L' Assumpció, gran festa de Maria: tots els temps la lloen

L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel és una de les dues festes marianes més importants de l'any i té lloc el 15 d'agost, essent l'altre l'Immaculada Concepció, el 8 de desembre. 

Hi ha moltes altres festes de la Mare de Déu al llarg de l'any i algunes en que hi té una participació destacada i un paper fonamental, com en l'Anunciació, la Visitació, el Nadal, la Presentació, l'Epifania i altres, però a  la majoria a part de compartir-les amb el seu espòs Sant Josep el paper protagonista el te el seu Fill Jesús i es venen a celebrar com a Sagrada Família, que també te una festa pròpia. També hi ha moltes advocacions de la Verge i el seu naixement, el 8 de setembre, una festa mariana també destacada, però les dues més grans són aquestes, l'inici de la seva existència en la Concepció Immaculada i el final de la mateixa a la Terra amb l'Assumpció al Cel i l'inici de la seva vida a la Glòria amb Déu. 

En el Magnificat Maria li diu a Elisabet: "totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor obra en mi meravelles, sant el seu nom". Es tenia que tenir una fe total com la seva per dir això llavors i es necessitava tenir molta fe quan dècades més tard aquestes paraules van ser recollides en l'Evangeli, i calia fe en els primers segles cristians per reconèixer aquesta veritat. Però ara ja no ens fa falta a nosaltres creure en aquesta realitat, perquè és una evidència històrica, des de fa 2 000 anys, i cada vegada amb el pas dels segles a més llocs del món i molta més gent, totes les generacions li han dit benaurada a la Verge per les meravelles que Déu ha obrat en ella, des de la Immaculada Concepció al Naixement virginal del seu diví Fill Jesús i a la seva Assumpció al Cel, com també pels miracles que fa des de la Glòria. I sabem per la fe que això continuarà essent així fins a la fi dels temps. 

L'Assumpció de la Verge Maria, quadre de Fra Angèlico de c. 1432

L'Assumpció és el triomf de Maria. Com que la Verge no tenia pecat original, preservada per un do especialíssim de Déu que li va anticipar la Redempció, ni cap pecat ni falta ni en el grau més lleu, essent Purissima, Sempre Verge i Immaculada tota la seva vida, la Mare de Déu no va sofrir la mort humana habitual sinó una mena de mort més suau, que teològicament s'anomena Dormició, i després no va sofrir la corrupció del sepulcre, ella que havia sigut l'Arca del Déu vivent, sinó que va ser assumpta en cos i ànima al Cel. 

La diferència entre l'Ascensió de Jesucrist i l'Assumpció de Maria, tot i que molt semblants, és que Crist la va realitzar pel seu propi poder i voluntat, com a Déu i home que era, mentre que Maria va ser assumpta pel poder diví. I és que així com Maria va portar al món al seu diví Fill Jesús i el va acollir en els seus braços, de la mateixa manera Jesús va portar a la Glòria amb Déu a la seva Mare i la va acollir amb Ell, anant acompanyada l'Assumpció de la Coronació de la Verge com a Reina i Emperadriu del Cels i Terra. 

Perquè en la jerarquia celestial primer ve la Santíssima Trinitat divina, amb gran diferència, però després ja hi ha la Verge Maria, Mare de Déu, per sobre dels Cors angèlics, i després venen tots els sants. En Jesucrist i en Maria el cos humà glorificat ha arribat ja al Paradís celestial, com un anticip de la Ressurrecció final per a la futura vida eterna. 

Han dit molts sants que ser devot de Maria és un gran senyal de predestinació, que a qui Déu vol fer un gran sant el fa molt devot d'ella i que cap autèntic devot seu s'ha condemnat mai. Ella és la nostra Mare del Cel, instituïda pel seu mateix Fill en el seu testament a la Creu per als seus deixebles en general i pels deixebles preferits en particular, i així vetlla per nosaltres, ens és intercessora i protectora, i és la mitjancera de totes les gràcies divines. Si li demanem, i moltes vegades ja sense fer-ho i tot, la seva ajuda no ens mancarà mai i en ella tindrem un refugi segur, empar i consol en les nostres tribulacions.

Molts pobles celebren en aquestes dates la seva Festa Major i moltes dones i noies celebren avui la seva festa, perquè a part de les que porten el propi nom d'Assumpció o Assumpta, i de moltes advocacions particulars marianes que celebren la seva festa aquest dia, és també la festa de totes les Maria, fins i tot de les que tenen una festa pròpia un altre dia. També és una gran celebració per a tots els devots de la Verge. 

Tinguem-li doncs una gran pietat filial, venerem-la i acollim-nos a ella espiritualment amb l'actitud de nens petits que busquen la seva mare i amb ella se senten acollits, compresos, estimats i protegits en la seguretat de la casa del Pare i la família celestial, i demanem-li que no ens deixi mai i que pregui per nosaltres sempre i sobretot en el dia de la nostra mort per tal que, lliures de tots els perills, hi poguem arribar feliçment!  

Foc i divisió

Jesucrist tant ens diu coses fàcils i clares com altres difícils i complicades i fins enigmàtiques. 

Mig centenar de catòlics foren assassinats a una església a Owo (Nigèria) mentre assistien a Missa el diumenge de
Pentecosta del 2022, molts altres foren ferits i alguns segrestats, per terroristes islàmics que ho feren perquè eren 
cristians i estaven donant culte a Déu, adorant-lo i resant-li el diumenge. Nigèria ja té ara milers de màrtirs per la fe. 

Depèn de nosaltres quina recepció en fem, i per això tenim tant les explicacions que Ell mateix ens dona en ocasions, per exemple en les paràboles, i l'Esperit Sant que ens ho fa entendre, com també el conjunt del Nou Testament, amb la seva interrelació, i de l'Antic Testament, que ens prepara i ho prediu, i també i molt important, la tradició apostòlica i patrística i el magisteri de l'Església.  

Quan escoltem o llegim coses de Jesús que ens semblen evidents o claríssimes, vol dir que en aquell tema anem bé, potser perquè ens ho van ensenyar i ho vam acceptar des de petits i ja ho vivim o potser perquè en aquell assumpte estem ben predispossats de natural i acceptem amb goig la Paraula divina. 

En canvi quan davant d'alguna afirmació de Jesús ens estranyem i arribem a dir "Perquè ens surt ara Nostre Senyor amb això?" és que en aquell tema hem de pensar i reflexionar molt, meditant-lo bé, perquè o per naturalesa no hi estem inclinats o perquè hem sigut víctimes de la ignorància o la desinformació, de l'error general del nostre ambient o potser fins i tot de la propaganda en contra per motius mundans. I quan allò ho meditem bé nosaltres mateixos o demanem ajuda per comprendre-ho, ens acabem adonant que en aquelles coses Déu té tanta raó com en les altres que veiem clares. 

Una prova d'això és que les dificultats d'un no són les d'un altre, com tampoc ho són les facilitats, encara que n'hi pugui haver de més comuns i de menys. El que un considera difícil d'entendre o d'acceptar, un altre ho veu claríssim i evident, i viceversa, el que a aquell li costa pot ser molt fàcil per al primer. I això ens passa a tots, perquè la Paraula de Déu és tan alta, que hem de fer un esforç per copsar-la bé i sempre la podem seguir entenent millor, i en això escoltar-la de nou i rellegiri-la sovint i sempre ens fa que la veiem millor i penetrem més en els seus secrets, tenint en compte a més que no ens diu el mateix quan som uns nens que quan som joves, adults o ancians, o quan vivim circumstàncies diverses, perquè encara que la Paraula de Déu és una, tothom la rep en la mesura en que és capaç de fer-ho i segons la seva situació vital, perquè és per a tothom arreu i sempre però alhora va destinada també especialment a cadascú d'una forma individual i personalitzada. I aquesta Paraula ens dona llum, ens guia, ens consola i ens enforteix a tots d'una manera directa i referida a nosaltres mateixos i als nostres problemes, perquè fins i tot quan el que sentim o llegim no sembla tenir res que veure amb allò que ens preocupa com a mínim ja ens ho relativitza, però en altres ocasions sembla que Déu conegui exactament allò que ens afecta i ens doni remei, solució i encert, i així és. 

I essent que els dubtes d'un no solen coincidir amb els d'un altre, tenim per voler de Déu la possibilitat d'ajudar-nos i socorren's mútuament, quan el que ho veu clar ho mostra, amb paraules, exemple i vida, al que no, i el que està en la foscor en un determinat aspecte es deixa ajudar a trobar la Llum divina que li aporta, i així uns i altres fem l'obra de caritat d'ensenyar al que no sap. Malauradament també hi ha l'opció que un i altre en lloc d'ajudar-se a progressar en el coneixement i l'amor diví, s'ajudin a caure, quan, en lloc de transmetre's la claror que han rebut, es dediquen a transmetre's els dubtes, contagiant-se mútuament i caient junts cap a la incredulitat del mal. És el gran misteri de la llibertat humana, que és un do excels, però que comporta el perill d'escollir i fer el mal en lloc del bé, malgrat que la nostra consciència ens avisi, i l'escoltem clarament, sobretot en les fases inicials, quan encara el que elegeix el pecat encara no s'ha endurit en la seva condició de pecador. Perquè el mal primer comença amb el dubte, l'escepticisme i la incredulitat davant determinats temes, per anar-se generalitzant a tots fent-se negador, orgullós i rebel, i acaba essent destructiu, auto-destructiu i portador de l'experiència de la mort ja en aquest món i perillant del destí infernal en l'altre, com el diable i els seus. 

Per això és tan important sentir la veu de Déu i, en tot allò que ignorem o no entenem, demanar-li la seva ajuda, que en ocasions és personalitzada i interior, ja que quan la misericòrdia divina s'exerceix, primer que res el pecador se n'adona del seu disbarat vital i de cap a on va, i s'asusta al veure-ho, i això és bo, molt bo, si humiliat el mou a recórrer a Déu amb confiança en la seva Bondat i Amor, a demanar-li perdó amb sinceritat, ni que sigui per la por, i a reconciliar-se amb Ell en el sagrament de la confessió, que és el mitjà per fer-ho. Aquestes conversions individuals i privades, per pura gràcia divina, no són rares, però el mitjà habitual de la conversió és l'acció de Déu a través dels altres, per l'exemple, el bon consell, l'avís o el poliment mutu, perquè Déu, que ens tria on i quan naixerem, també ens tria el nostre proïsme més proper, començant pels pares, germans, fills i parents (1) i seguint pels companys, veïns, amics i coneguts, amb els que com a mínim d'entrada coincidim en l'espai i el temps i en oportunitat per voluntat divina, perquè tant si ho veiem clar com sol ser bona part dels casos com si no, en alguns altres, considera que som els millors els uns pels altres en quant a la possibilitat d'ajudar-nos i perfeccionar-nos mútuament de cara a la salvació en aquesta vida i en l'altre, tant si les nostres personalitats, objectius, pensaments i sentiments lliguen com si no, és a dir per activa i per passiva, de manera directa o indirecta, per acceptació i estimació o per contradicció i confrontació, i això tot i que al seu moment ens costi d'entendre-ho, perquè els camins del Senyor són inescrutables i superen infinitament la intel·ligència humana, tard o d'hora solem rebre el do d'anar-ho veient i donant-nos-en compte. Així estem en aquest món per estimar-nos i intercedir els uns pels altres, encara que Déu respecta la llibertat i voluntat humanes i també aquesta elecció divina la podem usar malament i fins rebutjar-la, anant contra la seva voluntat. 

Un cop establert tot això, podem mirar d'entendre l'Evangeli en que Jesús ens diu que ha vingut a portar al món el foc i la divisió, intentant ser una ajuda en la seva comprensió, tot i que ja ens parla directament al cor i a l'ànima, interpelant-nos amb la força i gosadia de les seves afirmacions, que ens superen. I això ja ens fa humils davant Déu. 

El foc és un símbol de la presència, el misteri i l'amor de Déu. El veiem en la bardissa ardent vista per Moisès, que cremava sense consumir-se, en la columna de foc que de nit guiava als israelites pel desert i que de dia es tornava com una columna de fum, i en el foc de la muntanya del Sinaí, que semblava incandescent, quan Déu parlava al poble d'Israel, i fins i tot en el carro de foc i els cavalls de foc d'Elies arrebatat en vida cap a Déu (2) i en les llengües de foc de l'Esperit Sant que davallen sobre la Verge Maria i els apòstols a la Pentecosta. El foc és símbol de la presència de Déu perquè dona llum, escalfa, protegeix, purifica i permet cuinar aliments que d'altre manera no podriem menjar, entre altres mostres de transformacions operades per ell. Però també metafòricament, i en Déu literalment, és senyal d'amor, d'apassionament, d'ànim fort i encès, així com d'elevació, ja que puja cap a dalt (3). En aquest sentit, el foc és semblant a l'aigua, un altre símbol diví, perquè calma la set, dona vida i fa crèixer, neteja, és necessària per viure...Calar foc al món com diu Jesús vol dir encendre'l, inflamar-lo tot de l'Amor de Déu envers nostre i de l'amor nostre vers Déu i els altres, amb tot aquell proïsme amb el que, pel voler diví, compartim el lloc, l'època i la proximitat, ja que viure en l'amor és viure en Déu. 

I la divisió ens avisa que Déu i la seva Paraula, manifestats en Jesucrist, no seran acceptats per tothom. Hi haura qui s'entusiasmarà i se n'enamorarà, qui procurà viure d'Ell i en Ell, per Ell i amb Ell, qui senzillament ho acceptarà i ho creurà, però també qui en dubtarà, qui en serà indiferent, qui el negarà i combatrà, fins i tot qui voldrà anihilar-lo, com en la Passió i el Calvari, i qui, en el pecat irremeiable, invertirà els termes, negant-se ell mateix la possibilitat de la Salvació que Crist ens ofereix. Pedra de toc, Jesucrist ha sigut, és i serà fins a la fi dels temps, motiu de divisió entre els homes, no perquè Ell ho vulgui, perquè la seva voluntat és que tots se salvin, sinó per la llibertat i voluntat humanes, que pot preferir el mal al bé i el pitjor al millor, i per la suggestió de les temptacions diabòliques, que busquen per enveja, gelos, ràbia i odi a Déu i al gènere humà, que els éssers humans es perdin el Cel, com ells l'han perdut al convertir-se en àngels caiguts. 

La vida és una lluita espiritual, amb el gran avantatge de cara a vèncer, que tenim Déu a favor nostre. Aprofitem-ho per a sortir-ne victoriosos i arribar a la meta del Cel! 

(1) Fins i tot el cònjugue, que es pot dir que l'ha escollit Déu, perquè si el matrimoni és per amor i cristià, en ell hi ha present Déu, que és Amor. En tot cas la Providència divina va permetre la trobada en el moment oportú i propici dels futurs esposos, i en situació de disponibilitat i d'atracció mútua, i l'èxit del noviatge. Cal recordar allò de "Mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant, han decidit contraure matrimoni...".

(2) El cas d'Elies a la muntanya, en el que Déu no estava ni en l'huracà, ni en el terretrèmol ni en el foc d'un incedi, sinó en un ventijol fresc, lleuger i agradable, fa referència a l'afecte, la suavitat i la tendressa de Déu, la trobada amb el qual en circumstàncies normals es sol produïr en el silenci, la pau i unes delícies inefables, com sovint en l'adoració al Santíssim. D'altra banda a més de la Biblia cal recordar que humanament també usem el símil del foc d'una manera semblant com quan parlem de fogositat referint-nos a una conversa, una personalitat o una vivència amorosa.

(3) El foc també crema i fa mal i pot produir incendis a més d'usar-se com a indici de violència, cal recordar que només és un símbol d'una realitat i per tant com a tal és imperfecte, igual que l'aigua, que malgrat totes les seves avantatges també pot ofegar o produir inundacions. Cal no confundir els símbols amb la realitat, tot i que aquests són molt il·lustratius i fan entenedores moltes coses, com per exemple regalar una rosa pel dia de Sant Jordi o algun altre gest semblant, que expressen molt. 

Sagrat i profà

Moltes de les coses més importants de la vida humana, tan individual com social, tenen un origen religiós, sagrat. L'Astronomia i la Història per exemple, així com les més variades activitats de la creativitat humana:  l'arquitectura monumental,  la literatura, l'art, la música, cant i dansa, van tenir no uns inicis profans sinó sacres, de relació amb el món diví, tot i que alhora poguessin servir per a finalitats funcionals. Fins avui dia moltes de les millors i més importants realitzacions culturals i artístiques mundials són religioses. 

Ara bé, al llarg dels mil·lenis hi ha hagut civilitzacions, i també èpoques, més destacadament religioses, on la religió ho era gairebé tot, i altres en les que la part no religiosa de la seva cultura, tant en motivacions, aspectes formals i objectius, tot i ser encara minoritària, tenia més presència, reconeixement i ús. És el que acadèmicament se'n diu societats de discurs mític, la immensa majoria, i societats de discurs lògic, com el món grecoromà i abans potser també en bona part els indoeuropeus. 

Així l'Antic Egipte, ja des del 3150 aC si no segles abans, era una societat marcadament religiosa en que tot estava presidit per les seves divinitats i la relació humana amb elles, així com les expectatives de judici i vida en el més enllà, sempre que es donessin unes determinades condicions. Al sobirà egipci se'l considerava intermediari amb els déus i ell mateix tenia un caràcter semi-diví ja en vida. Els extraordinaris monuments de la seva civilització, des de les grans piràmides del Regne Antic (c. 2650 - 2250 aC), fins als hipogeus de l'Imperi Nou (1550 - 1070 aC), comprenent els molts grans temples, l'extensa i important classe sacerdotal, les escultures i altres representacions de les divinitats i la mateixa escriptura, amb els jeroglífics o "caràcters sagrats" com la versió més important, la momificació i els luxosos enterraments plens d'art i objectes, tot remetia a un altre món i una altre realitat, que ara veiem demoníaca, però que era la que ells pensaven i que consideraven molt més important i real que aquest món material i temporal. Tenien també la seva part no religiosa, purament mundana o tècnica, però era més petita i menys important en el conjunt o bé portava alguna mena de referència religiosa. 

En canvi Sumèria (IV mil·leni aC - 1850 aC), tot i tenir com totes les cultures una important part religiosa, ja que no hi ha hagut cap comunitat ni societat que no hagi tingut la vessant de la concepció i relació amb allò sobrehumà i sobrenatural, era una civilització a la que per comparació en podríem dir terrenal, tot i que relativament, no en termes absoluts. Així l'escriptura, primer pictogràfica i evolucionant a cuneïforme, s'usava inicialment per a anotacions comercials, funció que també tenien destacadament els seus temples. Els seus primers herois mítics són humans i al final han de conformar-se en ser només humans, al contrari que la divinització dels reis egípcis i que la seva vida en el més enllà molt detallada i oberta a cada vegada més gent. Les realitzacions sumèries, com la roda, la geometria, l'elecció dels nombres 360, 60, 24 i 12, perquè tenien molts divisors, els invents, la seva visió de la vida més pràctica i útil, són més mundanes i en diríem laiques o seculars. Una antiga endevinalla sumèria feia "Un edifici, hi entres cec, hi surts veient..." i la resposta a l'enigme era "l'escola", perquè era on s'aprenia a llegir i escriure i també a saber els nombres i a fer operacions aritmètiques, els mapes, observar els astres, les aplicacions, etc. També una paraula que segles després va esdevenir una cosa com "vampir", al principi en els textos era tan sols el recaptador d'impostos. Clar que tenien els seus ídols, els seus mites, i personatges genuinament religiosos, com Gudea de Lagash, representat sempre resant, però la impressió que donen les ciutats-Estat sumèries és que no s'hi dedicaven tant ni amb tanta afició com els egipcis, i que tenien encara més en compte que aquests la vessant utilitària. 

De civilitzacions i cultures especialment religioses n'hi ha hagut moltes, sobretot a l'Antiguitat i l'Edat Mitjana, com la Cristiandat del primer mil·leni i mig, l'Islam i moltes d'altres fins ara, com el Tibet. De mundanes podem citar Grècia i Roma, el Renaixement i la Modernitat, i l'Occident contemporani des de 1750 ençà. Són dues maneres de veure i enfocar la vida, una de curt abast, principalment en aquest món i les seves realitats materials i econòmiques, i l'altre de llarg abast, pensant principalment en Déu, l'infinit i l'eternitat, coneguts per la seva revelació bíblica i en Crist, o sense arribar lluny ni encertar-ho, en les especulacions humanes de diverses religions diferents, incapaces de saltar la immensa distància entre Déu i la Humanitat, i que per tant es queden en mers intents de la ment humana, de major o menor valor, i amb algun assoliment notable, com que la intel·ligència humana pugui deduir per observació i raonament l'existència de Déu i la seva unicitat, però poca cosa més, sense arribar als grans misteris com el de la Trinitat, l'Encarnació, la Redempció i la Ressurrecció de Déu Fill fet home com nosaltres, i altres, que coneixem només perquè Déu mateix ha volgut revelar-nos-els. Cal aprofitar-ho i viure-ho, sabent que mai agrairem prou tan gran do que se'ns ha fet i se'ns fa.    

Ara fa 12 anys

Un mes d'agost, més o menys per aquestes dates, tres diaques i seminaristes vam fer al monestir de Poblet el recès de preparació per a l'ordenació sacerdotal, en un retir amb exercicis presidit pel bisbe de Vic, Romà Casanova. 

Erem Joan Prat (1980), Xavier Bisbal (1982) i qui això escriu, Ricard Lázaro (1954), que a més de les conferències que ens va fer el bisbe, vam compartir la Missa diària, la Litúrgia de les Hores i els àpats amb els monjos benedictins. Els dos futurs sacerdots joves són d'Igualada i en el meu cas tot i que nascut a Barcelona, on vaig passar els 13 primers anys, he viscut la major part de la meva vida a Folgueroles. Per experiència puc dir que el recès en part i sobretot el temps d'espera posterior fins a l'ordenació va ser no sols de reflexió, sinó també de lluita espiritual, que per sort vaig superar. 

Perquè personalment, tot i que no tenia cap dubte sobre la fe i sabia per convicció que l'Església Catòlica està en possessió de la veritat, perquè té la Revelació divina i la successió apòstolica, les temptacions d'última hora em feien dubtar de si en seria capaç i si estaria a l'alçada, perquè veia que tot i tenint vocació era una gran responsabilitat, em reconeixia pecador i necessitat de que la gràcia divina me'n fes digne, i recordava allò de que més dura seria la caiguda com més alt haguessis arribat, que com es diu, si l'òptim es corromp es converteix en pèssim. I també que el diable fa la guerra als qui li fan la guerra, i que en la batalla espiritual com en les altres ataca més fort i primer als qui tenen càrrecs, i per això necessitem que preguin molt per nosaltres, igual que nosaltres ho fem per la gent, per tal que no defallim i que a l'adversari el poguem resistir forts en la fe.

Però vaig recordar que no som nosaltres els que l'hem escollit a Ell, sinó Ell el que ens ha escollit a nosaltres, i que Jesucrist ens acompanya i guia sempre, ens defensa i protegeix i no permet mai que siguem temptats per sobre de les nostres forces. Junt amb la presència i l'ajuda de Déu, al que els sacerdots estem especialment consagrats per sempre, ara i per tota l'eternitat, també tenim la de la Verge Maria, la dels àngels i dels sants, així com la de les ànimes del Purgatori, i també la de les persones bones d'aquest món, que reconeixen la veu de Jesucrist en l'humil burret que el porta, com a l'entrada a Jerusalem el diumenge de Rams, i el segueixen i li fan cas. I també el fet que fins un ministre indigne i en pecat dona vàlidament tots els sacraments, perquè no és ell, com tampoc en el cas dels dignes i sants, sinó Crist i l'Esperit Sant que actuen a través seu, com instrument que han escollit, per a convertir i salvar pecados i a major glòria de Déu Pare. Com tampoc Nostre Senyor no escull necessàriament els millors, sinó els que Ell lliurement vol, i sovint es serveix dels més petits i senzills, els qui més reconeixen i es dolen dels seus pecats i faltes, per tal que no s'enorgulleixin i per fer vencer els dèbils front als forts, de manera que tots vegin que no són els instruments humans sinó l'acció divina la que dona la victòria sobre el mal i l'enemic. Hem de confiar sempre en Ell, perquè si sense Ell no podem res, amb Ell ho podem tot!

Demanem-li, doncs, tots a Déu que ens doni molts i sants sacerdots nous i que conservi en el servei i santifiqui als qui ja ho són! 

Dies de cel

Sant Domènec de Guzmán (1170 - 1221) és el patró de l'Astronomia i dels astrònoms, els científics que estudien els astres i l'Univers i dirigeixen els seus telescopis i aparells al firmament nocturn. La seva festa es celebra el 8 d'agost. 

Georges Lemaître (1894 - 1966), sacerdot catòlic i científic descobridor del Big Bang

També a les nits d'estiu es veu en el cel el Triangle d'Estiu: les brillants estrelles Vega de la Lira, Altair de l'Àguila i Deneb del Cigne.

I el 10 d'agost es veuen les Llàgrimes de Sant Llorenç, una pluja d'estels fugaços que segons la tradició es va veure a Roma la nit després que hi fos martiritzat el diaca Sant Llorenç, cremat a la graella, com si el món plorés la seva mort i alhora el cel esclatés en focs artificials per la seva entrada al Cel. 

Són dies de mirar el cel, en les nits estivals, per admirar les meravelles de la Creació i de la seva grandesa i mirar d'alçar els nostres ulls de la Terra al Cel! 

Sants de la família

En una altra entrada del Blog vaig fer una entrada amb una llista de sants familiars per a mí, en el sentit de coneguts, als qui tinc devoció o que m'atrauen especialment pel seu carisma. En aquesta faré una llista de sants familiars en sentit literal, és a dir que el nom dels quals és el dels meus parents o amb els que hi estic molt relacionat per un motiu o un altre. Alguns coincideixen però d'altres no: 

Jesús: Nativitat. 

La Verge Maria, Mare de Déu, en diverses advocacions: Carme, Concepció, Immaculada, Mercè, Meritxell, Mireia, Montserrat, Neus...

Arcàngel Miquel, Àngel  

I els sants de la família: 

Raquel (II mil·leni aC)

Daniel (s. VI aC) 

Sta. Anna (s. I aC) 

Sta. Elisabet (s. I aC - inicis s. I)

St. Joan Baptista (c. 5 aC - c. 29)

St. Jaume  (+ 42)

St. Llàtzer (s. I) 

Sta. Marta (segle I)

St. Marc (c. 12 - c. 68) 

Sta. Marina (119 - 139) 

Sta. Digna (+ c. 259)

Sta. Cristina (+ 295) 

St. Jordi (+ 303)

St. Sergi (+ 303) o un altre St. Sergi (+ 304) 

St. Genís (+ c. 305)

St. Adrià (+ 306) 

St. Eusebi (+ 310)

Sta. Helena (c. 247 - c. 330) 

St. Antoni (250 - 356)

St. Aleix (+ 412)  

Sta. Geòrgia (s. VI) 

Sta. Berta (539 - 612)

St. Arnau de Metz (582 - 641) o St. Arnau de Soissons (c. 1040 - 1087)  

St. Ricard pelegrí (+ 722) i/o St. Ricard bisbe (1195 - 1253)

St. Ramon de Roda (1067 - 1126) i/o St. Ramon Nonat (1204 - 1240) 

St. Ernest (+ 1148)

St. Francesc (1181/82 - 1226)

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) o St. Albert carmelita (1240 - 1307)

St. Francesc Xavier (1506 - 1552)

St. Carles Borromeo (1538 - 1584)

Sta. Gemma Galgani (1878 - 1903)  

- educadors:

La Verge Maria, sota l'advocació del Roser 

St. Albert Magne (c. 1200 - 1280) 

St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719)

St. Antoni Mª Claret (1807 - 1870)

- geogràfics, parroquials, eclesiàstics, devocionals i altres (1): 

Nostre Senyor Jesucrist, com a Crist Rei, Sagrat Cor, el Santíssim Sacrament... 

La Mare de Déu en diverses advocacions, com el Carme, la Immaculada Concepció, l'Assumpció, l'Immaculat Cor de Maria, Stella Maris, la Pietat, Montserrat..

Salomó 

St. Jaume (+ 42)

St. Gervasi (c. s. II)

Sts. Llucià i Marcià (+ 255) 

Sta. Eugènia (+ c. 258)  

St. Quintí (+ c. 287)

St. Quirze i Sta. Julita (+ 304) 

St. Julià (c. 231 - 305)

St. Hilari (315 - 367) 

St. Martí (c. 316 - 397)

St. Domènec (1170 - 1221)

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) 

St. Simó Stock (1165 - 1265) 

Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582)

St. Joan de la Creu (1542 - 1591) 

St. Felip Neri (1515 - 1595)

St. Miquel dels Sants (1591 - 1625)

Sta,. Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) 

St. Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787) 

St. Pau de la Creu (1694 - 1775) 

Maria Magdalena de l'Encarnació (1770 - 1824)

St. Antoni Maria Claret (1807 - 1870)  

Sta. Bernadeta Soubirous (1844 - 1879)

Sta. Joana Jugan (1792 - 1879)

St. Joan Bosco (1815 - 1888) 

Caterina Coromina (1824 - 1893)

Sta. Teresa de Lisieux (1873 - 1897) 

Antoni Gaudí (1852 - 1926)

Roger Schulz (1915 - 2005)  

Myrna Gallagher (1937 - 2020) 

De tots els citats, la immensa majoria dels quals són sants canonitzats, n'hi ha uns quants que apareixen en diverses ocasions, així a Barcelona fins l'any 1962 viviem al carrer St. Antoni Maria Claret, anavem a Missa els diumenges a l'església del Cor de Maria, i un meu germà i jo cursavem estudis amb els Claretians, estant molt a prop tots els llocs, però més tard a Vic vam viure entre 1968 - 1970 en un pis d'un edifici on durant la Guerra Civil havien estat amagades les restes del Pare Claret, i que era a prop de l'església de la Mercè, on soliem anar a Missa, dels Pares Claretians i on estan exposades les restes del sant. I aquell carrer on viviem es deia Sant Miquel dels Sants, patró també de Vic, i entre 2009-2010 vaig ser destinat com a diaca a St. Miquel de Balenyà i de nou des de 2019 com sacerdot adscrit a la parròquia, dedicada a St. Miquel dels Sants. També St. Domènec, patró dels astrònoms i de l'Astronomia, a la que he sigut molt aficionat des de jove, i que des de 2019 sóc vicari de l'església del mateix nom a Vic. També molt sovint amb el meu pare anavem a Missa a l'església del Remei de Vic, regida pels franciscans, i St. Francesc d'Assís és un sant que m'ha atret molt. 

Tant de bo tots els sants, i amb més motiu aquells de qui nosaltres o els nostres parents, o el poble on habitem o les esglésies on anem porten el seu nom i li estan especialment encomanats, ens ajudin i intercedeixin per nosaltres! 

(1) Incloent esglésies a les que he anat sovint per assistir a Missa o rebre o donar sacraments, o he anat per fer una estança. En aquest grup incloc alguns no sants, encara no canonitzats, com fundadores o l'arquitecte de la Sagrada Família on a mitjans dels anys 1960s anaven sovint a Missa perquè era a prop de casa, o en un cas de tipus cristià ecumènic, ja que dues estances a Taizé el 2005 i 2008 em van influir molt, com també va ser molt positiva una estança a Medjugorje el 2014, tot i que aquí no cito a ningú.  

Sempre a punt

Nostre Senyor Jesucrist ens avisa amorosament que estiguem sempre a punt.

Una anècdota que s'atribueix a Joaquim Blume (1933 - 1959), el gimnasta que hagués pogut ser un dels millors del món si no hagués mort en un accident d'aviació quan era encara molt jove, és que en una ocasió estava jugant a ping-pong amb un grup de joves al voltant i un d'ells va preguntar, en confiança, què farien si sabessin que al cap de poc s'havien de morir. Un va dir que faria un acte de contrició, l'altre que buscaria un sacerdot per confessar-se, un que es penediria dels seus pecats i s'encomanaria a la misericòrdia de Déu i els altres pel estil, un fet meritori per part seva però que alhora indicava que no estaven en les millors condicions per enfrontar-ho. Quan al final li va tocar a Blume, aquest va contestar: "Jo seguiria jugant a ping-pong". I no ho va dir desafiant ni per indiferència, ans tot al contrari, perquè era un cristià creient, un devot catòlic. El que volia dir era que considerava que estava en gràcia de Déu, en pau, i preparat. I sort que en va tenir, perquè per un enigma de la Providència, va morir en un accident aeri. Però a ell no el devia agafar desprevingut, perquè potser per un do diví molt adequat, cuidava tant la seva ànima com el seu cos. Estava sempre a punt, tal com Crist ens diu que fem.