Algunes observacions que poden ser útils

Unes reflexions que poden ajudar: 

La vida no és només allò visible, el que es veu, sinó també allò invisble, 
que no es veu, i aquest món invisble és allò més important, el fonamental

Molts vicis provenen d'un trauma vital que no s'aconsegueix assumir i al que s'hi ha buscat, a vegades ja des de la infantesa, una pretesa solució inoperant i contraproducent, que en lloc de sanar-lo el perpetúa, estén a altres àmbits i aprofundeix, i és un cercle viciós sense sortida humana, de la que nomès Jesucrist ens pot alliberar. 

La persistència repetitiva en alguns pecats en ocasions prové d'una innovació psicològica o pedagògica, segurament benintencionada, però que va sortir terriblement malament, fomentant precisament allò que volia combatre. 

L'ésser humà construeix esquemes mentals de molt diversos tipos, molts d'ells clarament pecaminosos, en els que s'hi fica voluntàriament i en els que al cap de poc temps s'hi queda tancat per a sorpresa seva i persisteix en voler estar en aquesta presó fins que, quan se n'adona vagament, ja és massa tard per a poder sortir-ne i ni ell ni cap ajuda externa merament humana, tant amistosa o fraternal com experta, li pot treure, almenys de forma segura i duradora, sense recaigudes, sinó tan sols l'ajut diví per mitjà de Jesucrist i de l'Esperit Sant, que actúen en l'Església Catòlica, i que són els que poden i volen treure'l, alliberar-lo, retornar-li la dignitat i l'essència humana perdudes, i portar-lo a Déu Pare i al Cel, del que llavors en pot fer una pregustació ja en aquesta vida. 

Com ja s'ha dit, els problemes que s'eternitzen són els més fàcils de resoldre si es coneix la veritable solució, que és recòrrer a la Santíssima Trinitat i deixar-li absoluta llibertat per intervenir en les nostres vides i transformar-nos. Aquesta solució, sempre eficaç i sovint immediada i total, és única, i la dificultat persisteix nomès perquè no recórrem veritablement a ella, amb autenticitat i sinceritat de cor, si bé és cert que a vegades hi ha un període transitori de lluita i recaigudes i reconciliacions, però això bé de dificultats i resistències internes nostres i de les temptacions diabòliques, però amb el pas del temps o Déu o el pecat acaben triomfant en aquesta vacil·lació, segons el que decidim, per això cal no deixar de lluitar mai perquè també caient i aixecant-se es pot estar en la bona direcció i així aconseguir que al final triomfi Crist en la nostra vida. 

Al bo, fins el dolent se li torna bó. Al dolent fins allò bo se li torna dolent. Veiem en el món allò que en el fons hem escollit en el nostre interior. O veiem arreu Déu i la seva acció o veiem el diable i tota mena de dimonis, i sovint passada la sorpresa inicial, no ens n'adonem. Les temptacions no venen de fora sinó que sorgeixen de dins, ja pròpies i personals ja per influx demoníac en la nostra consciència. No és l'objecte, sigui el que sigui, el que ens fa pecar sinó que és el desig intern de pecar el que busca l'objecte extern que li serveixi per realitzar-lo, atribuïnt-li propietats i desigs que no té, que són pròpies i projectades il·lusoriament. No a tothom el tempta el mateix, el que tempta a un deixa en seguretat amb la gràcia divina a un altre, i viceversa. Per això els homes ens podem ajudar, si compartim els nostres dons dels punts bons, o ens podem mutuament pervertir si compartim allò nostre dolent, dubtes, temptacions i pecats, és gran la nostra responsabilitat en el món.

La vida de la gràcia primer és esforçada, difícil i en lluita i pot semblar dura, però desprès, com al rebutjar i vèncer les temptacions i al viure habitualment en estat de gràcia, dona una pau i una felicitat inigualables i inexplicables, i ens potencia al màxim de la nostra capacitat en allò bo i millor. En canvi el pecat i el mal primer semblen atraients, excitants i prometen meravelles, però un cop caiguts ens deiixen buits, decebuts, frustrats i amb un gust molt amarg a la vida, i ens desvaloritzada i desacredita, perjudicant-nos fins i tot als ulls dels homes i en la pròpia visió i autoestima, convertint-nos en desgraciats tant literalment com humanament parlant. Cal decidir i deixar-se ajudar, salvar, redimir i reconciliar per Nostre Senyor i aferrar-nos a Ell que és el camí, la veritat i la vida. I això que el món, que estima el pecat però aborreix el pecador, ens impulsa al pecat i el mal des de l'ambient, des de tot arreu, avui dia fins i tot des dels governs i la legalitat vigent, tot actuant com amplificador de l'activitat diabòlica d'oposició a Crist i la seva Esglèsia i per això tallant-nos la via a la recuperació, la salut, la protecció i la salvació en aquest món i, molt pitjor ecara, en l'altre. I si no vigilem aquestes forces ho tenen fàcil per enganyar-nos perquè apel·len a la nostra concupiscència interior i a fer els nostres desigs i la nostra voluntat, aprofitant que en aquesta vida el Camí al Cel pot semblar aparentment un infern, o almenys un purgatori, i el Camí a l'Infern pot semblar aparentment una mena de cel o almenys d'un paradís terrenal. Però la trista realitat és que els pecats i delictes molt sovint ja es comencen a pagar en aquesta vida perquè al contrari que Déu, que avorreix el pecat però estima al pecador i l'intenta salvar com un metge al malalt, sempre li ofereix el perdó i la pau i el salva si és deixa, retornant-li la dignitat d'imatge seva i de fill seu i fent-lo de nou hereu del Cel, el món, un dels 3 enemics de l'esperit humà, admira i promou el mal però menysprea, persegueix i castiga al pecador, fent així la feina de Satanàs, l'enemic de Déu i del gènere humà, qui un cop aconseguit el pecat mortal voldria un immediat i irreversible càstig pel pecador, per fer-lo esclau i víctima seva a l'Infern per tota l'eternitat. Així, mogut per l'odi, la maldat, la gelosia i l'esperit de venjança, aconsegueix el seu objectiu d'apartar l'home de Déu no nomès en aquest món terrenal i temporal sinó també en el que realment importa, la vida futura i eterna, obtenint un trist i impotent ressarciment en que l'home perdi allò que ell ha perdut i comparteixi amb ell el que ell pateix, el dolor i sofriment sense fi en el foc infernal. Triem bé doncs de qui ens fiem i amb qui volem estar ara i sempre, perquè ens hi va la vida en aquest món i en l'altre, i la felicitat o infelicitat per sempre. 

L'existència del Cel i de l'Infern és una prova de que tot el que pensem, diem, fem i omitim en aquesta vida en aquest món importen, i molt. Tot té valor d'elecció i d'eternitat. Vivim una vida molt valuosa en la que amb les nostres eleccions i decisions anem forjant el nostre present i el nostre futur, aquí en aquesta existència i en la transcendència. Cal doncs triar decididament Déu i el bé, amb totes les conseqüències.

Sempre s'ha pecat i hi ha hagut pecadors, però fins ara els pecadors sabien que ho eren i que feien el mal. I això era bo, perquè almenys estaven en la veritat, podien considerar les conseqüències, reflexionar sobre la seva situació, buscar solucions i eventualment penedir-se i retornar a Déu i ser salvats. El problema ara és que com ja deia St. Pau VI, "el pecat del món actual és la pèrdua del sentit del pecat". I les lleis fins ara, i no sols en els països cristians, permetien fer el bé i prohibien o limitaven fer el mal. Però des de fa mig segle ençà, posem dels anys 1970s, cada cop més han anat apareixent lleis que no sols no prohibien determinats mals, i així els fomentaven, sinó que amb el pas de les dècades han arribat a combatre als qui ho denuncien, qualificant-ho de delictes "d'odi", han invertit les coses promocionant molt del que abans era vist com a negatiu, perjudicial i perillós, i avui dia han arribat a prohibir i castigar fer el bé fins a extrems inverosímils, realment inconcebibles, com resar mentalment en silenci i estant quiet i recollit, en determinats llocs, fins i tot sol i a dins de casa teva (!), cosa que ha passat recentment al Regne Unit. I és que té raó la dita que la societat es podreix començant pels qui la manen i dirigeixen i, es podria afegir, pels països que es vantaven de ser més avançats i lliures (1) com el mateix Regne Unit, els Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, abans considerats ideals democràtics, de qualitat de vida i de bona convivència, i que ara s'han mostrat els primers a corrompre's i els que ho han fet en major extensió i profunditat. I és que l'activitat diabòlica, la del fals imitador de Déu, es dedica a desvirtuar, devaluar i portar a l'exageració, a l'absurd i a la irracionalitat les intencions aparentment bones. "L'Infern està empedrat de bones intencions" deien els nostres pares i avis, ja que la bona intenció no garanteix un bon resultat si no hi ha la connexió divina i la bona relació amb el Déu únic, real, existent i viu, que se'ns ha revelat en Jesucrist, en l'Església i en la Bíblia sencera, AT i NT. Deixat l'home a si sol les millors intencions es perverteixen, "El nostre món actual està ple d'antigues virtuts cristianes, que s'han desconectat de la seva font divina, s'han separat entre elles, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges" ja deia Chesterton als anys 1920s si no abans. Això passa molt en el món d'avui, que arriba fins i tot al pecat contra l'Esperit Sant, el d'invertir les coses - i al diable li complau molt la inversió, ja que el seu desig impossible és el de capgirar-ho tot  - considerant al bé, mal i al mal, bé. Aquest és el pecat imperdonable si un l'accepta i s'hi adhereix, perquè Déu, que ens vol perdonar a tots, no pot perdonar al qui no reconeix el seu mal, no es converteix ni vol ser perdonat ni demana perdó. Déu és just i misericordiós, misericordiós i just, i ha de tractar, i tracta, amb la  justícia divina a qui no vol confessar el seu pecat, penedir-se i acollir-se a la divina misericòrdia. Per això és un pecat imperdonable, no perquè Déu no el pugui perdonar, perquè Déu ho pot tot, sinó perquè és el mateix home el que es tanca les portes del perdó i de la salvació, ja que s'ha deixat temptar, pecar i corrompre i ha decidit viure en la mentira i en l'odi, no reconeixent-se pecador, justificant-se a si mateix i negar a Déu,  en lloc de decidir viure en la veritat, l'amor i la pau.  Una cosa són els pecadors, que tots ho sóm, i una altre els corromputs, que s'aferren al pecat, només volen fer la seva voluntat, no creuen en Déu i l'ofenen, arribant a l'ofensa màxima de negar la seva existència per un impotent desig satànic de voler anorrear-lo i de voler-se fer ell mateix

Recuperem el sentit poètic de la vida, procurant recordar i retrobar aquells ambients i atmosferes que feien valuoses les coses, dotant-lis d'un peculiar sentit i significat a les vivències de la nostra existència i que malauradament eren localitzats i fugaços a més d'oblidadissos. Des de determinades fragàncies incomparables molt agradables notades esporàdicament en alguns llocs sobretot a la infància i desaparegudes i oblidades desprès, potser per una invisible presència celestial, divina, mariana, angèlica o de santedat, fins al clima humà tan particular i tan despertador d'intel·ligència i de sabor de la vida en la reunió de determinades persones que per elles i les seves qualitats i disposicions, i pel moment i lloc especials que produïen una química intel·lectual molt suggeridora, ens obriren horitzons de consciència,  mentals, sentimentals, personals o vitals molt determinats i positius, que ens aixecaren a un nou nivell, bo, positiu i diferent.  Qui ho ha viscut sap de què parlo. 

Totes les persones amb les que ens creuem pel carrer, totes les que hem conegut al llarg de la nostra vida, totes les que han viscut, viuen o viuran arren del món, tenen dos destins eterns: amb Déu i amb tot el bé o sense Déu i amb tot el mal.

Tots tenim la capacitat i la necessitat d'adorar i si no la usem per la seva finalitat natural i bona que és adorar a Déu, ens dediquem a adorar ídols de tota mena, això fa idòlatra, politeista, fals, i candidat a la condemnació. Per això, per amor i pel nostre propi bé, Déu ens dona la saviesa de manar-nos que l'adorem a Ell i només a Ell per sobre de totes les coses, no perquè Ell ho necessiti, perquè no en té necessitat  - tot i que l'amor suscita amor i la única resposta correcta a l'Amor diví és l'amor humà envers Ell - sinó que sóm nosaltres els qui ho necessitem, per viure en l'amor, per tenir bona relació amb Ell, per elevar-nos per sobre de la mera terrenalitat i temporalitat, i especialment per no adorar falsos déus, cosa que ens perjudica molt, perquè ens embruteix, ens fa vils i ens iguala, per baix, a allò que adorem, siguin persones, ideologies, conceptes com el poder, la riquesa, l'èxit, el plaer, o ni que sigui la nostra pròpia voluntat i per tant a nosaltres mateixos, per no parlar ja dels extres d'adorar a falses divinitats, que en el fons són dimonis, i encara al diable mateix. Per això estimar a Déu és el primer i principal manament, com també perquè sense estimar a Déu no es pot estimar realment i de veritat al proïsme, que és el segon manament i va molt unit al primer. Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i qui no viu en l'amor no coneix Déu, i aquesta afirmació és recíproca: qui no coneix Déu no coneix l'amor i qui no viu en Déu no viu en l'amor.  

(1) I ja diu un refrany castellà "dime de que presumes y te diré de qué adoleces"