Observacions i reflexions

Dels mesos passat i a part de la inesperada mort de dos germans, en Jordi l'11 de maig i el Xavier el 25 de gener d'aquest any (1), he observat que, també a part de la perduració de la situació anòmala en que viu la major part del món des del març de 2020 i que contra tot pronòstic inicial es va allargant, hi ha hagut alguns canvis generals al principi progressius però que s'han anar estenent i estabilitzant. 

En cito alguns fàcilment comprovables, com que en bars i restaurants la gent ja gairebé no mira la televisió, excepte si fan alguna transmissió esportiva però també aquestes han baixat moltíssim en audiència i interès, comparant l'expectació actual amb la d'anys enrere. I ja hi ha llars en les que la televisió, abans present gairebé tot el dia, ara està permanentment tancada. S'ha recuperat el costum de parlar en família o de fer altres coses, tant a l'interior com a l'exterior. El jovent i els nens, excepte els més petits, ja han abandonat massivament el visionat de la tele des de fa uns anys, però ara això s'ha consolidat i convertit en una costum, preferint l'ordinador i internet, els mòbils i els videojocs. Ara, a partir principis de 2021, com desenganyats s'hi han anat sumant els adults i la gent gran, a aquest abandó i els motius poden ser molt diversos, però sobretot es detecta un cansament, originat en gran part per la repetitivitat de sempre el mateix i també, segons opinions sentides a dir, per un excés d'ideologia i de propaganda continus que arriba a saturar i allunya. Més encara quan la realitat quotidiana i viscuda és sovint molt diferent de la que apareix en la petita pantalla, de manera que el contrast i la intencionalitat són evidents i van portant a la gent a l'escepticisme i la desconfiança. 

Molt relacionat amb això, abans amb molts bars i restaurants tenien quatre o cinc diaris diferents i costava de poder llegir-ne algun només entrar-hi, perquè sempre hi havia gent que ho feia. Però això era abans, ara només en tenen dos o tres, els que encara en tenen, i a totes hores els pots llegir, ja que no hi ha ningú que se'ls miri, en els rars casos que veus algú llegint, quasi sempre és un esportiu. Els clients ara parlen entre ells, miren els mòbils per correus i probablement per notícies en mitjans triats al seu gust, o senzillament passen l'estona, però la televisió, en els llocs on està oberta, que cada cop són menys, ni se la miren ni l'escolten ni li fan cas. Es diria que la gent acusa un cansanci per la pesadesa de  la insistència en determinats temes, sempre els mateixos i sempre enfocats de la mateixa manera en tots els mitjans de comunicació, que arriba a semblar obsessiva i monotemàtica i s'ha anat fent carregosa i pel que es veu, cada vegada més gent ho considera una mena de tabarra monòtona de la que es pot, i és millor, prescindir. Així ho veuen, quan hi és, com una molèstia de fons que cal suportar i tolerar, perquè on hi és no hi ha més remei, però sense prestar-li atenció ni fer-li cas. Fa uns anys ningú ho hagués dit ni imaginat, però ara cada vegada es va fent una actitud més general. Les notícies es miren per internet o s'escolten per la ràdio del cotxe algun cop al dia. I la impressió és que potser molta gent ja senzillament en prescindeix. 

Són dos casos només, però n'hi ha molts més, fàcils de veure, sobretot si un compara la situació actual amb la d'anys enrere. Sembla que hi va havent un canvi social, potser com adaptació a les noves circumstàncies a una societat i un món que han clarament canviat d'una manera radical en poc temps i sense que se'n coneguin les causes, els motius ni les conseqüències. Si és així, el que es pot dir és que hi ha una actitud com de resiliència general que va acompanyada d'un creixent escepticisme popular degut al divorci visible entre la informació oficial i la realitat de les coses. Un fet que tampoc ningú hagués dit només fa uns quants anys, posem per cas l'any 2000, abans que a partir de l'any següent comencessin a passar coses rares, cada cop més estranyes, a nivell mundial. I la gestió desencertada de molts problemes internacionals ha estés la desconfiança. Un panorama del primer quart del segle XXI ben diferent  al que s'esperava i era previsible. 

En una altre entrada miraré d'ampliar una mica més aquesta percepció, acompanyant-la d'algunes reflexions més i miraré d'esbrinar-ne l'evolució. 

(1) En Jordi Lázaro Medina (1956 - 2021) i el Xavier Lázaro Valls (1961 - 2022), que de cap manera haguessim pensat que poguessin morir ara i de la forma en que ho han fet, ha sigut molt sorprenent. A finals de l'any passat un amic del Jordi em deia "Encara ara no m'arribo a fer a la idea que s'hagi mort el teu germà", una sensació d'estranyesa compartida per molts, familiars, amics, veïns i gent que el coneixia, i que ara al mes de gener s'ha fet encara més forta amb la mort també ben inesperada d'un altre germà, el Xavier, que s'hi ha sumat també de forma del tot inesperada. 

Xavier Lázaro, in memoriam

El meu germà Xavier Lázaro (1961 - 2022) era una persona religiosa. 

El Xavier Lázaro l'any 1971, amb 10 anys 

Malgrat els seus dubtes i les qüestions que durant tota la seva vida es plantejava, perquè li atreia molt reflexionar sobre aquests temes, va ser sincerament creient tota la seva vida.

S'havia preocupat pels temes religiosos i plantejat moltes preguntes des de noi fins als seus últims temps, però sempre va ser un catòlic convençut. 

Quan era un nen i un noi tenia de llibre de capçalera a la tauleta de nit la Imitació de Crist de Kempis, que llegia asíduament, probablement durant molt temps cada vespre abans d'anar a dormir.

També assistia quasi sempre, per no dir sempre, a la Missa dominical. Durant molts anys, fins i tot quan ja vivia a Roda de Ter, anava a Missa a Folgueroles, perquè li agradava molt escoltar a Mn. Jacint Ramon (1931 - 2006), que va ser ecònom (1) del poble des de 1973 al 1998. Després havia anat sovint al Remei amb els franciscans, i més tard va ser assidu de la Missa vespertina de la Divina Pastora, feta per Mn. Pere Soler.  

També havia fet, com mecànic i informàtic, molts treballs de col·laboració amb diversos mossens i parròquies de la comarca, com Mn. Pere Oliva i forces altres. 

Tota la vida havia buscat a Déu amb veritable interès per trobar-lo, i ho va fer en la religió dels seus pares i de la seva família, en Jesucrist i en l'Església Catòlica, a la que sempre va voler pertànyer. I és que com deia Sant Agustí: "Tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat". I així va ser en ell, això es va complir plenament en la seva vida. 

Que el Senyor li perdoni els pecats de la naturalesa humana i li premiï tot el bé que va fer, que en el moment de la seva trobada definitiva amb Déu hagi pogut veure el rostre somrient de Jesucrist que li deia: "Fill, en aquest món ja has tingut les penes, ara entra als goigs dels meu Regne celestial!". Que així sigui!  

(1) Un títol equivalent a rector, com "regent". 

Sempre s'aprèn

Descobriments que he fet aquest any passat: 

Igual que hi ha dimonis que tempten de pecats gravíssims, n'hi ha d'altres que en certa manera els hi preparen el camí i que et tempten amb coses poc greus, amb pecats venials i fins faltes, que aparentment semblen poc importants, en alguns casos veritables absurds o ximpleries i nicieses, però que cal corregir i evitar igualment. Ja St. Pau ens avisa d'això. 

En el final de la sèrie de llibres i films El senyor dels anells de Tolkien, final que no he vist tot i que sí alguna de les primeres pel·lícules, la criatura gollum s'ha aferrat tant al seu anell, símbol del pecat, que quan aquest és llançat al foc del destí on va ser forjat i que el destrueix, i que simbolitza l'infern, per no separar-se de l'anell, al que s'ha aficionat tant, aquesta desgraciada criatura s'hi precipita al darrera, enfonsant-s'hi també. El catòlic Tolkien ens alerta així de l'espantós perill per al destí etern d'identificar-se amb el propi pecat i no voler deixar-lo. 

En un article del professor de filosofia, especialista en St. Tomàs d'Aquino, Eudaldo Forment, que vaig llegir a finals de l'any passat o principis d'aquest, es senyalava que les persones difuntes no deixen de ser ni d'estar presents, sinó que deixen d'existir i manifestar-se en el nostre món, ja han acabat la seva trajectòria vital i ja no poden actuar en l'espai-temps ni interactuar amb els vius. Si no ho vaig entendre malament, aquest és el pensament de l'escolàstica tomista. 

Molt recentment un altre autor deia que els pitjors tirans, déspotes i criminals de la història, podrien haver fet molt bé i ho justificava dient que si van ser capaços de fer grans maldats, com guerres mundials, genocidis i altres, també haguéssin estat capaços de fer molt bé si haguéssin volgut. I que les grans persones amoroses, bondadoses i heroiques fins l'abnegació i el sacrifici, també haurien pogut fer molt mal si haguéssin pres l'altre opció. Perquè en tots dos casos era gent capaç de fer grans coses en el món, i d'aquí la immensa responsabilitat inherent a la llibertat i la voluntat humanes.    

N'he fet més i en voldria posar uns quants, els aniré afegint en aquesta entrada a mesura que els vagi recordant.

Per pensar-hi, i molt especialment ara

Ensenyaments de Nostre Senyor Jesucrist als Evangelis molt adequats a les nostres circumstàncies actuals:

No tingueu por 

La llei s'ha fet per a l'home i no l'home per a la llei

La veritat us farà lliures

Tingueu confiança, Jo he vençut al món 

Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món 

Llums a la nit: en els moments foscos és quan més les necessitem per veure-hi 

En els Fets dels Apòstols, dit per aquests a les autoritats: 

Cal obeir Déu abans que als homes 

I del llibre de l'Apocalipsi sobre el futur proper a la fi dels temps i al Judici final, de com actuarà la persecució en aquella terrible època de l'Anticrist: 

Ningú podrà comprar ni vendre que no porti la marca de la bèstia  

Totes ens conviden a reflexionar i veure com ho apliquem a la nostra vida i en l'època que ens ha tocat viure, són com llums celestials que il·luminen els temps obscurs. 

I recordar que com em va dir un sacerdot africà amb el que vaig visitar un hospital rural ple de malalts de tota mena i al que li vaig preguntar si no tenia por d'encomanar-se d'alguna malaltia ja que visitava els malalts ingressats més d'un cop per setmana i sempre que li ho demanaven: "Tots estem exposats, és Déu qui ens protegeix". 

Cal tenir fe i confiar en la Providència divina! 

La Porta del Cel

Nostre Senyor Jesucrist és el Camí, la Veritat i la Vida. 

Tots hem de ser imitadors de Crist si volem ressuscitar com Ell i entrar en la nova vida futura i eterna

I la porta estreta que porta a Ell i al Cel és la Creu. Jesús mateix ens diu "Si vols ser deixeble meu, agafa la teva creu i segueix-me". 

Així ho han fet plenament els sants, aquells que han deixat que l'Esperit Sant els modelés segons la figura de Crist, i han pogut entrar directament a la Glòria amb Déu sense necessitat de purificar-se. 

També ho han fet en una part suficient els que després d'una purificació poden, ja nets i purs, entrar a gaudir de la visió beatifica de Déu. 

L'únic terrible i horrorós és si per resistència, rebeldia o persistència en el pecat, es perdés a Déu per tota l'eternitat, una tragèdia inimaginable però possible si hi ha un rebuig total a la Salvació oferta per Déu Pare a través del seu Fill Jesucrist i de l'Esperit Sant que actúa en l'Església, perquè la Santíssima Trinitat, que vol que tots es salvin, proposa però no imposa, ja que respecta la llibertat i la voluntat humanes que Ella mateixa ens ha donat. 

Però esgarrifa només pensar en que hi pugui haver aquesta pèrdua total de tot allò que és la nostra felicitat humana i el nostre destí anhelat, ja que ser inconcebible que es triï això, és una possibilitat real.

Per això Jesucrist ha vingut al món a redimir i salvar amb la seva Creu els pecadors, alliberant-los de ser esclaus del diable i del pecat, de la condemnació i de la mort eterna. Per això ens ha sigut donat l'Esperit Sant, per al perdó dels pecats i la conversió. I també se'ns ha donat la Verge Maria, la Mare de Déu, per que sigui la nostra Mare del Cel que vetlli i intercedeixi per nosaltres, ens protegeixi i ens ajudi sempre. I la immensa multitud de sants, d'ànimes sagrades del Purgatori, i dels àngels també estan al nostre favor. 

Amb tantíssima ajuda com se'ns ha concedit per la voluntat amorosa i bondadosa de Déu, no ens hem d'acovardir ni tenir por, perquè som criatures seves, més seves que nostres, com a éssers humans estem creats a imatge i semblança de Déu, i com a batejats i cristians ens hem acollit a la salvació obtinguda per Jesucrist i hem sigut fets fills de Déu Pare i se'ns ha donat l'Esperit Sant, és a dir la gràcia i el perdó.

A més tenim la promesa que Jesucrist estarà amb nosaltres dia rera dia fins a la fi del món, i que les portes de l'Infern no prevaleixeran contra l'Església. Si Déu està amb nosaltres, no hem de tenir por de res, excepte d'ofendre'l, de separar-nos d'Ell i de perdre'l. Això sí que ho hem de vigilar, però si acceptem la seva voluntat, que vol el nostre bé, no hem de tèmer res sinó que hem de ser valents i estar contents i agraïts i tornar-li al seu Amor tant d'amor nostre com poguem i mostrar-ho estimant als altres, i si ho fem així farem ja en aquest món un tast de la felicitat celestial.  

Demanem-li a Déu que no ens deixi mai de la seva mà, que el seu Amor ens acompanyi sempre, i que puguem seguir el camí estret de la Creu que és el que porta a la trobada amorosa amb Ell i a la participació en la seva vida divina mitjançant la visió de la seva essència inifinita i eterna en el seu Regne amb Ell. Que així sigui! 

En la mort d'una persona estimada

Quan mor una persona estimada, cal recordar que Jesucrist va morir i ressuscitar per tal que nosaltres poguessim ressucitar a la vida futura, definitiva i eterna. 

Amb la seva Passió i mort, Nostre Senyor no sols ens va redimir sinó que va compartir la nostra mort humana, i en les pitjors condicions de ser crucificat, i en passar per ella, Ell que era home però que també Déu, ens l'ha eixamplat i suavitzat amb la seva condició divina. 

I amb la seva Ascensió, ens ha obert la Glòria del Cel perquè puguem anar amb Ell i així estar amb Déu.

Déu és Pare i ens és Pare, i quan un està amb el pare, passi el que passi i estigui on estigui, està a casa i en familia, en el caliu de l'Amor.

Com diu el llibre del Deuteronomi, capítol 31, que anticipa tot això, Moisès al acomiadar-se d'aquest món digué als seus "Sigueu valents i decidits, no tingueu por, no us acovardiu, el Senyor, el teu Déu, t'acompanya, no et deixarà, no t'abandonarà" i encara repetí al seu successor Josuè: "Sigues valent i decidit (...) el Senyor et guiarà i t'acompanyarà, no et deixarà ni t'abandonarà, no tinguis por, no t'acovardeixis". 

I Déu mateix ho confirmà: "Sigues valent i decidit, tu faràs entrar als israelites al país que els he promés, Jo t'acompanyaré". I en el cas de l'Església, l'Israel de l'esperit, aquesta terra promesa és el Paradís, el Cel, a la que l'Església als qui creuen en Crist i en aquest món són peregrins en camí cap a la pàtria celestial, els guia i els fa entrar. 

Confiem plenament en la resurrecció i en la vida futura, si del no-res hem vingut per pur amor i bondat divines a existir en aquest món, no ens ha d'estranyar ni sorprendre gens que se'ns anuncii l'altre en el Regne de Déu i amb Ell!

Déu ha cridat amb Ell al meu germà Xavier

El dimarts 25 de gener a l'Hospital Clínic de Barcelona i a les 16.50 finalitzava el pas per aquest món del meu germà Francesc Xavier Lázaro Valls (Barcelona 29.03. 1961 - Barcelona 25.01.2022) després d'estar més de tres setmanes ingressat en diversos hospitals. Déu l'ha cridat d'aquest món a Ell als 60 anys. I al moment de deixar el món és bo recordar que els dos grans dons que Déu ens fa són el naixement físic i biològic i, encara més gran, el naixement espiritual pel Baptisme, que ens deslliura del pecat original i ens fa cristians i fills seus. Així comencem el nostre recorregut vital pel món, que un dia s'ha d'acabar. 

Bateig del Xavier a Barcelona, primavera de 1961

L'important és que l'experiència de la vida sigui ben feta i bona, que s'hagi arribat a conèixer, agraïr i estimar Déu. Del que es tracta és d'anar gestant aquí, en aquest món temporal que passa, un sant per a donar-lo a llum en l'eternitat, segons la voluntat i la guia i protecció de Déu que ens mostra el model i l'ensenyament del seu Fill Jesucrist i que ens ha donat l'Esperit Sant perquè actui en l'Església i en tots els batejats i també ens ha fet el do que tinguem en la Verge Maria, la Mare de Déu, una veritable Mare nostra en el Cel, que pregui, intercedeixi per nosaltres i ens sigui mitjancera de totes les gràcies, emparats per la seva sol·licitud maternal. Com també tenim tots els models i exemples dels sants, que també preguen per nosaltres i ens ajuden. 

Esperem i desitgem que el Xavier, que tota la vida va ser cristià catòlic i va seguir i confiar en Crist i en l'Església, amb l'ajuda divina hagi fet positivament aquest pas únic i irrepetible per la vida en aquest món, que Déu li ha concedit, perquè de la bondat i l'amor creador de Déu venim, amb la seva companyia vivim i a Ell retornem quan així ho vol, tenint en compte que sempre desitja el millor per nosaltres, que som criatures seves convidades a la seva Creació, que com éssers humans estem fets a imatge i semblança seva i que pel baptisme ens ha escollit i cridat com a fills seus. 

Que Déu el tingui amb Ell en el seu Regne! Al Cel sigui!