El govern dels rèprobes

Un historiador va qualificar el temps dels emperadors romans pagans i anticristians dels segles de les persecucions, de mitjans del segle I a inicis del segle IV, com "el govern dels condemnats" o quelcom així. Perquè no sols no es van voler convertir i salvar-se sinó que no volien deixar que els altres es convertissin i es salvessin, i van perseguir activament als cristians, que portaven la llum de Crist al món, prohibint-los, torturant-los i martiritzant-los de les pitjors maneres. Alguns d'aquests emperadors figuren entre els pitjors de la història romana i mundial, com Neró, Domicià, Deci, Valerià, Dioclecià... destacadament anticristians. 

Durant la Revolució Francesa gairebé tots els seus protagonistes eren apòstates i partidaris de noves religions inventades i merament humanes com el Culte de la Raó promulgat el 1793 per Jacques-René Hébert (1757 - 1794), Antoine-François Momoro (1756 - 1794), Pierre-Gaspard Chaumette (1763 - 1794) i Joseph Fouché (1759 - 1820), i un dels màxims propagadors del qual va ser Anacharsis Cloots (1755 - 1794)  que s'autoconsiderava "enemic personal de Déu". Aquesta parodia religiosa va ser acabada a la pràctica per Maximilien Robespierre (1758 - 1794), que l'any 1794 la va abolir enviant a quasi tots els seus defensors a la guillotina, promulgant ell un altre engendre, el Culte a l'Ésser Suprem, i acabant ell també guillotinat abans de tres mesos de la gran cerimònia. Un altre disbarat d'aquest temps va ser el calendari republicà en vigor a França des de 1793 fins que Napoleó el va abolir el 1805 tornant al calendari cristià, fet expressament per negar el Cristianisme i la tradició i que era un cúmul de despropòsits. 

I una mena de continuació d'aquestes religions falses i artificials de la Revolució Francesa va ser l'estranya Religió de la Humanitat del filòsof positivsta Auguste Comte  (1798 - 1857) que tenia una estructura catòlica però que no era cristiana i substituia a la Santissi,a Trnitat per la Humanitat i a Jesucrist, Maria i el sants per herois de la Història canonitzats per les seves contribucions al progrès en tots els àmbits i per la seva vida, per tal de servir de models i exemples i per a ser venerats per la gent. Encara que molt reduïda , aquesta religió existeix encara en països com Brasil i ha donat lloc o almenys ha influït en altres religions inventades com el Cao Dai del Vietnam del segle XX també amb els seus herois mundans formant una mena de panteó alternatiu. 

Karl Marx (1818 - 1883), que escrivia `poesia satànica en la seva joventiut, que ha sigut recentment publicada i que es terriblement fosca, amarga i desesperada, mostrant un extraordinari orgull i rebeldia contra Déu,  o això sembla, va crear una altre pseudoreligió artificial, el comunisme, una mena de religió que no es reconeix com a tal sinó que s'amaga pretenent ser científica, quan de ciència no en té res i és tot ideologia i un sistema tancat, que és de mires merament terrenals i l'objectiu ocult de la qualés la dominació i esclavització de les masses populars allà on triomfi i s'apliqui. Des dels seus textos fundacionals, el Manifest del partit comunista (1868) amb Friedrich Engels i El capital (1867), un llibre espès i pràcticament il·legible, ple de peticions de principi, preses de posició arbitràries i afirmacions gratuïtes, tots els pronòstics dels quals s'han vist erronis, i que en el fons el que fa és invertir diabòlicamenr tots els pressupòsits i ideals humans de pau (lluita de classes), d'unió (divisió en classes i de nou la lluita entre elles) i de confiança bàsica (explotació i aprofitament, engany) i que igual que altres ideologies similars es basa en legislar per a tothom en base als excesos, abusos i delictes d'uns quants delinqüents i criminals poderosos, com si això fos la norma i no l'excepció, o com si fos el natural i normal de la societat i no la seva malaltia i perversió, a tot arreu on tal cúmul d'erroers i bestiesses s'ha aplicat ha creat ha produït les majors catàstrofes i les més grans massacres de la Història de la Humanitat, des de la Rússia boltxevic i la Unió Soviètica de Lenin, Trotsky i Stalin, amb la Revolució Russa, la Guerra Civil, el Holomodor, les Grans Purgues, la matança de Katyn i els Gulag, passant per la Xina de Mao Zedong amb la Guerra Civil, la repressió i guerres, el Gran Salt Endavant i la Revolució Cultural fins a la Kampuchea dels Khmers Roigs de Pol Pot i Khieu Samphan amb els seus camps d'extermini i el seu autogenocidi de la població cambodjana, un 25 % d'assassinats, fins a totalitzar uns 100 milions de víctimes mortals humanes del sistema, sense comptar les guerres exteriors, i sense comptar els torturats i empresonats per motius nimis o meres sospites durant dècades en camps de treball que van sobreviure, i altres represaliats i terroritzats tota la seva vida, amb un particular gust per perseguir als cristians, com si els sapiguessin o consideressin els seus principals opositors. A més aquests règims van donar uns éssers humans rarament vistos en altres llocs com a més de Lenin i Stalin els Dzerzhinski, Sverdlov, Vychynski, Molotov, Yagoda, Yezhov, Blokhin, Beria, Kaganovich, Mercader i altres similars, molts dels quals com en el cas de la Revolució Francesa acabaren traïts, vilipendiats i assassinats per la pròpia ideologia a la que servien com el Frunze, Kirov, Tukhachevsky, Kamenev, Zinoviev, Bukharin, Bliukher, Yegorov i molts més, sense que els servissin de res els serveis prestats a la causa. Una gent així nomès es pot comparar als pitjors de l'Alemanya nazi, una altre ideologia anticristiana i satànica que té arrels en Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), com els Hitler, Rosenberg, Goebbels, Eichmann, Mengele, Heydrich, Himmler, Bormann, Dirlewanger, Göth, fins i tot dones com Ilse Koch o Irma Grese, amb les seves equivalents soviètiques. I a part de la mena de messianisme de Hitler ,durant el segle XX el culte a la personalitat, com un deïficament, gairebé nomès s'ha donat en règims comunistes com en els casos de Lenin, Stalin, Ho Chi Minh, Mao Zedong, Kim Il-sung, Kim Jong-il, Castro, Che Guevara i Kim Jong-un, i les dinasties famíliars com els hereditaris Kim (des de 1945) i  els germans Castro, Fidel (1959 - 2008) i Raul (2008 - 2018). El pretesament més progressiu ha resultat ser el més regressiu.   

El segle XX també va tenir a Mèxic els terribles i dantescos governs del president Plutarco Elias Calles (1877 - 1945), la política antireligiosa extremadament nociva del qual va provocar la Guerra Cristera,  o el general agressivament ateu Tomás Garrido (1890 - 1943), descaradament i brutalment anticatòlic durant la seva època de governador de Tabasco i Yucatán, tot i que darrera d'ells hi havia altres personatges no tant notoris però igualment anticristians i especialment anticatòlics com Francisco J. Mugica (1884 - 1954) i el mateix Álvaro Obregón (1880 - 1928).  I el mateix va passar a Espanya a la zona republicana durant la Guerra Civil (1936 - 1939) amb l'assassinat de bisbes, sacerdots, religiosos i religioses, seminaristes i fidels catòlics pel sol fet de ser-ho. 

Caldria considerar si avui dia, tot i que d'una altre manera,  no estem també en una mena de govern de rèprobes, que no sols no accepten el Cristianisme sinó que s'hi oposen activament i fins el persegueixen amb la intenció d'exterminar-lo. 

(ampliat i actualitzat 12.10.2025)