Santa Marta, la vocació de servei

Santa Marta, germana dels també sants Maria i Llàtzer, tres grans amics de Jesús, és el model de la vida activa, al servei dels altres, com ella ho estava al servei de Jesús. 

En la religió, la relació amb Déu, hi ha tres grans tendències majoritàries, tot i que totes elles es troben conjuntament en tots, però amb diferent predomini en cadascú. I la família amiga de Jesús ens ho mostra clarament com a models: Marta és l'acció caritativa, Maria la contemplació i és possible que Llàtzer, l'home de la casa, fos el coneixement. 

Aquestes tres característiques en el fons es poden resumir en dues, el treball i la contemplació, és a dir la vida exterior i la vida interior, que són complementàries i l'ideal, tant com el normal, és que estiguin juntes, com en el lema benedictí "Ora et labora", ja que el coneixement vé en la seva part més alta de la meditació de la paraula de Déu i en la part més humana de l'experiència dels afers terrenals. 

Tot i que Jesús li recorda a Marta la jerarquia de valors, que l'espiritualitat és allò més alt de l'ésser humà, la seva capacitat de ser oient de la veu de Déu i d'alimentar-se de la paraula divina, també ens diu que cal no sols entendre-la i decidir obeir-la, sinó posar-la en pràctica i viure-la, ja que en això consisteix l'amor a Déu. En una altra ocasió Jesús diu que el qui vulgui ser el primer ha de ser el servidor de tots, com Ell mateix que no ha vingut al món a ser servit sinó a servir. 

I Sta. Teresa de Jesús, gran mística de l'Orde més contemplativa, la Carmelita, també ho comprova i ho diu "obras, obras quiere el Señor" alhora que ens recorda que "también entre pucheros anda el Señor", fent així l'elogi de la vocació de servei als altres com Sta. Marta, ja que atendre, tenir cura i cuinar per altres és una obra d'amor, i si es fa per Déu, de caritat. 

Perquè l'exàmen final de la vida es farà per les obres de misericòrdia, com Jesús mateix diu i ho recull l'Evangeli: donar de menjar al qui te gana, de beure a l'assedegat, vestir al qui va nu, visitar als malalts i empresonats... ja que qui ho fa pels germans, i pel proïsme en general, a Jesús mateix ho fa, o en el cas contrari de no fer-ho, a Ell li ho denega. Fe i obres van, i han d'anar, sempre unides, com ens recorda la Carta de St. Jaume, quan diu "demostra'm, si pots sense obres, que tens fe i jo per les meves obres et mostraré la meva fe". I Sta. Marta, l'activa, té una fe molt gran i encertada, "Sí, Senyor, jo crec que tu ets el Messies, el Fill de Déu que havia de venir al món". 

Santa Marta, patrona dels hostalers i similars per la hospitalitat demostrada amb Jesús, va veure i va seguir clarament aquesta opció i si és veritat que la seva germana va escollir la via més alta i excelsa també ho és que ella va triar la via més pràctica i segura. 

El desig fonamental de tot ésser humà

El desig fonamental de tot ésser humà, tant si ho sap i ho vol com si no, és trobar i conèixer Déu, ja que com a criatura conscient i intel·ligent no assoleix el seu objectiu vital fins a descobrir al seu Creador i amb Ell el sentit de la seva vida i l'explicació de tot. 

No sols és aquest el desig humà més bàsic, sinó la necessitat última, la seva raó de ser. "Ens has creat per a Tu i el cor humà no descansa fins que et troba i en Tu reposa" deia Sant Agustí, que també ens dona la resposta divina "tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat".  

Mentre vivim en aquesta vida i món material al que Déu per bondat i amor ens ha cridat a existir, a viure i a ser éssers conscients, intel·ligents i lliures, "a imatge i semblança seva", aquest desig superior a tot altre està com contingut per les coses del món, les relacions humanes, els propis plans i, desgràciadament, també sovint enfosquit pel pecat. 

En el fons a la vida som com nens jugant, però no hem d'oblidar la nostra meta

Però els éssers humans sempre busquem alguna cosa que no arribem a assolir mai en aquesta vida i per això ens distreiem amb succedanis. De nens pensem que la nostra felicitat la fan la casa i les persones que tenim aprop i tenen cura de nosaltres així com les joguines i els jocs infantils i més tard anar descobrint i ampliant el món, tenir el model i l'aprovació dels mestres, aprendre moltes coses noves i tenir amics a l'escola. D'adolescents pensem que és sortir, la diversió, l'evasió, les emocions. De joves les relacions sentimentals, els estudis superiors, l'elecció de carrera o de feina. D'adults realitzar la pròpia vocació, la parella, el matrimoni, formar una família, els fills, les realitzacions al treball, els ascensos, el nivell i qualitat de vida. A la maduresa comencem a reflexionar si ho hem fet i si ens hem perdut alguna cosa, si realment hem fet el nostre paper al món, quin sentit té tot. Ja en la vellesa i l'ancianitat ens n'adonem que així com en cada etapa hem comprovat que els desigs de l'anterior fase no ens omplien mai del tot, ara la vida viscuda, convertida en record i memòria, ens mostra la inanitat, la irrellevància de moltes coses que ens apassionaven o de les que ens fiavem i podem arribar a considerar que hem perdut molt el temps buscant quelcom que sempre se'ns escapava i que no encertavem a saber què era exactament, que desitjant profundament ens hem conformat amb succedanis i distraccions. Perquè en el fons, ho sapiguessim o no, i ens uns casos sí i en molts altres més aviat no, i hi estiguessim d'acord o no, i això ja depèn de cadascú, ho tinguessim present i ho busquessim, si som creients, o ho obviessim del tot, si no ho som, el cert és que en realitat sempre buscavem a Déu, tot i que de maneres alternatives i per tant no encertades. Davant la perspectiva de la mort els majors èxits en aquest món, des dels més banals com els diners, les riqueses, el poder, la fama i la bona vida, que són profundament decebedors (1), fins als més cultivats com el coneixement, la informació, la ciència, la investigació o l'esforç en qualsevol camp, ni que siguin Premis Nobel, medalles olímpiques, descobriments o invents sensacionals o metes assolides per primer cop a la Història, són pura vanitat passatgera, en el fons insubstancial. 

El que realment omple una vida és l'amor, perquè Déu és Amor i qui estima el coneix, la bondat i el bon cor, els bons sentiments i les bones accions, i sobretot la religió, que ens relaciona amb Ell (2) que és el nostre Creador i Pare, i molt especialment descobrir personalment a Jesucrist, existent, viu, realment present i actuant en les nostres vides i en el món, així com la guia, la llum, la força i el consol de l'Esperit Sant, la protecció maternal de la Mare de Déu, l'ajut necessari de l'Església universal... 

Perquè el nostre desig fonamental i necessitat bàsica és descobrir finalment a Déu sí, però no sols això sinó que aquest ens aprovi amb benevolència el nostre ésser, el que hem anat construint al llarg de la vida, i tota  la nostra existència, és a dir trobar-nos amb bona relació amb Ell i que ens cridi al seu costat a gaudir de la seva presència amorosa i a compartir el dinamisme infinit de la seva eterna vida divina. Llavors sí que podem dir que, gràcies a Déu, hem arribat feliçment a la meta i la nostra existència terrenal, l'experiència de la vida, ha estat bona i exitosa. Déu ho vulgui! 

(1) Com s'ha fet notar, la frivolitat és un estat tràgic de vida.

(2) Sempre que ho faci adequadament, és a dir que sigui la religió veritable, perquè l'abisme existent entre Déu i l'home només el pot superar Déu i no pas l'home, per molt que ho intenti amb les seves recerques.  

Quatre grans tipus d'espiritualitat

Ja al segle I de la nostra Era Cristiana, l'historiador jueu Flavi Josep distingia el que a partir d'ell s'han anomenat "les quatre filosofies" del seu temps: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. Com també ho citava l'apologista Sant Justí al segle II. Són quatre grans maneres de fer humanes, que tenen un especial reflex en el món de la religió, ja que aquest és el cim de la vivència i l'actuació humanes. 

Referint-nos ja concretament a la religió cristiana, alguns autors han distingit igualment quatre grans camins d'espiritualitat o vocacions religioses (1): 

1. Sacerdotal 

Concelebrant en la meva ordenació pel bisbe Romà, Vic  5 setembre 2010

La sacerdotal. Mitjancera i intercessora entre Déu i els homes, construint el pont entre el món natural humà i el sobrenatural diví i fent present Déu als homes i els homes a Déu, vivint i mostrant el seu Amor en la litúrgia i els sacraments, essent presència de Jesucrist i amb el poder de l'Esperit Sant per a la cura de les ànimes i la salvació de tots. Un punt destacat és també la conservació, la transmissió i la vigilància de la integritat i puresa de la fe rebuda. És la única que per la seva essència està reservada sols per a homes, i la plenitud de la mateixa pertany als bisbes tot i que els preveres en tenen una gran part. 

2. Missionera 

La germana Rosa Dilmé (1933 - 2017) a Ruli, 2008. A l'altre
foto Mn. Joaquim Vallmajó (1941 - 1994), màrtir a Rwanda.

La missionera. Dedicada a evangelitzar i convertir, a portar la llum de Crist a tots els pobles i batejar-los segons el mateix manament que Ell va fer, col·laborant així amb l'obra divina (2) i sense por de les dificultats, renúncies, sacrificis i perills que hagin d'afrontar. Són missioners tant homes com dones i tant sacerdots com religiosos i laics i hi ha Ordes específicament missioneres. També entraria aquí l'apologètica que presenta i defensa la fe davant dels qui la desconeixen i fins la rebutgen i encara davant dels qui l'ataquen i persegueixen. 

3. Teològica.

La teològica. Reflexiona sobre la Revelació divina continguda a la Bíblia amb l'ajuda de la tradició apostòlica i del magisteri patrístic i eclesiàstic, fent una acurada exegesi i hermenèutica de la Paraula de Déu, per tal d'aprofundir en ella i inculturar-la, arriscant-se en aquesta labor a poder equivocar-se i haver de rectificar però també fent en ocasions síntesis intel·lectuals de gran encert (3) i fer-ho buscant sempre una major comprensió i un major afinament de la recepció de la Revelació.   

4. Monàstica. 

La monàstica. Viure lluny i lliures del món i de cara a l'infinit i a l'eternitat divines, mostrant que és possible viure ja aquí les propostes evangèliques del Regne de Déu, fent penitència i pregant per tots i anticipant ja d'alguna manera un tast del Cel, ja que la caritat, la contemplació, l'adoració i la lloança són les úniques activitats iniciades en aquest món que no s'acabaran amb la mort (4). Pot ser vida individual, eremítica, o bé col·lectiva, cenobítica. 

Cada tipus d'espiritualitat és més adequada per determinades persones, segons les seves disposicions de caràcter i els dons que han rebut. Són veïnes entre sí i també la sacerdotal amb la de vida religiosa, i no sols perquè hi hagi religiosos que siguin alhora sacerdots, els "pares". Però totes són compatibles entre sí i col·laboren a mantenir i estendre l'Evangeli i el Regne de Déu, essent  complementaries. Evidentment hi ha altres tipus d'esperitualitat, com la laical i en ella destacadament la vocació familiar, en la que ben viscuda també es pot assolir un alt nivell de santedat. I un dels principals deures de la vida cristiana és descobrir, si pot ser ja des de jove (5), la pròpia vocació, allò que Déu ens crida a ser per tal de viure en plenitud la nostra existència a la Terra, fent la seva voluntat i trobant el sentit de la vida, tant el comú i general de tots com el particular i propi de cadascú. 

(1) No únics ni exclusius, però que són predominants en molts casos

(2) Molts missioners són també sacerdots i/o religiosos.  

(3) Com l'agustina, la tomista i altres. 

(4) I en això s'assembla a l'espiritualitat sacerdotal, a la que estan propers.

(5) Com passa igualment en els assumptes purament humans: una persona fluixa o mitjana en un camp pot ser excel·lent en un altre i en això, carrera, feina, estat civil... també cal demanar llum a Déu en l'oració i informar-se i deixar.-se assessorar, per no cometre un error vital i poder viure de forma profitosa i feliç. 

Dia dels Avis: Sts. Joaquim i Anna, pares de la Verge

El nom dels pares de la Verge Maria ens ha arribat a través d'un text molt antic, concretament l'anomenat Llibre de Jaume, datat cap a l'any 150 de l'Era Cristiana, en els que s'especifica que es deien Joaquim i Anna i se'ns donen alguns fets de la seva vida. La dada nova més coneguda que aporta és precisament la del nom dels pares de Maria, mare de Jesucrist, tot i que n'hi ha d'altres d'acceptades per la tradició i que sostè també conceptes teològics correctes, algun dels quals apareix documentat per primera vegada en aquest llibre, que tot i ser apòcrif, és a dir no canònic i per tant no inclòs a la Bíblia, és ortodox en el seu contingut. 

Per ell és pel que sabem alguna cosa de St. Joaquím i Sta. Anna, avis materns de Jesús i els únics avis del seu llinatge biològic (1) que es remuntava al rei David. Per aquest motiu avui és el Dia dels Avis i el Papa Francesc ha declarat el quart diumenge de juliol, sempre proper al 26 de juliol, festa dels Sts. Joaquím i Anna, com el Diumenge dels Avis i de la Gent Gran. Amb això és vol homenatjar als avis i les persones d'edat pel seu paper a la societat amb el seu treball al llarg de la seva vida, la seva valuosa experiència i consells i per la seva funció d'avis amb els nets, especialment en allò referent a ensenyar-los sobre la religió, evangelitzant-los i catequitzant-los, però també en donar-los educació i valors cristians, feina que comparteixen amb els pares i mestres. 

El cert és que els vells i ancians han sigut valorats en molt alt grau en gairebé totes les cultures humanes al llarg de la Història i han tingut sempre un paper determinant en el govern (2), l'ensenyament i l'educació en totes elles i això ha sigut notori en el Cristianisme, on "prevere" vol dir "el més ancià" i aquesta arrel etimològica era una realitat literal en els primers segles (3). És només en la nostra societat occidental actual on el paper de la gent d'edat avançada ha estat devaluat, arribant tristament en alguns casos fins a gairebé la marginació i irrellevància, i això encara només en èpoques força recents (4). 

És a dir que aquesta desconsideració i menysteniment dels vells i ancians cap el que porta l'anomenat "progrès social" és un fenomen únic i d'ara mateix, i que encara s'ha agreujat últimament, quan s'ha arribat als inconcebibles i inhumans extrems de que algunes ideologies els considerin "consumidors inútils", "càrregues econòmiques" (5) i políticament s'hagi legalitzat el que se'n diu eufemísticament "eutanàsia" (6). Tot i que com a societat ens hi hem anat acostumant progressivament quasi sense adonar-nos-en pel seu caràcter paulatí i insidiós, és un fet molt greu i totalment contrari a l'amor filial i fratern i a la voluntat de Déu, clarament expressada en el 4t manament, "Honraràs pare i mare" (7).  

Prendre consciència d'això, que la societat actual que hem construit no té la deguda consideració i respecte per les persones d'edat avançada, i que aquest fet està en contradicció amb la voluntat de Déu, és el primer pas per començar a corregir-ho en un mateix i en el propi ambient. La gent gran mereix, i necessita, atenció, valoració i afecte, més encara, amor i tendresa. Un dels grans problemes de la maduresa vital és la soledat, que cal tenir molt present procurant evitar-los-la en la seva vessant humana, a base de companyia, conversa, activitats i molta atenció, valorant-los com persones, agraïnt el seu treball i consells i tenint present que tenen tots un ric tresor d'experiència vital i saviesa que senten la necessitat de compartir i que als nens, joves i adults pot ser molt útil, perquè l'ésser humà és sempre el mateix tot i que les circumstàncies vagin canviant, i això sí que ha passat sempre. Les relacions humanes són bàsiques en totes les etapes de la vida i cal no sols que existeixin sinó també que siguin bones, sentir-se apreciat, compartir, intercanviar pensaments i sentiments... 

Això sí, pels creixents, la soledat pot ser humana (8) però mai és essencial, ontològica, perquè sempre estem en la presència de Déu, en la seva companyia, "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi dels temps" com ens ha dit Nostre Senyor Jesucrist i com ens ha recordat el Papa fent-la el lema en aquesta jornada de la gent gran de 2021, i sempre podem parlar amb Ell resant, sempre podem escoltar-lo en el silenci però també en les inspiracions i en els fets de la vida tan propis com generals, sempre podem comptar amb la seva protecció i ajuda, la Providència, i si tenim molta fe podem esperar legítimament miracles, tot i que no sempre siguin com els voldriem, però Déu sap més bé que nosaltres què ens convé i quan i com donar-nos-ho. Déu no ens deixa mai sols, ni tan sols, i menys que mai, a l'hora de la mort. Per l'Amor que Déu ens té, el tenim sempre al nostre abast, al nostre costat i si estem en gràcia, sense pecat, tenim l'Esperit Sant en la nostra ànima. Tenim sempre a la nostra disposició a Jesucrist, a la Mare de Déu, als sants i els àngels, ells sempre i arreu ens acompanyen. Cal reconèixer-ho, agraïr-ho i aprofitar-ho. 

Tornant a la festa d'avui, de St. Joaquim i Sta. Anna només sabem que existien i que eren els pares de la Verge Maria. Però quina importància que tingueren i quina funció més gran que exerciren, de forma discreta.  Ells junt a St. Josep, Zacaries, Sta. Isabel i sobretot i d'una manera excepcional Maria, amb la seva fe i vida feren possible l'Encarnació del Fill de Déu. I tots ells junt amb altres, com els pastors de Betlem, Simeó i Anna i els mags de l'Orient foren la seva primera recepció en aquest món. 

Felicitats a les Anna i als Joaquím i als devots d'aquest sants i que ells mateixos preguin per nosaltres per tal que anem configurant les nostres famílies a la Sagrada Família de Jesús, María i Josep, i també dels seus parents propers.    

(1) Dels pares de St. Josep ho desconeixem tot i a més al ser aquest el pare adoptiu de Jesús, la seva ascendència és de tipus legal, però no menys important perquè entre els jueus d'aquell temps era la que determinava la pertinença familiar, essent també St. Josep descendent de David. Alguns biblistes han proposat que aquesta doble descendencia davídica per pare i mare és el motiu de la doble genealogia de Jesús als Evangelis.

(2) Com en els Consells d'Ancians o en el Senat. 

(3) El Cristianisme a més sempre ha tingut una especial consideració, delicadesa, apreci i atenció per la vellesa, igual que pels malalts, els pobres, els dèbils, els rebutjats, i en general per totes les persones en situacions difícils, complint així el manament diví de mantenir-los, i en certs casos retornar-los, la dignitat humana de totes les persones com a imatge i semblança de Déu, i en el cas dels batejats encara més per la filiació divina.  

(4) Ja que encara que amb un inici remuntable al segle XVIII, no ha sigut un fet general fins al segle XX i encara en molts casos concretament a partir de la 2ª meitat d'aquest. 

(5) Per als Estats degut a les pensions de jubilació, que no obstant moltes vegades són el principal sostè de moltes famílies especialment on hi ha joves en atur i adults sense feina, i on no existeixen aquests ingressos i avancen les idees deshumanitzadores, per als parents i així és conegut que unes poques societats primitives en situacions al límit de la supervivència abandonaven als seus grans, deixant-los sols, per intentar sobreviure ells, però aquesta com altres situacions extremes terribles que s'han arribat a donar en casos de guerres i fams no eren la norma i ni tan sols una actitud que es pogués dir humana.

(6) Amb la intenció poc dissimulada d'afavorir-la i promoure-la més endavant i que, com ha ocorregut amb l'avortament, arribi a convertir-se en un fenòmen massiu, tot volent-ho justificar amb "l'excés de gent al món", "el consum excessiu que duu al canvi climàtic" i altres motius polítics, com el que s'ha arribat a plantejar alguns cops de "les idees retrògrades" i "vot inadequat" (!), i ecològics. 

(7) Tan importants que són els únics que tenen unes promeses explícites: "honra al pare i tindràs llarga vida sobre la terra", "qui té afecte i tendressa pels seus pares grans, Déu s'ho tindrà en compte i li perdonarà els seus pecats", "qui honora la mare tindrà un tresor a la vida".

(8) I encara com es veu en anglès hi ha una soledat no volguda i desagradable ("loneliness") però també hi ha una soledat volguda i agradable ("solitude"), més encara quan aquesta és per estar a soles amb Déu. 

Sant Jaume apòstol, patró d'Espanya

Entre els apòstols de Jesús hi havia dos Jaume, però quan es parla de Sant Jaume s'entèn que ens referim a Jaume fill de Zebedeu o Jaume el Major (1), el del cercle de deixebles més proper a Jesús junt amb Pere i Joan, els que estigueren amb Ell quan ressuscità a la noia, a la Transfiguració i més a prop seu a l'hort de Getsemaní, i del qui una tradició antiquíssima afirma que seguint el mandat de Jesucrist ressuscitat: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant" va escollir anar cap a Occident i travessant tot el Mediterrani va predicar a Hispània.

 

St. Jaume, patró d'Espanya 

Aquest fet enllaça amb la tradició que també St. Pau va voler anar-hi i va estar a Tarraco i potser també a altres llocs de la Tarraconense per un temps indeterminat. A més la tradició de St. Jaume predicant a la Península està lligada a la també molt antiga de l'aparició de la Verge Maria, que encara vivia, per a confortar-lo en un moment de fatiga i desànim, sobre un pilar a l'actual Saragossa. És possible que en el seu esforç per a predicar la Bona Nova de Crist ressuscitat fins a l'extrem més occidental del món, arribés fins a Finisterre, el punt més a l'Oest del continent europeu. Perquè també la tradició ens diu que Sant Tomàs va arribar fins a la Índia anant cap a l'Est i que altres apòstols evangelitzaren diversos llocs d'Europa, Àsia i Àfrica. 

Sant Jaume després del seu viatge missioner hauria retornat a Judea i allà va ser el primer dels apòstols a morir màrtir, com ens explica el llibre dels Fets dels Apòstols, quan el rei Herodes Agripa (41 - 44) el va fer morir a espasa, decapitat. Entre l'any 30 o 33 de la crucifixió, mort i ressurrecció gloriosa de Jesucrist i el 44 de la  mort de St. Jaume hi ha prou espai de temps per fer perfectament verossímil la seva visita a Espanya (2).  

La façana de l'Obradoiro de la catedral de Sant Jaume de Galícia 

Aquesta estada seria el motiu que els seus deixebles portessin després el seu cos, segurament de forma simbòlica, a l'extrem de la posta del Sol de l'Imperi Romà, arribant en vaixell fins a Finisterre, des d'on hauria sigut finalment enterrat a l'actual Compostela i on un miracle, el de les llums, va fer redescobrir la seva tomba ja després de la invasió sarraïna, al segle IX, havent sobreviscut de manera també providencial a la incursió d'Al Mansur a finals del segle X, quan fou destruïda la ciutat i la catedral però per consideració religiosa va respectar el sepulcre de l'apòstol de Jesús. Reconstruïda la ciutat i la catedral, a principis del segle XI ja va començar la pelegrinació des de molts llocs d'Europa que arribaria a ser molt famosa i massiva al llarg dels segles XII i XIII i que moldejaria la Cristiandat, sobretot l'europea, a partir d'aleshores. El Camí de Santiago va ser una ruta medieval de penitència, d'experiència espiritual i de conversió, que va substituir l'antic pelegrinatge a Terra Santa, tornat difícil i minoritari per les circumstàncies tot i que reviscut del tot en els segles de les Croades, i va ser l'alternativa al pelegrinatge a Roma. S'anava a visitar la tomba de St. Jaume a la catedral de Compostela per implorar el perdó dels propis pecats i fer un canvi de vida cap a la gràcia i  la santedat i així ha arribat fins als nostres dies, on segueix essent molt famós i popular. Molts han fet en part o en la totalitat, ja sigui de forma continuada o per etapes successives en diversos anys (3), aquest Camí i han pogut guanyar la compostel·la, associada a l'hàbit i la petxina de pelegrí, i és una experiència religiosa que marca tota la vida.  

El famós botafumeiro, l'encenser més gran

I el cert és que Sant Jaume, que per tots aquests motius és el sant patró d'Espanya, és també un dels apòstols de Jesucrist que més han deixat empremta i modelat l'Església, amb Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan evangelista.  La seva festa és el 25 de juliol, que quan cau en diumenge dona lloc a l'Any Sant Compostel·là també conegut com el Jacobeu, quan es pot guanyar el Jubileu, la indulgència plenària, amb les condicions habituals de confessió i comunió, tant sols viatjant a la catedral de Compostel·la i resant allà. 

Molta gent a tot el món cristià però sobretot a Espanya i Europa porta el nom de Jaume, que és molt polisèmic: Jaime, Jacobo, Santiago, Iago o Yago, Tiago i encara Diego i Dídac, i en francès Jacques, en italià Giacomo i variants, en alemany Jakob, en anglès James (4), existint també en diversos idiomes i essent molt usada la versió femenina Jacqueline, i la gran majoria dels que el porten ho fan per St. Jaume el Major, essent una minoria els que celebren la seva onomàstica en honor de St. Jaume el Menor o pel bíblic Jacob. 

Moltes felicitats a tots els que porten el seu nom o en són devots i que St. Jaume com a patró ens protegeixi i  intercedeixi per mantenir Espanya plenament i fermament cristiana i catòlica fins a la fi dels temps! 

(1) L'altre és conegut com St. Jaume el Menor, també mort  màrtir a Jerusalem l'any 62.

(2) Tot i que en una de les seves Cartes, St. Pau sembla desconèixer la missió de St. Jaume a Espanya.

(3) Com el bisbat de Vic va fer recentment el Camí de Santiago per a joves al juliol.

(4) Amb els seus diminutius Jack, Jim, Jimmy... 

Sant Charbel Makhlouf

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898) és un monjo maronita catòlic del Líban famós per haver fet milers de miracles ja en vida i no sols a cristians sinó també a musulmans, jueus, drusos i ateus com a destinataris. Ja des de nen va viure una vida de santedat i ordenat molt jove sacerdot, tota la seva vida va estar dedicada a la Missa, l'oració davant del Santíssim, la contemplació, l'ascetisme, la soledat i el silenci, en una vida primer conventual i després eremita, només trencada per la multitud de visitants, tant cristians com musulmans i d'altres, que li demanaven consell o bé que pregués per algú.  

St Charbel, sant universal del Líban, d'ell es diu que
"Déu no li nega res, perquè ell no li va negar res a Déu"

Després de la seva mort ha seguit realitzant miracles. Poc després de l'enterrament la seva tomba despedia una llum intensa, enlluernadora, el seu cos va restar incorrupte, i vessava a fora del sepulcre un líquid d'olor molt agradable que els devots comprovaven que era miraculós. Es calcula que encara avui dia se li atribueixen uns 100 miracles a l'any (1), de tota mena i beneficiant a gent de tot tipus (2). Tot i que va viure gairebé amagat, però atenent a la gent que el buscava, és un sant molt atractiu quan se'l coneix, que suscita una simpatia i una sintonia especial gairebé ja des del primer moment i que s'ha fet molt popular tant a Orient com a Occident, entre cristians, musulmans, membres d'altres religions i tothom en general. El Papa Sant Pau VI el va beatificar el 1965 i el va canonitzar l'any 1977.  

(1) Un curiós miracle va ser una fotografia que es va prendre l'any 1950 a quatre monjos maronites, al revelar-la va aparèixer just en mig d'ells un cinquè monjo ancià, que els qui l'havien conegut van reconèixer com a St. Charbel en els seus últims anys de vida terrena

(2) El monestir on va viure conserva la documentació de gairebé trenta mil miracles des del primer que se li va conèixer en vida i fins ara, testimoniats per sacerdots i/o metges.   

Una de les tres santes patrones d'Europa

Santa Brígida de Suècia (1303 - 1373) és des de l'any 1999 una de les tres santes patrones d'Europa junt amb Sta. Caterina de Siena i Sta. Edith Stein, en que totes elles foren declarades com a tals pel papa St. Joan Pau II per sumar-se als tres patrons masculins: St. Benet (1964), St. Ciril i St. Metodi (1980). 

Des de l'any 1309 Europa també va acollir-se a la protecció de la Verge Maria sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, patrona de Gibraltar i a la que tot el continent europeu està consagrat des de llavors, la festa de la qual es celebra actualment el 5 de maig, dia d'Europa. I tots els països estan sota el patronatge d'algun o alguns sants, essent Sta. Brígida la patrona de Suècia. 

Sta. Brígida després d'haver estat casada i ser mare de 8 fills, entre ells Sta. Caterina de Suècia, un cop va enviudar va ser monja, una gran mística amb visions i revelacions de Crist, la Verge i alguns sants, li van ser confiades profecies, advertències a reis, papes i al poble cristià, i sobretot les famoses oracions amb promeses associades, i també va ser una gran peregrina i com a tal va anar primer a Santiago de Compostel·la, després a Roma, on es quedà a residir i a visitar santuaris italians i finalment a Terra Santa ja cap al final de la seva vida i també va ser la fundadora de l'Orde monàstica del Santíssim Salvador.  El seu peregrinatge cap a llocs sagrats i amb relíquies va mostrar externament la realitat essencial que la vida humana és un peregrinatge interior amb la meta del Cel, fet en companyia de Déu per tal de no perdre's en els perills i temptacions del món, del diable i de la carn. 

Que Santa Brígida i tots els altres patrons d'Europa preguin per nosaltres i intercedeixin davant Déu per tal que Europa segueixi essent plenament i fermament cristiana fins a la fi dels temps!.