1600 (Prússia) i 1752 (Anglaterra i Suècia) i els ortodoxos i la resta del món al segle XX, de manera que avui l'usen a tot arreu, si bé en alguns països coexisteix amb calendaris locals. 

Que St. Gregori Magne ens ajudi des del Cel, pregant i intercedint davant la Trinitat per nosaltres i amb els escrits i exemple, a saber conèixer i viure la integritat i puresa de la doctrina cristiana i a deixar-nos inspirar sempre per l'Esperit Sant! 

Una recent celebració a Sant Julià de Vilatorta

Aquests dies fa un any que vaig començar a fer misses a Sant Julià de Vilatorta, a l'església parroquial del poble, els dissabtes a la tarda. Però no és l'únic lloc de la localitat en que n'he fet, també he celebrat Missa a les ermites de Sta. Rita i de St. Roc. En aquesta darrera recentment hi ha hagut Missa amb motiu del dia del sant al calendari litúrgic. 

Missa de St. Roc a l'ermita dedicada a ell el dia de la seva festa, St. Julià de Vilatorta 16.08.2022. Foto: Anna Rifà

A St. Roc se l'invoca contra la pesta i l'ermita és antiga, construïda en agraïment al sant pel fet que una epidèmia de fa uns dos segles i mig va parar, o no va arribar a afectar al poble, pregant-li per tal que els protegís. I sempre hi ha resposta popular, sobretot dels veïns del carrer St. Roc però també de tot el poble i fins de gent de fora. 

L'ermita, que havia quedat en mal estat, va ser restaurada l'any 1977 pel jovent del poble i a partir de l'any següent ja s'hi van reprendre les celebracions litúrgiques pel dia del sant, acollint també altres activitats ocasionalment, com matrimonis. El 2005 una nova restauració amb pintures a les parets sobre escenes de la vida de St. Roc fetes per un artista local va portar a l'aspecte actual, presidit per un original Crist crucificat vist des de baix, del mateix pintor. Aquesta d'agost era la segona Missa que hi feia, ja que a finals d'abril n'hi va haver una per les noces d'or d'un matrimoni del poble. 

A continuació de la Missa es va celebrar la tradicional xocolatada amb la gent que hi havia vingut, a l'esplanada del davant de l'ermita, molta de la qual havia seguit la Missa des de fora. Tenint en compte que aquest sant va viure fa mil anys ens n'adonem de la veritat de que Déu exalça els humils. Que Sant Roc ens protegeixi de la forma com cada any a molts llocs se li agraeix d'haver-ho fet!. 

L' Església Catòlica

Catòlic vol dir universal i la denominació Església Catòlica ja es troba en les Cartes de Sant Ignasi d'Antioquia a principis del segle II i es va concretant durant el temps de la Patrística fins a fer-se general amb Sant Vicenç de Lerins (+ 450) que s'hi referí molt amb aquest nom, significant l'assemblea d'aquells qui creuen el que s'ha cregut sempre i arreu des del temps de Jesucrist i els apòstols. 

Església catòlica de ritus siro-malabar a la Índia 

Amb la denominació de catòlica no sols s'indica, doncs, el seu caràcter obert i destinat a tota la Humanitat de tot el món i de totes les èpoques, sinó també la seva ortodòxia doctrinal i puresa de la fe, de les que és dipositària i guardiana. Com va dir un molt destacat intel·lectual del segle XX que es va convertir al Catolicisme, citant els seus motius de joventut per fer-ho, "perquè entre les coses possibles hi ha aquesta: que existeixi la veritat i algú la posseeixi". 

I tenia raó, perquè com ja va veure St. Agustí, la veritat no pot no existir "perquè llavors seria veritat que no existiria la veritat", i perquè la Veritat és Déu, que se'ns ha revelat Ell mateix fent-se home en Jesucrist, que va fundar la seva Església amb vocació d'universalitat per arribar a tothom en l'espai i en el temps, i els apòstols escollits per Ell, tots els quals sortiren des de Jerusalem a missionar per les quatre direccions al seu voltant i arribaren molt lluny, com St. Tomàs a la Índia, imposaren les mans als seus successors elegits, els bisbes, i així la transmissió del Credo apostòlic en tota la seva senzillesa, puresa i integritat, va ser garantida a l'Església Catòlica, que ha conservat la successió apostòlica, la fe completa i segura, sense mancances ni afegits, i la tradició dels primers cristians fins el dia d'avui. 

I aquesta Església Catòlica que, com el seu nom indica, és la de tots, és la única en que això s'ha mantingut sempre, des del kerigma i el Símbol dels apòstols, després concretat en el Credo niceno-constantinopolità, fins al Nou Testament canònic, a l'igual que l'Antic Testament amb el seu cànon, i la tradició i el magisteri cristians catòlics, és a dir universals i eterns. El món això ho necessita molt i ara potser més que mai, tenint la promesa de Nostre Senyor que Ell estarà amb nosaltres cada dia fins a la fi del món i que les portes de l'Infern no prevaleixeran, per molt que l'ataquin, contra la seva Església. I és en aquesta Església universal on s'hi troba a Déu, sobretot en els sacraments, gràcies a l'acció en ella de l'Esperit Sant donat a la Pentecosta i que des d'aquell moment no la deixa mai.  

Preguem, doncs, demanant a Déu que la nostra zona del món, la primera en conèixer la veritat al ser la primera cristianitzada, no perdi mai aquest gran do i sigui en els nostres temps i sempre part del compliment de la promesa! 

Humils per estimar

Santa Joana Jugan (1792 - 1879), la fundadora de les Germanetes dels Pobres, de la que es diu que era humil per estimar i ho mostrava en l'ajuda incondicional als ancians pobres o malalts, vocació que segueixen les seves filles en religió, procurant mantenir i viure el seu carisma, continuant l'obra que Déu va iniciar en ella i amb ella de socors a les persones grans necessitades. 

Joana Jugan, en religió Maria de la Creu, "el pobre és Crist"

Una anècdota mostra ben clarament aquesta humilitat en l'amor de la santa fundadora de la gran obra assistencial a la vellesa sense recursos. Demanava la santa tan sovint i amb tanta insistència a una persona rica a la que anava a trobar en un determinat moment a falta d'altres almoïnes per tal que els seus acollits poguessin viure i ser ben atesos, ja que ella veia en ells al mateix Jesucrist i els hi deia a les seguidores que també hi veiessin al Senyor i els tractessin amb tot amor i respecte, afecte i tendressa, que aquell personatge va tenir un impuls sobtat i li va donar una bofetada a la cara. Sta. Joana Jugan no es va queixar, ni ofendre, ni li va recriminar i ni tant sols el va deixar allà anant-se'n de buit, sinó que li va respondre senzillament "ara ja m'ha donat per mi, ara doni'm alguna cosa pels pobres". I davant d'aquesta humilitat i aquest amor pels qui socorria, ja que si se n'anava de buit no podia portar-lis res,  aquella persona del rampell violent es va convertir en un proveïdor generós i, més encara assidu, en fer voluntàriament caritat a la seva obra benèfica.

 

Cal demanar molt a Déu que les Germanetes tinguin sempre noves vocacions

Per tal que els vells pobres puguin trobar sempre el seu caliu humà i atencions

Que Santa Maria de la Creu, Joana Jugan, des del Cel pregui i intercedeixi sempre per les seves germanetes i per les vocacions, pels ancians acollits, pels treballadors i col·laboradors i per les persones benefactores que amb els seus donatius fan possible la continuïtat d'aquesta obra que ja porta dos segles de labor i que s'ha anat estenent cada cop més per tot el món! 

Humilitat en presència de Déu

La humilitat és la veritat. 

La humilitat és l'autenticitat de l'ésser, i això plau a Déu

El llibre de Jesús fill de Sira de l'Antic Testament ja ens ho diu, la humilitat fa simpàtic i estimat. L'home modest atrau, en canvi el superbi, orgullós o vanitós repel. 

I Nostre Senyor Jesucrist ens ho confirma a l'Evangeli: els humils seràn exalçats i els qui es glorien ells mateixos seran humiliats. 

Déu estima els humils, perquè viuen en la veritat i reconeixen que tot el bo que tenen ho reben d'Ell i n'estan agraïts. 

Practiquem la virtut de la humilitat, tenint sempre molt present però que la humilitat és com el silenci, que quan se'n parla s'esvaneix. Per tant cal ser humil en les obres més que no pas en les paraules i per això la única manera és deixar que Déu faci en nosaltres la seva obra. Que així sigui!