Llum i tenebres

En aquest món bé i mal, veritat i mentida, llum i foscor, estan barrejats. 

Però a partir de la mort això canvia, l'altre vida es divideix en dues. 

En una, amb Déu, hi ha la llum, el bé, la veritat, la felicitat, la vida eterna. 

En l'altre, sense Déu, hi ha les tenebres, el mal, la mentida, el sofriment, la mort eterna. 

Cal triar quin volem que sigui el nostre futur per sempre, perquè tot el que fem en aquesta vida importa!

Tots aquells a qui Déu ja ha cridat amb Ell

El 2 de novembre, Dia de Difunts, és l'especialment dedicat a pregar per tots aquells qui ja han fet l'experiència de la vida i ja han fet la trobada amb Déu, en la que han conegut la veritat de la seva vida i la valoració divina sobre ells, amb  el seu destí final i etern. 

Déu ens vol salvar a tots, perquè estima tot el que Ell ha creat, les seves criatures, i encara més als éssers humans, que ha fet a la seva imatge i semblança perquè a més de l'existència i la vida els hi ha donat intel·ligència, consciència, llibertat, personalitat, voluntat, capacitat d'estimar, de socialitzar i de fer coses, coneixement i sobretot la possibilitat de saber sobre Ell, escoltar-lo i relacionar-se amb paraules i obres. Més encara, Déu ens vol a tots cristians, perquè ens vol feliços i realitzats en aquest món en una vida digna i amb sentit, que hagi valgut la pena quan acabi, i més encara feliços a l'altre món al Cel amb Ell en la vida eterna, però pel pecat original no naixem cristians sinó que ens hi fem pel baptisme, pel qual se'ns perdona el pecat original i, si s'escau els pecats actuals, pels mèrits de la Redempció obtinguda per a nosaltres per Jesucrist, el seu Fill i Senyor nostre. Pel baptisme sóm fets cristians, fills adoptius de Déu Pare en el seu Fill propi Jesucrist, membres del Cos de Crist que és l'Església, participants de l'Esperit Sant, podent pregar i participar dels sacraments, ser perdonats i perdonar, i això ens obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel, si estimem Déu sobre totes les coses i si l'amor que Ell ens dona, no sols l'acceptem, l'agraïm i el vivim sinó que el compartim amb tots els altres, segons la voluntat divina. 

Déu ens ha creat per pura bondat sense demanar-nos permís, perquè quan no existíem no ens ho podia proposar ni li podíem respondre, però un cop ja existim i tenim tots els meravellosos dons que Ell ens concedeix pel seu amor, sí que respecta la nostra llibertat, personalitat i voluntat i  un cop feta la prova de la vida, en aquest món també de prova on el bé i el mal estan barrejats perquè ens ha atorgat autèntica llibertat i poder personal de decisió a tots els humans, ens demana si  desitgem la vida eterna ara que ja n'hem fet el tast de la vida temporal que a més ens ha permès construir-nos a nosaltres mateixos, sense que mai ens faltés la seva ajuda, protecció, consol, guia i companyia, ni la seva paraula i la seva força, per tal de que poguessim evitar el mal i fer el bé. I si com és ben natural li diem que sí, llavors ens diu que seguim el model i els ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist, Ell que és el Camí, la Veritat i la Vida, i que siguem dòcils a les inspiració i acció de l'Esperit Sant en nosaltres, que ens anirà transformant per modelar-nos a la imatge de Crist i així fer-nos dignes de la ressurrecció i la de la vida eterna de la Glòria. 

En això consisteix la santedat i Déu ens crida a tots a deixar-nos fer sants, però això sí, respecta totalment la nostra llibertat i els altres dons que Ell mateix ens ha donat: la nostra personalitat i voluntat, i per tant el nostre ritme, reticències, dubtes, resistència, i també és clar la possibilitat de que fem el mal i pequem, especialment per la temptació diabòlica, però també mentre vivim ens dona sempre l'oportunitat de canviar, penedir-nos, convertir-nos, ser perdonats i poder començar de nou en la gran i única aventura de viure aquesta vida sense perdre de vista, i ni molt menys perdre realment, l'horitzó diví d'infinit i eternitat al que estem cridats per la nostra pròpia naturalesa humana creada per Déu, que no descansa fins que no troba i coneix el seu Creador i amb Ell la veritat i el sentit de la vida i de tot, l'únic que ens dona la pau i ens fa realment feliços, ja que és allò a que tots tendim per essència, i tot el nostre ésser hi tendeix, a buscar i obtenir com a la única i ineludible necessitat bàsica, fonamental i total: "La glòria de Déu és que l'home visqui, i la vida de l'home és la visió de Déu" reconeixia St. Ireneu ja al segle II, i igualment inspirat St. Agustí hi afegia dos segles després "Ens heu creat per a Vos i el nostre cor està inquiet fins que reposa en Vós", i realment així és, tot i que mentre encara estem en aquest món això està velat per les condicions de l'espai, el temps i la matèria, però després de la mort és un fet irresistible, aquest desig absolut de veure Déu i estar amb Ell en la seva presència, ja que Déu és Amor i això en definitiva és l'únic que compta i importa, perquè aquest Amor atrau amb una força infinita i eterna. 

I si el nostre pas per l'existència terrenal i la vida corporal ha estat positiu i ha tingut èxit, no sols gaudim d'aquesta visió beatífica de Déu, sinó que a més Ell ens deixa participar en el seu dinamisme infinit i etern d'ésser, d'existència, de vida, d'amor i de bé en grau superlatiu de grandesa i felicitat il·limitades, sempre creixents per a nosaltres, inesgotables per sempre. Però per entrar-hi i participar-hi hi ha una tria, ja que el Cel és el bé suprem, sense cap bri de mal, i en ell no hi poden entrar el pecat, l'odi, la rebel·lia, la pròpia voluntat, el rancor ni cap ombra de maldat, i per tant per gaudir-ne cal ser sant, com Déu és sant i font de tota santedat, i això exigeix haver-se purificat o bé ja a l'existència temporal o bé purificar-se en l'altre, tot i que s'hagi finalitzat en gràcia i per tant es surti d'aquesta vida en pau i amistat amb Déu. Aquesta possible purificació més enllà de la mort, un altre extraordinari do amorós diví, és el Purgatori, on les ànimes salvades però encara amb pecats venials o imperfectament netes de les restes dels seus pecats ja perdonats, purguen aquestes taques per arribar a ser completament i totalment santes i entrar ja a la Glòria. 

Les ànimes del Purgatori tenen la certesa i la seguretat de la salvació, i això els hi dona una gran confiança per sofrir les terribles penes de la seva purificació, provocades precisament per aquestes resistències que encara queden en elles a l'Amor diví, que fa que el sentin com un foc abrussador intensíssim, mentre aquestes no desapareguin del tot i perfectament. Les ànimes del purgatori, bones i en camí del Cel, no poden pregar per si mateixes ni per les seves companyes d'aquest estat, però sí que nosaltres podem pregar per elles, per accelerar el seu pas per la purificació o per suavitzar-lo, i elles al seu torn, segons el voler de Déu, poden pregar-li per nosaltres, els éssers vius al món, especialment en agraïment a aquells qui preguen per elles i també per aquells que en vida van conèixer i estimar, o aquells amb els qui van tenir tracte i hi van interactuar, a favor o en contra i en un sentit o l'altre, i viceversa. D'aquí la gran importància mentre estem en aquest món de pregar no sols pels vius sinó també pels difunts, pregària que els aprofita si estan en el Purgatori. Aquesta és una part primordial de l'obra de caritat de pregar pels vius i pels difunts, intercedint per ells davant Déu, nosaltres que podem des del temps donat de la vida en aquest món. 

Hi ha una altre possibilitat, terrible i realment terrorífica, que és la de la condemnació a l'Infern per pecats mortals no perdonats. És a dir el destí horrorós de perdre a Déu i ser enemic seu, sofrint per això per tota l'eternitat. Pels rèproves de l'Infern no s'ha de pregar, perquè és inútil i una ofensa a l'amor, la misericòrdia, la bondat, la veritat i la justícia de Déu, incomparablement molt més grans que les nostres, i seria com un acte d'orgull inconcebible per part nostre creure'ns més bons. Però podem pregar per tothom perquè no sabem del cert de ningú que estigui en l'Infern, el mateix St. Rector d'Ars quan una feligresa li va anar a consultar aterrada perquè el seu marit s'havia suïcidat tirant-se al riu i estava a l'Infern, li va contestar que no perdés l'esperança que s'hagués salvat, "perquè entre el salt des del pont i l'impacte amb l'aigua hi ha temps per reconciliar-se amb Déu", per tant es podia pregar per ell per si en lloc de l'Infern estava al Purgatori. També Sta. Teresa de Lisieux solia resar pels executats per crims i especialment pels que refusaven la confessió i l'extremaunció, per si la seva oració els movia a compunció en l'últim moment de la seva mort, i almenys en un cas va semblar tenir èxit, perquè un assassí que havia rebutjat tots els auxilis espirituals de la religió i pel que ella havia resat, a l'últim moment davant la guillotina i abans que li col·loquessin el cap allà va agafar el crucifix del sacerdot que l'acompanyava al costat del patíbul i va començar a besar-lo apassionadament plorant, com si davant la mort hagués vist en aquesta acció l'últim recurs que li quedava i l'hagués aprofitat com a última oportunitat, en aquest cas Sta. Teresa va estar convençuda que a l'últim moment, amb aquell gest d'amor a Jesús crucificat, el reu havia evitat la condemna eterna infernal i s'havia posat en camí de salvació, per molt llarg i dur que fos el seu Purgatori. Però no podem tampoc suposar que l'Infern hagi d'estar buit d'éssers humans i que hi hagi en ell només el diable i els dimonis, perquè el mateix Jesucrist, Ell que és la Veritat, ens va dir que diferent a tots els altres pecats hi ha un pecat, el pecat contra l'Esperit Sant, que no es perdonarà "ni en aquesta vida ni en l'altre" i que consisteix en rebutjar l'amor del Pare, la salvació obtinguda per Jesucrist i el perdó que se'ns concedeix per l'acció de l'Esperit Sant que actua en l'Església. Qui s'obstina en no reconèixer a Déu, en no acceptar-lo com a Senyor i Jutge, en no voler ser perdonat o no creure en el seu perdó, qui creu no tenir pecats o que són tan greus que Déu no els pot perdonar i per tant peca de pressumpció o de desesperació, es nega la possibilitat de ser perdonat si humilment i confiadament ho reconeix i sincerament penedit ho demana, i per tant ell mateix comet el pecat imperdonable, no per part de Déu sinó per part seva ja que Déu respecta la seva llibertat i voluntat, i no vol ni pot perdonar a qui no creu que se li hagi de perdonar res o no vol ser perdonat, a qui inverteix el bé i el mal, a qui s'entesta en la rebeldia de morir en pecat i enemic de Déu. Com va dir Jesucrist en una aparició a Sta. Faustina Kowalska, tothom haurà de passar i respondre davant d'Ell, els que busquin, demanin i s'acullin a la seva misericòrdia la tindran, però els qui no el reconeguin, el neguin o no vulguin la seva misericòrdia, es trobaran amb la seva justícia. I la mateixa Sta. Faustina Kowalska en una visió que va tenir de l'Infern, on com altres vidents hi va veure molts condemnats, va saber que la gran majoria dels qui hi estaven eren gent que en vida no creien en la seva existència. No sé si era ella o una altra a la que Déu li va dir que els qui es condemnaven era perquè ningú pregava per ells. Per tant cal pregar per tots, propers i llunyans, amics i enemics, coneguts i desconeguts, perquè la voluntat de Déu és que ningú es perdi, ja que estima entranyablement tot el que ha creat, i li dol cada ànima que es perd perquè Déu no vol que el pecador es condemni, sinó que es converteixi i visqui. Déu proposa a tots la salvació i mira per la des de cadascú des del bressol a la tomba, i hi ha més alegria al Cel per un pecador que s'anava a condemnar i es converteix i se salva que per moltíssims justos que anaven bé pel bon camí i arriben amb èxit a la meta, per tant va a la paorosa perdició el qui s'obstina en aferrar-se al pecat i a rebutjar la gràcia divina, i no sabem si comparativament són pocs o són molts, perquè nosaltres veiem les aparences i l'exterior però Déu veu l'interior i els cors.

Podem pregar per tothom, fins pels que més sembla que van morir incrèduls o impenitents, rebels o blasfems, perquè si realment estan a l'Infern el fruit de les nostres pregàries Déu el destinarà a uns altres al Purgatori o potser encara en vida i en perill, però també perquè en atenció a les nostres pregàries, tot i que fetes a posteriori, després de la mort d'aquell per qui van dirigides, Déu que veu el passat, el present i el futur, pot tenir-les en compte per donar-li gràcies extraordinàries a aquella persona en el moment de la mort, que suscitin just a temps la contrició salvadora, potser fent-lo conscient en aquell instant just abans de les persones que en el futur pregaran per ell. Per tant, tot i que el judici, el veredicte i el destí no es poden canviar, Déu sí que pot donar eficàcia retroactiva a aquelles pregàries i oracions o oferiments de misses, per tal que hagin fet el seu efecte just abans del moment final i definitiu d'aquella persona, com en el cas que citava el St. Rector d'Ars, conversió potser obtinguda per la pregària posterior de la seva dona i d'ell mateix al saber-ho. No hem de desesperar mai de ningú, com tampoc hem de pressumir de cap altre, excepte d'aquells canonitzats per l'Església Catòlica com a sants  després de comprovar la santedat de la seva vida i mort i els miracles realitzats per la seva intercessió, ja que d'aquests sí que sabem segur que estan al Cel. De tots els altres el millor per a nosaltres i per a ells és pensar que estan al Purgatori i pregar intercedint per l'alleujament dels seus sofriments i per la seva ràpida entrada al Cel.

I una altre cosa que va molt bé en un dia com el dels difunts especialment però en general sempre, és pensar en la mort, "pensa en la mort i mai pecaràs" ens diu la Saviesa divina. I ser molt agraïts a l'amor, la bondat i la misericòrdia divines, que tant afecte, tanta paciència i tanta tendressa mostra que té Déu amb nosaltres, perquè ens estima de veritat tot i que nosaltres pequem i ens posem voluntàriament en greu perill ofenent-lo, desobeïnt-lo i rebel·lant-nos, és a dir comportant-nos com autèntics ximples, desagraïts i perversos, desafiant la seva bondat i amor, i tornant-li mal per bé, i tot i així Déu ens segueix estimant, volent el nostre bé i perdonant-nos com a fills pròdigs quan tornem a Ell ni que sigui per mera atrició, i encara més, buscant-nos activament com ovelles perdudes del seu ramat i no parant fins a retrobar-nos i portar-nos a la seguretat. 

Acceptem, doncs, i agraïm de tot cor aquest amor i bondat i ja que el Sagrat Cor de Jesús ens estima tant, oferim-li també nosaltres tot el nostre amor i el nostre cor, per tal que bategui unit al seu per fer la seva voluntat divina i salvar pecadors!   

Tots els sants

Cada l'any l'1 de novembre és un dia de gran alegria perquè celebrem la solemnitat de Tots els Sants, tots aquells que ja estan al Cel i gaudeixen de la visió beatífica de Déu, i des d'aquella seva immensa felicitat preguen i intercedeixen per nosaltres. 

En un món espiritualment fosc per  l'error i mal  del pecat i per l'acció del diable, els sants són aquells que s'han deixat
il·luminar i guiar per la llum divina, que a tots se'ns dona però que no tothom gaudeix i aprofita per al seu propi bé i  
el bé de tots:"El qui em segueix no camina en les tenebres" diu Nostre Senyor Jesucrist "sinó que té la llum de la vida".

Hi ha els sants coneguts i que l'Església ha canonitzat al comprovar la seva vida santa i els seus miracles, que són milers o desenes de milers, i que reben culte ja que al venerar-los a ells adorem a Déu Pare que els ha creat, a Déu Fill que els ha redimit i salvat i a imatge del qual s'han modelat, i a Déu Esperit Sant, que els ha santificat. Els sants són, com l'Església, l'acció de l'Esperit Sant que ens port a Crist, que és l'únic Camí, Veritat i Vida cap al Pare i la Glòria. Però també hi ha milions o desenes de milions d'altres sants, igualment sants en els seus diversos graus, que són desconeguts i anònims, i dels que segur que a la nostra vida ens n'hem trobat sense que ni nosaltres ni ells ho sabessim que ho eren: poden ser pares, avis i parents, sacerdots, religiosos i monges, professors que hem tingut, amics, veïns, companys o coneguts amb els que hem tingut un tracte molt ocasional. Gairebé segur que és en bona part gràcies a ells que mantenim la nostra fe, la nostra esperança i la nostra caritat com a membres de l'Església Catòlica, ja que d'una manera quasi inconscient van ser per a nosaltres transparència de Déu: gent amb la que vam compartir una Missa i va pregar per a tots els assistents, gent humil i senzilla, les persones menys pensades, que no obstant d'una manera amagada es deixaven santificar per Déu i així vivien en gràcia de Déu i eren instruments d'Ell. En una trobada o una breu conversa ens va sorprendre i marcar la seva autenticitat, la seva manera de viure, la seva personalitat tan bona, perquè deixaven que Déu els hi evités i eliminés el mal i els potenciés tot allò bo, i quasi inadvertidament vam veure en ells allò diferent del comú, la llum divina i la docilitat a la seva inspiració, d'una manera normal, natural i espontania. Tot i que no en fossim plenament conscients ens va arribar la seva originalitat personal i la seva salut espiritual, perquè la santedat és la salut de l'ànima humana. 

Ser sant té dos significats, un de propi i un de general. En sentit concret sant és aquell qui havent-se ja purificat i preparat durant la seva existència, potser perquè ja ha passat el seu purgatori en vida o per la seva adhesió i conformitat amb la voluntat de Déu, després de la mort va directament al Cel, sense haver de purificar-se en el Purgatori per a poder entrar-hi. En sentit ample, sants són tots aquells que, ja hi hagin anat directament o s'hagin purificat a l'altra vida, ja han sigut admesos a la Glòria i les seves ànmes ja gaudeixen de la visió divina, en espera de la resurrecció final. Des d'allà poden, i ho fan, pregar i intercedir a Déu per nosaltres, i protegir-nos, a tots, perquè units a Déu que és Amor els sants estimen a tots els qui viuen al món i vetllen per ells, però especialment als qui han per disposició divina han conegut en aquesta vida, i per tant hi han interactuat més, amb aquells qui han tingut una relació més personal o aquells qui recorren a ells, per la qual cosa fa falta coneixer-los. 

Ser sant és haver arribat amb èxit a la meta, evitant la condemnació eterna, i assolint el veritable triomf en l'objectiu i sentit de la vida, la trobada i la visió de Déu, l'admissió en el Cel amb la Santíssima Trinitat, la Verge Maria Mare de Déu, els cors dels àngels i tots els altres sants, és a dir en la felicitat infinita i eterna, des d'on poden més que mai fer bé a la Terra.

Deixem doncs santificar-nos per Déu, que és el nostre objectiu més alt i ple i el sentit final i definitiu de la nostra vida. Que Déu ens faci sants! 

Segons el pla i voler de Déu

Segons la voluntat divina, que vetlla per la nostra felicitat i salvació, la família de pare, mare, fills i altres parents propers, és la base de la societat i de la convivència humanes. 

La parella humana té el do diví de ser transmissora de la vida i engendradora de nous éssers humans, però no sols això, que tan sols és el principi. 

A més d'atendre totes les seves necessitats de tot tipus, de protegir-los i d'educar-los, els pares 

  ensenyen als seus fills, que tot ho reben d'ells, a socialitzar. Fotos de Barcelona, primers 1960s.

En el designi de Déu, primer els pares tenen cura dels seus fills, de totes les seves necessitats i atencions que requereixen, físiques, psicològiques, socials i religioses, ja que són ells qui prenen la decisió de batejar-los, deslliurant-los del pecat original i fent-los cristians, fills de Déu, comprometent-se a educar-los en la fe, l'esperança i la caritat, tal com Nostre Senyor Jesucrist ens va manar que visquessim. 

I després són els fills els qui tenen cura dels pares, i d'altres familiars grans si és el cas, i també han de vetllar al seu torn no sols per les necessitats materials i afectives sinó també per les espirituals, per ajudar-los i animar-los per una futura vida feliç en l'eternitat en preparació del moment de sortida d'aquest món, tal com els pares van fer per ells en el moment de la seva entrada en ell. Així se'ls agraeix i correspon a l'amor que ens van donar amb l'amor que ells mateixos ens van ensenyar.   

Aquest aprenentatge de ser estimat i estimar es fa a la llar i amb els parents propers, i d'aquí allò après es va estenent a tota la societat, companys, amics, veïns i tot el proïsme, i especialment als grans, petits, malalts, pobres i marginats, perquè són els que més ho necessiten, ja que per a ells és vital.  

Així no sols ens fem aptes per aquesta vida terrenal i temporal sinó també per la vida futura i definitiva en el Cel, perquè l'exàmen d'entrada és el de l'amor, perquè Déu és Amor. Preparem-nos per aprovar-lo visquent amb Déu i en l'amor la nostra vida!

Us encomano els qui vos m'heu encomanat

Els pares, germans i en general la família, avis, tiets, cònjugue, fills, cosins, nebots, nets i altres parents, sobretot aquells qui comparteixen la llar o ens veiem sovint, són el nostre proïsme més proper, aquell qui Déu ens ha triat perquè sap que són els millors per conviure, estimar-se i ajudar-se per a aquesta vida i també i sobretot per a la salvació. En ocasions es veu molt clar, però fins i tot en els casos que aparentment costa veure-ho, en el fons és perquè Déu sap que amb tots els nostres defecte, diferències i problemes, tot i així poden ser els millors pares pels fills, els millors fills pels pares, els millors germans, aquells qui més ens convenen per no perdre'ns ni en aquest món ni l'altre, ja que ens podem llimar mútuament les nostres parts dolentes i aprendre entre tots l'amor i el que significa i importa. Des de molt abans de la Creació de l'Univers, Déu ja ens va pensar i estimar, va escollir on i quan naixeriem, qui seríem i amb qui estariem junts i tindríem més relació i intimitat, compartint la vida, aprenent a viure i educant-nos amb ells, essent solidaris sempre, tant en els moments bons i feliços, en els que compartim l'alegria, com en els dolents i difícils, en els que hi trobem refugi. 

Dos germans, gran i petit, Vic febrer 1969

Per això hem de pregar sempre pels nostres relatius, especialment els més propers, però també pels llunyans, ja que Déu ens ha escollit per protegir-nos, formar-nos i tenir una relació humana especial i duradora a la vida. Hem de pregar els uns pels altres, amb una intensitat i constància especial, ja que són el nostre proïsme més immediat i directe. Perquè en el pla de Déu la família és una petita església igual que l'església és una gran família, i la voluntat divina és que en ella, que a més és la base i el pilar fonamental de la societat, hi regni l'amor, ja que Ell vol estar sempre amb nosaltres i.hi és on es viu en l'amor. 

I hem de resar mentre els familiars són vius i pel seu bé temporal i sobretot espiritual, i encara més quan ja no hi són en aquest món perquè Déu ja els ha cridat a Ell. Sabent que tots som pecadors, hem de pregar-li humilment i confiadament que els hi hagi perdonat els pecats que per la debilitat humana hagin comès i que els hi premiï les bondats que van permetre que Déu mateix obrés a través d'ells. Que s'abreugi i suavitzi la seva estada al Purgatori, si hi són, i que puguin arribar ja al Cel per gaudir de la immensa i màxima felicitat de la visió de Déu, agraïnt-li i lloant-lo eternament per haver-los salvat per pur amor i bondat. Fins podríem demanar a Déu, per ells i per nosaltres, que els hi compensi amb un major grau de Glòria pel mal que els hi vam fer per les nostres mancances, mals exemples, irresponsabilitats i eventuals escàndols, contradint la nostra responsabilitat i la nostra missió protectora i d'instruments de Déu per a la seva felicitat en aquesta existència i especialment en la definitiva vida futura. Alhora els hi hem de perdonar tot el mal que al seu torn ells ens poguessin haver fet i suplicar a Déu que també els hagi perdonat o els perdoni.No hi ha lloc millor que la llar i la família per exercir la caritat recíproca, tant amb obres materials com més i tot amb obres espirituals. 

Senyor, us encomano en l'eternitat a aquells qui Vos em vau encomanar en aquesta existència!  

El destí etern a l'altre món

En la vida futura i definitiva, després del pas per aquesta vida i aquest món, hi ha dos futurs: amb Déu al Cel o sense Déu a l'Infern. I així com la via d'accès a la condemnació és única i irremeiable, l'entrada a la salvació té dues maneres, directament i immediatament després de la mort com en el cas dels sants o bé desprès d'un temps de purificació en el Purgatori. 

El destí final és decisiu a la vida humana. No es pot viure en aquest món sense pensar-hi i posicionar-s'hi al respecte perquè com em deia una vegada un feligrès, "l'eternitat és molt llarga", i és així perquè és infinita, inacabable. No sabem com serà, però és ben cert que després d'aquesta vida a la que hem vingut per a sorpresa nostra quan érem no-res i no ho podíem saber, imaginar ni preveure, perquè no existíem, i per pur amor i bondat Déu ens va cridar a l'existència i a la vida en la seva Creació i ens va fer éssers humans, escollint Ell si seríem homes o dones, on i quan naixeriem, quins serien els nostres pares, germans i família. I ja molt abans de que l'Univers fos creat per Ell per compartir la seva felicitat amb nosaltres, la Santíssima Trinitat divina ja ens va pensar i estimar des de tota l'eternitat, coneixent-nos i amant-nos des d'una infinitud abans que ens cridès a l'existència com a criatures seves molt apreciades i estimades. Perquè Déu ho va fer tot bó i pel bé de les seves creacions, amb el gran plus de que als humans, homes i dones, ens va fer a la seva imatge i semblança, és a dir que ens va donar consciència, voluntat, intel·ligència, llibertat, capacitat d'estimar, pensament, personalitat, capacitat de fer coses i un tipus d'ànima i de cos físic en el que en un moment donat, "en la plenitut del temps", Ell mateix, la Persona de Déu Fill, és va encarnar, unint així essencialment la seva essència divina a la nostra humana. I ho va fer per tal de salvar-nos i redimir-nos dels pecats que des del pecat original de la primera parella humana ens havien anat allunyant d'Ell i fent-nos reus de perdició. I des que el Fill de Déu, nascut de les entranyes de la Verge Maria, ens va obtenir el perdó dels nostres pecats, pagant Ell per nosaltres a la Passió i la  Creu del Calvari i obtenint-nos la possibilitat de ressuscitar com Ell després de la mort i d'entrar amb el nostre cos glorificat com el seu a la Glòria amb Déu i, més encara el Pare i Jesucrist ens van donar l'Esperit Sant per al perdó dels pecats i el Regnat de Déu en la societat humana i la Nova Creació en que Jesús i Maria són el nou Adam i la nova Eva, pel baptisme som fets fills adoptius de Déu i junt amb els altres sis sacraments podem viure en la gràcia, santificar-nos i salvar-nos com a membres de la seva Església, seguidors i deixebles seus com ho foren la seva mare, la Mare de Déu, i els apòstols i els primers creients ara fa ja dos mil anys. 

Perquè Déu ens vol a tots feliços en aquest món temporal de prova i en l'altre de la vida futura i perenne, és a dir que ens vol cristians, però pel pecat original que actúa ja des dels primers pares no naixem cristians, sinó que ens en fem pel baptisme, que ens obté el perdó i ens retorna la dignitat dels primers Adam i Eva abans de la caiguda i l'expulsió del Paradís en que estavem destinats inicialment a viure i que vam perdre culpablement per la desobediència i els seus creixents efectes de pecat, perversió i depravació humanes conseqüència del trencament amb Déu i de l'allunyament d'Ell, que va exposar la naturalesa humana al pecat i al mal, sobretot perquè el diable, l'enemic de Déu i nostre, va seguir actuant amb les seves temptacions i instigacions que van fer que els homes fossim cada vegada pitjors, tot i que Déu mai no ens va abandonar sinó que sempre ens va tenir presents i es va mantenir fidel al seu projecte bondadós i amorós sobre nosaltres, revelant-se progressivament en la mesura que vam anar essent capaços de copsar i acceptar la seva voluntat salvadora, fins que en Jesucrist va arribar la salvació llarg temps anunciada i preparada i amb ella el nou món reconciliat i el camí no ja merament al Paradís perdut, sinó encara molt més, al Cel i a la companyia i la visió de Déu, permetent-nos entrar en la seva dinàmica trinitària. Perquè pel baptisme vam ser fets fills de Déu Pare, germans de Déu Fill i membres del seu Cos místic, i participants de l'Esperit Sant i capaços de pregar, de ser perdonats i perdonar i de lligar i deslligar en aquest món i l'altre, de ser sants i fer miracles per la fe, l'esperança i la caritat, i se'ns van obrir de nou les portes del Paradís i vam ser fets hereus de la Glòria. 

Amb Jesucrist i la seva passió, mort, ressurrecció, ascensió i do de l'Esperit Sant, la batalla decisiva en la lluita entre el Bé i el Mal ja ha estat guanyada i ara ja estem en el temps finals i tot i que la lluita continua i continuarà individualment i col·lectivament fins a la fi dels temps i del món i el Judici Final, on Déu exercirà la seva misericòrdia i la seva justícia, el desenllaç ja és irrevocable, al final el Bé vencerà, la Veritat guanyarà i l'Amor triomfarà. I així serà per sempre. Però mentrestant seguim sotmesos a la temptació diabòlica i al pecat i el mal, però per moltes vegades que perdem i caiguem, Déu Pare sempre ens ofereix el seu perdó amb Jesucrist i l'Esperit Sant. Perquè Déu ens sap dèbils i fràgils i que el diable és més astut que nosaltres i coneix els nostres punts dèbils, els nostres moments baixos, i sap com enganyar-nos i presentar-nos el mal com a desitjable i el pecat com a no tan greu, i la condició humana fa que ensopeguem un i altre cop amb el mateix, tot i que cada vegada ens n'adonem després de que hem estat enredats pel gran estafador que és el diable i els seus esperits malignes que són els dimonis, que havent-se rebelat per supèrbia contra Déu van perdre el Cel i van ser condemnats i precipitats a l'Infern, i ara per odi i ràbia contra Déu i per la seva maldat i odi també envers els humans i gelos i enveja de que nosaltres poguem arribar a la felicitat que ells han perdut busca la nostra perdició, per tal que caiguem també en els seus terribles sofriments sense fi en el lloc, sense Déu, on tot és dolent i res és bo i tots s'atormenten els uns els altres per rebeldia i desesperació. Per això Déu, que ens estima i vol el nostre bé i la nostra felicitat ens vol salvar i sempre ens perdona i ens permet començar de nou per Jesucrist i l'Esperit Sant. Perquè sense Jesucrist res no podem i amb Ell en canvi sempre sortim victoriosos i donem bons fruits i per l'Esperit Sant que actúa en l'Església i els seus sacraments se'ns perdonen els pecats, som retornats a la gràcia divina i a la dignitat de fills de Déu i les nostres oracions i bones obres tenen mèrit. Però per nosaltres sols estem indefensos davant la temptació, la caiguda i el pecat que porta cap a la mort eterna i també ens va abocant cap a la mort en aquest món, perquè pel pecat va entrar la mort en el món i la mort és el preu del pecat. 

Perquè ja en aquest món el pecat és una lepra de l'ànima que comença de forma insidiosa, com si no fos res, i fins i tot al principi pot donar una falsa sensació de força, perquè per exemple no se sent el dolor en la part afectada, i així un es pot creure falsament fins i tot més lliure, però que amb el temps va progressant, va podrint i fent caure parts del cos i deforma horriblement fins a anar fer perdent la mateixa forma humana, convertint en la fase final en una mena de monstre repulsiu per a tothom per la desfiguració i lletjor. Per això el món fa el contrari que Déu, que abomina el pecat però estima i vol curar i salvar el pecador, mentre que la societat humana admira i promou el pecat, però quan algú hi cau de forma visible l'abomina i el castiga. I aquí es pot fer una comparació amb el fet que igual que el món humà es fa hostil al delinquent, que és denunciat, buscat, perseguit, detingut i tancat, acusat, portat a judici i condemnat a penes de presó i en molts llocs encara a l'execució si l'acció delictiva és prou greu, també pel pecador abandonat a si mateix, i a part de les conseqüències també legals de molts pecats, el món espiritual també se li fa hostil, creixentment enemic a mesura que peca més vegades i més greument, perquè perd la gràcia divina i es troba abandonat a l'enemic del gènere humà i a un destí final terrible i terrorífic, i culpablement, per la seva pròpia elecció, sobretot d'orgull de pensar que en té prou amb les seves forces i que sap distingir entre el bé i el mal, més encara que ell o la societat pot decidir el que és bo i el que és dolent al seu gust i caprici o segons la moda i les idees imperants a l'època. I a més el pecat, si és prou greu, és a dir si és mortal, actua com un cep que atrapa o com unes sorres movedisses, situacions de les que és impossible sortir-ne sol sense ajuda externa. I encara que altres homes poden demanar auxili i fer alguna cosa pel caigut, sostenint-lo o guiant-lo cap a qui el pot salvar, aquest salvador només és Déu, que això sí, actua normalment a través d'éssers humans com instruments suscitadors del penediment i administradors i donadors del perdó diví. L'Església no pot perdonar res sense Déu i normalment Déu no vol perdonar res sense l'Església.  

Perquè és Jesucrist i l'Esperit Sant els qui ens perdonen, ens reconcilien amb el Pare, ens alliberen, ens retornen la dignitat humana i la gràcia perduda i ens donen la pau. La pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb la Natura i amb tota la Creació, l'Univers. Viure en la pau de Crist és una experiència extraordinària que només coneix el qui l'ha experimentat. És l'Esperit Sant, que actua en l'Església, el que ens porta i uneix a Jesucrist, i aquest és el Camí, Veritat i Vida que porta a Déu Pare. Tot i que la Trinitat sense actua conjuntament, alguna acció és més pròpia de cada Persona divina, així Déu Pare és el Creador i donar de vida, Déu Fill és el Redemptor i Salvador i el nostre mestre, guia i model, i Déu Esperit Sant és el santificador. Retrobar-nos amb Déu, acostar-nos a Ell i estar sempre prop seu ja va fent que l'alegria de la vida futura i definitiva vagi començant en aquesta vida. Com deia St. Ireneu, la glòria de Déu és que l'home visqui i la vida de l'home és veure a Déu. 

Vulgui Déu que així sigui per a tots els homes i dones que el reconeixen com a Déu i accepten i agraeixen el seu amor, la seva bondat i el seu perdó. Ja que Déu ens estima tant, el que correspon és demanar-li que ens doni molt amor envers Ell per tal que li poguem retornar tant d'amor com siguem capaços i per Ell poguem estimar als altres tant com ens hem d'estimar a nosaltres mateixos, fent-ho sempre per amor a Déu. Demanem-li a Déu, que és Amor, que ens doni amor per agraïr-li el seu, per viure'l nosaltres i per compartir-lo amb el proïsme, tenint en compte que l'amor és com el foc, que com més se'n dona més n'hi ha i se'n te. I ja que el Sagrat Cor diví ens estima tant, oferim-li també a Jesucrist el nostre cor per tal que bategui unit al seu per fer la seva voluntat divina i salvar pecadors! 

  

Octubre, el mes del rosari

El rosari es reça tot l'any, i és una de les oracions més bones, però el mes d'octubre és especialment el mes dedicat al rosari. 

Algunes de les principals armes espirituals del cristià

I el res quotidià del rosari és una de les millors defenses de l'ànima

Entre d'altres coses perquè el 7 d'octubre és la Mare de Déu del Roser, és a dir una advocació que està molt relacionada amb el res del rosari, tot i que hi ha altres advocacions marianes també molt associades a aquesta pregària tan útil i eficaç per a la salvació dels qui la resen i d'aquells per qui es resa. 

Siguem sempre ben devots de la Mare de Déu i resem-li el rosari diàriament!