Humor eclesiàstic

El bon humor entre els sants, preveres, religiosos i creients té una llarga tradició*. Des de St. Llorenç (+ 258) en el moment del seu martiri, passant per St. Tomàs More (1478 - 1535) i Sant Felip Neri (1515 - 1595) fins els temps actuals.. 

Ja St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) parlava de la "perfecta alegria", quan els flocs de neu li queien al cap i quan un porter no el deixava entrar en un convent, i fins i tot el sant Rector d'Ars, St. Joan Baptista Maria Vianney (1786 - 1859), deia que quan se sentia trist anava de seguida a confessar-se, per retrobar l'alegria. I una tradició popular diu que "un sant trist és un trist sant". 

Alguns escriptors com Erasme de Rotterdam (1466 - 1536) en el seu llibre Encomium moriae (1511) també mostren sentit de l'humor, en aquest cas satíric, i el P. Isla (1703 - 1781) fa una paròdia dels mals predicadors en el seu llibrre Fray Gerundio de Campazas (1758). El P. Luis Coloma (1851 - 1915), autor de contes infantils, té moltes observaccions divertides. I un laic com Josep Maria Folch i Torres (1880 - 1950) en els seus Els pastorets (1916) hi posa molts acudits i bromes. 

En un estil més suau hi ha llibres actuals com el de  Bernard Basset (1909 - 1988) amb Priest in Paradise; with God to Illinois (1966) i els dibuixos del franciscà Fred McCarthy (1918 - 2009) sobre Brother Juniper, iniciats el 1942, que entre 1958 - 1989 es van publicar en els principals diaris nordamericans i va haver una dotzena d'edicions de llibres de butxaca amb aquest simpàtic i humil protagonista basat de lluny en un company de St. Francesc, el germà Juníper (+ 1258), Fra Ginepro en italià, que es va incorporar a l'Orde el 1210, que era conegut com el pallasso o bufó de la congregació per les seves ocurrències i perquè semblava que li agradava que li fessin burles per la seva innocència i candor. El mateix St. Francesc, que l'apreciava molt, va dir d'ell fent un joc de paraules "Tant de bo germans tingués un bosc sencer de ginebrons com aquest". I d'aquest frare amb fama de santedat va rebre el seu nom St. Juníper Serra (1713 - 1784). I el germà Juníper dels dibuixos, tant catòlic i tan religiós, per la seva senzillesa i ingenua humanitat va triomfar durant tres dècades a tots els Estats Units, entre lectors de totes les confessions.  

Fins i tot el papa Joan Pau I (1912 - 1978), quan era patriarca de Venecia, va escriure ell llibre Illustrissimi (1976), aquí traduït com Ilustrísimos señores, una sèrie de breus lletres dirigides tant a personatges reals, vius i difunts, com a altres de ficció, amb el bon humor que li va guanyar el sobrenom popular de "el somriure de Déu". 

I es podrien citar més casos com aquests encara, però ja en són una mostra suficient abans de passar a uns quants exemples, començant per un que es podria dir "l'engany de la Lluna": . 

És un que ens toca de prop i que no és massa llunyà en el temps, va tenir lloc a finals de juliol i principis d'agost de 1969 quan diversos diaris catalans i alguns d'espanyols es van fer ressò de la notícia de que els astronautes de l'Apollo 11 havien portat i plantat en secret una bandera catalana, la senyera, a la Lluna, segons es deia per indicació de Werner von Braun o en homenatge a ell (!). La font de la notícia eren uns diaris francesos, de la zona catalana i occitana, que ho havien publicat. Uns periodistes de El Correo Catalán, que també ho havia publicat, van voler confirmar la notícia i van anar a la Catalunya Nord seguint-ne el rastre fins l'origen en un diari de Perpinyà. Preguntats els periodistes d'aquests els remeteren a una fulla parroquial (!) de la zona, i preguntat el rector els hi va dir que sí, que s'ho havia inventat ell, i que s'havia publicat com una mostra d'humor en el full, que publicava ocasionalment observacions humorístiques i acudits. El diari de Perpinyà l'hi va seguir el corrent i altres el van citar i s'ho van mig creure fins quee finalment els diaris d'aquí s'ho van creure del tot. El Correo Catalán ho va desmentir una setmana desprès dient que pel que semblava s'havia malinterpretat aquesta mostra primerenca del nou "humor lunar". I molts, com qui això escriu, van passar uns quants dies convençuts de que això era cert i una noia em va arribar a dir "els catalans sempre som els primers a tot arreu!". Sort que en el fons era un humor blanc, parroquial...

Algunes mostres més d'humor eclesiàstic: 

Que Déu us perdoni, que em feu un retrat i em traieu així... (Sta. Teresa de Jesús al frare pintor que la va representar en un quadre) 

En el fons vostè i jo pertanyem al mateix grup humà, el dels gordos (resposta de St. Joan XXIII quan encara no era Papa i era nunci a França al líder socialista radical francès Édouard Herriot) 

Arriben dos bisbes junts al Cel, cosa ja rara de per si, i veuen un edifici amb gent menjant i bevent i pregunten qui són - Són membres d'una Orde molt ascètica i austera, de dejuni i abstinència continus, els hi diuen. En un altre edifici hi ha tot de gent xerrant, cantant i ballant - Aquests eren d'una Orde de silenci estricte. I en un tercer edifici hi ha tot de gent descansant estirada en llits i dormint - Aquests són sacerdots diocesans d'aquest bisbat... (comentari d'un conegut bisbe francès en una taula amb un altre bisbe i uns quants sacerdots) 

Ja es ben curiós, ja, que celebri el seu aniversari el mateix dia que Herodes... Sí, però jo no faig tallar el cap de ningú (resposta d'un bisbe) 

L'Església anglicana està plena d'hipòcrites - Que va!, encara n'hi cabrien molts més... (resposta d'un important ministre anglicà en un debat públic amb un ateu) 

Els ateus francesos sols es solen convertir en el llit de mort davant la perspectiva paorosa d'anar a l'Infern. Als ateus alemanys els hi basta amb un bon tro proper (Georg Christoph Lichtenberg) 

Jo creuria en Déu si de sobte tot s'esquincés i una veu digués "Sóc Déu!" - Ni així!, un cop passat vostè diria "Hi ha hagut un terratrèmol i he patit una al·lucinació" (G.K. Chesterton en un debat radiofònic amb un polemista ateu) 

És a l'àtic on hi ha el calabós? - Però que diu, senyora! Com es sabut els calabossos sempre són al subterrani.. (resposta d'un membre de l'Opus Dei a una dona influïda pel llibre de Dan Brown)  

Quan arribi al Cel el primer que preguntaré és quants Jaume hi havien... (un destacat biblista actual) 

Com veureu en aquest curs quasi no sabem res de Déu - Podem posar a l'exàmen que no en sabem gairebé res? - Tu posa això i veuràs la nota que et poso... (Un professor de Teologia de l'assignatura  Misteri de Déu a una alumna)

Sinodalitat de sinodalitats i tot és sinodalitat (un mossèn) 

Vaja, així que penses que has aconseguit allò que ningú ha conseguit mai... (un sacerdot a un conegut seu ex-sacerdot autor d'un llibre sobre uns suposats descobriments estrafolaris que hauria fet)

Poca fe veig en els participants, ningú ha portat paraigües (un rector amb motiu d'una processó que es va fer en un temps de gran sequera persistent per implorar la pluja)**

Hi ha gent que sembla que no tinguin pressa per fer la trobada amb Déu (un sacerdot africà al saber d'un destacat personatge mundial que havia mort amb més de 100 anys) 

Estudiant Teologia t'arrisques a perdre la fe, estudiant Dret l'únic que perds és el temps, jo prefereixo perdre el temps a posar en risc la meva fe (un sacerdot de Senegal, estudiant a Europa). 

Igual com estudiant Filosofia hi ha el perill de tornar-te boig (una resposta d'un altre africà al precedent)

A partir d'una certa edat tots els homes ja som una mica prostatans (un membre de l'Església) 

Què és això d'amunt els cors, ho sabeu?  Sí, és el sursum corda!  Ah, ara  ho entenc! (diàleg d'una dona amb un feligrès al principi del canvi d'idioma a Missa) 

Lectura de la Carta de Sant Pau als cristians de la Galàxia... (un lector) 

El futur dels mossens del bisbat el veig negre, molt negre (un feligrès) 

És un que sembla tonto  - Aquí tots semblem tontos (resposta del porter d'un convent, a un que li demanava per un religiós del que no sabia el nom, anècdota citada pel P. Cándido Palacín en un llibret seu)*** 

En l'època del Vaticà II un periodista que cobria una conferència sobre un tema ramader va acabar la nota dient que el públic va sortir convençut que desprès del Concili el més important era el que havia proposat l'expert en la seva ponència (citat per Evaristo Acevedo a El despiste nacional II, 1971). Del mateix recull és també una nota en que es ressenyava que en un comiat de curs va prendre la paraula el director del col·legi, San Jerónimo Castaño, el qual va dir que no sent orador llegiria unes quartilles, i l'autor els segueix el corrent dient "com ha canviat l'Església, ara ja prenen la paraula en els actes fins i tot els sants" i cita l'entrada com Jerónimo Castaño (San). 

Això dels sants, en castellà, també va fer que un estudiant de japonès pensés que el fet que els japonesos posin "- san" com títol honorífic desprès del nom de les persones podria venir del temps dels missiones portuguesos, italians i espanyols al Japó, quan van veure que als personatges més apreciats per ells els hi antepossaven la partícula "San" i haurien decidit generalitzar-la a tothom, però posposant-la segons les normes de la seva gramàtica.

I crec que era St. Francesc Xavier (1506 - 1552), o sinó un altre missioner primerenc a l'Extrem Orient qui deia que l'extrema dificultat per a un europeu dels idiomes japonès i xinès li arribava a semblar una argúcia del diable per impedir o obstaculitzar que s'hi prediqués l'Evangeli. 

I per acabar un acudit sobre un missioner en una revista aliena i realment lluny de la temàtica: 

Uns indígenes es cansen d'un missioner que els predica, i incitats pel seu cap i líder religiós es disposen a capturar-lo i matar-lo. El missioner fuig corrent perseguit per tota la tribu i quan veu que l'estan a punt d'atrapar es para, es gira envers ells i sense saber què fer no se li ocurreix altre cosa que girar-se envers ells i encendre un metxero a veure si la visió de que pot fer foc els dissuadeix de fer-li mal. Només encés, els perseguidors començant pels primers i seguint successivament pels altres cauen de genolls i criden en el seu idioma "Miracle! miracle!", desistint de la seva intenció de fer-li mal i començant a convèncer-se del seu poder, tirant les armes i fins i tot suplicant-li perdó. El cap de la tribu, indignat amb aquesta actitud, els reprèn "Però no veieu que és un encenedor?", però és en va, perquè els de la tribu li repliquen "Sí, jefe... però se li ha encès a la primera!". Humor de visió externa del tema sí, però il·lustratiu. 

* En la mateixa Bíblia hi ha llibres amb un cert to humorístic, com el llibre de Jonàs. 

** Tenia molta més raó del que podria semblar. Fa molts anys una processó al santuari de Puiglagulla de Sant Julià de Vilatorta va pujar amb un Sol radiant i un cel clar i al baixar els va agafar un intens ruixat. I fa ben pocs anys en una Missa a l'ermita de St. Marc de Calldetenes una època de forta i duradora sequera, a la tornada els feligresos van quedar xops per la pluja. I pocs anys abans en una situació d'extrema sequera de molts mesos i amb els pantans buits i les reserves d'aigua sota mínims a Catalunya, un conseller de la Generalitat va anar públicament a Montserrat a demanar una ajuda amb la pluja a la Mare de Déu alhora que tots els bisbes feien fer misses amb pregàries Ad petendam pluviam i al cap de pocs dies va començar a ploure i no va parar de ploure cada dia al territori fins al cap d'un mes i mig, quan els pantans ja estaven ben plens. Una cosa semblant va passar aquells mateixos anys amb el R.C.E. Espanyol de fútbol que, anant l'últim de la Lliga i destacat, a distància del penúltim, el president, el capità i alguns dels principals ugadors van anar a Montserrat i van fer la promesa d'un peregrinatge a peu si mantenien la categoria; just a partir d'aleshores l'equip abans sempre derrotat va començar a guanyar partit rera partit i va començar a ascendir en la taula de classificació com un Soyuz sinó que va salvar la categoria, va quedar al final entre els primers i a punt va estar de classificar-se per jugar la Copa i evidentment els membres del club van complir poc desprès la promesa. Tot això és fàcilment comprovable a les hemeroteques per la qual cosa qui no creu és perquè no vol. 

*** El sacerdot José Luis Martin Descalzo (1930 - 1991) té el llibre Dios es alegre. Antologia del humor español posconciliar (1971) on cita nombrosos acudits dels anys del Concili (1962 - 1965) i sobretot els inmediatament posteriors. Com també els llibres Mossèn Tronxo (1989) i El bon Déu dels bolets (1999) de Mn. Josep Maria Ballarín (1920 - 2016) estan plens d'anècdotes divertides de la vida sacerdotal, la majoria del propi autor o de coneguts seus. I Tísner (1912 - 2000) en el llibre Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981) explica el cas d'un artista republicà espanyol molt anticlerical que ja a Mèxic va acceptar l'encàrrec de construir una capella, per part d'una dona mexicana rica i creient que el volia ajudar econòmicament donant-li feina; quan la capella va estar construida, la dona va quedar molt agradablement sorpresa pel bonica que era, amb tot de molt bon gust i en l'interior una cúpula i sostres de color blau cel amb estrelles platejades, creant un ambient celestial, i li va dir al constructor que per fer una cosa tant bella havia de tenir fe encara que no ho volgués reconèixer  i aquest li va respondre "m'he inspirat en una igual que vaig cremar a Espanya".