La basílica dels 26 sants màrtirs de Nagasaki; declarada pel govern japonès "tresor nacional del Japó" l'any 1933, fou destruïda per la bomba atòmica l'agost del 1945; reconstruïda igual com era, va tornar a ser declarada tresor nacional japonès el 1953
El 6 de febrer és la festa de St. Pau Miki i els seus 25 companys màrtirs, que foren crucificats a Nagasaki el 5 de febrer de l'any 1597 per no voler deixar de donar testimoni de Crist i de l'Església. Entre els 26 japonesos i europeus crucificats hi havia preveres i religiosos, jesuites i franciscans, i també laics, entre ells tres nens petits que exercien d'escolans i que no volgueren renunciar a la seva fe.
Des de la creu, sant Pau Miki seguia predicant als seus botxins que el Cristianisme era la religió veritable i que Jesucrist era el Salvador del món. Potser per això fou rematat, amb altres dels seus companys de martiri, a llançades, establint així una perfecta semblança amb la Creu de Crist.
L'Església catòlica japonesa, fundada per la predicació de St. Francesc Xavier, és veritablement màrtir i heroica, des dels segles de terribles persecucions fins al bombardeig atòmic de Hiroshima i Nagasaki, els dos grans centres catòlics del Japó. La Cristiandat japonesa mereix el títol de tresor nacional del Japó.
Igual com per la nostra vida terrenal necessitem amor, companyia i paraules i nodriment, per la vida espiritual passa el mateix, tenim les mateixes necessitats.
Per això cal sempre, però encara més en els temps difícils, anar a Missa. Com a mínim indispensable i necessari, els diumenges i festius. Així complim amb el tercer manament, "santificar les festes". Però a ser possible més i idealment cada dia. De manera que tenim la gran sort de ser dels participants de l'acció de gràcies instituïda pel mateix Jesús al Sant Sopar abans de la seva Passió, amb la traició, el prendiment, el judici, tortures, crucifixió i mort voluntariament acceptades per a la nostra salvació. I de la seva resurrecció el dia de Pasqua, amb les aparicions, el mandat missioner i evangelitzador, l'Ascensió, la Pentecosta...A la Missa sacramentalment i espiritualment estem al Cenacle, al Calvari i al matí de Pasqua.
La Missa és proclamació i escolta de la Paraula de Déu i la consagració del pa i el vi transformats en Cos i Sang de Crist, per acció de l'Esperit Sant i la comunió que ens és aliment pel camí de la vida i per l'eternitat. Que ens dona la relació personal, intensa i íntima amb Crist, en ella fem un tast del Cel i Déu amb la seva glòria ve a nosaltres. És el do més gran i excels, el de Déu mateix que se'ns dona del tot per Amor i ve a nosaltres, fent-se aliment per divinitzar-nos, compartint amb nosaltres la seva condició divina. A més, units tots a Crist es produeix la unió entre nosaltres, que formem el seu Cos místic aquí a la Terra.
I en la Missa, on Déu es presenta al món i el món es presenta a Déu, on s'ofereix el sant sacrifici de l'altar, l'únic que salva el món, també obeïm al mateix Jesucrist i complim el que ens va manar:
"Preneu i menjeu-ne tots, que això és el meu Cos, entregat per vosaltres"
"Preneu i beveu-ne tots que aquest és el Calze de la meva Sang, la Sang de l'Aliança nova i eterna, vessada per vosaltres i per molts en remissió dels pecats".
"Feu això, que és el meu Memorial".
Per això l'Església viu de l'Eucaristia i per celebrar l'Eucaristia. És el més gran do de Déu i el necessitem molt, i és allò més gran que pot fer i viure l'ésser humà.
Més que en qualsevol altre lloc o moment, en la Missa es compleix la promesa que "on hi ha dos o tres reunits en el meu nom, allà estic Jo amb vosaltres" i "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món...". Com també "Convertiu-vos i creieu en la bona nova" i "Allò que demaneu amb fe en el meu nom el Pare us ho concedirà".
Presència real i viva de Jesucrist entre nosaltres, la Paraula de Déu que ens és llum, consol, força i guia i ens va transformant fent-nos veure les coses com les veu Déu, és a dir tal com són realment, la pregaria amb la que demanem per nosaltres i pels altres però també agraïm, ens oferim, volem unir-nos a la voluntat de Déu; l'acció de l'Esperit Sant; l'actualització de la Redempció i Salvació en l'únic sacrifici que salva el món; la comunió amb Déu i amb els altres combregants i amb l'Església universal d'ara i arreu i de tots els temps i no sols amb l'Església militant, sinó també amb la purgant i la triomfant... La Missa és un tresor inesgotable.
No ens la debem perdre, hauríem de tenir un viu desig d'assistir-hi, participar-hi i gaudir-ne dels seus il·limitats beneficis, per nosaltres mateixos, per la comunitat, per aquells pels que volem intercedir, vius i difunts, per tots els cristians i per tot el món. No hi ha res comparable a la Missa ni res que la pugui substituir.
La sorprenent i meravellosa intervenció divina en el món:
L'Esperit de Déu restaura tot allò que el pecat original
va espatllar, i amb la seva actuació renova la Creació.
A la vida hi ha l'evolució natural de les coses, la que va de vida a mort,
de la joventut a la vellesa, de la innocència i la puresa al pecat i la culpa,
de la salut a la malaltia, de l'energia i l'entusiasme a la fatiga i el
cansament, del progrés al declivi, allò que és nou es va gastant i és un
caure de dalt cap a baix, del bo al dolent,...i en definitiva del bé al mal,
perquè intel·lectualment i espiritualment això se sol acabar manifestant en una
creixent incredulitat, desesperació i falta d'amor. És un destí tràgic,aquest
corrent temporal, al que tot sembla condemnat. Un s'hi pot resignar amb
realisme o, pitjor encara, s'hi pot rebel·lar, però les coses físiques i
biològiques són així, i ens arrosseguen amb elles.
Però a la nostra vida també hi ha la sorprenent intervenció divina que s'ha
manifestat i fet evident en Jesucrist i que ho canvia tot, fins i tot aquest
mecanisme aparentment ineludible i irrevocable. Quan Déu intervé, el curs de
les coses canvia de sentit, i per sagraments com el baptisme, la confessió i la
unció dels malalts ens porta del pecat i la culpa al perdó, la reconciliació i
la gracia. De la mateixa manera l'acció de l'Esperit Sant renova el món, fent
passar de la tristesa a l'alegria, de l'odi a l'amor, de la vellesa a la
joventut, de l'antic al nou, de la malaltia a la curació i la salut, de la
feblesa a les noves forces; des de la baixesa on l'home ha anat caient és alçat
de nou i més alt que abans, perquè del paradís perdut ara és hereu del Cel. La
infinita acció divina venç tota la dinàmica material i ho restaura tot. El món
passa del dolent al bo, del mal al bé, i en els éssers humans creixen la fe,
l'esperança i la caritat. I tot això perquè som estimats, molt estimats, molt
més del que ens podem imaginar, per Ell, el Creador. Acceptem-ho amb
la visió meravellada i l'agraïment feliç i confiat dels infants.
Celebrem avui la Presentació al Temple de Jesús, als 40 dies del seu naixement al Nadal.
És quan acaba el temps de Nadal en sentit ampli, ja que en sentit estricte acaba amb l'inici del temps de durant l'any al gener.
Josep i Maria compleixen amb la Llei i porten a presentar a Jesús al Temple de Jerusalem i Maria també és purificada, tot i que no ho necessitava, però així mostren respecte, obediència i humilitat.
Aparentment Jesús és presentat al Temple, però en realitat és el Temple el qui és presentat al Nen diví recent nascut. És quan Déu es troba i es fa present amb els seus, el seu poble i la seva gent. Els ancians Simeó i Anna hi estan presents per un do de l'Esperit Sant que a més els permet reconèixer-lo i poder-lo proclamar obertament, primer a la Sagrada Família, però després a tothom qui els vulgui escoltar, que en aquell moment degueren ser pocs, almenys no masses, però al llarg dels segles han sigut molts, com nosaltres ho fem avui. Ells ens el presenten com el Messies esperat, el Fill de Déu que porta la llum al món que espiritualment viu en tenebres.
Adoració i pregària a la vida contemplativa a Taizé
D'aquí el simbolisme de les candeles, expressant exteriorment la vivència interior de poder veure la llum de Crist, i per això el nom popular de la Candelera, ja que aquestes candeles que s'encenen tenen un important paper.
També per aquest motiu és la festa de la vida consagrada, dels religiosos i religioses que han trobat en Jesucrist la llum de la seva vida, de la que ells participen i que porten no sols per a si mateixos sinó també per il·luminar als altres. Ells són testimoni d'aquesta trobada amb el Senyor i d'aquesta vida futura i eterna que s'inicia ja en la vida terrenal temporal. En aquest dia hi ha l'origen de la trobada i de la crida a viure amb Ell: Crist s'entrega del tot a nosaltres i en correspondència, i en representació nostra, ells es lliuren del tot a Crist. És un gran acte d'amor mutu entre Déu i la Humanitat.
I en altres temps es considerava també per molta gent aquest dia de festa com el de l'inici de la primavera, quan a diferència d'ara es veien les estacions d'una manera popular i dinàmica i així es considerava que l'hivern començava per Tots Sants, estava al seu punt central per Nadal i acabava amb aquest inici de febrer, quan els ametllers ja havien començat a florir a les nostres terres i quan la Natura començava a despertar. De manera que per Sant Joan en lloc de ser l'inici de l'estiu com basant-nos astronomicament ho considerem ara, era justament ple estiu, el punt central de l'estiu.
Havent passat ja el primer mes d'aquest 2021 i tot i que en el cas del passat any 2020 la seva característica excepcional no la vam notar aquí fins a mitjans de març, tot i que ja s'apuntava al gener i més encara al febrer a altres llocs del món, potser és el moment de concretar una mica més l'anticipació de com pot ser aquest any.
Perquè es dona el cas que a finals de l'any 2004 vaig fer unes observacions sobre com podria ser 2005, basades en l'experiència dels anys transcorreguts i en suposicions de poder trobar com uns patrons de desenvolupament dels fets. Vaig estar a punt de publicar-les d'alguna manera, però al final no ho vaig acabar fent, guardant-me-les per a mi mateix. I en vaig acertar algunes de principals, tot i que l'encert no es va veure clarament, en algun dels casos, fins uns anys després. Però, és clar, ja era cosa passada.
En una cruïlla, bifurcació de camins, primer propers però a la llarga distants
Ara, tenint un blog, puc mirar de publicar algunes consideracions generals afegides a les que ja vaig avançar a finals de l'any passat i que semblen evidents: que després d'un any tan excepcional com havia sigut el 2020, els mesos següents, és a dir l'any 2021, hauria de ser decisiu en un sentit o altre. Per exemple en que continuaria la situació epidemiològica, cosa que podria indicar que n'hi hauria per força temps, o pel contrari que començaria a resoldre's i a minvar la crisi sanitària, albirant-se ja una futura solució, que podria fins i tot ser propera. I en aquest sentit està clar que això marcaria els següents anys.
Sigui com sigui l'evolució de les coses aquest any, està clar que influirà i molt en els propers anys, perquè el 2020 hem vist situacions mundials massa extraordinaries com per no tenir repercusió la seva evolució actual com a mínim entre un lustre i una dècada. Els anys vinents dependran molt de com sigui aquest d'ara. Alhora, aquesta crisi en una o altra direcció i amb els matisos que tingui, d'una situació veritablement anòmala d'abast mundial com la de l'any passat, també ens mostrarà d'alguna manera com han anat les coses aquests últims anys, de nou entre els passats 5 o 10 anys anteriors, i si haguessim de fixar una data podriam dir, per diverses raons, des del 2013 ençà, ja que aquest fou l'any d'un fet tan poc comú com l'abdicació del Papa Benet XVI, esdeveniment que en les circumstàncies en que es va produir, és a dir de renunciar de forma lliure i voluntària, no passava des de finals del segle XIII. Però això és tan sols per marcar una data significativa. El que importa, és a dir com s'han fet les coses durant aquests anys, si s'han fet bé, normal o malament - i no oblidem que han estat els anys més durs de la crisi econòmica mundial, a partir de l'inici de la crisi bancària i financera iniciada el 2008 - es veurà precisament ara, és a dir si hi ha recursos, si s'ha estat previsor, si hi hagut un bon ordre de prioritats, o en canvi si hi ha mançances, degut a desencerts, errors i equivocacions.
Per tant cal anar veient com esdeven les coses aquest any, ja que això ens dirà molt no sols sobre com podran ser els propers anys sinó també com han estat realment els anys del passat recent. Perquè es evident que el passat influeix en el futur, però també és cert que el futur ens revela com ha estat de veritat el passat, ja que són causes i conseqüències i s'hi veuen els resultats. És a dir que funciona en les dues direccions: per les llavors es poden conèixer els fruits, però també pels fruits es poden conèixer quines han estat les llavors. Ens toca doncs ser espectadors atents i observadors curosos de les peculiaritats i resolucions d'aquest any, sobretot a nivell mundial, perquè així guanyarem perspectiva de l'actualitat, de l'història recent i d'una possible i fins probable línia de futur, en els anys immediats.
El qui estima a Déu sobre totes les coses i al proïsme com a si mateix per amor a Déu, ha trobat la veritat, la vida i el sentit secret de l'existència humana temporal al món, fent ja un tast anticipat de la futura vida eterna. I aquesta és la única veritable felicitat. Cal lloar i glorificar Déu, el Creador, donant-li gràcies per la seva infinita bondat, que fa que sigui així.
