Fa ja forces anys que vinc sentint que als Estats Units, i suposo que a molts països i potser arreu del món, les élites més riques, poderoses i instruïdes, incloent els informàtics de Silicon Valley, porten els seus fills a escoles de tipus tradicional. Amb classes magistrals, pissarres amb guixos, llibres de text, estudi memorístics, apunts en llibretes, exàmens i un mínim de mitjans audiovisuals, reduïts a alguna esporàdica projecció de diapositives i algun encara més rar documental filmat al llarg del curs, això sí amb aparells de so per a les classes d'idiomes, grans laboratoris de Física, Química i Biologia, una extensa biblioteca selecta, i una pràctica inexistència d'ordinadors i encara menys de connexió a Internet, excepte en alguna assignatura especialitzada. I és que volen que els seus fills aprenguin de veritat.
I l'ensenyament tradicional funciona. S'ha portat a terme durant segles en sentit estricte i durant mil·lennis en sentit ampli. I sempre ha servit per formar persones informades, educades, amb capacitat de pensar i seguir aprenent per si mateixes, ha conduit a formar intel·lectuals, erudits, humanistes, científics, investigadors, tècnics i especialistes amb un bon coneixement general de base, cosa que els ha permès tenir una visió panoràmica i estar en primera línia del saber del seu temps. Connectats amb la tradició, no han de començar de zero sinó que ells comencen on les grans cimeres de la Humanitat i la labor de moltíssims ho ha deixat, i a més tenen tota la força dels estudis anteriors.
En els meus anys de vida acadèmica he vist molts professors que, tot i que obligats per les circumstàncies a complir amb els nous plans, consideraven que la millor època dels estudis havien sigut els anys 50s i 60s i, com a molt, al principi dels 70s. Era l'època d'un Ingrès a Batxillerat, 4 cursos de Batxillerat Elemental, 2 de Batxillerat Superior i el curs Preuniversitari. En el meu cas aquests estudis em van ocupar des de 1963 a 1971 i hi havia a més exàmens de Revàlida a l'acabar 4t i a l'acabar 6è. No moltes assignatures, però serioses: Matemàtiques, Física i Química, Ciències Naturals, Literatura, Geografia, Història, Llengua estrangera (1), Religió, Llatí i Gimnàstica, per citar-les totes 10. Hi havia un progrès en moltes assignatures, per exemple a 1è de Batxillerat crec recordar que es feia Geografia d'Espanya i a 2n Geografia Universal, i si no vaig errat el mateix passava amb la Història i la Literatura, que es començava per l'espanyola i es seguia amb la universal. Més endavant, en el Batxillerat Superior, on hi havia només dos branques, la de Ciències i la de Lletres, i on hi havia menys assignatures però n'apareixien de noves, com Grec si triaves Lletres, o te les tornaves a trobar, però a un nivell molt més alt. Hi havia unes assignatures comunes, com Matemàtiques, Literatura, Història i Filosofia (2), i després els de Ciències feien Física i Química i Biologia, i els de Lletres Llatí, Història de l'Art, Grec...
Tot era molt raonable i lògic, molt estructurat i ben organitzat, de forma clara i senzilla, anant a allò fonamental. Moltes assignatures eren molt concretes i descriptives, cosa que et feia tenir que exercitar l'estudi i la memòria, però després et servia molt per la vida (3) i no sols d'allò que havies estudiat, que et donava una visió molt completa del món en l'espai i en el temps, sinó també per altres estudis i fins fets de la vida, ja que era una veritable gimnàstica de la intel·ligència. Però a més, eren unes informacions realistes, que responien a la necessitat humana de saber i conèixer i la satisfeien, de manera que gaudies estudiant. I et permetia tenir una visió de conjunt de tot molt adequada. És clar que moltes coses se t'oblidaven, però d'altres no, mai, i a més, com ja es deia "cultura és que et queda quan allò que has après se t'ha oblidat".
A això calia sumar-hi que els professors de moltes assignatures complementaven el seu ensenyament amb notícies importants (4), comentaris sobre temes molt diversos, d'actualitat o no, històries, anècdotes, vivències i reflexions personals, a vegades amb motiu d'alguna cosa de la lliçó, havent-hi assignatures que s'hi prestaven més que altres (5). Al llarg dels anys allà sortia de tot, cosa que complementava i enriquia la nostra visió del món (6).
Hi havia professors, com el meu pare mateix (7), que eren veritables despertadors d'intel·ligències. Quan era encara molt petit em va explicar els nombres de l'1 al 9 amb un telefon dels de roda de marcar i el nombre de clics que feia la roda al tornar a lloc, i ho vaig entendre de seguida, a la primera, cosa que em va fer tan feliç, essent encara un infant, que em vaig posar a riure d'alegria pensant "ara ho entenc!", sorprès del fàcil que era allò. Més endavant, essent com era un bon aficionat a la filatèlia, ens cridava als fills més grans, ens ensenyava segells d'arreu del món, i aprofitava per parlar-nos de geografia, d'història, de cultura i altres temes relacionats. També quan vaig estar una temporada malalt, sense sortir de casa, ell m'ensenyava les assignatures, sobretot les de Ciències, i em va ensenyar em poc temps gairebé tot el programa de Matemàtiques de 5è de Batxillerat, de la manera més senzilla, clara i fàcil, sobre derivades, càlcul de possibilitats i sobretot les combinacions, variacions i permutacions, amb i sense ordre i amb repeticions o no. Jo, estranyat, un cop m'ho explicava i ho escrivia per fer-me uns apunts, em deia a mi mateix "i on està la dificultat?". Perquè explicat per ell tot semblava evident, fàcil, important, interessant i prometedor, molts altres alumnes seus ho havien vist i comprovat i l'apreciaven molt. I professors com ell n'hi havia alguns més (8).
Transmetre la cultura, el nivell actual dels coneixements sobre un tema determinat i sobre el món en general, és el que l'educació ha de fer i sembla que els plans d'estudis tradicionals funcionaven més bé en aquest sentit i ho feien més bé que els d'ara. S'han fet molts experiments de noves pedagogies que molts professors i experts consideren fallits, ineficaços i contraproduents, perquè ho han pogut comprovar personalment, veient com el nivell baixava. La introducció de la informàtica i de les noves tecnologies no ha ajudat i en molts aspectes fins ho ha empitjorat clarament, pel mal ús que se'n fa. Des de fa molts anys diversos experiments que s'han fet o volgut fer, com "l'any natural" pels estudis universitaris, de l'1 de gener al 31 de desembre, que es va dir que volia racionalitzar l'ensenyament i unir-lo a l'any civil, que es va arribar a aplicar a Espanya i que afortunadament només va estar en vigor del gener al juny del 1974, perquè de seguida es va veure que era un disbarat, va dimitir el ministre que l'havia implantat i es va tornar al calendari normal i habitual. O d'una manera més seriosa però igualment fallida amb l'intent d'introduir les matemàtiques modernes, de conjunts, elements i relacions ja des de la infància (!) que va tenir lloc, recomanat per matemàtics i pedagogs, als anys 1970s i que tot i que s'hi va insistir durant anys, es va anar abandonant poc a poc, pels resultats desastrosos i la confusió que creava a la pràctica en les ments infantils i juvenils, que acabaven sense saber fer les operacions aritmètiques elementals, tot i que encara es va dir que ja les farien amb la calculadora si no les sabien fer manualment ni de cap i que no era estrictament necessari saber-les fer (!), i es va retornar en general a l'aritmètica, la geometria, la resolució de problemes i, en nivells més avançats, les porències, els logaritmes, les derivades i integrals i en general l'àlgebra lineal i el càlcul, tot i que abans es feien coses al Batxillerat superior, al Preu i encara al COU, que ara es fan als primers cursos d'Universitat.
I tot això sense comptar el currículum ocult que és la televisió, els jocs d'ordinador, actualment Internet, i altres influències ambientals i dels mitjans de comunicació que han fet minvar molt el paper de la família i fins el dels centres educatius en totes les seves fases. Per les pel·lícules i cançons i altres mitjans arriba una molt determinada visió de la vida, en general made in USA i més encara francament de mentalitat hollywoodiana, plena de propaganda, publicitat, ideologia, materialisme i, el més sorprenent de tot, violència, antivalors i en moltes ocasions es podria dir que de clara incitació a tota mena de delictes al anar-los presentant com habituals i corrents, fent com un acostumament als mateixos, i en casos greus fins per imitació. Allò més antieducatiu possible, que es presenta com la distracció i diversió "normal" dels éssers humans, veure morts i assassinats, investigacions policials, judicis... El sociòleg Neil Postman (1931 - 2003) va fer notar aquesta incoherència social en llibres com Divertim-nos fins a morir (Amusing ourselves to death, 1985), La desaparició de la infància (The dissapearance of childhood, 1982) i The end of education (1986), els mitjans de comunicació i molt especialment la TV no sols deseduquen per la seva falta de qualitat i la seva pràctica absència o inversió de valors, sinó que ha acabat amb l'existència del món infantil, perquè des d'edats molt primerenques els nens ja coneixen els secrets del món dels adults i la seva pitjor cara, cosa que abans només anaven descobrint progressivament entre els 14 i els 16 o 18 anys, fins i tot els 21, cosa que protegia les ments infantils i juvenils en formació, permeten desenvolupar-se i estabilitzar-se abans d'enfrontar-se amb les facetes més desagradables o amagades de l'existència.
Avui dia hi ha massa desinformació, massa interessos polítcs, comercials o d'altres tipus, massa ideologia, propaganda i manipulació de masses, i és difícil a una persona jove, a la que li arriba per tot arreu i a sobre com a moda, o com modern, actual i comú, resistir-se a aquest influx ambiental, que arriba tan de forma subtil com descarada, i per molts mitjans aparentment deslligats i fins amb formes diferents però que en el fons segueixen el mateix patró i transmeten iguals continguts, gens valuosos quan no ben perjudicials. Un intel·lectual europeu deia l'any 1990, just quan havia arribat als 90 anys: "avui dia la gent sap molt menys que abans, perquè es desinformen llegint tonteries". La nord-americana Marilyn Vos Savant (1946), considerada una persona extremadament intel·ligent, afirma que només mira pel·lícules d'abans de l'any 1940, "per higiene mental", ja que es veu que considera que les posteriors venen totes molt carregades d'ideologia i propaganda i són desorientadores i estupiditzants, algunes fins embogidores. I els pronosticadors de la teoria que anem cap a una nova Edat Mitjana, com Alain Minc (1949) al seu llibre Le nouveau Moyen Age (1993) parla de que tant la falta com l'excés d'informació porten a la desinformació i finalment a la ignorància, en el segon cas per la incapacitat de destriar el gra de la palla, i allò important de l'irrellevant o dolent, i en això segueix a altres autors que ja havien apuntat aquesta tendència molts anys: el món sembla anar cap a una decadència, una degradació.
Avui més que mai és necessaria l'educació, però una bona educació, amb valors, religiosa, i tradicional, que ha demostrat la seva eficàcia durant segles i ha recollit allò millor, ho ha seleccionat i ho ha transmès i convindria que seguís fent-ho. Perquè com deia Werner Heisenberg (1901 - 1976), un dels grans revolucionaris de la Física moderna i creadors de la Física quàntica: "En la Naturalesa el patró de l'èxit és ser el més conservador possible". I sembla ser que realment és així, i en alemany hi ha una paraula especial que vol dir "fer reformes que deixen les coses pitjor de com estaven abans". Caldria aprendre-ho.
(1) La immensa majoria dels centres i dels alumnes feien Francès, però hi havia minories en alguns instituts que cursaven Alemany, Anglès o Italià, que eren opcions possibles i dels que n'havia conegut casos i fins grups sencers, i a més crec que també el Portuguès podia ser escollit, però d'això ja no n'estic tan segur. A més la Llengua estrangera es feia durant 8 anys, d'Ingrès a Preuniversitari, i s'aprenia bé o molt bé, sobretot el Francès, que hi ha tota una generació ara ja gran que de resultes dels estudis escolars l'entenen, el parlen, el llegeixen i fins i tot el saben escriure. Particularment, a mi saber francès m'ha servit molt a la vida sobretot, però no sols, als viatges a l'estranger.
(2) Era comuna a Ciències i Lletres als cursos més alts del Batxillerat: a 6è es feia un estudi general de les àrees i temàtiques de la Filosofia, il·lustrades amb exemples de grans filòsofs, i a Preuniversitari es feia Història de la Filosofia, amb les grans figures i corrents filosòfiques des de l'Antiguitat fins al segle XX.
(3) Per exemple, a 1è de Batxillerat t'aprenies totes les regions i províncies d'Espanya, amb les seves capitals, ciutats més importants, rius, muntanyes i principal producció econòmica, clima, gent, monuments més importants, cultura...A 2n de Batxillerat es feia el mateix, però amb tots els països del món, començant els 5 continents per Europa i seguint tots els altres, amb unes descripcions que et feien volar la imaginació quan les llegies, ja que no sols incloïen extensió, població, capital, ciutats més importants i els seus habitants, rius i llacs, muntanyes, mars, situació en el mapa i fronteres, sinó també llengua i cultura, tipus físic i ètnies, flora i fauna, zones climàtiques i meteorologia, produccions més destacades - que en altres continents ens podien ser exòtiques - fins i tot se'ns parlava una mica de la seva història, a quin Bloc pertanyien, etc. Tot això amb mapes, atles, fotografies, dibuixos, petits símbols i algunes narracions que eren com pinzellades pintoresques, però que et situaven molt bé en l'ambient, com recordo alguna sobre els pobles nòmades d'Àsia Central o del bòlid de Tunguska del 30 de juny de 1908. Els llibres de text solien estar molt bé i els professors, que seguien el llibre, es notava que gaudien explicant-ho, perquè era una activitat que responia a la facultat exploradora i descobridora humana.
(4) Recordo per exemple les morts de Schweitzer l'any 1965 i d'Adenauer el 1967. En la primera va ser un professor que ens va parlar de la importància del metge, teòleg i missioner alemany a Lambarene (Gabó) que havia sigut Premi Nobel de la Pau uns anys abans; del segon va ser el professor de Francès, que havia viscut a França i que de nen, com ens deia un dia, "havia vist passar els Panzer alemanys de Guderian a tota velocitat per la carretera", que ens va destacar l'admirable personalitat i coratge del molts anys canceller federal Konrad Adenauer, que era un catòlic devot, i que va aconseguir reconstruir l'Alemanya de l'Oest després de la Segona Guerra Mundial a base de bona voluntat i esforç, treballant fins a fer-la pròspera i rica, "el miracle econòmic alemany", de manera que els espanyols emigraven allà a guanyar-se la vida, perquè pagaven bons sous, que l'havia aconseguit democratitzar, fer-la independent i reconciliar-se amb la França de De Gaulle i amb el Regne Unit i Estats Units, i era un dels pares de la Comunitat Econòmica Europea, junt amb altres catòlics fervorosos com el francès Robert Schuman i l'italià Alcide De Gasperi, per tal d'evitar que mai més hi tornés a haver una guerra a Europa, que el perdó, la reconciliació i la pau havien sigut ràpides i totals, entre els governs i entre els pobles i que pocs anys després, als 1950s, ja estava tot superat i gairebé oblidat, perquè la gent preferia mirar al present i al futur més que al passat, i que ell, com se li notava, admirava molt a aquest autèntic cristià, demòcrata, europeïsta i home de pau que era Adenauer... I tot i això ens ho deia a nens de 12 i 13 anys, abans de començar la classe, i nosaltres l'escoltavem com si ens estigués explicant els secrets de l'Univers, de la vida, o almenys de la gent adulta i les seves preocupacions i interessos. I no crec que s'ho diguessin entre ells, però no solien estar repetits aquestes informacions i si alguna vegada havia passat, l'altre després ho feia molt breu, o li deiem amb confiança, si ja ens ho han dit, i el professor ens deia "ah, val..." i començava la classe normal.
(5) Però fins i tot un professor de Química que havia tingut al curs 1963 - 64 o 1964 - 65, a l'Acadèmia Lepanto, que era suís i es deia Rheder, i que era un home molt xapat a l'antiga i molt germànic de mentalititat i personalitat, que ens explicava els principals elements químics fent-nos fer apartats sistemàtics a la llibreta, molt per l'estil del llibre universitari Química General Moderna de Babor-Ibarz, felicitant als que ho feien ben ordenat i amb lletra clara i bonica, tot i que personal, no necessàriament caligrafia, i sense faltes d'ortografia i amb ordre i mètode, i renyava als qui ho feien descuradament, o brut, amb lletra poc llegible o sense que s'hi veiés un fil conductor als apunts, recordo que un dia que estava explicant la teoria atòmica i les partícules fonamentals de la matèria, s'exclava d'un nen que no semblava tenir-hi massa interès a diferència de la majoria de la classe, "una cosa que apassiona al món avui dia, els secrets de la naturalesa, que per primer cop comencem a desxifrar...". Eren coses que et quedaven. Aquest professor, que com gairebé tots i en determinats anys tots, estava molt content amb mi, m'havia dit amb satisfacció un dels primers dies de classe que ell, molts anys abans, també havia sigut professor de la meva mare.
(6) Es parlava sobretot de grans personatges històrics, com Atatürk, que havia fet grans reformes modernitzadores, europeïtzadores i occidentalitzadores a Turquia, per l'estil de les de Mutsuhito Meiji al Japó o Pere el Gran a Rússia. Però també podien sortir Zamenhof i l'esperanto, la pretesa llengua universal, Nobel i els seus premis, Dunant i la Creu Roja, Coubertin i els Jocs Olímpics, grans inventors com Edison, Lesseps que havia estat a Barcelona i del que la plaça Lesseps portava el seu nom per ell i el Canal de Suez, Eiffel i la seva torre a París, els germans Lumière i el cinema, els germans Wright i l'aviació i molts altres per l'estil, però també en podien sortir d'altres, i ben pintorescos, com Buffalo Bill... Era com una visió bastant completa del món la que hi afegien amb les seves observacions, motivades o casuals, oportunes o aparentment arbitràries, però sempre interessants i il·lustratives. D'aquelles que després ja no s'obliden mai, per l'interès amb que es van dir i escoltar, i més essent encara un nen, un noi o un jove.
(7) Ricard Lázaro Sanromà (Barcelona 1923 - Vic 2008), fill d'un ferroviari i una botiguera, que tenint una intel·ligència extraordinària i una capacitat de treball excepcional, va estudiar treient sempre les notes màximes al Batxillerat i a la carrera universitaria, i els primers llocs en els exàmens i oposicions, recuperant diversos cursos perduts durant la guerra en un any, aprenent bé l'alemany en sis mesos, traient matrícules d'honor per poder tenir assignatures gratuïtes i així continuar la carrera i essent dels primers i més destacats de la seva promoció. Llicenciat en Ciències Químiques per la Universitat de Barcelona l'any 1947, va guanyar l'agregaduria de Matemàtiques en oposicions a Madrid el 1963 i la càtedra de Física i Química també per oposicions l'any 1966. Havia fet molts més estudis i investigacions, fins i tot alguns treballs ben diversos, com un dels anys 60s sobre els virus pel CSIC, però molts anys abans també n'havia fet d'altres, fins i tot algun humanístic, perquè els seus coneixements i la seva erudició eren universals. Fins i tot encara als anys 70s, ja en la cinquantena, es va treure el títol de professor d'autoescola el novembre de 1975 i de director d'autoescola el gener de 1977, i va ser contractar per Trànsit per fer durant uns quants anys les classes oficials de formació de professors d'autoescola a Barcelona. Perquè sabia molt de mecànica i moltes vegades s'arreglava ell mateix els cotxes treballant-hi físicament, i no sols això sinó que pintava les cases on anavem a viure, feia bricolatge, sabia arreglar avaries i reparar instruments espatllats, coses totes elles que per ell eren un hobby que el relaxava i l'ajudava a compensar l'esforç mental, i era autor de diverses patents d'invents, alguns d'ells portats a la pràctica per ell mateix, com una instal·lació de calefacció per casa amb caldera, que funcionava sense motors ni bombes, tan sols per la diferència de temperatura i pressió de l'aigua, que havia muntat a la casa familiar i que funcionava molt bé, i per la que s'hi havien interessat des d'algun pais europeu, la RFA o Suïssa. A tot això cal sumar-hi que de jove i almenys fins als anys 50s, en que encara va quedar primer d'un únic torneig català de primera línia en que va participar, era un fortíssim jugador d'escacs, un dels cofundadors del club UGA l'any 1940, que s'ho va deixar perquè va preferir dedicar-se plenament als estudis universitaris, els treballs de pluriempleu que va fer gran part de la seva vida, i la seva vida, que va arribar a ser nombrosa amb 7 fills, perì que encara a primers-mitjans dels anys 1960s a Barcelona feia en diverses ocasions, quan li demanaven, simultànies d'exhibició a molts taulers, en les que hi participaven jugadors federats de totes les categories incloent-hi primeres i preferents, i guanyava quasi totes les partides, entaulant-ne poques i perdent-ne ben poques o cap, jo mateix n'havia anat a veure alguna i quedava sorprès, admirat i meravellat. I com que en tot el que li agradava era molt comunicatiu, ell mateix ens va ensenyar a jugar a escacs a tots els fills i a les dos filles que es van mostrar interessades i disposades a aprendre'n i ho va fer tan bé que tots ens vam estrenar fent ja bon paper, jo quedant 2n al torneig escolar La Salle Gràcia de Barcelona a la primavera de 1967, el meu germà Jordi fent molt bon paper al Torneig escolar Sant Jordi a Sabadell l'octubre de 1970, i els altres per l'estil. I és que el nostre pare no sols sabia força de tot i estava molt ben informat de molts temes, sinó que podia aprendre molt ràpidament i molt bé en d'altres que per a ell eren nous i desconeguts. I a més, tot el que sabia, ho sabia transmetre d'una manera molt eficaç i convincent, amb ell aprenies una mica de tot, de gust i quasi sense esforç i et venien ganes de saber-ne més.
(8) Recordo un professor de Francès, un altre diferent del d'abans, que era un home alt, prim, ja adult però encara relativament jove, una mica enigmàtic de personalitat, potser perquè era introvertit, i que sovint vestia amb una gabardina com si no li donés gaire importància a l'aspecte, que també era bon professor, però al que recordo sobretot perquè un dia ens va fer una aposta, figurada és clar, a tota la classe sobre una cosa que semblava ben clar que es podia fer i que ell deia que no, i que s'hi jugava el que volguéssim, també com experiment mental naturalment, a que era com deia. Ens va deixar uns dies per pensar-ho, com és que estava tan segur que guanyaria la juguesca, d'una cosa que tots veiem que la perderia. Durant uns dies ens ho recordava i ens deia que ho pensessim bé a veure si descobriem quin era el truc, com si fos un truc de màgia, que canviava allò evident en l'oposat i aparentment impossible. Al final ens ho va dir i vam quedar parats: tenia raó ell, i no hi haviem caigut de cap manera tot i que erem molts i que alguns fins ho havien preguntat a altres. Em va donar la impressió que a molts ens va fer un clic, com si pugéssim un esglaó més en intel·ligència i capacitat de raonament. Es tractava de la forma com ho havia preguntat i en un detall de la pregunta que ens passava absolutament desapercebut tot i que l'havia dit ben clar i fins, donant-nos una pista, ho havia remarcat. Però per nosaltres fins llavors res. Molts anys més tard em va semblar, recordant-ho, que potser tenia un cert punt de koan Zen però en sentit intel·lectual i jo mateix els hi vaig fer als alumnes de les classes més altes d'ESO al finalitzar el curs 2011 - 2012, en que vaig deixar l'Institut Antoni Pous de Manlleu després de 5 cursos de fer-hi classes per anar a un altre destí, i amb el mateix resultat, incredulitat general, hipotètiques apostes molt elevades de que estaven segurs que si que tenien raó i s'hi jugarien metafòricament, i jo els hi deia "tant hi voldries perdre?" i els hi donava pistes per l'estil d'aquell professor una mica estrany per reservat i diferent a l'habitual, però igualment res, no hi atinaven i això que em van dir que, curiosos, van fer córrer la pregunta per tot l'Institut i després fins uns de Batxillerat em van venir a demanar la solució, perquè com va fer l'altre jo també vaig tardar uns dies a dir-la, ja que el pensar-hi i contrastar la certesa amb la sorpresa era el tot. Quan finalment la vaig començar a dir, perquè en el meu cas algun al final anava en bon camí per trobar-la o la intuïa sense saber-la, van quedar igual de sorpresos i admirats, i diria que a tots o quasi també els hi va fer el clic del suplement d'intel·ligència, com allò que en castellà se'n diu el moment "¡ajá!" i en català potser en diríem "ara!" o "vet aquí!". A mi m'havia servit i crec que als alumnes d'aquells últims dies del curs també, i per tant va ser com un regal de comiat que els hi vaig fer.
