Entre sants, l'amable bisbe Doctor de l'Església i fundador

Sant Francesc de Sales (1567 - 1622), de qui aquest any es compliran els 400 anys del seu pas al Cel, al ser ordenat sacerdot l'any 1593 va voler seguir els exemples de St. Francesc d'Assis i de St. Felip Neri (1515 - 1595).  Així s'implanta ja d'entrada en una línia de sants, i la viurà i la continuarà amb altres, destacant per la seva figura excepcional, molt influent en àmbits molt variats i d'un carisma extraordinari, mostrant el que fa Déu en una ànima quan aquesta la deixa obrar en ell plenament.

St. Francesc de Sales donant les regles de l'Orde de la Visitació

Va destacar per la seva amabilitat, dolcesa de tracte, i benevolença, i al ser consagrat bisbe el 1602, va exercir com a tal de Ginebra, el centre del Calvinisme, fins a la seva mort. Com sempre ell practica la tolerància, el diàleg, l'actitud pacífica i a més diu als seus sacerdots que facin el mateix: "als homes no se'ls convenç pel rigor i la severitat sinó per l'amor de caritat". Fins i tot dialoga de qüestions teològiques amb el famós Teodor de Beza (1519 - 1605), successor de Calví com a cap de Ginebra, i ho fa de forma gairebé amistosa. 

I la seva manera de fer aconsegueix fruits: tot i que a l'inici de la seva missió com a sacerdot a la zona és objecte d'ultratges, calúmnies, agressions i fins algun intent d'assassinat, la seva paciència i bon cor reverteix aquella situació i els habitants de la zona de Chablais, on estava a l'inici del seu ministeri de prevere, van retornant al Catolicisme entre 1597 i 1598, per la seva gran bondat i capacitat de persuasió. En una ocasió aquest últim any, després d'una Missa i un sermó, en pocs dies es fan de nou catòlics força més de 2 000 persones d'un poble. També fa controvèrsies amb pastors protestants de les localitats, mantenint sempre la calma i l'actitud respectuosa cap a tots. Es centra en la veritat i en la discussió intel·lectual que busca fer-la veure a l'interlocutor, refutant serenament els seus errors.

Com a bisbe de Ginebra, la seva seu està a l'exili de la ciutat a Annency, perquè Ginebra és protestant i encara més és "la Roma del protestantisme" amb el seu govern teocràtic calvinista, però la seva influència és molt gran, amb fulletons, pasquins, l'edició d'un catecisme, diverses publicacions i controvèrsies escrites amb els líders calvinistes (Beza, Fayus...). Ell insisteix sempre en que les conversions s'aconsegueixen per amor i no per duresa ni imposició. La seva personalitat és molt atractiva fins i tot per als seus adversaris, per la seva santedat comprensiva i compassiva. També el fa apreciar el seu bon humor ple de tendressa. Però junt a això té una gran capacitat de treball i desenvolupa una pastoral extraordinària. 

La basílica de la Visitació a Annecy 

Coneix  al 1618 o 1619 a St. Vicenç de Paül (1581 - 1660), al que influeix molt, essent-ne com un mestre, i com ell St. Francesc de Sales és fundador, amb Sta. Joana Francesca Chantal (1572 - 1641), que l'any 1604 commoguda pel seu carisma el pren com a director espiritual i es fa deixeble seva, i el mateix St. Francesc de Sales funda la Congregació de la Visitació l'any 1610, que esdevé Orde religiosa el 1618 i que entre altres noms és coneguda com a Saleses. I anys més tard la seva devoció al Cor de Maria serà decisiva en Sant Joan Eudes (1601 - 1680) per a fundar la Congregació de Jesús i Maria i propagar la devoció als Sagrats Cors. 

St. Francesc de Sales té molts escrits, pels que ha sigut reconegut com a Doctor de l'Església, essent els dos llibres més coneguts i destacats la Introducció a la vida devota (1608), que llegir-lo quan era jove em va fer molt bé a la meva vida, i Tractat de l'amor de Déu (1615). És el patró dels escriptors i periodistes i, per haver inventat un llenguatge de signes per parlar de Déu a un sord, és també patró de les persones sordes. Va ser un director espiritual extraordinari i per això també és patró dels confessors. 

Després de la seva mort, quan l'any 1632 es va obrir la seva tomba es va trobar el seu cos incorrupte i en perfecte estat de conservació, fins i tot amb els braços flexibles. Beatificat el 1661 fou canonitzat el 1665 i fet Doctor de l'Església el 1877. Moltes Ordes religioses masculines s'inspiren en la seva espiritualitat, carisma i obra, entre elles molt notòriament els Salesians fundats el 1859 per Sant Joan Bosco (1815 - 1888), i recentment l'Institut de Crist Rei Summe Sacerdot, fundat el 1990, ha escollit a Sant Francesc de Sales com un dels seus tres patrons, que els inspiren la vocació, junt amb Sant Benet de Núrsia (480 - 547) i St. Tomàs d'Aquino (1224 - 1274). I és que el seu llegat és excepcional. 

Siguem ben devots de tan gran sant, demanem-li la seva intercessió i que pregui per nosaltres, i sobretot mirem de conèixer i tractar d'imitar el seu model i exemple i les seves grans virtuts!

El gran do de la Paraula divina i del Cos de Crist

El 3è diumenge del temps de durant l'any coincideix amb el diumenge de la Paraula i els 8 dies de la pregària per la unió dels cristians. 

La Missa és allò més important que pot fer la Humanitat 

Les lectures proclamades fan referència a l'Escriptura sagrada, al Cos de Crist del que Ell n'és el cap i nosaltres en som els membres, i a l'inici de l'Evangeli segons Sant Lluc i Jesús proclamant davant de l'assemblea a la sinagoga que en Ell es compleix allò que diu el passatge del profeta Isaïes. 

Cap a l'any 400 aC Nehemies i Esdres presidiren una gran assemblea del poble jueu a Jerusalem i proclamaren la Torà, els llibres de la Llei, i alguns altres escrits de l'Antic Testament. Amb una total solemnitat, els textos s'anaren llegint en hebreu, la llengua en que estaven escrits i que era l'antiga llengua del poble, que encara la coneixia però que a partir de l'Exili babilònic entre 200 i uns 150 anys abans havia començat a adoptar com a llengua d'ús l'arameu. Per això i per tal que la gent ho entengués bé hi havia uns intèrprets que anaven traduïnt el dit en hebreu a l'arameu. Es tractava de que no hi haguessin errors ni males interpretacions ja que hebreu i arameu, dues llengües semites, estaven molt propers però tenien diferències que podien donar lloc a malentesos. Més encara, potser ja llavors o sinó ben aviat, a part de la traducció planera hi havia uns experts que explicaven i ampliaven o adequaven a les situacions el sentit del llegit, essent un molt llunyà precedent remot dels actuals sermons i homilies, i aquesta és una feina ben necessària perquè sinó dins d'una mateixa llengua i tot amb el pas del temps i els canvis de les circumstàncies o de mentalitat col·lectiva per diversos motius seria fàcil entendrel's de forma equivocada i amb greus errors (1). Això, afegit al canvi de llengua per traducció, va fer necessària l'estudi de l'exègesi i l'hermenèutica, és a dir l'esforç per entendre el significat real exacte i per traslladar-ho a una altre cultura i uns altres temps. 

Sant Pau els hi diu als corintis (2) que tots els membres del Cos de Crist, que som nosaltres, els que Ell ha escollit per ser-ho, han de col·laborar harmònicament, com ho fan els membres i els òrgans del cos humà, que no tindria sentit que volguessin fer una feina que no els hi pertoca i que tots són necessaris i si un falla se'n ressentent tots. La unitat no és uniformitat ni homogeneïtat, sinó la diversitat complementària actuant tots conjuntats i conjuminats per mantenir la vida i la salut. L'Esperit Sant és com el que de la diversitat de dons que Ell mateix concedeix als membres de l'Església en treu la unitat, la col·laboració, el bé comú i la perfecció, com un director d'orquestra que dels músics dels diversos instruments en treu la meravella de l'obra simfònica. 

L'Evangeli comença amb la introducció, com un pròleg, que St. Lluc fa als seus lectors i molt especialment al Teòfil al que li dedica i sembla que va dirigit. St. Lluc era metge, un home intel·lectual i culte, que escriu en un grec elegant i que a més fa una feina com de periodista o, millor encara, d'historiador, recorrent a fonts de testimonis presencials, donant precisions de temps i de lloc, contrastant el que li diuen, gairebé investigant. Es vol informar bé i a part de que coneix els Evangelis segons St. Marc i St. Mateu, dels que el seu és una mica posterior, parla amb els apòstols i deixebles i sobretot amb la Verge Maria, ja que hi ha coses com la narració del naixement i de la infància de Jesús, amb fets i detalls diferents de l'altre narració, la de St. Mateu, que s'entenen més bé si les ha sabut parlant directament amb la Mare de Déu (3). 

Un altre punt és el de Teòfil, que alguns experts (4) consideren que es tracta del nom, en realitat del títol d'honor o del sobrenom per discreció, d'un summe sacerdot jueu del Temple que es va convertir al Cristianisme i al que St. Lluc li escriu el seu Evangeli doble, comptant amb els Fets dels Apòstols que n'és la continuació i que és "l'Evangeli de l'Esperit Sant" (5), per tal de convèncer-lo del tot de la solidesa de les proves de la fe en Jesucrist. Però és que a més Teòfil, un nom grec, vol dir "amic de Déu" o "el qui estima a Déu", però també "(Aquell de qui) Déu és amic" o "Estimat de Déu", ja que ve de Theos (Déu) i philia (amor d'amistat). En aquest sentit, Teòfil, a més de ser potser una persona real, també significa que l'Evangeli va destinat a tots els amics de Déu i estimats i amorosos de Déu, és a dir els cristians, i naturalment amb el mateix objectiu de presentar-nos a tots la solidesa de les proves històriques i testimonials de la nostra fe en Jesucrist, el Fill de Déu vingut al món per salvar-nos.

I Jesucrist en aquesta escena de la sinagoga, amb la lectura del profeta Isaïes, afirma que amb Ell s'ha acomplert el que aquell anuncia. Ha vingut al món a donar la llibertat als captius, donar la vista als cecs, alliberar als agobiats i proclamar l'any de gràcia del Senyor. És el que fa un veritable amic i una persona que ens estima i a més aquest que ens fa lliures - llibertat surt dues vegades - essent un home com nosaltres també és Déu, i per tant Ell ho pot tot. Si li fem cas, ens convertim a Ell, li demanem i el deixem actuar, Ell ens allibera dels nostres esclavatges. En primer lloc i molt especialment de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal, que és el pitjor de tots perquè és espiritual i per les seves conseqüències eternes. Però també dels nostres esclavatges a la vida, provocats tots o quasi tots per les mentides, falsedats i enganys, doncs Jesús mateix ens diu que la veritat ens fa lliures, ja que Déu és la Veritat i és Amor, i per tant la veritat és la màxima amistat i el màxim amor. Fins i tot en algunes ocasions miraculosament i en d'altres providencialment, sovint ens allibera també dels nostres esclavatges físics i biològics si això ens és convenient per a la nostra salvació i creixement espiritual i si és segons la voluntat de Déu, esclavatges que poden ser malalties, minusvalies i malestars corporals o anímics (6). Quan Jesús ens allibera del pecat i de les càrregues associades, és a dir quan ens deslliura del diable, de la condemnació i de l'infern, que potser havien entrat insidiosament en les nostres vides i s'havien convertit en costum i rutina fins que ho haviem acabat considerant-ho normal, i ens n'adonem que ha fet aquest miracle en nosaltres, el menys que podem fer és donar-li gràcies de tot cor i estar-li tota la nostra vida profundament agraïts, essent amics també nosaltres d'Ell i parlant-li d'amor, perquè essent Déu Amor el que correspon és viure en una relació amorosa amb Ell, perquè l'amor només es pot pagar amb amor. I aquest és el principal motiu pel que celebrem l'Eucaristia, actualització del sacrifici redemptor, acció de gràcies i comunió amorosa entre Ell i nosaltres i també entre nosaltres, que units íntimament amb Ell ho estem per tant també els uns amb els altres, segons és la seva voluntat, perquè l'amor a Déu va sempre unit a l'amor al proïsme. 

L'altre motiu també de màxima importància de la Missa és, en comunitat de creients, escoltar proclamada la Paraula de Déu, que ens és aliment espiritual i vida del cos i de l'ànima, i la necessitem realment. La Paraula de Déu va dirigida a tots els éssers humans de tots els temps i llocs en general, però també a cadascun de nosaltres en concret i sempre hi trobem llum, guia, consol, força i pau. 

Siguem sempre amics de Déu i no ens perdem mai cap Missa dominical! 

(1) Així, un professor de la facultat, parlant d'això citava un text de Dickens de mitjans del segle XIX, ben recent per tant en comparació, en el que els nens d'un orfanat tenien una disciplina molt dura i passaven fred i moltes incomoditats "i cada dia menjaven bacallà amb patates". Una persona dels nostres dies, sobretot jove, podria treure la conclusió de que la seva vida era molt difícil però que "el menjar era de primera", quan llavors i fins fa no tant el bacallà era el menjar més barat i senzill, propi de la gent pobre i humil; com que la seva abundància, valoració i preu ha variat amb el temps, en això s'entendria ara just al contrari del que volia dir l'autor.  Igualment, durant el segle XIX, els batelers del Volga tenien el caviar com un menjar comú i abundant, però és que aleshores era un menjar molt senzill i poc apreciat al contrari que ara, i a més no tot era fet d'ous d'esturió sinó també d'altres peixos de riu. I d'exemples com aquests n'hi ha molts.

(2) Les 2 Cartes als Corintis són especialment interessants per a nosaltres avui dia, perquè Corint, gran ciutat rica, comercial i cosmopolita, situada a l'istme del seu nom i cruïlla de pas entre la major part de Grècia i la península del Peloponès, però sobretot entre el Mar Egeu a l'est i el Mar Adriàtic a l'oest, i per tant de les grans rutes comercials entre Europa i Àsia i encara amb Àfrica, vivia una situació pròspera, culta, de moltes religions i ideologies diverses i d'unes costums socials i personals força lliures que ells, al segle I, ja consideraven avançades, amb una clara tendència a l'hedonisme i l'epicureisme de vida, aprofitant el seu alt nivell material, unes condicions que corresponen gairebé dos mil anys abans amb les d'Europa i Occident actualment, i encara més el que hi havia fins les darreres crisis que hem sofert. És interessant comparar els problemes dels cristians de Corint i les advertències, recomanacions i consells de Sant Pau a ells, i constantar que poden ser ben semblants els primers i ben útils i eficaces les segones.

(3) Com també algunes escenes i afirmacions com la de que "Maria conservava aquestes coses en el seu cor i les meditava", que podrien ser de familiars seus o de deixebles de Jesús però que sembla molt més probable que les hagués sabut per ella mateixa. I fins i tot la seva genealogia davídica de Jesús, diferent a la de St. Mateu que porta fins a St. Josep com a pare legal i per tant el qui dona l'afiliació, s'esclareix tenint en compte que es tracta de la de Maria, que també era del llinatge de David. 

(4) Com Josep Rius Camps, gran especialista bíblic, que va ser professor meu a l'ISCR de Vic, i que treballava molt en l'EvLc i per les seves investigacions n'estava convençut d'aquesta identitat.

(5) Com ho afirma entre altres el mateix Josep Rius Camps, expert en tots dos, que a més diu que podrien anar perfectament junts i que només la tradició antiquíssima i el costum magisterial els ha separat en dos llibres clarament units, un continuació de l'altre, per la seva diferent temàtica.  

(6) Algunes malalties persistents i que agafen diferents formes i a les que els metges no els hi acaben de trobar explicació ni una cura adequada poden tenir un origen espiritual, però aquest és un tema molt ampli que necessitaria una explicació molt més extensa. 

Temps de màrtirs

Els dies de mitjans i cap a finals de gener són de celebracions litúrgiques de grans màrtirs: 

Sant Fabià (+ 20.01.250), Papa del 236 al 250, va tenir una elecció insospitada, quan un colom es va posar, per a sorpresa de tothom, sobre un desconegut que estava en mig de la multitud cristiana congregada per elegir un nou bisbe de Roma. Persona molt humil, va ser aclamat per unanimitat de la gent, convençuts per aquell símbol. I els 14 anys de pontificat de Fabià van ser una època de pau i creixement a l'Església, tenint bones relacions amb la Cort imperial i amb el mateix emperador Felip l'Àrab (244 - 249) que va mostrar tanta tolerància i comprensió amb els cristians i va tenir unes relacions tan cordials amb l'Església romana que se'l suposa criptocristià o filocristià i algunes fonts arriben a afirmar que St. Fabià el va batejar en secret mentre que altres molt nombroses, com Eusebi de Cesarea, Sant Jeroni, Sant Joan Crisòstom i Paule Orosi afirmen que ja era cristià a la seva terra natal a l'est del Mar de Galilea, citant un incident d'allà en que suposadament se li va negar l'entrada a l'església la Vetlla de Pasqua fins que no fes penitència dels seus pecats. En tot cas era l'emperador romà durant bona part del pontificat de St. Fabià era una persona molt atreta pel Cristianisme i simpatitzant dels seus practicants i doctrina (1). St. Fabià va poder fer moltes coses en aquells anys de pau i va ser quan Deci va traïr a Filip l'Àrab, el va assassinar i es va proclamar emperador (249 - 251) que va esclatar la primera gran persecució anticristiana general a l'Imperi Romà, amb un edicte de Deci de primers de desembre de 249, fet que s'enquadra més bé tenint en compte que considerava als cristians simpatitzants de Felip l'Àrab. St. Fabià va morir màrtir un mes i mig després, per negar-se a sacrificar ni oferir culte a les divinitats romanes (2).  

Sant Fructuós (o Fruitós), bisbe i Sant Auguri i Sant Eulogi, els seus diaques, van morir màrtirs a l'amfiteatre de Tarraco, l'actual Tarragona, el 21 de gener del 259, en les persecucions anticristianes decretades per l'emperador Valerià (253 - 260) per intentar restablir el culte pagà i per confiscar les propietats dels cristians per tal d'augmentar les arques i les finances de l'Imperi, amb dos grans decrets, un del 257 i un altre encara més dur i sever del 258, que van provocar encara més víctimes que la persecució de Deci. S'han conservat unes Actes molt completes, ben documentades i detallades del seu judici i martiri, fetes per testimonis presencials. Després de la seva mort, cremats a pals amb una foguera, s'aparegueren en hàbits litúrgics i coronats tant a la comunitat cristiana de la diòcesi com als seus botxins. Poc després del seu traspàs, havent estat derrotat i capturat en batalla pels perses l'emperador Valerià, que va ser endut presoner i va morir anys després allà, el seu fill Gal·liè (253/260 - 268) va publicar de seguida l'any 260 un edicte de tolerància, "l'edicte de Gal·liè", que és la primera legitimació oficial del Cristianisme, que donava llibertat als cristians i els restituïa els seus béns i tots els drets legals, fins els de formar part de l'administració imperial, i que va donar lloc als 40 anys de "la petita pau de l'Església" entre 260 i 303, quan Dioclecià (284 - 305) reemprèn les grans persecucions, en que l'Església coexisteix pacíficament amb l'Imperi Romà i fins i tot l'emperador Aurelià (270 - 275), a petició dels cristians, arbitra una disputa interna i ho fa amb justícia i equitat, mostrant la seva benevolènça.   

Sant Sebastià (c. 256 - 288) era un militar romà que s'havia fet cristià en secret. Per les seves condicions i valua, l'emperador Dioclecià (284 - 305), desconeixent que era cristià, el va fer comandant de la I cohort de la guàrdia pretoriana imperial de la seva Cort. St. Sebastià complia molt bé les seves funcions però evitava participar en el culte als déus com idolatria que era i a més d'ajudar als seus companys també els hi feia apostolat cristià. Al ser descobert com a cristià va ser denunciat al co-emperador Maximià (285/286 - 305) qui li va donar primer a escollir entre la seva brillant carrera militar o mantenir la seva fe, i com que St. Sebastià preferís mantenir-se en la seva fe cristiana, Maximià després d'amenaçar-lo el va condemnar a mort. Els soldats se l'enduren a l'estadi, el despullaren, el lligaren a un pal i li dispararen una pluja de fletxes, donant-lo per mort i se n'anaren. Però quan els seus amics s'hi acostaren, trobaren que encara vivia i el van portar a casa d'una noble cristiana romana, Irene, qui el va curar de les seves ferides i es va restablir. Un cop refet i tot i que els seus amics li aconsellaven que marxés de Roma i s'amagués, ell pel contrari es va presentar davant un sorprès i desconcertat Maximià, que el creia mort, i li va retreure enèrgicament la seva conducta i crueldats amb els cristians. Llavors Maximià manà que l'assotessin fins a morir i així va assolir la palma del martiri. La seva veneració és molt antiga i estesa, és patró dels atletes i se l'invoca contra les epidèmies, i molt sovint se l'associa amb St. Fabià. 

Santa Agnès (c. 291 - 304) era una adolescent romana, batejada i educada cristiana, que als 12 o 13 anys va sofrir el martiri per la fe. Va mostrar una gran fermesa i valentia en el seu judici i durant les tortures, en les que miraculosament va conservar la seva virginitat i innocència. Se la commemora, junt amb altres santes verges màrtirs, en el Cànon Romà de la Missa.  És la santa patrona de les verges, de les noies i de la castedat i puresa de vida. 

St. Vicenç (+ c. 304/305) era un diaca d'Hispània. Durant la terrible Gran Persecució de l'emperador Dioclecià. El seu cas és una mica especial, perquè al ser capturat l'any 303 junt amb el seu bisbe St. Valeri, foren portats des de Caesaraugusta fins a Valentia, on se'ls va empresonar fins que se'ls jutgés. Quan això va tenir lloc, St. Vicenç que parlava per tots dos davant del tribunal i ho feia amb fogositat i arguments punyents, va ser condemnat a mort, mentre que St. Valeri (+ 315) per algun motiu només fou exiliat, cosa que li va permetre participar al Concili d'Iliberis (c. 306) ja que als jutges els hi devia molestar més que els contradissin i els possessin en evidència, i van voler venjar-se del seu atreviment. És patró de València i de Lisboa i molts pobles porten el seu nom.   

El testimoni de la seva fe i el seu valor en defensar-la i proclamar-la han fet que pugui arribar fins nosaltres, els nostres dies i tot el món. Donem-lis gràcies a tots ells i demanemt-lis la seva protecció i intercessió davant Déu! 

(1) I no va ser el primer cas d'un emperador romà així al segle III, doncs una cosa semblant s'ha afirmat d'Alexandre Sever (208 - 235), emperador des de 222 fins a la seva mort, una mena de mig cristià, del que es diu que al seu altar tenia un bust de Crist entre d'altres de personatges religiosos i històrics, i que es mostrava extremadament tolerant amb jueus i cristians. I tampoc seria el primer monarca d'origen àrab en convertir-se, doncs consta que cap a l'any 200 el rei Abgar VIII el Gran d'Osroene (177 - 212) es va convertir públicament al Cristianisme junt amb la seva capital Edessa i en va fer la religió oficial del seu petit regne, vassall de l'Imperi Romà.

(2) Els jueus, que tampoc ho acceptaven, n'estaven exclosos per un privilegi religiós-ètnic cap al seu poble, que també els lliurava del servei militar. Però cal tenir en compte que, excepte en determinades èpoques, no eren una religió proselitista en general.  

Més de Rwanda

De quan vaig estar a aquest país del cor d'Àfrica, Rwanda, i al seu bessó enfrontat, Burundi, l'estiu del 2007: 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu i un cop passat el bosc de Nyungwe, en una parròquia que té un jardí com un paradís

Després d'una Missa amb els escolars catòlics en una escola protestant prop de Nyamasheke, amb el llac Kivu al fons, el
sacerdot que la va fer, François d'Assis, una vocació tardana, aquí amb camisa florejada, va morir l'any 2021 de Covid, A.C.S. 

Amb un sacerdot local a prop del riu Ruzizi, a l'altre cantó hi ha la Rep. Dem. del Congo, i és molt a prop de la frontera dels 
3 països: Rwanda, RD Congo i Burundi, per aquesta zona em van dir que s'havia vist algun cop el cocodril gegant Gustave

Explicant el viatge a St. Feliu Sasserra el 8 de maig de 2008, convidat pel llavors mossèn del poble, Canisius Niyonsaba, 
el sacerdot rwandès que va ser el meu acompanyant i guia per a l'experiència. Després de tornar d'Àfrica, a més vaig fer  
4 conferències sobre "L'Àfrica dels Grans Llacs" a l'Agrupació Astronòmica de Vic i a més altres a Calldetenes i més llocs.

Un petit reportatge fotogràfic que mostra la situació en aquest interessant país africà fa 14-15 anys! 

Octavari de pregària per la unitat dels cristians

Els 8 dies seguits de pregària per demanar a Déu la unió de tots els cristians tenen lloc del 18 al 25 de gener.

Es tracta de buscar complir el que ens diu Nostre Senyor Jesucrist: 

Que tots siguin u, com el Pare i jo sóm U

Hi haurà un sol ramat amb un sol pastor

Aneu per tot arreu i convertiu a tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant

i també  Rebeu l'Esperit Sant, a qui els perdonareu els pecats els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu quedaran sense perdonar 

L'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat, que actúa sobretot en l'Església, és l'autor de la unitat en la diversitat 

Per tant, per complir la voluntat de Déu es tracta de retrobar els germans separats, les Esglésies orientals des dels s. V-VI, l'Església ortodoxa grega separada de la catòlica romana des del s. XI i definitivament des del XV, i les moltes denominacions protestants que van decidir trencar a partir del segle XVI i que després s'han anat dividint també entre elles. 

La separació entre els cristians és un escàndol, ja que va contra la voluntat explícita de Crist de mantenir-se en la unitat tots els seus seguidors i a més dificulta la conversió de la resta del món ja que quan una persona atea o d'una altra religió sent la crida divina a convertir-se, batejar-se i fer-se seguidor de Jesús es troba amb que els cristians es troben en diferents grups que no mantenen la comunió entre ells. Quan, a part d'algunes qüestions teològiques, litúrgiques o d'interpretació, el que realment els sol separar i mantenir desunits són condicionants històrics, polítics, de mentalitat o fins i tot de malentesos. 

Caldria recordar que Jesucrist, al instituir la seva nova comunitat del Regne de Déu, va dir-li al cap dels apòstols, també nomenat per Ell: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església i les portes de l'Infern no prevaleixeran contra ella, alhora que li donava la plena potestat, les "claus", per obrir i tancar i per lligar i deslligar. 

Vulgui Déu que tots els cristians, és a dir tots els qui creiem que Jesucrist és vertader Déu i vertader home i que va redimir a la Humanitat amb la seva mort a la Creu pels nostres pecats, i amb la seva resurrecció ens ha obert la vida futura i eterna, fundant també la seva Església basada en els 7 sacraments i molt especialment en els del bateig i l'eucaristia, tinguem molt presents aquestes paraules seves i fem tot el possible per recuperar la unió perduda, començant per desitjar-la i per allò que tenim més a disposició nostre i que és el més poderós de tot, l'oració humil, confiada i perseverant. 

Que tots els seguidors de Crist preguem demanant a Déu el retrobament i la concòrdia de tots! 

El més bàsic pel cristià

Una bona admonició per guiar la nostra vida: 

"Dels batejats, Déu exigeix 3 coses:

fe recta,

guarda de la paraula, 

i castedat del cos" 

Atribuït a St. Gregori el Gran (540/590 - 604), Papa i doctor de l'Església. 

És un programa ben senzill i un mínim exigible. Esforcem-nos per complir-ho perfectament! 

El pare del monasticisme i el primer ermità del desert

Sant Antoni abat (c. 12 gener 251 - 17 gener 356), de família molt rica d'Alexandria, va perdre als seus pares quan tenia 18 o 20 anys i una germana petita. Cristià fervorós, escoltant diverses exhortacions de Jesús a l'Evangeli a Missa es va decidir, només mig any després, havent deixat cobert el futur de la seva germana amb una dot i un lloc on viure, a vendre tots els seus béns, usar-los per fer caritat amb els pobres i marxar tot sol al desert de la Tebaida entre el Nil i el Mar Roig, a viure una vida d'ermità anacoreta, essent un dels primers Pares del desert i el que més va popularitzar la vida monàstica, que havia sigut iniciada a Egipte per St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), a qui St. Antoni va conèixer poc abans de la mort d'aquest. 

Desert libi prop d'Egipte 

Quan va marxar al desert a fer penitència i viure una austera vida d'oració i contemplació, seguint a Jesús i per trobar-se amb Ell, va confiar plenament en la Providència divina, no preocupant-se de que vestiria, menjaria o d'on treuria l'aigua per beure, ni del dia de demà, i no tenint por tampoc de les feres, dels bitxos ni de les malalties, com tampoc de la calor ni del fred. Es va refugiar en una cova i allà va confiar plenament en que Déu sabia què necessitava, instalat en una zona muntanyosa desèrtica, a no molta distància del Mar Roig, però molt allunyada de qualsevol habitament humà. I va viure 105 anys i ja molt aviat la seva fama de santedat va atraure persones que l'anaven a veure, deixebles i imitadors, fent-se una mena d'agrupació de solitaris cercadors de Déu al desert. En diverses ocasions va marxar més lluny, per viure una soledat més completa, però cada vegada hi havia gent que el buscaven, el trobaven i de nou n'hi havia que s'establien a prop seu. Al final ho va acceptar i al moment de la seva mort eren tants centenars o milers els imitadors al voltant seu que aquella zona, propera al Mt. Colzim, semblava  una ciutat de cel·les eremítiques al desert, com la van descriure els seus contemporanis. 

Monestir de St. Antoni el Gran 

De la seva vida és conegut que va patir moltes temptacions diabòliques quan vivia en soledat, sobretot en l'època en que estava a prop d'un antic cementiri egipci. Allà va ser molt atacat i de moltes maneres pel diable, però va decidir quedar-s'hi per ressistir-les i vèncer-les, confiant en la protecció de Jesucrist, el vencedor del diable i del mal. Se li atribueix la frase "qui no és temptat, no anirà al Cel". I amb Crist al seu costat en va sortir guanyador, tot i les contínues i persistents temptacions, de les que les pitjors no eren les amenaçadores o horroroses sinó les que intentaven temptar-lo a la sensualitat i a la luxúria, quan el diable se li presentava com una noia jove bonica i temptadora o li feia veure imatges de dones bellísimes, fins i tot en grup, que el provocaven i l'incitaven a pecar de desig i de pensament, quan no de fets i tot, però amb Jesús, la creu i l'oració i mortificació, sempre en sortia victoriós i amb més mèrit i força espiritual. Així quan l'any 311, cridat pel bisbe, va sortir breument del seu retir i va anar a Alexandria a combatre l'arianisme, preguntava "encara segueixen pecant els homes?", sorprès pel fet, tan diferent a la seva experiència de vida personal i del do diví de superar la temptació i bandejar del tot el pecat, amb les dolceses inefables i la incomparable felicitat que això comportava quan era viscut amb humilitat i agraïment. 

Monestir de St. Pau l'ermità 

També es famós l'episodi de la seva vida en que després d'un somni l'any 341 va anar a trobar-se amb un altre gran sant, l'anacoreta St. Pau de Tebes (c. 227 - 341), el fundador cap a l'any 250 d'aquest estil de vida en la solitud del desert egipci, que també va tenir una vida extremadament longeva d'uns 113 anys, més encara que la seva, amb el que va tenir una breu relació que més que de mestre i deixeble era de companys de santedat i d'estil de vida,  quan després de la primera visita va tornar a anar-hi, St. Pau ja era mort i St. Antoni el va enterrar vestint-lo amb una túnica que li havia regalat a ell St. Atanasi i posant-lo en un forat que estaven cavant a prop dos lleons, que no els hi van fer cap mal, i així va poder donar-li una digna sepultura. A St. Pau l'anacoreta i St. Antoni abat sovint se'ls representa junts, essent un el Primer Ermità i l'altre el Pare del Monasticisme, i fins les seves festes són molt properes, la de St. Pau el 15 de gener i la de St. Antoni el 17, dos dies després.

Relíquies de St. Pau l'ermità 

Les notícies sobre la vida de St. Antoni són molt detallades i segures, ja que ja l'any 360, el seu amic St. Atanasi d'Alexandria (c. 295 - 373), bisbe i doctor de l'Església, va composar l'obra Vita Antoni, molt ben informada, amb les seves pròpies experiències amb ell, el que el mateix sant li va dir i els records dels seus nombrosos deixebles, i la gran categoria intel·lectual i personal, així com la santedat, de St. Atanasi, fan que l'obra estigui molt ben feta. També, poc després de la seva mort l'any 356, els seus nombrosos deixebles van fundar un monestir allà on el sant havia viscut amb ells, cosa que devia ser gairebé inmediata o a més tardar cap al 360 o poc després, quan l'obra sobre la seva vida la va popularitzar encara més i van sortir nous seguidors.  També per aquells mateixos anys, a la col·lecció de relats Vitae Patrum de St. Jeroni (c. 345 - 420) i concretament a la Vita Pauli primi eremitae dedicada a St. Pau l'Ermità, també hi ha notícies de St. Antoni, concretament de la trobada de tots dos. 

St. Antoni és el patró dels animals i a més de les bendicions d'aquests en la cerimònia dels Tres Tombs, que actualment es celebra des del gener fins tan tard com el juny a diferentes poblacions catalanes, amb cavalcades de cavalls, carros i burrets a càrrec d'agrupacions que mantenen la tradició i en la que són beneïts per un sacerdot junt amb les mascotes domèstiques, sobretot gossos però també gats i altres que hi desfilen o que s'hi acosten, també en el dia de la seva festa en molts llocs a la Missa es beneeixen els panets de St. Antoni, el qual també es patró de l'illa de Menorca perquè va ser en la data del 17 de gener que aquesta illa fou conquerida pels cristians. 

Siguem ben devots de St. Antoni i també de St. Pau ermità i encomanem-nos a la protecció i la intercessió de tan grans sants que ens han sigut model i exemple del seguiment, fins a la literalitat, dels consells evangèlics!