La història d'un dibuix del dia de Sant Jordi

El dibuix a l'Exposició de dibuixos originals que es feia a la Biblioteca del Centre Cultural de Folgueroles, que vaig dibuixar allà mateix a petició dels organitzadors, és aquest: 

Em van dir que fos de la temàtica que volgués, i essent el dia 23 de juliol, vaig escollir dibuixar alguna cosa que ho reflectís. De nen i de jove havia dibuixat bastant, perquè m'agradava fer-ho i els retratats solien estar contents amb el resultat, però ho feia només com a aficionat i de forma espontània. A finals dels anys 1980s, quan tenia trenta i tants anys, encara ho feia, i als anys 1990s o primers 2000s, quan ja feia anys que ho havia deixat, em van demanar un dibuix per a una biblioteca i pel que sembla van quedar contents del resultat i també vaig publicar un dibuix, a petició d'ells, en un setmanari comarcal. Però això és tot i realment feia molts anys que no ho havia fet i en tot cas, ni que hagués estat en la meva millor època, evidentment no podia competir amb els grans dibuixants d'aquesta Exposició, molts d'ells professionals, ni tampoc amb els altres dibuixos del llibre de l'organitzador, però com m'ho van demanar em vaig atrevir i ho vaig fer, pensant que si el dibuix sortia malament i feia riure això tampoc estava malament en una Expo especial de personatges del cómic i dibuixos animats, que era el nom de la mostra que s'exposava al públic del 22 al 30 d'abril de 2023. 

També m'havien demanat que digués algunes paraules sobre aquest món, i així ho vaig fer improvisant, i el que va sortir va quedar reflectit en aquest vídeo: 

Com vaig arribar a fer això a la festa de Sant Jordi 2023 en una tarda de diumenge, té una història, ja que l'any 2022 ja vaig fer el Pregó de la Fira del Còmic de Folgueroles, també la tarda d'un diumenge i ben especial, perquè era el 8 de juny, celebració de la Pentecosta. En el local de l'antic Pavelló de Folgueroles, ple de paradetes de còmics i revistes i amb força gent voltant per allà, em van fer pujar a la tarima i vaig parlar sobre la meva visió d'aquest món, per experiència pròpia, durant més de 5 minuts, i encara que una dona ho va gravar des del principi fins al final el vídeo va resultar ser privat i no els hi va arribar a l'organització ni tampoc a mi. Però d'això ja en diré alguna cosa, encara que abans prefereixo anar al principi. 

A l'organitzador principal, el Josep Olmos, apodat "Humphrey", el conec de fa molts anys de Calldetenes. I la Fira del Còmic també feia anys que ja es feia a Folgueroles, amb convidats de tota Espanya. Però la història de com em van convèncer de que em fiqués en tot això va començar el 17 de juliol de 2021, precisament el dia del meu aniversari, quan estant prenent alguna cosa per sopar a un bar-restaurant xinès, em vaig trobar amb el Josep Olmos i amb el Toni Funoll, amic i col·laborador seu, al que coneixia d'encara més anys enrere, de quan erem nois, i encara que jo feia molts anys que no el veia, si que havia mantingut un cert contacte amb els meus dos germans i amb alguna germana, i en aquell moment tot i que el meu germà Jordi feia dos mesos que havia mort, l'altre germà, el Xavier, encara era viu. Vaig parlar amb ells i em van treure el tema de fer el Pregó per la propera Fira del Cómic de Folgueroles, cosa que em va sorprendre, però com que ho veia molt lluny, doncs encara faltava quasi un any, ho vaig acceptar. Va ser llavors quan el Josep va treure el llibre de dibuixos de la Fira del Còmic i em va demanar que li fes un dibuix de tema lliure, cosa que també em va sorprendre, però considerant que encara me'n recordaria d'alguna cosa, vaig acabar acceptant i em van dir que els hi fes allà mateix, i em vaig posar a fer-lo, improvisant i decidint repetir i actualitzar el que molts anys abans havia fet per una revista, que va ser publicat i que encara recordava, considerant que així anava més sobre segur, sortint-me això:

Aquest dibuix va resultar en certa manera premonitori, doncs dos mesos després, el 19 de setembre de 2021 va entrar en erupció el volcà de l'illa de la Palma, i l'activitat volcànica va persistir tres mesos, fins el 13 de desembre. Està clar que de tot això jo no sols no en tenia la més mínima idea i ni tan sols cap sospita ni encara menys presentiment, i com ja dic aquest dibuix estava basat en una idea meva de mitjans dels 1990s, i va sortir així perquè sí, però després me'n vaig adonar i també m'ho van fer notar, que m'havia anticipat, però de forma totalment inconscient, probablement tant sols una casualitat. 

Quan el diumenge dia 8 de juny de 2022, solemnitar de la Pentecosta, tot just acabades les misses que tenia pel matí i migdia, m'em vaig anar directament a fer el pregó, en aquell local ple de gent, estava una mica nerviós perquè només tenia una vaga idea del que podia dir, però com em sol passar quasi sempre vaig haver d'improvisar sobre la marxa. Em van presentar dient que en les moltes edicions que ja havia tingut aquest esdeveniment ja havien fet el pregó alcaldes, consellers, polítics, dibuixants i artistes de renom, en l'edició anterior crec recordar que va ser la Pilarín Bayés, i altres pregoners de tota mena, fins algun científic, però que fins llavors no havien tingut mai, i per tant era la primera vegada que el feia, un mossèn. Es van fer algunes fotos: 

En el Pregó de la Fira vaig dir bastant del que un any després tornaria a dir a l'Exposició, però també amb material diferent en un i altre, sobretot perquè el pregó va ser més llarg en comparació, potser el doble i tot o una mica més. I en tots dos vaig citar, entre d'altres temes, les vides de sants en revistes il·lustrades de l'editorial Novara de Mèxic, sota el títol de "Vidas ejemplares", molt ben fetes tant de contingut com en els dibuixos, ben documentats i molt ben realitzats, que el nostre pare, Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) ens comprava quan sortien, cada quinze dies o un mes, i la llegiem els fills, sobretot els grans, i també ell. Tot i que no ser si ho vaig dir, vivint llavors a Barcelona també anavem amb ell alguns diumenges als Encants del Mercat de Sant Antoni, on ens portava i ell buscava segells i algun llibre i a nosaltres ens comprava cromos, àlbums i tebeus, entre ells aquells instructius que no sols eren de sants sinó també "Vidas ilustres" i "Grandes viajes", igual que durant uns quants anys ens comprava també sempre que sortien els fascicles per enquadernar de la "Enciclopedia estudiantil Codex", crec que argentina, que ens agradava molt perquè estava molt ben feta i era molt amena i hi apreniem molt de tot amb ella, i que naturalment ell també llegia, perquè va mantenir quasi tota la seva vida la curiositat intel·lectual i les ganes de saber més i aprendre coses noves, i igual estudiava els llibres més especialitzats i difícils que les obres de divulgació bàsica, cosa que corresponia al seu caràcter i la seva vocació pedagògica, doncs igual preparava a l'alumne més dotat per a l'examen més difícil, per superar-lo amb èxit, com ensenyava a llegir i escriure a gent gran analfabeta que volien treure's el carnet de conduir a la seva autoescola, des de zero fins aprovar teòrica, camp i pràctica, com el cas d'una senyora a la que va dedicar un any i mig o més pacientment a la primera autoescola que va cofundar i de la que va ser director, l'Autoescuela Capella de Barcelona (1978 - 1980) i fins volent plegar al juny per obrir la de Calldetenes, va esperar a fer-ho al setembre per tal que aquella senyora tingués encara una oportunitat més d'intentar aprovar examinant-se i efectivament així va ser a l'últim moment, cosa que li va donar la satisfacció d'aquell treball ben fet i completat. Llàstima que de tot això en el pregó només vaig dir que el pare ens comprava aquests i altres llibres il·lustrats, revistes i tebeus educatius. de història, literatura, obres de Jules Verne, els Tintín de Hergé... i encara ho vaig citar molt de passada. I la veritat és que ara em sap greu no haver-ho pensat i haver-hi fet més emfasi, però va anar així.  

No sé si tot això és una activitat al marge o una mena de pastoral especialitzada, però m'agradaria i espero que fos això últim.

Els patrons de Catalunya: la Mare de Déu i sant Jordi

Catalunya té per patrona principal la Mare de Déu sota l'advocació de Montserrat i com a segon patró el màrtir Sant Jordi, des de l'any 1881 en que la Verge de Montserrat va ser establerta com a tal pel papa Lleó XIII.

La Verge Maria en l'advocació de Montserrat i el màrtir Sant Jordi

Les dues celebracions són molt properes en el calendari, primer Sant Jordi el 23 d'abril, quan és costum regalar un llibre i una rosa, i només quatre dies després la Mare de Déu de Montserrat, el 27 d'abril. En plena primavera, a finals d'abril, la nació catalana celebra les seves festes principals i més boniques, de caire religiós i amb tradició de segles. 

Això fa pensar en allò que afirmava el beat bisbe Josep Torras i Bages (1846 - 1916) "Catalunya serà cristiana i catòlica o no serà". I això ho deia l'autor de La Tradició Catalana (1892), un dels textos principals i més intel·ligents de la catalanitat i del catalanisme, que per això no ha perdut gens de vigència amb el pas del temps, a diferència d'altres comparables en importància però que avui dia ja estan desfasats i han quedat obsolets (1), i que també parlava de la característica catalana d'el seny i la rauxa, fent notar que el seny venia de la fe cristiana. I és que el Catolicisme ha estat tant estretament unit a Catalunya durant tants segles, més d'un mil·lenni, que ja des de fa segles la identitat i la cultura catalana, igual que l'espanyola i que bona part de l'europea, no s'entenen sense la religió catòlica. 

En el cas català, l'art Romànic, el nacional de Catalunya. Sant Martí del Canigó, Ripoll i Sant Joan de les Abadesses com origen de Catalunya. El bisbe-abat Oliba, promotor de la Pau i Treva de Déu. Les Homilies d'Organyà, un dels primers textos i potser el primer, escrits totalment en català i conservats. Les obres mestres ja en català de Ramon Llull, qui també coneixia i escrivia en llatí, occità i fins àrab, però que la seva obra més important la va fer en la llengua pròpia, essent el primer en usar una llengua romànica, la catalana, per a obres de teologia, filosofia i ciència. El valencià St. Vicent Ferrer, que al segle XIV predicava en la seva llengua per tota Europa i l'entenien, usant un català sorprenentment modern, a part que fou decisiu en el Compromís de Casp de 1412, que uní Aragó i Castella amb una dinastia, i que aviat portaria a la unió dinàstica amb els Reis Catòlics (1479 -- 1504). Els dos grans Cant Espiritual, el medieval d'Ausias Marc del segle XV i el contemporàni de Joan Maragall del 1910. La conversió de Sant Ignasi de Loyola el 1522 a Montserrat, Manresa i Barcelona i els origens de la Companyia de Jesús a la primera meitat del segle XVI. El punt més alt de la filosofia catalana amb Mn. Jaume Balmes i El Criterio (1845). El màxim exponent de les lletres catalanes, Mn. Jacint Verdaguer, amb les seves grans obres com L'Atlàntida (1877) i Canigó (1885), un autor que és perl català el que Dant pel italià, Cervantes pel castellà, Shakespeare per l'anglès, Goethe per l'alemany... Com també foren sacerdots catòlics els dos grans gramàtics i filòlegs Mn. Miquel Costa i Llobera i Mn. Antoni Maria Alcover. L'Orde de la Mercè, els santuaris de Montserrat, Núria, Meritxell, els temples de la Sagrada Família iel Tibidabo, i també els monestirs de Santes Creus i Poblet, com a grans referents i símbols de la nació catalana. I els grans sants catalans des de Sant Ramon de Penyafort, Sant Pere Nolasc i Sant Ramon Nonat fins a St. Pere Claver, St. Josep Oriol i St. Antoni Maria Claret, entre molts altres entre ells molts missioners, fundadors i màrtirs. I encara un llarg nombre d'escrits i obres d'art de tot tipus, així com Ordes religioses fundades aquí i esteses pel món i moltes més coses que farien la llista inacabable. És tan íntima i profunda la unió de Catalunya amb la seva religió catòlica, que sense aquesta Catalunya quedaria totalment desvirtuada i canviada, seria una altre i no catalana, per molt que pogués seguir usant el català com a llengua, perquè tota llengua és una mentalitat i una cultura, i la catalana és catòlica (2), com l'espanyola, portuguesa, italiana, francesa, iberoamericana, polonesa, austriaca, belga, irlandesa, hongaresa, croata, filipina (3)... 

I això ens porta de nou als dos grans patronatges de Catalunya: la Verge de Montserrat, amb el Virolai i el Cor d'escolans i l'edició de llibres i revistes com Serra d'Or, i Sant Jordi, amb el Dia del Llibre, abans català, després també espanyol i ara mundial. Felicitats a totes les Montserrat i tots els Jordi, i que tant la Mare de Déu com el sant màrtir protegeixin sempre Catalunya i la mantinguin espiritualment cristiana i catòlica per tal que segueixi existint i en gràcia de Déu i fent camí cap al Cel!

(1) Com Lo Catalanisme (1886) de Valentí Almirall i La nacionalitat catalana (1906) d'Enric Prat de la Riba, avui dia i des de fa molts anys inaplicables, antiquats i meres curiositats històriques, a diferència del llibre del bisbe Torras i Bages.  

(2) L'Església va mantenir la llengua i cultura catalanes en els temps de decadència dels segles XVI-XVIII i fins la primera meitat del XIX, i de nou en els temps difícils pel català de 1939 - 1975, amb fets tan primerencs com la reentronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat el 1947 o l'edició d'obres de Verdaguer, Maragall i altres ja en la primera postguerra, junt amb devocionaris, obres religioses, revistes... tant Montserrat com els bisbats catalans, els de Solsona i Vic sobretot, hi tingueren un gran paper. 

(3) Fins i tot la llengua i cultura més propera tant lingüístcament com històricament a la catalana, l'occitana i especialment la provençal, té un molt fort caire catòlic, des del seu renaixement amb el moviment Felibrige i el seu gran autor Frederic Mistral.(Premi Nobel de Literatura 1904), amb la seva gran obra Mirèio (1859)..

La infinita misericòrdia divina

El diumenge de l'octava de Pasqua es celebra ara la festa de la Divina Misericòrdia, segons la va revelar Nostre Senyor Jesucrist en unes aparacions a Santa Faustina Kowalska (1905 - 1938), una monja polonesa. 

Jesucrist ressuscitat va donar l'Esperit Sant als apòstols per al perdó dels pecats, 
mitjançant el baptisme que ens fa membre de l'Església i escollint a unes persones
ordenades per Ell, els sacerdots, per exercir aquest ministeri de la seva misericòrdia,
oberta arreu i sempre a tothom que penedit i humil la hi demani, sense cap excepció.

Les revelacions van tenir lloc en el període entre la Gran Guerra Europea, més tard dita Primera Guerra Mundial (1914 - 1918), i la Segona Guerra Mundial (1939 - 1945), una època molt dura i difícil entre dos horrors com el món no havia vist mai, i amb ideologies totalitàries, inhumanes i deshumanitzadores en el poder com el feixisme a Itàlia (1922 - 1945), el nazisme a Alemanya (1933 - 1945) i el comunisme marxista-leninista a la Unió Soviètica (1917 - 1991), amb tota mena de crims a gran escala, com el genocidi d'armenis per part dels turcs, les matances  absurdes de centenars de milers d'éssers humans en batalles de trinxeres sense sentit, els gasos asfixiants, els bombardejos a la població civil com els de Londres, Hamburg, Berlin, Dresde, Tokyo, Hiroshima i Nagasaki, aquests dos últims amb terrorífiques bombes atòmiques, els genocidis dels camps de concentració, sobretot el dels jueus per part dels nazis però que no va ser l'únic, les variades crueltats generalitzades, com les matances de desenes de milers de presoners de guerra polonesos per part dels soviètics a Katin el 1940, i a Volinia el 1943-44 pels insurgents ucraïnesos, la destrucció pels bombardeigs aliats del monestir de Monte Cassino, respectat pels alemanys, els diabòlics experiments nazis i japonesos amb els presoners...Pero fins i tot en el temps de pau intermedi  s'havien viscut fets com la hiperinflació alemanya de 1923, la crisi de Wall Street del 1929 i la Gran Depressió mundial, la nit dels ganivets llargs a Alemanya el 1934 i sobretot les Grans Purgues de la U.R.S.S. dels anys 1930s amb els massius afusellaments i el Gulag, i el gangsterisme, la màfia i els linxaments als Estats Units... 

Va ser en aquest món tan convulsionat i pecador, tant marcat per la maldat i la mort, que la humil monja polonesa va tenir les aparicions de Jesucrist que li va recordar que la Divina Misericòrdia era infinita i que fins el més gran pecador, que hagués comés els crims més terribles i horrorosos, si reconeixent-los i sincerament penedit li demanava perdó, acollint-se a Ell i a la Redempció que va guanyar per nosaltres a la Creu, seria acollit per la misericòrdia divina i perdonat, ja que per a Déu l'home és sempre més que el seu pecat, per més gran i horrorós que sigui, i ningú queda exclós de la Salvació si recapacitant es reconeix culpable i incapaç d'expiar per ell mateix els seus delictes i com a última taula de salvació davant de la condemnació i l'eternitat en l'Infern, confia en l'infinit amor i bondat de Déu i en Jesucrist com el seu Senyor i Salvador, aquesta confiança no es veuria defraudada i per l'acció de l'Esperit Sant operant en l'Església i en la pròpia consciència seria reconciliat amb Déu Pare, que el perdonaria en atenció als mèrits del seu Fill, que donà la seva vida per a la salvació dels pecadors. La pietat i misericòrdia divines arriben a tothom que encara en vida demana ser perdonat no pels seus mèrits sinó pels de Nostre Senyor Jesucrist. Desesperar del poder i la voluntat salvadora de Déu envers tot i cadascun de nosaltres és el pecat més greu de tots, perquè Déu és omnipotent i la seva bondat i amor envers nostre són infinits. 

El gran perill el tenen no sols els qui desesperen, sinó també els qui presumeixen de salvar-se sense contrició ni desig de ser perdonat i reconciliat per Déu, com una cosa automàtica i merescuda, o no volen perdonar al seu torn als altres en el mal que els hi han fet, i especialment els que creuen que no tenen cap pecat, sinó que han fet be pecant, que no reconeixen a la Trinitat, no creuen que existeixi, no accepten a Jesucrist com a Jutge universal de la vida futura i eterna, no li volen fer cas o el rebutgen. "Tothom haurà de passar per mi - li va dir Jesús - i el que demani acollir-se a la meva misericòrdia la trobarà i la tindrà, però el qui no la vulgui o no m'accepti com el seu Senyor, es trobarà amb la veritat i la justícia divina". 

Que més pot fer Jesucrist per nosaltres i la nostra salvació, si posant-nos-ho tan fàcil i havent-nos-ho guanyat a tant alt preu, hi ha qui no s'hi vol acollir o que no l'accepta? Déu és misericordiós i just, just i misericordiós, i li toca a cada ésser humà decidir que vol tenir d'Ell, si justícia o misericòrdia. I fins a l'instant mateix de la mort té temps de canviar i poder rectificar humiliant-se davant Déu o de dubtar, desconfiar o rebelar-se contra Ell. Són els camins de la vida i la mort, de la gràcia i el pecat, de la llum i de la foscor, del bé i el mal, del Cel i l'Infern, la felicitat com a premi o el turment del càstig. Tinguem sempre esperança sense desesperar ni presumir, i siguem intel·ligents i bons i triem com a Senyor a Déu i no pas al diable, ja que segons la decisió personal lliure que es faci un dels dos ho serà per l'eternitat sense fi! 

La resurrecció de Crist el fa present arreu i sempre

Ara fa uns 2 000 anys gairebé justos va passar un fet únic en el món: un crucificat al cap de tres dies de mort i enterrat va ressuscitar! Des d'aquell moment tot el món va canviar a diferent i molt millor. 

Foto cortesia Diego Guirao

I no va ressuscitar per viure uns quants anys més en aquest món, ni tan sols per viure sempre en aquesta vida, sinó que va ressuscitar amb un cos gloriós per a viure eternament en un altre pla superior de l'existència. I des de llavors Jesucrist està al Cel i també entre nosaltres, invisible en l'oració i materialitzat sacramentalment en l'Eucaristia. 

Foto cortesia Anna Rifà

El ressuscitat ja era molt especial de per si, perquè va tenir un naixement virginal, tenia una presència i una autoritat personal realment úniques, Déu era el seu Pare i Ell quan s'hi dirigia li deia "papa" com un nen ("abba" en la seva llengua aramea), tenia el poder diví de perdonar els pecats i de fer uns miracles realment insòlits i estimava a tothom com ningú més ha estimat, tant intensament i incondicionalment, predicava l'amor de Déu per tots els éssers humans i que aquests l'havien de correspondre estimant Déu sobre totes les coses i al proïsme com a si mateix per amor a Déu, i cridava tothom a la conversió de vida perquè afirmava que el Regne del Cel, és a dir el Regnat de Déu, ja era a prop, més encara que ja començava a estar entre la gent. I va donar la mostra suprema del seu amor acceptant voluntàriament ser torturat, burlat i condemnat injustament a la mort més ignominiosa i terrible, la de ser crucificat, la que comportava una maledicció divina, per tal de pagar Ell per tots els pecats, maldats, delictes i ofenses passats, presents i futurs de tota la Humanitat, és a dir de centenars o milers de milions de persones, per la qual cosa el seu dolor, sofriment i angoixa va ser realment inimaginable, Ell que era perfecte i que només ho va poder suportar perquè era el Fill de Déu, únic i estimadíssim, que va venir al món a perdonar-nos, salvar-nos, redimir-nos i donar-nos a conèixer l'infinit amor diví per cadascú de nosaltres. La seva creu, pensada per anorrear-lo, va ser el seu tron i la seva glòria, i al ser enlairat en ella va atreure a tothom cap a Ell, per l'inconcebible bé que ens feia a tots, donant-se Ell mateix a la mort en expiació per tots nosaltres, un heroisme com no n'hi ha hagut mai ni n'hi haurà d'altre. 

Des de la Pasqua Crist està present entre nosaltres arreu del món i sempre fins la fi del món

Al cap de tres dies va ressuscitar, i aquest miracle també el va fer més per tota la gent que per a Ell mateix, perquè amb la seva resurrecció el cos humà va guanyar el poder de ressuscitar, i a més gloriós, i així vèncer a la mort. La seva resurrecció, que al mig de la Història va realitzar i anticipar la resurrecció final nostra, és junt amb la seva ascensió, en que ens va obrir la entrada del cos humà al Cel amb Déu, i el do de l'Esperit Sant, és a dir el poder de l'Amor diví de perdonar els pecats, de santificar-se i fer miracles, de ressuscitar i de entrar en la vida eterna, foren el punt central i la missió de la seva vida, allò per a què va venir al món, per a fer-nos-en participar per pura bondat, gratuïtat i amor envers nostre, quelcom gairebé impensable, perquè des que això va succeir històricament tota la Creació ha canviat, ha sigut renovada i és nova, diferent, incomparablement més alta i bona que abans.  

Ara ressuscitat i vivint per sempre, Jesucrist està present de forma invisible però real, viva i eficaç, sempre que dos batejats, segons va demanar que es fes, es reuneixen en nom seu, més encara actua en els set sagraments i especialment en l'Eucaristia, gràcies a l'Esperit Sant, Ell es fa present de forma material i física, tot i que sagramental, amb el seu Cos i la seva Sang, i ho fa no sols per estar amb nosaltres sinó per alimentar-nos d'Ell mateix per tal que ens anem fent com Ell, és a dir divinitzant, una altre de les impensables sorpreses divines envers nostre, que superen tot el que podiem desitjar i voler, anant molt més enllà en el do. També ens fa companyia, ens consola, ens guia, ens defensa, ens enforteix i es deixa adorar, donar-li culte i que li parlem, i Ell ens contesta de forma inaudible però inspiradora i a través de les circumstàncies, fets i de la gent, ja que li agrada actuar per delegació perquè així augmenta el nostre amor mutu. 

Siguem-ne conscients, acceptem tants i tans grans dons d'Amor amb humilitat i agraïment i deixem que aquest Amor i tota la relació amb Ell, així com la gràcia divina de la presència de l'Esperit Sant en l'ànima humana, ens faci bons, cada cop millors i units a Jesucrist donem excel·lents fruits de fe, esperança i caritat i caminem per la vida ben orientats i segurs cap a la nostra Pàtria celestial! 

Pasqua: la resurrecció gloriosa de Jesucrist, el Senyor!

Pasqua és una nit de dissabte, quan es celebra la Vetlla Pasqual, i un dia, el diumenge de Pasqua de Resurrecció, que el 2023 han estat el 8 i 9 d'abril. La resurrecció en glòria de Jesucrist crucificat i mort per redimir-nos dels nostres pecats i salvar-nos, i ressuscitat per tal que nosaltres també poguem ressuscitar, participar de l'Esperit Sant i entrar en la Glòria del Cel amb Déu, és un fet únic i decisiu de la Història de la Humanit, el més important, el seu centre, aquell que ara fa quasi dos mil anys marcà un abans i un després, amb una nova Humanitat i una nova Creació a partir d'ell. 

El gran misteri de la gloriosa resurrecció de Nostre Senyor Jesucrist. Foto Mª Immaculada Lázaro

Per això ho celebrem amb gran goig, essent la festa més alta de la litúrgia. I Pasqua és també tota una octava, del 9 al 16 d'abril de 2023, i tot un temps pasqual que s'estén fins als diumenges d'Ascensió i Pentecosta, enguany el 21 i 28 de maig. És com un diumenge perllongat de 50 dies, igual que tots els diumenges de l'any són Pasqua. Un temps d'intensa alegria i de gran felicitat per tot el que la Santíssima Trinitat ha fet i fa per nosaltres, i que seguirà fent en el futur fins a la fi del temps, molt especialment el perdó dels pecats, l'Eucaristía i el do de l'Esperit Sant amb la gràcia divina en nosaltres. 

Estiguem doncs ben contents i agraïts i estimem amb totes les nostres forces a Déu, tan bo amb nosaltres i que ens estima tant! 

Via Crucis a Sant Julià de Vilatorta

Com cada any, el divendres 7 d'abril de 2023 va tenir lloc el Via Crucis pel bosc de Sant Julià de Vilatorta.

Foto cortesia Anna Rifà

El va presidir l'administrador parroquial i rector en funcions Mn. Pere Oliva, vicari episcopal de la diòcesi de Vic. 

Com sol ser habitual en aquest acte, va tenir una participació molt nombrosa de feligresos, aquest any van ser entre 120 i 140 els qui feren el pelegrinatge. 

Acompanyar Jesús en la seva mort és un senyal d'acompanyar-lo també en la seva resurrecció! 

Divendres Sant, tenebres i dolor

Divendres Sant és el dia de la Passió, crucifixió i mort de Nostre Senyor Jesucrist.

Crucifixió (c. 1309), de Giotto (1267 - 1337)

La crucifixió és el moment de l'aparent triomf del diable, però realment és com es revela més tard, el triomf del pla de salvació de Déu per a la Humanitat. Jesucrist paga a la Creu per tots els pecats de tots els éssers humans, passats, presents i futurs, d'arreu del món, i així tots els homes són redimits i salvats, si s'acullen lliurement i voluntàriament a Ell com el seu Senyor i Salvador. 

Al peu de la Creu al Calvari i lamentant la seva tortura i mort només hi ha la seva mare, la Verge Maria, el seu deixeble més estimat, Sant Joan, i un grup de dones seguidores. Tots els altres apòstols l'han abandonat, Sant Pere el nega tres vegades i Judes fins i tot l'ha traït i conscient i desesperat quan se n'adona del que ha fet, es suïcida. Sembla el moment més fosc de la Història de la Humanitat i realment unes espeses tenebres cobreixen la terra. 

Però aquesta obscuritat més intensa és la que precedeix per poc temps a l'inici de l'esclat més lluminós, quan es farà patent el real sentit i significat de tot el que ha ocorregut. Ja el centurió al peu de la creu, al veure com Jesús ha mort i com el mateix món reacciona mostrant com una afectació i un dolor extrems, reconeix "Realment aquest home era fill de Déu!". En moltes circumstàncies de la vida es dona quelcom semblant, cal morir a alguna cosa vella, dolenta i caduca, sense sortida, com la vida de pecat per poder després reneixer a quelcom nou, bo i molt superior i esperançat, com la vida de la gràcia. La crucifixió de Nostre Senyor n'és el model com també ho és de l'amor, sacrifici i donació portades a l'extrem, els primers cristians solien dir "Mira el que per amor ha fet Jesús, el Senyor, per nosaltres! I tu fins on estàs disposat a arribar?". 

Tant de bo siguessim també capaços de donar nosaltres la vida pels nostres germans i amics, perquè tant si és al llarg d'una existència de lliurament i servei gratuïts per caritat com si Déu ens fa el gran do de considerar-nos dignes d'arribar a fer-ho literalment i així acostar-nos més a prop encara a Jesucrist Redemptor clavat en creu!

Dijous Sant a les Germanetes

Dijous Sant a les Germanetes dels Pobres de Vic.

La celebració d'aquest any 2023, el dijous 6 d'abril.

Fotos cortesia Mare Teresa

Que ho poguem celebrar sempre cada any durant tota la nostra vida! 

Sant Sopar, Eucaristia i Orde sacerdotal

El dijous sant, en l'Últim Sopar, Nostre Senyor Jesucrist institueix l'Eucaristia i també els servidors de la mateixa, que actuant com instruments seus permeten que l'Esperit Sant faci el miracle de la transubstanciació del pa i el vi en el Cos i la Sang de Crist, en el context de la Missa, que és la trobada de Jesucrist amb els homes i dels homes amb Jesucrist, per escoltar la seva Paraula divina, assistir al miracle eucarístic i combregar per nodrir-se del mateix Crist per aquesta vida i l'altre i estar en comunió amb Ell i per tant en comunió tots entre sí. 

L'Últim Sopar (c. 1315 de Pietro Lorenzetti, a la basílica de Sant Francesc d'Assís, a Itàlia 

Quan Jesús ens va dir "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia, fins a la fi del món" no es referia tan sols a estar invisible però real entre nosaltres ja quan dos o tres cristians ens reunim en el seu nom, ni sols a l'excels do de l'Esperit Sant en les persones que estàn en gràcia i en els sagraments, sinó que va voler que la seva presència fos fins i tot física, material, i per això va instituir el sagrament del seu Cos i la seva Sang, fetes presents i més encara donades com a aliment de vida eterna pels qui el rebin, "el qui menja el meu Cos i beu la meva Sang tindrà vida eterna i Jo el ressuscitarè el darrer dia". En l'Eucaristia, miracle quotidià i que ocorre milers o desenes de milers de vegades diàriament a tot el món, Nostre Senyor Jesucrist es fa present, tot i que de forma sagramental, visible amb els ulls de la fe, del cor i de l'ànima, per estar amb nosaltres, fer-nos companyia, consolar-nos, animar-nos, enfortir-nos i donar-nos el més gran regal possible de tots, Ell mateix com aliment que ens va divinitzant, fent-nos com Ell, de la mateixa manera que una mare nodreix del seu propi cos el fill encara nonat en el seu sí matern amorós i el nadó un cop ja nascut, i així l'alimenta i li dona defenses per protegir-lo i fer que pugui creixer com un nou ésser humà. El mateix fa pel seu Amor el Fill de Déu amb nosaltres, alimentant-nos, defensant-nos i fent-nos forts espiritualment tant per aquesta vida com per santificar-nos i que puguem ser sants entre els sants a l'altre vida, la futura vida definitiva i eterna. 

El sacerdot, a qui l'Església ha donat el sagrament de l'Orde, en plenitud en els bisbes i en gran part en els preveres, és el qui actua en persona de Crist, essent eina i instrument seu i de l'Esperit Sant, a major glòria de Déu Pare i per a la salvació dels homes. No són ells qui han escollit ser-ho, és Déu mateix qui els ha escollit, i Ell escull a qui vol, quan vol i com vol, com va escollir a Sant Pau, l'antic perseguidor seu convertit en apòstol. Déu sempre ens sorprèn i no sempre escull els millors, sinó els que li sembla. I com constata el mateix Sant Pau, sovint escull els qui el món té per no res, per tal que no es vanaglorïin d'ells mateixos sinó que visquin sempre agraïts al gran do diví que se'ls hi ha fet sense cap mèrit seu. Els mateixos sants fan miracles perquè no s'enorgulleixen de fer-los sinó que se senten encara més humils i avergonyits pel gran do inmerescut ser les eines amb les que actua Déu, conscients que porten el do més gran, Déu mateix, en els vasos de terrisa de la seva naturalesa humana dèbil i pecadora, però protegida i salvada per Déu. Diversos grans sants sacerdots, en una línia que arriba a St. Ignasi de Loyola, si no abans i tot, s'han comparat ells mateixos al burret que Jesús va escollir per entrar a Jerusalem el dia de Rams, són poca cosa i no poden més que ser ben humils i agraïts, però porten amb ells el Fill de Déu. Per això els fidels han de veure en els sacerdots, sobretot quan actuen sagramentalment però també sempre perquè el sacerdoci és permanent i per sempre en aquesta vida i l'altre, no en la seva naturalesa humana dèbil, petita i fràgilment inclinada al pecat, sinó que s'han de fixar en Aquell qui porten amb ells, i que actua per mitjà d'ells, com un escriptor ho fa amb una ploma: la que escriu és la ploma, però el mèrit i el contingut són del qui la usa per escriure. I de la mateixa manera en la Missa, que és la trobada amb Jesucrist, els creients han de tenir la vista i el pensament en el Senyor que es fa present i no en el sacerdot o en els altres assistents.  

Siguem ben humils i agraïts amb Déu que ens fa arreu i sempre uns dons tant grans a tots els que hem estat batejats i per tant som fills adoptius de Déu en el seu Fill propi Jesucrist, i creiem en Ell i deixem i volem que la seva gràcia actui en nosaltres!  

Visquem santament la Setmana Santa!

El Diumenge de Rams és l'inici de la Setmana Santa.

Crist entrant a Jerusalem (1320s) de Pietro Lorenzetti  (c. 1280 - 1348)

Nostre Senyor Jesucrist entra a Jerusalem humilment i el poble l'aclama apoteòsicament com a Messies, Fill de David, el qui ve en nom del Senyor. Ell ve a cumplir la seva missió de ser mort pels seus enemics, per al perdó dels pecats de tothom, i de ressuscitar per tal que els éssers humans siguin capaços de ressuscitar, una missió que només Ell com Déu i home alhora pot realitzar. I en el moment culminant institueix l'Eucaristia en el Sant Sopar per tal que no sols espirirualment sinó també sagramentalment, és a dir materialment, en el futur tothom qui ho desitgi pugui gaudir de la seva presència real i viva i participar no sols del Últim Sopar, sinó també del Calvari i de la Pasqua, l'Ascensió amb la que ens obre el Cel i la Pentecosta, en la que ens és donat l'Esperit Sant.  El major do possible als éssers humans, ja que Déu es dona a si mateix. Però tot això és espiritual, excels i universal i pel que es veu els jueus esperaven quelcom de menor, més prosaic, un triomf terrenal i temporal, perquè no sabien la grandesa i meravella de l'acció i el do de Déu. 

 Jesús davallat de la Creu (c. 1326 - 1329), Pietro Lorenzetti

Perquè és el mateix poble que, aparentment defraudat en les seves expectatives i/o manipulat pels seus governants i mestres,  demanarà a crits només cinc dies després que el crucifiquin, el pitjor càstig possible, terrible  tortura física mortal i alhora suposat anatema religiós. Fins i tot quasi tots els seus, menys la seva mare la Verge Maria, les dones i el seu deixeble preferit, l'abandonaran i  el negaran, tot i el que havien viscut amb Ell que els havia escollit com amics, després que un apòstol seu fins i tot l'hagués traït, el vengués i es suicidés, contrariant-lo en tot. És l'hora del diable, del mal i de les tenebres, però també és l'hora en que sense que el món i la gent ho sapiguen, Déu actua i redimeix la Humanitat amb la mort salvadora del seu Fill estimadíssim, ja que per Ell que dona la seva vida per amor a tots, el Pare perdona a tots, i amb l'últim alè Jesucrist a la Creu lliura l'Esperit Sant al món. 

El contrast entre les dues escenes és total i violent, humanament parlant, però les dues són part del mateix pla salvador de Déu. Amb la mort i ressurrecció de Jesucrist moria un món vell, pecador, espiritualment en tenebres, dominat per l'odi i el mal i sotmès a la tirania del diable i reu de la mort i la condemnació eterna, i neixia el nou món, redimit, espiritualment lluminós, santificat, reconciliat i en pau, gaudint de la bondat i de la llibertat divina de l'amor, el regne de Déu, i destinat a la vida i felicitat eternes en la visió beatífica al Cel. I el pecat, la mort i el diable havien sofert ja la derrota definitiva i el resultat final del triomf del be sobre el mal és ja irreversible, si bé la lluita continua en l'interior de cada persona i societat, i així continuarà fins a la fi del món, però amb l'ajut diví del perdó i l'amor guanyats per Jesucrist a la creu, sempre en podem sortir vencedors, i en sortirem per poc que volguem i deixem que la gràcia de Déu actuí en nosaltres.   

I la major ajuda és que espiritualment i sagramentalment podem participar en cada Missa d'aquesta trobada de Crist amb nosaltres i de nosaltres amb Ell, com si fossim allà al Sant Sopar, al Calvari i la Pasqua fa dos mil anys o com si aquests fets, els més importants i decisius de la Història de la Humanitat, passessin ara i aquí on som, arreu del món i en tots els temps. I no ens lamentem de que sigui d'una forma invisible als ulls d'aquest món, ja que el mateix Sentor va dir "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!" i per tant més aviat ens hem d'alegrar que se'ns consideri dignes de creure sense veure, alhora que gaudim de la presència i companyia omnipresents i continues del mateix Fill de Déu que ens va assegurar "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins ala fi del món". I en aquest temps, fem santa per a nosaltres la Setmana Santa!