La patrona dels immigrants

Va posar tota la seva confiança en el Sagrat Cor de Jesús i en ell va trobar la perfecció. Santa Francesca Xaviera Cabrini (1850 - 1917), dona molt intel·ligent i d'una gran virtut, va nèixer a Itàlia i havent emigrat als Estats Units, va viure allà gran part de la seva vida, morint a Chicago. Va començar fent de mestre d'escola, però havent fet vots religiosos el 1877, l'any 1880 junt amb 7 dones més, a les que havia congregat, fundà les Germanes Missioneres del Sagrat Cor de Jesús, institut religiós del que ella va composar la Regla i les Constitucions. 

"No a Orient sinó a Occident has d'anar" li van dir el Papa Lleó XIII i el bisbe Scalabrini, i així ho va fer

Tot i que la seva il·lusió hauria sigut ser missionera a l'Orient, i concretament a Xina, la van destinar a ser missionera als Estats Units, sobretot per a atendre als migrants catòlics, sobretot els italians, i dedicarse molt especialment a les nenes òrfenes, que en aquella època i lloc eren moltes. Va arribar a Nova York amb 5 companyes més de la seva congregació, el 31 de març de 1889. Seguint el destí que la Providència havia escollit per a elles, allà van tenir un gran èxit d'assistències i de vocacions, i aviat van obrir cases a Newark, Brooklyn i Scranton i també a Chicago, Seattle, Los Angeles, Nova Orleans i Denver i d'allà fins i tot es van expandir a Amèrica del Sud i d'Europa, i ja després de la seva mort fins i tot a Xina. Però a més de convents, escoles i similars l'any 1892  tambéva obrir un hospital a Nova York. Es va identificar tant amb el seu nou país que el 1909 es va fer ciutadana nord-americana. Per la seva condició d'emigrant a un altre país i per la seva dedicació als que estaven en la mateixa situació, se l'ha fet patrona dels qui marxen a viure i guanyar-se la vida a un país diferent al seu. 

Va ser la primera santa nord-americana, canonitzada el 1946. La Universitat Cabrini de Pennsylvania, oberta el 1957 per membres de la seva Orde, porta el seu nom. Que ella ens sigui model i exemple i per la seva pregària a Déu ens ajudi a imitar-la en virtuts i capacitat realitzadora. 

El segon apòstol d'Alemanya

Sant Pere Canisi (1521 - 1597), jesuïta, és sacerdot i doctor de l'Església, proclamat l'any 1925. El Papa Lleó XIII ja anys abans li havia donat el títol de "segon apòstol d'Alemanya" després de St. Bonifaci (c. 675 - 754), que en va ser el gran evangelitzador. El seu nom de naixement era Pieter Kanjis (o Kanis), que ja de jove ell mateix va llatinitzar en Petrus Canisius, com era costum de fer a l'època, i la seva ciutat natal, Nimega, actualment a Holanda, en el seu temps pertanyia al Sacre Imperi Romà Germànic, i era per tant alemanya, tot i que la  llengua pròpia d'aquella zona era un dels dialectes nord-alemanys, molt semblants a l'holandès. 

Sala a Friburg on va acabar el pas per aquest món de l'existència terrenal 
St. Pere Canisi, i va entrar a l'eternitat feliç de la Glòria del Cel amb Déu

Va ser un gran estudiós i havent conegut de jove a Petrus Faber, un dels fundadors de la Societas Iesu, es va fer jesuïta l'any 1543, quan no feia gaires anys que aquesta Orde havia sigut fundada, el 1534 de fet i el 1540 oficialment. En la seva joventut el protestantisme luterà, zwinglià i calvinista començava a estendre's per les terres germàniques i St. Pere Canisi, catòlic convençut, es va dedicar a la Reforma catòlica, recuperant molta part d'Alemanya, sobretot el sud, per a la fe catòlica. 

Essent un gran teòleg, d'una alta condició intel·lectual, i havent combatut les noves idees i doctrines protestants, es va negar sempre a atacar personalment als líders, com Luter, Melanchthon, Bucer i altres, i fins va desaconsellar a tots els catòlics de qualificar-los d'heretges, preferint mantenir-se sempre en el camp de les idees i de la doctrina, i considerant-los tant sols com innovadors, nous mestres de noves doctrines, evitant tot atac injuriós o condemnatori, i preferint convèncer amb arguments. A més, a diferència d'altres, i molt especialment del camp protestant, on Luter destacava per la virulència de les seves injúries i condemnes als qui no pensaven com ell i notòriament contra el Papa, St. Pere Canisi va ser sempre respectuós i amable, moderat i fins modest, i potser va ser aquest estil, que en gran part també compartia, que va fer que Melanchthon es queixés als seus "perquè no podem portar-nos bé tots?". En la visió del sant, clarament inspirada divinament, es tractava de salvar-los i no de condemnar-los ni en aquest món ni encara menys en l'altre. 

I St. Pere Canisi, que va ser cridat a participar en el Concili de Trento i que va escriure un Catecisme en llatí i alemany que va tenir un èxit extraordinari, amb 200 edicions seguides a les primeres dècades i una difusió molt generalitzada, va tenir molt èxit amb el seu enfocament intel·ligent, dialogant, tolerant i suau - "s'equivoquen de bona fe, cal fer que se n'adonin dels seus errors" va arribar a afirmar "sense ofendre'ls ni provocar que, enfrontant-los obertament, s'endureixin en les seves postures" - recuperant molts territoris i moltíssima gent per a la fe catòlica, després que temporalment s'haguessin sentit atrets per les noves proclames i els hi haguessin prestat atenció, i va afermar la fe dels també molts que s'havien mantingut sempre catòlics. Aquesta mateixa manera de fer amable i afectuosa l'empraria, potser més acusada i tot, i igualment amb un èxit sorprenent, St. Francesc de Sales (1567 - 1622). 

Però, desgraciadament, aquesta no era la tònica general, i amb el sorgiment del protestantisme hi va haver molts enfrontaments, conflictes, lluites i guerres per ambdues parts, que van acabar amb el terrible desastre de la Guerra dels Trenta Anys (1618 - 1648) de resultats i conseqüències catastròfiques, que va acabar dividint la Cristiandat ja d'una manera oficial amb la Pau de Westfalia (1648), si bé l'harmonia i la unió estaven trencades ja gairebé des de les mateixes tesis de Wittenberg de 1517, i fites com les dels anys 1521, 1525 i 1529 només van fer que anar-ho agreujant, fins arribar a la primera separació i partició de la Pau d'Augsburg del 1555. Per part catòlica també hi va haver errors, doncs el Concili de Trento no es va convocar fins el 1545, els protestants ja no hi volgueren participar i en tot cas Luter moria el 1546, i després de diversos ajornaments no es va finalitzar fins el 1563, i aquest retard es va notar i va afectar molt al desenvolupament històric posterior, a part del fet de les grans lluites de tota mena, polítiques, ideològiques i bèl·liques, del segle XVI. 

Però l'actitud conciliadora hi va actuar com un bàlsam i en tot cas fa referència a la benaurança proclamada pel mateix Nostre Senyor Jesucrist, "benaurats els pacificadors, perquè ells seran anomenats fills de Déu", segons recull Mt 5, 9. 

St. Pere Canisi va fer molt en aquest sentit de posar pau. Una pau que només Déu pot donar plenament i que ve del perdó, la reconciliació i l'oblit de les ofenses, perdonades del tot de la mateixa manera que un vol veure perdonades les seves ofenses per part de Déu i dels altres. Una pau també que va íntimament unida al descobriment i reconeixement de la veritat, perquè Déu és la Veritat, i perquè com també diu Nostre Senyor "la veritat us farà lliures", lliures de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal. i capaços d'escoltar a Déu, d'obeir-lo, fer la seva voluntat i obrar el bé, amb la seva inspiració i ajuda. Això és el gran èxit i felicitat de tot ésser humà en aquesta vida, qui ho viu ha trobat el veritable sentit i i significat de la vida i de l'existència, la santedat. 

La 'oració memòria d'aquest gran sant resa: Oh Déu vós vàreu donar a sant Pere Canisi, prevere, la força de la virtut i de la doctrina perquè pogués defensar la fe catòlica; concediu-nos, per la seva intercessió, que els qui busquen la veritat tinguin el goig de trobar-vos, i que el poble cristià perseveri fidel en la confessió de la fe. Per nostre Senyor Jesucrist. Amén!.

Catòlics a Àfrica (I)

Un casament catòlic a Bamako, la capital de Mali, el 4 de desembre de 2021. 

Els nuvis es diuen Augustin i Elisabeth, oficia l'abbé Joseph Koné. 

Que Déu els beneeixi i tinguin sempre la protecció de la Mare del Cel i així puguin formar una família verament cristiana que plagui a Déu en tot i siguin ben feliços en la vida present i en la vida futura! 

S'acosta el Nadal i tots som cridats a viure'l!

S'acosta el Nadal, després del Diumenge IV d'Advent, que el 2021 és el 19 de desembre. Tot el món catòlic, i en general tot el món cristià, està de festa aquests dies. Els signes externs, llums, pessebres, nadales, felicitacions, trobades familiars, dinars especials i vacances, són la manifestació exterior d'un gran fet interior, pel que ens hem de preparar per participar-hi en les adequades i millors condicions i per viure'l amb tota la il·lusió, alegria i felicitat que comporta, per tal que aquest Nadal doni tot el seu fruit en nosaltres, les nostres famílies, ambient i societat, i desitjant que arribi a tot el món. 

Verge de la magrana, Fra Angelico 1426

Perquè la litúrgia ens permet, espiritualment parlant, estar presents allà on aquests fets van succeir històricanent, fa més de 2 000 anys, o des d'un altre punt de vista, que en el fons és igual, viure'ls com si aquests fets succeïssin ara i aquí, arreu del món on es celebra. 

El fet únic i decisiu, central en la Història de la Humanitat, del naixement de la 2ª persona de la Santíssima Trinitat, Déu Fill, fet home com nosaltres, assumint en plenitut les dues naturaleses, l'humana i la divina, en el Nen Déu, nadó nascut de Maria Verge, en el seu moment va passar gairebé totalment desaparcebut, perquè tot va ser molt discret, gairebé secret. I Déu tenia motius perquè fos així. 

En primer lloc ho sapigué la Verge Maria a Natzaret, en el moment de l'Anunciació, 9 mesos abans del naixement, quan l'arcàngel Gabriel li anuncià que era l'escollida entre totes les dones per a ser la Mare del Salvador, concebut sense intervenció humana de forma miraculosa, perquè iniciava amb Ell una nova Creació i un món nou, virginal i pur, deslligat dels lligams de l'esclavatge del diable, del pecat i del mal. De la mateixa manera la seva Mare Verge havia sigut concebuda sense pecat original i va viure tota la seva vida lliure de tot pecat, absolutament Immaculada, per un avançament providencial de la Redempció obtinguda pel seu Fill diví, que era de la seva mateixa carn i sang. Ells dos són els nous Adam i Eva tal com deu els volia, perfectes com el Pare celestial és perfecte. 

Després Sant Josep ho sap per un àngel en un somni i de seguida ho entén i ho acata fent de la voluntat de Déu la seva pròpia voluntat. També ell, tot i que no tant com Jesús i Maria, és un instrument sant, dòcil i en la seva mesura perfecte, del pla de Salvació de Déu, l'espòs ideal per Maria, en un castíssim matrimoni blanc, i el pare ideal per a Jesús.

En la Visitació veiem que quan Maria la va a visitar, Sta. Elisabet, la seva cosina ja gran d'edat, se n'assabenta perquè en les seves entranyes el fill que espera, St. Joan Baptista, salta d'entusiasme davant la presència propera de la Mare de Déu i del Fill de Déu tot just concebut en el seu sí per obra de l'Esperit Sant. I Sta. Elisabet ho endevina tot per inspiració divina i ho proclama ben obertament, cridant amb totes les seves forces, com correspon a un miracle tan meravellós i tan extraordinariament gran. I la Verge Maria li respon amb el Magnificat, i es queda amb ella per ajudar-la fins que neix el seu fill. Per tant cal comptar en que també se'n devia assabentar Zacaries, el pare del Precursor, que ja havia rebut un anunci angèlic al Temple de Jerusalem sobre el naixement del seu fill, essent ell i la seva dona grans i tinguts per estèrils. 

Després, la Nit de Nadal, a les rodalies de Betlem, un àngel s'ho anuncia als pastors, que hi responen molt positivament i van a adorar al Nen allà on l'àngel els hi ha indicat, el troben amb Maria i Josep, i li fan presents. Ells també han merescut aquest privilegi de conèixer i veure l'albada de la renovació de l'Univers per la presència de Déu mateix, fet una criatura humana, entre les criatures de la seva Creació. 

Els mags d'Orient, que ho busquen i ho troben per observació del firmament i els astres i pels seus càlculs i estudis humans, tot i que errònis en els mitjans, també mereixen que Déu mateix els hi doni l'encert, i que amb la seva decisió d'anar-hi una estrella, un signe celest amb el que la Trinitat els afavoreix, els guiï. A l'arribar a Jerusalem, preguntat on ha nascut el Rei dels jueus, títol que Jesucrist tornarà a tenir a la Creu, són portats a la Cort del rei Herodes i aquest ho fa esbrinar als experts i mestres de la Llei, que segons la profecia de Miquees apunten a Betlem. Però ni Herodes, ni els seus savis, ni els membres de la seva Cort reial s'ho acaben de creure del tot, i més venint d'uns personatges estrangers. Per això els ho indiquen bé, però no els acompanyen i ni tan sols els fan vigilar. Sortits de Jerusalem cap a Betlem, a pocs km, els mags tornen a veure l'estrella i aquesta els guia al pessebre, on adoren i li fan uns presents molt significatius, or, incens i mirra, ja que per inspiració divina el reconeixen com a Rei, Sacerdot i Víctima i/o Metge d'ànimes i cossos. I avisats en somnis per un àngel, no tornen a Jerusalem a dir-ho, com els hi havien demanat que fessin si el trobaven, sinó que retornen al seu país per un altre camí. És llavors quan Herodes, veient-se burlat, reacciona donant ja credibilitat al relat, i ho fa de manera molt negativa, mostrant una supèrbia demoníaca inaudita, ja que fa matar a tots els nens de Betlem i voltants menors de dos anys, buscant assegurar-se de que entre ells mata al Messies, en una inconcebible rebel·lió contra Déu i els seus designis, com si l'home hi pugués fer res. Moren els sants innocents, els companys de l'Anyell diví, però Jesús primer ha de dur a terme la seva missió de salvar la Humanitat, i un àngel avisa a temps a St. Josep en somnis i la Sagrada Família fuig i  marxa cap a Egipte, fora de l'abast d'Herodes, que a més desconeix qui són, però que ho podria sospitar si l'informessin d'on va nèixer el Nen Jesús. Així es veu ben clar que la discreció extrema i l'humil silenci sobre la seva maternitat de la Verge Maria estava molt justificat i era molt adequat i convenient.

Probablement abans que això ha tingut lloc ja la Presentació de Jesús al Temple i la Purificació de Maria, que sense necessitar-ho en absolut compleixen no obstant l'establert per la Llei de Moisès. I els sacerdots i servents del Temple, que eren els qui l'havien de reconèixer i proclamar, no ho fan perquè tot i ser grans coneixedors de les Escriptures i servidors de l'altar del Déu veritable, no se'ls han obert els ulls ni l'enteniment. En canvi aquest gran do sí que els hi és donat a dos fidels devots i fervorosos, persones justes i de gran bondat i pietat, els vells Simeó i Anna, asidus en l'oració i en el culte al Temple. A Simeó l'Esperit Sant li havia dit que no moriria sense veure el Messies, i el reconeix de seguida que veu arribar a la Sagrada Família i els hi ho diu, profetitza divinament inspirat i resa el càntic del Nunc dimittis, mentre agafa el Nen als seus braços. També la profetessa Anna, molt gran d'edat (1), per un do de Déu va arribar just en aquell moment, va reconèixer al Salvador del món, en va donar gràcies a Déu i parlava meravelles d'aquell nadó a tots els qui l'escoltaven. 

Per aquests fets es veu que en el moment en que tot això va succeir només uns pocs, ben pocs, se n'assabentaren i encara un d'ells, el rei Herodes, al sentir-ho dir, tot i no estar-ne convençut del tot, el volia matar, potser només per si de cas, en una decisió realment satànica i del tot incoherent i embogida si pensava que el recent nascut podia ser realment el Messies promés i esperat. Però també els membres de la seva Cort es mostraren com a mínim a l'expectativa, amb un cert escepticisme quan no incredulitat. En canvi tots els altres, gent senzilla, humil i creient, es mostraren meravellats i molt agraïts, per això els àngels proclamaren allò de "Glòria a Déu a dalt del Cel i a la Terra pau als homes que estima el Senyor" o "als homes de bona voluntat". Per un gran do diví ells sí que ho saberen, ho visqueren i donaren glòria i lloança a Déu, adorant al diví Infant i donant gràcies de tot cor del do que se'ls havia concedit. I la Santíssima Verge Maria, model perfecte del creient i de l'Església, conservava aquests records en el seu cor, i els meditava, alhora que n'era la protagonista. 

En canvi ara, després de la Redempció, els qui ens en hem assabentat al llarg dels segles som milers de milions, ja que aquest do de conèixer la Veritat s'ha generalitzat i estés cada vegada més arreu i sempre. I per voluntat divina, per les celebracions litúrgiques som cridats a veure-ho i viure-ho en esperit, participant-hi com si hi fossim allà al temps, moment i lloc just i amb la inspiració angèlica necessària, o bé com si aquests fets passessin ara i aquí, arreu del món on s'anuncien i amb tal motiu es celebra la Missa del Gall o alguna Missa de Nadal. Clar que ho sabem, ho vivim i ho contemplem espiritualment, d'una forma invisible. Però això ens és encara un do més i una major felicitat, perquè Nostre Senyor va dir "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense veure", i això ens ha de donar una alegria encara molt més gran, sabent que Déu ens ho atorga i ens considera dignes de creure sense veure sensiblement i de la felicitat que això comporta.

Doncs visquem-ho, gaudim-ho i donem-ne moltes gràcies a Déu!

(1) Vídua fins els 84 anys pot significar que tenia aquesta edat en el moment de la Presentació, però també podria voler dir que havia sigut vídua durant aquests anys i com havia estat casada durant 7 anys i l'edat mínima del casament eren els 14 anys per les noies, això voldria dir que tindria 105 anys o més. 

En record de la meva mare

El 17 de desembre d'enguany ha fet 3 anys del traspàs de la mare, Nativitat Valls Costa (L'Hospitalet 1929 - Manlleu 2018).

Va estar casada durant quasi 50 anys amb el pare, Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008), es van casar el 22 de setembre de 1958 al monestir de Montserrat i van estar junts fins la mort d'ell el 26 de juliol de 2008. En el moment del seu casament el pare era vidu (1) i tenia dos fills del seu primer matrimoni, de dos anys el gran i dos mesos el petit, que ella va adoptar i va criar com a seus. Després van tenir cinc fills més (2), formant una família nombrosa, amb una intensa vida familiar en la que sempre hi va estar també Àngela Sanromà Forés (Valls 1899 - Folgueroles 1977), la mare del seu marit (3). 

La Nati, com també li deien, era infermera de professió, havent treballat al principi a la Creu Roja, i al cap d'uns anys, quan va retornar al món laboral després d'haver sigut mestressa de casa durant la primera dècada de casada, va ser administrativa a l'Institut Jaume Callís de Vic, on el seu espòs era el director, i més tard, un cop reincorporada al món sanitari, a l'ambulatori de Vic, va treballar com a infermera fins a la seva jubilació a finals de l'any 1994. Ella també era membre d'una família relativament nombrosa, filla de Jaume Valls (Figaró 1897 - L'Hospitalet 1987) i Concepció Costa Bursós (L'Hospitalet 1903 - Barcelona 1981), essent la major de quatre germanes. 

Era una persona molt popular, que es feia amb tothom i sempre solia mostrar una bona disposició, i tot i que el pare era catedràtic, director d'Institut i professor i director d'una autoescola pròpia, de gran al poble de Folgueroles, on residien des del 1970, la gent el coneixia com "el marit de la Nati" i a la feina "l'avi" des que ho van ser l'any 1982. A ella sempre li deiem "mama", era una mica rondinaire però tenia un cor d'or, i a més solia estar de bon humor i tots els qui la coneixien i la tractaven l'apreciaven molt (4).  

Déu la va cridar amb Ell quan li faltava una setmana per complir 89 anys, ja que va néixer la Nit de Nadal, però ja en la matinada del dia de Nadal. Va morir en pau, en la companyia dels seus i assistida en l'últim moment amb el sagrament de la unció dels malalts pel seu fill sacerdot. 

Que Déu la tingui amb Ell a la Glòria i que un dia ens hi poguem retrobar tots. Al Cel sigui!  

(1) Havia estat casat en primeres núpcies amb Digna Medina Rigol (Sitges 1925 - St. Boi de Llobregat 1956), amb qui va estar casat des del 16 de juliol de 1953 fins a la seva mort el 8 de setembre de 1956, i amb ella havia tingut dos fills, el Ricard (n. Barcelona 1954) i el Jordi Joan Lázaro Medina (Barcelona 1956 - Vic 2021), el meu germà de pare i mare, que va morir l'11 de maig d'aquest any. 

(2) Un noi i quatre noies, tots nascuts a Barcelona, entre 1960 i 1970. 

(3) És Déu qui ens escull on i quan naixerem, quins seran els nostres pares, germans i parents i amb qui viurem, i per això tenim un deure especial de respectar-los i estimar-los, ja que són el nostre proïsme més proper, i si Déu ens els ha triat és per algun motiu, probablement perquè seríem els millors dons els uns pels altres, i es tracta de complir-ho, de fer-ho realitat. 

(4) Alguns fins i tot deien que era una santa, tot i que de gran no havia estat gaire practicant, però almenys va veure l'ordenació sacerdotal com a vocació tardana, del fill gran Ricard, a la catedral de Vic el 5 de setembre de 2010. Igual que el nostre pare i àvia, es preocupava per la gent, no li dolia fer tota la feina que calgués i era generosa i sempre ben disposada a ajudar als altres. Que Déu li ho premii, tot el bé que va fer!

En la Bíblia tot és molt important

El 17 de desembre entrem en els dies forts de Nadal. Són les fèries de Nadal o fèries privilegiades, cadascuna amb una litúrgia pròpia del dia, i en ells se'ns parla de diversos anuncis de la gran joia que s'acosta. 

Avui la litúrgia parlava, proclamant l'Evangeli segons Sant Mateu, de la genealogia de Jesús, descendent d'Abraham i de David, 14 generacions d'Abraham a David, 14 de David a l'Exili a Babilònia i 14 de l'Exili babilònic fins a St. Josep, l'espòs de Maria, de la qual va néixer Jesús, el Messies. Per tant parla de la seva ascendència legal, donada per via paterna, encara que com en aquest cas era adoptat, cosa que a més era secreta. La Verge Maria també és descendenta de David, però per una altre via, i aquesta és l'explicació més probable a les dues genealogies diferents dels Evangelis segons St. Mateu i segonts St. Lluc. 

1.Αβραάμ 2.Ισαάκ 3.Ιακώβ 4.Ιούδας και Θάμαρ 5.Φαρές 6.Εσρώμ 7.Αράμ 8.Αμιναβάδ 9.Ναασών 10.Σαλμών και Ραχάβ 11.Βοόζ και Ρουθ 12.Ωβήδ 13.Ιεσσαί 14.Δαβίδ και Βηρσαβεέ

15.Σολομών 16.Ροβοάμ 17.Αβιά 18.Ασά 19.Ιωσαφάτ 20.Ιωράμ 21.Οζίας 22.Ιωάθαμ 23.Άχαζ 24.Εζεκίας 25.Μανασσής 26.Αμών 27.Ιωσίας 28.Ιεχονίας

29.Σαλαθιήλ 30.Ζοροβάβελ 31.Αβιούδ 32.Ελιακείμ 33.Αζώρ 34.Ζαδώκ 35.Αχείμ 36.Ελιούδ 37.Ελεάζαρ 38.Ματθάν 39.Ιακώβ 40.Ιωσήφ 41.Ιησούς

Un resum en grec de la genealogia d'avantpassats de Jesús segons l'Evangeli de Sant Mateu 

Aquesta genealogia llarga té la seva importància. Ens mostra la humanitat, la historicitat i la realitat de Jesús i a més el compliment de les promeses dels profetes. A més, s'hi citen diverses dones, la prostituta Rahab, Rut la moabita, Tamar i la muller d'Uries l'hitita, mostrant que Jesús assumeix tota la condició humana, fins amb avantpassats de fora del poble de les promeses o pecadores. Ell no menysprea a cap persona, perquè les estima a totes i perquè la persona sempre és més que el seu pecat. És el mateix que Jesús farà a l'inici de la seva vida pública, posant-se en les files dels pecadors que acceptaven rebre el baptisme d'aigua de St. Joan Baptista i demanant, davant la sorpresa d'aquest, que no s'ho esperava, que també el bategi a Ell. Així Jesús, al igual que amb la seva ascendència legal, es solidaritza amb els pecadors que se saben tals i que busquen el perdó de Déu, doncs ha vingut a salvar-los. 

Però a més, aquestes genealogies a nosaltres no ens diuen tant, però pels hebreus eren molt importants, com a presentació de la persona, pel relleu d'alguns avantpassats i perquè tots els noms, o quasi, tenen significat en hebreu, que a nosaltres d'entrada se'ns escapen, així Abraham vol dir  "pare dels pobles" o "pare de multituds" (1); Isaac significa "el que riu", "el somriure de Déu" o "Déu li somriu"; Jacob és "sostingut pel taló" o "el que substitueix" i el seu nou nom Israel "el que lluita amb Déu" (2). I així tots els noms tenen una etimologia real o popular, que a vegades és més important a efectes pràctics, cosa que feia la lectura molt més suggeridora (3). Per això en origen les genealogies no eren gens monòtones ni encara menys avorrides, com una visió actual superficial pot fer pensar, sinó tot al contrari, ja que a més els noms eren, molt més que ara, en que aquest aspecte és gairebé inexistent o inconscient, una mena de programa de vida, i així quan apareix un nom en la Bíblia convé fixar-se també en altres personatges que porten el mateix nom, ni que sigui per fer una mena de comparativa. 

En el nostre món occidental actual poca gent coneix més que els seus besavis o com a molt rebesavis, i els avantpassats més llunyans queden difuminats per l'oblit, amb molt poques excepcions (4) per la qual cosa ens són desconeguts no ja com eren o què van fer sinó on vivien i els seus mateixos noms, a no ser que s'encarregui un estudi genealògic, la qual cosa no és gens habitual per a la immensa majoria de la població. I això te avantatges i inconvenients, perquè per una part és com una novetat respecte al passat, però per altre estem molt menys arrelats del que ho estan molts pobles, alguns dels quals poden citar fàcilment unes quantes generacions més que nosaltres, però també amb una limitació clara (5). En temps bíblics no era així, i es guardaven curosament relacions dels ancestres i dels parents i això es veu explícitament en alguns llibres que els enumeren, o ho intenten, sistemàticament, tot i que en ocasions no és gaire exacte o precís, ja que depèn de la memòria, d'altres llibres perduts, d'interpretacions que poden tenir parts reals i parts suposades o llegendàries i fins de tradicions que divergeixen en alguns punts i que costen de lligar o almenys de fer-ho bé (6). 

Però aquestes disquisicions són més aviat per a estudiosos i erudits, perquè des del punt de vista de la fe sempre està força clar el que volen dir, com en aquest cas, que Jesús tenia la condició legal de fill d'Abraham, el pare de tots els creients en la Revelació divina, i de David, l'estimat de Déu i hereu de noves i més grans promeses, que es compliran en Jesús, el Messies Fill de Déu. Això sí, tenir una certa consideració per la complexitat d'una tal relació ens pot fer més conscients de la seva importància. I així hem de llegir sempre la Bíblia amb actitud de rebre la Paraula de Déu, d'escoltar-la atentament, d'aprendre d'ella i de meditar-la en el nostre cor, perquè aquesta parla a tothom en general però també a cadascun de nosaltres en concret. Fem-ho així doncs, amb tot respecte i reverència, i amb molt agraïment per poder-la escoltar o llegir, i conèixer-la! 

(1) Però sobretot pel canvi que Déu li fa del nom d'Abram ("pare excels" o "El Pare és excels") a Abraham, relacionada amb que tindrà una descendència molt nombrosa. El nom també evoca per similitud "L'estimat del Pare" o "El qui estima al Pare", aquesta riquesa de significats i d'evocacions i la relació entre elles, el pas de l'amor de Déu a ser el pare del poble de Déu, feia molt més profunda la lectura, de la de només un nom de persona, com ens pot semblar a nosaltres, que no obstant sempre el reconeixem com "el pare en la fe", que n'és com el resum. 

(2) En el doble significat de "el que lluita al costat de Déu" i "el que lluita contra Déu", en aquest segon cas referint-se a la baralla de Jacob amb l'àngel, després de la qual se li dona el nou nom d'Israel donat a tota la seva descendència com a nom col·lectiu, que inclou tant la protecció divina i les fidelitats del poble com els seus allunyaments i pecats i els càstigs que rep, fins que es decideix a retornar al seu Senyor. 

(3) A més l'hebreu, com l'arameu i l'àrab, és una llengua semítica en que les modulacions d'una arrel poden significar coses relaciones però diferents, com "llibre", "llegir", "biblioteca"... Això també ho tenen, fins a un cert punt, altres llengües, però molt menys en general. A més, el fet que les llengües semítiques s'acostumin a escriure només amb les consonants i com a molt alguna vocal especial, ja que el significat es dedueix del context de la frase, fa que la ambigüetat encara pugui ser més gran, sobretot en determinats casos. A partir d'un cert moment, però ja en l'Era Cristiana, l'hebreu dels textos bíblics es va escriure amb unes puntuacions suplementàries per indicar les vocals i els accents i així fixar un text, suprimint les ambivalències. Però abans per estudis acurats s'havia de recòrrer a la tradició o bé a les traduccions, molt especialment la grega de la Septuaginta. 

(4) Per exemple les cases reials o la noblesa aristocràtica, que ho han mantingut expressament. 

(5) Entre d'altres coses perquè tots tenim 2 pares, 4 avis, 8 besavis, 16 rebesavis, 32 pares d'aquests... El que fan aquests pobles és normalment seguir una línia determinada, ja sigui la paterna o la materna, "tal fill de tal, fill de tal, fill de...", segons el que consideren important i significatiu per a ells, per la família i per la comunitat. 

(6) En aquella època tampoc s'exigia una relació històrica ben rigorosa i documentada o crítica, ni tampoc els nombres eren sempre quantitatius, podent esser simbòlics o al·legòrics, i per això els estudiosos sempre tenen en compte amb quina mena de textos estan tractant: històrics, llegendaris, poètics, sapiencials... Una interpretació ben afinada del que volia dir aquell text realment, no el que ens pot semblar en la traducció des d'una altra perspectiva mental i cultural, i el que significaria el mateix per a nosaltres, és a dir una exègesi i una hermenèutica. 

Siguem alegres!

  

  

Amb la vera alegria, la del seguidor de Crist i membre de la seva Església, que així ha trobat la veritable felicitat en aquest món i en l'altre!

 

                 

                   

Una misteriosa alegria els fa somriure! 

I si ells l'han trobada i viscuda, també nosaltres podem fer-ho, amb l'ajuda de Déu! 

Fotos: Bisbe Alain de Raemy (1959), St. Enric d'Ossó (1840 - 1896),  Germanetes dels Pobres en una professió presidida pel bisbe, Sisters of Life,  Gna. Clare Crockett (1982 - 2016), Chiara Corbella-Petrillo (1984 - 2012) que va donar la seva vida per que el seu fill pogués néixer,  i el missioner a Alaska Segundo Llorente (1906 - 1989).