Ara fa 12 anys

El 5 de setembre de 2010 va succeïr un fet decisiu i definitiu en la vida de tres futurs preveres, gairebé com un nou naixement: la nostra ordenació sacerdotal. 

L'inici de la cerimònia, amb l'arribada dels candidats, ja diaques, entre la fila de sacerdots, que en aquells moments, com en altres ocasions, evoca com una filera d'àngels que acudeixen a trobar-se amb el seu Senyor, el Déu de l'Univers, la Santíssima Trinitat del Pare, Fill i Esperit Sant, tres Persones en la Unitat divina. Són nocions que ens sobrepassen, com la seva presència espiritual i sacramental que tot i que invisible és més real que la nostra mateixa presència física. I a part de la divina, hi havia molta presència invisible, la Verge Maria, àngels i sants, les ànimes...

La catedral estava plena de feligresos, s'ordenaven tres nous sacerdots alhora, dos d'ells joves i molt ben preparats, Mn. Joan Prat (1980) i Mn. Xavier Bisbal (1982)  i el meu cas, Mn. Ricard Lázaro (1954) d'una vocació molt tardana. Familiars, feligresos de les nostres parròquies, amics, coneguts, gent de tot el bisbat i fins de fora, parents de Barcelona, i alguns fins i tot arribats expressament des de Rwanda,  sobretot el bisbe de Vic, Romà Casanova (1956), molts sacerdots de la diòcesi, diaques, religiosos, seminaristes i escolans. Era la comunitat cristiana de creients la que ens acompanyava, en representació de l'Església Militant, i d'una manera misteriosa també ho feien l'Església Triomfant i l'Església Purgant. Tota l'Església hi era d'alguna manera present. 

Va ser un misteri, pel que ens haviem preparat durant anys però tot i així ens va agafar d'improvís, perquè ens va sobrepassar, un do tan gran de Déu. Jo em deia "Perquè jo, Senyor? Vós sabeu que sóc dèbil i pecador..." no sabent-me avenir de tanta misericordia i gratuïtat en el do del sacerdoci. Per si de cas just abans de la cerimònia em vaig confessar amb el canonge penitencer, Mn. Josep Jutglà, que em va atendre i orientar molt bé, i tot que en el últim moment em vaig sentir disposat per poder rebre'l en bones condicions, les necessàries, adequades i si podia ser, les millors possibles per part meva. I la prostració és la manifestació externa de la presència i actuació de Déu i del reconeixement de la nostra absoluta dependència d'Ell. 

Déu crida a qui vol, quan vol i com vol, i no sempre als millors, però és Ell qui fa el miracle i ens en fa dignes de ser presència seva en el món i entre els homes, de portar-lo amb nosaltres d'una manera especial i diferent, sobretot en el cas dels bisbes en els que hi ha la plenitud de la gràcia sacerdotal atorgada per l'Esperit Sant, i de ser els seus ulls, orelles, boca, braços i peus. El sacerdot ha de transparetar a Crist i deixar-lo actuar a través seu.  

L'ordenació és com un nou naixement, et canvia la vida i la manera de veure les coses, fins i tot la manera de ser, és un canvi essencial. En la pròpia història hi ha un abans i un després claríssim, a partir d'aleshores s'és sacerdot per sempre, perquè és un sagrament indeleble com el baptisme i la confirmació, que només es poden rebre una vegada i no es poden repetir, a diferència dels altres quatre, confessió, comunió, unció dels malalts i matrimoni, ja que encara que aquest últim és indissoluble i vàlid fins a la mort d'un dels cònjugues, es pot repetir en cas de viudedat. La recepció de l'Orde sacerdotal és decisiu i definitiu.  

El canvi de vestimenta un cop completada l'ordenació és una projecció externa del canvi interior operat. En el meu cas em van ajudar a vestir de forma cerimonial Mn. Francesc Basora (1931), rector des de 1998 de la parròquia de Folgueroles, amb el qui vaig començar la via al sacerdoci i a qui li haig d'agraïr que m'hi hagués anat introduïnt, obtenint el permís de donar la comunió, fent-me fer de lector i d'escolà i d'altres maneres, l'ànim i la guia del qual em van fer molt bé, i també estava per allà en aquell moment Mn. Canisius Niyonsaba (1968), sacerdot rwandès amb qui també vaig col·laborar continuament i vam ser amics des de l'any 2006 en que me'l va presentar Mn. Joan Casas (1941), el meu confessor i director espiritual, fins que va marxar a finals de 2013, tots ells i altres em van acompanyar molt en el camí, igual que tots els professors que vaig tenir al temps de seminarista, especialment Mn. Pere Oliva (1961), el director i encarregat del Seminari, amb qui sempre he tingut un contacte proper i amical i els companys seminaristes com Mn. Jaume Casamitjana (1976) i evidentment d'una manera absolutament especial els companys d'ordenació Mn. Joan Prat i Mn. Xavier Bisbal. 

I n'hauria de citar molts més, començant pel meu pare Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) qui no va arribar a veure-ho en aquest món però que com em van dir "ho veu des del Cel" i la meva segona mare Nativitat Valls Costa (1929 - 2018) que sí que hi va poder assistir i viure-ho, així com tots els meus germans i parents, però és gairebé impossible fer-ho amb tots, com els professors de l'Institut de Ciències Religioses i molts religiosos, laics i laiques (1). 

Potser aquesta relació que és només una pinzellada pot mostrar com quan un candidat arriba al sacerdoci és per efecte de l'ajuda de tota una sèrie de persones, no un fet individual.  A tots ells, i a molts més, els hi estic molt agraït. Però tot i aquest treball humà que hi coopera, qui té la iniciativa, guia i acompanya en el transcurs, i convida a la trobada total és Nostre Senyor Jesucrist, que és qui ens diu "Segueix-me!" i "Vine amb Mi", ambs inspiracions i fets de l'existència o per mitjà de paraules o actes dels altres.

I és que és un dia molt important a la vida no sols dels qui han estat cridats i escollits sinó per als seus companys en el sacerdoci que hi assisteixen, familiars, amics, veïns, coneguts i tot el poble fidel. Tots s'adonen que estan assistint a una actuació divina transformadora. La cerimònia és impressionant per a tots els que hi assisteixen i molt més pels que en són els receptors, que ho viuen amb una intensitat extraordinària. I un dels moments més llargs i colpidors és la prostració dels candidats a terra durant el res cantat de la lletania dels sants que s'invoquen especialment, començant per la Verge Maria, Mare de Déu, i acabant per tots els sants i santes de Déu, demanant-lis la seva pregària, intercessió i protecció pels qui feien el compromís i adquirien la gran responsabilitat.

Al nou sacerdot se li imposen les mans com ja feien els apòstols per transmetre l'Esperit Sant i se li consagren les mans, que han de consagrar i tocar el Cos de Crist en l'Eucaristia, donar l'absolució i benedicció, ungir i imposar-les...El bisbe a més té consagrat el cap i tot el cos, indicant la plenitud del sacerdoci, que permet donar la confirmació, sagrament que en algun cas pot ser delegat en cas necessari, i fer l'ordenació sacerdotal, reservat únicament i exclusivament a ell, i amb la conformitat papal, especialment en la consagració d'un altre bisbe. En el transcurs de l'ordenació es fa la promesa de celibat i d'obediència al bisbe que ordena i als seus successors en la diòcesi on estàs incardinat.

En aquest magne esdeveniment, del món del sagrat, i com a tal únic i diferent a tots els altres del món civil i de l'existència quotidiana, és costum que el nou ordenat digui unes paraules al poble assistent, però aquí com que erem tres i ben avinguts, i a suggeriment del bisbe, vam trobar una solució salomònica: el text que es va llegir el van escriure Mn. Joan i Mn. Xavier però per acord de tots em va tocar llegir-lo a mi, cosa que vaig fer amb molt de gust i igual que si l'hagués escrit jo mateix i fossin les meves pròpies paraules, perquè en certa manera ho eren, perquè m'hi vaig sentir totalment representat i ben comprès, tot i que anava descobrint el text en el moment de llegir-lo. Mostra eloqüent que la inspiració, l'expectativa i l'experiència era comú.

La cerimònia va acabar amb la trobada dels nous sacerdots amb la gent, molta de la qual feia el gest de besar les mans recent consagrades, es reben les felicitacions, es reparteixen recordatoris, es parla i es fa l'obsequi d'un piscolabis als assistents per compartir encara més l'alegria d'aquell dia tan especial, tan semblant a un casament, però encara més perquè el sacerdot es casa metafòricament amb l'Església, comprometent-se a estimar-la i servir-la durant tota la seva vida, vivint l'Amor de Déu i repartint-lo als altres: "El sacerdoci és l'Amor del Cor de Jesús" com deia St. Joan Maria Vianney (1786 - 1859), el Sant Rector d'Ars, patró dels rectors i dels sacerdots. 

Tant de bo que molts joves, i també molts de no tant joves, que se senten cridats per vocació a fer aquest camí de la vida siguin prou valents i decidits per fer-lo donant el seu "Sí!" a Déu i deixant-se portar a on Ell vulgui. No sols fan molta falta, perquè el sacerdot és insustituïble en les seves funcions, sinó que val molt la pena, ens aixeca i eleva i es descobreix que és el millor que et pot passar a la vida!

(1) N'hauria de citar molts i és molt difícil fer una relació exhaustiva, però entre els que em van animar en algun moment a emprendre aquest camí o em van acompanyar en ell, podria citar com exemple a Mn. Joan Torra (1954), director uns anys de l'Institut Superior de Ciències de Vic que a l'acabar els estudis em va preguntar "Perquè no et fas diaca?", molt especialment al bisbe Mn. Romà Casanova (1956) que em va acceptar quan li vaig anar a demanar l'any 2004 afegint "diaca no, tu que tens les condicions ves per sacerdot", el diaca permanent Jaime Garcia Noriega (1954) i als laics col·laboradors de la parròquia de Folgueroles Josep Pascual (1939 - 2022), Joan Tió (1963), Dorota Ozga (1987) i Núria Tió (1997), aquestes dues em van demanar més d'un cop i en públic "Perquè no et fas sacerdot?". I d'una manera més implícita un mossèn amb el que vaig tenir un contacte breu però vam simpatitzar molt i vam ser molt amics és Mn. Valens Bisawimana (1968 - 2013), la seva compatriota Françoise Uwizeyimana (1983) i els companys d'estudis i molt en especial l'Elisabet Jubany (1978) amb qui vam fer molt treball junts durant la carrera. Però em deixaria d'altres com les Josefines i Sacramentàries, i d'aquestes molt en particular les rwandeses Teresita i Patrícia. I no segueixo perquè un cas en recorda un altre i la llista aniria creixent. Potser en el límit fins abastar tots els coneguts del Poble de Déu i Cos de Crist.