O Déu o el poder econòmic

Nostre Senyor ens avisa de que hi ha una alternativa respecte a qui confiem la nostra vida. I que no podem transitar pels dos camins, ha de ser o un o l'altre. 

La vida i els seus béns es poden usar per fer el bé segons la voluntat divina o
per fer el mal segons la pròpia voluntat humana i les temptacions demoníaques,
i això té conseqüències infinites i eternes ja en aquesta vida i sobretot en l'altre

Ens recorda que no podem servir a dos senyors alhora i que hem de triar el nostre, diu que no podem servir a Déu i a ... i quan sembla que diria el diable, resulta que diu ...i al diner. Confiar en les riqueses d'aquest món i viure segons les seves exigències és incompatible amb viure segons Déu i les seves. Perquè les dinàmiques són totalment diferents i oposades, la de Déu és la de l'amor, el servei, la bondat, mirar de fer la voluntat divina, la veritat i el perdó, la de les riqueses és la de l'egoisme, el ser servit, la duresa de la superioritat i la pròpia voluntat, la falsedat i l'engany de les conveniències i l'exigència de cobrar els deutes amb interessos. No hi ha punts de contacte entre les dos opcions. Servir els diners i les riqueses d'aquest món és una idolatria i confiar en ells és ininteligència, ignorància i vanitat, doncs no sols posen en molt greu perill la salvació en l'altre món sinó que ni tant sols poden assegurar la vida en aquest. 

Tot això la gent senzilla i humil, no corrompuda, ho sap, igual que ho saben els nens, els pobres en l'esperit i  els petits d'aquest món: els diners poden ser un bon servent, però sempre són un amo molt dolent. Cal fer un ús racional i bo d'ells, hi ha hagut sants que eren rics, però molts han preferit seguir literalment el consell de vendre-ho tot, donar-ho als necessitats i seguir a Jesucrist, i d'altres els han més o menys conservat, però han viscut desenganxats d'ells i usant-los per donar caritat i fer el be. 

I és terrible la mort per a qui s'aferra a les riqueses i veu que amb ella perd el que era el seu tresor, i que haurà de respondre de l'administració en aquesta vida dels béns que Déu li havia donat, perquè confiava en que seria capaç de fer-ne un bon ús per a ell i per a tot el seu proïsme així com per a la propagació de la fe i l'Església. En canvi pel qui ha fet de Déu el seu tresor i ha anat adquirint riqueses espirituals per l'altra vida la mort no és un fracàs total com en l'altre cas sinó que és arribar a la meta i entrar ja a la trobada amb el Déu de l'Amor per viure a la Casa del Pare i gaudir del repòs merescut pel treball i l'esforç i del premi pel fruit que, implantat en Crist, ha donat de bones obres en aquest món temporal. No perdem mai de vista el ressò d'eternitat dels nostres pensaments, paraules, obres i omissions en aquest món, amb el que ens anem configurant a Crist o al diable. El Cel i l'Infern són la mostra de que tot el que fem aquí en la vida temporal del món importa i té un valor que acabarà esdevenint infinit i etern, segons el destí al que ens porti. 

Cal ser intel·ligents, bons, humils, senzills i agraïts i triar Déu, que és la millor opció i la única que ens salva! 

Dues advocacions de la Mare de Déu

Dues advocacions molt properes de Maria:

La Mare de Déu dels Àngels i la de les Neus. 

Una es celebra el 2 d'agost i venera a Maria com a Reina dels Àngels, i l'altre tres dies més tard el mateix mes, en record de que segons va dir en somnis la Verge al Papa Liberi (352 - 366) i a un matrimoni, el 5 d'agost de l'any 358, va nevar a Roma al cim del Mt Esquilí, on Nostra Senyora desitjava que es construís un temple, fent-se allà el santuari de Santa Maria la Major, la primera església dedicada a Maria a Occident, que es va construir en aquell lloc i que al segle V, un cop acabada una nova edificació més gran com a basílica construida l'any 432, va ser dedicada el 5 d'agost, tenint la festa pròpia de la Dedicació de Santa Maria la Major, el mateix dia.  

Felicitats a totes les Maria Àngels i les Neus en concret i en general a totes les Maria, perquè de Verge i Mare només n'hi ha una, en totes les seves advocacions, així com a tots els devots de Nostra Senyora en aquestes advocacions en concret i pel mateix motiu també en general!

El sacerdot és l'amor del Cor de Jesús

Sant Joan Maria Vianney (1786 - 1859), el Sant Rector d'Ars, patró dels rectors de parròquies.

Una reconstrucció del rostre del sant, que no es va deixar fotografiar mai, feta a partir de retrats de l'època,
pels que ell tampoc posava sinó que els feien gent que el veia, així com del seu cos incorrupte, de l'any 1959

La imatge del rostre del sant sacerdot rural i molt destacat confessor de maratonianes jornades al confessionari atenent dia rera dia a multituds de pelegrins arribats al seu petit poblet des de tota França i encara d'altres països per a poder-se confessar amb ell. Grans pecadors endurits es convertien desprès d'haver-se fet penitents seus. I el diable estava furiós amb el sant que li arrebatava tantes ànimes esclaves seves i de camí cap a l'Infern i que les alliberava com a ministre del perdó diví i les encaminava cap el camí del Cel. Per això el diable l'insultava, l'amenaçava i intentava atemorir-lo amb tota mena de manifestacions espantoses arribant a sacsejar-ho tot i a ell també. Però el sant rector, molt auster i abnegat, no li tenia por i en ocasions per exemple comentava "aquesta nit el dimoni estava particularment furiós contra mi: avui vindrà a confessar-se algun gran pecador que se li escapa de les mans". 

Era tanta l'afluència de pecadors que es volien reconciliar amb Déu a través de la seva mediació sacramental que ja molts anys abans de la seva mort la Companyia de Ferrocarrils francesa va tenir que establir un bitllet especial d'anada des d'arreu de França a l'estació més propera a Ars, amb una estada d'una setmana, temps mitjà d'espera per les inacabables cues de penitents desitjoses de confessar-se amb ell, i bitllet de retorn al seu punt d'origen. 

I les conversions, igual que els miracles, eren continus, però el sant sacerdot seguia igual d'humil, ascètic, devotament religiós i gairebé vergonyós i abrumat per tot aquell moviment, "la meva pobre vida, la meva pobre mort" deia, però acceptant-ho com a voluntat de Déu, encara que personalment hagués preferit retirar-se a la soledat i el silenci per adorar, resar, meditar i fer penitència. En dues ocasions va intentar fugir del poble i retirar-se a un convent, però en els dos casos la gent se'n va adonar, el va seguir i arribar fins a ell i el va obligar a tornar al seu poble. 

I això que els seus inicis no havien sigut gens fàcils, sinó al contrari, perquè Ars era un poblet descregut i fins anticlerical en el que el van perseguir els problemes i les dificultats durant els primers anys, i on apart d'un grup de dones, quan ell va arribar només un home assistia a Missa els diumenges i festius; amb la seva estança allà els va convertir, parlant-los del pecat, del diable, del mal i de l'Infern però també de l'Amor i el perdó de Déu, la gràcia obtinguda per Jesucrist crucificat i ressuscitat com a salvador i redemptor de tots, la presència eficaç de l'Esperit Sant, i l'ajuda de la Mare de Déu, els àngels i els sants, i l'eternitat del Cel amb Déu, de manera que quan ell va ser cridat a la Glòria a Ars només un home de la localitat no anava a la Missa i totes les dones hi assistien, i avui dia tot el poble és un santuari amb una basílica, on es conserva el cos incorrupte del senzill i esforçat sant, que va ser un sacerdot segons el Cor de Déu. 

Que el Sant Rector d'Ars sigui model i exemple pels sacerdots catòlics, que des del Cel intercedeixi davant Déu per tots ells i que li pregui demanant que també en el nostre temps es converteixin molts i molt greus pecadors, i que Déu ens concedeixi molts, bons i sants sacerdots tal com Ell els desitja, és a dir segons el Cor de Déu!  

Més sants

Una nova llista de sants, continuació de l'anterior, la única diferència és que aquests o no em van venir en aquell moment a la memòria o no recordava les seves dates: 

Benaurats seran, i hereus d'un Cel etern prop de Déu...

Llorenç (+ 258) 

Jordi (+ 303) 

Pau l'ermità (c. 227 - 341)

Hilari de Poitiers (c. 300 - c. 368)

Martí de Tours (c. 316 - 397)

Jeroni (c. 345 - 420)

Pere Crisòleg (c. 380 - c. 450) 

Patrici (c. 387 - 461) 

Columba (521 - 597)

Agustí de Canterbury (c. 534 - 604) 

Columbà (c. 540 - 615)

Isidor de Sevilla (c. 560 - 636)

Joan Clímac (c. 579 - 649)

Ricard pelegrí (+ 722)

Beda el Venerable (673 - 735)

Joan Damascè (c. 675 - 749) 

Bonifaci (c. 672 - 754)

Ciril (827 - 869) 

Metodi (815 - 885) 

Wenceslau (c. 907 - c. 935)

Olga (c. 890 - 969)

Vladimir de Kiev (c. 956 - 1015)

Esteve d'Hongria (c. 969 - 1038)

Pere Damià (1007 - 1072) 

Anselm (c. 1033 - 1109)  

Malaquies (1094 - 1148) 

Eric (c. 1120 - 1160)  

Tomàs Becket (c. 1118 - 1170) 

Hildegard de Bingen (1098 - 1179) 

Joan de Mata (1160 - 1213)

Antoni de Pàdua (1195 - 1231)

Elisabet d'Hongria (1207 - 1231) 

Ramon Nonat (1204 - 1240) 

Bernat Calbó (1180 - 1243) 

Ferran III (1199 - 1252) 

Ricard bisbe (1197 - 1253) 

Clara d'Assís (1194 - 1253) 

Pere Nolasc (c. 1180 - 1256)

Simó Stock (c. 1165 - 1265)  

Lluís IX (1214 - 1270) 

Ramon de Penyafort (1180 - 1275) 

Maria de Cervelló (1230 - 1290) 

Gertrudis de Hackeborn (1232 - 1292)

Matilde  de Hackeborn (c. 1240 - 1298)

Gertrudis de Helfta (1256 - 1302)

Elisabet de Portugal (1282 - 1325) 

Joan Nepomucè (c. 1343 - 1393)

Vicent Ferrer (1350 - 1419)

Joana d'Arc (1412 - 1431) 

Francesca Romana (1384 - 1440)

Rita (1381 - 1457) 

Caterina de Bolonya (1413 - 1463)

Joan Kanty (1390 - 1473) 

Francesc de Paula (1416 - 1507)

Joan Diego (c. 1474 - 1548)   

Joan de Déu (1495 - 1550)

Tomàs de Villanueva (1488 - 1555)

Pere d'Alcántara (1499 - 1562) 

Estanislau Kotska (1550 - 1568)

Joan d'Ávila (1500 - 1569)  

Francesc de Borja (1510 - 1572)

Carles Borromeo (1538 - 1584) 

Lluís Gonzaga (1568 - 1591)  

Pasqual Bailón (1540 - 1592)

Pere Canisi (1521 - 1597) 

Camil de Lel·lis (1550 - 1614)   

Rosa de Lima (1586 - 1617)

Alfons Rodríguez (1532 - 1617)

Llorenç de Brindisi (1559 - 1619) 

Jan Berchmans (1599 - 1621)  

Robert Belarmino (1542 - 1621)  

Miquel dels Sants (1591 - 1625) 

Martí de Porres (1579 - 1639)

Joana de Lestonnac (1556 - 1640)

Josep de Calasanç (1557 - 1648) 

Pere Claver (1580 - 1654)

Lluïsa de Marillac (1591 - 1660) 

Vicenç de Paül (1576/1581 - 1660) 

Josep Oriol (1650 - 1702)

Lluis Maria Grignion de Montfort (1673 - 1716) 

Pau de la Creu (1694 - 1775)  

Juníper Serra (1713 - 1784) 

Pere Chanel (1803 - 1841) 

Giuseppe Benedetto Cottolengo (1786 - 1842)  

Pere Almató (1830 - 1861) 

Gabriel de la Dolorosa (1838 - 1862) 

Maria Micaela del Santíssim Sagrament (1809 - 1865) 

Pere Julià Eymard (1811 - 1868) 

Francesc Coll (1812 - 1875) 

Daniel Comboni (1831 - 1881) 

Damià de Molokai (1840 - 1889) 

Joan Enric Newman (1801 - 1890) 

Charbel Makhluf (1828 - 1898)  

Josep Manyanet (1833 - 1901)

Pius X (1835 - 1914) 

Carles de Foucauld (1858 - 1916)

Francesca Xaviera Cabrini (1850 - 1917) 

Francesc Marto (1908 - 1919) 

Jacinta Marto (1910 - 1920) 

Teresa dels Andes (1900 - 1920) 

Rafael Arnaiz (1911 - 1938)

Josefina Bakhita (c. 1869 - 1947) 

Caterina Drexel (1858 - 1955) 

Joan XXIII (1881 - 1963)

Pau VI (1897 - 1978) 

Joan Pau II (1920 - 2005)

També per ordre cronològic de la seva entrada a la Glòria amb Déu. Així com en l'anterior relació eren uns 50, aquí són uns 100 i escaig, i evidentment no és una relació ni exhaustiva, perquè de sants reconeguts i venerats oficialment n'hi ha ja no centenars sinó molts milers, però sí més abundant i complementària. Responen a un coneixement i/o una preferència personal meva, alguns d'ells m'han suscitat una simpatia innata per la seva figura, però fins i tot en aquest cas en falten molts. tot i que no els tinc tan presents (1). 

M'he limitat a sants canonitzats, sense incloure beats, servents de Déu o venerables, ni no canonitzats però en camí evident de ser-ho o molt admirats per les seves virtuts. És possible que aquesta afició pels sants, que sempre he tingut en algun grau, però que ha augmentat molt últimament, em vingui de llegir vides de sants, ja a través de llibres ja des de jove, com d'unes revistes que quan era un nen i un noi el nostre pare ens comprava setmanalment o quinzenalment i llegíem tots a casa, les "Vidas ejemplares" de l'Editorial Novaro mexicana, amb les que vaig conèixer moltes personalitats de sants, de vivències molt diferents. 

En tot cas, lloar als sants és lloar a Déu Pare que els ha creat i estimat, a Déu Fill que els ha redimit i alliberat i al model del qual es van modelant, i a Déu Esperit Sant que els santifica i actua en ells, i això es veu d'una forma molt especial i intensa, realment única, en la Verge Maria, la Mare de Déu (2). 

Els sants ens són model i exemple i des del Cel ens ajuden, pregant i intercedint per nosaltres, però ja només amb la seva nombrossísima presència ens mostren la nova Creació amb els miracles de la fe, la pràctica de la caritat i ens animen amb l'esperança de que on tants han arribat, un dia, si Déu vol, hi poguem arribar també feliçment nosaltres. Demanem-li a Déu tan directament com per intermediació de Maria, els àngels i tots els sants, i també de les ànimes del Purgatori a les que podem ajudar i elles a nosaltres, que així sigui!

(1) Així uns altres podrien ser Cesari d'Arlès, Vicenç de Lerins, Gal, Hermenegild, Leandre, Odó, Maiol, Robert de Molesme, Esteve Harding, Odiló, Joan Gualbert, Hug de Grenoble, Hug de Cluny, Ladislau, Celestí V, Nicolau de Tolentino, Caterina de Gènova, Casimir, Antoni Maria Zaccaria, Magdalena de Pazzi, Lluís Bertran, Andreu Avel·lí, Joana Francesca de Chantal, Gregori Barbarigo, Marcel·lí Champagnat, Joaquima de Vedruna, Teresa Jornet, Enric d'Ossó, Pere Poveda, Maria Meravelles de Jesús, Dolça de Salvador de Bahia... i evidentment molts més, perquè en falten molts de catalans i espanyols, així com d'altres continents apart d'Europa. Com abans, quasi no he agafat sants dels primers segles, que n'hi ha molts i molt importants, alguns dels quals els tinc realment molt presents, però els reservo per una altre ocasió.  Tampoc hi ha gaire màrtirs, que és tota una altre categoria, i molt abundant, al llarg dels 20 segles del Cristianisme, però aquests i altres els trauré en una altra ocasió. 

(2) I també en els més grans sants, sobretot els de l'entorn de Jesús, que el conegueren i tractaren personalment, i de forma particular en Sant Josep, a qui Déu escollí com a pare legal i proper del seu Fill fet home. 

Sants molt familiars a la memòria

Sants que tinc molt presents, per ordre d'entrada al Cel: 

Sant Domenico Savio, molt probablement el sant no màrtir ni vident més jove de tots. En l'altre
extrem hi ha sants centenaris, com St. Pau l'Ermità, del que no recordava les dates i St. Antoni Abat.  

Antoni (250 - 356)

Gregori de Nissa (c. 335 - c. 395)

Agustí (354 - 430)

Simeó Estilita (c. 390 - 459)

Lleó Magne (c. 400 - 461)

Benet (c. 477 - 547)

Gregori Magne (c. 540 - 604)

Bru (c. 1030 - 1101) 

Bernat de Claravall (c. 1090 - 1153)

Domènec (1170 - 1221)

Francesc d'Assís (c. 1181 - 1226)

Bonaventura (1221 - 1274)

Tomàs d'Aquino (1224/25 - 1274)

Albert Magne (c. 1200 - 1280)

Brígida de Suècia (1303 - 1373)

Caterina de Siena (1347 - 1380)

Bernardí de Siena (1380 - 1444)

Joan de Capistrano (1386 - 1456)

Joan Fisher (1469 - 1535)

Tomàs More (1478 - 1535)

Francesc Xavier (1506 - 1552)

Ignasi de Loyola (1491 - 1556)

Teresa de Jesús (1515 - 1582)

Felip Neri (1515  1595)

Joan de la Creu (1542 - 1591) 

Francesc de Sales (1567 - 1622)

Josep de Cupertino (1603 - 1663)

Joan Eudes (1601 - 1680)

Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690)

Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719)

Benet Josep Labre (1748 - 1783) 

Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)

Domenico Savio (1842 - 1855)

Joan Baptista Maria Vianney (1786 - 1859)

Antoni Maria Claret (1807 - 1870)

Caterina Labouré (1806 - 1876)

Bernadeta Soubirous (1844 - 1879)

Joana Jugan (1792 - 1879) 

Joan Bosco (1815 - 1888) 

Teresa de Lisieux (1873 - 1897)

Maria Goretti (1890 - 1902)

Gemma Galgani (1878 - 1903)

Àngela de la Creu (1846 - 1932)

Faustina Kowalska (1905 - 1938)

Maximilià Maria Kolbe (1894 - 1941)

Edith Stein (1891 - 1942)

Gianna Beretta Molla (1922 - 1962)

Pius de Pietrelcina (1887 - 1968)

Josepmaria Escrivá (1902 - 1975)

Óscar Romero (1917 - 1980)

Teresa de Calcuta (1910 - 1997)

En la llista no he posat els sants inicials, l'entorn familiar de Jesús i apòstols, evangelistes, deixebles, màrtirs, pares apostòlics, apologistes i altres dels primers segles, per la seva importància especial com en el cas de Maria i també Josep i Joan Baptista, així com Pere, Pau, Joan i altres, per ser tots ells de coneixement essencial per a tots els cristians, i per tant la familiaritat amb la majoria d'ells és bàsica pel creient, i perquè les dades biogràfiques de naixement i mort no solen ser conegudes, i aquest ha estat un dels criteris en que m'he basat, que em vinguessin espontàniament a la memòria i que recordés les dues dates, que m'ha semblat un bon senyal d'un coneixement habitual i de familiaritat amb ells (1). Estic segur que hi ha sants que tinc molt presents, però no me'n he enrecordat en aquesta iniciativa, i també hi ha alguns casos en que me'n recordo del sant i em ve a la memòria, però he oblidat les seves referències biogràfiques exactes, tot i que les havia arribat a saber, i en aquesta situació n'hi ha uns quants (2). Però en algun cas no he inclós a alguns perquè les seves dates no són gaire segures, amb alguna excepció motivada en que sí ho he fet, o directament se'n desconeix alguna, i la idea era que tots tinguessin l'any d'arribada a aquest món i l'any en que van anar al Cel (3). 

(1) Pot estranyar que no hi surti St. Ricard, però és que n'hi ha diversos ja en l'epoca medieval i les dates a més no són gaire segures i tampoc sé molt bé per quin d'ells porto el nom, tot i que suposo que és pel més conegut, el sant bisbe del segle XIII. I naturalment que en sóc coneixedor i devot, i celebro el dia del sant.

(2) Per exemple Patrici, Joan Clímac, Bonifaci, Ciril i Metodi, Vladimir, Esteve d'Hongria, Anselm, Hildegard de Bingen, Ferran III, Lluís IX, Francesc de Paula, Pere Canisi, Rosa de Lima, Pere Claver, Vicenç de Paul, Josefina Bakhita... de sants molt famosos n'hi ha moltíssims, fins i tot si ens limitessim només a les terres catalanes o espanyoles. I ja dic que fins el segle IV no n'he posat cap, amb sols una excepció, tot i que els conec i els  acostumo a tenir presents si d'això es tracta. 

(3) Només en algun cas en que no n'estava del tot segur he tingut que consultar-ho i només en un parell de casos corregir una data.  

El sant bisbe teòleg i devot, fundador, prolífic escriptor, patró dels confessors i moralistes i doctor de l'Església

Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787), fundador dels Redemptoristes (1732), autor de Les glòries de Maria (1750) i de Teologia moral (1748) entre moltes altres obres, sobretot sermons, llibres i opuscles per fomentar la devoció al Santíssim Sacrament i a la Mare de Déu, i va ser bisbe de Sta. Agata de Goti (1762 - 1755). Canonitzat el 1839, el seu cos es conserva incorrupte i ha sigut declarat Doctor de l'Església (1871) i patró dels confessors i moralistes (1950), per l'encert i seguretat de les seves opinions en Teologia, Moral i Pastoral (1) i la seva claredat i eficàcia com a confessor i director espiritual (2). Molts dels seus llibres i fulletons encara es reediten i usen actualment per a fomentar l'amor a Déu, la pietat, la puresa i el fervor i la devoció a Nostre Senyor Jesucrist, a Verge Maria i als sants, i és encara un dels autors religiosos més llegits. 

La seva vida està plena d'aspectes interessants. D'una família aristocràtica però sense una gran fortuna, era el primogènit de 8 germans i ja de nen tenia dots per dibuixar i pintar i molt dotat intel·lectualment (3) amb 12 anys va entrar a la Universitat de Nàpols i el 1713, quan encara era un laic, es va doctorar en Dret civil i canònic, essent el seu examinador Giambattista Vico (1668 - 1744) i tot i que només tenia 16 anys va poder exercir d'advocat gràcies a un permís especial, però abandonà la professió el 1723, ja que la seva experiència a l'Oratori fundat per St. Felip Neri (1515 - 1595) el va convèncer de que tenia vocació sacerdotal i aquell any va començar els estudis de Seminari, però amb permís per seguir vivint amb els pares. Ordenat sacerdot el desembre de 1726, es va dedicar a l'evangelització dels joves pobres i marginals de Nàpols, predicant en un estil planer i accessible i obtenint moltes conversions i canvis de vida, així com la col·laboració dels mateixos joves convertits en les anomenades capelles del vespre, centres d'oració, educació, acollida i activitats benèfiques portats pels mateixos joves. El 1729 va deixar la seva casa familiar i es va instal·lar al Col·legi Xinès de Nàpols, on es feien estudis orientals i s'enseyava xinès a futurs missioners, a partir de llavors va començar a evangelitzar en les regions més desfavorides de l'interior de la regió napolitana, moltes d'elles en autèntica misèria. El 1731 mentre atenia a les víctimes d'un terratrèmol, va tenir una visió de la Mare de Déu com una noia d'uns 13 o 14 anys, amb un vel blanc. De resultes de la confidència d'una revelació que li feu una monja, va fundar un any després la Congregació del Santíssim Redemptor per a sacerdots, per atendre als joves desfavorits i en perill de marginació i la gent de les zones més pobres, i per lluitar pels extrems rigoristes i permissivistes en la moral, adoptant una posició centrada. També el 1732 va escriure la nadala "Tu scendi dalle stelle", en una versió original en napolità "Quano nacette Ninno", coneguda i popular encara avui a Itàlia. 

Jesucrist crucificat i la Verge Maria pintats pel sant 

Tothom té els seus sants preferits, i St. Alfons Maria de Liguori és des de fa molts anys, quan era jove, un dels meus, igual que possiblement ho és de molts. Que des del Cel ell pregui i intercedeixi per tots nosaltres, continuant així la seva obra predicadora i missionera a tot el món! 

(1) En les discussions sobre temes morals difícils, complicats i discutits, normalment es necessita que concordin en una decisió dos o tres autors de prestigi per donar-la per vàlida, però quan es tracta d'una opinió de St. Alfons Maria de Liguori, ja no cal buscar més perquè amb la seva ja es considera prou, de tanta que és la precisió, exactitut i seguretat en tots els temes, un dels motius pels que ha sigut declarat Doctor de l'Església.

(2) "Els pecadors han de ser tractats com ànimes a salvar, no com a criminals a castigar" afirmava, i es diu que mai va negar l'absolució a un penitent.

(3) Amb el seu primer preceptor eclesiàstic  a partir dels 6 anys va aprendre idiomes (francès, l'italià normatiu, espanyol, i també llatí i grec), història, matemàtiques i física, i amb un segon també filosofia i arquitectura, i a més va aprendre música. També va tenir des de nen, amb 7 anys, un director espiritual de l'Oratori.     

Acompanyats per Déu al llarg de tota la vida

Tots som acompanyats per Déu al llarg de tota la nostra vida, i els que Ell escull com a sacerdots som a més instruments, com a portadors de la seva presència i acció, d'aquest acompanyament diví. 

En totes les fases importants de la vida tenim, si volem, la presència de la Santíssima Trinitat, amb el Pare que n'és la font, Crist que ens acompanya i l'Esperit Sant que actua. 

Déu actua sempre, tant si el coneixem i ho sabem com si no, però també respecta la llibertat humana i per a una relació més intensa, propera i eficaç amb Ell tenim els sacraments, que per disposició divina estan a tenim a la nostra disposició i ens alliberen, enforteixen, acompanyen i santifiquen al llarg de tota la nostra vida. 

I per a aquests casos, deixats a la nostra llibertat i voluntat per voler diví, els sacerdots són els instruments d'aquest do de Déu envers els homes. El Baptisme n'és la porta a aquesta actuació especial de Déu en nosaltres. Però és en tots els moments decisius o importants que ho podem tenir. 

La primera comunió i la confirmació són la culminació dels sacraments de l'iniciació cristiana, iniciats amb el baptisme. Amb ells s'arriba a la majoria d'edat espiritual i a la màxima intimitat personal amb Déu.

A partir de llavors ja podem participar de la trobada comunitària i personal amb Nostre Senyor Jesucrist, escoltant la seva Paraula, i rebent l'Eucaristia si considerem que estem en gràcia de Déu i podem fer-ho en les necessàries, adequades i si pot ser les millors condicions, amb fervor i devoció, sempre que ho volguem en les Misses dominicals i festives, i encara millor en la Missa diària, o si participem en una Missa  en circumstàncies de celebració o importants de la vida. 

I en les decisions més importants de la vida, quan ens sentim cridats per Déu a una determinada vocació, com l'Orde sacerdotal, per ser portadors d'Ell i instruments seus, al seu servei i al de tota la gent, segons la seva voluntat. O en la consagració a la vida religiosa, pels qui tenen el do d'aquesta crida. 

I el del matrimoni d'un home i una dona que volen formar una família d'amor i oberta a la procreació i educació de noves vides humanes, els seus fills, segons la voluntat de Déu. El matrimoni cristià, per voluntat divina, és indissoluble, ja que és una vocació molt seriosa, divinament acompanyada, pel que es reben les gràcies necessàries. És una opció vital que, com la recepció de l'Orde, ens transforma i en aquest cas fa de dos persones una sola unitat de parella per estimar-se, ajudar-se i tenir i criar els fills que Déu ens vulgui concedir. Però a diferència de l'Orde sacerdotal, que és inesborrable en aquesta vida i en l'altre, el matrimoni cessa quan mor un dels components, ja que és una vocació per a aquest món. 

Al sacerdot també el podem necessitar en diverses altres circumstàncies, per tal de rebre'n instrucció, acompanyament en l'oració i quan volem confessar o tenir una direcció espiritual. I això en totes les circumstàncies de la vida, perquè la vida cristiana es viu tan individualment com en comunitat, i tant en les coses més altes com en les més senzilles i quotidianes. 

Però Déu també es pot fer especialment present, si ho volem, a la feina, tan propera com llunyana, i com més dura i difícil sigui la nostra situació, i com més dificultats i problemes hi hagin, més ens convé ser prou humils i confiats per recòrrer a Ell per tal que ens auxilii i ajudi. Necessitem a Jesucrist sempre i en tot lloc, ja que sense Ell no podem res, i amb Ell ho podem tot. 

En els moments importants de la vida, de tipus personal, familiar o d'alguna altra mena, en totes les nostres celebracions i aniversaris i en tots els moments destacats per alguna raó, ja que en tots podem demanar i accedir a aquesta presència actuant de Crist que porta amb ell el sacerdot, i que és un gran plus, no sols espiritualment sinó també humanament parlant. 

En les vacances, el lleure i el temps lliure, on tenim una major obligació de santificar la festa i l'oci, segons el mandat diví, perquè això ens protegeix, ens enlaira i és molt bo per nosaltres, i per això Déu ho vol i ens ho mana, i en determinades situacions senzillament ens ho recomana, per al nostre be. 

I fins la malaltia i també a l'hora de la mort, amb la unció dels malalts per al perdó dels pecats, i la celebració de les exèquies amb Missa o sense, per recomanar a Déu l'ànima del difunt per tal que tingui misericòrdia d'ell, l'aculli i havent superat favorablement el Judici diví sobre la seva vida, sigui dels escollits per a ressuscitar a la vida eterna de la Glòria amb Déu, a la fi dels temps. 

I els sacerdots som els instruments escollits per Jesucrist per ser la seva presència, la seva paraula i les seves mans. Ell escull qui vol i quan vol i no necessàriament els millors, per tal que es vegi que no és obra de la persona sinó de Déu que actua a través d'ell, com la ploma o el llàpis que serveix per escriure, però que el que escriu és tot mèrit de qui la usa i no de l'eina, que només hi col·labora fent-ho possible, però el resultat no ve d'ella ni depèn d'ella. Per això portem aquest màxim tresor per a la Humanitat en recipients de terrissa, amb els nostres pecats, faltes i debilitats. Així no es confon com si fos obre del ministre, sinó que tots, uns i altres, ens adonem que es obra de l'Esperit diví, que s'expressa a través de les persones a Ell consagrades. 

Qui això escriu, que ho ha viscut, tot i que tardanament, i ho segueix vivint segons el designi de Déu, havent-ne fet l'experiència i comprovat que és el millor que m'ha passat a la vida, ho recomano molt a tots els qui se'n sentin cridats, que no tinguin por, que siguin valents i facin aquesta opció radical de consagració al Pare, al servei de Crist i com a ministres de l'Esperit Sant, perquè realment és un gran tresor, un do únic i excepcional de Déu, que val molt la pena de viure. 

Demanem doncs a Déu que ens doni molts, bons i sants sacerdots i religiosos, que tan individualment com en el conjunt de la societat ens fan molta falta!