Red flags intel·lectuals

Avui dia entre el jovent està molt estés parlar de les red flags sobretot en les relacions sentimentals i en la recerca d'una possible parella per tractar-se, conèixer-se i mirar l'amor mutu i la compatibilitat de cara a casar-se, fundar una família, tenir fills i viure tota la vida junts fins a la mort d'un dels dos, decisió cristiana de vida que fins i tot en els temps actuals segueix essent l'ideal, i el desig profund, es reconegui o no. 

Quan un home i una dona se senten atrets o experimenten l'enamorament, 
és el momment de veure si els seus estils i expectatives de vida són compatibles

Les red flags en la terminologia actual són els deal breakers, que indiquen "aquí no és". Una sola red flag ja és suficient  per espatllar una concordança molt majoritària, una atracció molt autèntica i una bona sintonia aparent. I si són més d'una ja no hi ha res que fer. Aquestes banderes vermelles que trenquen acords són diferents per cada persona, home o dona, i poden ser físiques, psicològiques, socials o espirituals. 

En termes físics algunes red flags comunes, pel que se sent dir, poden ser per exemple els tatuatges, una gran diferència d'edat en un sentit o altre, determinats defectes o característiques que no agraden a l'altre, i coses així.  

En termes psicològics, la incompatibilitat de caràcters, d'objectius, de ritme en la relació, d'escolta, de respecte, de diàleg autèntic, de reciprocitat en el desig i en la voluntat, i, un signe molt revelador, la diferència en el sentit de l'humor, ja que si el que un troba divertit a l'altre li ofèn o senzillament no li fa gràcia, la possible relació està destinada al fracàs, per falta de sintonia anímica i de complicitat. 

I en termes socials diverses característiques com el que avui es sol dir el body count, que prefereixo deixar-ho així, en l'anglicisme, i temes de ideologia, de pertinença política, de costums de vida i similars. 

Espiritualment també hi poden haver-hi red flags com si un és ateu i l'altre creient, religions diferents i així. 

Tot això es ben conegut i compartit generalment. I les red flags són un avís com a mínim que allà hi haurà que superar moltes dificultats o que per molt que duri probablement al final no sortirà bé, amb possible separació. Però en aquests casos les red flags no són absolutes, ja que la naturalesa humana és molt variada i complicada i així es pot donar el cas d'una parella que digue'm que té un 40 % de compatibilitat i els dos, per voluntat i decisió pròpia, s'aferren a aquest percentatge de compatibilitat objectiva i ho intenten fer funcionar i en molts casos ho aconsegueixen; en canvi en altres casos oposats una parella amb un 75 % de compatibilitat objectiva, és un dir, pot ser que s'escandalitzin i ofenguin per el percentatge que els hi falta i deixin d'intentar-ho o es doni el cas que entre el que no tenen en comú hi hagi autèntics "deal-breakers" per un d'ells o l'altre o, pitjor encara, per tots dos. I així no es va enlloc.. 

Però el que voldria citar és un altre tipus de red flags en aquest cas intel·lectuals, que no solen afectar tant la relació sentimental de buscar parella sinó més aviat les cosmovisions de cadascú. 

I sobretot en allò referit a la intel·ligència, la informació i el pensament, on aquestes red flags per la seva pròpia naturalesa solen ser absolutes, totals, ja sigui en general o per una persona determinada. 

I aquí sí que puc parlar del meu cas, d'allò que en la meva manera de veure desacredita a un autor i fa que no tingui ganes de seguir-lo llegint ni estudiant, excepte d'una manera si de cas genérica i històrica o com una recopilació d'errors i equivocacions possibles, per tal d'estar avisat de no caure en elles. 

Sempre en el pla intel·lectual, no en el de relació personal, n'hi ha diverses. 

Una és l'ateisme, sobretot quan és beligerant i tancat, és a dir no obert a la crítica ni al raonament. 

També el marxisme i el freudisme i, encara moly més, l'intent anomenat marxofreudisme o freudomarxisme que, a més de sumar nocions i idees falses que a sobre es potencien mútuament, és una impossibilitat manifesta doncs com deia un professor de Filosofia, Marx i Freud no lliguen ni per la força bruta, "ni amb un pegament superfort", i qui cregui que en pot fer com una síntesi, el també anomenat marxisme cultural, és que està intentant un disbarat i que no ha entès gens ni l'un ni l'altre, i es deixa enredar per paraules iguals com repressió, però de significats, causes i conseqüències molt diferents en cada teoria, les dues afortunadament ja considerades generalment superades, excepte per uns pocs que s'escarreixen a reviure una o l'altre a base d'afegits i supressions, de correccions, pegats, malabarismes, sofismes i interpretacions ad hoc, diferents per cada autor, que ho intenta, i que menys ell tots els altres, fins de la seva mateixa corda, veuen quan forçades i no viables són, i potser no les combaten però de segur no les segueixen i en canvi proposen les seves adaptacions pròpies. 

Actualment en alguns casos s'ha arribat a l'extrem de les encertadament anomenades impostures intel·lectuals, com les denunciades en el llibre Impostures intellectuelles (1997) dels físics Alan Sokal (1955), nord-americà,  i Jean Bricmont (1952), belga,  a partir d'un article del primer de l'any 1996 que era una broma total, titolat "Transgressing the boundaries: Toward a transformative hermeneutics on quantum gravity", un conjunt d'afirmacions absurdes sense cap sentit i que tampoc portaven enlloc, però que sonaven totes molt segons la ideologia esquerrana més de moda i en l'estil  les aseveracions pseudocientífiques de diversos filòsofs francesos com Lacan, Kristeva, Baudrillard i Deleuze, i que la revista posmoderna Social Text va publicar sense adonar-se ningú de les barbaritats que s'hi deien, i que tampoc van descobrir els lectors, cosa que va fer que el mateix Sokal hagués de aclarir poc temps desptès que l'article era un complet frau que havia enganyat tothom, cosa que va ser un gran escàndol, ja que mostrava que aquestes ideologies relativistes no tenien en compte la veritat, la realitar ni la raó, i tant és així que Derrida va saltar a finals de l'any 1997, sentint-se al·ludit i criticat, queixant-se en un article a Le Monde que aquests dos intel·lectuals, Sokal i Bricmont, també esquerrans, només havien fet sortir en la sevva burla filòsofs francesos i a més se n'havien deixat uns quants dels que també es podria dir igual, com Althusser, Barthes, Foucault i ell mateix, i que no havien entès que eren només metàfores i l'ús de la ciència com un relat més (!). Amb molt d'encert, als Estats Units aquest llibre soobre les impostures intel·lectuals va ser traduït amb el títol Fashionble nonsense: Postmodern intellectuals abuse of science (1997). Però el cert és que aquests pensadors criticats per la seva parauleria i molts més per l'estil van quedar desacreditats, com una mena de moderns sofistes, tot i la seva trajectòria, reconeixement i prestigi en molts cercles intel·lectuals de l'època. 

Quant al darwinisme, sempre que l'evolució de les espècies es mantingui en l'àmbit científic no hi ha res que dir, com a teoria falsable, és a dir susceptible de ser refutada o almenys corregida o superada per nous descobriments i fets, com totes les teories científiques. Tot i que Darwin va fer passar l'ésser humà de criatura de Déu i per tant d'origen alt, celestial, a mer animal biològic, i per tant d'origen baix, del  món material, amb totes les seves misèries, i temporal, amb la seva finitut, i més encara, que la procedència d'una voluntat intel·ligent i amorosa i un destí etern amb Déu o sense, va ser canviada per la procedència a partir de l'atzar (!) a base d'evolució, lluita per la vida i supervivència del més apte, amb un desti final de mort i anihilació, una degradació molt forta i una inversió total. Per estar d'acord amb tot això tan pessimista s'ha de partir de considerar l'ésser humà només un animal, cosa que és molt suposar, que és sense proves i que necessita una creença inversa molt acusada. Però el darwinisme social encara és molt pitjor, no sols per conduir a ideologies perverses de la llei del més fort i del més exitós a l'estil de Spencer, Nietzsche i el nazisme, sinó ja pel sol fet que si l'ésser humà és tant sols un animal més, aleshores la societat pot ser considerada com una granja, com ja se'n va donar molt bé compte George Orwell (1903 - 1950) amb el seu Animal Farm (1945), desprès d'haver vist la situació del comunisme soviètic, i l'individu humà pot ser considerat sense ànima i totalment conoscible, controlable i fins hackejable en la seva ment, com proposa Yuval Noah Harari (1976), promotor d'autèntiques burrades del gust dels amos del món, com la reducció dràstica de la població, el control total i absolut de la societat en conjunt i de cada persona en particular,  i per rematar-ho tot el transhumanisme. Es pot posar també el darwinisme en aquest sentit com una altre red flag intel·lectual.