El sant Monsieur Vincent, apòstol de la caritat

Sant Vicenç de Paül (1581 - 1660), francès d'ascendència espanyola, fundador de la Congregació de la Caritat o Paüls el 1625, i el 1633 de les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül (1), és un campió de la caritat envers els pobres, que ha rebut els qualificatius d'apòstol i pare de la caritat. Avui dia és el sant patró de les obres caritatives i de la nació de Madagascar entre d'altres. 

"Cal preferir a tot el servei dels pobres" escriu St. Vicenç de Paül en una de les seves Cartes "ens hi hem de dedicar sense demora" i en un altre lloc de la mateixa Carta més endavant "Així, si deixeu l'oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu que aquest servei l'heu prestat al mateix Déu". 

La seva obra caritativa personal va ser molt gran i diversa, ben coneguda i apreciada (2) i s'ha continuat en l'anomenada Família Vicentina amb les seves branques masculina i femenina i organitzacions relacionades com les Conferències de St. Vicenç de Paül, fundades a França el 1833, actualment Societat de St. Vicenç de Paül. 

                                                                         

Les Filles de la Caritat es distingien fins el 20 de setembre de 1964 pel seu tocat d'ales amples, la cornette, que no era sinó el vestit de les dones laiques del nord de França, que al segle XVIII es va fer cada vegada més gran i midonat, cap el 1800 - 1801 estava molt de moda a París, just quan després d'haver estat suprimides per la Revolució el 1792, ocasió en que hi va haver diverses màrtirs, que han estat beatificades, van ser reinstaurades l'any 1800, amb el seu vel característic. Quan aquest va anar desapareixent ràpidament com a vestimenta civil, va quedar com a hàbit distintiu de les religioses d'aquesta Orde, a la que va pertànyer Sta. Caterina Labouré (1806 - 1876), que va tenir aparicions i entre elles sobretot les de la Verge Maria que li va donar l'any 1830 les instruccions per fer la famosa Medalla Miraculosa amb l'oració "Oh, Maria, sense pecat concebuda pregueu per nosaltres que recorrim a vos". 

(1) Amb Sta. Lluïsa de Marillac (1591 - 1660) com a cofundadora.

(2) Havent-se fet sobre un episodi de la seva vida una pel·lícula, "Monsieur Vincent" (1947). 

L'horror del pecat i de la seva conseqüència eterna

La Paraula de Déu d'aquest diumenge 26è de durant l'any del cicle B ens parla de dos grans temes. 

El primer, que l'Esperit Sant, que actúa sobretot a l'Església, amb la Missa i l'Eucaristia, els sacraments, les oracions i la vida de comunitat cristiana, no actua només en ella i en els batejats, sinó en tota la Humanitat, amb inspiracions, consols, guia, desig de Déu i gemecs de la consciència. 

Sant Tomàs d'Aquino deia: la veritat, la digui qui la digui, sempre prové de l'Esperit Sant. I el mateix es podria dir de l'origen de l'amor, la bondat, del penediment i la conversió, el perdó i la reconciliació, l'obertura a Déu i la capacitat d'escoltar la seva Paraula, de saber-se estimat infinitament per Ell i d'estimar-lo del tot en la mesura de les pròpies forces. 

El pare i l'encàrrec que fa als seus dos fills en la història que Jesús explica en un moment de l'Evangeli ens mostra clarament que si bé l'ideal és dir i fer, quan falla un d'aquests punts és millor que falli el dir que no pas el fer. 

Tant de bo que tothom en el món, però molt especialment els qui tenen més responsabilitat per tenir poder, mitjans econòmics o influència social, es deixessin influir per l'Esperit Sant i busquessin servir a la gent al seu càrrec fent la voluntat de Déu, sabent-se administradors d'allò que Déu els hi ha concedit en aquest món: poder, riqueses, fama... per tal que en facin un bon ús, no al seu servei egoista, ni al servei dels seus capricis o de les seves ideologies, moltes d'elles avui dia ben aberrants, sinó pel bé comú de tots, tant material i temporal com, sobretot, l'espiritual i transcendent. Per tal que la vida en aquest món no faci perdre a uns i altres, governants i governats, la vida futura i definitiva.

Cal recordar que com el ric Epuló, no adonar-se'n de la pròpia mala administració dels tresors d'aquest món confiats per Déu, no és prou excusa quan hi ha el pobre Llàtzer a la porta, amb qui el mateix Crist s'hi identifica, perquè és una ignorància culpable i fàcilment evitable o corregible. 

Quan la Verge Maria es va aparèixer el 19 de setembre de 1846 a una noia i un nen pastors a

La Salette, ells van veure a la radiant Bella Dama, com li van dir,  asseguda i plorant i quan li

van preguntar el motiu els va respondre que era "pels pecats del món", citant-ne dos que ofenien

especialment a Déu: les blasfèmies i la no santificació dels diumenges i festius no anant a Missa

i més encara treballant en aquests dies de repòs. El contingut del missatge de l'aparició es podria

resumir com ho va fer el llavors Papa Pius IX al conèixer-lo: "Si el món no es penedeix, perirà". 

El segon punt de la Paraula de Déu en aquest dia del Senyor és el terrible poder negatiu del pecat i la tragèdia infinita de la seva conseqüència eterna si un mor en ell. Les dues coses són veritablement terrorífiques. El pecat, inspirat per l'enveja del diable que ha perdut el Cel i està condemnat a l'Infern i que per gelos i ràbia davant de la felicitat humana i per oposar-se a la voluntat salvadora de Déu, voldria que els humans també perdessin la Glòria i es condemnessin amb ell, ens allunya de Déu, ens fa girar-nos-li d'esquena, no fer-li cas, creure'ns autosuficients de forma insensata, buscar els béns del món com si fossin els definitius i perduradors, dir-li no a Déu, oposar-nos a Ell, sostenir de forma demoníaca que sabem més i millor que Ell que ens convé i què ens cal fer, buscar la nostra pròpia voluntat individual, parcial i capriciosa com si fos allò més important de l'existència i no pas buscar, trobar i fer el voler de Déu, i encara pretendre imposar la pròpia voluntat en contra de la dels altres i tots. El pecat és terriblement corruptor i destrueix l'home d'una forma invisible però molt real, és com la lepra de l'ànima que té un inici insidiós, va insensibilitzant i un cop progressa va deformant horriblement fins a deixar irreconeixible. I la seva conseqüència és encara pitjor, la mort eterna, aquesta desgràcia major que qualsevol altre, infinita i sense remei. Cal tenir un gran horror del pecat, com allò pitjor que li pot succeïr a l'ésser humà en aquest món i en l'altre. 

Quan Jesús diu "si la teva ma, el teu peu, el teu ull, et fan caure en pecat, tallate'ls!" no és una exageració ni tan sols si ens ho prenguessim en sentit literal, perquè també la medecina en ocasions ha d'amputar una part del cos per salvar la vida de tot l'organisme, en casos de gangrena, càncer o infeccions molt greus i ho veiem com un remei trist i dolorós però necessari per conservar la vida. Però ja des dels seus deixebles i al llarg de tots els segles per part de la tradició i el magisteri no s'ha entés literalment sinó metafòricament. "Si el peu...", si allà on vas et fa caure en pecat, talla amb aquests llocs, és molt millor per tu. "Si la ma...", si allò que fas... i "Si l'ull...", allò que veus, és el mateix cas, cal fer com si aquestes realitats que ens indueixen i ens porten al pecat no existissin per nosaltres, treure-les del tot de les nostres vides. Perdem ben poc i encara coses negatives i perjudicials. I guanyem molt en coses bones, en salut de l'ànima i fins del cos. Déu, Jesucrist, és el nostre Metge que ens ve a curar i a salvar, perquè Déu abomina el pecat però estima al pecador, per més que la seva malaltia sigui evitable i culpable. Ell vol el nostre bé, allò bó i millor per nosaltres, i com diu un sant teòleg "El pecat ofèn Déu en la mesura en que perjudica l'home".  

Quan l'ésser humà reconeix el seu pecat i es reconeix pecador, sempre té la possibilitat de guarir-se i salvar-se perquè viu encara en la veritat i com el malalt que sap la seva situació i recorre a l'ajut mèdic, pot deixar-se portar per Déu mateix, que el busca per sanar-lo i recuperar-lo, i apropar-se a Déu demanant-li perdó i sol·licitant humilment la seva ajuda i Déu, omnipotent i infinitament bo, no li fallarà mai i el retornarà a la puresa i dignitat original i més encara, perquè l'ha reconegut, l'ha buscat i ha confiat en Ell. El pitjor és quan el pecador s'endureix en el seu pecat, desoeïx les inspiracions acusadores de la seva consciència, el justifica i es prefereix a si mateix i al diable, amb el seu desordre, que a Déu amb el seu ordre. Aquest és un segon pecat encara més greu, l'enduriment del cor i l'oposició i l'enfrontament a Déu, capgirant i invertint la veritat i la realitat. Cal un gran miracle diví per a sortir-ne, quan és un que tria lliurement, conscientment i voluntàriament el mal com si fos millor, però ni així està tot perdut perquè per Déu tot és possible i es donen casos de conversions radicals, realment miraculoses. Tot això, és clar, mentre es viu en aquest món, ja que a partir de la mort ja queda tot fixat per l'altre vida, amb la única excepció de la purificació del Purgatori per aquells qui la necessiten, una altra manifestació i ben gran de la infinita misericòrdia divina. Però els dos grans destins d'ultratomba, Cel i Infern, són eterns. Per això ens diu la Saviesa: pensa en la mort, en la teva mort, i no pecaràs mai. 

Per a la nostra vida i el nostre bé Déu ens dona consells i recomanacions, però també front al pecat, prohibicions i obligacions. Obeïr-les és tant necessari, i en realitat més, que fer cas a les senyals del trànsit per tal d'evitar perills, accidents i resultats nefastos. Déu ens estima i vol el millor per nosaltres, i ho sap tal com és perquè ens ha creat i ens coneix personalment, som més seus que nostres, i per tant cal confiar plenament en Ell i en les seves indicacions, i agraïr-li tan gran bondat envers nostre. 

Per això, tal com diu el Salm i és el mateix dit aquí però mirat des del cantó bo, positiu i lluminós, de la salut espiritual: "Els preceptes del Senyor omplen el cor de goig!". Que així sigui per nosaltres!

El pecat del nostre temps

Jesucrist i la seva Redempció està sempre a la nostra disposició per tots i arreu del món, però en els nostres temps 
molta gent li donen l'esquena, se n'allunyen o no li fan cas, fent com si no hi fos, perdent així la seva salvació

A Occident el pecat del segle XVIII fou la rebeldia, al segle XIX l'orgull, al XX l'apostasia silenciosa i pel que portem de segle XXI sembla que perilla que el d'aquest segle sigui el pecat contra l'Esperit. 

Perquè aquells rebels il·lustrats i enciclopedistes que iniciaren aquest descens de la societat, donant pas un segle després a l'orgull cientifista i que al segle XX es traduí en un apartament progressiu de la fe, enmig de persecucions i violències anticristianes a la 1ª meitat i amb una molt més subtil i efectiva mena d'hipnosi col·lectiva a la 2ª meitat a base de cinema, televisió i mitjans de comunicació que anaren augmentant grau a grau la seva propaganda anticristiana de manera que la població gairebé no se'n va adonar de tan lent i insidiós, ara en aquest 1è quart del segle XXI sembla haver-se ja anat traient la careta, confiant en que el terreny està ben preparat per moltes dècades d'estovament i relaxació de les consciències, i ja no és que es vagin perdent els manaments i les virtuts cristianes o es desvaloritzin o manipulin com abans, sinó que des dels poders del món es fomenten decididament pecats, vicis i antivalors com cosa natural, opcions de vida o fets alternatius pretesament vàlids pel mer fet de ser legals i sancionats per un consens social ben treballat durant molt temps, que aviat es voldran presentar com a millors i tot, és a dir la inversió total del bé i el mal, és a dir el pecat contra l'Esperit Sant, aquell que per la seva pròpia naturalesa no té remisió i no serà perdonat ni en aquesta vida ni en l'altre. 

Perquè mentre un que peca es sap pecador, encara té el perdó de Déu ben obert davant seu fins a l'últim moment de la seva vida, ja que primer de tot està en la veritat i en segon lloc sempre pot saber-li greu, penedir-se i convertir-se amb l'ajut de la gràcia que Déu ens va donant al llarg de totes les etapes de la nostra vida des del bressol fins a la tomba, ja que ens estima i vetlla per la nostra salvació eterna. Però si un, convençut per les maquinàries propagandistíques i manipuladores dels grans poders del món, ben atiats per la iniciativa diabòlica envejosa i procuradora de la nostra perdició eterna, es va convencent de que no és pecat, que és una opció de vida, que la vida moderna ja ho permet, i fins ho fa una ideologia i ofega els gemecs de la seva consciència - i en alguns casos del propi cos i tot - i es va endurint en la seva elecció al marge de Déu i, quan ja està ben corromput, en contra de Déu i tot, i es mostra activista i beligerant en aquest sentit, doncs passa que ja viu en la mentida i l'odi, ja ha escollit el camp del diable, ja es torna ell mateix pecat definint-se com rebel a Déu i buscant l'aprovació del món, el diable i la carn com a substituts temporals i insatisfactoris, i ja li diu blanc al negre i negre al blanc... com podrà reaccionar i demanar perdó, si no creu que faci res mal fet ni que hagi de canviar i demanar perdó de res, si s'enfronta a Déu considerant-se'n enemic per les seves lleis, que detesta perquè li mostren el seu mal, i s'entesta en la seva opció, fins i tot dolent-se i protestant de que les coses li surtin malament ja en aquest món? 

Es necessitaria una gràcia molt excepcional i la seva acceptació o una conversió "tombativa" per l'estil de la de St. Pau i això no és que sigui impossible però sí que és rar, no tant per part de Déu sinó per la part humana, ja que ni que Jesús hagi ressuscitat d'entre els morts no es converteixen, com diu la famosa paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer. És el gran perill del nostre temps i el més greu i letal per a les ànimes humanes immortals i pel dia de la resurrecció i el judici i el destí etern, des de fa dos mil·lenis. És molt trist i tràgic, però és així. Hem de pregar molt a Déu que doni una sobreabundància de gràcia santificant que ajudi a recapacitar i encarrilar-se a una societat humana tan desencaminada com la nostra a veure si, contra totes les expectatives, és capaç de rectificar i tornar a Ell a la recerca de guarició espiritual i perdó. 

La princesa i patrona de Barcelona

La Mare de Déu en l'advocació de la Mercè:

La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de Barcelona i del seu arquebisbat i se la coneix també com la princesa de Barcelona. Aquesta advocació comença l'any 1218 quan la Verge Maria es va aparèixer simultàniament a St. Pere Nolasc (1180 - 1256), St. Ramon de Penyafort (1175 - 1275) i el rei Jaume I el Conqueridor (1208 - 1276) que encara era un noi, però ja era rei des de 1213, tot i que sotmès a tutela. i que just al setembre d'aquell any començà a regnar efectivament. L'agost del 1218, quan es van trobar tots tres i van compartir la visió,  seguint les indicacions de la Verge neixia l'Orde de la Mercè per a la redempció de captius. Aquesta Orde, que aviat es va estendre per Europa i després per Amèrica i el món, va donar de seguida sants com els dos fundadors ja citats, així com St. Serapi (1179 - 1240), St. Ramon Nonat (1200 - 1240), St. Pere Pascual (1227 - 1300), Sta. Maria de Cervelló (1230 - 1290) i St. Pere Armengol (1238 - 1304) i també ha donat beats i màrtirs, com també intel·lectuals destacats en diversos camps, per exemple el famós escriptor castellà Tirso de Molina (1579 - 1648) també va ser un religiós mercedari. 

Aquesta advocació de la Verge no és només patrona de Barcelona, també ho és d'altres poblacions catalanes que celebren la seva Festa Major el 24 de setembre, com Calldetenes a Osona. En el món és la patrona de la República Dominicana, de Delaware, i de les ciutats de Quito, Valparaíso, Guayaquil, Càdis, Jerez de la Frontera, així com de moltes altres ciutats i pobles a Espanya, Amèrica i Filipines, així com de les forces armades d'Argentina, Perú i Equador, i, en molts països, dels reclusos i les institucions penitenciaries. 

Felicitats i per molts anys a totes les Mercè, que porten el seu nom i celebren avui el seu sant, i que la Mare de Déu de la Mercè ens segueixi redimint de totes les esclavituds, i molt especialment de la del pecat!

Un gran sant del segle XX, do de Déu pel poble

Església de St. Pius de Petrelcina a St. Giovanni Rotondo,
abans de morir el sant va dir "faré més després de la mort que en vida"

El sacerdot i franciscà caputxí Sant Pius de Pietrelcina (1887 - 1968), conegut durant la seva vida com el Pare Pio, és un gran sant, místic estigmatitzat durant mig segle amb les ferides de Crist a la Passió, obrador de miracles, sobretot de sanació però també d'altres tipus com la bilocació (1), un extraordinari confessor amb el do de discerniment d'esperits i del consell espiritual exigent i eficaç, tan popular com combatut durant la seva vida. I amb la seva mort la seva fama de santedat, ja molt extensa i intensa en vida, no sols s'ha mantingut sinó que ha augmentat, desapareixent tots els dubtes sobre ell i essent beatificat l'any 1999 i canonitzat el 2002, en una cerimònia en que hi van assistir 300 000 persones a Roma. Amb tal motiu s'ha comentat que el poble de Déu sap reconèixer i valorar els bons pastors que vetllen de veritat per ell. 

Des de nen va tenir visions i èxtasis celestials, així com també atacs del diable tan espirituals com físics. El diable, al que ell anomenava "barbablava" se li va presentar en molt diverses formes, des d'un gos negre rabiós que el perseguia, fins a la més curiosa d'un penitent al confessionari que justificava de forma aparentment vàlida tots els seus gravíssims pecats o un àngel de llum que pretenia desencaminar-lo, passant per ombres o siluetes negres i per atacs invisibles però que l'agredien físicament colpejant-lo i fent-li mal. Però pitjor van ser encara les incomprensions, malentesos, dubtes i judicis equivocats o maliciosos que va sofrir durant bona part de la seva vida, alguns d'ells sinó tots, d'inspiració clarament diabòlica. Junt amb moltíssima gent que el coneixia i el veia i el tenia per un sant ja en vida, d'altres i entre ells figures d'autoritat eclesiàstiques que l'investigaven pels seus estigmes i miracles, el consideraven un impostor i un farsant, que fingia els seus estigmes i altres aparences de santedat. Fins i tot, mal informat, el Papa Sant Joan XXIII va quedar decebut d'ell, sobretot pel cercle de dones que el rodejaven (2), però ja el Papa Sant Pau VI va descartar totes les acusacions que es feien en contra seva. 

Un dels que va tenir-lo per home de Déu i sant ja en el moment més controvertit de la seva vida, quan se'l discutia més, va ser el futur Papa Sant Joan Pau II. El va conèixer ja l'any 1947 quan era seminarista a Roma i anys més tard en un viatge a Itàlia va voler anar-lo a veure a San Giovanni Rotonda per confessar-se amb ell i després de fer-ho, hi ha qui afirma tot i que no està confirmat i que fins i tot s'ha negat que succeïs, que el Pare Pio amb un do de precognició li va dir que havia vist que arribaria al més alt de l'Església, cosa que de moment el llavors Karol Wojtyla va creure complert quan el van nomenar cardenal però que no es va complir plenament fins que va ser escollit pontífex l'octubre de 1978, essent el primer Papa no italià des de 1523. El que sí que és segur és que, essent bisbe de Cracòvia, el futur Papa polonès li va escriure l'any 1962 demanant-li que resés per una polonesa amiga seva, Wanda Poltawska (n. 1921), malalta de càncer, a la que els metges només li donaven un any i mig de vida, cosa que Sant Pius va fer i el càncer va remetre espontàniament de manera inexplicable i encara es viva ara, a punt de fer 100 anys. Aquest va ser un dels molts miracles de sanació que se li atribueixen. 

Es podrien dir moltíssimes coses d'un sant tan excepcional i que en vida va suscitar tanta fe del poble com oposició per part de determinades persones que no s'ho creien. Però com a mostra en citaré una, un llavors seminarista català, quan assistia a Missa en una església catòlica a Anglaterra, va veure, segons em va dir ell mateix, un monjo al costat de l'altar durant la celebració. Intrigat de que el frare hi era però sols acompanyava i el sacerdot no semblava adonar-se de la seva presència, després de la Missa va entrar a la sagristia a parlar amb el celebrant preguntant-li qui era aquell religiós. "Ah, avui hi era? L'has pogut veure?" li va contestar i a continuació li va explicar que era el Pare Pío que algun cop s'apareixia durant la Missa en aquella parròquia i que, si la memòria no em falla, alguns el veien i d'altres no, encara que d'això últim no estic tan segur.  

(1) Se'l va veure en dos llocs diferents en més d'una ocasió com també es va aparèixer en diverses ocasions i no sols després de la seva mort. I algún cop se'l va veure levitar, en una ocassió en que es dirigia a confessar, els qui esperaven per confessar-se amb ell el van veure anar al confessionari caminant per l'aire per sobre dels seus caps i es diu que un feligrés li va preguntar que se sentia caminant així i li va respondre "el mateix que caminant per terra".

(2) Tot i que sembla que després, ja cap al final del seu pontificat, va rebre millors informes i explicacions i es va tranquilitzar i alleujar al respecte, com si sempre hagués desitjat que fos així.  

L'existència de Déu

La Bíblia no parla gaire o quasi mai d'arguments de l'existència de Déu, perquè la considera evident, com un fet natural i donat, en efecte en la mentalitat semita la constatació de l'existència divina és abans i és el fonament de la consciència de l'existència humana, del propi jo i dels altres. I a més és Déu qui té la iniciativa i es manifesta i així l'home sap d'Ell, Déu parla i s'apareix i l'home escolta i contempla, i l'home el rep quan li fa cas i l'obeeix. Déu és una experiència real i vital, ja sigui directa o indirecta, externa o interna (1). 

La terra d'Israel, escenari de la primera Revelació divina al poble escollit d'Israel a
l'Antic Testament i de la nova i definitiva Revelació amb Jesucrist al Nou Testament

St. Pau (segle I) ho explicita a la Carta als Romans: des de la Creació del món, la invisible naturalesa de Déu, és a dir el seu poder etern i divinitat, s'ha percebut clarament en les coses que han estat fetes. 

Sant Agustí (354 - 430) ja diu que essent Déu la Veritat, no pot no existir. Perquè si la veritat no existís, llavors això seria veritat i per tant existiria, és una contradicció lògica. La veritat no sols existeix sinó que no pot no existir, i la veritat és Déu. Però fins i tot l'existència de la veritat ens porta a trobar l'existència de Déu per diverses vies. Així, per exemple, com la llum del Sol és necessària per a poder veure el món amb els ulls humans, veiem amb l'esperit a Déu com el Sol que il·lumina el coneixement intel·lectual humà, essent la raó per a la ment com la vista pels ulls. I així com no es possible mirar al Sol directament amb els ulls per la seva excessiva lluminositat, també per la ment humana és molt difícil mirar a Déu directament, excepte d'una manera espiritual o mística, però sí que pot deduïr que Déu és el que il·lumina el món intel·ligible, les idees i la raó. St. Agustí ja comença amb les comparacions matemàtiques, com els ens matemàtics i les seves proposicions. que són veritats absolutes, universals, immutables i eternes. 

St. Anselm (1033 - 1109) fa veure que si existeix l'idea de Déu, fins i tot entre els que no el coneixen i el neguen, és que Déu existeix. En efecte, essent Déu l'ésser necessari, és necessari que existeixi. I essent Déu l'ésser més perfecte això també implica la seva existència, ja que sinó li mancaria la perfecció més bàsica. És a dir que si Déu és allò més gran pensable, no pot no existir, ja que no seria allò més gran. Encara que al mateix St. Tomàs d'Aquino no li va semblar del tot convincent, per la diferència entre la idea i la realitat, i Kant no el va acceptar pel mateix motiu, aquest argument ontològic, com se li diu, ha estat considerat vàlid per grans pensadors com Descartes, Hegel i Gödel. En la seva forma més moderna i convincent s'expressa: "Si l'Ésser necessari és possible, existeix. És evident que és possible, per tant existeix". 

St. Tomàs d'Aquino (1225 - 1274) va proposar les 5 vies per argumentar l'existència de Déu. Són aquestes: 1. El moviment de les coses ens fa pensar en un primer motor immòbil que les mou totes. 2. El fet que els efectes siguin deguts a causes ens porta a deduïr que hi ha d'haver una primera causa incausada. 3. L'experiència de la contingència de les coses en el món, que no existien, apareixen com existents i després desapareixen, i el mateix fet que puguin existir o no, ens porten a pensar en que existeix un Ésser que no sols és possible sinó que és necessari que existeixi i que sigui etern i universal. 4. Els diferents graus de perfecció ens porten a que hi ha d'haver qui tingui la perfecció màxima i que més encara sigui l'origen o font de totes les altres perfeccions. 5. L'ordre de l'Univers porta a descobrir que hi ha algú que el manté i el fet que tots els éssers, fins i tot els irracionals i encara els inconscients, tinguin habilitats i finalitats, que hi ha un guia i director de tots. Són arguments intel·lectualment molt forts i difícilment rebatibles, tot i que costa d'entrar-hi ja que hi cal una preparació filosòfica per entendre'ls bé i en profunditat. 

El cardenal Nicolau de Cusa (1401 - 1464), que va ser un dels primers en parlar de l'Univers infinit i de la il·limitada pluralitat de móns habitats per éssers intel·ligents , va fer diverses consideracions matemàtiques per intentar entendre Déu, com la de les rectes paral·leles que només convergeixen i es troben en l'infinit. Algunes de les consideracions matemàtiques següents procedeixen d'ell mateix, altres estan inspirades en el seu estil de trobar fets matemàtics que donin una idea de veritats de la fe o mostrin la seva raonabilitat.

Per exemple, del fet geomètric que una recta tangent a una circumferència només la toca en un sol punt, que és al mateix temps punt de la recta i punt de la circumferència, es pot fer una comparació, i aquesta crec que és d'ell mateix, amb l'únic home-Déu, Jesucrist, pertanyent, metafòricament parlant, tant a la infinita recta divina com a la limitada circumferència humana. 

Un altre fet matemàtic ben conegut és que l'infinit multiplicat per zero dona qualsevol nombre, degut a que qualsevol nombre dividit per infinit és zero (i que qualsevol nombre dividit per zero dona infinit) i per tant dona lloc a tots i cadascun dels nombres. S'hi veu un clar equivalent matemàtic amb un Déu infinit creador que crea totes i cadascuna de les coses a partir del no-res, mostrant no sols la racionalitat d'aquest fet sinó la seva presència en les mateixes matemàtiques. 

René Descartes (1596 - 1650), el filòsof i matemàtic, basava la seva prova de l'existència de Déu en el concepte d'infinit: en el món no hi ha res infinit i no obstant la ment humana té aquesta noció i cal preguntar-se d'on li pot venir. Descartes considera que només pot venir de la intuició de l'existència d'un infinit, és a dir Déu. 

Blaise Pascal (1623 - 1662) va fer notar que si no sabessim si Déu existeix o no existeix, allò intel·ligent i racional seria apostar per la seva existència, per si de cas.  Ho va explicitar molt bé en la seva coneguda aposta, que porta el seu nom. 

Georg Cantor (1845 - 1918), que va obrir un nou horitzó a les matemàtiques amb els diversos infinits, ja que va trobar que, per paradoxal que pugui semblar, alguns tipus d'infinit són més grans que altres i els va definir per la lletra hebrea aleph (aleph 0, aleph 1...), va arribar a la conclusió que hi havia d'haver un infinit suprem i va considerar que aquest infinit de tots els infinits es podia, com ell mateix pensava, relacionar amb Déu.  

Kurt Gödel (1906 - 1978), el més gran lògic i un dels més grans matemàtics del segle XX, va trobar una demostració matemàtica de l'existència de Déu. Tot i que la va descobrir cap als anys 1940s no ho va comunicar per primera vegada fins l'any 1970 i encara a un cercle reduït, entre d'altres coses perquè la demostració matemàtica és molt complicada i molt difícil de seguir, encara que sembla ser que és irrefutable. Si no m'equivoco, pel que he pogut entendre es tracta de que amb una sèrie de deduccions s'arriba a la conclusió que en els sistemes (i móns) hi ha unes qualitats positives i unes de negatives i d'aquí que en aquestes condicions en tot sistema o món hi ha un element que té totes les qualitats positives i cap de les negatives, que en tots ells és un element únic i que a més resulta que és el mateix en tots ells, per molt diferents que siguin. 

A misteris com la Trinitat divina, un sol Déu en 3 persones, Pare, Fill i Esperit Sant, se'ls ha trobat comparacions que no l'expliquen però sí que fan veure la seva possibilitat i verosimilitut, com el famós ja citat des de l'Antiguitat cristiana de l'arbre de les 3 branques, cada branca és diferent a les altres, però totes elles són un sol arbre. O el temps, que és passat, present i futur.  

La Física, sobretot la moderna, també ha trobat l'estructura ternaria en moltes coses fonamentals de l'Univers i de la matèria, per exemple les 3 generacions de partícules elementals o les 3 partícules constituents dels àtoms i la matèria, protons, neutrons i electrons. Un altre exemple poden ser els 3 quarks, inseparables, que formen els protons i els neutrons. 

Per la fe sabem que Déu és Amor i des de l'Edat Mitjana sinó abans s'ha comparat l'amor com una analogia de Déu: l'amor no es veu, però existeix i els que l'experimenten ho saben, i el que sí que es veuen són els seus efectes. O que l'amor no pot estar sol, que necessita comunicar-se i compartir-se, i és creador d'existència i de vida (2). I també que l'Amor és en sí mateix l'Amant, l'Amat i l'Amor.

A vegades fets relativament senzills poden donar una gran ajuda per a fer possible una conversió. Així per exemple un enginyer amb el que vaig parlar a Londres l'any 2011 em va dir que ell es va convèncer de la veritat de la fe, reflexionant sobre el fet que l'energia ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, "llavors d'on va sorgir l'energia?" es preguntava, arribant a la conclusió que l'havia d'haver creat un Creador, Déu. 

(1) Igual que algunes religions, com la musulmana, per la que no hi ha ateus perquè els qui així es diuen són politeistes que tenen molts petits déus en que confien o ni que siguin pocs o un de sol (com els diners i les riqueses), en el món bíblic no hi ha pròpiament ateus perquè tothom dona per descomptat l'existència de Déu, o sinó de déus, i del que es tracta és de reconèixer quin és el Déu únic real, viu i veritable, i no creure ni confiar en falsos déus que són ídols inexistents o dimonis que enganyen. El més semblant a l'ateu que hi ha a la Bíblia, i especialment a l'Antic Testament, és el qui creu que Déu no considera els actes dels homes o no actua.  

(2) També s'ha fet notar que la soledat no és un bé i que Déu no està sol, essent en si mateix Déu Pare, Déu Fill i Déu Esperit Sant, a part de la seva Creació. I que la inacció o la passivitat tampoc són coses positives, però que això no succeeix en la intimitat divina perquè al ser Trinitat és un dinamisme infinit d'existència, de vida, de coneixement, de felicitat i d'amor, a la que convida a participar-hi als àngels i els éssers humans, els sants i salvats, per la contemplació en la visió beatífica i per la participació en aquesta mateixa vida divina.

Buscat i cridat per Crist, de publicà a sant, apòstol, evangelista i màrtir

St. Mateu (segle I) va ser un dels 12 apòstols de Jesucrist i un dels 4 evangelistes del Nou Testament. 

Quan era publicà, recaptador d'impostos, a Cafarnaüm, va ser cridat per Jesucrist quan passava per allà: "Segueix-me!", i ell deixant-ho tot, es va aixecar i el va seguir, convertint-se en deixeble i en apòstol.

Sembla ser que el seu nom era Leví i que va rebre el nou, i aixi va ser conegut després de la seva conversió, de Mateu, que significa "do de Déu". 

Una de les primeres coses que va fer va ser convidar a Jesús a menjar a casa seva, moment en el qual els fariseus, que s'oposaven a Ell, van dir-li als deixebles que el seu Mestre menjava amb un pecador a la seva casa, ocasió en que Jesús va dir "No tenen necessitat de metge els sans sinó els malalts. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors". 

Cripta de la catedral de Salerno amb les relíquies de St. Mateu

Com els altres apòstols fidels al Senyor va ser testimoni de la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta. 

No es sap gaire cosa més de la seva vida posterior, la tradició diu que va predicar a Judea i entre els jueus i després va anar a evangelitzar altres terres, on sembla que va morir màrtir com tots els altres apòstols, excepte St. Joan, que va ser confessor de la fe, torturat i exiliat. Es diu que va morir a Etiòpia cap als anys 70s i les seves relíquies es conserven a la catedral de Salerno. 

Una tradició molt antiga i comuna ha associat sempre a St. Mateu apòstol amb l'autor que va escriure l'Evangeli segons St. Mateu, i no hi ha cap prova concloent de que no sigui així. St. Mateu era relativament jove, devia néixer als inicis de l'Era Cristiana, i tenia una bona formació, com ho demostra el fet de la seva professió abans del seu canvi de vida. L'Evangeli de St. Mateu en grec va ser escrit molt probablement cap a l'any 60 i en tot cas abans del 65, però diverses fonts coincideixen que aquest era una segona versió ja que primer va escriure un primer Evangeli "en llengua hebrea", que probablement volia dir en la llengua dels jueus de l'època, és a dir en arameu, que es suposa escrit cap a l'any 40 o fins i tot el 35, és a dir pocs anys després de la mort i resurrecció de Nostre Senyor i de l'inici de l'Església i del Cristianisme, que hauria tingut lloc a l'any 30 o 33. 

L'Evangeli de St. Mateu està dirigit especialment als jueus i mostra com Jesús compleix totes les promeses i profecies de l'Antic Testament respecte al Messies, que en total són unes 200. Insisteix en que el Salvador no ha vingut a abolir la Llei sinó a perfeccionar-la i portar-la a la seva plenitud. Sembla clar que es va escriure a Israel, o menys probablement a Antioquia, i diversos autors dels primers segles, com el Pare apostòlic Papies, Orígenes, St. Climent d'Alexandria i St Jeroni diuen que l'Evangeli de St. Mateu en hebreu era l'únic que usaven els natzarens, un grup judeocristià del segle I.  

Per les seves característiques l'Evangeli de St. Mateu és un dels 3 Sinòptics, és a dir "paral·lels" per tenir un contingut i estructura semblants, junt amb el de St. Marc i de St. Lluc, a diferència del de St. Joan que té una estructura i estil diferenciat. I si bé l'Evangeli de Mateu en grec sembla a parer dels especialistes posterior al de St. Marc i més o menys contemporani del de St. Lluc, potser una mica anterior, en canvi l'Evangeli de Mateu en la seva primera versió en arameu, avui perduda, pot ser contemporani o fins i tot anterior al de St. Marc.  

Que com St. Mateu la trobada amb Crist ens faci passar de pecadors a perdonats, escollits, sants, evangelitzadors i testimonis i transmissors de la fe que hem rebut a tot el món actual i a les generacions futures!