divendres, 13 de maig del 2022

Un avís al que se li va fer cas tard

El 13 de maig és l'aniversari de l'inici de les aparicions de la Verge Maria a Fàtima, Portugal, l'any 1917 a tres nens pastorets, dos dels quals, que van morir pocs anys després, ja han estat canonitzats, mentre que la noia més gran, que es va fer monja, va viure molts anys i va morir l'any 2005 quasi centenaria. 
 

Maria ens avisa amorosament pel nostre bé.
És el Cel el qui ens adverteix d'errors i perills.

La Mare de Déu que es va apareixer en plena Gran Guerra europea, després dita Primera Guerra Mundial, en la que Portugal hi participava junt amb els Aliats, però amb poca implicació, ja que excepte en les seves colònies africanes d'Angola i Moçambic no tenia fronteres amb l'Imperi Alemany i no en tenia cap ni amb l'Imperi Austro-Hongarès o l'Imperi Turc Otomà, els tres principals integrants de l'altre bàndol de la guerra, va fer una petició i va donar una advertència i més tard uns secrets, l'últim dels quals, el tercer s'havia d'haver fet públic l'any 1960, però no es va dir des de la Santa Seu fins l'any 2000.

A més de recomanar molt el res del Rosari, com una arma espiritual eficaç contra el Maligne i contra el seu poder, és a dir el pecat, la petició que va fer la Mare de Déu va ser que el Papa li consagrés Rússia al seu Immaculat Cor i l'advertència era que si no es feia així "els errors de Rússia corromperien el món i que després vindria una altra gran guerra". No es va fer en el seu moment, tot i que algun Papa va consagrar tot el món a l'Immaculat Cor de Maria, que per tant incloïa implícitament a Rússia, però sembla que va ser ja després de la Segona Guerra Mundial. 

Quan la Verge Maria es va aparéixer per primer cop el mes de maig, ja havia caigut l'últim emperador de l'Imperi Rus, Nicolau II, que seria assassinat junt amb tota la seva família pels bolxevics poc més d'un any després, el 1918.  El derrocament havia tingut lloc el mes de febrer de 1917 i un govern presidit per Kerensky havia pres el poder i continuava lluitant contra els Imperis Centrals europeus, cosa que va fer que Alemanya enviés secretament a Rússia a Lenin, un activista molt d'esquerres i molt radical, seguidor de la ideologia de Marx i Engels, d'origen alemany, el que per això se'n va dir "la ideologia alemanya" a més de "comunisme", que era el terme emprat des del Manifest de 1848. I Lenin va tenir èxit i la revolució dels bolxevics, dits així perquè eren la fracció majoritària dins del socialisme marxista radical, va triomfar parcialment a primers de novembre de 1917 (1), però va seguir una intensa i duríssima guerra civil russa que va durar fins a poc abans de la constitució de la Unió Soviètica a finals de l'any 1922, i en alguns llocs la lluita va seguir fins 1923 i encara 1924, però ja molt localitzada, puntualment en llocs marginals d'Àsia, i sense afectar ja al destí del gran país euroasiàtic. 

Però a part d'això, quan al cap de 5 mesos de la primera, van acabar les aparicions marianes a Fàtima el 13 d'octubre de 1917, amb el "miracle del Sol", ni tan sols havia esclatat la revolució comunista a Rússia. Tot i això sembla evident que "els errors de Rússia", el primer país on va triomfar la revolució comunista, mentre fracasava a Hongria i Alemanya, es refereix al sistema comunista marxista - leninista. I com diu Nostre Senyor Jesucrist "pels seus fruits els coneixereu", aquest sistema implantat a la U.R.S.S., Est d'Europa, Xina Popular i alguns països més (2) va causar entre 1917 - 1987 uns 100 milions de morts (3) pel "terror roig", amb fets tan tràgics com l'Holodomor d'Ucraïna, Kazakhstan i Caucas, on per motius ideològics es va confiscar el blat i altres aliments produïts pels pagesos, causant durant dos anys, entre 1932 i principis de 1934, uns 7 milions de morts per fam i uns 40 milions d'afectats en penoses condicions físiques pel mateix motiu. O l'autogenocidi que els Khmers Roigs van practicar, entre el seu triomf l'abril de 1975 i la invasió vietnamita de finals de 1978, contra el seu propi poble cambodjà causant uns 2 milions de morts, entre un quart i un terç de la població, en l'intent d'implantar una aberrant utopia socialista agraria i feudal a la nació. També van morir moltes desenes de milions a Xina, ja per represàlies després del triomf comunista de 1949, ja per la gran fam que va provocar la delirant política maoista del Gran Salt Endavant el 1958 - 1961 amb uns 35 milions de morts d'inanició davant la tossuderia de les autoritats per implantar el seu programa la societat comunista a tota costa, i uns 10 milions de morts més en la Revolució Cultural de 1966 - 1976, si bé al 1969 va acabar el període més terrible de la mateixa. Tot això sense comptar els morts en els països on el comunisme no va triomfar o ho va fer només molt limitadament en el temps i/o en l'espai. Però també cal tenir en compte l'ateisme militant i agressiu contra les religions, i especialment la cristiana, que va implantar el comunisme marxista-leninista allà on va tenir poder, però de nou especialment a la URSS, Xina, Corea del Nord i Albània, que el 1967 es va proclamar oficialment "el primer Estat ateu del món" i on la pràctica, fins i tot privada i secreta, de la religió era castigada molt durament, fins amb pena de mort. Realment els errors de Rússia, el primer país on va triomfar i es va implantar l'anomenat socialisme real, van corrompre el món, com havia avisat la Verge a Fàtima. 

La primera vegada que es va consagrar Rússia a la Mare de Déu tal com aquesta havia demanat, amb el Papa en comunió amb els bisbes, va ser el 1984 per part de St. Joan Pau II, el polonès Karol Wojtyla, que en el seu pontificat (1978 - 2005) va tenir un paper decisiu en la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa, començant pel seu país natal Polònia. I després de la consagració, que la mateixa Sor Lucia Dos Santos va dir que tot i que no exactament com la Verge ho havia demanat sí que estava suficientment ben feta, va arribar al poder el reformista Gorbachov a la URSS el 1985, el 1986 començava la perestroika, el 1987 la glasnost i el 1989 queia el Mur del Berlín i el comunisme als països de l'Est d'Europa, el 1990 es reunificava Alemanya amb l'Occidental absorbint l'Oriental, i el 1991 desapareixien el Pacte de Varsòvia, el COMECON, la KGB, començava la llarga destintegració de Iugoslàvia i al final de l'any la pròpia URSS era substituïda per Rússia i la Comunitat d'Estats Independents. En 7 anys havia col·lapsat tot un sistema que portava 75 anys vigent i que semblava que havia de durar sempre - "quan un país entra en el comunisme no hi ha volta enrere" es deia i es pensava per part de partidaris i detractors - i estendre's a tot el món (4). 

Per que per a Déu no hi ha impossibles i fer cas a la iniciativa divina i complir la seva voluntat, com en el cas del "tireu aquí la xarxa a la dreta" de Jesucrist ressuscitat als pescadors experts que durant tota la nit no havien pescat res, és el que dona l'eficàcia i l'èxit, perquè els homes fem el gest però és Déu qui dona el resultat bo i favorable. Tant de bo que se li hagués fet cas a la Verge molt abans, quan i com ella ho va demanar, però la inèrcia, els respectes humans i les consideracions diplomàtiques i polítiques ho van retrassar molt. Però encara hi va haver sort que, tot i que força tard, es va fer i l'èxit va sorprendre a tothom i va superar totes les expectatives. I com en la vida humana, i malgrat tantes morts, tan dolor i sofriment i tanta destrucció, es pot dir que mai es tard per repensar-ho i decidir-se (5) i personalment penedir-se i convertir-se.

Que l'Esperit Sant ens ajudi sempre a discernir el que és segons el camí de Jesucrist que porta al Pare, i que la Mare de Déu ens ajudi pregant i intercedint per nosaltres i donant-nos les gràcies celestials de les que ella és mitjancera. Siguem, doncs, sempre ben dòcils als manaments i les inspiracions divines i especialment les que ens arriben per Maria, la nostra Mare del Cel! 

(1) Que era a finals d'octubre segons el calendari julià llavors encara vigent a Rússia, per això se li va dir la Revolució d'Octubre o l'Octubre Roig. El calendari julià porta un desfàs de 10 dies amb el calendari gregorià, molt més encertat i acurat, que no va ser adoptat allà fins la Revolució Russa. 
(2) Indoxina, Corea, Mongòlia, Cuba i d'altres, tots els quals, com els països del Bloc de l'Est a Europa, van tenir matances des del poder contra part de la seva pròpia població per motius ideològics, així com la opressió de la resta, com es veu en el Mur de Berlín (1961 - 1989) i en la frontera de l'Alemanya Oriental amb l'Occidental, així com la prohibició general durant dècades de sortir del país excepte a altres països comunistes a la URSS i quasi tots els altres. 
(3) Aquesta xifra potser no compta els morts causats per les guerres.
(4) Hi va haver un moment, l'any 1977, que el comunisme estava en el seu apogeu territorial i expansiu arreu del món, amb paisos d'Àsia (Vietnam unit, Laos, Cambodja, Birmània, Iemen, Afganistan...) i d'Àfrica (Etiòpia, Somàlia, Angola, Moçambic, Congo-Brassaville...) i fins algun del Carib a part de Cuba caient cap a la seva òrbita. I els partits eurocomunistes a França, Itàlia i Espanya semblaven tenir molta força i en algun cas, com Itàlia, amb la possibilitat d'arribar al poder. Però era una il·lusió, un poder que tenia els peus de fang. Més èxit ha tingut el marxisme cultural de l'Escola de Frankfurt i propers, amb Horkheimer, Adorno, Marcuse, Fromm, Habermas, Brecht, Bloch, W. Reich, W. Benjamin... també de filòsofs i pensadors alemanys, que intenten un freudomarxisme, és a dir una fusió de les idees de Marx i Freud, que en realitat són totalment incompatibles, i les molt semblants idees de Gramsci i Lukacs.
(5) És la dita "bé està el que bé acaba".

dijous, 12 de maig del 2022

Adoració o desesperació

Segons explica un company prevere, en un poble d'Itàlia hi ha una església que té un rètol amb la frase "Adorazione o disperazione", és a dir Adoració o desesperació. 

Adorar Déu al sagrari és una gran mostra d'amor i un gran bé per a nosaltres que dona sentit a la vida


I és cert, a la vida hi ha una gran alternativa: adorar Déu o desesperar de la nostra sort. I cal escollir, i escollir bé. O és que no podem vetllar una hora amb Crist? 

dimecres, 11 de maig del 2022

Pares espirituals d'Europa

El 9 de maig es considera el dia d'Europa. 

Amb tal motiu faig una relació de la seva protectora, dels seus sants patrons i dels seus pares espirituals. Però abans que tot cal tenir en compte i en primeríssim lloc a Nostre Senyor Jesucrist, ja que el Cristianisme és essencial en Europa i es pot dir que Europa ha sigut cristiana durant els darrers dos mil·lennis, ho és i ho seguirà essent en el futur, perquè sinó ja no serà Europa. I per això també la Bíblia, amb l'Antic i Nou Testament, és el gran llibre també en aquest continent igual que a tot el món, el llibre per excel·lència.  

Nostra Senyora d'Europa, advocació 
de la Verge Maria escollida com a protectora

Després seu la gran protectora d'Europa és Maria, la Verge i Mare de Déu, que va ser proclamada com a tal al segle XIV sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, establerta a Gibraltar entre 1309 i 1333 i retomada el 1462. 

Els sants patrons d'Europa han estat oficialment declarats, començant per Sant Benet de Núrsia (480 - 547), escollit com a tal pel Papa St. Pau VI l'any 1964. 


I el Papa St. Joan Pau II n'afegí dos més, Sant Ciril (827 - 869) i Sant Metodi (815 - 885), els apòstols dels eslaus, l'any 1980 i més tard l'any 1999 en declarà tres més, en aquest cas dones, Sta. Brígida de Suècia (1303 - 1373), Santa Caterina de Siena (1347 - 1380) i Santa Teresa Beneta de la Creu (Edith Stein, 1891 - 1942). 

Quant als pares d'Europa n'hi ha de dos tipus, els evangelitzadors del continent i molt recentment els pares de la unió d'Europa, tots ells cristians i la gran majoria catòlics. 

Dels primers es pot destacar: 

St. Pere i St. Pau (segle I), màrtirs a Roma, així com molts apòstols i els evangelistes. 
Constantí el Gran (s. IV), que donà llibertat als cristians a l'Imperi Romà
Teodosi (s. IV), que decretà que el Cristianisme fos la religió oficial de l'Imperi Romà
St. Patrici (s. V) d'Irlanda
Clodoveu (s. V - VI), rei dels francs que es va convertir amb el seu poble
St. Benet de Núrsia (s. V - VI), els segles benedictins i la seva continuació amb Cluny i el Císter
Justinià i la seva esposa Teodora (s. VI), que mantingueren l'Imperi Romà d'Orient i l'ortodòxia
El Papa St. Gregori Magne i St. Agustí de Canterbury (s. VI - VII), evangelització d'Anglaterra
St. Leandre, St. Isidor i Recared (s. VI - VII) d'Espanya
Carles Martell (s. VIII) que derrotà una invasió àrab a Tours - Poitiers
St. Bonifaci (s. VIII), apòstol dels pobles germànics
Pepí el Breu (s. VIII), que feu el llegat dels Estats Pontificis al Papa  
Carlemany (s. VIII - IX), impulsor del Cristianisme com a rei franc i fet emperador pel Papa 
Otó I el Gran (s. X) que defensà Alemanya i junt amb el Papa inicià el Sacre Imperi Romà
St. Ciril i St. Metodi (s. IX), apòstols dels eslaus, conversió de la Gran Moràvia
Borís I (s. X), conversió de Bulgària  
Hrolf el Caminant (s. IX - X), conversió de Normandia 
Mieszko (s. X), duc de Polònia, que es va convertir junt amb el seu poble 
Sta. Olga (s. X) i St. Vladimir de Kiev (s. X - XI), conversió de la Rus i dels eslaus orientals
L'assemblea Althing (s. X - XI), que feu del Cristianisme la religió d'Islàndia
St. Esteve (s. X - XI) que es convertí al Cristianisme i fou coronat rei d'Hongria pels llegats papals
Urbà II (s. XI), que inicià les Croades a Terra Santa
St. Bernat de Claraval (s. XII), Ordes de Cavalleria
St. Erik de Suècia (s. XII), Croada a Finlàndia 
Papa Innocenci III (s. XII - XIII), apogeu temporal del Papat
St. Domènec de Guzmán (s. XII - XIII), conversió d'heretges, Orde dominica
St. Francesc d'Assís (s. XII - XIII), restauració de l'Església, Orde franciscana
Conversió dels lituans (s. XIV - XV), els últims pagans d'Europa es fan cristians  
I n'hi ha molts més, tots hi han contribuit a fer l'Europa cristiana que ha vingut essent, que és i que esperem que serà sempre. 

Quant als pares de l'Europa actual n'hi ha uns quants que destaquen per diversos motius: 

Papa Lleó XIII (1810 - 1903)
Luigi Sturzo (1871 - 1959)
Papa Pius XII (1872/1939 - 1958)
G.K. Chesterton (1874 - 1936)
Konrad Adenauer (1876 - 1967)
Alcide De Gasperi (1881 - 1954)
Papa St. Joan XXIII (1881/1958 - 1963)
Éamon De Valera (1882 - 1973)
Jacques Maritain (1882 - 1973)
Robert Schuman (1886 - 1963)
Jean Monnet (1888 - 1979)
Antonio Oliveira Salazar (1889 - 1970)
Charles De Gaulle (1890 - 1970)
Heinrich Lübke (1894 - 1972)
C.S. Lewis (1898 - 1963)
Paul-Henri Spaak (1899 - 1972)
Emmanuel Mounier (1905 - 1950)
Franz-Josef Strauss (1915 - 1988)
Papa St. Joan Pau II (1920/1978 - 2005)
Balduí I (1930 - 1993)
I molts altres més. 

Esperem que la mala situació en que està ara Europa sigui passatgera i que la fe cristiana i especialment la catòlica segueixi il·luminant als europeus com ho ha fet en els darrers dos mil anys. Tant de bo que així sigui! 

dimarts, 10 de maig del 2022

Sant sacerdot promotor de l'amor a Déu i de la santedat sacerdotal i ara ja reconegut com a Doctor de l'Església

Sant Joan d'Àvila (1500 - 1569)

El sacerdot ha de ser sant

"No sé que hi hagi més eficaç, per a persuadir-vos d'allò que us cal fer, que recordar-vos el sublim benefici que Déu ens ha fet de cridar-nos a l'altíssim ofici sacerdotal. I si aquesta elecció, ja en l'Antic Testament, era un gran benefici, ¿què deurà ser en el Nou, quan els sacerdots som com el sol en comparació de la nit i com la veritat en comparació de les figures?

Mirem-nos, pares, de dalt a baix, ànima i cos, i veurem que som semblants a la sagrada Verge Maria, que amb la seva paraula atragué Déu al seu si; semblants al portal de Betlem i al pessebre on el Senyor fou reclinat; semblants a la creu on morí, i al sepulcre on fou sepultat.

Aquestes coses són santes perquè Crist les va tocar; i la gent va de molt lluny a veure-les i plora de devoció i es converteix per la gran santedat d'aquells llocs. ¿Per què, doncs, els sacerdots no són sants, si a les seves mans hi ve el Senyor gloriós, immortal, inefable, com no ha vingut a altres llocs? El sacerdot el fa venir amb les paraules de la consagració, i no el van fer venir aquells llocs sants, si n'exceptuem la Verge Maria. Som reliquiaris de Déu, casa de Déu i, si m'ho deixeu dir, creadors de Déu; ¿qui no veu que a tals noms correspon una santedat exímia?

Això, pares, és ser sacerdots: que ablaneixin Déu, quan estigui enutjat amb el seu poble; que hagin experimentat que Déu escolta les seves oracions i els dóna el que demanen; que tinguin amb ell un tracte tot familiar; que la seva virtut sobrepassi la mida humana i despertin l'admiració dels qui els veuen: homes celestials o àngels terrenals; i, fins i tot, si fos possible, millors que ells, ja que la missió del sacerdot és més alta que la de l'àngel".

D'un sermó de Sant Joan d'Àvila predicat a Còrdova el 1563, de l'Ofici de Lectura d'avui.  


I entre les seves moltes obres que l'han fet Doctor de l'Església reconegut pel Papa Benet XVI l'any 2012, hi ha molts indicis que fan suposar que és seu el sonet anònim: 




A Cristo crucificado

                                                  No me mueve, mi Dios, para quererte,
                                                  el Cielo que me tienes prometido,
                                                  ni me mueve el Infierno tan temido,
                                                  para dejar por eso de ofenderte.

                                                 Tú me mueves, Señor. Muéveme el verte
                                                 clavado en una cruz y escarnecido,
                                                 muéveme el ver tu cuerpo tan herido,
                                                 muévenme tus afrentas, y tu muerte.

                                                 Muéveme, en fin, tu amor, y en tal manera,
                                                 que, aunque no hubiera Cielo, yo te amara,
                                                 y, aunque no hubiera Infierno, te temiera.

                                                 No me tienes que dar porque te quiera,
                                                 pues, aunque lo que espero no esperara,
                                                 lo mismo que te quiero te quisiera.



























La santedat de St. Joan d'Àvila, apòstol d'Andalucia i patró d'aquesta, va ser tal que en la seva vida també va viure rodejat de sants i grans figures religioses. Va conèixer i tractar a  St. Tomàs de Villanueva (1486 - 1555), St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556), Domingo de Soto (1494 - 1560), St. Joan de Déu (1495 - 1550), St. Pere d'Alcántara (1499 - 1562), Fray Luis de Granada (1504 - 1588), St. Francesc de Borja (1510 - 1572), Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582), Fray Luis de León (1527 - 1591), St. Joan de Ribera (1532 - 1611) i d'altres, amb els que s'influiren mútuament. Una vida en contacte amb tants sants, que ja era com un tast del Cel a la Terra.  




Que Sant Joan d'Àvila, des del Cel, pregui i intercedeixi davant Déu per nosaltres, per tal que seguim la puresa de la veritable doctrina cristiana catòlica, visquem sempre en l'Amor de Déu i per que els sacerdots siguin tan sants, purs, pietosos, devots i fervorosos com la seva altíssima condició demana!

dilluns, 9 de maig del 2022

El Bon Pastor

Jesucrist és el nostre Bon Pastor 

El Bon Pastor de Bernhard Plockhorst (1825 - 1907)



El Bon Pastor és qui coneix cadascuna de les seves ovelles i elles el coneixen a Ell, reconeixen la seva veu i el segueixen. 























I Ell els guia en seguretat a prats verds deliciosos i al repòs vora l'aigua. És el Bon Pastor el qui guia, acompanya, protegeix, en té cura i comforta i consola a les seves ovelles. I si alguna es perd, deixa les altres a recer i no para fins a trobar-la i la retorna al ramat carregant-la a les seves espatlles

I el Bon Pastor dona la vida per les seves ovelles, com Nostre Senyor Jesucrist va fer per la Humanitat, per redimir-la del pecat i salvar-la ja en aquesta vida i sobretot en l'eternitat. 

Siguem sempre ben agraïts, dòcils i amorosos amb Ell, que ens ha creat, que és tant bo i ens estima tant! 

divendres, 6 de maig del 2022

La gran perturbació social

L'apostasia silenciosa massiva, i gairebé inconscient i involuntària, que ha viscut la societat occidental en l'últim mig segle llarg ha de tenir una causa, i és molt fàcil identificar-la en la televisió. 

Estats Units, 1958
























És l'únic mitjà de comunicació que ha entrat a totes les llars i ha tingut un protagonisme familiar absolut, dedicant-li gairebé tothom moltes hores diàriament tot l'any, al llarg de cinc dècades i mitja com a mínim, en realitat uns anys més. I això unit a l'actitud passiva i acrítica amb la que es mirava la programació, ha produit aquest profund trastorn espiritual a la societat. Perquè la gent se la mirava com si fos l'aparador de tot allò nou i modern, del que estava de moda i del que era tendència social i intel·lectual. I a més ho feien confiats en que el que apareixia era bo i raonable, correcte i ètic i allò que calia seguir en el camí del progrés. Si surt a la televisió, pensaven, és que és així, més encara s'arribava a pensar que el que no sortia a la televisió era com si no existís. També confiaven en els que la dirigien i els qui feien els programes, com si només volguessin el bé de la gent que la miraven. Estaven molt lluny de sospitar la seva progressiva degradació, que per a molta gent només s'ha fet evident amb el pas de moltes dècades, i no eren conscients en absolut de que era una cosa dirigida, manipulada i més plena de propaganda, al principi oculta i dissimulada però després cada cop més descarada, que de publicitat, que aquesta si que es veia però per a una majoria era una cosa bona i tot. Aquest presidir i anar modelant la mentalitat a totes les cases que feia el televisor no l'havia aconseguit cap altre mitjà de comunicació fins llavors, ni els periòdics i ni tant sols la ràdio ni el cinema. La tele era l'única que combinava la fascinació del cinema amb l'omnipresència de la ràdio, i així podia anar rentant el cervell dels televidents, molt eficaçment quan ho feia de forma subtil i progressiva, no brutal, usant estratègies de tota mena, com les quasi subliminals, les d'aparentar el contrari i de fals amic, les de tergiversar les coses, la d'ignorar allò que no interessava i magnificar el que sí, i moltes més. La TV ha estat la gran perturbadora social, no per si mateixa sinó per l'ús ideològic i d'adoctrinament que se n'ha fet. 

 
Unió Soviètica, 1978























El desencant amb la TV ha arribat tard. Una persona coneguda de qui això escriu i que d'altra banda era molt intel·ligent i amb molts estudis i coneixements, va considerar des dels primers anys 1960s a la TV com poc menys que una finestra a la realitat i al futur, i va procurar durant molts anys que la seva família en gaudís: aparell en blanc i negre ja al 1960 o 1961, aparell en color el 1975, pantalla gran als 1980s...igual que era decididament partidari d'altres invents i novetats tecnològiques en diversos camps. Però a mesura que s'anava fent evident que la programació es degradava i es feia cada cop més dolenta, tot i que al principi encara ho intentava justificar citant en alguna ocasió el "puesto que lo pide el vulgo és justo hablarle en necio para darle gusto" de Lope de Vega, era innegable que se n'anava desenganyant i que comprovava que aquella suposició seva de que era un avenç informatiu, formatiu, d'entreteniment intel·ligent, sa i optimista i a més eina cultural enriquidora a part de fer companyia, com era normal pensar que havia de ser, estava equivocada i que era més aviat justament al contrari. Als últims anys de la seva vida es negava a veure-la, deia que els programes li feien fàstic. Altres han arribat a la conclusió que la televisió els atavala i els confon. I qui això escriu en té una anècdota, quan estava fent el servei militar, tot l'any 1979 i els dos primers mesos de 1980, en ocasions passava moltes setmanes i fins uns quants mesos sense veure-la, la televisió, i quan de permís o de cap de setmana la tornava a contemplar, moltes coses, sobretot a les pel·lícules seleccionades per a ser visionades pels espectadors, però també en alguns programes, em semblaven rares i il·lògiques; després de temps sense veure-la me n'adonava, mentre que quan, abans i després, estava immergit en la dinàmica de contemplar-les continuament, ho trobava natural i fins un exemple a seguir en les relacions personals i socials, tot i que en el fons alguna cosa et deia que no era així i que després de l'experiència de la vida ja en desconfiava una mica de que allò fos un autèntic mirall de la vida i del món. La il·lusió i la fascinació inicials van donar lloc a uns espectadors com hipnotitzats, als que ha costat molt temps descobrir que tot era un miratge i a més sovint malintencionat, perquè com es pot comprovar, religiosament i espiritualment ha estat nefasta. Però l'allunyament i el trencament amb aquest món ha arribat força tard, començant tot just fa 10 o 12 anys, tot i que conec casos de matrimonis i famílies que ja en fa potser el doble que van prendre aquesta decisió. 

Per sort a les noves generacions, els joves i els nens, sembla que ja no els atrau ni els hi diu gaire o res. En moltes cases i famílies l'aparell encara presideix però sol estar tancat, a l'inrevès que abans. Però en el cas dels joves és perquè l'han substituit per l'ordinador i el mòvil, la connexió a Internet, vídeos, videojocs... que els hi dona més llibertat, més elecció i més interacció tant personal com grupal. Ara el prestigi i l'atracció del televisor està sota mínims, però, pel mal ús que se n'ha fet, tant pels usuaris dedicant-li un temps excessiu i una atenció crèdula, com sobretot pels que l'han dirigit i programat, el mal ja està fet. I ara tenim la societat que tenim, i potser costarà anys o dècades redreçar-la, si hi ha intenció de fer-ho. Això és el que hi ha hagut. 

dijous, 5 de maig del 2022

El mes de Maria

Maig és el mes de Maria 

La Verge i Mare de Pochayiv. Ucraïna

Ella ens va donar el Rosari com a defensa i mitjà de progrés espiritual, personal i col·lectiu. És una de les armes espirituals més eficaces i poderoses. Ens convé molt resar-lo sempre, diariament.  

I el Papa Francesc ens demana que durant aquest mes de maig dedicat a la Verge Maria, Mare de Déu, el resem per la intenció de demanar la pau, tant pel cas concret d'Ucraïna i Rússia com per tot el món sencer. 

Fem-ho així amb tota confiança i esperança i tant de bo les hostilitats a Ucraïna cessin ben aviat, si pot ser aquest mateix mes de maig de la Reina de la Pau.