La Medalla Miraculosa de la Verge Maria

El 27 de novembre és la festa de la Mare de Déu de la medalla miraculosa. 

La història d'aquest sacramental ve d'una aparició de la Verge a Sta. Caterina Labouré (1806 - 1876), monja de les Filles de Caritat de St. Vicenç de Paül (1)  i molt devota de Maria, la nit del 18 de juliol de 1830 a París.

En una segona aparició el 27 de novembre del mateix any, va veure a la Mare de Déu en un cercle oval, que va poder contemplar per davant i darrere, amb una imatge de la Verge Maria amb raigs, trepitjant la serp, sobre l'esfera del món i la inscripció al voltant "Oh Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recurrim a Vos" en francès;  per l'altre cantó hi havia una gran M enllaçada a una Creu, les siluetes del Sagrat Cor de Jesús i l'Immaculat Cor de Maria i 12 estrelles al voltant. La Verge li va demanar que prengués nota i que ho ensenyés al seu confessor, perquè desitjava que s'encunyessin medalles així en honor de la seva Immaculada Concepció i amb la promesa que els qui la portessin "rebrien moltes gràcies". 

El confessor, el pare Jean-Marie Aladel C.M. (1800 - 1865) va tardar en acceptar l'encàrrec, perquè primer va voler observar i tractar a la santa per un temps, però després, convençut, va informar a l'arquebisbe, que ho va acceptar i es va decidir fer-ho com la Verge havia dit a través de la humil monja. Es van fabricar les medalles i es van posar en circulació, i van tenir molta acceptació entre la gent, que de seguida va començar a comprovar i comentar que aquella medalla feia miracles, d'on amb el temps se la va conèixer com a la Medalla Miraculosa, distribuint-se'n milions arreu del món. 

Un dels miracles més espectaculars i coneguts va tenir lloc al 1842 amb la conversió d'un fill de banquers jueus, que per suggeriment d'un seu amic, havia portat la medalla i havia resat el "Recordeu-vos" a Maria, i que a continuació a Roma va tenir una aparició de la Verge, a partir de la qual va conèixer de forma infusa totes les veritats de la fe cristiana i catòlica, que ignorava absolutament, i el mateix any es va convertir i batejar com Marie-Alphonse Ratisbonne (1814 - 1884) i el 1848 es va fer sacerdot jesuïta, miracle que va ser reconegut oficialment per l'Església.  Però ja des de l'aparició de la medalla el seu ús havia obrat miracles en molta gent, com en una epidèmia de còlera que hi va haver el 1832. La medalla, així, es va popularitzar per si sola, així com la jaculatòria "Oh Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recurrim a vos" de la inscripció (2).  

Perquè a més ni el seu confessor, ni Sta. Caterina fins poc abans de morir, van dir res de qui era la vident que havia rebut l'encarrec de la Verge Maria, de forma que el secret va quedar entre ells dos i ni les seves pròpies germanes de comunitat ho sabien. De 1830 a 1876 la santa va fer oficis ben humils, treballant a la cuina, atenent a ancians i com a portera, i també escombrant i rentant roba. 

I tot i que va sortir un llibre, escrit pel mateix confessor, que explicava tots els detalls del disseny també miraculós de la medalla per una aparició de la Mare de Déu a una monja i les promeses que comportava el seu ús, el secret va estar tan ben guardat que ningú ho va saber i ni tan sols sospitar, i Sta. Caterina Labouré va seguir vivint en l'anonimat, com una religiosa més i aparentment sense relació amb la medalla que tenia tant poder de fer miracles i s'havia fet tan popular.  

Fins i tot el Papa Pius IX, coneixedor del lema de la medalla i de la voluntat de la Verge de que s'honorés la seva Immaculada Concepció, es va decidir a establir-ne el dogma el 8 de desembre de 1854, ja uns anys abans de l'aparició de Nostra Senyora a Lourdes a Sta. Bernadette Soubirous (1844 - 1879) en que la Verge es va presentar a si mateixa dient-li en occità "Jo sóc la Immaculada Concepció".

Només uns mesos abans de morir la santa religiosa va confessar a la seva superiora que ella era la monja que havia tingut les aparicions de la Verge Maria i a la que se li havia encomenat fer aquella medalla i fer-la circular entre el poble fidel. Va ser només llavors que es va començar a saber qui era la vident de la Medalla. El cos de Sta. Caterina Labouré es conserva incorrupte, una mostra més de la seva especial santedat i de la realitat de la seva vidència i encàrrec. 

(1) Ja hi va entrar-hi perquè en un somni havia vist un ancià sacerdot que ella no coneixia, que l'animava a fer-ho. Un cop allà va veure pintat en un quadre un sacerdot que s'assemblava molt al que ella havia vist i va resultar que era el mateix St. Vicenç de Paül. 

(2) En un exorcisme a un endimoniat, en un moment del mateix l'exorcista repetia la jaculatòria "Oh Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a Vos", i el diable, per boca de la persona poseïda, va cridar "Basta, basta!", i al conminar-lo l'exorcista a que pel poder diví contestés la veritat, li va preguntar "Perquè et fa tan mal aquesta pregària?" i el diable va contestar "Perquè no és obra vostra". I en aquesta i altres ocasions semblants, al ser preguntat perquè temia tant la invocació de la Verge, va respondre "Perquè m'humilia més ser vençut per ella". 

Patró i model de la joventut

Sant Joan Berchmans (1599 - 1621), jove jesuïta, és un gran exemple de vida pels joves de tots els temps que desitgen un món millor, començant per ser millors ells mateixos,  deixant actuar a Déu en la seva persona i el seu ambient. 

Junt amb St. Lluís Gonzaga (1568 - 1591) i St. Estanislau Kotska (1550 - 1568), també jesuïtes i quasi coetanis seus, però una mica anteriors, és un dels patrons de la joventut. Tots tres van morir molt joves i això va impedir que fossin contemporanis, alhora que mostra com és la santedat en l'adolescència i primers anys de la joventut (1). St. Joan Berchmans és patró especialment dels joves estudiants, dels novicis i dels escolans o acòlits. 

Vulgui Déu que per les seves pregàries i intercessió els joves trobin la via cap un una vida i un món nets i clars, plens de la bondat i l'amor divins!  

(1) Un altre patró de la joventut és St. Gabriel de la Dolorosa (1838 - 1862), jove passionista dos segles posterior.   

La gran màrtir auxiliadora

Sta. Caterina d'Alexandria (c. 285 - 305), verge i màrtir, de la que se'n tenen poques notícies històriques, però se sap que es va convertir al Cristianisme de molt joveneta, va convertir a molts i va ser martiritzada essent encara molt jove, amb menys de 20 anys.  

El que sí que està molt ben establert és el gran ressò que la seva figura va tenir ja des dels primers segles. En la Història eclesiàstica d'Eusebi de Cesàrea (c. 262 - 340), escrita en grec entre els anys 323 i 325, és a dir ben poc després, és cita una noia anònima amb les mateixes circumstàncies del punt central de la vida, una conversa cristiana molt bella i sàvia, a la que pretenia l'emperador romà -  probablement Maximí Daia (305 - 313), però que també podia ser Maxenci -  quan estava a Alexandria i com aquesta el va rebutjar per motius religiosos i va ser castigada per ell. El traductor d'aquest llibre al llatí, Rufí d'Aquilea (345 - 410), va identificar aquesta noia amb Sta. Caterina d'Alexandria (1).  

Monestir de Sta. Caterina del Sinaí, construit a mitjan s. VI, les reliquies de la santa hi van arribar cap a l'any 800

La seva vida es va escriure, a partir de tradicions orals, com molt tard al segle VI (2), hi ha ben documentat el seu culte ja al s. VII i al segle VIII la santa ja era famosa arreu del món cristià. Al monestir de la Transfiguració fet construir per l'emperador Justinià (527 - 565) al peu de la muntanya del Sinaí, van arribar-hi les seves restes al mateix segle VIII i a partir d'aleshores aquest es va convertir en un centre de peregrinació de devots de la santa, i la devoció i les peregrinacions assoliren aviat tal magnitud que a partir del segle IX el monestir adoptà el nom de Sta. Caterina del Sinaí, que ha mantingut posteriorment. 

El nom de Caterina, de significat etimològic poc clar, però que per semblança evoca "sempre pura", ha sigut molt posat en honor d'ella i ja a l'Edat Mitjana el van portar grans santes com Sta. Caterina de Siena (1347 - 1380) i Sta. Caterina de Bolonya (1413 - 1463). 

L'Església ortodoxa considera a Sta. Caterina d'Alexandria una "gran màrtir" i la inclou en el grup d'aquests, que són els que reuneixen diverses condicions: haver estat martiritzats abans del 313, no ser primers màrtirs d'algun tipus, com d'un pais o un determinat estament, ja que aleshores serien "protomàrtirs", i ser laics, ja que si fossin eclesiàstics o religiosos estarien entre els "màrtirs sagrats", i finalment, i aquest és el punt històricament més important en aquest cas, que la seva devoció i culte hagi sigut molt conegut i popular ja poc després del seu martiri. 

I en el món catòlic al s. XIV a Alemanya, durant la Pesta Negra de 1348 - 1352, se la va incloure per part del poble fidel entre els "14 sants auxiliadors", en haver comprovat la gent que la seva invocació era particularment eficaç contra les malalties i per la curació. I Sta. Joana d'Arc (1412 - 1431) va afirmar que entre els sants que se li havien aparegut, estava Sta. Caterina d'Alexandria.

La seva celebració litúrgica va ser de memòria obligada a l'Església Catòlica, fins l'any 1969, quan es va retirar la festa (3) excepte en aquells jocs on el seu culte estigués molt arrelat, però mai va ser retirada del santoral (4), i a partir de l'any 2002 s'ha tornat a permetre la celebració a tot el món catòlic, però com a memòria lliure (5).

És la patrona dels filosòfs, estudiants, escolars, de les noies i dones no casades, i ha estat escollida patrona de la Universitat de París i la de Pàdua.  

Sta. Caterina és tot un model i exemple, que ella ens ensenyi a saber compaginar la saviesa divina revelada i els estudis i investigacions científiques d'aquest món, i que pregui per nosaltres amb la seva intercessió auxiliadora!  

(1) L'equivalència no es tan senzilla, doncs Eusebi diu que l'emperador la va castigar amb l'exili, però historiadors posteriors han considerat que primer podia haver estat exiliada temporalment i després, un cop retornada a Alexandria, al persistir en la seva actitud i guanyar els debats amb els filòsofs que l'emperador feia que discutissin amb ella per convèncer-la, va ser primer torturada a la roda i després decapitada. En alguna tradició aquesta noia cristiana apareix amb un altre nom, però ja el mateix Rufí va explicar-ho com el fet que un era el nom de naixement i l'altre el nom que va rebre al ser batejada. 
(2) El problema és que les hagiografies d'ella donen poques dades històriques, la qual cosa podria explicar-se per la seva vida breu, i en canvi, i sobretot en el martiri, està plena de miracles. Alguns crítics també han adduït que la seva vida s'assembla a la de Hipàtia d'Alexandria (c. 360 - 415), amb la diferència que aquesta era pagana i un segle posterior, però el fet que Eusebi (c. 325) i Rufí, mig segle més tard, citin a Sta. Caterina d'Alexandria, tot i que un sense dir el nom i l'altre amb un altre nom, però ja arguïnt la possibilitat dels dos noms pre i postbaptismal, fa que la semblança no vulgui dir res, i que en tot cas sigui la pagana Hipàtia la que s'assembli a la cristiana Sta. Caterina, i no a l'inrevès. La cosmopolita i rica megalòpolis d'Alexandria, seu de la Biblioteca, el Museu i el Far, lloc de cultura, erudició, investigació i idees, hauria vist a les dues sàvies, amb preeminència cronològica de la cristiana. 

(3) Per la seva historicitat poc documentada.
(4) Altres sí que ho foren, ja que es va voler evitar casos llegendaris, confusions, duplicats i similars. 

(5) És a dir que l'existència real de la santa sembla prou demostrada, un cop destriada la seva biografia, i tenint-ho tot en compte. 

No estem sols, estem amb Crist

Sant Andreu Dung-Lac (1795 - 1839) i els altres 116 màrtirs vietnamites, que van assolir la palma del martiri al Vietnam entre 1745 i 1862, van ser canonitzats pel Papa St. Joan Pau II l'any 1988 i la seva festa conjunta es celebra el 24 de novembre. Entre ells hi ha uns quants missioners europeus i forces sacerdots vietnamites, però la gran majoria són laics vietnamites creients. 

El més destacat d'ells o almenys el que s'ha escollit com a representatiu de tots, St. Andreu Dung-Lac, va ser un noi extraordinàriament intel·ligent i amb una memòria excepcional que, procedent d'una família pagana, es va convertir i va ser ordenat sacerdot l'any 1823, va fer moltes conversions i va sofrir persecució en 3 ocasions diferents a la seva vida i finalment va ser detingut junt al també sacerdot St. Pere Truong Van Thi (1763 - 1839) i tots dos van ser decapitats, però tractats amb respecte perquè tota la gent els apreciava molt, sobretot a St. Andreu, que era molt conegut i benvolgut. Per això, per l'exemple de la seva vida i pel culte que se li té al Vietnam, ha estat l'escollit com el primer de tots els màrtirs vietnamites.   

Però aquests són només els coneguts i ben documentats, es calcula que en total entre 1625 i 1886  hi va haver a aquell país uns 300 000 màrtirs per la seva fe cristiana. La gran majoria van tenir la sort de ser tan sols decapitats però d'altres van ser torturats i assassinats de les pitjors formes, com la xinesa "mort pels mil talls" (lingchi), una horrible execució molt inusual reservada a Xina als pitjors i més odiats criminals, que va ser la que va sofrir Sant Josep Marchand (1803 - 1835). I tots ells es van mantenir ferms, sense abjurar ni apostatar com els hi exigien, essent així un testimoni vivent i llavor de moltes noves conversions. 

Mural amb els 117 màrtirs vietnamites canonitzats, al santuari de La Vang, dedicat a l'aparició de la Verge allà

I és que Vietnam té una llarga història d'evangelització i màrtirs. Després d'uns precedents infructuosos al segle XVI, un dels primers missioners que a partir de 1615 arribaren a l'actual Vietnam, i el més important d'ells, va ser el jesuïta francès Alexandre de Rhodes (1593 - 1660) qui va anar al país amb el seu company italià Girolamo Maiorica (c. 1590 - 1656) i va aprendre vietnamita amb el portuguès també jesuïta Francisco da Pina (1585 - 1625), el primer occidental que va saber parlar fluidament vietnamita. 

Tot i que van haver-hi molts altres missioners inicials al Vietnam, com els portuguesos António Barbosa i Gaspar do Amaral, tots ells jesuïtes, la contribució d'Alexandre de Rhodes va ser decisiva, no sols perquè entre 1627 i 1630 ell i un company seu convertiren més de 6 000 naturals del pais, sinó també amb el seu Diccionari Vietnamita - Llatí - Portuguès (Roma 1651) i amb la romanització de la llengua vietnamita, que va culminar i popularitzar Rhodes i que al segle XIX els francesos van introduir al pais per substituir els complicats ideogrames xinesos i poder alfabetitzar la seva gent i que a partir de 1954 va quedar consolidat com l'alfabet oficial i únic del país quan els dos nous països independents, Vietnam del Nord i Vietnam del Sud, van mantenir i confirmar el seu ús.

A més, Alexandre de Rhodes va ser el que va catequitzar i batejar al protomàrtir vietnamita, el beat Andreu de Phu Yen (c. 1625 - 1644), que va ser condemnat a mort per ser catequista cristià i no voler apostatar malgrat les tortures a que el van sotmetre, i tot i que el van condemnar a ser desmembrat, finalment va ser llancejat i decapitat, estant present en la seva execució el pare Alexandre de Rhodes, que el va beneïr.  Encara no ha estat canonitzat i no forma part del grup dels 117. 

La tradició diu que l'any 1798 , poc desprès d'un edicte imperial que prohibia el Catolicisme al país i pretenia erradicar-lo, els creients van fugir i un grup d'ells es van refugiar a la selva a La Vang, on una nit se'ls va aparèixer lluminosa la Mare de Déu sobre un arbre per consolar-los, donar-los forces per resistir i animar-los. Tot i que aquesta aparició mariana no ha estat oficialment reconeguda per la Santa Seu, sí que es va donar permís des de Roma per construir allà un santuari, el de Nostra Senyora de La Vang, al que s'hi va concedir el títol de basílica, i que és un centre de pelegrinatge pels vietnamites de tot el món. 

 

Santuari de Nostra Senyora de La Vang al Vietnam,
on en ocasions s'hi reuneixen més de 100 000 pelegrins.

L'advocació de la Verge de La Vang es molt venerada

pels vietnamites i el santuari és un centre d'atracció 

espiritual i religiosa pels vietnamites catòlics del món. 

En aquells segles hi havia tres zones a Vietnam: Tonkin al nord, Annam al centre i Cotxinxina al sud. Els francesos ja van ser amos de Da Nang i les illes Con Son a la Cotxinxina, entre 1787 - 1800. I per molts motius, un d'ells les matances de cristians, la moderna conquesta francesa d'Indoxina es va iniciar el 1858 amb un atac de francesos i espanyols de Filipines contra Da Nang, i el 1862 era conquerida Cotxinxina, que passà a ser colònia francesa, i el 1887 tant Annam com Tonkin van ser posades sota protectorat francès, tot i que mantingueren els emperadors annamites i no foren annexades com Cotxinxina. Fou llavors quan cessaren les persecucions anticristianes al Vietnam. 

Les pitjors èpoques de persecució foren sota els emperadors Minh Manh (1820 - 1841) i Tu Duc (1847 - 1883), fanàticament confucians i anticristians. Sota el primer d'aquests moriren 58 dels sants i sota el el segon uns altres 50. 

En total dels 117 sants màrtirs, 96 són vietnamites, dels quals 37 sacerdots, 14 catequistes, un seminaristes i 44 laics, entre ells una dona, Sta. Agnès Le Thi Than (1781 - 1841), condemnada a mort per haver amagat a casa seva a sacerdots catòlics. Els altres són 11 espanyols, 6 bisbes i 5 sacerdots dominics, entre els quals dos catalans St. Francesc Gil de Frederic de Tortosa (1702 - 1745), que va ser dels primers, i l'osonenc St. Pere Almató (1830 - 1861) de St. Feliu Sasserra, i 10 francesos, dels que 2 són bisbes i els altres 8 sacerdots de les Missions Estrangeres de París, dedicats a l'evangelització sobretot d'Àsia.  

Un d'aquests màrtirs, el sacerdot St. Pau Le Bao Tinh (1793 - 1857), que abans i després de ser ordenat l'any 1848 va passar molts a la presó en condicions molt dures, alternant-les amb exilis i amb poques temporades de llibertat, escrivia des de la cel·la als seminaristes l'any 1843: "Aquesta presó és com una imatge de l'infern, als suplicis de tota mena, com grillons, cadenes de ferro i lligams, cal afegir-hi l'odi, venjances, calúmnies, paraules obscenes, retrets, males accions, juraments falsos, malediccions i per fi angoixa i tristesa" però afegia que Déu sempre l'acompanyava i que l'havia alliberat d'aquestes tribulacions convertint-les en dolcesa perquè la seva misericòrdia és perduradora, "Enmig d'aquests turments que solen espantar els altres, per la gràcia de Déu estic ple de goig i d'alegria, perquè no estic sol, estic amb Crist". Finalment fou decapitat, que era la pena normal pels practicants d'una religió declarada il·legal, i va anar a l'execució amb el mateix valor i alegria, contestant al jutge que li oferia la revocació de la sentència si renunciava al Catolicisme: "Sou molt amable volent salvar la meva vida i us ho agraeixo, però vaig feliç i sense queixes a les tortures i la mort, el meu cos està a les vostres mans, feu-li el que volgueu, morirà per demà ressucitar en glòria, però la meva ànima és de Déu i res la pot sacrificar i ningú pot privar-la del seu amor i per això em mantinc en la religió de la meva infantesa". 

El seu martiri va ser conegut a Europa i, impressionada sobretot pel relat del de St. Teòfan Vénard (1829 - 1861), Sta. Teresa de Lisieux desitjava anar a ser monja al convent carmelita de Hanoi, però a l'estar malalta no va poder fer-ho i va tenir que romandre al de Normandia, però va pregar molt per les missions i els missioners a tot el món des de la seva clausura i n'ha arribat a ser copatrona  junt amb St. Francesc Xavier. 

Dos fets mostren el perdurable efecte que ha fet el seu model de vida santa i el testimoni del seu martiri. El primer que a la segona meitat del segle XX, el tot just recent nomenat bisbe de Saigón, François-Xavier Nguyen Van Thuan (1928 - 2002), que va ser detingut i empresonat per les noves autoritats comunistes tan bon punt l'exèrcit de Vietnam del Nord i els guerrillers del Vietcong entraren a la ciutat l'any 1975, va tenir que ser canviat en diverses ocasions de presó, ja que els carcellers primer se'n compadien i després acabava convertint-los, fins que va ser posat en confinament domiciliari l'any 1988 i finalment deixat sortir del país cap a Roma l'any 1991 i està en procès de beatificació. L'altre és que en aquest inici del segle XXI gran part de l'Extrem Orient viu una onada de conversions al Cristianisme i sobretot al Catolicisme, a Vietnam, Taiwan, Corea del Sud i la mateixa Xina, es converteix gent gairebé de forma espontània i no sols de forma individual, ho fan parelles, famílies, grups i fins pobles sencers, com també ha estat exponencial el creixement dels cristians a països una mica allunyats, com el Nepal, que fa menys de mig segle eren ben pocs i actualment són desenes i centenars de milers.   

Els màrtirs vietnamites, com els anteriors màrtirs japonesos i els contemporanis seus màrtirs xinesos i coreans, van ser un gran exemple de la profunda cristianització de l'Àsia Oriental i de la gran repressió que els seus governants van fer per intentar erradicar-la. Però com diu una dita, van pensar enterrar-los sense adonar-se'n que eren llavor.  

Que ells preguin i intercedeixin per tal que tots aquests països coneguin i acceptin la fe cristiana i catòlica com ells ho van fer i que van defensar al preu de les seves vides!  

No som nostres, som de Crist

Sant Columbà (c. 540 - 615) va ser un dels grans sants de l'Església cèltica. Nascut a Irlanda, va sortir de la llavors pacífica, segura i tranquila illa, a evangelitzar la Gal·lia, on a inicis del s. VII hi va haver un rebrot del paganisme entre els francs, i va morir a Itàlia, països on fundà monestirs.  

Era deixeble de St. Columba d'Iona (521 - 597), i per evitar la confusió amb aquest, a ell se'l sol anomenar St. Columbà de Luxueil, un important monestir dels que fundà a França, o St. Columbà de Bobbio, lloc d'Itàlia on morí (1).

St. Columbà amb l'hàbit de la seva Orde, imatge del s. XIX
a Bobbio, Itàlia. La frase diu: "Christi simus, non nostri",
és a dir "Som de Crist, no nostres", el lema de St. Columbà.

Irlanda va ser evangelitzada per St. Patrici (+ 461) al segle V, el patró d'Irlanda, i des d'aquell segle es va convertir i a finals del mateix ja hi va començar a florir la vida monàstica. 

En aquells segles Europa estava en plena agitació pels moviments de pobles que hi convergien: bàrbars germànics en moltes diferents tribus, els huns, la migració dels pobles eslaus, els àvars i els búlgars... En canvi a Irlanda, la illa allunyada, on no van arribar els pobles germànics com en canvi si ho van fer a l'actual Anglaterra, vivia aïllada de tots aquests transbalsaments i en tot cas els únics conflictes eren els interns, però aquests, que tampoc eren tants com en altres llocs, amb l'arribada del Cristianisme es van anar pacificant i durant un parell de segles va viure una situació gairebé idílica, sobretot en comparació amb la resta d'Europa i d'altres llocs del món. Per un temps Irlanda va ser com un oasi de pau.  

Irlanda no havia estat mai envaïda pels romans i era molt rural, molt poc urbanitzada. El mar i la illa de Gran Bretanya interposada pel mig la deixava al cobert del que passava al continent i per l'altra cantó tenia l'Oceà Atlàntic. Per tot això en la tranquilitat dels monestirs es va mantenir la fe, l'estudi i la cultura, amb característiques pròpies de la seva tradició cèltica. 

El Cristianisme irlandès, amb contactes amb la costa oest d'Escòcia sobretot i també amb Gal·les i fins amb Anglaterra, va adoptar trets propis, com que l'organització eclesiàstica no era tan per bisbats sinó per abadies i que la religiositat era sobretot monacal, amb diferències en el càlcul de la data de la Pasqua i en la forma de tonsura del cabell dels monjos, i fins i tot en detalls de la litúrgia, degut sobretot a que Roma estava molt lluny. Per exemple fou allà on va començar la pràctica de la confessió privada i secreta amb un sacerdot, il·limitadament repetible, en lloc de la confessió i penitència pública corrent anteriorment, que només es podia fer un cop a la vida. Des d'allà aquest tipus de confessió es va anar estenent per la Cristiandat i tot i algunes estranyeses i oposicions inicials, aviat es va anar adoptant com a forma comú arreu i la penitència pública i única va acabar desapareixent. Aquesta va ser una de les seves grans contribucions a l'Església que ha perdurat fins avui dia com la millor, i en condicions normals gairebé la única, ja que l'alternativa de les celebracions comunitàries de la penitència amb  absolucions col·lectives es sol reservar per situacions excepcionals i autoritzades (2).  

Perquè el Cristianisme irlandès també era missioner. Els pares del monacat irlandès, Sant Edna (+ 530), fundador del famós monestir de les illes Aran l'any 484,  i Sant Finian (470 - 549) fundador de l'abadia de Clonard el 520, que va arribar a tenir 3 000 alumnes alhora a l'escola rebent instrucció als camps verds a l'aire lliure, i també mestre dels anomenats 12 apòstols d'Irlanda, els alumnes més destacats i tots ells sants, van encoratjar i fins manar a molts partir a missionar a altres països: altres llocs de la mateixa Irlanda, la Gran Bretanya, França, Germània, Suïssa i fins i tot Itàlia. Aquests monjos fins i tot van descobrir i arribar a la deshabitada  Islàndia i s'hi van establir, segles abans que hi arribessin els vikings. 

Sant Columbà no va viure una situació fàcil al continent ja que en aquell temps estava inmers en una lluita a mort entre les reines dels francs Brunilda d'Austràsia (543 - 613) i Fredegunda de Neustria (545 - 597), que va adquirir uns tints de gran ferocitat per l'odi personal entre elles motivat perque Fredegunda havia fet assassinar a la germana de Brunilda, Galswinda de Neustria, l'any 567, per accedir ella al tron. El conflicte, amb guerres i sobretot amb molts assassinats atribuits a Fredegunda (3) i alguns també a Brunilda, així com encara altres a diversos membres de la noblesa, no va acabar del tot ni tan sols amb la mort de la primera, ja que Austràsia i Neustria estaven gairebé permanentment en guerra per territoris (4) i Borgonya, on des del 590 havia anat i fundat tres convents St. Columbà, estava enmig del conflicte. Allà aquest va conèixer i entrevistar-se amb Brunilda, que d'arriana s'havia fet catòlica i estava en bones relacions amb el Papa St. Gregori el Gran (590 - 604), i aquesta al principi el va tractar bé però finalment el va fer expulsar  de Borgonya l'any 610 (5). Llavors St. Columbà va anar primer a Neustria, després a terres paganes de Germània i finalment l'any 612 a Roma i  després a terres dels arrians llombards a Itàlia, on fundà el monestir de Bobbio als Apenins i allà morí l'any 615. 

St. Columbà fundà l'any 591 l'Orde monàstica del seu nom, molt estricta, austera i fins severa, potser per oposar-se frontalment a la corrupció del seu temps, i la Regla de St. Columbà fou oficialment aprovada el 627, després de la seva mort. No obstant amb el pas dels segles els monestirs columbans van anar adoptant la Regla de Sant Benet, molt semblant però més moderada i menys rigorosa, que al seu torn va adoptar alguns punts de la de Sant Columbà, incorporant-los en les seves reformes, sobretot en el referit a l'estudi i l'ensenyament, bàsics en la columbana, cosa que va facilitar encara més la integració (6). Cap al s. XIV els pocs monestirs que quedaven de l'Orde estava en ple declivi per falta de vocacions, per la gran duresa de les normes, i finalment el Papa Nicolau V la suprimí l'any 1448 i el monestir que restava, el de Bobbio, passà llavors a seguir la regla benedictina.   

Però aquests monestirs van contribuir molt a la reevangelització d'Europa, descristianitzada per les invasions germàniques, i una altra contribució decisiva de St. Columbà va ser la generalització de la confessió auricular iniciada a l'Església d'Irlanda, que ell va promoure molt activament arreu on va anar.   

Els tres sants partrons actuals d'Irlanda són St. Patrici, i St. Columba d'Iona i  la monja i abadessa Sta. Brígida de Kildare (451 - 525), que van viure per la mateixa època, una mica abans que St. Columbà, que va desenvolupar la seva principal activitat fora del seu pais i al que el Papa Benet XVI va nomenar protector d'Europa i hi ha un moviment que proposa que sigui nomenat un dels patrons d'Europa. 

Demanem que tots ells preguin Déu que Irlanda i tota Europa mantinguin sempre, fins a la fi dels temps, la gran fe cristiana i catòlica que ells van viure i predicar i que tot el món sigui evangelitzat per tal arribi a conèixer a Jesucrist i a ser convertit, batejat i salvat!.

(1) En moltes llengües la possible confussió es molt menor, per exemple en castella són San Columba i San Columbano, prou diferenciats, en francès Colomba i Colomban, en anglès Columba i Columbanus...

(2) Com els soldats en temps de guerra abans d'entrar en batalla, quan no hi ha prous sacerdots ni temps per confessar i absoldre a tots els que ho desitgen i demanen, o quan el bisbe ho autoritza fer a la seva diòcesi per raons pastorals, normalment temporals. També els tres sacerdots catòlics del Titanic, quan el naufragi van començar a confessar a la molta gent que els ho demanava, preferint quedar-se a bord a fer-ho, tot i que se'ls havia autoritzat a muntar als bots salvavides, i ho devien fer amb la rapidesa convenient a la situació, però quan el vaixell ja s'enfonsava i veient que en quedaven encara molts per confessar es diu que a l'últim moment van impartir l'absolució col·lectiva als restants, ja que l'excepcionalitat ho justificava. 
(3) Que va fer atemptar en diverses ocasions contra Brunilda, però sense tenir èxit en cap d'elles.
(4) Que també tenien molts conflictes i lluites interiors tots dos, amb intrigues constants i fins i tot traïcions. La mateixa Brunilda va ordenar executar diversos ducs d'Austràsia que se li oposaven frontalment. 

(5) Tot i tenir ja 70 anys, quan Brunilda va ser traïda per un vassall seu i lliurada al rei Clotari II de Neustria, aquest la va fer jutjar acusant-la de molts crims que havia comès Fredegunda i encara d'alguns que eren obra d'altres aristòcrates, junt amb algun que potser si que havia estat induït per ella o almenys s'havia fet per beneficiar-la. Condemnada a mort, va ser torturada durant tres dies, va ser exhibida de forma ridícula per tal que el seu exèrcit es burlés d'ella i finalment per acabar el suplici va ser morta arrossegada per un cavall i/o esquarterada per quatre cavalls tivant del seu cos en direccions oposades. Eren temps bàrbars, durs i salvatges i a més de revifalla temporal del paganisme entre els francs, i això dona la idea de l'època en la que va viure el sant.

(6) Així ja l'any 745 el Concili dels francs presidit per St. Bonifaci va decretar que tots els monestirs del regne franc havien  de seguir la regla benedictina. Tot i així els de regla columbana van sobreviure i fins van tenir un cert revifament a Alemanya entre els s. XI i XIII. Tot i així durant la reforma protestant, molts benedictins expulsats d'Escòcia van anar a residir a monestirs alemanys benedictins d'origen irlandès, l'últim dels quals no va desapareixer fins l'any 1862.     

El primer Pare apostòlic

St. Climent Romà (c. 35 - c. 99) va ser bisbe de Roma entre els anys 89 i 99 aproximadament. Va conèixer personalment a St. Pere, de qui fou el segon successor, i la seva 1ª Carta de Climent als corintis, que s'ha comprovat que és autèntica seva, el converteix en el primer Pare apostòlic, a finals del segle I. 

Imatge de St. Climent Romà, inicis s. XI

Els Pares apostòlics són aquells deixebles directes dels apòstols que ens han deixat escrits amb el seu ensenyament. De data anterior al text de St. Climent Romà, com també se'l coneix, només hi ha un escrit, redescobert al segle XIX després d'estar perdut durant segles, la Didakhé dels apòstols, escrita a la 2ª meitat del segle I i que és anònima i potser col·lectiva, tot i que també l'Epistola de Bernabé, de data molt discutida (1) en podria ser contemporània. Els altres escrits conservats dels Pares apostòlics, com St. Ignasi d'Antioquia, Papies de Hieràpolis, St. Policarp d'Esmirna, Hermas (2)... són posteriors, tot i que alguns per poc, i s'estenen fins a mitjans del segle II. Tenen molta importància perquè transmeten la tradició oral rebuda personalment dels apòstols, que ajuda a entendre millor els textos canònics de la Bíblia alhora que segurament van ajudar a establir el cànon bíblic. 

St. Climent entre els altres Pares apostòlics, a la mateixa imatge

També son molt importants perquè son els primers escrits cristians extra-bíblics, junt amb els dels apologistes del segle II, alguns dels primers dels quals, com Quadrat d'Atenes i l'autor de la Carta a Diognet, també són considerats Pares apostòlics, ja que es diu d'ells que conegueren als apòstols, especialment al més longeu de tots, St. Joan evangelista, que morí a principis del segle II.  També són contemporanis de les actes dels màrtirs, de les que les històricament comprovades com autèntiques són especialment valuoses, i dels escrits apòcrifs cristians, amb la diferència respecte aquests últims que la seva doctrina és ortodoxa i segura mentre que en la literatura apòcrifa hi ha de tot, textos doctrinalment correctes o acceptables, altres de dubtosos per diversos motius i alguns clarament herètics i sobretot gnòstics. 

Els Sts. Ciril i Metodi traslladen el cos trobat de St. Climent a Roma, il·lustració del mateix s. IX

La documentació històrica que els Pares apostòlics transmeten sobre Jesucrist, els apòstols i el Nou Testament, és la més antiga i propera als fets que hi ha, complementada en aquest sentit amb alguns pocs escrits no cristians d'historiadors romans Tàcit i Suetoni, o jueus com Flavi Josep (3) i encara hi ha altres cites molt primerenques en Plini el Jove i Llucià de Samosata i esment especial mereix la Carta de Mara bar Serapió, en arameu, que molt probalement podria haver estat escrita cap a l'any 75 i cita l'execució del "rei savi dels jueus". 

Potser la primera imatge que tenim representant a St. Climent, a la dreta,
a St. Apol·linar de Ravenna, segle VI. L'altre sant a l'esquerra és St. Martí de Tours. 

També cal destacar que alguns textos dels Pares apostòlics van estar a punt d'entrar al cànon bíblic i fins i van estar temporalment, mentre no es va acabar de fixar, així El Pastor d'Hermas fou inclòs em algunes relacions de llibres inspirats fins c. 200 i encara avui algun segueix essent canònic en alguna Església oriental, com la Carta de Climent a  l'Etiòpica. En tot cas això mostra l'alta consideració i valor en que se'ls tenia.

Donem gràcies a Déu perquè els Pares apostòlics hagin ajudat a trasmetre la fe i la interpretació original i d'una manera especial al primer d'ells, St. Climent Romà, que fou bisbe de Roma, i com a tal el 3è de la llista actual dels Papes, i amb el seu martiri donà un testimoni gloriós de la veritat, i així ens és exemple, model, intercessió i ajuda. Que ell pregui per l'Església universal i per tots nosaltres!

(1) Només hi ha acord en que és després de la destrucció del Temple l'any 70 i abans de la 2ª revolta jueva de Bar Kokhbà l'any 132, i tot i que alguns s'inclinen per una data primerenca, la majoria dels experts la consideren més tardana, cap al final del període.

(2) L'autor del Pastor del seu nom. 

(3) També Filó d'Alexandria, contemporani de Jesús, pot ajudar a entendre l'ambient espiritual i intel·lectual de l'època, igual que els apòcrifs jueus de l'Antic Testament dels segles al voltant de l'inici de l'Era Cristiana. D'una manera una mica més allunyada també hi pot contribuir la literatura grega, jueva siríaca i llatina dels segles I aC i I-II.   

Un dels motius del món que ens parla de Déu

Santa Cecília (+ 230), verge i màrtir, és la patrona de la música i dels músics. 

Aquest patronatge ve perquè s'afirma d'ella que va cantar lloances a Déu en el seu cor en el seu casament, mentre sonava música profana, ja que tot i que l'havien obligat a casar-se, ella volia el seu vot de virginitat:  "Oh, Senyor, guarda el meu cor i el meu cos immaculats, per tal que no quedi confosa" i el seu marit no sols va ser comprensiu i la va respectar, sinó que es va convertir i fer cristià, i essent batejat pel bisbe de Roma Urbà I (222 - 230), va poder veure al costat d'ella un àngel que l'acompanyava i protegia la seva puresa, i havent mantingut un matrimoni blanc, ell també va acabar morint màrtir de la fe, pocs mesos abans que ella.  L'altre motiu del patronatge és similar, perquè en el seu martiri també va cantar himnes a Déu. 

Una representació de Sta. Cecília i el seu espòs Valerià, màrtir com ella, c. 870 

La música i el cant és un dels fets d'aquest món que, per la seva sola existència, més ens pot fer evocar l'existència de Déu, ja que la música ens mostra un món invisible i molt bell, que ens mou de l'ànima d'una manera que no coneixem i ens fa experimentar emocions i sentiments sovint inexpressables de qualsevol altre manera, i que, essent gairebé il·limitats, són diferents, variats, delicats i matisats. 

Alguns exemples són el cant gregorià en general, la música sacra i sobretot la polifònica, i la música clàssica, i d'ella especialment les grans obres, com poden ser: 

Greensleeves (c. 1580), tradicional anglesa 

Canon de Pachelbel (1680) de Johann Pachelbel 

Concerts de Brandenburg (1721) de Johann Sebastian Bach 

Les quatre estacions (1723) d'Antonio Vivaldi 

Minuet (1775) de Luigi Boccherini 

Marxa turca (1783) de Wolfgang Amadeus Mozart

Petita serenata nocturna (1787) de Mozart

Sonata Clar de Lluna (1801) de Ludwig van Beethoven

Quinta simfonia (1808) de Beethoven 

Per Elisa (1810) de Beethoven

Novena simfonia (1824) de Beethoven 

Ave Maria (1825) de Franz Schubert 

Nocturns (1827 - 1846) de Frédéric Chopin 

Marxa Radetzky (1848) de Johann Strauss Sr. 

El Danubi blau (1866) de Johann Strauss Jr. 

El llac dels cignes (1877) de Piotr Txaikovski 

El Trencanous (1892) de Txaikovski 

Simfonia del Nou Món (1893) d'Antonin Dvorak

Rhapsody in Blue (1924) de George Gershwin 

Second Waltz (1938) de Dmitri Shostakovich 

Adagio d'Albinoni (1958) de Remo Giazotto, de fragments d'una obra perduda de Tomaso Albinoni

I se'n podrien afegir moltes més, com les Obertures de Guillem Tell (1829) de Gioachino Rossini i de Caballeria Lleugera (1866) de Franz von Suppé,  la Marxa nupcial (1842) de Felix Mendelssohn, Peer Gynt (1875) d'Edvard Grieg, Una nit a la Muntanya Pelada (1867) i Quadres d'una exposició (1874) de Modest Mussorgski, Scheherazade (1888) i El vol del borinot (1900) de Nikolai Rimsky-Korsakov, In the Mood (1939) de Glenn Miller (1)...

La música, el cant i fins i tot la dança tenen un origen sempre sagrat, caràcter que han mantingut al llarg del temps en la música sacra, el cant gregorià, les cançons de Missa... Ja St. Agustí s'havia fixat en qui prega cantant, prega dues vegades, perquè ho fa amb la lletra però també amb el cant i la música. Que també acompanyen no sols el culte sinó també altres activitats humanes nobles com les noces o els funerals, d'una manera que d'alguna forma els relaciona amb allò sagrat i que així els hi dona una especial dignitat que pot arribar a ser sublim (2). La música i el cant distreuen, animen, emocionen, promouen records i alimenten esperances, evoquen sentiments i ens obren a nous horitzons mentals, i per tot això n'hem de donar gràcies a Déu. I és que la música, com la literatura, crea móns nous, i la inspiració dels autors que la creen és misteriosa o almenys enigmàtica (3).  

Com en tot en la vida, cal discernir i escollir be. 

(1) Es podrien citar moltes altres obres d'aquests autors i d'altres, com Haydn, Haendel, Wagner, Brahms, Rakhmaninov, Bartok, Verdi, Borodin, Schumann, Gounod, Bizet, Debussy, Stravinsky, Puccini, Ravel, Prokofiev, Liszt, Berlioz, Bernstein, Glinka, Mahler i Richard Strauss, entre molts, i sense oblidar els catalans i espanyols com Casals, Falla, Granados, Albéniz...

(2) Però la música també pot servir malauradament per altres activitats menys nobles i sobretot últimament en veiem una degradació, que en ocasions arriba a degeneració, amb diversos estils que no són harmònics ni melòdics sinó que són estridents i negatius i que no aixequen l'ànim sinó que l'abaixen i trastornen, i amb lletres que són insubstancials o falses i a vegades arriben a ser perverses, en una autèntica inversió del seu sentit essencial. 
(3) Els antics en deien "les muses", però en realitat és una inspiració que pot ser merament humana, tan personal conscient o inconscient com ambiental o col·lectiva, però també pot ser sobrenatural, tan divina i angelical com desgraciadament en alguns casos demoniaca.