Quatre grans tipus d'espiritualitat

Ja al segle I de la nostra Era Cristiana, l'historiador jueu Flavi Josep distingia el que a partir d'ell s'han anomenat "les quatre filosofies" del seu temps: saduceus, zelotes, fariseus i essenis. Com també ho citava l'apologista Sant Justí al segle II. Són quatre grans maneres de fer humanes, que tenen un especial reflex en el món de la religió, ja que aquest és el cim de la vivència i l'actuació humanes. 

Referint-nos ja concretament a la religió cristiana, alguns autors han distingit igualment quatre grans camins d'espiritualitat o vocacions religioses (1): 

1. Sacerdotal 

Concelebrant en la meva ordenació pel bisbe Romà, Vic  5 setembre 2010

La sacerdotal. Mitjancera i intercessora entre Déu i els homes, construint el pont entre el món natural humà i el sobrenatural diví i fent present Déu als homes i els homes a Déu, vivint i mostrant el seu Amor en la litúrgia i els sacraments, essent presència de Jesucrist i amb el poder de l'Esperit Sant per a la cura de les ànimes i la salvació de tots. Un punt destacat és també la conservació, la transmissió i la vigilància de la integritat i puresa de la fe rebuda. És la única que per la seva essència està reservada sols per a homes, i la plenitud de la mateixa pertany als bisbes tot i que els preveres en tenen una gran part. 

2. Missionera 

La germana Rosa Dilmé (1933 - 2017) a Ruli, 2008. A l'altre
foto Mn. Joaquim Vallmajó (1941 - 1994), màrtir a Rwanda.

La missionera. Dedicada a evangelitzar i convertir, a portar la llum de Crist a tots els pobles i batejar-los segons el mateix manament que Ell va fer, col·laborant així amb l'obra divina (2) i sense por de les dificultats, renúncies, sacrificis i perills que hagin d'afrontar. Són missioners tant homes com dones i tant sacerdots com religiosos i laics i hi ha Ordes específicament missioneres. També entraria aquí l'apologètica que presenta i defensa la fe davant dels qui la desconeixen i fins la rebutgen i encara davant dels qui l'ataquen i persegueixen. 

3. Teològica.

La teològica. Reflexiona sobre la Revelació divina continguda a la Bíblia amb l'ajuda de la tradició apostòlica i del magisteri patrístic i eclesiàstic, fent una acurada exegesi i hermenèutica de la Paraula de Déu, per tal d'aprofundir en ella i inculturar-la, arriscant-se en aquesta labor a poder equivocar-se i haver de rectificar però també fent en ocasions síntesis intel·lectuals de gran encert (3) i fer-ho buscant sempre una major comprensió i un major afinament de la recepció de la Revelació.   

4. Monàstica. 

La monàstica. Viure lluny i lliures del món i de cara a l'infinit i a l'eternitat divines, mostrant que és possible viure ja aquí les propostes evangèliques del Regne de Déu, fent penitència i pregant per tots i anticipant ja d'alguna manera un tast del Cel, ja que la caritat, la contemplació, l'adoració i la lloança són les úniques activitats iniciades en aquest món que no s'acabaran amb la mort (4). Pot ser vida individual, eremítica, o bé col·lectiva, cenobítica. 

Cada tipus d'espiritualitat és més adequada per determinades persones, segons les seves disposicions de caràcter i els dons que han rebut. Són veïnes entre sí i també la sacerdotal amb la de vida religiosa, i no sols perquè hi hagi religiosos que siguin alhora sacerdots, els "pares". Però totes són compatibles entre sí i col·laboren a mantenir i estendre l'Evangeli i el Regne de Déu, essent  complementaries. Evidentment hi ha altres tipus d'esperitualitat, com la laical i en ella destacadament la vocació familiar, en la que ben viscuda també es pot assolir un alt nivell de santedat. I un dels principals deures de la vida cristiana és descobrir, si pot ser ja des de jove (5), la pròpia vocació, allò que Déu ens crida a ser per tal de viure en plenitud la nostra existència a la Terra, fent la seva voluntat i trobant el sentit de la vida, tant el comú i general de tots com el particular i propi de cadascú. 

(1) No únics ni exclusius, però que són predominants en molts casos

(2) Molts missioners són també sacerdots i/o religiosos.  

(3) Com l'agustina, la tomista i altres. 

(4) I en això s'assembla a l'espiritualitat sacerdotal, a la que estan propers.

(5) Com passa igualment en els assumptes purament humans: una persona fluixa o mitjana en un camp pot ser excel·lent en un altre i en això, carrera, feina, estat civil... també cal demanar llum a Déu en l'oració i informar-se i deixar.-se assessorar, per no cometre un error vital i poder viure de forma profitosa i feliç. 

Dia dels Avis: Sts. Joaquim i Anna, pares de la Verge

El nom dels pares de la Verge Maria ens ha arribat a través d'un text molt antic, concretament l'anomenat Llibre de Jaume, datat cap a l'any 150 de l'Era Cristiana, en els que s'especifica que es deien Joaquim i Anna i se'ns donen alguns fets de la seva vida. La dada nova més coneguda que aporta és precisament la del nom dels pares de Maria, mare de Jesucrist, tot i que n'hi ha d'altres d'acceptades per la tradició i que sostè també conceptes teològics correctes, algun dels quals apareix documentat per primera vegada en aquest llibre, que tot i ser apòcrif, és a dir no canònic i per tant no inclòs a la Bíblia, és ortodox en el seu contingut. 

Per ell és pel que sabem alguna cosa de St. Joaquím i Sta. Anna, avis materns de Jesús i els únics avis del seu llinatge biològic (1) que es remuntava al rei David. Per aquest motiu avui és el Dia dels Avis i el Papa Francesc ha declarat el quart diumenge de juliol, sempre proper al 26 de juliol, festa dels Sts. Joaquím i Anna, com el Diumenge dels Avis i de la Gent Gran. Amb això és vol homenatjar als avis i les persones d'edat pel seu paper a la societat amb el seu treball al llarg de la seva vida, la seva valuosa experiència i consells i per la seva funció d'avis amb els nets, especialment en allò referent a ensenyar-los sobre la religió, evangelitzant-los i catequitzant-los, però també en donar-los educació i valors cristians, feina que comparteixen amb els pares i mestres. 

El cert és que els vells i ancians han sigut valorats en molt alt grau en gairebé totes les cultures humanes al llarg de la Història i han tingut sempre un paper determinant en el govern (2), l'ensenyament i l'educació en totes elles i això ha sigut notori en el Cristianisme, on "prevere" vol dir "el més ancià" i aquesta arrel etimològica era una realitat literal en els primers segles (3). És només en la nostra societat occidental actual on el paper de la gent d'edat avançada ha estat devaluat, arribant tristament en alguns casos fins a gairebé la marginació i irrellevància, i això encara només en èpoques força recents (4). 

És a dir que aquesta desconsideració i menysteniment dels vells i ancians cap el que porta l'anomenat "progrès social" és un fenomen únic i d'ara mateix, i que encara s'ha agreujat últimament, quan s'ha arribat als inconcebibles i inhumans extrems de que algunes ideologies els considerin "consumidors inútils", "càrregues econòmiques" (5) i políticament s'hagi legalitzat el que se'n diu eufemísticament "eutanàsia" (6). Tot i que com a societat ens hi hem anat acostumant progressivament quasi sense adonar-nos-en pel seu caràcter paulatí i insidiós, és un fet molt greu i totalment contrari a l'amor filial i fratern i a la voluntat de Déu, clarament expressada en el 4t manament, "Honraràs pare i mare" (7).  

Prendre consciència d'això, que la societat actual que hem construit no té la deguda consideració i respecte per les persones d'edat avançada, i que aquest fet està en contradicció amb la voluntat de Déu, és el primer pas per començar a corregir-ho en un mateix i en el propi ambient. La gent gran mereix, i necessita, atenció, valoració i afecte, més encara, amor i tendresa. Un dels grans problemes de la maduresa vital és la soledat, que cal tenir molt present procurant evitar-los-la en la seva vessant humana, a base de companyia, conversa, activitats i molta atenció, valorant-los com persones, agraïnt el seu treball i consells i tenint present que tenen tots un ric tresor d'experiència vital i saviesa que senten la necessitat de compartir i que als nens, joves i adults pot ser molt útil, perquè l'ésser humà és sempre el mateix tot i que les circumstàncies vagin canviant, i això sí que ha passat sempre. Les relacions humanes són bàsiques en totes les etapes de la vida i cal no sols que existeixin sinó també que siguin bones, sentir-se apreciat, compartir, intercanviar pensaments i sentiments... 

Això sí, pels creixents, la soledat pot ser humana (8) però mai és essencial, ontològica, perquè sempre estem en la presència de Déu, en la seva companyia, "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi dels temps" com ens ha dit Nostre Senyor Jesucrist i com ens ha recordat el Papa fent-la el lema en aquesta jornada de la gent gran de 2021, i sempre podem parlar amb Ell resant, sempre podem escoltar-lo en el silenci però també en les inspiracions i en els fets de la vida tan propis com generals, sempre podem comptar amb la seva protecció i ajuda, la Providència, i si tenim molta fe podem esperar legítimament miracles, tot i que no sempre siguin com els voldriem, però Déu sap més bé que nosaltres què ens convé i quan i com donar-nos-ho. Déu no ens deixa mai sols, ni tan sols, i menys que mai, a l'hora de la mort. Per l'Amor que Déu ens té, el tenim sempre al nostre abast, al nostre costat i si estem en gràcia, sense pecat, tenim l'Esperit Sant en la nostra ànima. Tenim sempre a la nostra disposició a Jesucrist, a la Mare de Déu, als sants i els àngels, ells sempre i arreu ens acompanyen. Cal reconèixer-ho, agraïr-ho i aprofitar-ho. 

Tornant a la festa d'avui, de St. Joaquim i Sta. Anna només sabem que existien i que eren els pares de la Verge Maria. Però quina importància que tingueren i quina funció més gran que exerciren, de forma discreta.  Ells junt a St. Josep, Zacaries, Sta. Isabel i sobretot i d'una manera excepcional Maria, amb la seva fe i vida feren possible l'Encarnació del Fill de Déu. I tots ells junt amb altres, com els pastors de Betlem, Simeó i Anna i els mags de l'Orient foren la seva primera recepció en aquest món. 

Felicitats a les Anna i als Joaquím i als devots d'aquest sants i que ells mateixos preguin per nosaltres per tal que anem configurant les nostres famílies a la Sagrada Família de Jesús, María i Josep, i també dels seus parents propers.    

(1) Dels pares de St. Josep ho desconeixem tot i a més al ser aquest el pare adoptiu de Jesús, la seva ascendència és de tipus legal, però no menys important perquè entre els jueus d'aquell temps era la que determinava la pertinença familiar, essent també St. Josep descendent de David. Alguns biblistes han proposat que aquesta doble descendencia davídica per pare i mare és el motiu de la doble genealogia de Jesús als Evangelis.

(2) Com en els Consells d'Ancians o en el Senat. 

(3) El Cristianisme a més sempre ha tingut una especial consideració, delicadesa, apreci i atenció per la vellesa, igual que pels malalts, els pobres, els dèbils, els rebutjats, i en general per totes les persones en situacions difícils, complint així el manament diví de mantenir-los, i en certs casos retornar-los, la dignitat humana de totes les persones com a imatge i semblança de Déu, i en el cas dels batejats encara més per la filiació divina.  

(4) Ja que encara que amb un inici remuntable al segle XVIII, no ha sigut un fet general fins al segle XX i encara en molts casos concretament a partir de la 2ª meitat d'aquest. 

(5) Per als Estats degut a les pensions de jubilació, que no obstant moltes vegades són el principal sostè de moltes famílies especialment on hi ha joves en atur i adults sense feina, i on no existeixen aquests ingressos i avancen les idees deshumanitzadores, per als parents i així és conegut que unes poques societats primitives en situacions al límit de la supervivència abandonaven als seus grans, deixant-los sols, per intentar sobreviure ells, però aquesta com altres situacions extremes terribles que s'han arribat a donar en casos de guerres i fams no eren la norma i ni tan sols una actitud que es pogués dir humana.

(6) Amb la intenció poc dissimulada d'afavorir-la i promoure-la més endavant i que, com ha ocorregut amb l'avortament, arribi a convertir-se en un fenòmen massiu, tot volent-ho justificar amb "l'excés de gent al món", "el consum excessiu que duu al canvi climàtic" i altres motius polítics, com el que s'ha arribat a plantejar alguns cops de "les idees retrògrades" i "vot inadequat" (!), i ecològics. 

(7) Tan importants que són els únics que tenen unes promeses explícites: "honra al pare i tindràs llarga vida sobre la terra", "qui té afecte i tendressa pels seus pares grans, Déu s'ho tindrà en compte i li perdonarà els seus pecats", "qui honora la mare tindrà un tresor a la vida".

(8) I encara com es veu en anglès hi ha una soledat no volguda i desagradable ("loneliness") però també hi ha una soledat volguda i agradable ("solitude"), més encara quan aquesta és per estar a soles amb Déu. 

Sant Jaume apòstol, patró d'Espanya

Entre els apòstols de Jesús hi havia dos Jaume, però quan es parla de Sant Jaume s'entèn que ens referim a Jaume fill de Zebedeu o Jaume el Major (1), el del cercle de deixebles més proper a Jesús junt amb Pere i Joan, els que estigueren amb Ell quan ressuscità a la noia, a la Transfiguració i més a prop seu a l'hort de Getsemaní, i del qui una tradició antiquíssima afirma que seguint el mandat de Jesucrist ressuscitat: "Aneu i convertiu tots els pobles, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant" va escollir anar cap a Occident i travessant tot el Mediterrani va predicar a Hispània.

 

St. Jaume, patró d'Espanya 

Aquest fet enllaça amb la tradició que també St. Pau va voler anar-hi i va estar a Tarraco i potser també a altres llocs de la Tarraconense per un temps indeterminat. A més la tradició de St. Jaume predicant a la Península està lligada a la també molt antiga de l'aparició de la Verge Maria, que encara vivia, per a confortar-lo en un moment de fatiga i desànim, sobre un pilar a l'actual Saragossa. És possible que en el seu esforç per a predicar la Bona Nova de Crist ressuscitat fins a l'extrem més occidental del món, arribés fins a Finisterre, el punt més a l'Oest del continent europeu. Perquè també la tradició ens diu que Sant Tomàs va arribar fins a la Índia anant cap a l'Est i que altres apòstols evangelitzaren diversos llocs d'Europa, Àsia i Àfrica. 

Sant Jaume després del seu viatge missioner hauria retornat a Judea i allà va ser el primer dels apòstols a morir màrtir, com ens explica el llibre dels Fets dels Apòstols, quan el rei Herodes Agripa (41 - 44) el va fer morir a espasa, decapitat. Entre l'any 30 o 33 de la crucifixió, mort i ressurrecció gloriosa de Jesucrist i el 44 de la  mort de St. Jaume hi ha prou espai de temps per fer perfectament verossímil la seva visita a Espanya (2).  

La façana de l'Obradoiro de la catedral de Sant Jaume de Galícia 

Aquesta estada seria el motiu que els seus deixebles portessin després el seu cos, segurament de forma simbòlica, a l'extrem de la posta del Sol de l'Imperi Romà, arribant en vaixell fins a Finisterre, des d'on hauria sigut finalment enterrat a l'actual Compostela i on un miracle, el de les llums, va fer redescobrir la seva tomba ja després de la invasió sarraïna, al segle IX, havent sobreviscut de manera també providencial a la incursió d'Al Mansur a finals del segle X, quan fou destruïda la ciutat i la catedral però per consideració religiosa va respectar el sepulcre de l'apòstol de Jesús. Reconstruïda la ciutat i la catedral, a principis del segle XI ja va començar la pelegrinació des de molts llocs d'Europa que arribaria a ser molt famosa i massiva al llarg dels segles XII i XIII i que moldejaria la Cristiandat, sobretot l'europea, a partir d'aleshores. El Camí de Santiago va ser una ruta medieval de penitència, d'experiència espiritual i de conversió, que va substituir l'antic pelegrinatge a Terra Santa, tornat difícil i minoritari per les circumstàncies tot i que reviscut del tot en els segles de les Croades, i va ser l'alternativa al pelegrinatge a Roma. S'anava a visitar la tomba de St. Jaume a la catedral de Compostela per implorar el perdó dels propis pecats i fer un canvi de vida cap a la gràcia i  la santedat i així ha arribat fins als nostres dies, on segueix essent molt famós i popular. Molts han fet en part o en la totalitat, ja sigui de forma continuada o per etapes successives en diversos anys (3), aquest Camí i han pogut guanyar la compostel·la, associada a l'hàbit i la petxina de pelegrí, i és una experiència religiosa que marca tota la vida.  

El famós botafumeiro, l'encenser més gran

I el cert és que Sant Jaume, que per tots aquests motius és el sant patró d'Espanya, és també un dels apòstols de Jesucrist que més han deixat empremta i modelat l'Església, amb Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan evangelista.  La seva festa és el 25 de juliol, que quan cau en diumenge dona lloc a l'Any Sant Compostel·là també conegut com el Jacobeu, quan es pot guanyar el Jubileu, la indulgència plenària, amb les condicions habituals de confessió i comunió, tant sols viatjant a la catedral de Compostel·la i resant allà. 

Molta gent a tot el món cristià però sobretot a Espanya i Europa porta el nom de Jaume, que és molt polisèmic: Jaime, Jacobo, Santiago, Iago o Yago, Tiago i encara Diego i Dídac, i en francès Jacques, en italià Giacomo i variants, en alemany Jakob, en anglès James (4), existint també en diversos idiomes i essent molt usada la versió femenina Jacqueline, i la gran majoria dels que el porten ho fan per St. Jaume el Major, essent una minoria els que celebren la seva onomàstica en honor de St. Jaume el Menor o pel bíblic Jacob. 

Moltes felicitats a tots els que porten el seu nom o en són devots i que St. Jaume com a patró ens protegeixi i  intercedeixi per mantenir Espanya plenament i fermament cristiana i catòlica fins a la fi dels temps! 

(1) L'altre és conegut com St. Jaume el Menor, també mort  màrtir a Jerusalem l'any 62.

(2) Tot i que en una de les seves Cartes, St. Pau sembla desconèixer la missió de St. Jaume a Espanya.

(3) Com el bisbat de Vic va fer recentment el Camí de Santiago per a joves al juliol.

(4) Amb els seus diminutius Jack, Jim, Jimmy... 

Sant Charbel Makhlouf

Sant Charbel Makhlouf (1828 - 1898) és un monjo maronita catòlic del Líban famós per haver fet milers de miracles ja en vida i no sols a cristians sinó també a musulmans, jueus, drusos i ateus com a destinataris. Ja des de nen va viure una vida de santedat i ordenat molt jove sacerdot, tota la seva vida va estar dedicada a la Missa, l'oració davant del Santíssim, la contemplació, l'ascetisme, la soledat i el silenci, en una vida primer conventual i després eremita, només trencada per la multitud de visitants, tant cristians com musulmans i d'altres, que li demanaven consell o bé que pregués per algú.  

St Charbel, sant universal del Líban, d'ell es diu que
"Déu no li nega res, perquè ell no li va negar res a Déu"

Després de la seva mort ha seguit realitzant miracles. Poc després de l'enterrament la seva tomba despedia una llum intensa, enlluernadora, el seu cos va restar incorrupte, i vessava a fora del sepulcre un líquid d'olor molt agradable que els devots comprovaven que era miraculós. Es calcula que encara avui dia se li atribueixen uns 100 miracles a l'any (1), de tota mena i beneficiant a gent de tot tipus (2). Tot i que va viure gairebé amagat, però atenent a la gent que el buscava, és un sant molt atractiu quan se'l coneix, que suscita una simpatia i una sintonia especial gairebé ja des del primer moment i que s'ha fet molt popular tant a Orient com a Occident, entre cristians, musulmans, membres d'altres religions i tothom en general. El Papa Sant Pau VI el va beatificar el 1965 i el va canonitzar l'any 1977.  

(1) Un curiós miracle va ser una fotografia que es va prendre l'any 1950 a quatre monjos maronites, al revelar-la va aparèixer just en mig d'ells un cinquè monjo ancià, que els qui l'havien conegut van reconèixer com a St. Charbel en els seus últims anys de vida terrena

(2) El monestir on va viure conserva la documentació de gairebé trenta mil miracles des del primer que se li va conèixer en vida i fins ara, testimoniats per sacerdots i/o metges.   

Una de les tres santes patrones d'Europa

Santa Brígida de Suècia (1303 - 1373) és des de l'any 1999 una de les tres santes patrones d'Europa junt amb Sta. Caterina de Siena i Sta. Edith Stein, en que totes elles foren declarades com a tals pel papa St. Joan Pau II per sumar-se als tres patrons masculins: St. Benet (1964), St. Ciril i St. Metodi (1980). 

Des de l'any 1309 Europa també va acollir-se a la protecció de la Verge Maria sota l'advocació de Nostra Senyora d'Europa, patrona de Gibraltar i a la que tot el continent europeu està consagrat des de llavors, la festa de la qual es celebra actualment el 5 de maig, dia d'Europa. I tots els països estan sota el patronatge d'algun o alguns sants, essent Sta. Brígida la patrona de Suècia. 

Sta. Brígida després d'haver estat casada i ser mare de 8 fills, entre ells Sta. Caterina de Suècia, un cop va enviudar va ser monja, una gran mística amb visions i revelacions de Crist, la Verge i alguns sants, li van ser confiades profecies, advertències a reis, papes i al poble cristià, i sobretot les famoses oracions amb promeses associades, i també va ser una gran peregrina i com a tal va anar primer a Santiago de Compostel·la, després a Roma, on es quedà a residir i a visitar santuaris italians i finalment a Terra Santa ja cap al final de la seva vida i també va ser la fundadora de l'Orde monàstica del Santíssim Salvador.  El seu peregrinatge cap a llocs sagrats i amb relíquies va mostrar externament la realitat essencial que la vida humana és un peregrinatge interior amb la meta del Cel, fet en companyia de Déu per tal de no perdre's en els perills i temptacions del món, del diable i de la carn. 

Que Santa Brígida i tots els altres patrons d'Europa preguin per nosaltres i intercedeixin davant Déu per tal que Europa segueixi essent plenament i fermament cristiana fins a la fi dels temps!. 

De pecadora a gran santa per la trobada amb Jesús

De Santa Maria Magdalena sabem dues coses: que Jesús va expulsar d'ella 7 dimonis, alliberant-la així del poder del poder del diable, i que es va fer deixeble seva, l'acompanyava i el proveïa i que no sols va estar al peu de la Creu sinó que va ser l'escollida per ser la primera persona que veiés, parlés amb Ell i anunciés al Senyor ressuscitat. El seu nom ens indica que era del poble de Magdala, a les ribes del mar de Galilea o Tiberíades, de la zona on Jesús començà la seva predicació.  

Poca cosa més sabem d'ella. En els Evangelis hi ha diverses dones de nom Maria, a part de la Verge Maria, i en ocasions no sabem ben bé quina és en concret. Hi ha la Maria germana de Marta i de Llàtzer, amics de Jesús, que prefereix escoltar a Jesús i a qui aquest lloa per que ha escollit la millor part,  hi ha les dones que acompanyen a la Verge Mare al peu de la Creu, algunes de les quals també es diuen Maria, com la de Cleofàs i aquí si que sabem que Sta. Maria Magdalena hi era, havent format part ja i de forma destacada de les dones que acompanyaven a Jesús en les seves rutes, tenint cura d'Ell. I de pecadores hi ha també la que poc abans de la Passió ungeix amb perfum i amb la seva cabellera els peus de Jesús, coneguda  com Maria de Betània, pel lloc on succeeix el fet, i amb qui a vegades se l'ha identificat, com també amb la dona adúltera perdonada i salvada per Jesús quan la volien lapidar. No estem segurs de si alguna d'elles era Sta. Maria Magdalena i si fos així quina, o si totes aquestes eren la mateixa, ja fos ella o una altre.  

Però pel que coneixem n'hi ha prou per saber que és una gran santa. Jesús la va trobar i la va aixecar del més baix del pecat a l'alt de la santedat, perquè ella també va trobar a Jesús. Té la gran sort de ser perdonada i enlairada, com el bon lladre company de creu de Jesús i com St. Pau, que de perseguidor a mort dels cristians passa a ser per un miracle diví el més gran missioner de Jesús. I no és l'únic cas, perquè per exemple St. Mateu també era publicà i cobrador d'impostos quan Jesús el va cridar a anar amb Ell i a ser deixeble i apòstol. Com també St. Pere va ser perdonat després de la triple negació, donant-li Jesús l'oportunitat de compensar-ho amb la triple afirmació d'amor que li demana, a continuació de la qual el confirma en el primat que ja li havia donat abans. O com St. Tomàs, l'escèptic, a qui Jesús amb gran consideració envers ell porta de nou a la fe i una fe molt més gran que abans. Sta. Maria Magdalena és un exemple clar d'aquest grup i d'aquest do diví del perdó, que no es limita a restablir la normalitat anterior sinó que porta a molt més alçada en la santedat. Igual que Déu va fer també després del pecat original, no retornant merament a la Humanitat al Paradís sinó més encara, unit la divinitat amb la condició humana en Jesucrist, fent-nos fills seus adoptius pel baptisme en el seu Fill propi i obrint-nos les portes de la Glòria del Cel amb Ell. Perquè del pecat i del mal deguts a l'enveja diabòlica, Déu per la seva misericòrdia en treu un bé major per als pecadors que han caigut en la temptació de l'enemic del gènere humà. Sta. Maria Magdalena és un dels més clars exemples d'aquesta actuació divina sobreabundant.  

Primer testimoni de la resurrecció de Jesucrist, la primera que el veu ressuscitat, el reconeix com a Senyor, rep instrucció d'Ell i ho anuncia als apòstols, Sta. Maria Magdalena ha rebut la consideració de "semblant als apòstols" i fins i tot "l'apòstol dels apòstols", perquè fou l'encarregada de donar-lis la bona notícia de la ressurrecció gloriosa de Jesucrist, i per tant d'evangelitzar-los. Honorem a tan gran santa i que la seva figura ens doni confiança en que malgrat ser pecadors podem ser salvats i portats a la santedat per Déu i que el seu testimoni ens evangelitzi i ens doni fe també a nosaltres.   

Un doctor de l'Església amb do de llengües

St. Llorenç de Brindisi, un gran sant i doctor de l'Església políglota

Sant Llorenç de Brindisi (1559 - 1619) és un doctor de l'Església, proclamat com a tal l'any 1959 com Doctor apostòlic, amb un gran do de llengües: coneixia i parlava amb fluïdesa molts idiomes: les llengües bíbliques llatí, grec, hebreu i arameu i a més les llengües modernes italià, francès, castellà, alemany, txec i siríac, amb quatre sistemes d'escriptura diferents. Això li permetia no sols fer una lectura i interpretació, amb exègesi i hermenèutica, dels textos originals de la Bíblia i de la Patrística occidental i oriental, sinó també predicar amb gran èxit a la gent del seu temps en les seves pròpies llengües i així ho va fer per tota Europa, a Itàlia, França, Espanya, Portugal, Alemanya, Suïssa, Àustria, Bèlgica, Txèquia...  

Frare caputxí i sacerdot, convertia al Catolicisme a molts protestants i jueus, movia a esmenar-se a molts pecadors i a més unia forces de diversos països per a lluitar contra la invasió turca, una amenaça molt present a la seva època.  La seva Teologia, a l'alçada i complementària dels seus contemporanis també doctors St. Pere Canisi i St. Roberto Bellarmino, i especialment la seva Mariologia és d'una extraordinaria claredat conceptual.