Tot i que, per dir-ho d'alguna manera, "des de fora", la Filosofia m'havia interessat des de que era un noi. A 5è o 6è de Batxillerat vaig tenir, però, un llibre de text de Filosofia per temàtiques, que se'm va fer particularment abstrús. No va ser fins a Preuniversitari, amb el manual "Historia de la Filosofia y de las ciencias" (1964) de Manuel Mindán Manero (1902 - 2006), que vaig tenir un llibre de text realment interessant i apassionant, que em va fer recuperar tota l'afició i la il·lusió per aquest camp del coneixement humà (1).
Però l'anterior llibre, que em va resultar espès i pesat, em va convèncer que aquesta assignatura "no era el meu", i per exemple d'ell vaig treure la impressió, més que res per algunes cites que il·lustraven alguns temes, que els filòsofs moderns eren gent com Schopenhauer i Kierkegaard, de personalitat complicada i vides i opinions que el mínim que es pot dir és que eren diferents, per no dir especials i fins i tot rares, com si fossin una gent apart, de pensament peculiar i idees originals, per tot el quan destacaven del comú de la gent i que en això radiqués el seu mèrit (2).
 |
| Les direccions realment són dues: amb Déu o sense |
Sören Kierkegaard (1813 - 1855), però, ens avisa molt encertadament que cal escollir, "O una cosa o l'altre", com porta el títol d'un seu llibre del 1843. I què cal escollir? Doncs sobretot, en la nostra opció fonamental per a la vida. De quin cantó vols estar? A la vida tenim un temps de vacilacions, de dubtes, però tard o d'hora cal triar. En la foto de la portada de la traducció del llibre s'hi veuen moltes direccions, però en el fons són dues, el bé o el mal. és a dir amb Déu o d'una manera humana i/o demoniaca. Cada direcció comporta tot un món amb ella: la veritat o la mentida, la llum o les tenebres, la gràcia o el pecat, la vida o la mort. L'important, com ho recorda aquest filòsof, és que no es pot estar en les dues vies alhora, ni tenir un peu en una i l'altre en l'altra, tot i que això últim pugui passar sovint, perquè som pecadors. Però a la llarga i sobretot en vistes al final, ens hem de decidir (3).
(1) A part que la Història m'agradava molt i m'ha agradat sempre, incloent les seves variants com l'Història de l'Art, Història de la Literatura, Història de les Ciències... i naturalment l'Història del Pensament. A més, en la meva opinió la Història de la Filosofia en si mateixa és allò particularment filosòfic, més que no pas els seus resultats, i com diu la dita "No s'aprèn Filosofia, s'aprèn a filosofar..."
(2) A tots dos els veia amb interès pel seu caràcter i reflexions, tot i reconeixent el seu caràcter "estrany". A Kierkegaard hi va haver una temporada que el vaig admirar molt i vaig comprar algun llibre sobre ell (Kierkegaard vivo) i algun que altre seu (Diario de un seductor). Però la seva manera d'escriure em resulta embolicada i la seva lectura se'm fa difícil, a part que les seves idees em semblen una mica afectades i la seva actitud vital una mena de pose. En canvi Schopenhauer té una manera d'escriure neta i clara però en la meva opinió diu coses a ras de terra, pedestres, quan no es queixa, fa polèmica o resulta profundament pessimista. Ja dic que a tots dos els vaig admirar des de la distància, per referències, però van perdre quan els vaig conèixer millor, Kierkegaard per l'estil i una part del fons i Schopenhauer per moltes opinions seves al meu parer totalment desencertades quan no realment errònies o autèntiques bestiesses, tot i que les sostingui amb convicció tan patent com equivocada.
(3) Al cap i a la fi només és una aplicació del que ens diu Jesús a l'Evangeli: "Ningú pot servir a dos senyors..." o el que també ens diu del "camí ample i el camí estret".
