Amb grans responsabilitats es pot ser sant

Sant Enric (973 - 1024), emperador del Sacre Imperi Romà 

Coronació de St. Enric, imatge feta c. 1002 - 1014, en vida del rei

Va ser rei d'Alemanya des de l'any 1002, rei d'Itàlia des del 1004 i emperador des del 1014, en cada  cas fins a la seva mort. Tot i les seves grans responsabilitats polítiques i militars, va saber viure el camí de la santedat, i per la seva pietat personal i el seu entusiasta suport a l'Esglésica catòlica i a la reforma monàstica, va ser canonitzat pel Papa l'any 1146.

Jesucrist beneïnt el matrimoni imperial, St. Enric i Sta. Cunegunda, c. 1007 - 1012

És a destacar que la seva esposa, l'emperadriu Santa Cunegunda (c. 975  - 1040), també va viure una vida molt religiosa i devota com ell, i va ser canonitzada l'any 1200, essent un cas molt poc habitual de dos emperadors sants. 

Que Sant Enric i també Sta. Cunegunda preguin i intercedeixin per nosaltres, sobretot per Europa, on van néixer i viure, i pels governants d'aquest continent i de tot el món per tal que tots sapiguem viure cristianament i complint bé les nostres responsabilitats arribem a poder ser sants com ells!

Pare i patró sant d'Europa, la primera Cristiandat

Sant Benet de Núrsia (c. 477 - 547), abat, fundador de l'Orde Benedictina i patró d'Europa. 

Un cantó de la medalla de Sant Benet, que és un 
sacramental fet pel sant per als seus monjos i reconegut
per l'Església Catòlica, amb un gran poder d'exorcisme. 

El que ara en diem Europa va ser durant molts segles la Cristiandat o bé la Ciutat de Déu - o la Societat de Déu - el mateix nom que va rebre aleshores el que després se'n va dir l'Edat Mitjana. Europa i el Cristianisme van estretament units, des que diversos apòstols hi predicaren la fe de Jesucrist i hi fundaren esglésies i comunitats creients ja a mitjans del segle I, quan tota la part sud i central del continent, des del Mar Negre fins a l'Oceà Atlàntic i aviat també l'illa de Gran Bretanya, formaven part de l'Imperi Romà, centrat en el Mar Mediterrani i que incloïa territoris al nord d'Àfrica i a l'Àsia més occidental, la capital del qual estava a Roma, el gran centre europeu de l'Antiguitat tardana (1). 

Com que el concepte d'Europa va lligat a la seva cristianització, que tingué lloc ja des dels inicis de l'Era Cristiana però que es va estendre molt a l'Imperi Romà entre els segles III - V, sobretot a partir del triomf legal del Cristianisme al segle IV després de segles de persecucions, i essent Sant Benet el patró principal d'Europa, podem citar els que en podríem anomenar els pares d'Europa: 

Constantí el Gran (280 - 337), amb la batalla del pont Milvi (312), l'Edicte de Milà (313), el I Concili Ecumènic de Nicea (325) i la inauguració de la nova capital de l'Imperi, la Nova Roma cristiana, Constantinoble (330). Constantí va ser també el primer emperador romà en fer-se públicament cristià (2), essent batejat en el seu llit de mort. El seu temps veié el Credo de Nicea i el càlcul de la data de la Pasqua del mateix Concili. 

Teodosi el Gran (347 - 395), cristià i catòlic convençut, que començar a governar en part de l'Imperi Romà a partir de l'any 379, que amb el Decret del seu nom (380) va fer del Cristianisme catòlic - "la fe de St. Pere en Jesucrist tal com la transmeten els bisbes de Roma i d'Alexandria" - la religió oficial de l'Imperi, començant per la part que ell regia, que va veure el II Concili ecumènic de Constantinoble (381) amb l'establiment definitiu del Credo niceno-constantinopolità, la unificació de l'Imperi sota el seu domini l'any 391, amb el vigor universal del seu Decret i a la seva mort la separació definitiva dels Imperis Romans d'Orient i Occident, amb els seus fills i successors. 

Sant Agustí (354 - 430), convertit per l'influx de la seva mare Sta. Mònica i l'ensenyament de St. Ambròs de Milà principalment. Després d'haver estat pagà i maniqueu però buscant sempre la veritat, la trobà en Crist, l'Església Catòlica i la Bíblia, va ser batejat l'any 387, i essent molt intel·ligent i de gran personalitat, va ser escollit bisbe d'Hipona a Àfrica, d'on era, i va progressar molt en la defensa de la puresa de la fe i en la seva explicació, així com va assolir una gran santedat de vida. El seu llibre Confessions (397) és probablement la primera autobiografia en sentit modern de la Història, i amb La Ciutat de Déu (410 - 426) va defensar el Cristianisme i va establir la primera i més encertada filosofia de la Història. Aquestes, junt amb les seves homilíes i altres obres seves de tipus religiós i teològic, van influir molt en la cultura europea i occidental i no sols en l'Edat Mitjana, sinó que el seu influx arriba ben viu fins avui dia. 

Dionís l'Exigu (c. 470 - c. 544), monjo escita, resident a Roma des de l'any 500, versat en grec i llatí i traductor entre les dues llengües, que va establir el més exitós intent de fer una Era Cristiana per numerar els anys - ja n'hi havia hagut algun abans - tot i que sembla que va cometre un error de càlcul d'uns 4 a 6 anys, però que ja ha quedat establert així. Va publicar el seu calendari l'any 525, però aquest, tot i que conegut, no es va popularitzar fins el segle VIII, primer al adoptar-lo St. Beda el Venerable per al seu llibre d'Història del Cristianisme a Anglaterra (731) i després al fer-lo oficial per a les seves terres els reis francs del Renaixement carolingi de finals del s. VIII. A partir de llavors va ser adoptat cada cop més i al segle XX l'Era Cristiana és usada mundialment, si bé alguns països i religions mantenen al mateix temps les seves Eres pròpies per a ús intern, com els musulmans, els jueus, el Japó, Taiwan... tots els quals coneixen i usen també l'Era Cristiana i no sols per les relacions internacionals sinó també en assumptes interns quan els convé o per comoditat. Però com que l'Era Cristiana va començar i va ser adoptada primer a Europa i la va configurar en els seus segles encara formatius, es pot considerar al seu inventor d'un dels pares del continent.  

Sant Benet de Núrsia (c. 477 - 547), que va fundar el monestir de Montecassino l'any 529 sobre les restes d'un dels últims temples pagans rurals i que el 540 va establir la Regla benedictina per als seus monjos, plena de bons consells i de disposicions pràctiques i útils per al be de l'ànima i del cos, entre elles el famós "Ora et labora", és a dir "prega i treballa" i moltes més. Sota el seu impuls els monestirs benedictins van contribuir a evangelitzar tota Europa i alhora van ser focus on es van conservar la religió cristiana, la civilizació i la cultura. 

Tot i que hi havia precedents d'eremitisme i monacat i fins de vida cenobítica des del segle III si no abans, aquests eren més propis de la vida al desert de Síria i Egipte, tot i que també van arribar aviat a Europa, però la gran expansió de la vida monacal a Europa, sobretot a les zones rurals i encara poc o gens cristianitzades, va tenir lloc amb els monjos que seguien la Regla de Sant Benet. Fins i tot es parla dels Segles Benedictins, per la gran importància de l'Orde en tot allò més important, noble i educat i en l'expansió de la fe cristiana i la conservació del valuós del llegat clàssic de l'Antiguitat greco-romana, amb els copistes i els comentaristes dels monestirs benedictins, i aquests segles van des de l'inici de l'Orde al segle VI fins al segle XIII, és a dir pràcticament tot el període de l'Edat Mitjana, amb aportacions com les reformes de Cluny, iniciada l'any 910, i d'una gran expansió als segles X - XIII, i la reforma del Císter, iniciada el 1098, i de nou també molt expansiva en els segles següents, i aquestes onades cobriren tota Europa de nord a sud i d'est a oest. 

Amb els benedictins arribaren també, en gran part, l'arquitectura i art romànic i després el gòtic, així com la pelegrinació del Camí de Santiago que uní a Europa en una meta religiosa comú, alhora que seguien les pelegrinacions a Roma i, en la mesura del possible segons èpoques i llocs, a Terra Santa. Però també la Reforma eclesiàstica gregoriana del segle XI va tenir com a gran protagonistes benedictins cluniacens, sobretot el monjo Hildebrand (c. 1015 - 1085) que va arribar a Papa com St. Gregori VII (1073 - 1085). I les Croades i Ordes de Cavalleria tingueren també un gran predicador benedictí cistercenc, St. Bernat de Claravall (1090 - 1153). 

Tot i que hi havia altres Ordes religioses, com l'agustina, la cartoixana i diverses més, la primacía benedictina s'estén indiscutible fins l'aparició de les Ordes mendicants dels frares dominics i franciscans a principis del segle XIII, amb una altre manera de fer i més urbanes, d'acord amb les necessitats de la nova època que anava sorgint a Europa, però l'Orde benedictina persistí desenvolupant la seva funció i encara al segle XVII va veure l'evolució d'una nova i important branca, la Trapa (1664), i en conjunt ha arribat amb vitalitat fins els nostres dies i a les nostres terres té una història molt important i decisiva amb monestirs com el benedictí de Ripoll (880) i el benedictí femení de Sant Joan de les Abadesses (887), els cistercencs de Poblet (1150) i Santes Creus (1160) i sobretot el benedictí de Montserrat (des del segle XI).  

Essent que la història de l'Orde benedictina, a l'igual que la història del Papat i en general la de l'Església està en tots els llocs i en tots els segles d'Europa i és una part molt important i decisiva d'ella, no és d'estranyar que amb tota la raó Sant Benet, el fundador de l'Orde i el que li va donar la Regla, hagi estat considerat el primer sant patró d'Europa. Després d'ell els copatrons han estat proclamats St. Ciril i St. Metodi, apòstols dels eslaus (segle IX), Sta. Brígida de Suècia i Sta. Caterina de Siena (s. XIV) i Sta. Edith Stein, en religió Sta. Teresa Benedeta de la Creu (s. XX). 

Quant als pares d'Europa, que han de ser antics i haver tingut una importància primordial en el continent, després de St. Benet en podem considerar encara alguns més, com: 

Justinià (482 - 565), emperador romà oriental 527 - 565, que junt amb la seva esposa l'emperadriu Teodora (c. 500 - 548) defensà el Cristianisme catòlic i recuperà per un temps la iniciativa, l'expansió i l'esplendor de l'Imperi Romà, ja que llavors era únic (el d'Occident havia desaparegut el 476 i el d'Orient era l'únic emperador romà i ho seguiria essent fins l'any 800). 

St. Gregori Magne (c. 540 - 604), Papa del 590 al 604. 

Carlemany (c. 742 - 814), rei franc molt exitós, que va seguir la defensa del Cristianisme catòlic i de la mentalitat i independència europea, com els seus predecessors francs Carles Martell i Pepí el Breu, el primer vencedor d'una gran invasió sarraïna a Poitiers (732) i el segon, el qui va establir la col·laboració estreta amb el Papa de Roma atorgant-li el domini temporal dels Estats Pontificis (754 - 1870). Carlemany va seguir amb aquesta col·laboració amb el Papa, va expandir el Regne Franc per Europa Central, va obligar als saxons a fer-se cristians, va acabar amb l'amenaça àvar al destruir el seu regne a Europa centro-oriental, va unificar una gran extensió d'Europa occidental i central, fins i tot amb una expedició a Saragossa (778) i l'establiment de la Marca Hispànica amb Girona (785) i Barcelona (801) com a comtats francs de frontera, i amb el Renaixement cultural carolingi, amb Alcui de York i altres, va donar un impuls a la civilització i la cultura europea cristiana, amb avenços com l'adopció de l'Era Cristiana o l'establiment de les lletres minúscules, dites carolines. Va ser coronat Emperador romà pel Papa a Roma a la Missa de Nadal de l'any 800 i des d'aleshores el seu prestigi i fama van créixer encara molt més. El títol d'emperador va durar fins l'any 924 i la dinastia carolíngia va durar a Alemanya fins l'any 911 i a França fins el 987, però l'Europa carolíngia com a concepte va durar encara més. 

Otó I (912 - 973), rei alemany des de 936 i també italià des del 951, defensor de la fe i cultura cristianes, va crear un gran regne amb Alemanya i Itàlia i territoris veïns i sobretot va derrotar decisivament als magiars pagans a Lechfeld (955), posant fi definitivament a l'amenaça que les seves terribles incursions representaven per tota l'Europa central i occidental, arribant fins i tot a Catalunya en alguna ocasió. L'any 962 va ser coronat Emperador d'Occident pel Papa a Roma, iniciant així una dinastia imperial molt més exitosa que la carolingia, el que després seria anomenat Sacre Imperi Romà Germànic (962 - 1806), sobrevivint en 8 segles als seus immediats i més directes successors, els Otons, Otó II (+ 983) i Otó III (+ 1002).Així com els carolingis van tenir el seu estil propi d'arquitectura i art, també el van tenir els otons. 

I encara en podríem dir molts més, com el monjo benedictí Gerbert d'Orlhac (c. 946 - 1003), occità i estudiant a Ripoll i a Vic, futur Papa Silvestre II (999 - 1003), un introductor de la ciència a Europa. Del llavors més avançat món àrab (pel seu contacte més directe i intens amb Grècia, Egipte, Síria, Bizanci, la Índia i fins i tot Xina) va portar a Europa els nombres decimals indoaràbics i el zero, que amb la seva notació posicional i clara eren molt més útils que els nombres llatins a base de lletres, que feien molt difícil i complicat fer operacions matemàtiques sense ajudes externes com les de l'àbac. També va ser inventor i se li atribueix haver ideat el primer rellotge mecànic l'any 996. Va ser el Papa de l'any 1000. 

Però amb aquests ja queden clars els pares d'Europa i el paper molt principal exercit per antiguitat i influència per Sant Benet de Núrsia. Que ell pregui i intercedeixi per tal que Europa segueixi essent cristiana fins a la fi dels temps i mantingui la flama de la veritat i de la fe que ell tant va predicar i contribuir a expandir!     

(1) Cert que el Cristianisme va néixer a una zona d'Àsia, Galilea i Judea i terres veïnes, on va viure, predicar, morir i ressuscitar Nostre Senyor Jesucrist, però de seguida es va expandir en totes direccions, i molt notòriament, gràcies a St. Pere, St. Pau, St. Jaume i altres apòstols, cap a Europa i especialment a la capital imperial Roma, on els dos primers van morir màrtirs i hi han les seves tombes i on el bisbe de la ciutat és el successor de St. Pere i per tant el centre de l'Església segons el mandat de Jesucrist. També es va expandir per Àsia i Àfrica i així un rei Abgar d'Edessa es va convertir cap a l'any 200 tot i que no va ser durador, i el primer país oficialment cristià va ser Armènia, convertits el rei i el poble per St. Gregori Fotistes cap a l'any 301 i aquest sí que ha durat fins ara, però Armènia precisament per això i com la seva veïna Geòrgia que la va seguir poc després c. 326, tot i que situades a Àsia es poden considerar Europa per religió, civilització i cultura. Clar que poc després també es va convertir el que ara és Etiòpia amb el seu rei Ezana, c. 333, i aquest poble africà també es pot dir que per la seva religió cristiana té una connexió europea. Però és que a més a partir del s. V - VI, amb el nestorianisme i el monofisisme, el Cristianisme afroasiàtic es va fer en la seva versió majoritària "oriental", proper al grec ortodox però amb creences pròpies i distintes. La Cristiandat unida, amb una primera fisura ja l'any 858, però que no es va separar en dos fins el 1054, va ser a Europa. Per això almenys fins al segle XVI Europa i Cristianisme van ser gairebé sinònims, si bé la cristianització total de tota Europa no es va completar fins la conversió dels lituans, els últims europeus pagans, al voltant del 1400. I molts historiadors consideren que la ruptura definitiva de la Cristiandat com a ideal i aspiració d'Europa no va tenir lloc fins el 1648, amb la Pau de Westfàlia. Tot això ja dona una idea de la gran unió entre Europa i religió cristiana, tot i que l'evolució posterior amb la cristianització d'Amèrica, d'Oceania, de gran part d'Àfrica i de Filipines i de Sibèria a Àsia ha canviat la situació territorial i humana i ara el Cristianisme té més extensió i més creients fora d'Europa que a aquesta, però això es degut a la relativament petita grandària i població d'Europa, que segueix tenint-ne l'origen i l'evolució històrica i cultural.

 

(2) Hi ha dubtes sobre si l'emperador del segle III Felip l'Àrab era criptocristià, és a dir cristià en secret, i també hi hagueren emperadors filocristians, simpatitzants amb el Cristianisme o cristians a mitges, com Alexandre Sever, i el cert és que a la 2ª meitat del s. III hi hagué mig segle de tolerància amb el Cristianisme, just entre la persecució general iniciada per Deci l'any 251 i continuada durant uns anys fins que va cessar, i la més gran i terrible persecució de totes, la de Dioclecià a partir del 305 i fins com a mínim l'any 311. 

Portadors de Crist

Sant Cristòfor (+ 251), al que s'atribueix haver portat a les esquenes per passar un riu a un nen que ell no sabia qui era i que va resultar ser Jesús. És el sant patró dels automobilistes i viatgers. 

Pintura del segle XVII que vol representar el miracle d'aquest sant, d'Orazio Gentileschi (1563 - 1639)

Dues coses relacionades amb aquest sant: 

El seu model ens mostra que som portadors de Crist i amb Ell portem el món, alguns sense esser-ne conscients i altres descobrint-ho, acceptant-ho i agraïnt-ho, fins arribar a donar la vida per aquesta missió, com aquest sant que la tradició afirma que va morir màrtir. 

Cristòfor Colom (1451 - 1506), que el 1492 - 1493 va travessar l'Oceà Atlàntic fins arribar a les illes del Carib i va retornar, fent públic el seu descobriment i essent rebut pels Reis Catòlics a Barcelona, on va mostrar les persones i coses que va portar amb ell d'aquelles "Índies" a les que havia arribat buscant la ruta occidental a Àsia i que va morir sense saber que havia descobert el Nou Món, porta el nom d'aquest sant del pas d'un cantó a l'altre de l'aigua i, més encara, el seu nom evoca "colom portador de Crist", essent el colom el símbol de l'Esperit Sant, de la pau i de l'amor i també dels missatges. I efectivament ell va portar la notícia i la fe en Crist a les Amèriques i va obrir el camí a portar-lo a Oceania i a tot el món. 

Que St. Cristòfor ens ensenyi i ajudi a ser portadors de Crist i del món sencer, a tots els éssers humans, però sobretot als batejats i cristians i molt especialment als sacerdots i religiosos que el fan present i el prediquen a la gent arreu del món, i que també ens protegeixi en els nostres viatges per arribar al punt on hem de ser en cada moment de la nostra existència seguint la voluntat de Déu! 

L'Evangeli del Bon Samarità

En temps de Jesús, fa uns dos mil anys, jueus i samaritans venien a ser, salvant les distàncies, com els israelites i els palestins d'avui. Així ho podem entendre millor nosaltres avui dia. 

I per fer una analogia amb el sacerdot i el levita, actualment podriem usar la comparació, no exacta però d'alguna manera dinàmicament equivalent i instructiva, amb un polític israelià i un membre important de la societat israeliana. Tots dos tenen pressa i consideren que no és assumpte seu, tot i que veuen que és un compatriota, i la covardia i els respectes socials els poden i els fan passar de llarg com aliens a aquella situació, potser confiant en que tard o d'hora hi aniria la policia o uns sanitaris, qui sap si la funerària, perquè no saben si es viu o mort. Però ells no se'n senten responsables ni concernits, no han estat ells i qui sap si encara hi hauria malentesos i donarien una mala imatge. Per això no es detenen ni tan sols a mirar-lo, no fos cas que per culpa d'aquell incident arribessin tard als seus compromisos seriosos o es veiessin d'alguna manera involucrats. No és cap familiar, amic, veí ni conegut, i no val la pena al seu parer trencar el seu programa del dia (1). 

Però passa un palestí i tot i que veu que es un israelià no pensa en termes d'ètnia, cultura o situació política o social. Veu una persona ferida i se'n compadeix i l'atèn com si fos una persona del seu poble, més encara com si fos un conegut, veí, amic o familiar seu, tot i que no és res d'això. Aquest palestí, tant si és cristià com si és musulmà, té un gran concepte de la Humanitat i de la condició humana i se'n considera responsable quan veu una persona com ell en aquella mala situació i totalment desemparat. Pensa que no pot passar sense fer res, i vaja si fa, en té cura com d'un pare, un germà o un fill! És el bon palestí, que sap estimar al proïsme de forma desinteressada i abnegada, sap que a aquella víctima no la veura probablement més, però no sols li fa una cura d'urgència, sinó que el puja al seu propi vehicle i el porta a un lloc on l'atenguin, pagant ell les despeses de la visita i l'ingrès si cal, i sortint fiador de que si encara falten diners, ell mateix ho cobrirà, quan torni a passar de tornada. Una persona així et fa reconciliar amb la Humanitat i, ho sapiga o no, encarna la presència de Déu que ajuda a la víctima ferida a través seu. Estima a Déu en els altres i reconeix l'excelsa dignitat humana d'èsser a imatge i semblança de Déu i amb això en te prou per saber el que ha de fer. És tot un exemple i model de com Déu ens vol que siguem i ens comportem els uns amb els altres. 

Crist està alhora en el qui ajuda i en el qui és ajudat, no ho oblidem mai!

La paràbola del Bon Samarità de l'Evangeli del diumenge 15è de durant l'any del Cicle C, ens permet reflexionar molt, per anar bé ho podem fer, recordant-lo i meditant-lo, durant tota la setmana iniciada amb aquest primer dia festiu, que en marca la tònica. 

Hem de veure en el bon samarità al mateix Crist que ens atèn i té cura amorosa de nosaltres, quan som víctimes i estem necessitats, ja sigui d'una manera miraculosa o, molt més comunament, a través d'una persona que ens veu, ens compadeix i ens socorre, inspirat pel mateix Crist a fer-ho, un tipus de bona gent que, gràcies a Déu, en el món n'hi ha molta. També, en altres ocasions, hem de veure al mateix Crist en la víctima que ens necessita, quan per un do diví, nosaltres podem fer de bon samarità i atendre'l com l'atendriem a Ell en tals circumstàncies, essent tot un do dels més alts que Crist ens consideri dignes de poder-lo ajudar, en la figura de la pobre víctima amb la que Ell s'identifica, per tal que aquesta rebi bondadosament tota l'ajuda que li cal i nosaltres tinguem el gran mèrit de poder ser els seus instruments caritatius, un signe de gran predilecció i confiança si Crist ens escull com el qui el pot ajudar en aquell mal tràngol, encarnat en una persona ferida i humiliada, i cal recordar el seu avís "el que vau fer o vau deixar de fer a un d'aquests pobres i petits, a mi m'ho fereu o m'ho negàreu!". Si veiem l'acció de Crist en qui ens salva la vida, veiem també la passió de Crist en qui nosaltres li podem salvar-la. Essent l'amor allò més bàsic i necessari en el seguiment de Crist, i si veiem la presència de Crist en els altres éssers humans, especialment en els batejats, que estan més units i conformats a Ell, però no únicament en aquests, sinó en tots, tenim la base adequada per seguir a Crist i entrar en el camí de salvació. 

Aquest Evangeli ens dona material per reflexionar tota la setmana i per viure'l tota la vida! 

(1) Tot al contrari al que va passar amb la novícia Teresa de Calcuta, que tenia el temps just per agafar un tren per anar a uns importants exercicis espirituals que li havien manat i pel camí va veure a un costat de la via a un moribund sol i abandonat. Va preferir quedar-se a acompanyar al moribund en els seus últims moments per donar-li companyia i l'escalf d'una presència humana amiga en aquell trànsit. La futura monja va perdre el tren i no va poder anar a l'important recés, però va descobrir la seva vocació i va iniciar el seu camí de santedat.  

Tornem a Déu!

Tornar a Déu és la única solució.

El món en general i la societat occidental en concret s'ha anat allunyant de Déu i ara ja en veu les conseqüències d'aquesta conducta: els éssers humans deixats a si mateixos i sense la guia i l'auxili divins no ho encerten i erren lamentablement, per molt que creguin que així els anirà millor comproven amb el temps que es tot el contrari: es perden i troben les conseqüències de les seves decisions, molt diferents a les que esperaven. D'esquena a Déu i lluny d'Ell, quan no directament en contra seva, tot va de mal en pitjor, perquè l'ésser humà és limitat i parcial i la Humanitat està divida en interessos diferents i contradictoris, moltes vegades oposats. Així, sense necessitat de cap càstig especial, que també es podria donar eventualment, esclaten lluites i conflictes, aberracions i absurds, abusos i corrupció, fracassos i decepcions per la pròpia naturalesa de les coses. La manera de fer humana sempre porta a itineraris tortuosos, quan no a camins sense sortida, que no porten enlloc o que porten al desastre.

Són rectes i purs els camins del Senyor i els savis i els bons els segueixen 

Catalunya, Espanya, Europa, Occident i tot el món experimenten cada cop més que les vies escollides, al marge de Déu i prescindit d'Ell i desobeïnt-lo quan no anant-li en contra, són falses i porten a la perdició tant col·lectiva com individual, per tal que inicialment semblessin afalagadors i prometedors de falsos paradisos, veritables miratges. Cal reconèixer que sense Déu s'està perdut i no se sap cap a on es va i que l'horitzó cada vegada es veu més terrible, tot i que la gent s'hagi anat acostumant per força a moltes coses de cadascuna de les quals se sent a dir "si fa uns mesos, o només unes setmanes, ens ho haguessin dit, no ens ho hauriem cregut!": el terrorisme a gran escala iniciat el 2001, les guerres per motius falsos i impossibles no ja de guanyar sinó de ni tan sols aturar, la crisi primer financera i limitada i després econòmica i mundial iniciada el 2008, mantinguda, estesa i agreujada per les mesures governamentals adoptades suposadament per combatre-la, les noves malalties globals i especialment la pandèmia del 2020 amb les seves mesures draconianes i tan desencertades probablement com les preses contra la crisi econòmica... i junt a això tota mena de crisis, la migratòria, la social, la política i de lideratge, la cultural i, les més greus de totes, les crisis espiritual i religiosa. Cada cop més hi ha la constatació que estem arribant a un final de camí, vista la trista i dura realitat del que es pensava i preveia que havia de ser el meravellós segle XXI, i que ha resultat ser tot al contrari. 

Ens podem i devem preguntar: On ens vam equivocar, com i quant?. I la resposta és molt clara: quan la societat i els governs van decidir anar-se apartant de Déu i de la llei divina i natural. Cal repensar-ho tot i cal desfer aquest camí del tot equivocat i molt perillós que porta a l'abisme i que de seguir-lo ens portaria als pitjors escenaris i tornar enrere de tot aquest desastre i de tots els disbarats, abans no sigui massa tard i ja sigui irreversible. I per no tornar-se a equivocar agafant-ne un altre d'humà potser diferent però igualment erroni, només hi ha una solució: cal tornar a Déu, penedits i humiliats pel fracàs de la supèrbia mundana i acollir-nos humilment de nou a Ell que és l'únic que ens pot guiar i acompanyar, protegir i il·luminar, l'únic que ens pot salvar. I com ens ha mostrat en el Redemptor, Nostre Senyor Jesucrist, Déu és prou bo per acollir-nos de nou pel seu Amor i mostrar-nos de nou el camí de la salvació, individual i col·lectiva. Humanament les coses, tal com ja estan ara, no tenen cap solució, només Déu ens pot solucionar els complicats i irresolubles problemes en que ens hem posat per culpa nostra, per haver triat l'orgull i l'egoisme, la rebel·lió i el pecat, el mal i la justificació del mateix i per haver arribat fins a gairebé invertir el valor i el sentit de tot. Ara ja només podem esperar un miracle i només Déu el pot fer, i hem de recórrer a Ell i demanar-li perdó i ajuda, i llavors ens mostrarà de nou per el seu Amor bondadós la realitat, la veritat, la seva llum que ens farà claror en les tenebres actuals. Déu és just i mirericordiós i tenim molts intercessors davant la seva presència: la Verge Maria Mare de Déu i Mare nostra del Cel, els àngels i els sants, les ànimes del Purgatori, les persones bones d'aquest món que viuen en gràcia i volen seguir els camins rectes divins, és a dir l'Església triomfant, l'Església purgant i l'Església militant, allà on actua l'Esperit Sant i hi és present, tant sacramentalment com de manera invisible però ben real, Nostre Senyor Jesucrist. Ajuda divina i celestial i recursos religiosos i espirituals no ens falten, gràcies a Déu!

Per tant tornem a Déu i confiem en Ell i veurem miracles a la vida i al món i serem salvats!  

La importància de la puresa

La puresa de cor i de cos i ànima és molt important per a la relació amb Déu. És un bé preuat, un tresor que cal defensar i conservar, perquè Jesucrist mateix diu feliços als nets de cor, perquè ells veuran Déu. La puresa de vida en aquest món és fonamental per a la vida espirirtual i per a la pràctica religiosa, essent un element essencial de la gràcia de Déu i un tast ja aquí de la felicitat futura. Viscuda amb humilitat i agraïment, dona pau i manté en el camí de la salvació mitjançant el seguiment de Nostre Senyor i una bona relació amb la Santíssima Trinitat. És un do que cal demanar, conservar-lo i donar-ne gràcies. Ja sigui en l'excelsa virginitat per amor a Déu o en la castedat en l'estat matrimonial o de solteria també viscuts com a vocació divina, és la base de la innocència, la bondat i l'alegria de la santedat.   

Ja amb l'ànima al Cel, venerada a la Terra i esperant la gloriosa resurrecció,
Santa Maria Goretti, que ho va donar tot per no perdre la virginitat i puresa

Aquesta nena, la més jove dels sants, va saber defensar amb la pròpia vida
allò més important de la vida i l'experiència humana en aquest món temporal

Encara es veu més si es pensa en la seva falta. La impuresa és temps amb el diable, i el que cau en ella i s'hi enfonsa no sols veu cossos en lloc de veure ànimes sinó que s'aparta de Déu i queda exposat a tots els perills espirituals i fins corporals en aquest món i a la perdició en l'altre, si no es penedeix, converteix i demana a Déu que l'alliberi. La impuresa i tot allò que comporta i porta associat és l'esclavatge del diable, del pecat i del mal i, amb la pèrdua de la gràcia santificant, inhabilita per a la vida religiosa i per a viure l'espiritualitat. És corruptora, i com tots els pecats mortals, és la lepra de l'ànima, primer insidiosa i dissimulada però cada cop més deformadora i greument afectadora de la salut i de la bellesa corporal. Sant Pau mateix ens recorda que qui peca en altres coses, fora d'ell peca, però qui peca en això, contra el seu propi cos peca. I això l'afecta fins i tot físicament i biològicament. Però la base de la impuresa no és material sinó espiritual i mental, no són els cossos ni els objectes o fets externs els qui ens tempten sinó que és la pròpia disposició la que els busca per a convertir-los, d'una manera perversa, en temptació. Jesucrist ens diu que si l'ull i la mirada són nets, tot és bo i pur, és del mal cor d'on surt la visió dolenta de les coses, fora de la seva essència, del seu sentit i del seu valor real. No són la bellesa, l'atracció sexual o la pulsió instintiva les que ens tempten, això són conseqüències i no pas les causes, que són unes altres, com la rebeldia, l'orgull de pensar que se sap més que Déu el que a un li convé o pot fer, l'autosuficiència, l'enveja, l'avidesa, els gelos o la ràbia contra algú o alguna cosa. És també la falta d'intel·ligència i de seny del qui prescindeix dels manaments divins tan justos i bons per al nostre bé i per insatisfacció vital i personal emprén el seu propi camí buscant que més hi pot haver o què hipotèticament se li amaga o se li nega, segons la seva retorçada manera de veure les coses, en lloc d'acceptar i agraïr tot el que Déu li dona com un do i com allò més adequat per ell. Amb el desastre vital i la desgràcia personal d'anar-se endinsant cada vegada més en l'abisme tenebrós de la luxúria, que ja no sols un sinó dos manaments divins prohibeixen per a la salut, seguretat i benestar de cos i ànima de l'ésser humà, el món es va reduint i fent-se dolent i hostil, la impuresa és el domini del diable, és el tast de la condemnació i de l'infern, els ídols temptadors en realitat no són persones sinó dimonis, la persona va reduïnt la seva experiència a veure el pecat arreu i buscant formes cada cop més agosarades i extremes, perquè res no satisfà ni pot satisfer mai, al contrari deixa mal gust, decepció, vergonya i sentiments d'odi, de negativitat, de desesperació i de fracàs, tot resulta ser cendra amarga i el caigut se n'adona que ha estat enganyat i estafat pel gran mentider i estafador que és el diable, que el que busca és enemistar la persona amb Déu i si pot ser també amb els altres i amb si mateixa, i que vol per gelós, ràbia, venjança i enveja, que l'ésser humà no es salvi i arribi al Cel que ell ha perdut, sinó que es condemni amb ell a una eternitat de sofriment i dolor en l'infern, on els tindrà sota el seu domini i podrà turmentar-los i així augmentar les seves penes. Es diria que un cauria en això com a molt una sola vegada i havent-se'n donat compte no recauria mai més, però pel pecat original o el seu remanent un cop perdonat, la concupiscència i la inclinació al mal i al pecat, l'ésser humà incomprensiblement i de forma nècia té tendència a repetir i recaure un i altre cop, en ocasions, deixat a si mateix, sense aturador si no és la mort. És una situació terrible de la que només es pren consciència al principi quan es perd la puresa que ens fa semblants als àngels, i es cau en les pitjors degradacions i infàmies, ja que després un s'hi va acostumant i fins ho va justificant, perdent el sentit del pecat i arribant a considerar-ho una situació normal quan de normal no en té res, i quan de mal ens en fa molt i de tota mena. 

Per tant és quelcom a evitar de totes totes, com molt bé va saber fer Santa Maria Goretti i tants altres sants i santes que van preferir la tortura i la mort a perdre la innocència i la castedat, i amb tota la raó. No es van equivocar gens ni mica, sinó que realment ho van encertar de ple, tan en aquest món com sobretot de cara a l'altre. Perquè el que un és a l'hora de la mort, això serà eternament, i com es diu "l'eternitat és molt llarga", és sempre. Caldria pensar-ho i meditar-ho: sempre, sempre, sempre, i en la vida realment important per a la que aquesta és només una preparació necessària de formació, l'avantsala de l'eternitat.

Sempre hi ha esperança, però, pel caigut i no sols per la seva condició de víctima espiritual, molt sovint per escàndols, traumes i males influències intel·lectuals i socials o desenvolupaments personals erronis, sinó també essent culpable de repetir-ho i perpetuar-ho en si mateix, abdicant cada cop més de la llibertat que Déu ens ha concedit amb la Salvació i la gràcia, de poder evitar el mal i fer el bé. Déu coneix la nostra debilitat i com que ens estima i vol la nostra salvació i el nostre bé, sempre ens perdona i ens deixa començar de nou quan retornem a Ell, li confessem el nostre pecat i li demanem el seu perdó per haver-lo ofés essent Ell qui és i mereixent tot el respecte i tot l'amor per ser Déu, no haver correspost al seu Amor, i per no haver sabut comportar-nos dignament com a fills seus, com ho som pel baptisme, i haver menyspreat el tresor de la seva gràcia, la inhabitació de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens converteix en temples seus vius i conscients. "Cristià, sigues conscient de la teva dignitat!" deia un sant i Déu ens la retorna quan l'hem perdut culpablement, si recorrem a Ell, ni que sigui per temor a les conseqüències o a la lletjor del pecat, si ho fem sacramentalment en una confessió, ja que se'ns aplica el perdó dels nostres pecats que ens va guanyar Jesús a la Creu que per Amor a nosaltres els va assumir, els va clavar a la Creu amb Ell, i va patir, morir i ressuscitar per que fossim salvats. I per això hem d'estar-li sempre agraïts, "Misericordias Domini, in aeternum cantabo!" com diu una frase d'un Salm, i estimar-lo a Ell com Déu amb tot el cor, amb totes les forces, amb tota l'ànima i sobre totes les coses, i als altres com a nosaltres mateixos per amor a Ell, és a dir estimar-lo en els altres. Que aquesta es precisament l'alternativa a la vida de pecat. Hem de demanar a Déu que ens alliberi, que renovi el nostre cor i el faci pur, fent-nos "néixer de nou" en la gràcia i en la vida veritable que ens dona la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, tant individualment com col·lectivament, que això també cal no oblidar-ho mai, perquè si el pecat ens porta a la soledat, el tancament, l'aïllament, l'empetitiment i finalment la mort, la gràcia divina amb la seva adoració, contemplació, oració i vida litúrgica i sacramental ens porta a la comunió, la comunitat, la fraternitat, l'amistat i el veritable amor que ens uneix amb Déu i entre nosaltres. I sí, com el fill pròdig, sempre hi ha esperança de retorn i de recuperar la dignitat perduda, es diu d'una santa medieval que havia sigut prostituta que un cop es va deixar convencer, transformar i convertir per Déu i guiada per Ell va portar una tal vida de penitència i reparació, amor, bondat i caritat, que en una aparició que va tenir de Jesucrist poc abans de morir, aquest li va dir que en el Cel la posaria entre les verges, de tals progressos com havia fet. Perquè per a Déu no hi ha res impossible. 

Demanem-li doncs a la Santíssima Trinitat per la intercessió de la benaurada sempre Verge Maria i tots els àngels i sants, i especialment Sta. Maria Goretti i tots els sants de la innocència, que tots nosaltres i si pot ser la societat i tota la Humanitat mantinguin i valorin, o la recuperin plenament si l'han perdut, la castedat, la puresa, la innocència! Que així sigui!

La petita i dolça màrtir de la puresa

Santa Maria Goretti (1890 - 1902), màrtir de la virginitat i la puresa. 

Sta. Maria Goretti va ser sempre molt religiosa i devota de la Verge Maria

Quan era una noia, gairebé una nena, amb 11 anys, va lluitar defensant la seva castedat angelical i amb l'ajut de Déu va vèncer en aquesta terrible lluita, i essent ferida de mort pel seu assaltant va consagrar la seva virginitat i puresa amb la glòria del martiri. Tot i que no li desagradava el jove que la va assaltar, al que coneixia i tractava, la seva defensa per no cedir a aquell impuls va ser "No, que això ofèn a Déu!", "No, que és pecat!", "No, que Déu no ho vol!", "Si fas això aniràs a l'Infern!", o sigui per motius de fe i religiosos. I en l'interval d'un dia entre que la va intentar assaltar i la seva mort a l'hospital de resultes de les ferides, va perdonar al seu agressor i va arribar a dir: "El vull al Cel al meu costat!". I així va ser, el seu assassí després de passar molts anys a la presó, es va convertir segons sembla després d'una aparició de Maria Goretti que l'avisava bondadosament del perill esperitual en que estava i animant-lo a canviar, va reconèixer quanta raó tenia ella i l'impuls diabòlic al que va cedir d'intentar violar-la i al no aconseguir-lo matar-la, va demanar perdó a Déu i després també a la mare de la víctima, que li va atorgar, i va entrar en un convent com a llec per fer penitència durant la resta de la seva vida del seu pecat de luxúria i ira, reconeixent en ella a una santa, encomanant-s'hi i essent-ne devot, i va poder assistir a la canonització de Sta. Maria Goretti a Roma l'any 1950 a Roma, on va donar el seu testimoni públicament, i vivint en camí de salvació fins a la seva mort. Un miracle també per a la jove gairebé nena que va preferir morir abans que pecar, deixar aquest món abans que perdre la innocència. 

Perquè Déu estima especialment la virginitat i les virtuts associades a ella. Jesucrist va ser verge i l'Anyell immaculat de Déu, i va voler rodejar-se de verges, com la seva Mare, la Immaculada sempre Verge Maria, i també Sant Joan Baptista, el seu cosí i precursor, que va ser verge, igual com el seu deixeble més estimat, Sant Joan apòstol i evangelista, que va ser l'únic dels apòstols que va estar al peu de la Creu amb Ell al Calvari junt amb la Verge i Mare i les dones, i al que Jesucrist va donar a la Verge Maria com a mare i a ella li va donar a ell com a fill. La virginitat, innocència, castedat i puresa són un gran signe de la vida futura i ja un tast d'aquesta en aquest món. 

Que Santa Maria Goretti pregui i intercedeixi davant Déu per nosaltres per tal que ens adonem del terrible horror del pecat, tinguem un veritable respecte per la llei divina que se'ns ha donat pel nostre bé corporal i espiritual, temporal i etern, i que tots i molt especialment el jovent se n'adonin dels grans dons de la virginitat, la castedat i la puresa i com n'és d'important i valuós viure'ls!.