Jesucrist i l'Església, necessitat del món

Cap de Crist (1940) de Warner Sallman (1892 - 1968)

Alguns avisos recents sobre la dura i difícil realitat del nostre temps, tot allò que amb les cada cop més acceleradament creixents descreença i secularització generals arreu, i molt especialment a Europa i a tot l'Occident, és el que està passant actualment al món, una lluita espiritual: 

G.K. Chesteton (1874 - 1936): "Quan Déu surt per la porta, els dimonis entren per les finestres", "Quan una persona ja no creu en Déu no és que ja no cregui en res sinó que ja s'ho creu tot" (1) i també "Quan al món li treiem la seva part sobrenatural el que queda no és la part natural sinó l'antinatural". 

Charles Coughlin (1891 - 1979): "Wall Street i el comunisme són dos cares del dimoni" (2). 

El bisbe Fulton J. Sheen (1895 - 1979) en la seva alocució radiofònica del 26 de gener del 1947 als Estats Units: "Estem al final de la Cristiandat, no del Cristinianisme ni de l'Església sinó d'una vida econòmica, política i social inspirada en principis cristians. Això està acabant, ho hem vist morir. Mira els símptomes: la ruptura de la família, el divorci, l'avortament, la immoralitat, la deshonestedat general. Perquè és que tants pocs se n'adonen de la gravetat de la nostra crisi actual?. En part perquè els homes no volen creure que els seus propis temps són dolents, en part perquè implica massa autoacusació i principalment perquè no tenen estandards fora de si mateixos per a sopesar el seu temps. Sols aquells que viuen per la fe saben realment el que està passant en el món"   

Le Matin des magiciens (1960) de Jacques Bergier (1912 - 1978) i Louis Pauwels (1920 - 1997), traduïda al castellà l'any següent amb el títol El retorno de los brujos. El retorn al nostre temps d'irracionalismes i creences supersticioses o idolàtriques, quan no merament absurdes o il·lògiques, aberrants i impossibles, entre delirats i diabòliques, que semblaven ja definitivament superades des de feia molts segles (3). 

Joseph Ratzinger (1927 - 2022), el Papa Benet XVI (2005 - 2013): El triomf de Crist al segle I i del Cristianisme a l'Imperi Romà a partir dels segles III - V i a Europa als segles V - XI (4) va significar la efectiva desdimonització del món, però el declivi de la vida cristiana a partir del s. XVI i sobretot del s. XVIII amb uns efectes creixents fins ara, ha anat privant a la societat occidental i mundial d'aquesta gran avantatge i ara el món n'experimenta un retrocés i cada vegada hi ha més possessions i necessitats d'exorcismes (5).

La Fin de la Chrétienté (2021) de Chantal Delsol (1947), constatació de la fi no del Cristianisme però sí de la Cristiandat, és a dir de la civilització cristiana o almenys de la civilització influïda per les lleis i valors cristians, que van essent substituits per d'altres, amb resultats terribles i gairebé horrorosos però tant progressius que la gent s'hi va acostumant o fins ho arriba a veure normal o bé.   

The Return of Gods (2022) del pastor jueu messiànic Jonathan Cahn (1959), el progressiu apartament de la societat humana de la presència i protecció de Déu està portant al retorn de les entitats demoníaques conegudes com els déus antics, Baal, Molokh, Astarté... contra les que Déu ens havia previngut tant al llarg de l'alliberament d'elles realitzat per Ell al llarg de tota la Bíblia i continuat durant els dos mil anys de Cristianisme, que les havia anorreat i relegat, però que ara troben de nou entrada i espai per tornar-se a fer presents (6)

Naomi Wolf (1962) "Fins l'any 2020 les lleis judeocristianes dels Deu Manaments i de l'amor a Déu i al proïsme encara guiaven a la societat occidental i d'alguna manera a tots els països del món; la seva inesperada supressió, coordinada, universal i com espontània l'any 2020, passant molt ràpidament i sense resistència a una situació diferent i contrària, només em sembla explicable a partir de la intervenció d'una força sobrenatural negativa, una manifestació demoníaca molt poderosa, la irrupció de la qual ha estat llargament preparada per un apartament social i polític progressiu de Déu des de fa segles, però molt accentuat al segle XX i sobretot a partir dels anys 1960s, i així ha tingut el camp lliure per manifestar-se i enganyar, perjudicar, destruir i esclavitzar la gent" (7)

En el fons són els dos grans camins: el camí de la vida, la gràcia, el bé i la felicitat aquí i sempre amb Déu, manifestat en Jesucrist i present entre nosaltres per l'Esperit Sant, i el camí de la mort, el pecat, el mal i la desgràcia, el dolor i sofriment començats aquí però fets perennes en el més enllà (8), sense Déu i per tant amb el diable, que s'afanya a ocupar el lloc allà on veu l'absència de Déu per decisió de la llibertat humana.    

(1) Com en el conegut cas d'un ateu, lliurepensador i llibertí anglès del segle XVII del que els seus propis contemporanis constataven, estranyats, "que s'ho creia tot, excepte la Bíb

(2) És ben coneguda la persecució anticristiana a la URSS  i països comunistes o amb domini parcial seu, amb desenes de milions de víctimes, però no ho es tant, i cal no oblidar, fets com la destrucció l'any 1944 del monestir de Montecassino pels bombardeigs aliats, de forma innecessària i fins contraproduent per a l'estratègia bèl·lica, el bombardeig de la Universitat Catòlica de Lovaina i de la catedral de Colònia al final de la Segona Guerra Mundial i el bombardeig atòmic nord-americà de les ciutats japoneses de Hiroshima i Nagasaki, precisament els dos grans centres catòlics del Japó, l'any 1945. I si, al igual que el comunisme, el nazisme fou una ideològica satànica i també els japonesos feren moltes matances i experiments realment demoníacs, els bombardeigs salvatges aliats, destinats a matar com més civils millor, com els de Hamburg el 1943 i els de Tokyo i Dresde el 1945, tampoc sense justificació bèl·lica com no fos la venjança i el terror, semblen d'inspiració diabòlica.

(3) L'aparició de tota mena de moviments pseudopagans o neopagans i fins i tot de bruixeria, luciferins i satànics al segle XX n'és una mostra, com els de Gerald Gardner i la wica als 1950s o la instauració d'una mena d'església satànica a  Califòrnia per Anton Szandor La Vey l'any 1966, el mateix any en que es diu que un grup de multinacionals nord-americanes van decidir conjuntament promocionar tota mena d'esoterismes, orientalismes i irracionalismes, des de l'astrologia i el New Age al ioga i als Hare Krishna, primer als Estats Units i després a tot el món. Però tot i que llavors en fou l'eclosió, les arrels ja estaven com a mínim al segle XIX i principis del segle XX, amb moviments com els de Helena Blavatsky, Alister Crowley i l'acceptació legal d'aquestes pràctiques abans penaltzades per malignes i nocives per a societat. I ja abans s'havia constatat, per exemple amb Goya, que el somni de la raó engendra monstres.         

(4) Fins a la conversió dels lituans, els últims europeus pagans, als voltants del 1400, però el paganisme greco-romà ja havia desaparegut, extingit, a mitjans del segle VI, excepte alguna minúscula supervivència, i amb ell la continua i forta por als conjurs, maleficis, bruixeria, supersticions i màgia, que tardarien gairebé un mil·lenni en tornar a aparèixer. 

(5) Cita no literal, però si representativa i  desenvolupadora del seu pensament. I les estadístiques mostren que  a les societats més secularitzades, laiques i no creients o indiferents a la religió, és on hi ha més activitat diabòlica en nombre de possessions i necessitat d'exorcismes. Com també diversos l'estudi de la Història ens mostra, des del Kalevala finès a textos o reculls d'Àsia, Àfrica i Amèrica que  des del segle I aproximadament les divinitats paganes començaren a perdre poder i aquests esperits malignes ja no actuaven com abans, havent-se anat tornant mudes i inerts. Jo mateix en els meus estudis d'Humanitats, vaig fer un curs que tenia el revelador títol de "Quan els déus parlaven amb els homes", que tractava sobre mitologia grecoroman, i en el que també hi havia, tant implícitament com en ocasions explícitament, algunes referències a aquesta desvitalització, silenci i pèrdua de poder dels ídols a partir dels inicis de l'Era Cristiana, un fet que tot i que va ser progressiu, potser associat a l'expansió cristiana, va ser comú i universal arreu del món, fins i tot en llocs molt allunyats.  

(6) La jueva Naomi Wolf, que coincideix amb aquest autor en la seva valoració d'una accentuada presència diabòlica en el nostre temps - com ja havia pronosticat un segle abans l'esoterista Rudolf Steiner en unes conferències als anys 1910s on preveia des de pressupòsits ocultistes una destacada intervenció de  Satanàs, al que ell anomenava Ahriman - manifesta la seva estranyesa per la construcció i inauguració de rèpliques de temples sirians de Baal a Londres, Washington DC i Nova York, l'any 2018, així com la seva perplexitat per cerimònies oficials com la de la inauguració del Túnel de Sant Gotard, amb la presència de les més altes autoritats d'Europa Occidental, o la presència d'un gran brau d'aspecte com idolàtric al que sembñlaven venerar joves d'ambdos sexes mig nus en la cerimònia d'inauguració dels Jocs de la Commonwealth, la descristianització de la societat comporta no tant l'ateisme o agnosticisme com el retorn del paganisme i amb aquest un nou poder humanament atorgat a les entitats diabòliques que els pobles pagans consideraven els seus déus.

(7) En un article fet a principis de 2023. I té raó perquè cal vigilar molt en no allunyar-se, separar-se, prescindir i trencar amb Déu i fins oposar-se-li si més no en la pràctica, perquè si no és Déu, qui protegirà el món de l'acció del diable i dels dimonis, esperits malignes enemics tant de Déu com de la Humanitat, a la que volen fer tot el dany possible, sobretot l'espiritual incitant al pecat i a fer el mal en aquesta vida, buscant la perdició eterna dels éssers humans?

(8) Perquè en aquest món bé i mal, pecat i gràcia, estan barrejats tant col·lectivament com en el individu, i sempre es pot  escollir i canviar fins l'últim moment, a partir de la mort es diferencien dos destins definitius totalment separats: el del bé amb Déu al Cel i el del mal amb el diable a l'infern.   

Una oració humil i confiada

Una pregària: 

L'amor diví: "No et condemno, veste'n en pau i no ho facis més!"

"Senyor, estima'm quan menys m'ho mereixi, perquè és quan més et necessito!" 

De veritable mestre només n'hi ha un

L'únic veritable mestre és Jesucrist. 

Possible retrat de Jesucrist, a partir del Sant Sudari de Torí

Ell és el rostre humà de Déu, la Paraula divina feta home, l'únic guia bo, segur i a més real, existent i actuant sempre i a tot arreu, en cada individu al qui parla a través de la seva Església, dels textos sagrats de l'Escriptura i en la consciència més íntima de cadascú, ja que a tots ens estima com si fossim l'única persona existent i viva, i ens vol salvar a tots, però respectant la nostra llibertat i voluntat, és a dir que ens proposa el veritable camí que duu a la vida eterna, però no ens l'imposa. Només a Ell podem fer cas i és l'únic al que realment podem seguir i fiar-nos de la seva omnisciència i il·limitats amor i bondat envers tots. Ell és l'únic que no ens falla mai, com a molt som nosaltres els que podem fallar en el seu seguiment. 

I si davant la situació tan dolenta del món ens preguntem com hem arribat al desastre actual, la resposta és molt fàcil, per no seguir a Jesucrist i en canvi fer cas de molts falsos mestres, d'idees tan equivocades i pernicioses com influents en la nostra societat i en les nostres élites intel·lectuals, econòmiques i governants, i tota mena de poderosos de qualsevol tipus, que les han adoptat, veient en elles més que res mitjans de domini de la gent, i aplicant-les en benefici seu han anat portant el món per camins desviats fins a fregar en diverses ocasions la catàstrofe, potser total i tot. A continuació en cito alguns d'aquests que han descarriat la societat humana, començant per la occidental i a través d'ella la de tot el món, portant a vies mortes i carrerons sense sortida de tot tipus, quan no directament a l'abisme.  

Uns quants d'aquests ideòlegs desencertats i perjudicials, però molt seguits en el nostre món, que volguent-ho o no ens han acabat portant a situacions límit: 

Niccolò Machiavelli (1469 - 1527), El príncep (escrit l'any 1513, publicat el 1532). La política té unes raons d'Estat que són independents de la religió i de la moral, el governant pot mentir i enganyar per aplicar la seva voluntat, el maquiavelisme domina les relacions en els cercles de poder, s'aplica el principi del suposat mal menor i també que la finalitat justifica els mitjans emprats, és a dir que el qui mana pot fer el que vulgui sempre que ho sapiga fer hàbilment, que molt sovint és allò posterior de "que s'aconsegueixi l'efecte sense que es noti la intenció i l'interès". En el fons suposa una forma d'ateisme pràctic, el qui guanya té la raó, la història l'escriuen els vencedors, la traïció no prospera mai - perquè si prospera ja no es traïció - i com dirà Dostoievsky segles després "Si Déu no existeix, tot està permès".

Jean-Jacques Rousseau (1712 - 1770), les idees infantils i ingènues del bon salvatge i de que la civilització corromp la naturalesa humana, que de per sí és bona, segons ell sense cultura tota la Terra seria com una mena de jardí d'infància. La irracionalitat del sentimentalisme i la sensibleria passa a ser la norma, i seguint això es cometen els més grans disbarats amb bona consciència, fins i tot quan es veu el nociu dels resultats, "perquè la intenció era bona". I el món de somnis i il·lusions desemboca en una autèntica irrealitat on el desig és llei, i on les normes correctores per a una educació bondadosa (!) s'apliquen de manera tan pedestre i irresponsable que acaben ser contradictòries i contraproduents, com quan recomana portar als nois des de ben joves, amb el despertar del primer desig sexual ni que siguin quasi infants, a visitar burdells iniciant-los en les relacions sexuals amb prostitutes per tal que no caiguin en la masturbació.

Charles Darwin (1809 - 1882), L'origen de les espècies (1859). No tant per ell i per l'evolució biològica, sinó per ser l'origen dels darwinistes socials. Perquè si l'ésser humà no és més que un animal intel·ligent, llavors es segueix que pot ser tractat com un membre d'un ramat i la societat es pot convertir en una mena de granja. L'evolució és una teoria científica vàlida però deixa de ser-ho quan l'evolucionisme vol envair altres camps aliens al biològic i es presenta com una explicació naturalista del sorgiment de tot i a més s'oposa explícitament a la visió religiosa, cosa que ja és un sense sentit absolut, ja que les dos són compatibles cadascuna en el seu àmbit. Malauradament autors com Richard Dawkins pretenen usar el darwinisme per a justificar les seves creences atees i aquí és on el llegat de Darwin falla i és perillós. 

Karl Marx (1818 - 1883), El manifest del partit comunista (1848) i El capital (1867). Si els filòsofs poden canviar el món al seu gust, això fa de la societat un camp d'experimentació d'intuïcions, idees i pensaments que creuen posseïr la única manera de poder organitzar-la i que poden ser des d'acceptables però amb temptació totalitària fins a totalment desencertades i delirants, i igualment s'intentaran aplicar si els imbuïts d'elles i d'una pretesa missió tenen el poder, per molt mal que facin (1). Les del propi Marx eren totalment equivocades i fins perverses, pretenent que la societat està dividida i no unida i en lluita constant i no en pau, i si això no es troba en estat natural es fomenta per tal que encaixi en la teoria sigui com sigui, buscant tota mena de pretextos, alguns potser vagament adequats, però d'altres, la gran majoria, totalment inadequats i falsos, fins inventats ad hoc per tal que n'hi hagin.

Friedrich Nietzsche (1844 - 1900), la voluntat de poder, l'anticristianisme, el superhome, la moral dels forts en oposició a la fins ara moral d'esclaus, el superhome, l'etern retorn de tot. Una sèrie de deliris de rebel·lió contra Déu i contra tot, i el sadisme i la crueltat com exercisi del poder sobre l'altre, i en això té com una mena de precedent en el marquès de Sade, al que alguns arriben a considerar com una mena de filòsof, autor d'una moral sui generis basada en la inversió dels valors religiosos, ètics i socials substituits per uns de demoníacs, que va portar a aquest personatge a passar bona part de la seva vida a la pressó i al manicomi. L'autor de Més enllà del bé i del mal (1886), que també va acabar boig i va passar l'última dècada de la seva vida en un manicomi, és, en definició d'un professor meu de Filosofia, "una brúixola molt afinada... que senyala el sud". És a dir, se'l pot usar com a font, això sí tenint sempre que invertir tot el que diu i fer l'inrevès del que proposa, no en va té com ideal a l'Anticrist. És famosa la constatació "Déu ha mort va dir Nietzsche / Nietzsche ha mort va dir Déu" i està ben clar qui té raó. Però la seva filosofia està de trista i tràgica actualitat azmb les aberracions transhumanistes.  

Sigmund Freud (1856 - 1939), La interpretació dels somnis i el moviment psicoanalític. Avui dia ja desacreditat com una mena de misticisme absurd i una pseudociència no falsable, tancada en si mateixa i irrefutable per més proves en contra que s'hi trobin. Les idees de Freud van ser recollides de l'ambient, la quasi totalitat d'elles ja havia sigut apuntades per algú en algún moment, com a meres hipòtesis jutjades excessives pels mateixos autors i molt més encara pels crítics, però Freud les hi va donar validesa, les va usar com a pilars indiscutibles d'una estranya ideologia i les va reunir totes elles en un sistema ple d'anormalitats heterogenies: l'inconscient, el significat dels somnis, el complex d'Edip i l'incest, l'enveja del penis, la curació permitjà  treure-ho a la llum de la consciència, i tota una altre sèrie de pressupòsits com a mínim molt discutibles i parcials quan no clarament erronis i com deliris onírics, que ell va pretendre que eren universals i eterns per a totes les cultures i èpoques, i per a tots els individus, que com un veritable llit de Procust tenien que passar pel tub de que se'ls imposés aquelles explicacions, tot i que no hi tinguessin res que veure. Que el sistema estava equivocat ja des del principi es veu en el fet que els seus millors i més intel·ligents deixebles. com Adler i Jung, que eren els preferits de Freud, que els considerava els seus successors, el van abandonar ben aviat, ja quasi al principi, ideant cadascun els seus propis sistemes també (2). El més negatiu del freudisme és que converteix allò insà i excepcional en la norma i la base, invertint-ho tot, tothom és un malalt que com a molt dissimula o no es coneix com a tal , les bones qualitats són maldats reprimides i així, tot allò considerat bo ve, segons ell, de la inversió del dolent, que queda situat com a principi general: el desig de matar el pare (!), de tenir sexe amb la mare, els nens petits com a perversos polimorfs i no com a innocents, un món desquiciat, gairebé psicòtic, on tot es torna dolent. Tot i que ja no se li fa cap cas en estudios seriosos, a Freud encara se'l cita i estudia molt, i alguns seguidors seus com Lacan i altres han procurat fer totes les piruetes imaginables per intentar salvar almenys alguna cosa de les ruïnes del sistema, que no obstant és tan monolític i trabat amb pinzes que només traient-ne una petita peça ja s'enfonsa tot i a la pràctica se n'ha d'acabar fent un altre. 

I n'hi ha foces d'altres, que són seguits acríticament, com si fossin posseidors del secret de l'existència humana, quan aquest només el coneix Déu. Vigilem de no considerar mestres als qui no ho mereixen, perquè de Mestre només n'hi ha un! 

(1) El marxisme-leninisme i les seves evolucions estalinista, maoista i altres, han portat a les Grans Purgues, al Holomodor, al Gulag, als milions de morts del Gran Salt Endavant, als camps de la mort dels khmers roigs de Pol Pot, i en major o menor grau a tot arreu on s'ha implantat i durant tot el temps del seu domini. Es calcula que el comunisme, aquest teòric ideal utòpic que a la pràctica sempre ha resultat una tirania distòpica tant socialment com intel·lectualment ha produït per si sol uns 100 milions de morts, amb casos flagrants com el de Cambodja amb el genocidi autoperpetrat de més d'un terç i quasi prop de la meitat de la seva pròpia població. El propòsit merament humà d'establir un món correcte al nostre planeta ha resultat ser d'inspiració diabòlica i ha establert situacions infernals, cosa que no és d'estranyar venint d'una rebel·lió contra les lleis divines i fins les naturals. 

(2) Seguint en això el desenvolupament protestant, que d'uns pocs sistemes a l'inici, els de Luter, Zwingli, Calví... ha passat a desenes de grans denominacions, centenars d'altres menys importants i milers de petites sectes, algunes d'elles ja tan allunyades de l'original que ja no es poden dir cristianes i moltes de les quals no són considerades com a tal pels propis protestants. És una dinàmica que es desenvolupa sempre quan hi ha interpretacions pròpies i molts nous intèrprets amb el pas del temps. 

Veus de dones

Déu ha volgut fer l'home i la dona com ajuda i complement l'un per l'altre, per tal que si s'escau, amb una vivència amorosa mútua contraguessin matrimoni indisoluble fins a la mort d'un d'ells i així, amb aquesta seguretat, fundar una família com la que els va veure néixer i els va acollir, i tenir fills per perpetuar la vida humana sobre la Terra. 

L'home i la dona es completen recíprocament, l'un és fort on l'altre és dèbil i vice versa. Així poden ser el sustent comú i la base de la societat, a més de col·laborar junts en fer la voluntat de Déu al món durant tot el seu temps de coexistència i col·laboració i fer-se millors conjuntament, corregint-se i comprenent-se i posant-se d'acord per anar transmetent allò més bo de la seva tradició familiar personal a la seva descendència. 

Per això els homes admiren i estimen en general a les dones, que sempre poden confiar en ells, i les dones al seu torn ho fan respecte als homes, que també es poden confiar igualment a elles. Això és el natural i bo, i per tant l'esperable. Com al mateix temps es poden ensenyar mútuament, obrint-se respectivament una més ample visió del món i per tant unes sorprenents noves perspectives sobre l'existència, la vida, la condició humana, les relacions socials i les coses realment importants a valorar. Alhora que tractant-se es descobreixen mútuament, també es conforten i s'obren horitzonts amb el seu tracte i converses. 

A continuació cito algunes veus de dones disposades a informar bé i formar millor encara als homes que se les vulguin escoltar i fer-lis cas, aportant la seva perspectiva femenina, i ho faig en una cronologia inversa, començant per allò més actual tant en el temps com en el contingut i el mitjà emprat: 

Andrea Sevilla

Andrea Sevilla (5.04. 2003), una noia mexicana, que de forma molt simpàtica parla de la seva relació de parella en uns curts a youtube; el seu germà, que també surt en els seus vídeos, és un youtuber molt famós. Els seus vídeos no sols són molt espontanis i verídics sinó que ella té una personalitat molt atractiva.

Maricel Troitiño

Maricel Troitiño (1999), que havent-se desenganyat per experiència pròpia de les falàcies del feminisme,  parla amb intel·ligència i estimació sobre els homes, la masculinitat i el seu paper amb les dones en vídeos instructrius de youtube; resident a Miami, té un projecte que es diu Born To Be Men, ja que manifesta, i es nota, que admira i estima els homes per les seves potencialitats i bones qualitats, i la seva bona disposició i vessant amorós cap a les dones. 

Altres dones que també han opinat amb sinceritat i autenticitat en els seus llibres (1): 

Eva Vlaardingerbroek (1996)

Feminismo sin complejos (2021) - Alicia Rubio 

Irreversible Damage (2020) - Abigail Shrier

"Houd de overheid uit uw slaapkamer" (2020) - Eva Vlaardingerbroek (2)

The Walls Are Talking: Former Abortion Clinic Workers Tell Their Stories (2016) - Abby Johnson 

Cuando nos prohibieron ser mujeres y os persiguieron por ser hombres (2016) - Alicia Rubio 

Vadia Nâo!: Setes vezes que fui traida pelo feminismo (2016) - Sara Winter   

La guerre secrète contre les peuples (2015) - Claire Séverac

Unplanned (2011) - Abby Johnson (3)

October Baby (2011) - Gianna Jessen (4) 

Man and Woman: A Divine Invention (2010) - Alice von Hildebrand

Culture of Corruption (2009) - Michelle Malkin   

Das Eva-Prinzip (2006) - Eva Herman 

The Female Brain (2006) - Louanne Brizendinne

Unhinged: Exposing Liberals Gone Wild (2005) - Michelle Malkin  

Fausse route (2003) - Élisabeth Badinter

The Privilege of Being a Woman (2002) - Alice von Hildebrand 

The War Against Boys (2000) - Christina Hoff Sommers

Heterophobia: Sexual Harassement and the Future of Feminism (1998) - Daphne Patai 

Why Men Don't Listen and Women Can't Read Maps (1998) - Barbara Pease (5) 

Feminism Is Not the Story of My Life (1996) - Elizabeth Fox Genovese 

Who Stole Feminism? (1994) - Christina Hoff Sommers

Vamps & Tramps (1994) - Camille Paglia 

Feminism Without Illusions (1991) - Elizabeth Fox Genovese   

Women on Top (1991) - Nancy Friday 

Sexual Personae (1990) - Camille Paglia

You Just Don't Understand (1990) - Deborah Tamen 

Crazy Salad (1975) - Nora Ephron

Forbidden Flowers (1975) - Nancy Friday 

Fear of Flying (1973) - Erica Jong

My Secret Garden (1973) - Nancy Friday    

Der dressierte Mann (1971) - Esther Vilar 

També Dorothy Day, Clare Boothe Luce, Muriel Spark, Flannery O'Connor, Elizabeth Kübler-Ross, Pilar Baselga, Angela Epstein... la gran majoria de les autores citades sòn feministes intel·ligents, que saben valorar les coses, no busquen falsos privilegis ni es deixen corrompre, no permeten que falses amigues les victimitzin i infantilitzin, no desitgen enemistar-se amb els homes ni odiar-los i no accepten deixar-se portar per una ideologia, més encara quan aquesta és cada cop més esbojarrada i absurda, sinó que opten per pensar de forma informada, realista i benevolent des de la seva condició i visió femenina i a més saben comunicar-ho bé. Elles són les autèntiques veus de dona del nostre món en el nostre temps. 

(1) No tots els llibres citats són recomanables en sentit estricte, però tots expressen idees positives o diferents i/o alhora vivències reals i per tant interessants, per coneixer els punts de vista femenins o per comprendre millor les relacions entre els dos sexes; la majoria són de tipus divulgatiu, biogràfic, d'assaig o d'opinió, però també n'hi ha de ficció. Tot i que la majoria han estat traduïts al castellà, els cito en l'idioma original amb l'any de la publicació. 

(2) No un llibre sinó un article en una revista, la traducció és "Manteniu el govern fora del vostre dormitori"

(3) D'aquest llibre es va fer una pel·lícula que és va fer molt més famosa, l'any 2019

(4) En aquest cas és una pel·lícula sobre la vida de l'autora, que va sobreviure a un intent d'avortament

(5) En col·laboració amb el seu marit Allan Pease  

Sigues qui ets!

Tothom hem estat cridats a l'existència i la vida com a éssers humans en aquest món per Déu, que és la font de l'existència, la vida i la humanitat junt amb l'amor que necessitem i ho fa possible. I és Déu mateix qui ens ha triat si serem homes o dones i en quin lloc i època neixerem, quins seran els nostres pares i germans, tota la nostra família i el nostre ambient, les nostres qualitats físiques, mentals i socials i la nostra vocació, allò que ens farà plenament realitzats i feliços. 

Hem de ser qui som, aquell qui estem destinats per Déu a ser en aquesta vida pel seu
amor i bondat, convidats per Ell a la seva Creació. L'autor del blog a Vic, 23.02.1969

No tindria cap sentit, i el sol desig ens faria tremendament infeliços, de voler ser una altre persona diferent, com no ho tindria voler haver nascut en una altre època o lloc, o en una altre família, començant ja perque no seriem nosaltres mateixos, sinó uns altres. És la imaginació desviada, "la loca de la casa" com deia Sta. Teresa de Jesús, la que ens fa pensar que essent uns altres podriem alhora seguir essent nosaltres mateixos, com si això fos independent de totes les nostres condicions, una forassenyada creença de tipus gnòstic. Perquè no sols tenim un cos sinó que també som un cos i fins després de la mort esperem la resurrecció corporal, tal com Déu ens va donar en aquesta vida, amb un cos espiritualitzat i glorificat com el de Jesucrist ressuscitat, que és una continuació del nostre cos terrenal d'una manera recuperada i molt superior, dignificant al màxim la nostra corporalitat humana. 

Siguem doncs, i el més perfectament que poguem, allò que Déu ens ha cridat a ser, en respecte i obediencia a Ell, que és qui veritablement ens coneix i qui més ens estima, i per això fer la seva voluntat i complir amb la nostra vocació i missió és allò que únicament ens pot fer realment feliços tan en aquesta vida com en l'altre! 

En amorosa memòria de la meva primera mare

En record de la meva primera mare, en l'aniversari del seu naixement. 

La mare i el pare es coneixien com a mínim des del 1943, quatre anys abans d'aquesta foto, aviat es van
enamorar i es van prometre i sembla que van decidir casar-se al Congrés Eucarístic de Barcelona del 1952

Digna Medina Rigol (Sitges 5.03.1925 - Barcelona 08.09.1956), la primera a l'esquerra de la foto, amb unes amigues, el 30 de setembre de 1947, època en que devien començar a festejar, si no va ser abans i tot.  

Es va casar amb el meu pare, Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) el 16 de juliol de 1953, el matrimoni va durar tres anys i de la seva unió van tenir dos fills, Ricard (1954) i Jordi Joan (1956 - 2021), que la van perdre a causa d'una meningitis vírica causada per una poliomielitis quan el primer tenia dos anys i el segon dos mesos, i van quedar a càrrec del pare i de l'àvia paterna Àngela Sanromà Forés (1899 - 1977), que va viure amb ells fins a la seva mort. Dos anys després el pare es va tornar a casar amb la que va ser la meva segona mare, Nativitat Valls Costa (1929 - 2018) amb la que va tenir 5 fills més, Immaculada (1960), Xavier (1961 - 2022), Meritxell (1964), Mercè (1965) i Marta (1970), formant així una família nombrosa.

Prego Déu per tots els meus parents, ja que ens va encomanar mútuament els uns als altres en aquesta vida, i en aquest aniversari especialment per la mare biològica que Ell em va destinar, que la seva ànima ja hagi anat al Cel a gaudir de la visió beatífica de Déu en espera de la resurrecció final en la que sigui cridada a la vida eterna, com la del seu espòs Ricard i fill Jordi i de tots els altres familiars, i allà, si Déu vol, ja s'hi hagin retrobat i ens hi poguem retrobar tots! 

Opinions d'intel·lectuals i de saviesa popular

"Els déus enceguen als qui volen perdre" - opinió comú a la Grècia clàssica, molt relacionada amb la crítica a la "hybris" o desmesura i la seva obcecació, que porta inevitablement al desastre. 

"Quan Déu vol destruir una societat, dona el poder en ella als seus rics, els quals moguts per la cobdícia i la cortedat de mires en benefici propi, s'equivoquen en tot i sempre i així la porten a la  ruïna" - refrany oriental 

"Tres-cents homes, que es coneixen entre ells, guien els destins econòmics d'Europa i busquen els successors en el seu entorn" - Walther Rathenau (1867 - 1922), jueu-alemany que va arribar a ser ministre d'Economia d'Alemanya i va morir assassinat per uns sicaris; l'afirmació la va fer en l'article "Geschächtlifer Nachwus" a la revista Neue Freie Presse (1909)

"Els tres-cents que realment manen el món són tots oligarques, líders del món empresarial" - Walther Rathenau en una carta de l'any 1921 (1)  

"La decadència d'Occident" - Oswald Spengler (1880 - 1936), tesi i títol del seu principal llibre, escrit i publicat just després d'acabada la Gran Guerra Europea, després coneguda com a Primera Guerra Mundial. 

"A Amèrica tot degenera" - opinió de diversos intel·lectuals referint-se als USA, citada i feta seva per Martin Heidegger (1889 - 1976), qui també es va fer ressò de la constatació que "Nord-Amèrica és la terra de la catàstrofe".

"A Estats Units acabarà triomfant el feixisme, però aquí li diran antifeixisme" - Huey Long (1893 - 1935), polític nord-americà, primer governador i després senador per Louisiana, assassinat en un confús atemptat mai ressolt. 

"Ningú té ni idea ni entén res del que passa" - Max Aub (1903 - 1972), en una entrevista que li van fer a la redacció de la revista setmanal "Mundo Internacional" del grup Dopesa, el desembre de 1969. 

 

"Si vingués a veure'ns un visitant del futur, no li preguntariem sobre el seu temps, sinó que li diriem que ens digués que està passant ara mateix en el nostre temps, del que nosaltres no en sabem res" - Evaristo Acevedo (1915 - 1997), cap l'any 1971

"La història és cíclica: després dels intel·lectuals amb les seves concessions de llibertat i democràcia prenen el poder els multimilionaris, els quals n'abusen i  acaben creant tal caos que inevitablement donen lloc a guerres i al domini dels militars" -  Prabhat Ranjan Sarkar (1921 - 1990), autor indi del Cicle Social (2).  

"Si vols ser feliç, el meu consell és que et converteixis en catòlic i aprenguis castellà" - Vaclav Smil (1943), canadenc d'origen txec autor de Numbers Don't Lie: 71 Things You Need to Know About the World (2021), al constatar que entre els països on la gent és més feliç n'hi ha molts de catòlics i d'hispans, superant a molts de major PIB i fins major qualitat de vida que ells.   

(1) Serien un consell internacional molt relacionat amb l'aristocràcia britànica però multinacional, que controla el poder i organitza la política, el comerç, la banca, els mitjans de comunicació i els exèrcits, i que hauria estat fundat l'any 1727. Molts dels integrans serien jueus, com el propi Rathenau que ho denunciava i que els seus opositors polítics van pensar que ell mateix hi pertanyia i per això ho sabia. 

(2) Seguint en això a altres macrohistoriadors com Ibn Khaldun i les perspectives d'Sri Aurobindo.