Catalans d'influència mundial

Com va dir una vegada una sociòloga en una conferència a la que vaig assistir "És català qui vol ser-ho, i el carnet d'identitat és parlar la llengua" i per altra banda és ben coneguda també la frase de Jordi Pujol "Català és tot aquell que viu i treballa a Catalunya". Amb aquestes premises faig una llista de catalans d'influència internacional. 

Una breu relació dels catalans més destacats a nivell mundial: 

Ramon Llull (1232 - 1316) 

Roger de Llúria (1245 - 1305), almirall 

Roger de Flor (1267 - 1305) 

Arnau de Vilanova (c. 1340 - 1311) 

St. Vicent Ferrer (1350 - 1419)

Calixt III Borgia (1378 - 1458), Papa 1455 - 1458  * 

Ausiàs March (c. 1400 - 1459) **

Alexandre VI Borgia (1431 - 1503), Papa 1492 - 1503*** 

Cristòfor Colom (1451 - 1506), possiblement català, escrivia castellà amb molts catalanismes i frasses senceres en català i va donar noms catalans, com Montserrat, a diversos descobriments geogràfics 

Ferran el Catòlic (1452 - 1516) 

César Borgia (1475 - 1507) 

Lucrecia Borgia (1480 - 1519) 

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556), basc de naixement i espanyol de formació, fou a Catalunya on es convertí i forjà l'idea de l'Orde jesuïta, Montserrat, Manresa i Barcelona foren molt importants a la seva vida i encara segueixen essent centres jesuïtes 

Joan Lluís Vives (1492 - 1540) 

St. Francesc de Borja (1510 - 1572) 

Antoni de Montserrat (1536 - 1600) 

St. Pere Claver (1580 - 1654) 

Hyacinthe Rigaud (1659 - 1743) 

Virrey Manuel d'Amat (1707 - 1782) 

St. Juníper Serra (1713 - 1784), evangelitzador de Califòrnia  

Gaspar de Portolà (1716 - 1786) 

Pere Fagès (1730 - 1794) 

Pere d'Alberní (1747 - 1802), governador de les Califòrnies 

Josep de Ribas (1751 - 1800)

Jordi Farragut (1755 - 1817) 

Domènec Badia (1767 - 1818), viatger, arabista, escriptor i espia per França

François Arago (1786 - 1853), científic francès, en un incident en que el van creure un espia francès, va salvar la vida al parlar català 

David Farragut (1801 - 1870) 

St. Antoni Maria Claret (1807 - 1870), fundador dels Missioners de l'Immaculat Cor de Maria (1849) 

Jaume Balmes (1810 - 1848) 

Llorenç Batlle (1810 - 1887), president d'Uruguai 1868 - 1872, fill d'un immigrant català  

Tadeu Amat (1811 - 1878),  bisbe de Monterrey (1853 - 1859), bisbe de Monterrey - Los Angeles (1859 - 1878) 

Facund Bacardí (1813 - 1886) 

Josep Sadoc Alemany (1814 - 1888), bisbe de Monterrey (1850 - 1853) i primer arquebisbe de San Francisco (1853 - 1884) 

Francesc Mora (1827 - 1905), bisbe de Monterrey-Los Angeles 

St. Pere Almató (1830 - 1861), màrtir a Vietnam  

Gabriel de Avilés (1735 - 1810), el famós virrei del Perú 

Josep de Ribas (1749 - 1800), català, de pare barceloní i mare irlandesa, nascut a Nàpols, almirall rus, fundador de la ciutat d'Odessa i administrador de la Nova Rússia

Jacint Verdaguer (1845 - 1902) 

Àngel Guimerà (1845 - 1924) 

Lluís Domènech i Montaner (1850 - 1923) 

Antoni Gaudí (1852 - 1926)

Joseph Joffre (1852 - 1931) 

José Martí (1853 - 1895), independentista cubà d'origen valencià i canari, parlava català amb els catalans, valencians i mallorquins 

Ernest Fenollosa (1853 - 1908) 

José Batlle (1856 - 1929), president d'Uruguai 1903 - 1907 i 1911 - 1915, de família catalana, parlava  català 

Isaac Albéniz (1860 - 1909) 

Santiago Rusiñol (1861 - 1931) 

Aristides Maillol (1861 - 1944) 

Joaquin Sorolla (1863 - 1923) 

Ramon Casas (1866 - 1932) 

Enric Granados (1867 - 1916) 

Josep Comas Solà (1868 - 1937)

Josep Maria Sert (1874 - 1945) 

Pau Casals (1876 - 1973) 

Pablo Picasso (1881 - 1973), nascut a Màlaga, format a Catalunya, parlava català amb els visitants catalans a França 

Ignasi Barraquer (1884 - 1965) 

Zenobia Camprubí (1887 - 1956) 

Margarida Xirgu (1888 - 1969) 

José Raul Capablanca (1892 - 1942), campió del món d'escacs (1921 - 1927), nascut a Cuba d'ascendència catalana, parlava català amb la seva família materna 

Joan Miró (1893 - 1983) 

Josep Maria de Sagarra (1894 - 1961)

Charlie Rivel (1896 - 1983)  

Josep Trueta (1897 - 1977) 

Francesc Duran i Reynals (1899 - 1958) 

Xavier Cugat (1900 - 1990), músic als Estats Units 

Felipe Alfau (1902 - 1999) 

Anaïs Nin (1903 - 1977) 

Frankie Carbó (1904 - 1976)

Salvador Dalí (1904 - 1989) 

Frederic Duran (1905 - 1957) 

Antoni Puigvert (1905 - 1990), uròleg de renom mundial  

Josep Figueres Ferrer (1906 - 1990), president de Costa Rica 1948-49, 1953-58 i 1970 -74, es diu que a alguns consells de ministres es parlava català, suprimí l'exèrcit el 1948, el 1970 va fer una visita oficial a Catalunya i parlà públicament en català  

Maria Branyas (1907 - 2024) 

Joan Pujol (1912 - 1988), espía britànic

Josep Ferrater Mora (1912 - 1991) 

Carmen Amaya (1913 - 1963)  

Ramon Mercader (1914 - 1978) 

Mel Ferrer (1917 - 2008), actor i director nordamericà 

Ramon Margalef (1919 - 2004) 

Francesc Boix Campo (1920 - 1951) 

Joan Antoni Samaranch (1920 - 2010), ambaixador a la URSS i Mongòlia (1977 - 1980), president del Comitè Olímpic Internacional (1980 - 2001)

Joan Oró (1923 - 2004) 

Antoni Tàpies (1923 - 2012) 

Montserrat Caballé (1933 - 2018) 

Peter Garriga (1937) 

Vicenç Navarro (1937) 

Til Stegmann (1941) 

Valentí Fuster (1943), cardiòleg 

Josep Carreras (1946) 

Joseph Bonnemain (1948) 

Xavier Sala i Martin (1962)

Alexandre Cao de Benós (1974) 

Pau Gasol (1980), jugador de l'NBA

Marc Gasol (1985), jugador de l'NBA 

Rosalia (1992) 

Pot ser interessant també recordar que l'idioma català apareix en la llista dels 20 idiomes més importants i útils del Ministeri de Cultura Francès del 2022: 1 anglès, 2 francès, 3 espanyol, 4 alemany, 5 rus, 6 italià, 7 suec, 8 romanès, 9 portuguès, 10 polonès, 11 neerlandès, 12 català, 13 txec, 14 croata, 15 xinès mandarí... En la mateixa llista de l'any 2010, on els 4 primers eren els mateixos, el català també hi apareixia, però en 20à posició, la última del ranking dels 20 primers idiomes en importància del món, per tant ha guanyat 8 posicions i ha avançat a idiomes com el japonès (que el 2010 era el 6è i ara és el 18è) i quasi atrapa al neerlandès (11è, que el 2010 era el 5è) i ara supera a molts idiomes com el xinès mandarí, l'àrab, hebreu, hongarès, bahasa indonesi, grec, danès, noruec, finès...

* "Oh, Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!" comentaven alguns cardenals. I Massimo Miglio (1942) historiador medievalista italià, president del Istituto Storico Italiano per il Medio Evo (ISIME) de 2001 a 2023 afirma que "Calixt III va catalanitzar l'Església i Alexandre VI va voler catalanitzar Europa", i el sacerdot i historiador valencià Miquel Navarro (1954), rector de Corpus Christi i especialista en la família Borja i en la història eclesiàstca de València especialment als segles XV i XVI,  corrobora que "la llengua dels papes Borja era el català". I Miquel Batllori (1909 - 2003), historiador jesuïta autor de De Valencia a Roma. El catalán en la Corte romana i Los Borja, estableix que el català era d'ús comú en la Cúria papal, plena de familiars, amics i altres, en aquests dos pontificats i que fins es redactaven cartes i documents oficials en català, i que de 64 cartes d'Alexandre VI, 58 eren escrites en català, 3 en castellà, 2 en italià i 1 en llatí. . 

** Un document contemporani seu el cita com "escriptor valencià de la nació catalana" i ja molt abans, l'any 1325, Ramon Muntaner escrivia a la seva Crònica que els habitants de  València, Múrcia "són vers catalans i parlen del pus bell catalanesc del món"

*** A la seva mort els italians cridaven "fuori i catalani!" (fora els catalans!) 

Éxits darwinians

A partir de les observacions i anotacions de la seva volta al món amb el vaixell Beagle (1831 - 1836) la descripció del qual va publicar en un llibre el 1839, El viatge del Beagle,  i en el que va visitar regions de flora i fauna tan diversa com les illes Cap Verd, tota Amèrica del Sud, les illes Galapagos, Tahití, Nova Zelanda, Austràlia i les illes Keeling i Maurici, Charles Darwin (1809 - 1882) va anar madurant la teoria de l'evolució de les espècies al llarg del temps geològic, que va publicar en el llibre L'origen de les espècies (1859), que portava com a subtítols "per mitjà de la selecció natural" i "la preservació de les races afavorides en la lluita de la vida", amb els conceptes claus de la supervivència del més apte i l'èxit reproductiu. 

Tot i que com a teoria científica no hi ha res que dir, tot i els seus punts foscos encara avui dia, ja que això forma part de la investigació científica, això implicava necessàriament que també s'aplicava a l'ésser humà, al que ja Carl Linneu (1707 - 1778) va classificar com un animal més en el grup dels primats amb la nomenclatura Homo sapiens en el seu Sistema de la Natura (1758), que Darwin mateix va especificar detalladament en un altre llibre, L'origen de l'home i la selecció sexual (1871), i això tenia implicacions antropològiques, filosòfiques, teològiques i polítiques, ja que capgirava la procedència humana de dalt, per creació de Déu a la seva imatge i semblança segons un pla diví, una dignitat extraordinària, i proposava una procedència des de baix, a partir de la matèria i l'animalitat, per una evolució cega i atzarosa, una situació molt baixa de la condició humana, passant de l'optimisme religiós d'origen, viida i destí, al pessimisme materialista i ateu, d'una vida sols terrenal i biològica i una mortalitat insuperable. I més greu va ser encara quan alguns a partir d'ell ho van aplicar a les societats humanes, el darwinisme social, que juntant-ho amb el precedent de Thomas Malthus (1766 - 1834) en el seu Assaig sobre el principi de població (1798) va portar molt ràpidament, tan d'hora com c. 1860, a les idees i treballs de Herbert Spencer (1820 - 1903), Francis Galton (1822 - 1911) i Ernst Haeckel (1834 - 1919), deterministes i en les que la selecció natural era la que evitava la catàstrofe malthusiana en les poblacions humanes, prescidint totalment de la Providència divina ja que quasi tots ells eren agnòstics o ateus. 

Cal tenir en compte que si l'evolució natural és una teoria científica vàlida, l'evolucionisme aplicat als homes, la societat i la història, és una extrapolació abusiva i injusta, més encara quan vol ser exclusiu com a causa, i els seus fruits ho mostren: racisme, imperialisme, colonialisme, eugenèsia i en general la imposició dels forts sobre els dèbils i dels afortunats sobre els sense sort, fins arribar al superhome de Friedrich Nietzsche (1844 - 1900) i al nazisme, aberracions absolutes que mostren l'erroni d'aquesta aplicació del darwinisme al cas humà, fet ja denunciat des del principi per l'Església catòlica. De la mateixa manera, igual com la Creació divina de l'Univers, la vida i l'home és una veritat teològica i una realitat religiosa, la seva extensió al camp de la ciència, el creacionisme, és una equivocació contradictòria i contraproduent, cada tipus de coneixement, revelat i experimental, té el seu propi camp i són complementaris i destinats a la col·laboració per una cosmovisió més àmplia, depurada i completa, i no pas a competir entre sí, intentant apropiar-se del camp propi de l'altre i en el límit intentar anul·lar-lo.  

Però això a part, la concepció darwiniana ja falla des del principi, perquè si l'home és nomès un animal evolucionat i racional, la societat humana pot ser tractada pels seus dirigents com una granja, amb totes les connotacions d'explotació, aprofitament i utilitat, directrius ideològiques i domini tirànic, com ja va veure i denunciar en el cas del marxisme el desenganyat George Orwell (1903 - 1950) en la seva obra dita aquí Rebel·lió en la granja o La revolta dels animals (Animal Farm, 1945) en que posa de manifest la realitat i els veritables objectius del comunisme soviètic a la U.R.S.S., l'esclavització de la gent en ares al treball i la productivitat com a únic valor, fins arribar a l'exaltació de l'stakhanovisme, dit així pel record de producció del miner  Aleksei Stakhanov (1906 - 1977) que un  dia de l'any 1935 quan el normal era l'extracció de 7 tones va aconseguir extraure 102 tones, 14 vegades més, essent proposat com a model i condecorat més tard com a heroi del treball, i que al mateix temps va comportar l'exigència als obrers d'un major rendiment, objectius més alts a les empreses i disparitat salarial i problemes entre els treballadors, i la fi paradoxalment dels kolkhozos industrials, mantenint-se sols els agrícoles. L'adopció voluntària d'una mentalitat així d'esforç i treball màxims per part dels japonesos va portar a l'aparició d'un altre terrible resultat, el "karôshi" o mort per excés de treball, per atacs de cor, ictus o esgotament, stress i cansanci extrem, detectat mèdicament as anys 1970s, reconegut oficialment com a risc laboral per les autoritats del Japó l'any 1987, alhora que aquestes excessivs hores extres també portaven a problemes familiars, laborals i socials, depressions i altres alteracions mentals i fins suïcidis. L'ésser humà no pot ser tractat ni convençut de comportar-se com un animal de càrrega, perquè no ho és i perquè té una dignitat inherent en la seva naturalesa que no permet reduírlo a un mer objecte, nombre o animal.   

Però per veure que és el darwinisme quan s'aplica a l'ésser humà, bastarà amb 4 casos d'un èxit exxtraordinari en termes darwinistes de transmissió dels propis gens a les generacions futures, per l'estil del mateix èxit descrit per Richard Dawkins (1941) a El gen egoista (1976):  

Família nombrosa, un ideal de vida humana realitzada i feliç, sempre que es faci segons la llei divina

Gengs Khan (c. 1162 - 1227), el gran líder mongol, que va tenit centenars de fills, tots els quals van tenir molts fills i així successivament, entre altres coses perque els gengiskhanides van governar a Xina amb la dinastia Yuan (1271 - 1368), a Pèrsia amb l'Il-Khanat, a Àsia Central amb la Horda Chagatai i a Rússia amb l'Horda d'Or i successores, i més tard una branca, els Mogols, també va governar a Afganistan i la Índia, on els mogols governaren entre 1526 - 1858. De manera que es calcula que en 16 països d'Àsia un 8 %  de la població són descendents directes seus, i a tot el món són un 0'5 %, uns 16 milions. Comptant branques més allunyades, podrien ser molts milions més, alguns estimen que fins a 40 o 45 milions de persones al món podrien tenir avui dia alguna relació amb ell. Un extraordinari èxit reproductiu darwinià. 

Giocangga (1526 - 1583), líder jürchen i avantpassat de la dinastia manxú Qing (1636 - 1912) de Xina, va tenir moltes esposes i concubines i molts fills i nets. Un estudi ha conclós que 1 500 000 persones del N.E. de Xina són descendents seus, un altre gran èxit perpetuat en la Història, que és el segon mèrit perquè l'Àsia Oriental es molt propensa a grans catàstrofes amb una enorme pèrdua de vides i l'extinció de molts llinatges sencers, com els terratrèmols xinesos i japonesos, des del de Shansi el 1556 amb unes 830 000 víctimes mortals fins el de Tangshan el 1976 amb 650 000 morts, tots dos a Xina, i això sense comptar altres desastres com guerres, inundacions, epidèmies com la de Justinià a partir del 541 i la Pesta Negra a partir de 1347, fams, com la Gran Fam de Xina del 1958 - 1962 provocada per la política del Gran Salt Endavant i que va causar la mort a uns 35 milions, i altres més limitats com  el càstig xinès de l'execució de les 9 branques familiars, tots els llinatges del pare, de la mare i del cònjugue de la persona castigada, cosa que tot i que més limitada suposava la mort de centenars de persones i podia comportar l'extinció de línies senceres de descendents directes, pena amb la que es castigaven 10 grans delictes a les dinasties xineses Ming (1368 - 1644) i Qing, que almenys en una ocasió en temps de l'emprador Ming Yongle (1402 - 1424) va comportar també l'extermini d'un 10 grup, tots els  alumnes i coneguts del reu, i també a la Corea de la dinastia Joseon (1392 - 1897) que seguia el Codi Ming, i al Vietnam, i de forma independent a Tailàndia on existia el castig de l'extermini de les 7 generacions, dels besavis als besnéts. Per això per ser un èxit darwinià no sols calia reproduïr-se molt extensament durant moltes generacions sinó també tenir posteriorment sort històrica, si bé la diseminació en grans extensions i molts països reduïa aquests riscos.  

Mulay Ismail ibn Sharif (c. 1645 - 1727), soldà de Marroc de 1672 a 1727, va tenir un harem de 500 dones i 888 fills bioològics ben documentats, si bé algunes estimacions proposen que en podria haver tingut més de 1 000, hi ha càlculs que ho situen en 1171, al llarg de 32 anys . 

Fiodor Vassiliev (1704/1707 - 1790), camperol rus, que amb la seva primera dona Valentina Vasilieva (c. 1707 - 1782) va tenir 69 fills entre 1726 i 1766, amb 16 parells de bessons, 7 conjunts de trigèmins i  4 de quàdruples, dels quals 67 van sobreviure a la infància. I un cop vidu es va tornar a casar i amb la seva segona dona Anna va tenir 18 fills més, 6 bessons de dos i 2 bessons de tres, un total de 87 fills, dels quals 82 sobrevisqueren a la infància i per tant foren potencialment capaços de reproduïr-se. Una gran família per a ell i els seus descendents. Per la mateixa època un altre agricultor veí seu, Yakov Kirillov va tenir 72 fills vius, 57 amb la seva primera esposa i 15 amb la segona, i el fet està documentat perquè foren presentats a la Cort imperial de Caterina II (1762 - 1795) a Sant Petersburg davant la família reial, nobles i diplomàtics i la primera notícia publicada a Europa ja va ser el 1783, en vida d'ells i ha sigut corroborat per diversos estudis i el cas de Valentina acceptat en el Llibre Guiness dels Records com la dona amb més fills. I en la Rússia tsarista i imperial era normal que les famílies pobres i treballadores tinguessin entre 7 i 12 fills i moltes arribaven a tenir-ne més de 20. I també l'aristocràcia solia tenir molts fills, el tsar Alexei Mikhailovich en va tenir 16 i el gran escriptor Lev Tosltoi en va tenir 13. I a la URSS entre 1944 i la seva dissolució el 1991 es va cooncedir l'honor oficial de Mare Heroïna a les dones que donaven a llu i criaven 10 fills o més, havent de ser tots vius en el moment de rebre el premi, i n'hi van arribar a haver 431 000 a les que es va atorgar aquesta distinció. Alhora hi havia la medalla de la Glòria Materna atorgada n el període 1944 - 1995 a les que havien criat 7, 8 o 9 fills fins l'edat adulta, que van rebre més de 5 500 000 dones, i les medalles de la Maternitat a les que havien donat a llu i criat 5 o 6 fills, rebuda per 13 150 000 dones també entre 1944 i 1995. Aquestes distincions i medalles s'han recuperat a Rússia a partir de l'any 1996 i ampliades el 2022, afegint-ne una de nova pels pares atorgada des del 2009 als pares, pares i mares, bilògics o adoptius, que han criat 7 o més fills d'una manera digna, fent-los bons ciutadans russos. Tot i que més restringides en nombre, aquestes igual que les famílies nombroses del franquisme - i jo mateix en vaig conèixer una que tenia 17 fills, que durant un temps va ser veïna nostra - també són èxits familiars darwinians (1). 

Finalment, al Canadà, el testament d'un excèntric, Charles Vance Millar (1854 - 1926), va donar lloc al que es va conèixer com a Great Stork Derby, és a dir el Gran Derby de Cigonyes. La seva gran fortuna s'havia de guardar durant 10 anys, al cap dels quals seria lliurada a la dona de Toronto que haguès tingut més fills en aquell període, especificant que en cas d'empat a nombre de fills en el primer lloc el premi se'l repartirien les guanyadores. Moltes dones de la ciutat i voltants hi van optar i al final van guanyar 4 que havien tingut 9 fills en el període 1926 - 1936, que van rebre cadascuna 110 000 dolars canadencs de l'època, equivalents a quasi 2 milions de dòlars canadencs actuals, quelcom com 1 100 000 euros. I no va ser la única extravagància d'aquest personatge tan ric com bromista tant en la seva vida com en el llegat en el que sembla que va voler estimular la natalitat en la seva ciutat.

Aquests són els exitosos en el sentit darwinià del concepte, deixar descendència biològica en el món, i confiar en la fertilitat dels descendents. Però és un èxit molt terrenal, biològic (2). 

(1) A la meva família erem 7 germans, ja que el nostre pare va casar-se primer i va tenir 2 fills i al cap de dos anys d'enviudar es va tornar a casar i va tenir 5 fills més, amb un total de 3 fills i 4 filles. La descendència inclou 9 nets i de moment 4 besnéts, erem una família nombrosa en la que jo sóc el gran, i desprès de morir dos germans, als 64 i 60 anys, quedem vius les 4 germanes i jo. 
(2) I que es pot acoonseguir per medis poc ètics com els donants d'esperma amb molts fills, fins i tot un metge d'Holanda amb un clínica de fertilitat, que inseminaba a les pacients amb el seu propi semen. I actualment a l'holandès Jonathan Jacob Meijer (1981), donant d'esperma amb 550 fills confirmats i que s'especula que podrien ser molts més a tot el món, per això se l'ha dit "l'home dels 1 000 fills", un èxitt reprooductiu màxim. 

Estils de vida i d'espiritualitat

Estils de vida i d'espiritualitat, un camí òctuple: 

El lluitador (1)

David, St. Pere, St. Jordi, Sta. Joana d'Arc, St. Ignasi de Loyola 

El reformador (2)

St. Francesc d'Assís, Sta. Teresa de Jesús, St. Joan XXIII, St. Pau VI 

El profeta que clama en el desert i atrau multituds (3)

St. Joan Baptista, St. Antoni Abat, St. Simeó Estilita, St. Rector d'Ars 

La conversió i l'autoritat (4)

Abraham, Moisès, St. Pau, Constantí, St. Agustí, Al-Ghazali, St. Joan de Capistrano, Hilaire Belloc, G.K. Chesterton, C.S. Lewis, John Von Neumann, Allan Sandage  

El mestre (5) 

Sta. Caterina de Siena, St. Joan Fisher, St. Josep de Calassanç, St. Joan Baptista de La Salle 

La vida interior, el silenci i els somnis (6)

Josep, St. Josep, Rumi, St. Miquel dels Sants, St. Josep de Cupertino, Pascal, St. Joan Bosco   

El pelegrinatge (7)

Adrià, St. Benet, St. Domènec de Guzmán, Marco Polo, Ibn Battuta, St. Francesc de Paula, St. Benet Josep Labre, St. Antoni Maria Claret, St. Joan Pau II 

La saviesa (8) 

Salomó, Tales, Daniel, Aristòtil, Justinià, Carlemany*, Yaroslav el Savi, Alfons X el Savi, St. Tomàs d'Aquino, Matteo Ricci, Giambattista Vico 

En ocasions, però, un no es dedica a allò pel que està més dotat i que és el millor per ell, però tot i que rarament també aconsegueix sobresortir i destacar, sobretot si escull un estil veï al seu personal, pel qual té més facilitat, tenint en compte que el lluitador i el savi també son propers, però en canvi és problemàtic si escull la temàtica de l'estil totalment oposat, cosa possible ja que la predisposició no condiciona. 

I per acabar, uns quants sants fundadors d'escola i d'Ordes religioses: 

St. Antoni Abat (250 - 356), monaquisme 

St. Agustí (354 - 430), agustins 

St. Benet de Núrsia (480 - 547), benedictins

St. Benet d'Aniana (c. 750 - 821) i St. Bernó (c. 850 - 927), cluniacencs 

St. Romuald (951 - 1027), camaldulencs

St. Robert de Molesmes (c. 1027 - 1111), cistercencs  

St. Bru (c. 1030 - 1101), cartoixans 

St. Norbert (c. 1080 - 1134), premostratencs 

St. Joan de Mata (c. 1150 - 1213), trinitaris 

St. Simó Stock (1165 - 1265), un dels fundadors dels carmelites 

beat Teodor de Celles (c. 1166 - 1236) i altres, crucífers 

St. Domènec de Guzmán (1170 - 1221), dominicans 

St. Ramon de Penyafort (1175 - 1275) i St. Pere Nolasc (c. 1180 - 1256), mercedaris 

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226), franciscans 

St. Francesc i Sta. Clara d'Assís (1194 - 1253), clarisses 

beat Eusebi d'Esztergom (1200 - 1270), paulins 

St. Aleix Falconieri (1200 - 1310) i 6 sants més, servites 

Sta. Brígida de Suècia (1303 - 1373), brigidines 

St. Francesc de Paula (1416 - 107), mínims

Sta. Beatriu de Silva (c. 1424 - 1492), concepcionistes 

St. Gaità (1480 - 1547), teatins 

St. Jeroni Emiliani (1486 - 1537), somascs 

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556), jesuïtes

St. Joan de Déu (1495 - 1550), hospitalaris de St. Joan de Déu 

St. Antoni Maria Zaccaria (1502 - 1539). barnabites 

Sta. Teresa de Jesús (1515 - 1582) i St. Joan de la Creu (1542 - 1591), reformadors dels carmelites

St. Felip Neri (1515 - 1595), l'oratori 

St. Joan Leonardi (1541 - 1609), leonardins 

St. Camil de Lel·lis (1550 - 1614), camils 

St. Josep de Calassanç (1567 - 1648), escolapis 

St. Francesc Caracciolo (1563 - 1608), caracciolins 

St. Francesc de Sales (1567 - 1622) i Sta. Joana de Chantal (1572 - 1641), visitadines 

Armand Jean L.B. de Rancé (1626 - 1700), trapencs 

St. Joan Bpta. de La Salle (1651 - 1719), germans de les escoles cristianes 

St. Pau de la Creu (1694 - 1775) i Joan Bpta. de St. Miquel (1695 - 1765), passionistes

St. Alfons Maria de Ligori (1696 - 1787), redemptoristes 

St. Marcel·lí Champagnat (1789 - 1840), maristes 

Sta. Joana Jugan (1792 - 1879), germanetes dels pobres 

St. Joan Bosco (1815 - 1888), salesians

Sta. Àngela de la Creu (1846 - 1932), germanes de la creu 

Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997), germanes de la caritat   

Perquè si algú es planteja fer vida religiosa i entrar en una congregació de vida consagrada, ha de mirar molt bé abans el carisma del fundador i l'estil de vida, espiritualitat, objectius i activitats dels membres, i portar-ho també en oració davant del sagrari i demanant l'ajut de l'Esperit Sant, per tal de no equivocar-se i encertar en aquella que correspon a les seves disposicions, aptituts i formació, que és allà on el crida la vocació divina. I aquest encert degut al discerniment inspirat és fonamental per a l'èxit en la vida, la salvació i la santificació, pròpia i del proïsme. . 

(1) En altres àmbits això inclou Mahoma, el Guru Nanak, Luter, Enric VIII, David Koresh 

(2) També al seu estil propi, Calví, Janseni, Richelieu, Cromwell 

(3) En aquest grup també hi ha místics com Sta. Caterina Labouré, Sta. Gemma Galgani 

(4) Incloent-hi les conversions forçades o fingides, com Sabbatai Zevi i Jacob Frank

(6) També el filòsof Berkeley i el científic Cavendish 

(7) A vegades aquest perlegrinatge pot ser interior com St. Joan de la Creu i la "subida al Monte Carmelo" 

(8) Aquest grup inclou també conqueridors i militars, que saben què fer i com fer-ho per tenir èxit, com Alexandre Magne,  Juli César, Otó I, H. Cortés, Pizarro, Pere I el Gran, el Rei Sergent, Clausewitz, Moltke, Mutsuhito... i persones en sintonia ab l'Extrem Orient, com Enric el Navegant, St. Francesc Xavier, el mateix Ricci, el comodor Perry, Mata Hari, Alexandra David-Néel...

(*) El Renaixement Carolingi i el seu desig de saber tot i les seves limitacions educatives

Els USA que van poder ser

Desprès de la Segona Guerra Mundal, 1949 va ser un any particularment important i decisiu, que va marcar tota una època i generació, fins a mitjan dels anys 1960s. 

El programa Case Study Houses, 1945 - 1966, sobretot a Califòrnia. Foto del 1960.

Aixi el 25 de gener de 1949 es constituia a Moscou el COMECON. A l'abril de 1949 es constituïa la NATO, organització que va entrar en vigor l'agost d'aquest mateix any. El mateix mes d'abril Irlanda es constituïa en república, i el maig s'establia el Consell d'Europa, al mateix mes en que Mònaco elegia al píncep Rainier. Al juny es va fundar la República Federal d'Alemanya, seguida al més d'octubre per la República Democràtica Alemanya.  A l'agost la URSS va fer esclatar la seva primera bomba atòmica, i els Estats Units van perdre l'exclusiva de l'armament nuclear.  També a l'agost s'estableix Corea del Sud, seguida al setembre per Corea del Nord. El setembre la independència d'Indonèsia era reconeguda pels Països Baixos. A l'octubre es proclamava la Xina comunista a Pequín, al que va seguir poc desprès la Xina nacionalista a Taiwan, i dies desprès es signava la Convenció de Ginebra. I el desembre la Constitució de Costa Rica confirmava aquest país com a desmilitaritzat.

Interior d'una casa, Califòrnia 1960

No van ser sols fets puntuals sinó determinatius, les seves conseqüències encara perduren avui dia en molts casos. Neixia un altre món, diferent del de les dues guerres mundials i que s'esperava que a més de nou fos més bo i millor. El seu predomini i vigència el podem situar entre 1949 i 1964 aproximadament, i en alguna conferència he parlat d'ell com "el temps del futur", quan semblava que el futur ja era aquí, abans que vinguès la gran desilusió quan tot es va començar a torçar i a adquirir aspectes regresius, no ja del món contemporani sinó en moltes coses com la reaparició de temps passats que ja semblaven superats, però que per algun motiu grups de gent molt poderosa va voler tornar a inocular a la societat, i molt especialment a la occidental, tot i que va ser un procès extremadament lent i progressiu, tot i que amb sobresalts forts, per tal que no es notès, potser seguint aquella indicació ja antiga de "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la intervenció artificial", és a dir que la gent s'hi acostumés poc a poc, quasi imperceptiblement, i que si de cas es pensès que era una cosa natural, volguda i sense manipular. Però és inverossímil que fent la prova d'un sistema es preferís l'altre, com bé saben els que ho han viscut.

L'any emblemàtic d'aquella bona època va ser el 1960, pels seus assoliments. El 23 de gener el batiscaf Trieste amb dos tripulants arribava al fons de la Fossa de les Marianes, a 10 911 m de profunditat. Del 24 de febrer al 10 de maig el submarí Tritó va donar la volta al món en immersió.  L'1 d'abril es va posar en òrbita el Tiros 1, el primer satèl·lit meteorològic. El 16 de maig va entrar en funció el primer làser. El 12 d'agost es posava en òrbita l'Echo 1, el primer satèl·lit de telecomunicacions passiu. El 16 d'agost un ésser humà va saltar des d'un globus a l'estratosfera a 31 333 m d'altitud. Entre el 25 d'agost i l'11 de setembre, als Jocs Olímpics de Roma, té lloc el miracle dels triomfs en velocitat de Wilma Rudolph, "la gasela negra", antiga malalta de polio. El 8 de setembre el president Eisenhower inaugura oficialment el Centre Marshall de Vols Espacials a Huntsville, Alabama. El 8 d'octubre es batejat i botat el superportaavions Constellation. El 8 de novembre a les eleccions era escollit president John F. Kennedy, el primer catòlic i el més jove, un gran signe de canvi i renovació. El 13 de desembre un avió A-5 estableix un nou record d'altura de vol en 27 870 m. I tot i que no als Estats Units, però sí a Amèrica, i dins de la tònica de tots aquests fets, el 21 d'abril s'inaugurava la ultramoderna Brasília, la nova capital del Brasil a l'interior del país, amb el seu aspecte futurista, que simbolitzava molt bé un aspecte del continent americà. I totes aquestes fites, en uns Estats Units que ja venien de la recent incorporació l'any anterior 1959 d'Alaska (3 de gener) i Hawaii  (21 d'agost) com a 49è i 50è Estats dels Estats Units, el mateix any de la presentació per la NASA dels "Mercury seven" (9 d'abril) que el 1960 estaven en ple entrenament per sortir a òrbita i es van fer la icònica foto junts amb vestits d'astronauta,  feien semblar un desenvolupament i un progrès continu i qui sap si fins accelerat de la gran nació. I no es podia sospitar que s'espatllaria en anys posteriors. 

La Terra vista des de la Lluna. Foto des de l'Apollo 8 en òrbita lunar, Nadal 1968

Un dels més grans assoliments dels Estats Units d'Amèrica en aquells anys va ser el seu programa espacial, i tot i quee al principi van anar per poc a remolc dels èxits de la Unió Soviètica, amb el projecte Gemini el 1965 - 1966, els nordamericans van prendre la iniciativa i van guanyar la carrera a la Lluna amb l'Apollo 8 en òrbita lunar els últims dies de 1968 i amb l'Apollo 11 a la superfície de la Lluna el juliol de 1969, complint així la promesa feta pel president Kennedy el 1961, comprometent el país en la fita. Però de nou per l'involució americana Rússia va torrnar a estar en cap dècades desprès.

A la superfície de la Lluna, 20-21 juliol 1969

Està clar que la gran superpotència d'aquell temps eren els Estats Units d'Amèrica, que semblaven apuntar que podrien corregir els seus múltiples errors i esdevenir per fi un veritable referent mundial. Però amb el temps no va ser així per complicacions tant internes com externes i tant ideològiques com de fets. 

I el gir que va truncar un futur prometedor de vida amb rostre humà alhora que de gran qualitat, va ser perpretat no sols amb polítiques, ideologies, mitjans de comunicació i molts diners, sinó també amb molta violència, com els assassinats del president Kennedy el 1963, de M.L. King i de Robert Kennedy el 1968 i molts altres, així com el sacrifici col·lectiu de tota una generació amb la intervenció americana a la guerra de Vietnam (1965 - 1973), que va generar la resposta popular dels famosos Moratorium Day de novembre i desembre de 1969. Però també hi va tenir molta part el fet que un grup de multinacionals americanes, seguint qui sap quins foscos interessos, decidissin promoure l'orientalisme, ocultisme i irracionalismes de tot tipus, especialment l'astrologia i altres tendències esotèriques, l'any 1966, el mateix any de la visibilització i normalització del satanisme. Aquest triomf de les supersticions va tenir el seu punt culminant amb l'accident de l'Apollo 13 el 13 d'abril de 1970 que, ja fos fortuit o previst, va venir a significar el domini d 'aquestes idees demoníaques sobre la intel·ligència, la informació, la lògica i la racionalitat de la ciència i la tecnologia. Diversos programes de TV i algunes pel·lícules van contribuir també a aquesta promoció i acceptació d'allò negatiu i els contravalors, presentats com a simpàtics i "moderns", i tot això citat va fer més mal encara que altres esdeveniments concomitants, com el fenòmen del hippisme, les drogues ja llavors tot i que no en l'escala i gravetat posteriors, l'anomenada revolució sexual dels anys 1960s... tot hi va contribuir però el cop definitiu va ser la legalització de l'avortament el 1973, que dins del mateix pocès d'inverrsió i capgirament en quasi tots els temes, com el feminisme absurd del 1963, va ser allò més greu, tràgic i terrible, les repercusions del qual han perdurat com a mínim mig segle. Va ser un gran moviment de conjunt i segurament orquestrat i dirigit pels grans poders fàctics que per primera vegada tenien el suficient poder en tots els camps, la riquesa, els mitjans i ells coneixements adequats de psicologia de masses i enginyeria social, i ajudats pel fet de ser menys evidents i més dissimulats van resultar més efectius que mai, aconseguint allò que no havien pogut assolir ni revolucions, ni guerres civils ni règims dictatorials. 

Assassinat d'estudiants per la Guàrdia Nacional a la Kent State University d'Ohio el 4 maig de 1970

Els Estats Units que podrien haver sigut, exemplificats en uns quants personatges principals: 

Henry Ford (1863 - 1947), capitalista inte·ligent, producció en sèrie, cadenes de muntatge i bons salaris als seus empleats "perquè així puguin comprar els productes", autor del cotxe Ford T (1908 - 1927) que va motoritzar Amèrica 

Warren G. Harding (1865 - 1923), president USA 1921 - 1923, americanista 

Ann Sullivan (1866 - 1936), va conseguir enseyar a la sordcega i muda Helen Keller 

Calvin Coolidge (1872 - 1933), president USA 1923 - 1929, americanista 

Robert Edmondson (1872 - 1959), periodista a contracorrent de les ideologies dominants

Emily Post (1872 - 1960), mestre de la bona educació, l'etiqueta i bones maneres 

Gilbert N. Lewis (1875 - 1946), un dels més grans químics de la història, mereixia guanyar el Nobel de Química per moltes coses diferents i el podia haver guanyat merescudament diversos cops, i va ser nominat a obtenir-lo 42 vegades però mai li van donar, tot i que el van rebre alumnes i col·laboradors seus per treballs conjunts dirigits per ell i també codescobridors amb ell o desenvolupadors dels seus descobriments, per culpa de l'enemistat aferrissada de diversos membres del Comitè Nobel. 

Louis McFadden (1876 - 1936), crític de la deriva de l'economia americana 

William H. Hays (1879 - 1954), el Codi del seu nom, d'efectes beneficiosos pel sèptim art, la indústria del cinema i la societat occidental 

Henry Klein (1879 - 1955), patriota nordamericà, "en un món governat per Mammon, jo he intentat servir el meu proïsme"

Helen Keller (1880 - 1968), sordmuda i cega gairebé de naixement, que amb l'ajuda de la professora extraordinària Ann Sullivan no sols es va poder comunicar, sinó que va estudiar arribant a la universitat i va donar conferències, essent un exemple de superació

Edward Hopper (1882 - 1967), pintor de la vida americana 

George Patton (1885 - 1945), "ens hem equivocat d'enemic", mort molt sospitosa, probablement assassinat 

Edward J. Flanagan (1886 - 1948), fundador del Boys Town (1917), iniciativa de la que l'any 1938 es va fer una famosa pel·lícula del mateix nom que va guanyar dos Oscars i que el cap de la MGM, el jueu Louis B. Mayer considerava la millor producció de la seva empresa i la seva pel·lícula favorita

Alfred Kohlberg (1887 - 1960), ferm partidari de Chiang Kai-shek i de la Xina nacionalista de Taiwan 

Daniel A. Lord (1888 - 1955), jesuïta i escriptor influent 

Dale Carnegie (1888 - 1955), llibre How to win friends and influence people (1936), sobre comunicació humana intel·ligent  

Martin Quigley (1890 - 1964), productor cinematogràfic, un dels editors del Codi Hays en el cine 

Dwight D. Eisenhower (1890 - 1969), president USA 1953 - 1961, va denunciar el compleix militar industrial en el seu discurs de comiat, els bons 10 anys d'Amèrica 1953 - 1963, promotor d'Atoms for Peace en un discurs davant l'ONU el 1953 i fundador de la NASA el 1958, va deixar que les coses funcionessis soles sense massa interferències, "el president que millor governa és el que menys governa" 

Benjamin Freedman (1890 - 1984), empresari jueu convertit al Catolicisme, llibre Facts are facts (1954) i conferència a l'hotel Willard de Washington el 1961 

James Forrestal (1892 - 1949), anticomunista intransigent, assassinat 

Huey Long (1893 - 1935), "sí:  el feixisme triomfarà a Amèrica, però aquí li diran antifeixisme"

Lawrence Dennis (1893 - 1977), llibre A trial on trial: The great sedition trial of 1944 (1946) 

Harold Urey (1893 - 1981), el deuteri (1931) i, amb G. Lewis, l'aigua pesada (1932) 

Elizabeth Dilling (1894 - 1966),  The red network (1934), The red betrayal of the churches (1938) i The plot against Christianity (1964) 

Norman Rockwell (1894 - 1978), il·lustrador d'una vida americana idíl·lica, idealitzada segons el gusr americà 

Fulton J. Sheen (1895 - 1979), bisbe catòlic molt influent, programa de ràdio The Catholic Hour (1930 - 1950) a la NBC i desprès a la TV amb els programes Life is worth living (1952 - 1957) en un horari de màxima audiència i The Fulton Sheen Program (1961 - 1968), tots ells amb molta difusió, molt èxit i molta repercusió social, entre altres coses va aconseguir moltes i destacades conversions  

George Gershwin (1898 - 1937), compositor, tant de bo que música com la seva i altres músiques de qualitat, fins i tot de la cançó lleugera, haguessin sigut promocionades amb tot el suport, i no les de baixa qualitat que triomfaren gràcies a campanyes de marketing, publicitat i mitjans 

William J. Sidis (1898 - 1944), considerat una de les persones amb el C.I. més alt conegudes

Robert W. Welch (1899 - 1985), fundador de la John Birch Society (1958)  

Gerald Winrod (1900 - 1957), evangelista i activista 

Martin Dies (1900 - 1972), The Trojan Horse of America (1940), "els 20 anys de traïció: 1933 - 1953"

Charles Lindbergh (1902 - 1974), primer pilot en creaur l'Atlàntic en avió, el 1927 

Claire Boothe Luce (1903 - 1987), escriptora, política i diplomàtica convertida al Catolicisme el 1946 per Fulton J. Sheen, un exemple també de bon feminisme 

Glenn Miller (1904 - 1944), un determinat ambient musical i social, mort en accident d'avió 

Bella Dodd (1904 - 1969), dirigent comunista nord-americana, convertida pel bisbe Fulton J. Sheen, va denunciar l'origen comunista del feminisme nord-americà dels anys 60s, que ella mateixa havia promogut i dirigit  i l'infiltració comunista a l'Església als Estats Units i a tot el món

Joseph McWilliams (1904 - 1996), activista  

Dag Hammarskjöld (1905 - 1961), suec i secretari general de l'ONU, amb base a New York, entre 1953 i la seva mort el 1961 quan el seu avió va ser abatut sobre el Congo 

Joseph McCarthy (1908 - 1957), se'l va demonitzar quan moltes coses que denunciava eren certes 

Bernard Basset (1909 - 1988), jesuïta, llibre Priest in paradise. With God to Illinois (1966), quan Estats Units, malgrat tot, encara es podia veure globalment com una mena de paradís  

Patrick Peyton (1909 - 1992), sacerdot catòlic, Croada Mundial de l'Oració, amb trobades multitudinàries a tot el món per pregar públicament i promotor del res del rosari, especialment en família, "família que prega unida, roman unida"

Barry Goldwater (1909 - 1998) , si haguès estat escollit president el 1964, la conspiració de l'assassanit del president J.F. Kennedy i la implicació de LB Johnson en ella haguessin sortit a la llum i la guerra de Vietnam no hagués tingut lloc, Amèrica haguès sigut un lloc diferent i molt més feliç

Carroll Quigley (1910 - 1977), historiador, anàlisi molt encertada sobre la situació mundial i dels Estats Units i món occidental 

Wernher von Braun (1912 - 1977), coet Saturn V (1967) i programa Apollo per portar éssers humans a la Lluna (1968 - 1972)

Dorothy Kilgallen (1913 - 1965), periodista, tenia un ampli i clarificador dossier sobre el magnicidi de JFK que estava a punt de publicar i que va desaparèixer quan se la va trobar morta a casa seva en circumstàncies estranyes, probablement fou assassinada 

Richard Nixon (1913 - 1994), va tenir molts errors però també molts encerts i va fer coses molt bones, una veritable conxorxa entre 1972 i 1974 el va obligar a plegar molt abans de temps, el seu mandat expirava el 1977, desprès d'haver fet dimitir el seu vicepresident l'any anterior, ja que tampoc era de l'agrat del deep state

Charles Townes (1915 - 2015), el màser (1953)

John F. Kennedy (1917 - 1963), president USA 1961 - 1963, primer president catòlic del país, mandat il·lusionant, decisió de portar un home a la Lluna abans de 1970, el seu magnicidi en el que sembla que va estar implicat el seu vicepresident, va commocionar tota la nació i la va marcar per moltes dècades, si no haguès estat assassinat hauria estat president fins 1965 i molt probablement fins 1969 i potser inaugurat una dinastia Kennedy de presidents. Un exemple del que els Estats Units podrien haver sigut i es va impedir que fossin, quelcom molt diferent i millor.

Spiro T. Agnew (1918 - 1996), apuntava bones i grans maneres i segurament havia sigut un bon president si tot haguès seguit el seu curs normal, i especialment tenia una gran visió de futur (1)

Edward L. Beach (1918 - 2002), capità del submarí atòmic Tritó, primer en realitzar la volta al món en immersió, seguint la ruta magallànica

Billy Graham (1918 - 2018), el més exitós i sensat dels telepredicadors evangelistes 

William R. Anderson (1921 - 2007), capità del submarí atòmic Nautilus que va creuar en immersió sota el gel el Pol Nord (1958) 

Charles Yeager (1923 - 2020), primer home en superar la barrera del so, amb un avió X-1 a 13 700 m d'alçada (1947)

Phyllis Schlafly (1924 - 2016), un veritable feminisme sa i intel·ligent en lloc de l'altre feminisme, molt pitjor, imposat artificialment pels poders econòmics i ideològics

Robert Kennedy (1925 - 1968), germà de JFK i candidat presidencial el 1968, assassinat, sinó molt probablement haguès estat el president 1969 - 1973 i molt probablement fins 1977, i restaurat la dinastia presidencial Kennedy, que podria haver sigut continuada eventualment pel seu germà Edward. Un exemple del que els Estats Units van poder ser i no els van deixar ser.  

Theodore H. Maiman (1927 - 2007), el làser (1960) 

Sidney Poitier (1927 - 2022), una integració correcta en la societat occidental, personalment i amb el model d'una de les seves pel·lícules, Guess who's coming to dinner (1967) i alguna altre (2) on demostrava una possibilitat real pels negres si haguessin volgut i pogut seguir-la (3)

Joseph Kittinger (1928 - 2022), salt des de l'estratosfera a 31 km d'alçada, on havia ascendit amb un globus (1960) 

Frank Borman (1928 - 2023), comandant de l'Apollo 8, la primera nau tripulada en viatjar a la Lluna i orbitarla, el Nadal de 1968 

James Lovell (1928 - 2025), membre de l'Apollo 8 (1968) va fer un segon vol orbital a la Lluna amb l'Apollo 13 (1970)

M.L. King (1929 - 1968), una bona manera d'alliberament afroamericà i de la seva integració en la societat nordamericana, assassinat  

Grace Kelly (1929 - 1982), una vida que va ser com una mena de somni de conte de fades pel jovent, i sobretot femení, per la seva bellesa i elegància, la seva admiració com a estrella de cinema i el seu destí de princesa en un petit principat europeu al casar-se amb el príncep Raiinier de Mònaco el 1956 

Stanley Miller (1930 - 2007), experiment sobre l'origen de la vida (1953)

Neil Armstrong (1930 - 2012), primer ésser humà a la superfície de la Lluna, amb el mòdul lunar de l'Apollo 11 (1969) 

Michael Collins (1930 - 2021), membre de l'Apollo 11 (1969), mentre orbitava la Lluna esperant el retorn dels seus companys va ser, per primer cop, l'home més solitari del món 

Edwin Aldrin (1930), segon home en trepitjar la superfície lunar amb l'Apollo 11 (1969) i el que surt a les icòoniques fotos 

Philippa Schuyler (1931 - 1967), pianista. periodista i autora, va morir a Da Nang, al Vietnam del Sud

Don Walsh (1931 - 2023), amb el batiscaf Trieste va ser un dels dos primers homes en arribar al fons de la Fossa de les Marianes (1960) a 11 km de profunditat sota la superfície de l'oceà . 

Edward Kennedy (1932 - 2009), nomès fins al 1969, durant un any va mantenir l'esperança de que el canvi seguia essent possible a Amèrica fins l'accident de Chappaquiddick del juliol en que va morir ofegada la seva secretària Mary Jo Kopechne i ja no va tornar a simbolitzar-ho més (4) 

Alan Stang (1932 - 2009), jueu convertit, llibre It's very simple (1965) 

William Anders (1933 - 2024), membre de l'Apollo 8 (1968), icònica foto del planeta Terra sortint sobre l'horitzó de la Lluna 

Gary Allen (1936 - 1986), None dare call it conspiracy (1971)  

Larry Abraham (1937 - 2008) coautor de None dare call it conspiracy (1971)  

Wilma Rudolph (1940 - 1994), la "gasela negra" dels Jocs Olímpics de Roma 1960, un miracle de resiliencia i de superació, afectada de nena per una polio que li va deixar una cama poc funcional, a base d'esforç i voluntad va ser campiona de les proves de velocitat d'atletisme olímpic 

Aaron Russo (1943 - 2007), cineasta i activista 

Bobby Fischer (1943 - 2008), jueu i campió del món d'escacs 1972 - 75, una alternativa intel·ligent per les aficions del jovent USA, va denunciar un gran complot mundial liderat i orquestrat per correligionaris seus 

Marilyn Vos Savant (1946), una de les persones amb C.I. més alt registrat, afirma que per higiène mental no veu pel·lícules posteriors a 1939 ja que a partir d'aquell any tot és propaganda 

I ens podem preguntar: com s'ha passat d'una cosa a l'altre? 

(1) Específicament a principis dels anys 1970s ja va va pronosticar situacions geopolítiques que llavors semblaven inverossímils i tot i que algunes es van veure ja tan d'hora coom el 1973, la gran majoria no es van materialitzar fins dècades més tard 

(2) El Codi Hays, vigent entre 1934 i 1968, va ser una autocensura saludable que va fer molt bé a la qualitat, elegància i creativitat del cinema nord-americà, al evitar allò més groller, grotesc, pervers i obscè i destacar allò intel·ligent, en genneral i fins i tot per saltar-se les normes!, i allò bo i bell, fent-lo més atractiu, els films autocontinguts i ampliament acceptables d'aleshores tenien prestigi i per tant poder social, cosa que desprès han perdut del tot, excepte per a incitar al mal. 

(3) Hi ha molts més exemples iguals o superiors al seu, tot i que no nord-americans: Léopold Sédar-Senghor (1906 - 2001), Félix Houphouët-Boigny (1905 - 1993), Nelson Mandela (1918 - 2013), Julius Nyerere (1922 - 1999), Ken Saro-Wiwa (1941 - 1995)...

(4) )D'ell quasi es podria dir allò tan dur que va dir per a casos semblants un professor meu referint-se a un altre: "va morir als 40 anys, l'enterraren als 80"

La veritat ens fa lliures

El recent assassinat  per motius ideològics i polítics de l'activista conservador nord-americà Charlie Kirk (1993 - 2025) el passat 10 de setembre a l'Universitat de Utah Valley (Utah) i el precedent de poc abans de l'assassinat aparentment per odi racista anti-blanc de la refugiada ucraïnesa Iryna Zarutska (2002 - 2025) el 22 d'agost a un tren a Charlotte (Carolina del Nord) mostra una situació terrible per a la nostra societat occidental en general i especialment als Estats Units. 

Una conferència del P. Coughlin als Estats Units als anys 1930s o 40s, amb uns 26 000 assistents

Els dos casos tenen punts foscos notoris. La noia ucraïnesa havia arribat als Estats Units el 2022 amb la seva família que fugia de la guerra al seu país buscant seguretat i un futur, i va acabar assassinada de manera incomprensible per un delinquent afroamericà desquiciat, que acumulava moltes detencions per fets delictius i que una jutgessa afroamericana com ell va deixar en llibertat fent-li confiança, amb el tràgic resultat conegut, un resultat previsible del bonisme ideològic imperant en molts cercles americans, especialment greu per la víctima però de rebot també pel agressor al que per no voler que estigués detingut provisionalment o que afrontés unes penes de presó lleus, ara es veurà davant la cadena perpètua o fins i tot potser la pena de mort. I pels mateixos dies, no sé si abans o desprès del fet, una dona activista esquerrana declarava que la violència era un dret de les antigues víctimes històriques; tant ella com la jutgessa són en certa manera còmplices d'aquest assassinat brutal, així com en general l'ambient que podia haver imbuït la idea a una persona conflictiva i amb problemes mentals. .

El cas del dialogant promotor de les idees conservadores és encara més estrany. No sols per les incoherències i contradiccions del relat oficial, on un tret d'estil professional s'atribueix a un jove radicalitzat i a més al sospitós se'l veu saltar sense l'arma des del terrat des d'on pressuntament va disparar i en canvi el fusell es troba desprès en un bosc, tot i que això encara es podria explicar si va tirar el fusell a terra, cosa que no es veu que faci, ni tampoc sembla que un cop a terra es pari a recollir res sinó que se'l veu inmediatament sortir corrent, i no són les úniques coses rares sobre el terreny, alguns vídeos mostren un home amb gorra just al costat de la víctima fent dos o tres gests inmediatament abans del tret. Però les circumstàncies més rares són externes: el primer digital en donar la notícia no és cap mitjà nord-americà com semblaria lògic i normal sinó un d'estranger, però sobretot que Amazon tenia a la venda amb data del 9 de setembre, és a dir un dia abans, el llibre The shooting of Charlie Kirk: A comprehensive account of the Utah Valley University attack, the aftermath and America's response d'una desconeguda autora anomenada Anastasia J. Casey, de la que no hi ha cap referència ni abans ni desprès de la publicació. Amazon ha dit que va ser un error de data i que el llibre va ser publicat unes hores desprès del tiroteig, cosa també inverossímil per la impossibilitat material d'escriure'l, imprimir-lo i posar-lo a la venda en tant poc temps, i que a més si fos així no explica perquè a continuació el llibre va ser retirat de la venda per la pròpia Amazon, essent tant oportú. I per acabar-ho d'embolicar, el primer ministre d'un país amic i aliat dels Estats Units, molt protegit per aquests, i amb el que sembla una particular sintonia amb l'actual president i govern nordamericà, surt a declarar públicament que ells no han estat els autors de l'assassinat polític (!). Per aquestes i altres rareres més, tot evoca una conspiració per acabar amb la vida d'aquest jove de gran talent i fermes conviccions cristianes en els que alguns analistes veien el successor natural i exitós del propi Trump, i que ara ha visr així truncada la seva prometedora carrera que li augurava un gran futur.(1). 

Els Estats Units tenen una llarga tradició de violència política i d'assassinats, o intents d'assassinat, de polítics destacats des de Lincoln el 1865 fins a Trump el 2024. Alguns d'ells potser fets puntuals però altres molt misteriosos: així ja en el cas de Lincoln es va parlar d'una conspiració ja en el seu moment, i sobretot l'estrany magnicidi del president John F. Kennedy el 1963, amb sospites d'una conspiració i d'una versió oficial falsificada, a part que el pressumpte autor va ser al seu torn assassinat inmediatament mentre estava en custodia policial per un altre personatge que va morir a la presó només 3 anys desprès, i això sense comptar les contínues morts durant anys de testimonis presencials i veus dissidents, ni l'intent de fer un judici parcial independent el 1969, acusant només a una persona, i que tampoc va tenir èxit. Caldria pensar perquè passen aquestes coses a la superpotència americana i qui o què hi ha al darrera si hi ha una connexió o un fil conductor.  

És molt trista aquesta situació política del món actual i potser l'únic que podem fer és recordar aquells polítics o intel·lectuals que a la mateixa Nordamèrica ja van avisar sense que se'ls fes prou cas i alguns dels quals fins i tot van ser silenciats. En cito uns quants de destacats: 

Louis Th. McFadden (1876 - 1936), el desastre econòmic americà i els seus motius

Smedley Butler (1881 - 1940), el general més popular dels Estats Units, llibre War is a racket (1935)

Dwight D. Eisenhower (1890 - 1969), general i president nordamericà, denuncia del complex militar-industrial i de la seva força desconeguda mai abans, en el seu discurs de comiat com a president 

Benjamin H. Freedman (1890 - 1984), empresari jueu convertit al Catolicisme, llibre Facts are facts (1954) i discurs a l'hotel Willard de Washington del 1961

Charles Coughlin (1891 - 1979), sacerdot catòlic canadenc, molt popular i escoltat als Estats Units en les seves conferències de ràdio, als anys 1930s uns 30 milions de nord-americans, d'un total de 120, sintonitzaven semanalment les seves emissions setmanals, però el van fer callar: el 1940 l'Associació Nacional d'Emissores va fer cancelar el seu programa radiofònic Golden Hour, i el 1942 se li va fer tancar la seva revista Social Justice i també se'n va prohibir la distribució privada per correu.   

Huey Long (1893 - 1935), polític molt popular, assassinat pel seu propi metge en un episodi molt confús, va deixar dit "El feixisme triomfarà als Estats Units, però aquí se li dirà antifeixisme" 

John F. Kennedy (1917 - 1963), president nordamericà molt popular, assassinat durant el seu mandat, discurs sobre les societes secretes que influeixen i volen dominar el país i que no tenen cabuda en una societat moderna i lliure  

Ara cal afegir-hi a Charlie Kirk (1993 - 2025), assassinat per expressar públicament les seves idees amb claredat, lògica i intel·ligència, i fer cas dels seus avisos. 

Com diu Nostre Senyor Jesucrist, "la veritat us farà lliures". Per això hi ha qui busca silenciar als qui diuen obertament la veritat, primer per mantenir el domini i el control i no deixar canviar a la societat ni al món, i a més perquè proclamar la veritat ho qualifiquen d'odi aquells que odien la veritat (2). 

(1) I per si fos poc els mateixos dies  al Brasil l'expresident conservador Jair Bolsonaro (1955) era condemnat a l'extravagant pena de 27 d'anys de presó (!) per la seva suposada participació en uns aldarulls populars quan molta gent al Brasil va pensar que les eleccions presidencials havien sigut robades o manipulades, considerant-lo segons sembla, ja que no conec gaire el cas, com l'inductor intel·lectual o en grau de benefici de les protestes, una condemna a totes vistes insòlita i desproporcionada en un judici en el que la majoria pensaven que acabaria en absolució del dirigent, aparentment no implicat directament. Però això ja seria anar massa lluny, tot i que podria tenir relació amb els Estats Units per la semblança dels fets amb l'ocupació del Congrès nord-americà el gener de 2021 i per tant ser un avís clar cap a Trump, del que li podria haver passat si no haguès estat escolllit president, i potser fins i tot del que li podria passar, donada la condició de prestigiós ex-president de Bolsonaro, quan acabi la seva presidència si no vigila molt i va amb peus de plom, al menys en determinats assumptes.

(2) A vegades amb arguments ben puerils com "i perquè ha de ser la teva?, quan no és d'un ni d'un altre, sinó de Déu, que és la veritat, i sort n'hi ha que ens l'hagi revelat, de forma que almenys alguns la posseeixin, i com en el cas de St. Agustí cal cercar on és i qui la té, fins a trobar-la i així ja poder reposar en ella, i és que com també diu Déu, el qui busca troba, i quan hi ha sinceritat Ell mateix ens ajuda i es fa trobadís: "Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat". 

Llibres del meu pare

En la meva biblioteca, una bona part dels llibres eren del meu pare, que jo ja havia llegit de noi perquè ell em deixava i fins m'animava a fer-ho. Ara en faig una relació dels que considero més típics seus (1): 

Bíblia catòlica. (2). En diverses edicions, en castellà i català. 

Evaristo Acevedo. Carta a los celtíberos esposados (1969), El despiste nacional (3 vol, 1970 - 1972)

Manuel Arias-Paz. Manual del automòbil (1940 i moltes edicion

Aristòtil. Obras filosóficas (2ª meitat s. IV aC)

Isaac Asimov. Molts llibres, de divulgació científica com Enciclopedia biográfica de la ciencia y la tecnologia (1973), Introducción a la Ciencia (1977) i llibres de butxaca amb històries curtes, com El electrón es zurdo y otros ensayos científicos (1979),Los lagartos terribles y otros relatos,  La tragedia de la Luna, Civilizaciones extraterrestres (1981), Vida y tiempo (1981), ¡Cambio! 71 visiones del futuro (1984)  . 

Alonso Fernández de Avellaneda. Segundo tomo del Quijote (1614)  

Joseph A. Babor i José Ibarz. Química General Moderna (edició de finals dels 50s o primers 60s) 

Mercedes Ballesteros. 

Bernat Basset SJ. Un cura en el paraíso (1966)

Tom Berkley. Me meto en las películas (1958) 

Jean-Brun Ros. Como aprovechar el propio carácter (1964)

Joan Butler. 

Miguel Cabezas Serra i Ricard Lázaro Sanromà. Física y química 2º Bachillerato (1976)  

Achille Campanille. Si la Luna me trae fortuna (1958) 

Jean Claude Carrière. Mi tio (1958). Li agradaven molt les pel·lícules de Jacques Tati. 

Claude Cenac. Aventuras de Diógenes el basset (1961) 

C.W. Ceram. Dioses, tumbas y sabios (1949) 

Juli César. De bello gallico (50 aC) 

Miguel de Cervantes. El ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha (2 vol, 1605, 1615) 

Raymond Chandler. Algunes novel·les policíaques. De jove li agradaven els llibres d'humor, de gran els de detectius.  

Henri Charrière. Papillon (1969) 

G.K. Chesterton. El club de los negocios raros (1905), El hombre que fue jueves (1908), La esfera y la cruz (1909), El candor del Padre Brown (1911), La sabiduria del Padre Brown (1914),  El hombre que sabia demasiado (1922), La incredulidad del Padre Brown (1926), El secreto del Padre Brown (1927), El escándalo del padre Brown (1935)

Gabriel Chevallier. Clochemerle (1934), Clochemerle Babilonia (1951), Clochemerle-les-Bains (1963)  

Joseph E. Chipperfield. Jefe gris (1960) 

Agatha Christie. Alguns llibres de novel·la de detectius. 

Ciceró. Algún llibre en llatí. 

Noel Clarasó. La majoria dels seus llibres, en tenia molts. 

Josep Comas Solà. Astronomia (1935) 

Richmal Crompton. La majoria, però no tots, dels 31 llibres de la sèrie Guillermo, des de Travesuras de Guillermo (1922) fins a l'últim llibre de la saga, aparegut el 1970. 

Columbano M. Cucurella. El Montserrat del espíritu (1953) 

Fernando Díaz Plaja. Manual del imperfecto viajero (1972) i els llibres de la sèrie Los 7 pecados capitales

Luis Díez Jiménez. Antologia del disparate (1971)

dd.aa. Antologia de humoristas ingleses contemporaneos (1952) 

dd.aa. Antologia de humoristas italianos contemporaneos (1943) 

Hildegarde Dolson. Perdonen que sea tan jovial, Salón de belleza para amas de casa 

Arthur Conan Doyle. Sherlock Holmes (a partir de 1887)

Jean Duché. Ella y él (1959), Historia de la Humanidad III. El dominio de la razón (1964) 

Albert Einstein (3). Comment je vois le monde (1934)

Nora Ephron. Ensalada loca (1975) 

J. Jefferson Farjeon. Rona sale pitando

Hans Joachim Flechtner. El mundo en la retorta (1942) 

André Frossard. Dios existe, yo me lo encontré (1969)

Julio Ganzo. Novedades en las aperturas desde 1965 (1969) 

Erle Stanley Gardner. Llibres de Perry Mason (diversos llibres des de 1933 a 1973), però li agradava més en la sèrie de TV

Alain Gerbault. Solo a través del Atlántico. La vuelta al mundo del navegante solitario (1944) 

Lewis Th. Girau. Método de inglés (1925) 

Enrique Gomis. El dolor y la fiebre, aliados del hombre (1950)

Giovanni Guareschi. El destino se llama Clotilde (1942), llibres de Don Camilo i altres. 

Carmen Guerra. "Pin-up", escuela de vampiresas (1959) 

Dashiell  Hammett. Alguna novel·la negra.   

Heinrich Harrer. Siete años en el Tibet (1952) 

Hergé. La majoria de llibres de la sèrie d'àlbums de Tintin (1930 - 1976). Com els altres llibres infantils i juvenils, ens els comprava per nosaltres, però ell també els llegia. 

E.T.A. Hoffmann. Opiniones del gato Murr sobre la vida (1944) 

Lancelot Hogben. La matemática en la vida del hombre (1941) 

Sydney Horler. El hombre que tenia tres esposas. 

Aldous Huxley. Los escándalos de Crome (1921) 

J.A. de Icaza Gil. Diez historietas de amor atómico (1959) 

W.W. Jacobs. A la caza del suegro (1946), ¡Vaya viudita! (1959), ¡Pobres maridos!, Un pobre diablo, Aprendiz de suicida, Me gustan todas 

Enrique Jardiel Poncela.  

Jerome K. Jerome. Tres hombres en una barca sin contar el perro (1889), Tres ingleses en Alemania (1900), Divagaciones sobre los bebés 

Erica Jong. Miedo a volar (1973) 

Carl G. Jung. Tipos psicológicos I i  II (1921). 

Robert Jungk. El futuro ha comenzado (1952) 

Werner Keller (1955). Y la Bíblia tenia razón (1955)

Ephraim Kishon. El zorro en el gallinero (1976), Mi familia al derecho y al revés (1980), Maullidos en do mayor (1982), El gran éxodo (1982), ¡Adelante leones de Judá! (1982)...

Álvaro de Laiglesia. ¡Que bien huelen las señoras! (1957) Yo soy fulana de tal (1963), Fulanita y sus menganos (1965)  

L.N. Lavolle. Nuno de Nazaré (1959) 

Ricard Lázaro Sanromà. Física i Química COU (1978). Autoeditat seu. 

Michel Lebrun. La peau du serpent (1964). Comprat com altres als Encants del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, un dels diversos llibres que havia llegit en francès. 

Augustin-Michel Lemmonier. Tenebra i llum d'un guillotinat (1974)

Rolf Lennar. El acompañante inofensivo (1942), El candidato al matrimonio (1943) 

Jorge Llopis. 

Bernardino Llorca. Manual de Historia Eclesiástica (1942) 

Curzio Malaparte. Historia de mañana (1949) 

Joan Maragall. Obres completes (1947)  

Bruce Marshall. ¡Que venga la hermana Sally! (1983) i altres 

W. Somerset Maugham. El almuerzo.  

André Maurois. Los silencios del coronel Bramle (1918) 

Shepherd Mead. Como triunfar de las mujeres sin proponerselo (1957) 

Joaquín Merino. Londres para turistas ricos (1972)  

Miguel Mihura. 

Sor Maria Rosa Miranda. La epopeya bíblica (1957) 

Marcel Mithois. Mi mujer me vuelve loco (1959), Los buenos tiempos de Pamela (1959) 

Juan Montalvo. Capítulos que se le olvidaron a Cervantes (1895) 

Jerónimo de Moragas. Las oligofrenias (1961) 

Alain Moorehead. No hay sitio en el arca (1959) 

Axel Munthe. La historia de San Michele (1929), Lo que no conté en la historia de San Michele (1937)

M.M. Musselman. Me casé con una pelirroja (1958) 

Edgar Neville. 

Aron Nimzowitsch. Mi sistema (1925)

Alan E. Nourse. Mineros del espacio (1958), dels llibres que comprava pels fills.  

Antoni Paluzíe Borrell. Las maravillas del cielo. Astronomia y astronáutica (1965) 

José Paluzie Lucena. Manual de ajedrez (1931), Primer libro del ajedrecista (1935)  

August Panyella. Razas humanas (1961) 

C. Northcote Parkinson. La ley de Parkinson (1957), Al patrimonio por el matrimonio (1963), La ley de la señora Parkinson (1968) 

Linus Pauling. Química general (1941) 

Julio Penedo. La barraca de la risa. 

Ramon D. Perés. Historia de las literaturas antiguas y modernas (1941)

Óscar Pin. 

Josep Pla. Humor honesto y vago (1942)  

Karl Rahner. Reflexiones sobre la Humanae Vitae. 

Richard Ratti-Kámeke (1873 - 1945), Ejercicios de terminologia química alemana  (1931) 

Richard Réti. Los grandes maestros del tablero (1930) 

Luigi M. Rossetti. Práctica de caracterologia (1963) 

Andrée Ruffat. La superstición a través de los tiempos (1951)

Santiago Rusiñol. Obres completes (1947) 

Dan Senseney i Frank Bolle. Austin, soldado del aire (1962) i Scanlon del servicio submarino (1963). Els va comprar l'any 1967 pel Jordi i per mi, que llavors erem nois. 

Jean-Jacques Servan-Schreiber. El desafio americano (1967), El desafio mundial (1980)  

Georges Simenon. Algunes novel·les policíaques.

Jesús Simón. A Dios por la ciencia (1954) 

H. Allen Smith. ¡Vamonos al Oeste! (1952), La jungla de papel (1952), Antologia completa del bromista (1961)

Mikhail Tal. Práctica de ajedrez magistral (1960) 

Booth Tarkington. Kate Fennigate (1943), De la piel del diablo (1959)  

José Terrero. Geografia de España (1958)

A.A. Thomson. 

Tono. 

Mark Twain. Los inocentes en el extranjero (1869), Pasando fatigas (1872), L'elefant blanc robat (1930), Los inocentes en su pais (1944), El hombre que corrompió a una ciudad (1947)...

Alessandroo Varaldo. La dinastia de los fantasmas. 

Jacint Verdaguer. Obres completes (1943)

Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (1989) 

Michael Voslensky. La Nomenklatura (1981)  

Mika Waltari.  Sinuhé el egípcio (1945)

Onoto Watana (4). Die Japanische Nachtigall (1901)

Morris West. Algun llibre de tema religiós. 

Yvert et Tellier. Catalogue, càtalegs de segells (Moltes edicions actualitzades a partir de 1895)  

Tenia molts llibres de les coleccions Al monigote de papel (1942 - 1957), Libros de humor El Gorrión, La Hosteria del buen humor, El Club de la alegria...

(1)  Dono el títol en castellà, que és com els llegia quasi tots, si bé en tenia alguns en català, en francès, en llatí i en alemany, que també llegia,, perquè el català era la seva llengua materna i familiar i perquè dominava molt bé tots els altres. Una anècdota que ho mostra és que en ocasions desprès de llegir tot un llibre, dies desprès no sabia del cert en quin idioma l'havia llegit i s'ho havia de pensar. .Ell assegurava que no sabia anglès, però en realitat en sabia prou per llegir revistes de Química nord-americanes i britàniques, com també en llegia d'alemanyes, a mitjans dels anys 1960s. La data que dono dels llibres és la de l'edició original, excepte en els casos en que no la conec. 

(2) Se l'havia llegit sencera des del principi fins al final almenys en tres ocasions, una de jove, una d'adult i una de gran. La consultava sovint i la recomanava sempre, fins i tot regalant-la com obsequi en ocasions senyalades. Li agradaven molt els escrits de Sant Pau.  

(3) Escrit en alemany, ell l'havia llegit i el tenia en francès, la mateixa llengua en que em va convidar a llegir-lo quan jo era un adolescent, sabent que ja podia fer-ho. . 

(4) Winnifred Eaton (1875 - 1954), que usava molt el pseudònim Onoto Watana, era una escriptora canadenca, d'ascendència britànica i xinesa, que va escriure el llibre en anglès. Però el meu pare el tenia i el va llegir en traducció alemanya.   .