No a la guerra!

Qui això escriu quan encara era laic, en una excursió quan gent de tot el món protestava massivament a tot
arreu contra la intenció d'anar a la guerra dels dirigents politics amb la invasió d'Iraq, primers de l'any 2003

Al llarg dels anys he conegut persoalment molts ucraïnesos, començant pel sacerdot greco-catòlic Volodymyr Kalabishka i la seva esposa Natalia (1), seguint per dues alumnes molt intel·ligents, educades, treballadores i bones persones (2) i una col·laboradora molt simpàtica, agradable i amable de la parròquia de Sta. Maria de Corcó quan durant quatre anys hi vaig ser vicari i hi residia a la rectoria (3), seguint per un gran àrbitre i jugador d'escacs, professor de matemàtiques a la Universitat, Vladimir Zaiats, que em va convèncer de retornar a la pràctica dels escacs un cop em vaig jubilar (4), i encara alguns altres entre joves escaquistes i alguns alumnes més, amb la majoria dels quals he tingut interessants converses i una bona relació.

L'autor, quan era vicari a Sta. Maria de Corcó, amb una ucraïnesa col·laboradora de la parròquia 

En canvi, tot i que aficionat des de jove a la llengua i literatura russa (5) i també a la seva música, cants i danses, de les que el meu pare era un gran admirador i en tenia molts discs (6) i jo també les escoltava, i el seguiment de la Cosmonàutica (7) i els grans campions d'escacs (8) i fins una revista en rus sobre escacs que vaig comprar en una ocasió en un torneig (9),  he tingut molt poques coneixences amb russos, com assistir a les simultànies del campió del món Anatoly Karpov a Barcelona i Centelles l'any 1976, que em va sorprendre molt al veure'ltant prim, fi i elegant, diferent de com ho pensava, i del sots-campió del món Viktor Korchnoi a Centelles el 1978, quan ja era un desertor i enfrontat als soviètics, n'he conegut molts pocs més, un d'ells un conductor d'un vehicle que va xocar per un error seu prop de Granollers al nostre cotxe d'autoescola just quan estava estudiant rus, cosa que he fet en diverses ocasions en la meva vida i en aquest cas  en uns fascicles setmanals als quioscs (10) , uns ajudants d'hípica russos, que em van semblar molt pagesos, al Montanyà quan vaig fer de voluntari olímpic (11), una dona també de Sta. Maria de Corcó i una jove alumna d'autoscola simpàtica, intel·ligent i de molt bon tracte (12), no he conegut personalment gaires russos. Tot i que, això sí, tot i que molt breument, encara no un dia, he estat a Rússia i concretament a St. Petersburg durant un creuer pel Bàltic l'estiu de 2012, i en canvi no he estat mai a Ucraïna. 

Per això les meves relacions personals han sigut més nombroses i més intenses amb ucraïnesos, que m'han explicat moltes coses del seu pais o bé me les han mostrat indirectament. Així tenia uns alumnes de la part occidental d'Ucraïna que eren de la ciutat de Chortkiv, que em van dir que en eslau significa "la capital del diable" i de les que he descobert que està propera a un poble que es diu Satanavsky o així, cosa veritablement sorprenent, que atribuïem a malifetes dels soviètics però que resulta que es anterior i ve de motius històrics. Uns amb els que vaig parlar molt em van dir que volien col·laborar amb la "Evropa Soyuz" però no hi volien entrar perquè havien comprovat que la UE quan un país hi entrava el desindustrialitzava, s'enduia comprant a preus barats els seus millors productes i els inundava de productes cars i de baixa qualitat d'Holanda, el Regne Unit (que llavors hi formava part) i altres països del grup i d'alguns de fora com els d'Estats Units, a més que ho començava a controlar i dirigir tot, aplicava lleis, normes i reglaments molt exigents i estrictes que no eren beneficioses pel pais que s'hi integrava i molt menys per la seva gent i es quedava lligat a tot això, però que en canvi era molt beneficiós tenir-hi relacions de comerç des de l'exterior com Noruega o Suïssa, i que això sí que els hi interessava. I que una altra cosa que feia la UE era exigir la prèvia entrada en l'OTAN, amb la qual cosa la nació acabava de perdre la poca soberania que li quedava, quedant amb un govern titella supeditat en les seves decisions a instàncies més altes, que tenien que acatar tant si les veien bé com malament, per ser clarament perjudicials. I el capitalisme extremat dels Estats Units i la UE donava tot el poder als oligarques i no sols als nacionals sinó també i més als estrangers, i tot això conduia a un expoli, un veritable robatori de recursos naturals i de tota mena, si el país no era independent i sobirà. Per això, deien, acostament sí però integració no, mai, tot i que poders fàctics mundials molt poderosos i interessos globalistes amb tot el seu aparell de propaganda i coacció els induissin primer i els exigissin després fer-ho, com a Espanya,  i i el temps els hi ha donat la raó quan Noruega ha tornat a dir que no, Suïssa ha retirat la sol·licitud d'ingrès i el Regne Unit se n'ha sortit. Potser per haver viscut molts anys sota la tirania soviètica i haver viscut fets molt durs com la guerra civil russa, el Holomodor, les grans purgues, la Segona Guerra Mundial, el col·laboracionisme, Babi Yar i moltes d'altres, tenien força interès i coneixement de la política i de la situació mundial i del joc d'interessos geoestratègics, econòmics i polítics. També coneixien molt bé el seu país i la seva problemàtica, dient-me que hi ha 3 zones d'Ucraïna, la pròpiament ucraïnesa central que és la més extensa i amb la capítal Kyiv o Kiev, la de l'Est i el Sud molt vinculada amb Rússia (13) i l'occidental, que és una història diferent molt relacionada amb Polònia, Lituània, Hongria, Eslovàquia, Romania i fins i tot amb Alemanya i Àustria (14). I que la història està molt relacionada amb Rússia i Belarús, amb les que Ucraïna forma el triplet dels eslaus orientals, diferents dels eslaus occidentals (Polònia, Txèquia, Eslovàquia) i dels eslaus del sud (Eslovènia, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Macedònia del nord i Bulgària), tot i que tots els eslaus tenen un parentesc linguïstic i cultural bastant proper entre ells i fins i tot amb els pobles bàltics (Lituània i Letònia). 

Per això d'aquests i molts altres ucraïnesos, així com de polonesos i romanesos que també n'he conegut i tractat molts com també alguns búlgars i hongaresos, alguns amb visions clarament discrepants de l'anterior i partidaris de la plena integració amb l'Occident actual , em van fer observacions interessants que ajuden a entendre el nostre món d'ara, com que en temps soviètic, com més absurda i il·lògica era alguna afirmació i proposta ideològica, més abassegadora era la propaganda al respecte, per mirar de compensar-ho i per intentar almenys mig convèncer a partir d'un conegut efecte psicològic de conformitat amb la majoria. I això ho veiem ja des de fa molts anys a Espanya, que com més delirant és un concepte o una idea que des del poder volen que la gent tragui, més repetitiva, inapropiada, pesada, empipadora i barroera és la propaganda i publicitat que en fan a totes hores per qualsevol motiu o fins i tot sense cap motiu. 

Ja fa molts anys, a l'inici de quan la crisi econòmica mundial finalment va arribar a Espanya, degut a les mesures totalment contraproduents que des del poder politic i seguint instàncies europees s'aplicaren suposadament per prevenir i combatre aquesta mateixa crisi, amb el resultat contradictori però potser buscat d'introduïr-la, estendre-la, agreujar-la i perpetuar-la, com els mateixos líders van haver de reconèixer anys després quan ja era tard i el mal ja estava fet i era quasi irreparable, que potser era l'objectiu que realment es pretenia, un expert mundial independent que va tenir paraula en els mitjans de comunicació pel seu gran prestigi, era Nobel d'Economia o similar, va dir públicament que a ell allò li semblava un experiment i que només ho podia entendre si Espanya era un camp de proves de l'enginyeria social, amb el ple coneixement i la complicitat i cooperació activa dels seus governants i polítics. I això ens assembla a Ucraïna, que per molt diversos motius sembla haver estat escollida, i ja anys abans del 2014, per ser en aquest cas el camp de batalla en la lluita del poder mundial contra les nacions rebels o no plenament sotmeses al seu poder, com Rússia, Belarús, Xina, Corea del Nord, Iran i potser la Índia i tot, i en aquest cas específicament contra Rússia, després que Occident hagués estat expandint i ampliant la seva aliança militar, que en lògica s'hauria d'haver dissolt o reduït al mínim, per innecesària i perillosa de mantenir en un context mundial ja unipolar, no massa després de la dissolució del Pacte de Varsòvia el 1991. Però se li van trobar altres aplicacions i de defensiva i com un mal necessari va passar a ser ofensiva i expansiva, i contra el que es va prometre diplomàticament al més alt nivell  després de l'entrada gairebé inevitable de l'ex-RDA a la mateixa OTAN amb la reunificació alemanya del 1990, es va anar expandint no sols als països antics membres del Pacte de Varsòvia sinó a països que havien format part de la URSS. I encara que ara es diu que hi van entrar voluntàriament i fins que ho van demanar, basta amb consultar les hemeroteques per comprovar que a tots aquests països se'ls va exigir que s'integressin a l'OTAN abans de poder entrar a la UE, cosa a la que molts d'entrada no hi estaven predisposats o no havien considerat fer-ho, i per engrescar-los i per fer-los veure el significat i les conseqüències irreversibles de la seva entrada, ja que cap país se n'ha sortit -  tot i que França ho va intentar i va estar en una mena de llimb durant molts anys i Espanya va jugar també uns anys a estar en l'organització política però no en la militar degut a les promeses del PSOE de sortir-ne - i els va demostrar de que anava ara la cosa amb la primera acció bèl·lica de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord l'any 1999 (15), que no va ser defensiva sinó ofensiva, atacant i bombardejant tota Sèrbia durant moltes setmanes pel cas de Kosovo, en el que van intervenir perquè sí al·legant motius humanitaris, ocasió en que van arribar a bombardejar l'ambaixada de Xina a Belgrad causant-ne morts i ferits entre els diplomàtics, un veritable crim de guerra, que van esquivar dient que va ser un error seu i danys col·laterals, i que no va tenir més conseqüències perquè els tribunals per jutjar-ho, tant meticulosos i estrictes contra els serbis, segons ells els únics culpables, els portaven ells mateixos i la resta del món no tenia prou força per a portar-los a judici, en uns tribunals alternatius, ni que fossin simbòlics com el Tribunal Russell, només moral i sense aplicar conseqüències penals, però que tot i així avui dia seria gairebé impensable. Però fins i tot en aquesta guerra otanera sobre un pais en desintegració, al moment final tropes russes des de Bòsnia van entrar a Pristina, la capital de Kosovo, abans que les aliades, prenent i establint-se en l'aeroport amb un petit contingent, i ho van fer en defensa de la legalitat iugoslava i dels seus tradicionals amics serbis i en aquell moment el general cap de l'OTAN el nord-americà Wesley Clark (1944), comandant suprem de les forces aliades a Europa, va voler expulsar.los com fos i si era necessari amb l'ús de la força en un enfrontament armat, a la qual cosa el seu subordinat  que ho havia de fer executar, el britànic Michael Jackson (1944),  en una forta bronca telefònica li va respondre que no obeiria l'ordre "Si vostè vol ser responsable d'iniciar la 3ª Guerra Mundial, jo no!" li va cridar i va penjar el telefon, i en una altre trucada en que li va tornar a ordenar fer-ho es va tornar a negar i va ser ell qui li va suggerir a Clark una solució més pacífica, a la que aquest va acabar accedint, donat que també el capità britànic i actualment músic James Blunt (1974) que dirigia el batalló britànic que va arribar a l'aeroport de Pristina i va rebre l'ordre directa de Clark de desallotjar els russos també se li va negar responent "prefereixo una cort marcial que enfrontar-me als russos i desencadenar la 3ª Guerra Mundial". Davant d'aquesta oposició, el cap de l'OTAN, que segons sembla tenia instruccions de Javier Solana, va desistir, evitant-se una tragèdia irreparable. Ni Blunt ni Jackson van tenir cap consell de guerra i pel contrari va ser Clark qui, tot i que durant tot el conflicte se'l va presentar com un heroi i un gran protagonista de la proesa bèl·lica (!), poc després va ser destituït. Aquest incident poc conegut és una de les ocasions en que la irresponsabilitat i l'estultícia podien haver iniciat una guerra mundial, i en que uns veritables herois, aquests sí, la van evitar. Potser els responsables van treure la conclusió de que per fer entrar voluntàriament i acríticament al món en la Tercera Guerra Mundial (pel que sembla prevista i programada com a mínim des dels temps d'Albert Pike (1809 - 1891), ex-general confederat i maçó del grau 33, si són reals les seves cartes a Giuseppe Mazzini (1805 - 1872) en les que afirma que en el futur hi haurien tres guerres mundials, cadascuna amb uns objectius diferents però convergents per al final domini de tot el món)  s'havia de preparar el terreny durant molts més anys fins que es donessin tota una sèrie de condicions, ja que les armes nuclears i la possibilitat d'una destrucció generalitzada havien canviat les opcions disponibles, si bé no les idees, i s'hi havia d'entrar de forma lenta i paulatina, quasi imperceptible, i carregant-se de raons i d'aliats, i no de forma sobtada, directa i brutal, cosa que podria ser contestada per una resposta atòmica tàctica o limitada que si no triomfava podia portar a una escalada fins a una guerra total de destrucció mútua assegurada, sense vencedors, i un posterior hivern nuclear que acabaria de rematar-ho tot. El cas d'Ucraïna pot ser aquesta entrada en una tercera gran guerra, aquest cop global (18) i que podria comportar conseqüències encara molt pitjors a les previstes (19) o bé podria ser un assaig més en aquesta direcció, però el que està clar és que el comportament d'uns i altres no és ni normal ni raonable, però que aquesta irresponsabilitat i jugar amb foc i a fer d'aprenent de bruixot, desencadenant terribles forces incontrolables i destructives a un nivell mai vist, ara per ara està més en un bàndol que en l'altre. 

Per això ara més que mai s'hauria de dir "No a la guerra!", tot i que a diferència d'ocasions anteriors com la invasió d'Iraq del 2003 (20) amb el pretext d'unes suposades armes de destrucció massiva del règim baasista en les que ningú creia tot i les declaracions oficials de l'ONU i la intensa propaganda al respecte, l'opinió pública occidental sembla no veure-ho o no importar-li (!) i està com al.letargada i atordida, potser de tants cops estranys i tantes mentides, falsedats i enganys que ha anat rebent, o per una sensació depressiva d'impotència i fatalisme. Però sempre es pot pregar i demanar a Déu que ho eviti i que Ell faci més que nosaltres en una situació mundial que sembla haver perdut la intel·ligència i la raó i estar obcecada, realment encegada. Demanem-ho amb fe tots, que Déu doni seny, saviesa i prudència a tots els actuals governants per tal que recapacitin i ho evitin, que és l'últim recurs que ens queda! 

(1) El conec des de l'any 2006, quan ell acabava d'arribar i vam coincidir a València a la Jornada de les Famílies del Papa Benet XVI. 

(2) Que vaig tenir a l'Aula d'Acollida durant anys, quan era professor d'Institut. 

(3) No recordo ara el seu nom, per falles de memòria, però era una col·laboradora de la parròquia.

(4) Que va ser l'any 2018, els meus germans Jordi i Xavier el coneixien encara més que jo, ja que ells estaven en actiu en els escacs.  

(5) De noi, allà cap a l'any 1970, llegia els contes de Txekhov, que trobava molt banals i sense moralina però molt ben escrits tot i que també d'una manera bastant plana, i el relat humorístic  El comte del Mediterrani d'Ilf i Petrov, un intrigant retrat de la mentalitat de l'època sovièrica primerenca, i la narració aparentment de riure L'amor al proïsme de Leonid Andreiev, d'una crítica social molt forta,  i també L'aspirador dels imbècils d'Arkadi Avertxenko, relats curts i divertit, també d'un sarcasme bastant fort. Cap el 1981 vaig llegir Les ànimes mortes de Gogol, que vaig trobar molt divertida tot i que només molts anys després vaig comprendre el seu rerafons tràgic i molt trist,  que d'entrada només havia mig copsat en l'inacabat final, inesperat i contrastant, a primers dels 1980s una obra que em va agradar molt va ser Niuada de gentilhomes d'Ivan Turguenev,  i l'estiu de 1986 vaig llegir L'idiota de Dostoievsky, que tot i que em va interessar i agradar i m'el vaig llegir sencer en poc temps, em va impactar molt fins a arribar a pertorbar-me durant uns dies, i crec que va ser entremg d'aquests dos que vaig llegir La jove pagesa d'Aleksandr Pushkin, amb una Akulina que enamorava per com intuïes la seva bellesa i feminitat natural i sana, i com recuperava i donava sentit a la vida a un jove confós i desorientat. I és que llegia i escrivia molt des de nen i tot allò nou, diferent i estranger m'atreia i i m'interessava molt, conèixer altres situacions, visions del món i experiències, i encara m'entrava millor si estava fet amb unes pinzellades d'humorisme intel·ligent, ja que en les lectures solia buscar bona informació, comprensió i explicacions de la realitat, i una actitud més aviat d'alegria i optimisme, ja que en superar les dificultats i problemes de la vida, trobar-ne el sentit i arribar a un bon port hi trobava la felicitat. Però si parlo de coneixement de la literatura russa, i d'altres, haig de citar diverses Historia de la Literatura Universal i especialment la Història de les Literatures Antigues i Modernes de Ramon D. Perés, que llegia amb fruïció ja als anys 1960s, sobretot en les per mi més exòtiques, com l'alemanya, la russa, la xinesa i la japonesa, tot i que evidentment també m'agradaven molt l'espanyola, francesa i anglesa. Més tard i més a prop en el temps només he llegit, quasi sencer, l'Oblomov de Goncharov.Així el meu coneixement de Rússia és més que res teòric i abstracte i desfasat en el temps, mentre que el d'Ucraïna és del tracte personal i del temps recent, havent-me sorprès que uns quants d'ells no volien conèixer compatriotes, perquè em deien que havien tingut algunes males experiències al respecte i preferien evitar-ho, cosa que tot i ser pocs em va estranyar força, si bé eren pocs i sobretot en algunes dones esteuropees.

(6) Recordo especialment els discos de Glinka, Tchaikovsky (El llac dels cignes, El trencanous), Mussorgski (Una nit al mont pelat, Quadres d'una exposició), Rimsky-Korsakov (El vol del moscardó), obres de música clàssica que al meu pare li fascinaven i que jo, seguint-lo a ell, evaluava que eren d'una altíssima qualitat, així com alguns autors posteriors com Shostakovich (Segon Vals) i també i destacats els Cors de l'Exèrcit Roig i el seu conjunt de dansa Aleksandrov, que van fer una actuació a Barcelona el 1964 o 1965 i el meu pare va comprar-ne el disc amb cançons de melodies inoblidables com Nits de Moscou,  Els batelers del Volga, El temps de les flors, Una campana, Dubinushka, Troika i una, Posem-nos en camí (Pora v put' dorogu) que em vaig aprendre sencera de memòria, que cantava amb lletra i tot en rus, tot i no saber el que deia, només per la impressió que em donava, cosa que per altre part era el que ens passava a la majoria amb les cançons en altres idiomes.

(7) Els soviètics van portar la davantera en l'exploració espacial per sondes, tant no tripulades com no tripulades, des del llançament de l'Spurnik 1 l'octubre del 1957 fins pràcticament a la mort del seu gran impulsor i geni a l'ombra, l'ucrainès Serhiy Koroliov el gener del 1966. Els casos de la gosseta Laika en òrbita, del primer impacte a la Lluna d'un artefacte terrestre, de les primeres fotos de la cara  no visble de la Lluna, les primeres naus tripulades en òrbita dels programes Vostok amb el primer humà en òrbita, Yuri Gagarin, i  també la primera dona, Valentina Tereshkova, i després el Voskhod amb la primera nau politripulada, amb Komarov, Yegorov i Feoktistov, i la primera sortida de la càpsula en òrbita realitzada per Aleksei Leonov... però amb a partir de 1965 i 1966 els nord-americans amb les naus del programa Gemini començaren a donar-li la volta a l'anomenada cursa espacial. Encara el Luna 9 el febrer del 1966 fou el primer en aterrar suaument a la Lluna i enviar fotos de la superfície com també foren els primers en naus orbitant la Lluna, però ja pràcticament igualats amb els americans, que els anaven superant cada cop més. Després, tot i que el Soyuz 1 va començar el seu programa l'abril de 1967, l'estavellament de la nau al seu retorn a la Terra i la mort de Vladimir Komarov, fou un cop molt dur. La represa del Soyuz, una nau tant sòlida i fiable que encara s'usa ara, no va ser fins finals d'octubre de 1968 amb Georgi Beregovoi, quan els astronautes d'USA ja havien iniciat unes setmanes abans el programa Apollo que els portaria molt ràpid a la Lluna, amb l'Apollo 8 en òrbita lunar els dies de Nadal de 1968 i sobretot amb l'Apollo 11 el juliol de 1969, amb els dos primers éssers humans a la superfície del satèl·lit terrestre, i seguirien portant astronautes a la superfície lunar fins l'Apollo 17 el desembre de 1972. Tot i que els cosmonautes de la URSS, molts dels quals no eren russos sinó d'altres nacions de la Unió Soviètica, sobretot molts ucraïnesos, van tenir encara èxits com el primer rendez-vous, trobada de dues naus Soyuz en òrbita i pas de tripulants d'una a l'altre el gener de 1969, van perdre la cursa tripulada a la Lluna, de la que de totes maneres la URSS no va dessistir fins tant tard com 1974 o 1976, i els seus èxits van ser amb naus no tripulades com dues Luna del 1970, una que va aterrar suaument i va retornar a la Terra portant una mica de pols lunar, i l'altre que un parell de mesos més tard va depositar a la superfície lunar el primer robot explorador no tripulat, el Lunokhod 1, i encara van avançar-se amb la primera estació tripulada en òrbita, la Salyut 1, l'any 1971, la mort dels seus tres primers tripulants, Dobrovolsky, Volkov i Patsaiev al seu retorn a la Terra, perquè una vàlvula no es va tancar hermèticament i es va obrir provocant la pèrdua de l'aire interior quan la nau Soyuz 11 encara estava a uns 80 km d'alçada i els cosmonautes anaven sense escafandres ni vestits d'exterior, sinó sols amb granotes de treball, de tanta confiança que es tenia en la nau Soyuz i per que n'hi cabessin tres i no dos, va significar ja pràcticament un punt final a les primacies soviètiques en òrbita terrestre, i tot i que el Apollo-Soyuz Test Projecte conjunt d'americans i soviètics va ser un èxit de cooperació i superació de la guerra freda  a partir de l'acord de 1972 entre Nixon i Kosygin, els seleccionats entrenaren junts al Centre Johnson de Texes i a la Ciutat de les Estrelles de Moscou, i finalment es trobaren el 17 de juliol de 1975, quab les naus Soyuz 19 amb Leonov i Kubasov i  Apollo 18  amb Stafford, Slayton en Brand s'ensamblaren en òrbita terrestre i cada equip de cosmonautes passà i visità la nau dels altres, Estats Units no va voler o no va poder seguir amb aquest programa que la URSS si volia continuar amb més entrenaments compartits i encontres de col·laboració orbital. Però finalment, mentre els Estats Units paradoxalment abandonaven l'Astronàutica tripulada entre 1976 i 1980, la Unió Soviètica va apostar per estratègies d'èxit a llarg termini com la sortida de cosmonautes internacionals, començant per membres de nacions del Pacte de Varsòvia i del Bloc de l'Est, a partir de març de 1978, després obrint-se també a astronautes de nacions del Tercer Món i d'Occident, i també amb la segona dona a l'espai, Svetlana Savitskaya, el 1982, avnçant-se en un any a la primera americana, i encara la primera dona en fer un passeig espacial, la mateixa Savitskaya l'any 1984 i la primera estació espacial veritablement útil, duradora i oberta internacionalment, la Mir entre 1986 i 1999, avançant-se en una dècada a l'Estació Espacial Internacional, successora seva, en que Rússia també hi participà. Tot això ho vaig seguir amb gran interès i almenys dels primers astronautes USA i cosmonautes URSS em sabia els seus noms i fets de memòria com a mínim fins a 1976, quan ja començaven a ser massa nombrosos i jo anava perdent l'entusiasme juvenil per aquesta temàtica. Cal destacar també que el pare dels viatges espacials va ser un rus, Konstantin Tsiolkovski (1857 - 1935), a finals del segle XIX i inicis del segle XX. 

7) Als escacs els russos hi tenien molta afició des dels temps de Petrov i Tchigorin al segle XIX, però quan van dominar gairebé totalment el món dels escacs va ser al segle XX, primer amb el rus blanc exiliat Aleksandr Aliokhin (el seu nom real, tot i que més conegut com Alexandre Alekhine), campió del món des que va vèncer al mític Capablanca el 1927 fins a la seva pròpia i sospitosa mort el 1946, exceptuant el breu període 1935 - 1937 en que va perdre el títol front a Euwe i li va recuperar en el matx de revenja, però va ser encara més i sobretot soviètic més que rus, perquè molts no ho eren, entre 1948 i 1972, amb Mikhail Botvinnik, Vassili Smyslov, Mikhail Tal, Tigran Petrosian i Boris Spassky, que el va perdre contra el nord-americà Fischer. En aquests 24 anys seguits també destacaren molt els campions sense corona David Bronstein i Paul Keres i altres grans mestres d'una força excepcional. El títol tornà a ser soviètic entre 1975 i la dissolució de la URSS el 1991, amb Anatoly Karpov, Garry Kasparov i altres com el dos o tres cops, segons es compti, sotscampió mondial  Viktor Korchnoi (1978, 1981 i 1975?), disident fugit a Holanda el 1976 i exiliat a Suïssa, que va tenir que competir com apàtrida, i altres com Vladimir Kramnik; a més l'equip de la URSS solia guanyar durant aquelles les Olimpiades d'Escacs i  també els escacs femenins van ser dominats per soviètiques després de la Segona Guerra Mundial, especialment per Nona Gaprindashvili (1962 - 1978) i Maia Chiburdanidze (1978 - 1991), campiones del món, i l'aspirant  el 1975 i 1981 Nana Aleksandria, totes elles georgianes, i la russa Ala Kushnir que disputà el títol el 1965, 1969 i 1972 i que l'any 1974 emigrà a Israel, ja que era jueva. Però tots aquests èxits estaven basats en promotors i impulsors dels escacs com el tsar Nicolau II i el boltxevic Krylenko, purgat i afusellat per diversos càrrecs entre ells per massa dedicat als escacs, i teòrics com Ilyin-Zhenevsky, Panov, Sokolsky i altres, i entrenadors com el mateix Botvinnik, Smyslov, Ragozin, Makogonov, Simagin,  Kasparian, Koblencs, Zak, Tolush, Bondarevsky, Krogius, Zlotnik, Kotov, Geller, Gufeld, Furman,  Dzindzichasvili, Dvoretsky, Yusupov ... que excepte els primers i els  últims han quedat més a l'ombra però que van ser les veritables eminències grises darrera les bambalines. 

(9) A l'Open de Calella de 1980, una de les més prestigioses revistes russes del temps, no recordo quina, que estava exposada i a la venda en la sala del torneix. Les revistes en rus aportaven tantes partides, teoria i novetats teòriques, estudis i actualitat que el mateix Bobby Fischer confessava que va tenir que aprendre rus per poder llegir-les, informar-se i estar al dia. 

(10) Un Curso de Ruso de Planeta Agostini del 1991 - 1992 amb fascicles i casettes, en vaig comprar uns quants i em vaig estudiar els primers, però aviat vaig abandonar la col·lecció. 

(11) A l'estiu del 1992 quan els Jocs Olímpics de Barcelona, als de l'equip rus dee hípica els vaig veure pobres materialment en relació a altres equips participants i una mica com nouvinguts i fora de lloc, aquesta és la impressió que em van donar els ajudants dels genets i cuidadors dels cavalls, una mica com "de poble". 

(12) Era cap a l'any 2006 o principis del 2007. Recordo dues observacions seves, una que si les aurores boreals al cel de la seva ciutat eren verdes ja no se solien mirar, de tant habituals que eren, i l'altre que mai havia passat tant fred com aquí ja que allà a l'hivern a la seva ciutat situada molt al nord la calefacció feia que l'interior de les cases fos molt calent i quan sortien al carrer, amb temperatures de molts graus sota zero, anaven vestits com d'esquimals, però que aquí tot i que fes fred a la primavera i a la tardor la gent no encenia la calefacció perquè encara no tocava fer-ho i quan sorties al carrer en dies freds fins i tot a l'hivern si anavés molt abrigat cridaves l'atenció, perquè la gent anava molt menys protegida, ni gorro, ni guants, ni abric gruixut ni botes forrades, sinó amb senzills abrics o annoraks, com a molt una bufanda, i poca cosa més i li estranyava aquesta resistència i indiferència al fred tan corrent aquí, perquè si un es vestia com allà es pensarien que anava a esquiar o a alta muntanya. Però també vaig conèixer uns quants russos quan vaig estar un dia a St. Petersburg amb motiu d'un creuer pel Bàltic l'agost de 2012.

(13) Des de la Rus de Kiev, on va nèixer la futura Rússia al segle IX i que va perdurar com el centre dels russos fins la seva destrucció pels mongols al segle XIII. És clar que aleshores no era més que un poble eslau oriental governat per una èlite escandinava de guerrers varegs suecs, la dinastia de Rurik,  i cristianitzat a finals del segle X per l'influx de l'Imperi Bizantí de Constantinoble i el seu patriarca ortodox i molt influït també per la Gran Moràvia, evangelitzada peks apòstols dels eslaus, els sants Cirili i Metodi al segle IX i destruida al segle X, i encara més per Bulgària, d'on va sortir l'alfabet ciríl·lic, i per Grècia, per exemple pel monasticisme del Mont Athos. Aquesta Rus original era veïna de l'Imperi Khàzar jueu, al que els russos destruiren entre els segles X i XI. La ciutat de Moscou no fou fundada fins al segle XII i el trasllat de la Rus més cap al nord per evitar l'excessiva influència mongola tingué lloc als segles XIV i XV amb el sorgiment de Moscòvia i amb el trasllat del patriarcat allà. 

(14) Perquè la veritable separació de la terra de frontera i dels cossacs com a homes lliures no té lloc fins als segles XVI i XVII en les lluites contra l'Imperi Otomà musulmà i amb la influència del catòlic Gran Regne de Lituània i Polònia i del Sacre Imperi Romà Germànic des de Viena, és a dir el futur Imperi Austro-Hongarès. La història d'aquesta zona és realment molt complicada i entrecreuada, per exemple Crimea fou turca fins 1783 en que fou conquerida per l'Imperi Rus per la tsarina Caterina II la Gran i el seu general Potiomkin, allà tingué lloc a mitjans del segle XIX la salvatge Guerra de Crimea del Regne Unit, França, Turquia i alguns petits païssos més contra Rússia, que és ben coneguda pel Setge de Sebastopol, per evitar que es desfés l'Imperi Turc, i quan Ucraïna s'independitzà amb la caiguda de l'Imperi Rus el 1917 va seguir essent russa fins que Nikita Krushchov, líder de la URSS i ucraïnès la traspassà a Crimea el 1954. També una altra zona, poblada per russos, va ser coneguda com Novorossiya, és a dir Nova Rússia, al segle XIX. I destacats ucraïnesos escrigueren la major part de la seva obra, si no tota, en rus, com Nikolai Gogol, que no obstant exalçà als cossacs i a Ucraïna en la seva novel·la Taras Bulba. Al segle XX, amb la Revolució de febrer de 1917 i la segona Revolució de l'octubre del mateix any i la subsequent Guerra Civil Russa entre blancs i rojos, la situació es tornà realment complicada i això perdurà i s'agreujà amb les polítiques soviètiques amb la Segona Guerra Mundial, que en el front de l'Est tingué lloc principalment o al nenys en la major part a l'actual Ucraïna, tant en la invasió alemanya com en el contraatac soviètic. I el moviment de fronteres va ser continu amb Polònia, Txecoslovàquia, Hongria i Romania. Una situació històrica realment difícil i fins i tot enrevessada que encara té conseqüències avui dia.  

(15) I que no seria la última, també va tenir participació en les invasions d'Afganistan el 2001 i d'Iraq el 2003 i molt notòriament en la guerra contra Líbia del 2011 que va acabar amb l'assassinat de Gaddafi i que va consistir en donar suport a uns rebels sortits ex-profés com a bolets en l'anomenada "Noruega d'Àfrica" que si bé també havia tingut participació en atemptats terroristes també n'havia sofert com la destrucció d'un avió comercial italià ple de passatgers per un caça de l'OTAN al ser confós amb l'avió presidencial de Gaddafi l'any 1980 i l'atac aeri nord-americà contra el mateix Gaddafi el 1986, uns rebels que van resultar ser extremistes islàmics majoritàriament no libis, d'Al Qaeda i altres grups terroristes com l'ISIS, i que van agraïr l'ajuda assassinant a l'ambaixador nord-americà a Líbia l'11 de setembre de 2012 després d'atacar l'ambaixada, i els resultats de la intervenció de l'OTAN foren  la divisió en diverses zones del país, algunes controlades per terroristes, una guerra permanent i el caos i l'anarquia en el país que havia sigut el més ric i pròsper del continent africà, cosa que no invita a confiar gaire en una intervenció occidental enlloc, vist també el resultat de l'invasió d'Afganistan entre 2001 i 2021 que ha acabat amb un govern talibà tant o més salvatge que abans, o la guerra de Síria iniciada el mateix 2011 amb motiu de les "primaveres àrabs" d'Obama, el president premi Nobel de la Pau que ha sigut el president americà que més guerres, intervencions militars i execucions a l'estranger ha fet en els últims 50 anys, més que el propi Bush Jr tan cristicat i combatut, mentre que el denostat Trump no en va fer cap, i l'actual Biden ja en porta diverses, la més grossa de les quals és l'actual, i que a Síria encara dura però ja somorta, però en aquest país va ser la intervenció russa, amb els seus avenços i retrocessos la que finalment va decidir a favor del govern de Bashar al-Assad, amb Israel, Estats Units i Europa, Turquia i els kurds en contra i només amb el suport també de l'Iran, i finalment ha aconseguit estabilitzar la situació en un impasse no satisfactori, però que al menys porta a una certa calma i treva o pau. 

(17) Com a l'octubre del 1962 amb la crisi dels míssils de Cuba en que ho evitaren el Papa St. Joan XIII que va fer la seva crida radiofònica a la pau, el catòlic president nord-americà John F. Kennedy i l'ucraïnès Nikita Krushchov que saberen transigir i cedir, i també el capità d'un submarí nuclear soviètic prop de Cuba que quan l'armada americana que aïllava l'illa estava tan embogida que li va començar a tirar càrregues de profunditat per enfonsar-lo es va negar a usar les seves càrregues atòmiques per destruir els atacants i va preferir amagar-se i fugir, cosa en la que afortunadament va tenir èxit. El 1972 va ser tan sols la providència la que ho va evitar, quan un gran bòlid que aparentment anava a impactar en una regió de l'Oest dels Estats Units, va acabar rebotant a l'atmosfera i retornant a l'espai exterior; en aquell moment qualsevol gran explosió desconeguda en territori nordamericà hagués sigut considerada un atac soviètic i activat el sistema de resposta nuclear automàtica dels silos d'aquella mateixa zona, cosa que ara ja no passaria. Un altre militar soviètic va evitar una guerra mundial el 1983 quan una fallida del sistema va indicar que els Estats Units havien disparat uns míssils de tipus intercontinental atòmic contra Rússia i es va negar a activar el sistema de resposta fins que hi hagués una confirmació més segura de l'atac i efectivament va resultar una falsa alarma. 

(18) Hi ha massa punts calents ara mateix al món, Xina - Taiwan, Israel - Iran, Índia - Pakistan, Sèrbia - Kosovo, Marroc - Algèria, Turquia - kurds i altres i a més els casos actius o latents de Líbia, Síria, Afganistan, Somàlia, i la pròpia crisi interna dels Estats Units, com també el fet que Turquia podria donar la sorpresa retirant-se de l'OTAN i acostant-se a Rússia per interessos coincidents, així com molts països volen unir-se al BRICS i sortir del patró dolar,. I com va passar amb el sistema d'aliances "per garantir la pau" de principis del segle XX, molts països que no hi tenien cap interès es van veure obligats a participar en una guerra que no era la seva, convertint el 1914 un conflicte que podia haver sigut limitat entre Àustria-Hongria i Sèrbia en la Primera Guerra Mundial. Com també la Segona Guerra Mundial en que s'hi va entrar per garantir les fronteres de Polònia va mostrar que això només era una excusa o un pretext, perquè França i el Regne Unit van declarar la guerra a Alemanya quan va envair la major part, però no a la URSS quan aquesta va envair la part oriental de Polònia i els 3 països bàltics ni tampoc quan va declarar la guerra a Finlàndia... i al final de la 2ª Guerra Mundial les fronteres de Polònia van canviar més que qualsevol altre país, i la llibertat i independència de Polònia que es deia que es volia garantir va acabar amb l'ocupació soviètica considerada alliberadora i amb l'entrada obligada del pais, i d'altres, contra la seva voluntat a l'altre cantó del Teló d'Acer. Com sempre en política però més que mai quan impliquen una confrontació cal desconfiar totalment de la propaganda, els suposats motius i les proclames, que molt sovint amaguen les intencions diametralment oposades a les manifestades. 

(19) Pot ser no només una guerra mundial de conflictes coincidents agrupats en blocs, com l'OTAN en un cantó i Rússia i Xina en l'altre amb els seus respectius aliats, sinó descontrolar-se i esdevenir primer nuclear tàctica, després nuclear estratègica i finalment de destrucció mútua i total amb ús generalitzat d'armes no sols nuclears de tot tipus, bombes atòmiques, d'hidrògen, de cobalt, de neutrons... sinó també amb ús d'armes químiques i biològiques, de producció de tsunamis i terratrèmols i qui sap quins "avenços" més.

(20) En aquest cas, el motiu que es va adduir per iniciar una guerra resultarà irrellevant del tot, perquè a més la desinformació i la propaganda serien totals, vivint en un cúmul de falsedats i enganys. Una guerra avui dia seria molt pitjor que les distopies d'Aldous Huxley i George Orwell, podria comportar senzillament la destrucció total de la Humanitat i la seva extinció, o en el cas més favorable la supervivència per un temps d'alguns en les zones més allunyades dels conflictes, per l'estil del On the Beach de Nevil Shute (llibre de 1957) i pel·lícula de Stanley Kramer de  1959, i avortar-la un cop començada potser comportaria quelcom tant inesperat com en la pel·lícula Fail-Safe de Sidney Lumet del 1964, en que un grup de bombardeig atòmic nord-americà a l'Àrtic per un error informàtic rep ordres aparentment vàlides de bombardejar Moscou amb una bomba d'hidrogen, i un avió del grup ho aconsegueix malgrat la cooperació nord-americana amb els soviètics per abatre'ls tots, i per evitar una 3ª Guerra Mundial un cop Moscou ha estat destruit, el president nord-americà ordena bombardejar amb una altre bomba d'hidrogen Nova York prenent com epicentre l'Empire State Building i així les dues superpotències queden igualades en la desgràcia, perdent les dues la seva ciutat més poblada i emblemàtica.