Nit de Nadal: Avui ho sabreu i demà el veureu!

La Nit de Nadal, la del 24 al 25 de desembre. 

Avui ho sabreu i demà el veureu

Tota la Terra espera amb il·lusió el Naixement del Redemptor del Món!

Que aquest Nadal ho sigui plenament per a tots els qui l'esperem i que canviï el món a partir d'ell!  

Un conte de tots els temps

Un home tenia una casa on vivia amb la seva família, però estava preocupat perquè feia uns dies que el diable havia començat a anar-hi a la nit i trucava furiosament a la porta, amb forts cops i molt soroll. Ell se'n guardava molt d'obrir-li, però la molèstia, aviat acompanyada d'insults i amenaces, durava una estona que a ell se li feia molt llarga, havia començat a agafar por i tot. 

Per això va decidir que convidaria a Jesús a viure amb ell i, sobretot a passar la nit a la seva mansió. Així ho va fer i el mateix dia Jesús va arribar, va trucar a la porta, ell li va obrir i va entrar i van menjar junts, explicant-li el que li passava i demanant-li que passés la nit allà en una habitació que li havia preparat. I Jesús així ho va fer. 

Aquella nit, però, el diable va trucar. Els seus cops a la porta ja no eren tan violents ni van durar tanta estona, i els insults i amenaces havien cessat, però tot i així, tot i que Jesús era a la casa, va tornar a trucar. L'home tampoc tenia tanta por com abans, ja que sabia que Jesús era allà a prop seu a casa seva i que això era una protecció segura, una defensa infal·lible, però tot i això el diable encara va tornar a trucar, i Jesús dormia a l'habitació dels hostes i, a diferència d'ell, no es va despertar. I va comprovar que la trucada a la porta va ser breu i molt menys escandalosa, però tot i així li va estranyar, tenint a Jesús allà dins, a casa seva, amb ells. 

L'endemà, quan menjaven junts de nou, li va comentar a Jesús: "Senyor, com és que tenint-vos ahir aquí com a hoste, tot i així a la nit el diable encara ens va tornar a molestar, despertant-nos a mitjanit?". I Jesús li va contestar: "És que el diable vol que surti l'amo de la casa, perquè vol apoderar-se d'aquesta mansió i dels seus habitants i ser-ne ell l'amo". 

Llavors, l'home va veure de seguida què havia de fer: "Senyor, sigueu Vós el Senyor d'aquesta casa, i jo en seré l'administrador. Al cap i a la fi, és més vostre que meva, perquè Vós me l'heu donada, junt amb tots els altres dons de la meva vida". I Jesús va convenir en que si ho volia, ho seria. 

Aquella nit va trucar encara el diable a la porta, però amb una trucada normal, com la d'un visitant en hora inoportuna. I aquesta vegada va dir clarament "Que surti l'amo de la casa!". Jesús va baixar i va obrir la porta, i el diable al veure qui era el Senyor de la mansió que apareixia a la porta, va caure enrere espantat, es va mig aixecar a corre cuita, i sense cap dil·lació va fugir ràpidament a tranques i barranques, sense dir res i ensopegant i entrebancant-se, encara no dret del tot, de la impressió tan forta que havia tingut amb la sorpresa de que el mateix Déu fet home en fos el propietari i se l'hagués trobat cara a cara.

I no va tornar mai més a molestar a aquella casa, perquè sabia que si Jesucrist n'era el Senyor, no hi tenia res que fer i no volia repetir de cap manera aquell intent ni reviure aquella sorpresa, per al maligne terrible, amb que s'havia trobat. Des d'aquell moment la pau i l'alegria van regnar sempre en aquella casa i en tots els que hi vivien, protegits sota l'empar de Nostre Senyor Jesucrist, Déu de l'Univers. 

I és que véncer les temptacions del diable, que vol apoderar-se de les nostres vides per mitjà del pecat, és d'allò més fàcil: basta aixecar la vista cap a dalt, cap al cel, i demanar interiorment: "Jesucrist, defenseu-me Vós!". Perquè nosaltres sols no podem i perdem davant les astúcies diabòliques, però Nostre Senyor sempre el venç, i recórrer a Ell ens és un refugi segur. 

Demanem doncs que amb el Nadal, Jesús neixi en les nostres cases, i fem-lo el Senyor de la nostra vida, la nostra família, el veïnatge, l'ambient, la societat i, si pogués ser, el món sencer!  

Humilitat, compassió i simpatia

Sant Joan de Kenty (Jan Kanty 1390 - 1473), en llatí Joannes Cantius, va ser un sacerdot polonès de gran categoria intel·lectual, doctor en filosofia el 1418 i durant tres anys un professor universitari de gran fama i prestigi per la seva saviesa i penetració, al que li fou canviada la seva càtedra, tan apreciada i valorada per companys i alumnes, per ser enviat a fer de rector d'un poble rural (1). 

Ell ho va acceptar de bon grat i en la seva nova feina va ser tan savi i eficaç com en l'anterior, amb una dedicació igual de plena i compromesa, tractant amb el mateix interès i sol·licitud als seus feligresos gairebé sense cap estudi i als nens petits que aprenien les beceroles com el que tenia pels estudiants més intel·ligents i avançats i per les qüestions teològiques i filosòfiques més complicades, difícils i delicades. Arreu va mostrar una gran caritat i no sols ensenyant o compartint els seus coneixements, sinó tots els àmbits de la vida, ja que vivia molt austerament, amb just allò estrictament necessari per viure, i la resta del seu sou el donava als pobres, mostrant sempre una gran compassió per a tothom. I deia que ens cal viure sempre alegres i contents, ja que això és el que Déu vol per nosaltres. 

Església de St. John Cantius, a Chicago

La realitat es va imposar i el 1440 va ser retornat a la Universitat de Cracòvia on va seguir donant classes i on va estar fins a la seva mort als 83 anys. A part de la filosofia escolàstica i la teologia, també va investigar en ciència i va desenvolupar la teoria de l'impetu dels cossos físics, proposada per Jean Buridan, i en les seves conclussions es va avançar en uns dos segles a Galileo i Newton, però els seus estudis estaven massa avançats per a la seva època. I seguint el seu costum de combinar el més alt amb el més humil, també va invertir molt temps copiant la Bíblia i tractats teològics, especialment estudis bíblics. 

En les seves dissertacions repetia, seguint a St. Agustí, que cal combatre el pecat però estimar el pecador, tal com fa Déu, i que usar formes violentes en paraules o fets és la manera segura d'equivocar-se en els mitjans, perquè allò sentit com a violent sempre fa mal, i acostuma a tancar i endurir l'altre postura, i que només la bondat, la paciència i la dolcesa són les claus que obren les portes dels cors. 

L'altar del sant, a la mateixa església (fotos de sjcantius a Wikipedia)

Algunes anècdotes ens mostren la seva santedat i qualitat humana. Va peregrinar a peu a Roma i a Jerusalem, on esperava que podria ser màrtir sota els turcs otomans, però va poder retornar sa i estalvi. De viatge per Itàlia, uns lladres el van assaltar i li van robar tot el que tenia i abans de deixar-lo anar li van preguntar si duia res més i ell va respondre que no. Però ja lliure va recordar, o va veure, que els lladres no li havien trobat unes poques monedes d'or que portava cosides dins el vestit. Adonant-se que els hi havia dit una mentida, va córrer darrera dels lladres i els hi va dir que se n'havia oblidat i els va lliurar les monedes. Veient aquesta sinceritat i innocència, els lladres es van sentir confosos i, conmoguts, li van retornar aquelles monedes i tot el que li havien pres. També en una ocasió que nevava va veure a un menesterós poc abrigat i li va donar la capa d'abric amb que ell es cobria per tal que es protegís del fred, i aquella nit a la seva habitació se li va aparéixer la Verge Maria i li va donar una capa igual a la que ell havia regalat.  I d'anècdotes com aquestes en té moltes, cosa que el fa un dels sants més populars entre els qui el coneixen i especialment a Polònia i Lituània, països dels que és patró, així com dels polonesos i lituans arreu del món, que li tenen molta devoció.

Va deixar aquest món i va néixer al Cel celebrant la Missa de la Nit de Nadal, i la seva festa es celebra ara el 23 de desembre, un dia abans del seu natalici a la vida eterna, per no coincidir amb la gran festa de la Nit de Nadal.

Que St. Joan de Kenty pregui i intercedeixi per nosaltres, especialment per tal que coneguem quina és la voluntat de Nostre Senyor Jesucrist sobre nosaltres i així sapiguem quina és la nostra vocació i poguem complir-la! 

(1) Sembla que va ser per intrigues en contra seva motivades per enveges d'alguns a la seva superioritat intel·lectual essent encara jove, per això ell sempre va advertir d'evitar la murmuració i la maledicència i encara més el desig de venjança, com a fets radicalment oposats a la caritat, i ho va acceptar bonament i de bon cor, sense queixar-se mai de la injustícia que se li havia fet, i va ser Déu qui el va defensar i el va posar de nou al seu lloc.

La patrona dels immigrants

Va posar tota la seva confiança en el Sagrat Cor de Jesús i en ell va trobar la perfecció. Santa Francesca Xaviera Cabrini (1850 - 1917), dona molt intel·ligent i d'una gran virtut, va nèixer a Itàlia i havent emigrat als Estats Units, va viure allà gran part de la seva vida, morint a Chicago. Va començar fent de mestre d'escola, però havent fet vots religiosos el 1877, l'any 1880 junt amb 7 dones més, a les que havia congregat, fundà les Germanes Missioneres del Sagrat Cor de Jesús, institut religiós del que ella va composar la Regla i les Constitucions. 

"No a Orient sinó a Occident has d'anar" li van dir el Papa Lleó XIII i el bisbe Scalabrini, i així ho va fer

Tot i que la seva il·lusió hauria sigut ser missionera a l'Orient, i concretament a Xina, la van destinar a ser missionera als Estats Units, sobretot per a atendre als migrants catòlics, sobretot els italians, i dedicarse molt especialment a les nenes òrfenes, que en aquella època i lloc eren moltes. Va arribar a Nova York amb 5 companyes més de la seva congregació, el 31 de març de 1889. Seguint el destí que la Providència havia escollit per a elles, allà van tenir un gran èxit d'assistències i de vocacions, i aviat van obrir cases a Newark, Brooklyn i Scranton i també a Chicago, Seattle, Los Angeles, Nova Orleans i Denver i d'allà fins i tot es van expandir a Amèrica del Sud i d'Europa, i ja després de la seva mort fins i tot a Xina. Però a més de convents, escoles i similars l'any 1892  tambéva obrir un hospital a Nova York. Es va identificar tant amb el seu nou país que el 1909 es va fer ciutadana nord-americana. Per la seva condició d'emigrant a un altre país i per la seva dedicació als que estaven en la mateixa situació, se l'ha fet patrona dels qui marxen a viure i guanyar-se la vida a un país diferent al seu. 

Va ser la primera santa nord-americana, canonitzada el 1946. La Universitat Cabrini de Pennsylvania, oberta el 1957 per membres de la seva Orde, porta el seu nom. Que ella ens sigui model i exemple i per la seva pregària a Déu ens ajudi a imitar-la en virtuts i capacitat realitzadora. 

El segon apòstol d'Alemanya

Sant Pere Canisi (1521 - 1597), jesuïta, és sacerdot i doctor de l'Església, proclamat l'any 1925. El Papa Lleó XIII ja anys abans li havia donat el títol de "segon apòstol d'Alemanya" després de St. Bonifaci (c. 675 - 754), que en va ser el gran evangelitzador. El seu nom de naixement era Pieter Kanjis (o Kanis), que ja de jove ell mateix va llatinitzar en Petrus Canisius, com era costum de fer a l'època, i la seva ciutat natal, Nimega, actualment a Holanda, en el seu temps pertanyia al Sacre Imperi Romà Germànic, i era per tant alemanya, tot i que la  llengua pròpia d'aquella zona era un dels dialectes nord-alemanys, molt semblants a l'holandès. 

Sala a Friburg on va acabar el pas per aquest món de l'existència terrenal 
St. Pere Canisi, i va entrar a l'eternitat feliç de la Glòria del Cel amb Déu

Va ser un gran estudiós i havent conegut de jove a Petrus Faber, un dels fundadors de la Societas Iesu, es va fer jesuïta l'any 1543, quan no feia gaires anys que aquesta Orde havia sigut fundada, el 1534 de fet i el 1540 oficialment. En la seva joventut el protestantisme luterà, zwinglià i calvinista començava a estendre's per les terres germàniques i St. Pere Canisi, catòlic convençut, es va dedicar a la Reforma catòlica, recuperant molta part d'Alemanya, sobretot el sud, per a la fe catòlica. 

Essent un gran teòleg, d'una alta condició intel·lectual, i havent combatut les noves idees i doctrines protestants, es va negar sempre a atacar personalment als líders, com Luter, Melanchthon, Bucer i altres, i fins va desaconsellar a tots els catòlics de qualificar-los d'heretges, preferint mantenir-se sempre en el camp de les idees i de la doctrina, i considerant-los tant sols com innovadors, nous mestres de noves doctrines, evitant tot atac injuriós o condemnatori, i preferint convèncer amb arguments. A més, a diferència d'altres, i molt especialment del camp protestant, on Luter destacava per la virulència de les seves injúries i condemnes als qui no pensaven com ell i notòriament contra el Papa, St. Pere Canisi va ser sempre respectuós i amable, moderat i fins modest, i potser va ser aquest estil, que en gran part també compartia, que va fer que Melanchthon es queixés als seus "perquè no podem portar-nos bé tots?". En la visió del sant, clarament inspirada divinament, es tractava de salvar-los i no de condemnar-los ni en aquest món ni encara menys en l'altre. 

I St. Pere Canisi, que va ser cridat a participar en el Concili de Trento i que va escriure un Catecisme en llatí i alemany que va tenir un èxit extraordinari, amb 200 edicions seguides a les primeres dècades i una difusió molt generalitzada, va tenir molt èxit amb el seu enfocament intel·ligent, dialogant, tolerant i suau - "s'equivoquen de bona fe, cal fer que se n'adonin dels seus errors" va arribar a afirmar "sense ofendre'ls ni provocar que, enfrontant-los obertament, s'endureixin en les seves postures" - recuperant molts territoris i moltíssima gent per a la fe catòlica, després que temporalment s'haguessin sentit atrets per les noves proclames i els hi haguessin prestat atenció, i va afermar la fe dels també molts que s'havien mantingut sempre catòlics. Aquesta mateixa manera de fer amable i afectuosa l'empraria, potser més acusada i tot, i igualment amb un èxit sorprenent, St. Francesc de Sales (1567 - 1622). 

Però, desgraciadament, aquesta no era la tònica general, i amb el sorgiment del protestantisme hi va haver molts enfrontaments, conflictes, lluites i guerres per ambdues parts, que van acabar amb el terrible desastre de la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) de resultats i conseqüències catastròfiques, que va acabar dividint la Cristiandat ja d'una manera oficial amb la Pau de Westfalia (1648), si bé l'harmonia i la unió estaven trencades ja gairebé des de les mateixes tesis de Wittenberg de 1517, i fites com les dels anys 1521, 1525 i 1529 només van fer que anar-ho agreujant, fins arribar a la primera separació i partició de la Pau d'Augsburg del 1555. Per part catòlica també hi va haver errors, doncs el Concili de Trento no es va convocar fins el 1545, els protestants ja no hi volgueren participar i en tot cas Luter moria el 1546, i després de diversos ajornaments no es va finalitzar fins el 1563, i aquest retard es va notar i va afectar molt al desenvolupament històric posterior, a part del fet de les grans lluites de tota mena, polítiques, ideològiques i bèl·liques, del segle XVI. 

Però l'actitud conciliadora hi va actuar com un bàlsam i en tot cas fa referència a la benaurança proclamada pel mateix Nostre Senyor Jesucrist, "benaurats els pacificadors, perquè ells seran anomenats fills de Déu", segons recull Mt 5, 9. 

St. Pere Canisi va fer molt en aquest sentit de posar pau. Una pau que només Déu pot donar plenament i que ve del perdó, la reconciliació i l'oblit de les ofenses, perdonades del tot de la mateixa manera que un vol veure perdonades les seves ofenses per part de Déu i dels altres. Una pau també que va íntimament unida al descobriment i reconeixement de la veritat, perquè Déu és la Veritat, i perquè com també diu Nostre Senyor "la veritat us farà lliures", lliures de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal. i capaços d'escoltar a Déu, d'obeir-lo, fer la seva voluntat i obrar el bé, amb la seva inspiració i ajuda. Això és el gran èxit i felicitat de tot ésser humà en aquesta vida, qui ho viu ha trobat el veritable sentit i i significat de la vida i de l'existència, la santedat. 

La 'oració memòria d'aquest gran sant resa: Oh Déu vós vàreu donar a sant Pere Canisi, prevere, la força de la virtut i de la doctrina perquè pogués defensar la fe catòlica; concediu-nos, per la seva intercessió, que els qui busquen la veritat tinguin el goig de trobar-vos, i que el poble cristià perseveri fidel en la confessió de la fe. Per nostre Senyor Jesucrist. Amén!.

Catòlics a Àfrica (I)

Un casament catòlic a Bamako, la capital de Mali, el 4 de desembre de 2021. 

Els nuvis es diuen Augustin i Elisabeth, oficia l'abbé Joseph Koné. 

Que Déu els beneeixi i tinguin sempre la protecció de la Mare del Cel i així puguin formar una família verament cristiana que plagui a Déu en tot i siguin ben feliços en la vida present i en la vida futura! 

S'acosta el Nadal i tots som cridats a viure'l!

S'acosta el Nadal, després del Diumenge IV d'Advent, que el 2021 és el 19 de desembre. Tot el món catòlic, i en general tot el món cristià, està de festa aquests dies. Els signes externs, llums, pessebres, nadales, felicitacions, trobades familiars, dinars especials i vacances, són la manifestació exterior d'un gran fet interior, pel que ens hem de preparar per participar-hi en les adequades i millors condicions i per viure'l amb tota la il·lusió, alegria i felicitat que comporta, per tal que aquest Nadal doni tot el seu fruit en nosaltres, les nostres famílies, ambient i societat, i desitjant que arribi a tot el món. 

Verge de la magrana, Fra Angelico 1426

Perquè la litúrgia ens permet, espiritualment parlant, estar presents allà on aquests fets van succeir històricanent, fa més de 2 000 anys, o des d'un altre punt de vista, que en el fons és igual, viure'ls com si aquests fets succeïssin ara i aquí, arreu del món on es celebra. 

El fet únic i decisiu, central en la Història de la Humanitat, del naixement de la 2ª persona de la Santíssima Trinitat, Déu Fill, fet home com nosaltres, assumint en plenitut les dues naturaleses, l'humana i la divina, en el Nen Déu, nadó nascut de Maria Verge, en el seu moment va passar gairebé totalment desaparcebut, perquè tot va ser molt discret, gairebé secret. I Déu tenia motius perquè fos així. 

En primer lloc ho sapigué la Verge Maria a Natzaret, en el moment de l'Anunciació, 9 mesos abans del naixement, quan l'arcàngel Gabriel li anuncià que era l'escollida entre totes les dones per a ser la Mare del Salvador, concebut sense intervenció humana de forma miraculosa, perquè iniciava amb Ell una nova Creació i un món nou, virginal i pur, deslligat dels lligams de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal. De la mateixa manera la seva Mare Verge havia sigut concebuda sense pecat original i va viure tota la seva vida lliure de tot pecat, absolutament Immaculada, per un avançament providencial de la Redempció obtinguda pel seu Fill diví, que era de la seva mateixa carn i sang. Ells dos són els nous Adam i Eva tal com deu els volia, perfectes com el Pare celestial és perfecte. 

Després Sant Josep ho sap per un àngel en un somni i de seguida ho entén i ho acata fent de la voluntat de Déu la seva pròpia voluntat. També ell, tot i que no tant com Jesús i Maria, és un instrument sant, dòcil i en la seva mesura perfecte, del pla de Salvació de Déu, l'espòs ideal per Maria, en un castíssim matrimoni blanc, i el pare ideal per a Jesús.

En la Visitació veiem que quan Maria la va a visitar, Sta. Elisabet, la seva cosina ja gran d'edat, se n'assabenta perquè en les seves entranyes el fill que espera, St. Joan Baptista, salta d'entusiasme davant la presència propera de la Mare de Déu i del Fill de Déu tot just concebut en el seu sí per obra de l'Esperit Sant. I Sta. Elisabet ho endevina tot per inspiració divina i ho proclama ben obertament, cridant amb totes les seves forces, com correspon a un miracle tan meravellós i tan extraordinariament gran. I la Verge Maria li respon amb el Magnificat, i es queda amb ella per ajudar-la fins que neix el seu fill. Per tant cal comptar en que també se'n devia assabentar Zacaries, el pare del Precursor, que ja havia rebut un anunci angèlic al Temple de Jerusalem sobre el naixement del seu fill, essent ell i la seva dona grans i tinguts per estèrils. 

Després, la Nit de Nadal, a les rodalies de Betlem, un àngel s'ho anuncia als pastors, que hi responen molt positivament i van a adorar al Nen allà on l'àngel els hi ha indicat, el troben amb Maria i Josep, i li fan presents. Ells també han merescut aquest privilegi de conèixer i veure l'albada de la renovació de l'Univers per la presència de Déu mateix, fet una criatura humana, entre les criatures de la seva Creació. 

Els mags d'Orient, que ho busquen i ho troben per observació del firmament i els astres i pels seus càlculs i estudis humans, tot i que errònis en els mitjans, també mereixen que Déu mateix els hi doni l'encert, i que amb la seva decisió d'anar-hi una estrella, un signe celest amb el que la Trinitat els afavoreix, els guiï. A l'arribar a Jerusalem, preguntat on ha nascut el Rei dels jueus, títol que Jesucrist tornarà a tenir a la Creu, són portats a la Cort del rei Herodes i aquest ho fa esbrinar als experts i mestres de la Llei, que segons la profecia de Miquees apunten a Betlem. Però ni Herodes, ni els seus savis, ni els membres de la seva Cort reial s'ho acaben de creure del tot, i més venint d'uns personatges estrangers. Per això els ho indiquen bé, però no els acompanyen i ni tan sols els fan vigilar. Sortits de Jerusalem cap a Betlem, a pocs km, els mags tornen a veure l'estrella i aquesta els guia al pessebre, on adoren i li fan uns presents molt significatius, or, incens i mirra, ja que per inspiració divina el reconeixen com a Rei, Sacerdot i Víctima i/o Metge d'ànimes i cossos. I avisats en somnis per un àngel, no tornen a Jerusalem a dir-ho, com els hi havien demanat que fessin si el trobaven, sinó que retornen al seu país per un altre camí. És llavors quan Herodes, veient-se burlat, reacciona donant ja credibilitat al relat, i ho fa de manera molt negativa, mostrant una supèrbia demoníaca inaudita, ja que fa matar a tots els nens de Betlem i voltants menors de dos anys, buscant assegurar-se de que entre ells mata al Messies, en una inconcebible rebel·lió contra Déu i els seus designis, com si l'home hi pugués fer res. Moren els sants innocents, els companys de l'Anyell diví, però Jesús primer ha de dur a terme la seva missió de salvar la Humanitat, i un àngel avisa a temps a St. Josep en somnis i la Sagrada Família fuig i  marxa cap a Egipte, fora de l'abast d'Herodes, que a més desconeix qui són, però que ho podria sospitar si l'informessin d'on va nèixer el Nen Jesús. Així es veu ben clar que la discreció extrema i l'humil silenci sobre la seva maternitat de la Verge Maria estava molt justificat i era molt adequat i convenient.

Probablement abans que això ha tingut lloc ja la Presentació de Jesús al Temple i la Purificació de Maria, que sense necessitar-ho en absolut compleixen no obstant l'establert per la Llei de Moisès. I els sacerdots i servents del Temple, que eren els qui l'havien de reconèixer i proclamar, no ho fan perquè tot i ser grans coneixedors de les Escriptures i servidors de l'altar del Déu veritable, no se'ls han obert els ulls ni l'enteniment. En canvi aquest gran do sí que els hi és donat a dos fidels devots i fervorosos, persones justes i de gran bondat i pietat, els vells Simeó i Anna, asidus en l'oració i en el culte al Temple. A Simeó l'Esperit Sant li havia dit que no moriria sense veure el Messies, i el reconeix de seguida que veu arribar a la Sagrada Família i els hi ho diu, profetitza divinament inspirat i resa el càntic del Nunc dimittis, mentre agafa el Nen als seus braços. També la profetessa Anna, molt gran d'edat (1), per un do de Déu va arribar just en aquell moment, va reconèixer al Salvador del món, en va donar gràcies a Déu i parlava meravelles d'aquell nadó a tots els qui l'escoltaven. 

Per aquests fets es veu que en el moment en que tot això va succeir només uns pocs, ben pocs, se n'assabentaren i encara un d'ells, el rei Herodes, al sentir-ho dir, tot i no estar-ne convençut del tot, el volia matar, potser només per si de cas, en una decisió realment satànica i del tot incoherent i embogida si pensava que el recent nascut podia ser realment el Messies promés i esperat. Però també els membres de la seva Cort es mostraren com a mínim a l'expectativa, amb un cert escepticisme quan no incredulitat. En canvi tots els altres, gent senzilla, humil i creient, es mostraren meravellats i molt agraïts, per això els àngels proclamaren allò de "Glòria a Déu a dalt del Cel i a la Terra pau als homes que estima el Senyor" o "als homes de bona voluntat". Per un gran do diví ells sí que ho saberen, ho visqueren i donaren glòria i lloança a Déu, adorant al diví Infant i donant gràcies de tot cor del do que se'ls havia concedit. I la Santíssima Verge Maria, model perfecte del creient i de l'Església, conservava aquests records en el seu cor, i els meditava, alhora que n'era la protagonista. 

En canvi ara, després de la Redempció, els qui ens en hem assabentat al llarg dels segles som milers de milions, ja que aquest do de conèixer la Veritat s'ha generalitzat i estés cada vegada més arreu i sempre. I per voluntat divina, per les celebracions litúrgiques som cridats a veure-ho i viure-ho en esperit, participant-hi com si hi fossim allà al temps, moment i lloc just i amb la inspiració angèlica necessària, o bé com si aquests fets passessin ara i aquí, arreu del món on s'anuncien i amb tal motiu es celebra la Missa del Gall o alguna Missa de Nadal. Clar que ho sabem, ho vivim i ho contemplem espiritualment, d'una forma invisible. Però això ens és encara un do més i una major felicitat, perquè Nostre Senyor va dir "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense veure", i això ens ha de donar una alegria encara molt més gran, sabent que Déu ens ho atorga i ens considera dignes de creure sense veure sensiblement i de la felicitat que això comporta.

Doncs visquem-ho, gaudim-ho i donem-ne moltes gràcies a Déu!

(1) Vídua fins els 84 anys pot significar que tenia aquesta edat en el moment de la Presentació, però també podria voler dir que havia sigut vídua durant aquests anys i com havia estat casada durant 7 anys i l'edat mínima del casament eren els 14 anys per les noies, això voldria dir que tindria 105 anys o més.