Màrtir de la caritat

Sant Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941), polonès, va nèixer a l'Imperi Rus, va ser un sacerdot franciscà fervorós, molt devot de la Mare de Déu, fundador de la Milícia de la Immaculada, dedicada a la conversió de pecadors, heretges, cismàtics, infidels i especialment dels maçons i la santificació dels seus membres i de tots sota el patrocini de la Immaculada Verge Maria com a mitjançera,  i missioner primer a Xina i després més destacadament al Japó estant també breument a la Índia, que després d'haver salvat un gran nombre de jueus acollint-los al seu convent, va ser detingut i va morir màrtir al camp d'Auschwitz oferint-se voluntari per substituir a un altre al barracó de la mort. 

"Només es viu una vegada, és necessari ser sant" (St. Maximilià Kolbe)

A finals de juliol de 1941, un presoner va escapar d'Auschwitz. En represàlia es van escollir 10 presoners per morir de sed i gana a un bunquer subterrani d'aïllament. Un d'ells era un pare de família que es va lamentar per la sort de la seva dona i dels seus fills sense ell, immediatament St. Maximilià es va oferir per anar ell en el grup de castigats enlloc d'aquell i estranyament va ser acceptat el seu oferiment. El dia 14 d'agost els vigilants del camp van entrar a la cel·la i van trobar que tots havien mort ja, excepte St. Maximilià que seguia viu, i el van rematar amb una injecció de fenol. Les seves últimes paraules van ser repetir tres vegades "Estima la Immaculada!". Degut a la seva vocació de tota la vida de promoure la consagració i la confiança en la Mare de Déu, se'l coneix també com l'apòstol de la consagració a Maria. 

Miraculosament el salvat per ell, Franciszek Gajowniczek (1901 - 1995), catòlic polonès que va ser internat allà per haver ajudat a jueus, va sobreviure a Auschwitz i el 1944 va ser traslladat al camp de  Sachsenhausen on va ser alliberat amb l'arribada dels aliats el 1945. Tot i que els seus fills van morir en un bombardeig soviètic el gener de 1945, abans que fos alliberat, va poder reunir-se amb la seva dona, Helena, que va morir el 1977. Encara es tornaria a casar i la seva segona dona el sobreviuria, quan va morir als 93 anys. 

Reconegut com servent de Déu el 1955 i declarat venerable el 1969, St. Maximilià Maria Kolbe va ser beatificat com a confessor de la fe pel Papa Pau VI el 1971 i canonitzat com a sant pel Papa, també polonès, St. Joan Pau II, el 10 d'octubre de 1982 com a màrtir de la caritat.  El salvat per ell, Franciszek Gajowniczek, va ser convidat i va estar a la beatificació i de nou a la canonització, i va dedicar tota la seva vida a proclamar arreu del món la seva gratitut per la vida que li havia donat aquell sant sacerdot que heroicament va sacrificar la seva vida per salvar-lo. "Ningú té més amor que qui dona la seva vida pels seus amics" com diu Jesús.  Que el seu exemple ens motivi a ser sants! 

Com és el Cel?

Si , si tot va bé, estem destinats a anar-hi... com deu ser el Cel? 

La imaginació humana no arriba a poder fer-se'n una imatge. "Cap ull ha vist mai, ni cap orella ha sentit ni el cor de l'home pot somniar allò que Déu té preparat pels qui l'estimen" (1 Co 6,9) com diu St. Pau, qui afegeix que els éssers humans ressuscitaran, com Jesucrist, que ha ressuscitat com a primícia de tots els qui han mort, amb un cos gloriós, celestial. La fe i l'esperança ja no seran necessàries, perquè ja veurem Déu i perquè ja haurem arribat feliçment a la meta, havent vençut amb l'ajut de Déu a l'enemic i tots els perills, però just llavors l'amor no sols subsistirà sinó que serà més gran que mai. El Cel és la visió beatífica en la presència de Déu i amb la companyia de Jesucrist, Maria, els àngels i els sants, lloant i beneïnt Déu amb una felicitat inenarrable. El Cel, sigui com sigui, cosa que supera la comprensió humana, és allà on hi ha Déu. Ell és el Pare, desitjat i buscat, que per l'amor que ens té ens convida, als qui acceptem la salvació obtinguda per Jesucrist i ens acollim a ella, a participar de la seva existència, vida, felicitat i fins i tot en el seu infinit dinamisme d'Amor trinitari, en la vida eterna del Cel. Tinguem tots un viu desig d'anar-hi, després de la nostra vida terrenal!  

De l'amor familiar a l'amor a Déu en Jesús viu

Sta. Joana Francesca de Chantal (1572 - 1641), religiosa francesa, va ser primer una dona casada i mare de 6 fills. En quedar vídua va iniciar el seu camí cap a una conversió profunda i radical, ajudada per St. Francesc de Sales (1567 - 1621), que la va anar guiant i acompanyant espiritualment fins que ells dos fan fundar l'any 1610 la Congregació de la Visitació de la Santíssima Verge Maria.

St. Francesc de Sales donant la Regla a Sta. Joana Francesca de Chantal.
El propòsit  és exercir l'amor diví mitjançant l'oració, la contemplació
i les visites per atendre a pobres i malalts. El seu lema és "Jesús viu".

S'atribueix a St. Francesc de Sales la visió inicial d'una senzilla congregació de dones sense vots perpetus, no enclaustrades, actives, oberta a totes, vídues i rebutjades d'altres congregacions i fins amb mala salut o malaltes, per tal d'ocupar-se en el món dels pobres, malalts i indigents. El rigor d'aquesta institut implica una vida espiritual desenvolupada que té per corolaris l'obediència, l'afecte mutu, la dolçor i  el respecte a les regles basades en la humilitat, la castedat i la pobresa. 

L'escut de les Saleses com també se'ls hi diu, 
dissenyat per St. Francesc de Sales. Les dues
fletxes que travessen el Cor són l'amor a Déu 
i l'amor al proïsme. I des d'aquesta Orde es
va impulsar la devoció al Sagrat Cor de Jesús.

Des del 1618 són un Orde religiosa, de clausura, dedicada a la contemplació, l'oració i l'ensenyament, a la que va pertànyer Sta. Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) inspiradora amb les seves revelacions de la devoció al Sagrat Cor de Jesús, que també ha sigut molt propagada per l'Orde, el lema del qual és "Viu Jesús". Que Déu sigui lloat! 

Santa Clara, el privilegi espiritual de la pobresa

Santa Clara d'Assís (1194 - 1253), seguidora i companya de St. Francesc d'Assís, es va convertir en una predicació quaresmal d'aquest de l'any 1211 en que elogiava la pobresa com el gran medi per seguir i semblar-se a Jesucrist, qui nasqué pobre, visqué pobre i morí despullat a la creu. 

L'episodi del 1241 quan amb el Santíssim va espantar
i va fer fugir els mercenaris sarraïns de Frederic II que
intentaven assaltar el convent d'Assís. En una altre
ocasió pregant davant el sagrari, uns atacants d'Assís
van desistir i marxar sense ells mateixos saber perquè. 

Sant Francesc d'Assís li tallà el cabell, en símbol de renuncia monàstica al món i la ingressà primer en un monestir benedictí, però ben aviat ells dos fundaren l'Orde de les Dames Pobres, conegudes ara com a Clarisses, l'any 1212. Una de les seves primeres seguidores va ser la seva germana Sta. Agnès d'Assís (1197/98 - 1253), que va morir poc després d'ella. La Regla original d'aquesta Orde també procedeix de St. Francesc i de Sta. Clara. Igual com Sta. Clara abraçà decididament la pobresa i li demanà al Papa que els permetés a ella i les seves monges el privilegi de la pobresa evangèlica en el seguiment de Crist, amb una Regla estricta. En l'estela d'aquest carisma la Primera Orde (1209) són els franciscans, tant frares menors com caputxins i conventuals; la Segona Orde (1212) són les clarisses, clarisses urbanistes, clarisses caputxines, clarisses descalces o coletines, germanes clarisses de la Immaculada i clarisses de l'adoració perpètua, i la Tercera Orde (c. 1221) eren en principi els laics, i avui compta amb els seglars i regulars,  Les Clarisses, que durant molt temps van tenir també un convent, el de Sta. Clara, a Vic, actualment són unes 20 000 religioses a tot el món. 

Sta. Dolça dels Pobres (1914 - 1992), membre de les
Germanes Missioneres de la Immaculada Concepció
de la Mare de Déu, una congregació fundada el 1910
al Brasil, originalment  les Pobres Clarisses de la
Immaculada Concepció, que el 1925 passà a ser de 
la Tercera Orde Franciscana. Candidata al Premi Nobel
de la Pau, aquesta companya de St. Francesc i Sta. Clara
 en el seguiment de Crist fou canonitzada l'any 2019.  

Grans santes han sigut de l'Orde o almenys, com en el cas de Sta. Isabel de Portugal (1271 - 1336), n'han portat l'hàbit tot i que sense fer els vots, per poder seguir amb les seves obligacions de reina entre 1282 i 1325, o com una altre reina, Sta. Isabel d'Hongria (1207 - 1231), que va ser del Tercer Orde franciscà laic. La que sí va ser plenament de l'Orde de Sta. Clara va ser la princessa Sta. Agnès de Praga (1211 - 1282) que va ingressar ben aviat un cop feta la fundació i va mantenir correspondència amb la fundadora. Entre les filles de Sta. Clara hi ha hagut també moltes beates i màrtirs.    

Les llàgrimes del cel

Les llàgrimes de sant Llorenç són una pluja d'estels fugaços que cada any tenen lloc en aquest temps, amb un màxim als dies 11 i 12 d'agost. Radien aparentment des de la zona de la constel·lació de Perseu, d'on el nom de Perseides, des de mitjans de juliol a mitjans d'agost, quan la Terra travessa l'òrbita del cometa Swift-Turtle, que conté molta pols cometària, les partícules de la qual al penetrar a l'atmosfera es posen incandescents pel fregament amb l'aire. És tot un espectacle astronòmic i diversos grups d'aficionats a l'Astronomia com l'Agrupació Astronòmica d'Osona, realitzen observacions cada any de les mateixes, aquest any a St. Julià Sassorba. 

El nom els hi ve del diaca St. Llorenç (c. 225 - 258), que era d'origen hispà, probablement de València o sinó d'Osca, i fill de dos màrtirs, i que va ser martiritzat a Roma el 10 d'agost de l'any 258 en la persecució de Valerià, que per apropiar-se dels seus béns havia decretat pena de mort per a tots els que professessin la fe cristiana i especialment pels clergues. St. Llorenç havia estat instituït diaca pel Papa St. Sixt II (257 - 258) tot just va ser escollit, fent-lo el seu ajudant i l'encarregat de l'almoina als pobres i necessitats, encomanant-li també la labor de guardar els llibres sagrats.  

Es diu que el 6 d'agost Llorenç va veure passar al Papa, al que duien a crucificar i li va dir "On vas sense mi? Jo sempre t'acompanyo en tots els teus serveis" i aquest li va contestar "D'aquí a quatre dies tu em seguiràs". Llorenç va ser detingut per les autoritats imperials romanes, que li van exigir que lliurés tots els tresors de l'Església, donant-li tres dies per fer-ho. Al cap del temps concedit es va presentar davant del jutge amb uns pobres, malalts, cecs i paralítics i va afirmar: "Aquests són els tresors de l'Església!". Sentint-se burlat, el prefecte el va condemnar no sols a mort sinó a una mort terrible en una graella, però el jove St. Llorenç va suportar animosament la tortura del foc i s'afirma que en un moment donat fins i tot va girar el cap i va dir amb un somriure: "Per aquest cantó ja estic cuit, dona'm la volta!".

I aquella nit de la mort del sant diaca, al cel de Roma es va poder veure l'espectacle d'una intensa pluja d'estels fugaços, com si el món plorés per la seva cruel mort i alhora també fossin llàgrimes de felicitat i com uns focs artificials amb els que el firmament celebrés la seva victoriosa entrada com a màrtir a la Glòria del Cel. D'aquí el nom de llàgrimes de St. Llorenç.  

Santa, verge, màrtir i patrona d'Europa

Santa Teresa Beneta de la Creu (1891 - 1942), religiosa carmelita, que va morir màrtir a Auschwitz, ha sigut proclamada patrona d'Europa l'any 1998, unint-se així a dues santes i a tres sants més en aquesta funció tan important i necessària.

Edith Stein era el seu nom civil i era jueva i filòsofa de gran talla, que va passar per diverses etapes fins a la trobada definitiva amb la Veritat. Jesucrist la va cridar, li va parlar al cor i la va portar al Carmel, ja que la seva conversió a Crist va ser tan completa que no sols es va batejar i es va fer catòlica, sinó que va sentir la vocació religiosa i va ingressar a l'Orde Carmelita, la més estricta i contemplativa, on el cant de la seva professió va ser "Sponsa Christi". El seu darrer llibre porta per títol La ciència de la Creu. 

Que ella, com a santa copatrona d'Europa, pregui per nosaltres i intercedeixi per tal que Europa segueixi essent profundament cristiana fins a la fi dels temps! 

L'aliment de vida eterna

Jesucrist és el Pa viu baixat del Cel i se'ns dona Ell mateix com aliment de vida eterna. 

El seu Cos és veritable aliment i la seva Sang és veritable beguda, i amb ells se'ns dona també la seva Ànima i la seva Divinitat. El trobem en la taula de la Paraula i en la taula de l'Eucaristia, a la Missa, que ens on trobem aquests dons seus universals i perpetus: "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia, fins a la fi del món". Aquest do ens revifa i ens dona forces, com l'aliment miraculós del profeta Elies al desert camí de la trobada amb Déu a la muntanya santa, nodrir-nos d'Ell, que se'ns dona com una mare alimenta del seu propi cos i sang el fill nonat que porta en el seu si, i com alleta al seu fill nounat, ens és necessari perquè ens és l'aliment espiritual en aquesta vida, el que ens permet evitar el mal i fer el bé i comportar-nos, com Sant Pau ens recorda, com els fills de Déu que sóm pel baptisme, és a dir tal com Déu ens tracta i tal com Déu vol que fem, com Ell, el nostre Pare. I aquest aliment, que és ja un tast i una penyora del Cel, el necessitem també per la vida eterna i és ple de tota delicía: "Tasteu i veureu, que bó que és el Senyor, feliç l'home que s'hi refugia". 

Aquest gran miracle, aquesta meravella, aquest do insuperable i incomparable, no ens el dona Déu un cop a l'any en un gran lloc del món i a uns pocs sinó que per la seva Bondat i el seu Amor ho fa arreu i sempre, en totes les misses que se celebren cada dia a tot el món, per tal que tothom que s'ha fet fill de Déu pel baptisme i està en la seva gràcia, hi pugui accedir. Això ens porta a dir amb alegria des del fons dels nostres cors: "La bondat i l'amor del Senyor duren per sempre, duren per sempre!".