Humor eclesiàstic

El bon humor entre els sants, preveres, religiosos i creients té una llarga tradició*. Des de St. Llorenç (+ 258) en el moment del seu martiri, passant per St. Tomàs More (1478 - 1535) i Sant Felip Neri (1515 - 1595) fins els temps actuals.. 

Sant Llorenç (225 - 258), diaca i màrtir 

Els citats junt amb St. Genesi (+ entre 286  i 306) i St. Ardalió (+ 306), són considerats els sants patrons dels humoristes, comediants, pallassos i de l'alegria i el bon humor. 

St. Genesi o Genís de Roma (+ 286 / 306)

Ja St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) parlava de la "perfecta alegria", quan els flocs de neu li queien al cap i quan un porter no el deixava entrar en un convent, i fins i tot el sant Rector d'Ars, St. Joan Baptista Maria Vianney (1786 - 1859), deia que quan se sentia trist anava de seguida a confessar-se, per retrobar l'alegria. I una tradició popular diu que "un sant trist és un trist sant". 

St. Tomàs More (1478 - 1535)

Sant Felip Neri (1515 - 1595) 

Alguns escriptors com Erasme de Rotterdam (1466 - 1536) en el seu llibre Encomium moriae (1511) també mostren sentit de l'humor, en aquest cas satíric, i el P. Isla (1703 - 1781) fa una paròdia dels mals predicadors en el seu llibrre Fray Gerundio de Campazas (1758). El P. Luis Coloma (1851 - 1915), autor de contes infantils, té moltes observaccions divertides. I un laic com Josep Maria Folch i Torres (1880 - 1950) en els seus Els pastorets (1916) hi posa molts acudits i bromes. 

En un estil més suau hi ha llibres actuals com el de  Bernard Basset (1909 - 1988) amb Priest in Paradise; with God to Illinois (1966) i els dibuixos del franciscà Fred McCarthy (1918 - 2009) sobre Brother Juniper, iniciats el 1942, que entre 1958 - 1989 es van publicar en els principals diaris nordamericans i va haver una dotzena d'edicions de llibres de butxaca amb aquest simpàtic i humil protagonista basat de lluny en un company de St. Francesc, el germà Juníper (+ 1258), Fra Ginepro en italià, que es va incorporar a l'Orde el 1210, que era conegut com el pallasso o bufó de la congregació per les seves ocurrències i perquè semblava que li agradava que li fessin burles per la seva innocència i candor. El mateix St. Francesc, que l'apreciava molt, va dir d'ell fent un joc de paraules "Tant de bo germans tingués un bosc sencer de ginebrons com aquest". I d'aquest frare amb fama de santedat va rebre el seu nom St. Juníper Serra (1713 - 1784). I el germà Juníper dels dibuixos, tant catòlic i tan religiós, per la seva senzillesa i ingenua humanitat va triomfar durant tres dècades a tots els Estats Units, entre lectors de totes les confessions.  

Fins i tot el papa Joan Pau I (1912 - 1978), quan era patriarca de Venecia, va escriure ell llibre Illustrissimi (1976), aquí traduït com Ilustrísimos señores, una sèrie de breus lletres dirigides tant a personatges reals, vius i difunts, com a altres de ficció, amb el bon humor que li va guanyar el sobrenom popular de "el somriure de Déu". 

I es podrien citar més casos com aquests encara, però ja en són una mostra suficient abans de passar a uns quants exemples, començant per un que es podria dir "l'engany de la Lluna": . 

És un que ens toca de prop i que no és massa llunyà en el temps, va tenir lloc a finals de juliol i principis d'agost de 1969 quan diversos diaris catalans i alguns d'espanyols es van fer ressò de la notícia de que els astronautes de l'Apollo 11 havien portat i plantat en secret una bandera catalana, la senyera, a la Lluna, segons es deia per indicació de Werner von Braun o en homenatge a ell (!). La font de la notícia eren uns diaris francesos, de la zona catalana i occitana, que ho havien publicat. Uns periodistes de El Correo Catalán, que també ho havia publicat, van voler confirmar la notícia i van anar a la Catalunya Nord seguint-ne el rastre fins l'origen en un diari de Perpinyà. Preguntats els periodistes d'aquests els remeteren a una fulla parroquial (!) de la zona, i preguntat el rector els hi va dir que sí, que s'ho havia inventat ell, i que s'havia publicat com una mostra d'humor en el full, que publicava ocasionalment observacions humorístiques i acudits. El diari de Perpinyà l'hi va seguir el corrent i altres el van citar i s'ho van mig creure fins que finalment els diaris d'aquí s'ho van creure del tot. El Correo Catalán ho va desmentir una setmana desprès dient que pel que semblava s'havia malinterpretat aquesta mostra primerenca del nou "humor lunar". I molts, com qui això escriu, van passar uns quants dies convençuts de que això era cert i una noia em va arribar a dir "els catalans sempre som els primers a tot arreu!". Sort que en el fons era un humor blanc, parroquial...

Algunes mostres més d'humor eclesiàstic: 

Que Déu us perdoni, que em feu un retrat i em traieu així... (Sta. Teresa de Jesús al frare pintor que la va representar en un quadre) 

En el fons vostè i jo pertanyem al mateix grup humà, el dels grossos (resposta de St. Joan XXIII quan encara no era Papa i era nunci a França al líder socialista radical francès Édouard Herriot) 

Arriben dos bisbes junts al Cel, cosa ja rara de per si, i veuen un edifici amb gent menjant i bevent i pregunten qui són - Són membres d'una Orde molt ascètica i austera, de dejuni i abstinència continus, els hi diuen. En un altre edifici hi ha tot de gent xerrant, cantant i ballant - Aquests eren d'una Orde de silenci estricte. I en un tercer edifici hi ha tot de gent descansant estirada en llits i dormint - Aquests són sacerdots diocesans d'aquest bisbat... (comentari d'un conegut bisbe francès en una taula amb un altre bisbe i uns quants sacerdots) 

Ja es ben curiós, ja, que vostè celebri el seu aniversari el mateix dia que Herodes... Sí, però jo no faig tallar el cap de ningú (resposta d'un bisbe) 

L'Església anglicana està plena d'hipòcrites - Que va!, encara n'hi cabrien molts més... (resposta d'un important ministre anglicà en un debat públic amb un ateu) 

Els ateus francesos sols es solen convertir en el llit de mort davant la perspectiva paorosa d'anar a l'Infern. Als ateus alemanys els hi basta amb un bon tro proper (Georg Christoph Lichtenberg) 

Jo creuria en Déu si de sobte tot s'esquincés i una veu digués "Sóc Déu!" - Ni així!, un cop passat vostè diria "Hi ha hagut un terratrèmol i he patit una al·lucinació" (G.K. Chesterton en un debat radiofònic amb un polemista ateu) 

És a l'àtic on hi ha el calabós? - Però que diu, senyora! Com es sabut els calabossos sempre són al subterrani.. (resposta d'un membre de l'Opus Dei a una dona influïda pel llibre de Dan Brown, un llibre segons es diu ple d'afirmacions impossibles, almenys en la primera edició, com "un monjo de l'Opus Dei", "quan el Sol es ponia, Venus sorgia a l'altra extrem de l'horitzó" i "s'amagaren darrera un quadre" que resulta que és de dimensions bastant reduïdes, unes afirmacions que no sé si són totes certes o algunes eren una sàtira dels molts errors de la novel·la)  

Quan arribi al Cel el primer que preguntaré és quants Jaume hi havien... (un destacat biblista actual) 

Com veureu en aquest curs, quasi no sabem res de Déu - Podem posar a l'exàmen que no en sabem gairebé res? - Tu posa això i veuràs la nota que et poso... (Un professor de Teologia de l'assignatura  Misteri de Déu a una alumna)

Sinodalitat de sinodalitats i tot és sinodalitat (un mossèn) 

Vaja, així que penses que has aconseguit allò que ningú ha conseguit mai... (un sacerdot a un conegut seu ex-sacerdot autor d'un llibre sobre uns suposats descobriments estrafolaris que hauria fet)

Poca fe veig en els participants, ningú ha portat paraigües (un rector amb motiu d'una processó que es va fer en un temps de gran sequera persistent per implorar la pluja)**

Hi ha gent que sembla que no tinguin pressa per fer la trobada amb Déu (un sacerdot africà al saber d'un destacat personatge mundial que havia mort amb més de 100 anys) 

Estudiant Teologia t'arrisques a perdre la fe, estudiant Dret l'únic que perds és el temps, jo prefereixo perdre el temps a posar en risc la meva fe (un sacerdot de Senegal, estudiant a Europa). 

Igual com estudiant Filosofia hi ha el perill de tornar-te boig (una resposta d'un altre africà al precedent)

Vaig anar a una Missa on el mossèn ho va cantar tot, el glòria, el credo, el parenostre, la homilia... (una senyora)

Diumenge que ve és la Festa de la Bellesa, amb l'Homenatge a la Bellesa, oi? (una feligresa, que tot i que bellesa i vellesa sonen igual, per un moment em va fer pensar que ho deia amb b i no amb v, potser per allò de que Déu és el bé, la veritat, l'amor i la bellesa) 

"Mai he sigut casta..." (declaració d'una religiosa ficada en política, que en un primer moment no va entendre el riure del públic davant la seva afirmació que mai havia pertanyut a l'èlit governant, el malentès s'haguès evitat no estalviant el connector "de la") 

A partir d'una certa edat tots els homes ja som una mica prostatans (un membre de l'Església) 

Què és això d'amunt els cors, ho sabeu?  Sí, és el sursum corda!  Ah, ara  ho entenc! (diàleg d'una dona amb un feligrès al principi del canvi d'idioma a Missa) 

Lectura de la Carta de Sant Pau als cristians de la Galàxia... (un lector) 

El futur dels mossens del bisbat el veig negre, molt negre (un feligrès) 

Els bisbes sostenen el bàcul amb la mà esquerra, per això amb la mà lliure beneeixen cap a la dreta i amb l'altre fan moviments de bàcul cap al cantó esquerra (llegit o sentit a dir en algún lloc eclesial) 

És un que sembla tonto  - Aquí tots semblem tontos (resposta del porter d'un convent, a un que li demanava per un religiós del que no sabia el nom, anècdota citada pel P. Cándido Palacín en un llibret seu)*** 

Segons explicava un familiar meu, als anys 40s o primers 50s, un membre d'una congregació religiosa ensenyava als seus pupils una cançó que ell cantava començant per "Las banderas de Portugal..." i seguia de forma instrumental per ensenyar música i cants del món sense adonar-se'n encara que el que deia realment laa cançó era "Lavanderas de Portugal..."

"El paper ho aguanta tot, i Internet encara més" (avis d'un professor de l'ISCRV als seus alumnes de que no es creguessin tot el que llegissin, ni menys el que trobessin a les xarxes)

"Cumplimiento: cumplo y miento" (anàlisi del concepte per la paraula per un professor universitari)  

"Coneixeu el GPS de les relacions humanes? És gràcies, perdó i sisplau" (ideat per un sacerdot i aviat en boca de molts) 

"Bé, mossèn, ara ja ens hem guanyat el Purgatori" (un feligrès al seu rector desprès d'una Cerimònia comunitària de la Penitència amb confessions). "Lloat sigui Déu! És el Purgatori" (relacionat amb l'anterior, comentari d'un prevere sobre unes ànimes que arriben a l'altre món) 

"Encara que vostè s'equivoqui manant, nosaltres encertem obeïnt-lo" (resposta d'una delegació de sacerdots a principis del segle XX a un bisbe que tenia unes propostes que no eren compartides per la majoria del clergat de la diòcesi) 

"Tinc diversos germans - Tots vius? - Sí, tots vius excepte jo, que encara treballo" (observació d'un mossèn ja molt gran d'edat, preguntat per la seva família) 

"El que jo dic va a Missa! Jo no, però el que jo dic sí" (afirmació d'un personatge republicà i no creient d'una comèdia de Mihura. El fet recorda també a aquell poeta català del que es deia que encara que ell no anava a Missa els seus escrits sí que hi anaven, sobretot als casaments i fins i tot a alguns funerals)

"Aquí, com que ha baixat molt l'assistència, a l'hivern no tenim problema, si fa molt fred cremo alguns bancs de fusta de l'església com a calefacció" (declaracions d'un vell rector de poble a la televisió catalana)

"No volíem una Església pobre? Doncs ara ja la tenim..." (constatació d'un sacerdot ja molt gran d'edat uns quants anys desprès del Vaticà II) 

"Abans hi havia 6 mossens per una parròquia, ara hi ha un mossèn per a 6 parròquies" (un membre i col·laborador d'una parròquia, la seva constatació la vaig viure personalment quan desprès de ser 4 anys vicari em van rector d'aquest nombre de parròquies) 

"És com el cas d'un que anava a Missa a peu. Va adquirir una bicicleta i per la novetat alguns diumenges no va anar a Missa per voltar amb la bicicleta. Però ben aviat va tornar a assistir a Missa, ara anant-hi amb la bicicleta" (Enrique Miret Magdalena, 1914 - 2009) 

"El Papa, amb motu propia...   - Anda! El Papa té moto pròpia!" (un alumne de les classes de religió)

"El Papa de Roma... i qui és la Mama de Roma?" (una nena de classe de religió) 

"Els religiosos som comunistes, no de ideologia política sinó de pràctica de vida, perquè ho tenim tot en comú" (un religiós als seus alumnes de classe, en plena època del franquisme) 

"Feliços els perseguits per la justícia..." (entès malament per uns nois, avui dia és millot dir "per causa de la justícia" o "per voler ser justos")

"No li demaneu a Déu malalties, que pocs es santifiquen en elles" (fa força anys un mestre espiritual als seus deixebles)

"Un exemple de falta de desig d'esmena en el pecat: - Vaig robar uns sacs en un magatzem - Quants? - Quatre, però possi cinc, que demà m'emporto el que falta" (En un fulletó sobre la confessió d'un sacerdot andalús, inventat per mostrar-ho ben clar). "Miri, jo sóc de tal ciutat... - No segueixi per aquí, que això no és cap pecat sinó una desgràcia com qualsevol altre..." (Un altre per l'estil referent a la confessió)

"Mossèn, vaig comprar un llibre seu, una novel·la... però mossèn, quin llenguatge i quines coses d'escriure! - No sóc jo l'autor, és un meu nebot que es diu igual i que és professor d'Institut" (aclaració d'un mossèn ja molt gran edat a una feligresa que va comprar un llibre pensant que era seu)

"Jesús era tan humil que podent néixer a Bilbao, va preferir néixer a Betlem" (acudit sobre els bascos i l'orgull per la seva terra)

"Vaig anar al Monasterio de Piedra..." (dit pel meu pare, i jo que era un nen, o un noi, pensava "quina meravella, un monestir de pedra") 

Un futur mossèn quan feia el servei militar comentava amb uns companys que no tenia sort en buscar parella  i un li va dir "A tu el que et passa és que quan ets bo ho ets tant que avorreixes fins i tot a les ovelles i fas pensar que si mai ets dolent series terrible". També quan li preguntaven pel sexe a la mili o a l'esport ell deia la seva sincera opinió de que era per tenir fills i formar una família li deien "penses i parles com un mossèn, no has pensat mai en fer-te'n?". Fins i tot anys anys abans que entrés al seminari o ho pensés fer, molts amics i alguns coneguts ja li deien "mossèn" o "el mossèn", cosa que només li estranyava a ell, el pla del qual sempre havia sigut casar-se i tenir una família nombrosa. 

Un sacerdot estranger deia que va escollir el sacerdoci i es va ordenar perquè pensava que cap noia que li agradés, jove, simpàtica, atracctiva i bonica, el voldria per espòs essent com era pobre i no massa agraciat físicament., i ho deia humilment, cosa que remet a allò sabut de que Déu exalta els humils. I això recorda a un altre mossèn que en alguna ocasió havia dit "Vaig comprovar que tot i que ho vulguès i ho intentés no em sortia i no podia viure una vida ordinaria, per això vaig concloure que n'hauria de viure una d'extraordinària", probablement parodiant una frase de Kierkegaard que devia conèixer, com cito més endavant en un altre cas tan similar que sembla idèntic. 

"Primer hi havien els dinosaures, desprès va caure un meteorit i hi va haver una gran explosió, i això els va transformar en homes" (versió alternativa d'una nena a l'afirmació del professor de religió de que Déu va crear els ésses humans, home i dona) 

En una classe de religió un sacerdot africà va ser convidat pel professor a parlar del seu país i  la seva vocació i experiència com a seminarista i prevere i un alumne li va preguntar si era verge, "Per favor! - va contestar - No he estat mai casat i per tant no he fet mai el que fan les persones casades...". Aquest mateix al ser-li dit que un determinat feligrès afirmava que se li havia aparegut un sant es va mostrar escèptic "Un sant?, a un feligrès?... noo" amb un to d'escepticisme i un seminarista amic seu li va respondre "Quan tu siguis sant seràs dels que més t'apareixeras, i llavors diràs a la gent, "Veieu que fàcil és apareixer-se? No sigueu incrèduls, tingueu fe..."

"Que vinguin el C. i el R. Stop. Horrorrosa sequera. Stop" (telegrama que vam pensar  que ens  podrien enviar des de Rwanda quan retornessim a Europa. L'agost de 2007 el qui això esciu, llavors seminarista, vaig estar un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi, amb en C. un sacerdot rwandès. Amb monòtona regularitat arribaven a un lloc que feia 4, 6 o 8 mesos que no poblia, molt més de l'usual, i això arreu de Rwanda i de Burundi. I quan hi arribavem, desprès de tant temps sense pluja, no fallava mai, l'endemà o a vegades el mateix dia de l'arribada, començaven a cada població unes pluges torrencials d'un dia sencer o dos. Això ens va passar cada vegada que arribavem a una població, 6 o 7  cops a Rwanda i 3 o 4 a Burundi, de manera que ja ens hi anaven acostumant i ho esperavem. En C., africà, ho atribuïa a que el temps estava destirotat i ja no era tan regular com abans. I jo li vaig dir que no, que era l'energia combinada de nosaltres dos junts la que ho povocava, cosa que de ser certa i si corria la veu podia provocar notificacions com la citada enviaddes al nostre bisbat: "Enviïns al C. i R. amb urgència, fa quasi un any que no ens plou...") 

El C. tenia anècdotes i comentaris molt bons. En una ocasió en un restaurant africà de Vic, portat per un senyor de Togo, on vam voler anar a menjar abans d'anar a l'Àfrica, li va preguntar a la recepcionista del esrabliment, una noia morena però no negre, "- Ets africana? - No, jo no, ens va dir somrient. - D'on ets? va demanar el C. -Del Marroc..." i quan vam anar cap al menjador, en C. em va dir resignat i pensatiu, "- Mira! És del Marroc i no és africana, mira...". 

Quan era un nen petit i estudiava en un col·legi religiós de Barcelona, un senyor ja gran que era sacerdot i religiós, un "padre", ens va dir un dia que havia anat a fer una visita convidat a un convent de religioses, no sé si de la seva mateixa Orde o d'una altre, i ens va dir que havia quedat sorprès pel joves i amables que eren, "Són unes mongetes" ens va dir "Unes mongetes tendres..." (potser traduïa directament del castellà ,que devia ser el seu idioma, "unas monjitas tiernas"... I és que en castellà aquesta confusió també és possible, però no amb les monges sinó amb les jueves)

"En un futur, el sacerdot abans de començar la Missa donarà uns copets a un pal o a l'ambó i ni ell ni els feligresos sabran que això ve de quan el sacerdot donava uns tocs suaus al micròfon per comprovar que funcionés" (un professor de litúrgia, potser el mateix que va dir també que "En el temps immediat al Concili quan vaig escoltar per primer cop "llibertat de cults" em va sonar molt malament" i no era pel concepte). I que potser es cert es veu en que anys desprès dels fets del 2020 i 2021 i d'aquell virus que era capaç d'escapar-se d'un laboratori de màxima seguretat però al que frenava una senzilla mascareta, i que pel que es deia en les notícies, i en les obligacions imposades de toc de queda, preferia sortir de nit com els vampirs de la mitologia, i que va desaparèixer dels partes diaris tan bon punt l'exèrcit rus va entrar a Ucraïna, molts sacerdots ens seguim rentant les mans amb gel hidtoalcòholic abans de donar la comunió.

"Quin plaer més gran dona rascar-te quan et pica... que rar que no sigui pecat" dit en una classe de Moral per un destacat moralista català actual, que en una altre ocasió també va dir "Quan arribem al Cel descobrirem: la teologia perfecta, la litúrgia molt bé, la religiositat molt bona, la moral... bastant despistats".  Recorda un sacerdot que deia que "fer-se tatuatges crec que és pecat, i si no ho fos ho hauria de ser". O un altre que desprès d'un llarg diàleg sobre un tema moral complicat i delicat que se li presentava va acabar "aquesta és la meva opinió, però per més seguretat ho hauries de consultar amb un sacerdot" (tot i que potser volia dir "amb el bisbe").

Dos mossens que s'ocupaven dels enterraments en una parròquia, un com a titular de la mateixa i l'altre com el seu substitut quan ell no podia, es van trobar que havien d'estar fora durant una setmana en les mateixes dates i d'entrada no trobaven ningú que els poguès reemplaçar: "Haurem de pregar perquè aquesta setmana no es mori ningú a la parròquia" va dir un, "Això ho hauriem de demanar sempre" va respondre l'altre. 

"En l'ampli ventall de la vida religiosa hi ha dos extrems: els que es creuen uns sants i són uns hipòcrites, i els que es creuen uns hipòcrites i són uns sants", observació que s'ha sentit més d'una vegada. I també la constatació "La modèstia és una gran virtut... llàstima que d'això no se'n pugui pressumir". 

Un altre diàleg entre dos sacerdots "A la teulada de l'església ens hi està creixent una figuera" - "Que bé, així tindrem figues". I un professor en una classe a l'ISCRV "Potser jo no sóc el més adequat per dir-ho però un defecte que cal evitar és el narcissisme" (un professor de nom Narcís) 

"A Montserrat molta gent no ho sap però hi ha uns subterranis, una cosa per l'estil dels que surten a "El Nom de la Rosa", bé, les intrigues i tot això no, però els subterranis si" (un famós monjo de Montserrar donant una conferència aa Vic cap a l'any 1997). Aquest monjo llavors em va semblar per l'aspeccte que era una persona jove, en la quarentena o com a molt de 50 anys, fins que va dir "Quan va esclatar la guerra civil el 18 de juliol de 1936 el meu pare em va dir "Nen, surt al carrer a veure que és tot aquest rebombori que se sent" i jo vaig pensar que quants anys tindria si havia nascut abans de l'inici de la guerra, i desprès vaig saber que en tenia 8. I és que com també he sentit a dir, així com els futbolistes i altres atletes solen semblar més grans, els sacerdots i religiosos sempre aparenten més joves, n'hi ha que semblen en la seixantena i en tenen vuitanta i tants. 

I això em recorda una feligresa que esrudiava en un curs de formació cristiana i que preguntada per un mossèn en un dinar quants anys tenia va dir "En tinc 80... bé, en realitat 84" - "Mira, encara n'amaga quatre..." 

Crec que era el mateix monjo de Montserrat que explicava una anècdota de molts anys enrere, quan un jove mestre de novícis va sorprendre'n a un que contra les regles havia sortit de nit a fora a passejar una estona i esbargir-se prenent l'aire, i quan li anava a esbroncar renyant-lo per la falta, el aprenent li va fer un gest de silenci posant el dit sobre la boca i va entrar de seguida a la seva habitació, tancant la porta. I sorprès per l'audàcia del jove no va saber reaccionar en aquell moment, pensant que ja li retrauria les dues coses l'endemà, però abans va voler consultar amb un superior seu, monjo expert que havia sigut també director de novicis, a veure que calia fer en aquest cas. - Quan ha sigut una falta tan greu i una actitud tan descarada... doncs potser el millor en aquests casos és fer veure que no ha passat res! (I potser ho deia per que no perdés autoritat i per no sentar un precedent) 

Als primers anys 70s un sacerdot espanyol als Estats Units va fer cent i escaig anys i un col·lega li va dir - Ara ja deveu pensar en fer aviat la trobada amb Déu... - No posem límits a l'omnipotència divina... Anècdota molt similar a la d'un sacerdot d'aquí, Mn B, que al fer 90 anys li van fer una festa d'homenatge i li van comentar que ara ja es podia retirar satisfet, i va contestar el mateix o molt semblant. I desprès d'un enterrament d'un senyor de 102 anys un sacerdot li va dir a Mn S. per si el coneixia, perquè eren veïns, i destacant la seva longevitat i aquesta va dir - No em sembla massa gran, perquè en tinc 82 i d'aquí 20 anys si Déu vol tindré aquesta edat i segur que voldré seguir fent coses. 

A un senyor també de 100 i escaig anys, en perfecte estat mental i en bones condicions físiques, i que, solter tota la vida, fins els 100 havia viscut sol a casa seva i que fins llavors encara pintava quadres com a hobby, un bisbe al visitar el Casal d'Avis d'una població, sorprès per tot això li va preguntar - Però vostè què menja? - El mateix que tothom...

Un sacerdot (dreta) parlant al tren amb un lladre al film "Father Brown, Detective" (1954),
on el famós personatge del Pare Brown de GK Chesterton esrà encarnat per Alec Guinness

Fa pocs anys a Osona un sacerdot va trobar un missatge de veu de l'aleshores vicari episcopal de la diòcesi en que li deia "Sisplau, truca'm de seguida que puguis, quan sentis el missatge, és molt urgent..." i estranyat va comentar als seus familiars - "Potser és que m'han nomenat bisbe de Solsona", una seu que llavors estava vacant. Desprès va resultar que era per fer una sustitució d'una Missa aquell mateix dia

Un bisbe d'una diocesi era a més temporalment administrador d'una altra de veïna que havia quedat vacant i per un temps, havent quedat just llavors vacant una altre diocesi veïna, es va dir que si el nomenarien bisbe no sols de la seva sinó titular també de les dues veïnes, i es va sentir a algú comentar - Això ja seria com un nou Imperi... 

A una persona castellana devota li va demanar que definís amb una sola paraula la missió rebuda pels cristians de Jesús i va contestar "Comodidad... Sí: Como dí, dad!" (anecdota citada per un ajudant a Missa, que també va citar en un altre tema que a un professor de secundària un que dubtava si ser-ho li va demanar que diguès amb només dues paraules perquè era bo ser docent "Juliol i agost", diu que va respondre. I en un cas diferent, un mestre deia "Cada dia haig d'anar al cole... com un nen petit")

Un sacerdot comentava que estava convençut que Déu vol, si li deixem, salvar totes les seves criatures humanes, i afegia - Sí, crec que vol conservar amb Ell fins i tot a un com jo...

Un altre sacerdot: Jesús va dir a la paràbola va dir que deixessim a les 99 ovelles en seguretat i anessim a cercar la perduda fins que la trobessim i la retornessim al ramat sana i estalvia.. però ara se n'han anat 99 i ens hem quedat a cuidar la que quedava

Un professor de l'ISCRV davant la frase de que l'Infern pot estar buit - d'éssers humans, s'entèn - afirmació que segons com pot portar al gravíssim pecat de presunció, va contestar a l'estudiant que la citava: - Sí, certament l'Infern pot estar buit, però cal pensar que potser jo l'inauguraré...

També d'un professor al centre, "La frase Jo vull salvar-me és equivocada i si es pren literalment herètica", cal dir "Deixar que Jesús em salvi"  o encara en plural "ens salvi". I deia que "Quan toca determinat text bíblic és quan més heretgies se senten en els comentaris al mateix". Ara que potser era el mateix professor que deia "Com diu un  gran filòsof: No ho diem bé, però tot i així ens entenem". 

A un conferenciant li vaig sentir dir: "Val més fer-se filòsof que teòleg, el filòsof, fins i tot el catòlic, té molta més llibertat de dir el que li sembla, sota el paraigües de la filosofia, que el que exerceix de teòleg" 

I un que era professor de Filosofia al mateix centre - Si St. Tomàs d'Aquino va ser capaç de cristianitzar a Aristòtil, és que es pot cristianitzar tot...

Un altre professor de l'ISCRV comentat els Salms en el punt de "a la tonada de" preguntat què significava "Ve a dir: això a ritme de cha-cha-cha..."

I encara un altre: "I segurament perquè no diguem Arri, arri, tatanet!, ara se'ns diu que en català s'ha de dir Ari" 

Finalment, un que parlant de l'emperadriu bizantina Irene, va dir que per manar ella sola va fer treure els ulls i empresonar al seu fill Constantí, co-emperador seu, i més tard, resumint sobre ella va dir "en fi, una figura femenina simpaticona..." davant d'una audiència de figures femenines escandalitzades perquè qualifiqués així a una mare que va fer cegar al seu fill, tot i que el professor ho deia per la seva iconodulia i per altres fets del seu mandat, com el projecte fallit de casament de Carlemany amb ella, que haguès unificat de nou l'Imperi Romà. 

I un estudiant del ISCR un cop ja era professor de Batxillerat els comentava als seus alumnes "Allà uns quants professors volien que coneguessim bé les opinions dels mestres de la sospita, Marx, Darwin, Freud, Nietzsche... perquè ens acostumessim a les crítiques"

- Ah, veig que portes una creu de Sant Pere - La camiseta me la van regalar i ni tan sols sé el que significa aquest símbol (diàleg entre un sacerdot i un jove aficionat al rock que portava una creu invertida a la roba)

Una història molt coneguda en mitjans eclesiàstics és la de la compatibilitat de fumar i resar. S'explica que dos superiors de congregacions, un jesuïta i un franciscà es trobaren en el tren anant a Roma i parlant van descobrir que anaven a veure al Papa pel mateix assumpte, el citat. Tots dos feren les gestions a la Cúria i a la tornada tornaren a coincidir en el mateix tren i comentaren el resultat de la seva consulta i tingueren la sorpresa que al franciscà li van dir que no, que de cap manera, i en canvi al jesuïta li havien autoritzat sense problemes. "Que li vau demanar al Papa?" li preguntà el jesuïta, "Doncs això, si es podia fumar mentre es resa...", "Ah, és que jo li vaig demanar si es podia resar mentre es fuma...". El mateix es podria dir de resar i menjar: evidentment no es pot menjar quan es resa, però sí que es pot resar mentre es menja. 

Un laic casat i pare de família nombrosa i crític amb els solters li va dir en una ocasió a un d'ells "Hi ha gent que sembla que quan se'n vagin d'aquest món només deixaran un esquelet", segurament sense recordar que a més d'un o més fills també es pot escriure un llibre i plantar un arbre. Però en aquest sentit de crítica a les persones sense descendència, fins i tot un sacerdot, Àlvar Maduell, va arribar a escriure un llibre titolat  Si el celibat fos un pecat... (1980), potser sense caure en compte que el matrimoni no és cosa d'un sinó de dos i per tant si un no es casa normalment no té la culpa ell sol, molt especialment si ho ha intentat. Per experiència meva pròpia puc dir que la meva primera opció sempre havia sigut casar-me i tenir fills, a poder ser una família nombrosa com la del meu pare, pare de set fills. Ho vaig intentar un parell o tres de vegades però no va sortir, per això penso que ja vaig complir, i que era que Déu em cridava per un altre camí, com deia Kierkegaard "vaig comprovar que no podia dur una vida ordinària, per tant vaig acceptar que n'hauria de viure una d'extraordinària". I això d'haver estat molt enamorat i no haver reeixit a l'èxit és com una vacuna que immunitza i garanteix la fidelitat al celibat promès: "si no em vaig casar amb aquella de que n'estava tan enamorat...". I el celibat sacerdotal té motius teològics i religiosos, però també humans i practics com la disponibilitat i la llibertat, i altres de més complicats referents a les relacions humanes, com un sacerdot anglicà li va dir a un monjo catòlic "No sabeu la sort que teniu: nosaltres tenim uns problemes!...en ocasions no estem enemistats dos de nosaltres, sinó les respectives dones". I per acabar de rematar tot aquest assumpte la broma que el dia 28 de desembre de 2022 alguns mitjans de comunicació van publicar afirmant que s'havia filtrat que el Papa Francesc aviat declararia el matrimoni obligatori per a tot el clergat catòlic, en el context de la lluita contra els abusos sexuals, i amb la justificació teòlogica de Gn 1,28 i Gn 2,18 i alguns avisos de St. Pau, i tenint en compte que el celibat obligatori no és tant una qüestió teològica com disciplinar, i que per tant decretava que tots els sacerdots entre 25 i 60 anys tindrien 4 mesos de termini (!), a partir de la publicació del motu propio, per escollir una muller adequada i casar-s'hi i si no la troba o s'excusa per aquest motiu, seria el bisbe de la diòcesi l'encarregat de buscar-li en un temps raonable, i si no es volen casar se'ls instruiria procès penal per excloure's del sacerdoci, i que això seria un veritable pas en la lluita contra la pederàstia i la revolució més important del últim mil·lenni. I recordo que en els breus instants que força sorprès vaig considerar si podia tenir cap fonament aquesta barbaritat - un total disbarat es mirès com es mirès, començant pel fet que tot casament obligat és invàlid de ple dret, tant eclesiàsticament com civilment - vaig arribar a pensar "bé, a mi ja no m'afecta per l'edat, però potser als grans d'edat els hi ho recomenaran molt". Bé, aquesta no és una inocentada eclesial sinó periodística, però de tema eclesial, una presa de pèl a tot el personal tant creient com no creient que haguès picat ni que fos momentàniament i donant-li  una credibilitat minsa, mínima, tot i no caure d'entrada en el dia que era. Que el tema està present, però, es veu en dos sacerdots que en un dinar de germanor parlaven que si un determinat bisbe haguès ordenat il·legalment, l'ordenació no seria vàlida, i l'altra espontàniament va comentar "Mira, doncs es podrien casar...". I per tancar el tema recordo que quan per primer cop vaig llegir allò de les condicions "que sigui marit d'una sola dona, que els fills siguin creients, que tota la família l'obeeixi, que sigui una persona de prestigi i influència en la societat" vaig pensar que en el meu cas "ni una...". 

Afirmacions provocatives de  sacerdots. - Avui tinc cita amb una noia a la que vaig de tant i que sempre que hi vaig em pren el pèl i els quartos... - !? - Sí, amb la perruquera del poble, i li dic que em faci un complet - !? - Sí, cabells, barba i pèls de les orelles, és que ja començava a semblar un Papà Noel. 

I una altre de tema diferent en un dinar de clergues - A vegades a Internet entro a pàgines no recomanables... - !? - Sí, a pàgines de cotilleo clerical, com G.G., I.V., La C. de la T... - Ah, mires notícies i xafarderies dels nostres...  

I és que tots els homes solen ser prudents i previnguts amb les dones, i més avui dia, i no sabria dir si més els promesos i casats o els solters. Un d'aquests en una conferència va explicar com anècdota els problemes que havia tingut amb una dona amb càrrec d'autoritat i com se n'havia sortit bé amb tacte i diplomàcia al tractar-la i acabada la conferència vaig sentir que a dos oients al sortir "Pot ser això de que les dones amb poder sobre tu, segons com poden ser bastant empipadores?" comentava el més inexpert, "El 99 per cent..." li digué l'altre, que ell sí que tenia un càrrec.

En l'època del Vaticà II un periodista que cobria una conferència sobre un tema ramader va acabar la nota dient que el públic va sortir convençut que desprès del Concili el més important era el que havia proposat l'expert en la seva ponència (citat per Evaristo Acevedo a El despiste nacional II, 1971). Del mateix recull és també una nota en que es ressenyava que en un comiat de curs va prendre la paraula el director del col·legi, San Jerónimo Castaño, el qual va dir que no sent orador llegiria unes quartilles, i l'autor segueix el corrent a l'errata dient "com ha canviat l'Església, ara ja prenen la paraula en els actes fins i tot els sants" i cita l'entrada com Jerónimo Castaño (San). 

I un que ja tenia la costum de fer broma, més benintencionada i pietosa, com convidant a ser-ho o desitant que un futur ho fos, que no pas lleugerament irreverent, de qualificar "avui és sant Tal, professor d'universitat, casat i pare de família" el dia de l'aniversari del tal Tal, amic seu, quan forces anys més tard ja era sacerdot tenia dos companys i amics sacerdots als que alguna vegada felicitava, aquests sí el dia del seu sant, el 29 de juny, dient-los "i no descarto que algun dia en el futur, l'Església no celebri també la festa conjunta de St. Pere A i de St. Paul B". 

Això dels sants, en castellà, també va fer que un estudiant de japonès pensés que el fet que els japonesos possin "- san" com títol honorífic desprès del nom de les persones podria venir del temps dels missiones portuguesos, italians i espanyols al Japó, quan van veure que als personatges més apreciats per ells els hi antepossaven la partícula "San" i haurien decidit generalitzar-la a tothom, però posposant-la segons les normes de la seva gramàtica.

I crec que era St. Francesc Xavier (1506 - 1552), o sinó un altre missioner primerenc a l'Extrem Orient qui deia que l'extrema dificultat per a un europeu dels idiomes japonès i xinès li arribava a semblar una argúcia del diable per impedir o obstaculitzar que s'hi prediqués l'Evangeli. 

I per acabar un acudit sobre un missioner en una revista aliena i realment lluny de la temàtica: 

Uns indígenes es cansen d'un missioner que els predica, i incitats pel seu cap i líder religiós es disposen a capturar-lo i matar-lo. El missioner fuig corrent perseguit per tota la tribu i quan veu que l'estan a punt d'atrapar es para, gira cap a ells la mirada i sense saber què fer no se li ocurreix altre cosa que girar-se envers ells i encendre un metxero a veure si la visió de que pot fer foc els dissuadeix de fer-li mal. Només encés, els perseguidors començant pels primers i seguint successivament pels altres cauen de genolls i criden en el seu idioma "Miracle! miracle!", desistint de la seva intenció de fer-li mal i començant a convèncer-se del seu poder, tirant les armes i fins i tot suplicant-li perdó. El cap de la tribu, indignat amb aquesta actitud, els reprèn "Però no veieu que és un encenedor?", però és en va, perquè els de la tribu li repliquen "Sí, jefe... però se li ha encès a la primera!". Humor de visió externa del tema sí, però il·lustratiu. 

I recordant sempre que Déu ens vol feliços i alegres, no tristos. 

* En la mateixa Bíblia hi ha llibres amb un cert to humorístic, com el llibre de Jonàs. 

** Tenia molta més raó del que podria semblar. Fa molts anys una processó al santuari de Puiglagulla de Sant Julià de Vilatorta va pujar amb un Sol radiant i un cel clar i al baixar els va agafar un intens ruixat. I fa ben pocs anys en una Missa a l'ermita de St. Marc de Calldetenes una època de forta i duradora sequera, a la tornada els feligresos van quedar xops per la pluja. I pocs anys abans en una situació d'extrema sequera de molts mesos i amb els pantans buits i les reserves d'aigua sota mínims a Catalunya, un conseller de la Generalitat va anar públicament a Montserrat a demanar una ajuda amb la pluja a la Mare de Déu alhora que tots els bisbes feien fer misses amb pregàries Ad petendam pluviam i al cap de pocs dies va començar a ploure i no va parar de ploure cada dia al territori fins al cap d'un mes i mig, quan els pantans ja estaven ben plens. Una cosa semblant va passar aquells mateixos anys amb el R.C.E. Espanyol de fútbol que, anant l'últim de la Lliga i destacat, a distància del penúltim, el president, el capità i alguns dels principals ugadors van anar a Montserrat i van fer la promesa d'un peregrinatge a peu si mantenien la categoria; just a partir d'aleshores l'equip abans sempre derrotat va començar a guanyar partit rera partit i va començar a ascendir en la taula de classificació com un Soyuz sinó que va salvar la categoria, va quedar al final entre els primers i a punt va estar de classificar-se per jugar la Copa i evidentment els membres del club van complir poc desprès la promesa. Tot això és fàcilment comprovable a les hemeroteques per la qual cosa qui no creu és perquè no vol. 

*** El sacerdot José Luis Martin Descalzo (1930 - 1991) té el llibre Dios es alegre. Antologia del humor español posconciliar (1971) on cita nombrosos acudits dels anys del Concili (1962 - 1965) i sobretot els inmediatament posteriors. Com també els llibres Mossèn Tronxo (1989) i El bon Déu dels bolets (1999) de Mn. Josep Maria Ballarín (1920 - 2016) estan plens d'anècdotes divertides de la vida sacerdotal, la majoria del propi autor o de coneguts seus. I Tísner (1912 - 2000) en el llibre Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981) explica el cas d'un artista republicà espanyol molt anticlerical que ja a Mèxic va acceptar l'encàrrec de construir una capella, per part d'una dona mexicana rica i creient que el volia ajudar econòmicament donant-li feina; quan la capella va estar construida, la dona va quedar molt agradablement sorpresa pel bonica que era, amb tot de molt bon gust i en l'interior una cúpula i sostres de color blau cel amb estrelles platejades, creant un ambient celestial, i li va dir al constructor que per fer una cosa tant bella havia de tenir fe encara que no ho volgués reconèixer  i aquest li va respondre "m'he inspirat en una igual que vaig cremar a Espanya".