La imaginació, facultat humana

Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat

"La imaginació, la boja de la casa" - Sta. Teresa de Jesús 

Pot ser cert, però es diu popularment que els bojos diuen la veritat, i en ocasions accedeixen a realitats amagades o per venir amb la seva expressió no modelada per la cultura i el consens o l'educació i formació acadèmica. 

Una escena de la pel·lícula 2001: A Space Odyssey (1968), humans a la Lluna fent un descobriment 

Per això podem veure la imaginació en acció, una llista de novel·les de ciència ficció, en la que només algunes poques voregen la fantasia, i les altres es mantenen dins dels límits expandits del realisme científic. També incloc dues obres de divulgació (1) perquè avui dia sonen, almenys en part, com a ciència-ficció. Que sempre té una base científica tot i que faci extrapol·lacions i que és més ciència quan parla de coses que poden passar o que passaran en el futur i és més ficció quan més supera els límits raonables, acostant-se llavors a la fantasia. 

Alethe diegemata (s. II) - Llucià de Samosata 

Taketori monogatari (c. 875) - anònim japonès

Utopia (1516) - St. Tomàs More 

New Atlantis (1626) - Francis Bacon 

Somnium (1634) - Johannes Kepler 

The man in the Moone (1638) - Francis Godwin 

L'autre monde ou les etats et empires de la Lune (1657) - Cyrano de Bergerac 

Les états et empires du Soleil (1662) - Cyrano de Bergerac 

Entretiens sur la pluralité des mondes (1686) - Fontenelle 

Micromegas (1752) - Voltaire 

Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels (1755) - Immanuel Kant 

La pluralité des mondes habités (1862) - Camille Flammarion 

De la Terre à la Lune (1865) - Jules Verne 

Voyage autor de la Lune (1870) - Jules Verne 

Erewhon (1872) - Samuel Butler 

Flatland (1884) - Edwin A. Abbott 

Les Xipéhuz (1888) - J-H Rosny 

The time machine (1895) - H.G. Wells

Auf zwei Planeten (1897) - Kurd Lasswitz 

The war of the worlds (1898) - H.G. Wells 

The first men in the Moon (1901) - H.G. Wells 

Die Universalbibliotekh (1904) - Kurd Lasswitz 

Krasnaya zvezda (1908) - Aleksandr Bogdanov 

The lost world (1912) - Arthur Conan Doyle 

We (1921) - Yevgeni Zamiatin 

Aelita (1923) - Aleksei Tolstoi

Berge, Meere und Giganten (1924) - Alfred Döblin 

Frau im Mond (1928) - Thea von Harbou 

A brave new world (1932) - Aldous Huxley 

Starmaker (1937) - Olaf Stapledon 

Out of the silent planet (1938) - C.S. Lewis 

Das Glasperlenspiel (1943) - Hermann Hesse 

Perelandra (1943) - C.S. Lewis 

The premier tells the truth (1944) - Kenneth Ingram 

That hideous strenght (1945) - C.S. Lewis 

Earth abides (1949) - George R. Stewart 

1984 (1949) - George Orwell 

A subway called Mobius (1950) - A.J. Deutsch

The martian chronicles (1950) - Ray Bradbury  

I, robot (1950) - Isaac Asimov 

The quest for Saint Aquin (1951) - Anthony Boucher

The day of the triffids (1951) - John Wyndham 

The sands of Mars (1951) - Arthur C. Clarke 

Foundation (1951) - Isaac Asimov  

Fahrenheit 451 (1953) - Ray Bradbury 

Mission of gravity (1954) - Hal Clement 

Martians, go home (1955) - Fredric Brown 

The city and the stars (1956) - Arthur C. Clarke 

The naked Sun (1956) - Isaac Asimov 

The far look (1956) - Theodore L. Thomas 

On the beach (1957) -  Nevil Shute 

Tummanost' Andromedy (1957) - Ivan Yefremov 

The Midwich cuckoos (1957) - John Wyndham 

Non-Stop (1958) - Brian Aldiss 

A case of conscience (1958) - James Blish 

Scavengers in Space (1958) - Alan E. Nourse 

Business as usual, during alterations (1958) - Ralph Williams 

A canticle for Leibowitz (1959) - Walter M. Miller

Flowers for Algernon (1959) - Daniel Keyes  

Venus plus X (1960) - Theodore Sturgeon 

Stranger in a strange land (1961) - Robert Heinlein

Hopsoil (1961) - Robert F. Young  

Solaris (1961) - Stanislaw Lem 

The man in the high castle (1962) - Philip K. Dick 

La planète des singes (1963) - Pierre Boulle 

Way station (1963) - Clifford D. Simak 

Dune (1965) - Frank Herbert 

Le cosmicomiche (1965) - Italo Calvino

Bill, the galactic hero (1965) - Harry Harrison 

Make room, make room! (1966) - Harry Harrison 

Bumberboom (1966) - Avram Davidson 

Pavane (1968) - Keith Roberts 

2001: A Space odyssey (1968) - Arthur C. Clarke

Feminine intuition (1969) - Isaac Asimov 

A meeting of minds (1969) - Anne McCaffrey 

London melancholy (1969) - M. John Harrison  

Tau zero (1970) - Poul Anderson 

Ringworld (1970) - Larry Niven 

Dzienniki gwiazdowe (1971) - Stanislaw Lem 

Piknik na obochine (1972) - Arkadi i Boris Strugatski 

Rendez-vous with Rama (1973) - Arthur C. Clarke 

The forever war (1974) - Joe Haldeman 

Gateway (1977) - Frederik Pohl 

Dying of the light (1977) - George R.R. Martin 

The persistence of vision (1978) - John Varley 

In the hall of the martian kings (1978) - John Varley 

A world between (1979) - Norman Spinrad 

Dragon's egg (1980) - Robert L. Forward 

Contact (1985) - Carl Sagan 

Hyperion (1989) - Dan Simmons

Jurassic Park (1990) - Michael Crichton

The martian (2011) - Andy Weir  

La imaginació és diferent de la fantasia igual que la ciència-ficció és diferent del genère fantàstic. Imaginació és allò que no és però que podria ser ara o en un futur, o que hauria pogut ser en un passat alternatiu a com ha estat realment. En canvi fantasia seria allò impossible del tot, per contradir lleis científiques, la lògica o el sentit comú més elemental i seguir lleis pròpies o no seguir-ne cap, considerant-ho tot possible, tot i ser incoherent, il·lògic o contradictori. La frontera de la ciència ficció es troba en allò que és improbable que arribi a succeïr mai, pertanyent l'extremadament improbable a la ciència-ficció (fenòmens quàntics fora del món subatòmic, p.e.) i el totalment improbable (absurds, incongruències, capricis irreals) a la fantasia. La imaginació és allò verossímil en uns límits molt amples (què passaria si...) i la fantasia és allò del tot inverossímil (que nomès pot ocòrrer en somnis i deliris o en un món inventat irreal).  

Aquestes novel·les no sols reflecteixen diverses possibilitats sinó que també reflecteixen molt bé la mentalitat de l'època i el lloc en el que van ser escrites, així com la personalitat dels seus autors. 

La influència del país i del temps es veu en la cronologia i nacionalitat dels autors i s'hi pot afegir a més una classificació d'alguns d'aquests pels seus suposats estils personals. 

1 George R. Stewart, Robert Heinlein, Boris Strugatski, Joe Haldeman, John Varley  

2 C.S. Lewis, Stanislaw Lem, Arkadi Strugatski  

3 Karel Capek, Clifford D. Simak, Ray Bradbury, Norman Spinrad, George R.R, Martin   

4 Voltaire, Dan Simmons  

5 Cyrano de Bergerac, Aleksei Tolstoi  

6 George Orwell, Harry Harrison, Philip K. Dick 

7 Johannes Kepler, Jules Verne, H.G. Wells, Yegeni Zamyatin, Aldous Huxley, Ivan Yefremov, Pierre Boulle, Isaac Asimov, Carl Sagan, Michael Crichton   

8 St. Tomàs More, Hugo Gernsback, Olaf Stapledon, Arthur C. Clarke, Theodore Sturgeon   

(1) Les de Fontenelle, Kant i Flammarion, que no són novel·les sinó exposicions de tipus científic, però que parlan dels habitants dels altres planetes del Sistema Solar i en donen característiques i tot 

Unitat en la diversitat, el cos viu

Compartint amb els altres l'avansala de l'eternitat 

"A la casa del meu Pare hi ha moltes morades" (Nostre Senyor Jesucrist)

L'Església, el Cos de Crist, el té a Ell per cap i té molts membres amb funcions diferents, tots els quals són importants i necessaris, com tots els òrgans i parts d'un cos són bàsics per a l'existència, la vida i la salut d'aquest. 

Diferencies exteriors com a manifestació de les diverses disposicions interiors
i carismes. I quan escull la vida religiosa ha de demanar a Déu que li doni el
discerniment per triar bé l'estil de vida de l'Orde, per exemple de vidaactiva o
contemplativa, les constitucions, la missió, el do particular del fundador i en 
general l'estil de vida, per tal de perseverar i realitzar-se en la seva vocació.  

La unitat no vol dir homogeneïtat ni uniformitat, al contrari és necessari que hi hagi totes les funcions necessàries i que totes col·laborin harmònicament i eficaçment, només així es pot viure i estar sa. I en l'Església l'Esperit Sant donat, rebut i actuant, és el que garanteix la unió en un perfecte equilibri de tots els diversos dons que Ell mateix concedeix. No sols és el motor de l'Església, Aquell que li dona vida, encert i santedat, sinó que també és com el director d'orquestra que conjumina tots els músics i instruments en una bella simfonia meravellosa. 

Igualment, en la biologia, la salut, el silenci del cos perquè tot funciona bé, exigeix una direcció que ho possi tot en comú, cadascú segons allò a que està destinat. I quan un grup de cèl·lules comencen a prescindir del programa conjunt i van pel seu compte, això és tradueix en un tumor, una malaltia, que perjudica al cos i que a més pot ser benigne, es dir sense passar d'uns límits, o maligne, descontrolat del tot. 

Raons per creure

La fe és un do de Déu, però per part de l'ésser humà voler creure o no és la seva opció fonamental, la que determina el seu destí en aquest món i en l'altre. 

De Sant Agustí (354 - 430) és la frase "Si no vols creure, no tinc cap argument perquè creguis. Si vols creure, tinc centenars de raons perquè puguis creure".

Blaise Pascal (1623 - 1662) ho va explicar molt bé: "En el món hi ha prou llum i prou foscor. Hi ha prou llum perquè qui vulgui creure pugui creure i hi ha prou foscor perquè qui no vulgui creure pugui no creure. Així l'home és lliure de creure o no creure, i creure és meritori i pot tenir premi"

També quan G.K. Chesterton (1874 - 1936) debatia per ràdio sobre la fe amb un interlocutor ateu, aquest li va dir desafiant "Jo creuria si de sobte s'esquincés la realitat i una veu diguès Sóc Déu!" i Chesterton li va respondre "Ni així... quan ja haguès passat vostè diria: hi ha hagut un terratrèmol i he sofert una al·lucinació". Com diu la dita "No hi ha pitjor cec que qui no vol veure ni pitjor sord que qui no vol oïr"

I és que voler creure o no és el decisiu, l'opció fonamental de que parla Dietrich von Hildebrand (1889 - 1977) que està en la base de les nostres vides,  i les raons lògiques o de l'experiència vital no ho solen afectar. 

Creure o no creure en Déu Pare, en Jesucrist que s'ha revelat i ens ha salvat, i en l'Esperit Sant que actúa en l'Església catòlica vivificant-nos i santificant-nos, és la decisió més important de cada ésser humà, doncs d'ella depèn el nostre destí temporal i, sobretot, l'etern. 

Fases evolutives històriques

Les civilitzacions des del principi fins al final, exemplificades en els seus governants: 

Imatge al·legòrica de la Història: el pas del temps, el moviment humà, observar i anotar, 
però no sols per curiositat o memòria, sinó per interpretar-la i treure'n les conseqüències

La Humanitat progressa i la seva Història no es repeteix, però sí que té un ritme cíclic en les seves civilitzacions, societats i cultures, en una mena d'avenç helicoidal, sempre diferent però amb moments similars i en part comparables. Les fases comunes del desenvolupament tipic podrien ser aquestes:

Inici

Canvis, que poden ser bons i duradors, o no (1)

Constantí, Wu Zetian, Tamerlà, Carles V

Expansió

Varien moltes coses a partir que el nou s'expandeix

Alexandre Magne, Juli César, Otó I, Cortés, Pizarro, Pere I el Gran

Lluites d'afirmació

Poden ser físiques, intel·lectuals o ambdues 

Qing Shihuang, Sejong, Hideyoshi, Felip II 

Consolidació

Floriment del nou

August, Tang Xuanzong

Nova societat (2)

Penetració d'ideologies, sovint externes 

Justinià, Tang Taizong, Carlemany 

Apogeu

Esplendor i tocar sostre 

Francesc I, Solimà el Magnífic, Ivan el Terrible, Akbar, Lluís XIV, Aurangzeb 

Reformes

Perllongació reformant-se,i tancant-se o obrint-se

Teodosi, Abbas el Gran 

Final (3)

Acaba un temps antic i es prepara un temps nou

Yang Guifei, Vlad Tepes, Kublai Khan, Ismail I 

A partir d'aquest esquema pot ser possible situar el moment actual en el context, entendre millor el passat que ens hi ha portat i predir el possible futur desenvolupament (4) 

(1) Quan una cosa comença, una anterior acaba, per això es poden confondre amb els finals

(2) No sempre l'ordre lògic coincideix amb el cronològic, poden superposar-se o intercambiar-se 

(3) Quan un estat de coses acaba un altre comença per això es poden confondre amb els inicials 

(4) Que és del que han parlat els profetes en les seves visions inspirades del futur, i que han fet, o intentat fer, els grans filòsofs de la Història, com St. Agustí, Ibn Khaldun, Comte,Vico, Spengler, Toynbee, així com les antigues explicacions mítiques, com les de les diferents Edats i amb l'Edat d'Or al passat, al present o al futur, així com contribucions interessants com la de Deulofeu amb la matemàtica de la Història,  o Asimov amb la fictícia "psicohistòria", introduïda com a prevista evolució galàctica en una novela de ciència-ficció.

Tota la Creació lloa el Creador

Totes les criatures creades, però sobretot els éssers animats i especialment els éssers humans, agraeixen a Déu la seva existència i vida, i haver estat convidats a ser en la Creació en el lloc i temps escollit per Déu.

Tots els éssers vius li deuen a Déu l'existència i la vida i  haver-los fet com són i situat en l'espai i el temps en la seva Creació

L'home, que n'és conscient i a més és lliure i amb voluntat pròpia, per haver sigut creat a imatge i semblança de Déu, és a dir de Jesucrist, el Fill de Déu, i amb els dons de la intel·ligència, raó, personalitat, sentiments i capacitat d'estimar, amb més motiu ha de lloar, beneïr, honorar i adorar a la Santíssima Trinitat que l'ha estimat tant que l'ha fet existir i viure i l'ha destinat al millor, inicialment al Paradís i desprès de la caiguda a la Redempció per Nostre Senyor, i amb el baptisme ha rebut el perdó dels pecats, la condició de fill de Déu i el do de l'Esperit Sant, que actua sobretot en l'Església universal fundada per Crist, la catòlica, i que arriba a ser plenament do en el sagrament de la confirmació. 

No ens oblidem de donar culte a Déu, tan bó i tan misericordiós amb nosaltres, com és el nostre deure i la nostra salvació, i això ens porta i alhora és un tast anticipat de la Glòria ja en aquest món. Recordem que com diu una afirmació de saviesa "La Natura dorm en els minerals, sommia en les plantes, desperta en els animals, es fa conscient en els homes i en Jesucrist, que també ens en vol fer participar, assoleix - o s'uneix - a la Divinitat". Siguem-ne coneixedors, conscients, agraïts i amorosos davant un Amor tan gran! 

Sobre Sant Josep

En l'Ascensió, Nostre Senyor deixa la Terra i ascendeix per si mateix a la realitat suprema, el Cel. 

També la Verge Maria és assumpta al Cel en cos i ànima, desprès d'haver experimentat una mena de mort molt més suau, la Dormició, ja que la mort en si és el preu del pecat i en ella no n'hi havia cap, ni tan sols el pecat original, del que va ser preservada. 

I Sant Josep? Les circumstàncies sobre el seu trànsit són un misteri, l'únic que sabem del cert és que va tenir la millor mort, acompanyat per Jesús i Maria. Per això és el patró de la bona mort. 

Però no se sap res més del cert. El gran sant del silenci ho és també de l'incògnit, de la privacitat. 

I tot i que l'Església no s'ha pronunciat mai ni a favor ni en contra, molts sants, i entre ells grans sants i Doctors de l'Església, han sostingut com opinió particular seva que també va ser endut i és al Cel en cos i ànima. Però quan i com no ho sabem. 

Es basen primer en l'afirmació bíblica que en el moment de la mort de Jesús molts sants ressuscitaren i desprès de la ressurrecció del Senyor es van aparèixer a molts, i, probablement desprès de l'Ascensió, les seves ànimes van anar al Cel. 

L'altre base és pràctica, en els dos mil·lennis d'Església i Cristianisme mai ningú ha parlat ni molt menys senyalat una possible tomba de St. Josep. I tampoc en aquests 20 segles ningú ha pretès tenir una reliquia de St. Josep. 

Senzillament és com si St. Josep haguès desaparegut i l'explicació més senzilla és que ell també va ser endut en cos i ànima al Cel. És opinable però és una explicació molt bona suposar que la Sagrada Família al complet està plenament en el Cel, unida tal com ho estiguè a la Terra: Jesucrist en la intimitat de la Trinitat com Déu Fill-el Fill de Déu, la Mare de Déu com a Reina del Cels i Terra i Senyora dels Àngels,  i darrera dels Cors d'aquests, St. Josep com el més gran dels sants per voluntat divina. Aquesta creença pietosa també ens comforta molt, com anticipant que les nostres pròpies famílies també es reuniran un dia en el Cel, ja que Déu no separarà en l'Eternitat, tot i que amb uns llaços d'unió diferents, el que va unir aquí a la Terra. 

A la cap i a la fi també a l'Antic Testament es diu que Enoc i Elies van ser enduts, encara que en el seu cas no queda clar a on, probablement al Paradís original, on esperen el moment de tornar com a precursors de la Segona Vinguda de Crist a la Terra, i que és una avantsala de la Glòria del Cel amb Déu. 

I sigui com sigui siguem molt devots de Sant Josep i de la Sagrada Família! 

Ser com nens confiats en el Pare

"Si no us feu com nens, no entrareu en el Regne del Cel"

La innocència, l'acceptació, la confiança i l'alegria d'existir, viure i ser estimats

És tanta la diferència entre Déu i nosaltres que una metàfora del Cel podria ser la d'un feliç Jardí d'Infància.