Els 8 elements comuns de les religions (I): Els 4 primers

Fa anys, estudiant en l'Institut de Ciències Religioses de Vic, em va arribar un document en que si no m'equivoco, es parlava "dels 8 elements presents en la majoria de les religions". No recordo l'autor, però el vaig trobar molt interessant. La informació ens l'havia proporcionat als alumnes de la seva classe el professor Francesc Xavier Marín, un dels membres del professorat dels qui vaig aprendre més, dins el molt alt nivell de tots. Recordo que acabada la classe, com ens havia proposat fer un treball de l'assignatura, li vaig dir que miraria de fer un estudi sobre aquests 8 elements procurant-ho fer en una clau evolutiva i/o lògica en que un portés a l'altra. El professor Marín ho va pensar un moment, considerant-ho, i em va dir "et costarà lligar-ne alguns" en el conjunt, acceptant que ho fes. I així va ser, em va costar trobar el lligam seqüèncial d'uns quants, si bé d'altres va ser molt fàcil, però al final ho vaig aconseguir més o menys pel treball i finalment, tot i que adaptant-ho, ho he anat arrodonint. 

El Sant Sopar, de Joan de Joanes (c. 1562)

Els primers 4 elements que vaig seleccionar van ser molt fàcils de relacionar, i sense haver de canviar ni tan sols el seu nom ni el significat, sinó respectant totalment l'original, excepte alguns canvis molt menors. Eren els següents: 

1. Hierofania. La manifestació del sagrat, allò diferent al temporal i mundà. Aquesta experiència espiritual, que pot anar des de la Teofania a una cratofania, està en la base de la religió, com a revelació fundadora. En l'Antic Testament tindríem les aparicions a Abraham, l'esbarsser ardent que no es consumia de Moisès, la manifestació divina al Mont Sinaí a Moisès i el poble d'Israel...I en el Nou Testament n'hi ha moltes, des de l'Anunciació a Maria, els somnis de St. Josep i la inspiració d'Elisabet ja precedida per l'aparició angèlica a Zacaries,  l'avís i adoració del Naixement a pastors, mags i ancians del Temple, el Baptisme de Jesús al Jordà i el testimoni de St. Joan Baptista, la personalitat, predicació i els miracles de la vida pública de Jesucrist, i la Transfiguració, però sobretot el tram final del Sant Sopar amb la institució de l'Eucaristia, la Passió i mort en creu, la Pasqua i les aparicions, l'Ascensió i la Pentecosta.

2. La recepció i inculturació. L'original deia "mite", però això sembla implicar massa un component mític o llegendari, que en el cas del Cristianisme, religió històrica i veritable, no hi és sinó que senzillament forma part de la mateixa condició humana, com poden ser diverses visions segons els testimonis sobre un mateix fet, cosa que sempre pot passar i passa a la vida humana. Es tracta que l'experiència fonamental o fundadora s'insereix en una determinada llengua, cultura, mentalitat, història i geografia, en unes determinades personalitats... Així en l'Antic Testament en el poble jueu, la mentalitat semítica, els líders que tingueren el do de la revelació, els profetes, la situació socioeconòmica i política del seu temps, l'experiència de l'Exili i del retorn quan es reuneixen, redacten i proclamen els textos sagrats. En el Nou Testament és l'ambient de l'Imperi Romà i de l'Hel·lenisme, la pluralitat de corrents jueves i de filosofies gregues del moment, les llengües aramea (oral) i grega (oral i escrita) especialment el grec koiné, la personalitat pròpia de St. Pere, St. Joan, St. Jaume i els apòstols i sobretot de St. Pau, dels quatre evangelistes, dels màrtirs començant per St. Esteve, dels Pares apostòlics... D'aquí en surten els textos sagrats del Nou Testament, la tradició, el Símbol dels Apòstols i el Credo (1). Les experiències numinoses es veuen mediatitzades per la pròpia condició humana i la situació espacio-temporal en el moment clau inicial. 

3. Ritu. L'experiència religiosa fonamental, transmessa en una determinada forma de vida i època, es repeteix per tal que tots en el futur hi puguin retornar, com a mínim espiritualment, i participar-hi. En l'Antic Testament i el Judaisme era sobretot la celebració de la Pasqua jueva, recordant i volent actualitzar, la Nit de l'Èxode. En el Nou Testament i en el Cristanisme és sobretot l'Eucaristia, instituïda pel mateix Jesucrist en el Sant Sopar per donar-se Ell mateix en Cos i Sang, i en Ànima i Divinitat, com aliment espiritual per a aquesta vida i per a la vida futura i eterna, i per al perdó dels pecats obtinguda en la seva Passió, Mort en Creu i Resurrecció. Per poder accedir a aquest Sant Sacrifici de la Missa, com si estiguessim al Cenacle, al Calvari i al Dia de Pasqua o com si aquests tinguessin lloc en l'ara i aquí arreu del món, i per participar-hi vitalment, personalment, intel·lectualment i anímicament de forma plena, hi ha l'entrada que és el Baptisme, instituït pel mateix Jesucrist al santificar l'aigua al Jordà amb el seu, i hi ha la manera vàlida i eficaç de fer-ho, sacramentalment, amb la donació de l'Esperit Sant a la Pentecosta, i amb la seva continuació els sagraments de la Confirmació i l'Orde Sacerdotal. Així és Déu mateix, la Santíssima Trinitat, la que està present i actua a la Missa i a tots els sacraments, a la Litúrgia de les Hores i a l'oració, a l'Església, a la vida consagrada, al seguiment evangèlic de Crist, a les bones obres fetes per caritat... 

4. Festa. Quan tot un poble, o una comunitat, es torna creient i s'uneix a la celebració del rite, separant uns dies i uns llocs del temps i les activitats profanes, s'arriba a la festa. Expressió màxima de llibertat i de connexió amb Déu i amb el sagrat. En l'Antic Testament aquesta era sobretot el dissabte, dia de la setmana reservat al Senyor, i les festes al llarg de l'any, molt especialment la Pasqua i la Pentecosta jueves. En el Cristianisme són tots els diumenges de l'any, Dia del Senyor, així com les Festes de Nadal i de Setmana Santa i Pasqua, amb les seves celebracions religioses i vacances, i els dies festius d'origen religiós al llarg de l'any, molt especialment les grans festes marianes com la Immaculada Concepció, l'Assumpció de Maria i altres, així com algunes de grans sants. Les festes i les vacances, tot i que avui en la nostra societat occidentals s'han anat secularitzant, sempre són inicialment religioses, és a dir que tenen un origen religiós, sagrat (2). 

Fins aquí els 4 primers elements, de tipus més aviat col·lectiu i inicials, que em van ser molt fàcils d'ordenar i de lligar lògicament i alhora en successió cronològica. Més difícils em van ser els 4 següents elements, com ja m'havia avisat el professor, perquè són d'un tipus diferent i a primera vista no tan clars d'incloure en un esquema conceptual. Ja dic que ho vaig aconseguir, basant-me en altres estudis, primer d'una manera més provisional i per a mi no tan satisfactòria com els primers, tot i que el treball en que ho vaig presentar no sols em va ser acceptat i aprovat sinó que va tenir una molt bona qualificació, potser per l'atreviment, pel novedós del tema i pel resultat finalment exitós malgrat la dificultat. Més tard, però, canviant algun concepte i modificant-ne algun altre, i aprofitant-me de reflexions i d'altres estudis posteriors i diferents, de tipus psicològic sobretot i aparentment no relacionats, que em van servir per poder treballar-ho més, he aconseguit una síntesi que trobo satisfactòria. No sé si hi vaig posar cap referència en el treball de fi de llicenciatura d'Humanitats del 2004 o més probablement en el de fi de llicenciatura de Ciències Religioses del 2015 - tot i que havia acabat els estudis el 2005, vaig tardar 10 anys en fer el treball - però per aquells anys hi anava treballant de tant en tant i fent adaptacions i aportacions externes, comparacions amb altres temes i buscant similituds, fins arribar a la conclusió definitiva (3). Però ho deixo per una altra entrada en aquest Blog.  

(1) Cal pensar en l'adaptació cultural si el Cristianisme en lloc d'expandir-se principalment cap a l'Oest en la seva versió primera i ràpida, majoritària i principal, de l'Església, ho hagués fet cap a l'Est, per exemple. Però la Providència i les circumstàncies, Imperi i Pax Romana, el van fer inculturar ja des del principi des del seu origen jueu en llengua aramea i amb textos sagrats hebreus, i grecs com la Septuaginta,  en el món grecollatí de mentalitat indoeuropea i amb les filosofies, ciència i art hel·lènics i el dret, l'organització i la política romanes, amb l'universalisme tan de l'hel·lenisme com de l'Imperi.

(2) Igual que el tenen la Història, la música, l'art... tot i que en aquests casos l'origen és més remot, encara que sempre han anat molt relacionats amb la religió com es veu en les millors i més importants obres artístiques i musicals.

(3) Avanço que em va costar bastant el 5è esglaó de la cadena d'elements, perquè introduïa unes concepcions noves que feien necessari un enfocament diferent per aquests altres elements restants, tot i que un cop trobada la correlació sembla força evident l'ordre i els conceptes i fins i tot tenen una correspondència clara amb els elements primers.   

Promovent l'expansió de l'Església a la Terra

St. Esteve d'Hongria (c. 975 - 1038), després d'haver-se batejat cap a l'edat de 12 anys, va ser coronat rei per delegació del Papa Silvestre II, que li envià una corona, el dia de Nadal l'any 1000, essent el primer rei cristià del seu país. Va promoure l'evangelització dels magiars, fins aleshores majoritariament pagans,  i va organitzar l'Església Catòlica al seu país, essent-li atorgat el títol de rei apostòlic. Fundà una arxidiòcesi, 6 bisbats i 3 monestirs benedictins i es va implicar molt personalment en la difusió de la fe cristiana a les seves terres, la conversió del seu país en un Estat cristià va ser el seu objectiu principal durant tot el seu regnat. I si bé la conversió massiva de la gent ja havia començat en el regnat del seu pare, ell va ser qui va obligar a renunciar als cultes pagans establint-ho legalment. 

Relicari de St. Esteve a la catedral de Budapest 

St. Esteve va ser un dels sobirans evangelitzadors d'Europa, que va portar als seus a la Veritat, formant part així del selecte grup de Constantí (313), Ezana d'Aksum (333), Teodosi (380), Clodoveu (498), Recared (589), el tsar Boris de Bulgària (864), el duc Mieszko de Polònia (969), St. Vladimir de Kiev (988), l'assemblea Althing d'Islàndia (1000) i molts altres, als que s'hi podrien afegir els qui consolidaren el Cristianisme ja establert o el defensaren, a més de propagar-lo, com Justinià, Carlemany i Otó I. I encara Carles V i Felip II, pel seu paper a Europa i a Amèrica. 

També forma part St. Esteve d'Hongria del grup de reis sants, com St. Vladimir de Kiev, St. Ferran III de Castella, St. Lluís IX de França... Governants que saberen santificar-se en la molt difícil, i plena de responsabilitat, funció reial. N'hi ha uns quants i si tenim en compte les reines serien encara molts més. 

Que St. Esteve, que la va expandir durant la seva vida terrenal, ens ajudi ara des del Cel a mantenir sempre l'Església Catòlica viva, fecunda, forta i creixent a les terres d'Europa i a tot el món! 

L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel

L'Assumpció de la Verge Maria és la gran festa mariana que es celebra el 15 d'agost. 

La fe ens diu que, essent Immaculada i Mare de Déu, la Verge Maria no va morir, sinó que va experimentar la Dormició, una mena de son profund, a continuació del qual va ser Assumpta al Cel i va ser coronada com a Reina i Emperadriu de Cels i Terra. Aquest meravellós miracle ja es celebrava als primers segles de l'Era Cristiana i es va establir com a dogma de fe l'any 1950. És la celebració de Maria més important de l'any, perquè així com la Immaculada és l'inici, l'Assumpció és la meta. 

A part de la celebració litúrgica solemne del mes d'agost, la Mare de Déu d'agost com també se li diu popularment, i del patronatge que aquesta advocació té sobre diferents llocs com a la comarca d'Osona la vila de Manlleu, també es celebra aquest miracle quan es resen els misteris de Glòria del Rosari, el 4t dels quals és precisament l'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel amb gran goig dels àngels, que lloen i beneeixen al Senyor veient pujar a la Glòria l'Arca immaculada i vivent del Déu encarnat. 

És el moment de recordar algunes oracions a la Santíssima Verge Maria, que junt amb l'Angelus, el Rosari, la Salve i les Lletanies Lauretanes és molt escaient resar-les el dia d'aquesta gran Festa, essent convenient fer-ho tots els dies de l'any, però amb més motiu encara en aquestes grans festivitats de Maria. 

Magnificat: 

La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa, des d'ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles. Les obres del seu braç són potents, dispersa els homes de cor altiu i exalça els humils, omple de béns els pobres i els rics s'entornen sense res. Ha protegit Israel el seu servent com ho havia promès als nostres pares, s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre. 

Oració de Sant Bernat (1): 

Recordeu-vos, oh piadossísima Verge Maria, que mai no s'ha sentit a dir que ningú que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, hagi estat abandonat de vos.  Animat amb aquesta confiança a vos recorro, oh Mare, verge de les verges, i encara que gement sota el pes dels meus pecats m'atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana. No desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques, ans escolteu-les i acolliu-les favorablement. Aixi sia.  

Consagració a la Mare de Déu: 

Oh, Verge i Mare de Déu jo m'ofereixo per fill vostre i a honra i glòria de la vostra puresa us ofereixo els meus ulls, les meves orelles, la meva llengua, les meves mans, en una paraula tot el meu cos i la meva ànima, i us demano que m'assoliu la gràcia de no fer mai més ni un sol pecat. Amén. 

Mare, aquí teniu el vostre fill, Mare aquí teniu el vostre fill, Mare aquí teniu el vostre fill. En vos Mare meva dolcíssima he posat tota la meva confiança i mai més quedaré confós. Amén. 

A continuació d'aquesta oració de consagració es solen resar 3 Avemaries per desgreujar a la Verge d'ofenses i indiferència envers ella. 

I la jaculatoria de la Medalla miraculosa: "Oh, Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a vos". 

També es molt bo de conèixer i resar les pregàries de St. Alfons Maria de Liguori per cada dia de la setmana, per assegurar la salvació amb l'ajuda de Maria, mitjancera de totes les gràcies. 

(1) Sant Bernat de Claravall (1050 - 1153), sant molt devot de Maria, a qui se li atribueix la composició, que ha rebut el seu nom. L'eficàcia d'aquesta oració l'explica St. Francesc de Sales, que en la seva joventut, al resar-la un dia en una església, va superar una forta temptació de desesperació que l'abrumava des de feia temps. 

Màrtir de la caritat

Sant Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941), polonès, va nèixer a l'Imperi Rus, va ser un sacerdot franciscà fervorós, molt devot de la Mare de Déu, fundador de la Milícia de la Immaculada, dedicada a la conversió de pecadors, heretges, cismàtics, infidels i especialment dels maçons i la santificació dels seus membres i de tots sota el patrocini de la Immaculada Verge Maria com a mitjançera,  i missioner primer a Xina i després més destacadament al Japó estant també breument a la Índia, que després d'haver salvat un gran nombre de jueus acollint-los al seu convent, va ser detingut i va morir màrtir al camp d'Auschwitz oferint-se voluntari per substituir a un altre al barracó de la mort. 

"Només es viu una vegada, és necessari ser sant" (St. Maximilià Kolbe)

A finals de juliol de 1941, un presoner va escapar d'Auschwitz. En represàlia es van escollir 10 presoners per morir de sed i gana a un bunquer subterrani d'aïllament. Un d'ells era un pare de família que es va lamentar per la sort de la seva dona i dels seus fills sense ell, immediatament St. Maximilià es va oferir per anar ell en el grup de castigats enlloc d'aquell i estranyament va ser acceptat el seu oferiment. El dia 14 d'agost els vigilants del camp van entrar a la cel·la i van trobar que tots havien mort ja, excepte St. Maximilià que seguia viu, i el van rematar amb una injecció de fenol. Les seves últimes paraules van ser repetir tres vegades "Estima la Immaculada!". Degut a la seva vocació de tota la vida de promoure la consagració i la confiança en la Mare de Déu, se'l coneix també com l'apòstol de la consagració a Maria. 

Miraculosament el salvat per ell, Franciszek Gajowniczek (1901 - 1995), catòlic polonès que va ser internat allà per haver ajudat a jueus, va sobreviure a Auschwitz i el 1944 va ser traslladat al camp de  Sachsenhausen on va ser alliberat amb l'arribada dels aliats el 1945. Tot i que els seus fills van morir en un bombardeig soviètic el gener de 1945, abans que fos alliberat, va poder reunir-se amb la seva dona, Helena, que va morir el 1977. Encara es tornaria a casar i la seva segona dona el sobreviuria, quan va morir als 93 anys. 

Reconegut com servent de Déu el 1955 i declarat venerable el 1969, St. Maximilià Maria Kolbe va ser beatificat com a confessor de la fe pel Papa Pau VI el 1971 i canonitzat com a sant pel Papa, també polonès, St. Joan Pau II, el 10 d'octubre de 1982 com a màrtir de la caritat.  El salvat per ell, Franciszek Gajowniczek, va ser convidat i va estar a la beatificació i de nou a la canonització, i va dedicar tota la seva vida a proclamar arreu del món la seva gratitut per la vida que li havia donat aquell sant sacerdot que heroicament va sacrificar la seva vida per salvar-lo. "Ningú té més amor que qui dona la seva vida pels seus amics" com diu Jesús.  Que el seu exemple ens motivi a ser sants! 

Com és el Cel?

Si , si tot va bé, estem destinats a anar-hi... com deu ser el Cel? 

La imaginació humana no arriba a poder fer-se'n una imatge. "Cap ull ha vist mai, ni cap orella ha sentit ni el cor de l'home pot somniar allò que Déu té preparat pels qui l'estimen" (1 Co 6,9) com diu St. Pau, qui afegeix que els éssers humans ressuscitaran, com Jesucrist, que ha ressuscitat com a primícia de tots els qui han mort, amb un cos gloriós, celestial. La fe i l'esperança ja no seran necessàries, perquè ja veurem Déu i perquè ja haurem arribat feliçment a la meta, havent vençut amb l'ajut de Déu a l'enemic i tots els perills, però just llavors l'amor no sols subsistirà sinó que serà més gran que mai. El Cel és la visió beatífica en la presència de Déu i amb la companyia de Jesucrist, Maria, els àngels i els sants, lloant i beneïnt Déu amb una felicitat inenarrable. El Cel, sigui com sigui, cosa que supera la comprensió humana, és allà on hi ha Déu. Ell és el Pare, desitjat i buscat, que per l'amor que ens té ens convida, als qui acceptem la salvació obtinguda per Jesucrist i ens acollim a ella, a participar de la seva existència, vida, felicitat i fins i tot en el seu infinit dinamisme d'Amor trinitari, en la vida eterna del Cel. Tinguem tots un viu desig d'anar-hi, després de la nostra vida terrenal!  

De l'amor familiar a l'amor a Déu en Jesús viu

Sta. Joana Francesca de Chantal (1572 - 1641), religiosa francesa, va ser primer una dona casada i mare de 6 fills. En quedar vídua va iniciar el seu camí cap a una conversió profunda i radical, ajudada per St. Francesc de Sales (1567 - 1621), que la va anar guiant i acompanyant espiritualment fins que ells dos fan fundar l'any 1610 la Congregació de la Visitació de la Santíssima Verge Maria.

St. Francesc de Sales donant la Regla a Sta. Joana Francesca de Chantal.
El propòsit  és exercir l'amor diví mitjançant l'oració, la contemplació
i les visites per atendre a pobres i malalts. El seu lema és "Jesús viu".

S'atribueix a St. Francesc de Sales la visió inicial d'una senzilla congregació de dones sense vots perpetus, no enclaustrades, actives, oberta a totes, vídues i rebutjades d'altres congregacions i fins amb mala salut o malaltes, per tal d'ocupar-se en el món dels pobres, malalts i indigents. El rigor d'aquesta institut implica una vida espiritual desenvolupada que té per corolaris l'obediència, l'afecte mutu, la dolçor i  el respecte a les regles basades en la humilitat, la castedat i la pobresa. 

L'escut de les Saleses com també se'ls hi diu, 
dissenyat per St. Francesc de Sales. Les dues
fletxes que travessen el Cor són l'amor a Déu 
i l'amor al proïsme. I des d'aquesta Orde es
va impulsar la devoció al Sagrat Cor de Jesús.

Des del 1618 són un Orde religiosa, de clausura, dedicada a la contemplació, l'oració i l'ensenyament, a la que va pertànyer Sta. Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) inspiradora amb les seves revelacions de la devoció al Sagrat Cor de Jesús, que també ha sigut molt propagada per l'Orde, el lema del qual és "Viu Jesús". Que Déu sigui lloat! 

Santa Clara, el privilegi espiritual de la pobresa

Santa Clara d'Assís (1194 - 1253), seguidora i companya de St. Francesc d'Assís, es va convertir en una predicació quaresmal d'aquest de l'any 1211 en que elogiava la pobresa com el gran medi per seguir i semblar-se a Jesucrist, qui nasqué pobre, visqué pobre i morí despullat a la creu. 

L'episodi del 1241 quan amb el Santíssim va espantar
i va fer fugir els mercenaris sarraïns de Frederic II que
intentaven assaltar el convent d'Assís. En una altre
ocasió pregant davant el sagrari, uns atacants d'Assís
van desistir i marxar sense ells mateixos saber perquè. 

Sant Francesc d'Assís li tallà el cabell, en símbol de renuncia monàstica al món i la ingressà primer en un monestir benedictí, però ben aviat ells dos fundaren l'Orde de les Dames Pobres, conegudes ara com a Clarisses, l'any 1212. Una de les seves primeres seguidores va ser la seva germana Sta. Agnès d'Assís (1197/98 - 1253), que va morir poc després d'ella. La Regla original d'aquesta Orde també procedeix de St. Francesc i de Sta. Clara. Igual com Sta. Clara abraçà decididament la pobresa i li demanà al Papa que els permetés a ella i les seves monges el privilegi de la pobresa evangèlica en el seguiment de Crist, amb una Regla estricta. En l'estela d'aquest carisma la Primera Orde (1209) són els franciscans, tant frares menors com caputxins i conventuals; la Segona Orde (1212) són les clarisses, clarisses urbanistes, clarisses caputxines, clarisses descalces o coletines, germanes clarisses de la Immaculada i clarisses de l'adoració perpètua, i la Tercera Orde (c. 1221) eren en principi els laics, i avui compta amb els seglars i regulars,  Les Clarisses, que durant molt temps van tenir també un convent, el de Sta. Clara, a Vic, actualment són unes 20 000 religioses a tot el món. 

Sta. Dolça dels Pobres (1914 - 1992), membre de les
Germanes Missioneres de la Immaculada Concepció
de la Mare de Déu, una congregació fundada el 1910
al Brasil, originalment  les Pobres Clarisses de la
Immaculada Concepció, que el 1925 passà a ser de 
la Tercera Orde Franciscana. Candidata al Premi Nobel
de la Pau, aquesta companya de St. Francesc i Sta. Clara
 en el seguiment de Crist fou canonitzada l'any 2019.  

Grans santes han sigut de l'Orde o almenys, com en el cas de Sta. Isabel de Portugal (1271 - 1336), n'han portat l'hàbit tot i que sense fer els vots, per poder seguir amb les seves obligacions de reina entre 1282 i 1325, o com una altre reina, Sta. Isabel d'Hongria (1207 - 1231), que va ser del Tercer Orde franciscà laic. La que sí va ser plenament de l'Orde de Sta. Clara va ser la princessa Sta. Agnès de Praga (1211 - 1282) que va ingressar ben aviat un cop feta la fundació i va mantenir correspondència amb la fundadora. Entre les filles de Sta. Clara hi ha hagut també moltes beates i màrtirs.