El manament nou de Nostre Senyor Jesucrist: "Estimeu-vos els uns als altres com Jo us he estimat".
 |
| Mirem el que Crist va fer per amor per nosaltres. |
Viure en l'amor ho és tot, perquè Déu és Amor. I com en el cas de les ales dels ocells per volar, l'amor té dues parts: ser estimat i estimar (1).
 |
| La Verge Maria, la més estimada per Déu i la que més estima a Déu |
Tot i que el que sovint temem i creiem que ens falta ser estimats, això és totalment erroni. La Santíssima Trinitat divina ens estima infinitament a cadascú de nosaltres, per tant aquesta vessant la tenim totalment assegurada i completa, a part de que si som aquí és per que els pares i la família ens van estimar i ens estimen, així com els amics i persones properes. Mai estem sols ni som víctimes de desamor, almenys per part dels qui necessitem i ens importen.
El filòsof Descartes estava equivocat quan afirmava "Penso, per tant existeixo". Això no sols és parcial i molt limitat sinó que bàsicament és erroni. No existim perquè pensem i ni tant sols perquè tinguem consciència, en realitat la causa de la nostra existència és molt més profunda: "Sóc estimat, per tant existeixo", perquè sóm creats i cridats a l'existència, la vida i la condició humana per l'Amor diví, el mateix que ens manté i acompanya al llarg de la vida, i que, si no ho obstaculitzem, ens acollirà definitivament amb Ell al final de la mateixa (2). I també humanament "M'estimen, per tant existeixo", perquè tots hem necessitat una mare i un pare i una llar amorosa que ens acollís, perquè sinó no seríem vius.
El que pot fallar es que nosaltres no estimem, o que almenys no estimem prou. Aquí ve la falla que ens coarta, allò que realment manca a la nostra vida. Rebem l'Amor que ve de Déu i aquest Amor si l'acceptem ens omple del tot i l'hem d'agrair molt i a més repartir-lo també al nostre voltant, al nostre proïsme, sense cap por perquè és sobreabundant i perquè l'amor és com el foc, que com més un en dona, no en perd sinó que més n'hi ha i més en té.
Per això Crist insisteix tant en l'amor: "El primer manament és estimar a Déu sobre totes les coses i amb tot el cor". Primer perquè Déu s'ho mereix perquè és Déu i és Amor, i l'amor busca amor i només es paga amb amor, i la única autèntica relació possible amb Déu és l'amorosa, però també perquè estimar així ens fa bé a nosaltres mateixos, i Déu ens estima i vol el nostre bé. Estimar a Déu ens fa plenament humans i més encara ens aixeca al món dels àngels i els sants. Estem creats per Amor i destinats a l'Amor que és la nostra vocació essencial i només Déu pot amb el seu Amor calmar la nostra sed d'amor a la vida. Déu ens el dona sempre, però respecta la nostra llibertat, voluntat i personalitat, i aquest Amor creix en nosaltres quan l'acceptem, l'agraïm i li corresponem amb el nostre. Llavors hem trobat el sentit de la nostra vida, perquè com diu St. Agustí "Ens has creat per a Tu i el nostre cor està assedegat d'amor fins que reposa en Tu". Déu amb el seu Amor infinit és l'únic que pot satisfer el nostre il·limitat anhel, essencial a la nostra condició humana, d'estimar i ser estimats.
I segueix Jesús: "El segon manament és estimar al proïsme com a tu mateix, per amor a Déu". Perquè com diu inspiradament St. Joan "Com pots estimar a Déu, a qui no veus, si no estimes als éssers humans, als qui veus?". Es tracta d'estimar a Déu en els altres, en el proïsme, en els més necessitats d'amor, de respecte, d'atenció, de tendressa i d'ajut espiritual o material. Segueix St. Joan: "Estimeu-vos els uns als altres, això és l'únic necessari per salvar-se". I ho recorda St. Joan de la Creu: "Al capvespre de la vida sen's examinarà de l'amor".
Perquè l'únic que ens pot fallar i faltar és estimar nosaltres a Déu i als altres, perquè això depèn de la nostra llibertat i voluntat. Sense aquesta ala no podem enlairar-nos fins al Cel, sabent sempre que l'altre la tenim més que assegurada per Déu mateix, tot i que com més receptius ens esforcem a ser, més en rebrem de l'il·limitat cabdal diví, l'Esperit Sant. Com diu el símil, Déu ens omple el que li portem, si anem amb un recipient petit o molt petit ens el dona ple, igual que ho fa si anem a Ell amb un de gran o molt gran. Això depèn de nosaltres i del nostre esforç. Per això encertadament diu St. Agustí: "La mesura de l'amor és estimar sense mesura".
I hi ha molts motius per estimar al proïsme: perquè Déu ho vol, perquè estimar ens fa feliços ja en aquest món i és un tast anticipat del Cel, perquè tots sóm criatures de Déu i Ell desitja que ens portem bé entre nosaltres, perquè tots els éssers humans estem fets a imatge i semblança de Déu, perquè tots pertanyem a la gran família humana, perquè els cristians sóm fets fills adoptius de Déu pel baptisme en el seu Fill propi Jesucrist, perquè aquest ens va dir "allò que fereu a un d'aquests a Mi m'ho fereu", perquè allà on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu, perquè si tot va bé estem destinats a retrobar-nos i estimar-nos a la Glòria, perquè se'ns va manar pel mateix Crist "estima també els enemics, no sols els amics", perquè seriem molt injustos si essent estimats nosaltres no ho fessim d'estimar...i encara podríem trobar molts més motius per l'amor al proïsme.
A més el manament nou de Nostre Senyor és: "Estimeu-vos els uns altres com Jo us he estimat". I si se'ns mana és perquè podem fer-ho, perquè amb l'ajut diví res és impossible. Però podem estimar com Jesús ens va estimar i ens estima? En termes absoluts no, perquè Ell és Déu i home, i no tenim la seva capacitat divina, però sí que ens hi podem anar acostant sempre més i més, tendint a aquest ideal infinit, si ho demanem i inspirats per Déu ho practiquem i procurem ser cada vegada més dòcils i oberts a l'acció de l'Esperit Sant en nosaltres i deixar-nos santificar per Ell. Però en termes relatius sí que podem estimar com Crist ens va estimar: vivint per estimar i fent-ho amb totes les nostres forces. El mateix Crist ens ho ensenya: "Ningú té un amor més gran que qui dona la vida pels seus amics", com Ell mateix va fer per la Humanitat. I aquí els amics, reals i potencials, és tothom, perquè Ell mateix ho va fer per la Humanitat quan aquesta encara era pecadora, en vistes a salvar-la. Per Amor Nostre Senyor va morir per molts i per tothom: en principi per a tots però d'una manera eficaç pels qui per do diví ho accepten i a Ell s'acullen, reconeixent-lo com a Senyor i Salvador.
A més, per Amor, el Fill de Déu ens dona la seva Paraula i el seu Cos i la seva Sang, que trobem junts quan anem a Missa. Amb la seva Paraula Ell se'ns dona i amb l'Eucaristía ens alimenta amb el Pa de vida eterna i amb el Calze de la salvació. I així com Ell ens dona el millor de si mateix, la seva intimitat i saviesa, i ens alimenta amb Ell mateix, amb el seu Cos i la seva Sang, també nosaltres, d'aquesta manera guiats, nodrits i enfortits hem de sortir a donar el millor de nosaltres mateixos i disposats voluntàriament i de bon grat a ser aliment i vida pels altres, donant-lis les possibilitats que necessiten per poder viure i donant-nos amorosament nosaltres mateixos per tal que puguin existir, viure, creixer i tenir o retrobar la dignitat d'imatges divines i de fills del Déu viu. I no tinguem por a fer-ho perquè "És millor donar que rebre", ja que quan ho fem actuem com fa Déu que fa sortir el Sol i fa ploure sobre bons i dolents, sobre justos i injustos. I és que no cal esperar que l'altre sigui bó, amable, digne o ens estimi per estimar-lo sinó que l'hem d'estimar abans, per tal que pugui arribar a tenir aquestes qualitats i a estimar-nos i estimar ell també. Així farem com veritables fills de Déu, que no ens estima perquè som bons, sinó que ens estima perquè siguem bons, perquè és Déu que ens estima primer i gratuïtament, quan no ho mereixem, i és el seu Amor el que ens salva i ens fa bons.
Estimem doncs i visquem sempre en l'amor, perquè com recalca Jesucrist: "Tothom coneixerà que sou deixebles meus si us estimeu com a germans".
(1) Com imatge de la Trinitat, l'amor té una tercera part que és anar-nos fent cada vegada més amor en nosaltres mateixos, en la nostra essència més íntima, per l'Amor diví, la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, la gràcia i la santedat. És a dir anar-nos convertint en amor, que en el fons és el nostre nucli més íntim, la nostra vocació, el sentit de la nostra vida i el nostre destí immortal, i l'ajut diví necessari i indispensable per fer-ho no ens faltarà mai perquè se'ns dona sobreabundant, amb escreix. Així participem del mateix dinamisme diví intratrinitari, al que sóm cridats a participar cada vegada més ja aquí però sobretot a la Glòria. Essent estimats i estimant ens anem modelant a Déu, que és Amor.
(2) En l'Amor ens movem, vivim i sóm, podem dir com St. Pau. El dinamisme de l'Amor és rebre'l, acceptar-lo, agraïr-lo, omplir-nos-en i donar-lo, transmetre'l i repartir-lo. L'amor no és estàtic sinó una força com un foc i és comunicatiu, necessita ser correspost i compartit.
