Els darrers seran els primers

Sant Simó i Sant Judes Tadeu, són dos apòstols de Jesús, que venen nombrats els últims en la llista i que són menys coneguts, malgrat les seves importants aportacions. Tots dos van viure i morir al segle I, sense que en sapiguem gaires coses amb certesa de les seves biografies. 

Grup de sis apòstols a la cripta de St. Sernín de Tolosa, un d'ells representa a St. Simó i un dels altres pot ser St. Judes

Sant Simó és anomenat el Zelota, cosa que pot voler dir que havia sigut un zelota abans de convertir-se i fer-se del grup de Jesús, o potser indica que era molt zelós de la religió i de la Llei , ja que d'aquí ve el nom dels zelotes i que un altre mot menys usat pel que se'l coneix tradicionalment, Simó el Cananeu, que pot voler dir de Canaan o de Canà de Galilea, però que en el seu cas sembla que potser vindria d'una palabra hebrea que també vol dir "zelós". Se l'identifica amb el Simó de Jerusalem i el Simó parent de Jesús, que indicaria que era o bé cosí de Jesús o un mig germà seu, fill de St. Josep d'un altre matrimoni anterior. Això el fa també parent proper de St. Judes i potser per aquest motiu es diu que anaren junts a evangelitzar i que sofriren el martiri plegats. I no sols això, sinó que estan enterrats tots dos junts i també celebrem conjuntament la seva festa. Patró dels serradors, curtidors, adobers, tenyidors i en alguns llocs també dels pescadors, és de l'apòstol del que es té menys informació. 

A Sant Judes se'l coneix com Tadeu, sobretot per distingir-lo de Judes l'Iscariot, l'apòstol que va trair a Jesús. Potser per això el seu nom de Judes és molt poc o gens usat en l'onomàstica,  tot i ser de significat molt bonic, el nom original en hebreu vol dir "Lloat sigui Déu". En canvi sí que es posa el nom de Tadeu, i en context cristià sí que s'usa el seu nom com a patronímic en llengües com l'anglesa i la francesa, on es distingeix entre Jude, el sant, i Judas (1). També se'l coneix (2) com Judes de Jaume, Judes no l'Iscariot, Judes germà (3) de Jesús...i naturalment l'autor de la Carta de Judes, que el més normal i el que s'ha considerat sempre és que fossin una mateixa persona. Junt amb l'apòstol St. Bartomeu, St. Judes és el patró d'Armènia i de Rio de Janeiro i se l'invoca també per a les causes perdudes i les situacions desesperades (4). 

Tots dos van morir màrtirs i la tradició ha dit que ho feren junts, sense que es coneixi amb certesa el lloc tot i que se suposi que va ser als anys 60s del primer segle de l'Era Cristiana (5). 

Que ells preguin a Déu per tots nosaltres i ens ajudin amb el seu exemple i la seva intercessió! 

(1) Evidentment en el món jueu el nom de Judes és molt usat des de temps antics fins ara, però sense cap referència a cap dels dos apostols.

(2) La tradició sempre ha dir que és el mateix, tot i que alguns estudiosos actuals fan la hipòtesi que algun d'aquests noms podria referir-se a una altre persona, com en el cas del Tadeu un dels setanta deixebles, que és una altre. 

(3) Així s'anomenaven els cosins germans en aquell temps, per evitar confussions i males interpretacions es pot dir parent de Jesús.

(4) Probablement perquè en la Carta de Judes es diu que cal afrontar les situacions difícils.

(5) Si no haguessin sigut màrtirs junts, és possible que St. Simó ho fos dècades més tard. 

La vocació d'una gran santa

Quan feia molt poc que era monja, Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997) va viure una situació que va canviar la seva vida i li va mostrar la seva vocació (1). 

A Calcuta, davant l'habitació de la santa, el diaca permanent Jaime García Noriega i la seva esposa Maria Paz,
l'any 1996. L'exemple i els consells de la Mare Teresa de Calcuta han motivat a molta gent a discernir la seva
 manera personal de poder seguir a Crist en aquest món i a trobar la manera, la força i la constància per fer-ho.

La Mare Teresa estava a la Índia, havia d'anar a fer uns exercisis espirituals i per això tenia que agafar un tren, i s'hi dirigia amb el temps just quan al costat del camí va veure un moribund. Era el primer cop en que es trobava amb una situació semblant. 

Va tenir que decidir, si el deixava i s'afanyava per poder arribar a temps de pujar al tren per anar a fer els exercicis, o si es quedava acompanyant aquell agonitzant en els seus últims moments. I va optar decididament per quedar-se allà amb ell, per tal que no morís sol i tingués una companyia i un caliu humà, una mà amiga que agafés la seva i que pregués per ell en aquell trànsit d'aquest món a l'eternitat. I així ho va fer.

Santa Teresa de Calcuta va perdre el tren que tenia que agafar i molt probablement ni tan sols va anar als exercicis en els que se l'esperava, com era la seva obligació de religiosa, però va trobar providencialment la seva vocació. Als primers temps tant ella com les seves companyes, les primeres germanes missioneres de la caritat, atenien sobretot i principalment a moribunds i malalts terminals que no tenien a ningú que se n'ocupés i estaven sols en aquest pas i als que l'atenció humana els era un gran consol temporal i a més la seva salvació eterna, si acceptaven ser batejats, i en tot cas amb l'ajut espiritual de les pregàries, i d'una santa!, per tal que trobessin el repòs etern, la llum perpetua els il·luminés i restessin en pau. Sense descuidar les atencions humanes, com un lloc adequat, i mèdiques adients al seu estat, la primera de totes la companyia humana i una presènciam una paraula i una mà amiga. A partir d'aquí la santa i les seves deixebles i filles van atendre també malats incurables, leprosos, famolencs, pobres, marginats i abandonats, malalts en general...

I la seva obra abasta avui dia tot el món i fins i tot humanament parlant la va fer mereixedora de rebre el premi Nobel de la pau l'any 1979. I tot iniciat per la seva encertada decisió en una situació imprevista i molt important, en que va haver d'escollir entre dos deures. I va triar allò que corresponia, el que Jesucrist va ensalzar en la paràbola del bon samarità. 

Demanem a Déu que per la intercessió de la Verge Maria i dels sants, que també saberen encertar i deixar-se guiar per la gràcia, ens doni encert en les nostres decisions, especialment en els casos delicats o difícils, i posem per davant de tot la voluntat divina, la caritat! 

(1) Aquesta anècdota la vaig sentir explicar al pare Fermín Delgado en la seva homilía de la missa de la curació del cec Bar Timeu del diumenge 30 de durant l'any, mentre conduïa i escoltava per la ràdio del cotxe la missa vespertina de Ràdio Estel. Sta. Teresa de Calcuta va tenir prou visió interpersonal i espiritual per veure la importància d'assistir aquella persona que es moria al costat del camí per la necessitat que l'altre en tenia de ser atès i no deixat sol en aquell moment, i també per descobrir a què la cridava Déu, quina era la seva missió a la vida. 

Sants de Vic

A finals d'octubre hi ha tres festes seguides de sants de la ciutat de Vic,  molt relacionats amb ella, que va arribar a ser coneguda per la seva catedral i importants bisbes, el seu gran nombre d'esglésies i convents i pel seu gran seminari com la Ciutat dels Sants. 

Per ordre cronològic històric, els primers són els germans màrtirs sant Llucià i sant Marcià, que van morir cremats a Nicomèdia, a l'Àsia Menor (1) per no voler abjurar de la seva fe cristiana, durant la gran persecució general de l'emperador romà Deci (249 - 251), l'any 250. Unes relíquies seves van ser portades a Vic probablement en algun moment del temps de les Croades a Terra Santa (1095 - 1291), tot i que podien haver estat portades molts segles abans ja que una tradició local diu que es van redescobrir ja al segle XI,  i la ciutat els va adoptar com a patrons, avui dia aquestes relíquies junt amb unes imatges seves es troben a l'església de la Pietat, al costat del Temple Romà. El nom Llucià ha estat bastant corrent a Vic i Osona igual que a molts altres llocs de Catalunya. Van ser els principals patrons de Vic entre 1551, ja que abans ho era St. Pere, i 1862 en que ho passà a ser St. Miquel dels Sants, fill de la localitat. Han quedat com a patrons secundaris i la seva importància ha minvat junt amb la devoció popular, però se'n fa memòria litúrgica a Vic el 26 d'octubre. 

Sant Bernat Calbó (o Calvó com es prefereix modernament, 1180 - 1243), va néixer a Reus, va ingressar al monestir cistercenc de Santes Creus, del que va ser el primer abat l'any 1214. Molt relacionat amb la catedral de Tarragona, de la que va ser canonge, el 1223 va ser nomenat bisbe de Vic, mantenint-se també com abat de Santes Creus. El Papa el nomenà inquisidor contra l'heretgia valdesa el 1232, i va participar en Corts reials, concilis de la Tarraconense i en la conquesta de València, on va celebrar la primera missa en la nova catedral d'aquesta ciutat, fent també les lleis amb les que es regiria el nou país valencià. Va morir i ser enterrat a Vic, on les seves restes es conserven a la catedral. La seva memòria litúrgia es celebra a la diòcesi de Vic el dia 25 d'octubre. 

I el ja citat en una entrada anterior, Sant Antoni Maria Claret (1803 - 1870), un sant d'una activitat excepcional i uns resultats extraordinaris, molt conegut i celebrat popularment, fundador dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts com a Claretians, en les seves branques masculina (Vic 1849) i femenina (Cuba 1855) a les que en temps moderns se n'hi han afegit d'altres, i que estan estesos per tots 5 continents, en una seixantena de països, com a missioners i educadors, i tenen moltes vocacions a l'Àsia sobretot, especialment a la Índia, d'on és el superior general actual de la congregació, però també en altres països i continents. I tot i que la seu central dels Claretians avui dia està a Roma, la Casa-mare i les restes del sant estan a Vic. La seva festa litúrgica és el 24 d'octubre, i és molt celebrada popularment, doncs hi ha molta devoció a aquest sant català universal, molt conegut i venerat arreu. 

A Vic i a Osona hi ha molts més sants, de gran importància, molts d'ells fundadors i fundadores d'Ordes d'abast internacional i fins mundial, com també màrtirs, sobretot missioners a l'estranger, però també de la guerra civil espanyola, així com beats, venerables, servents de Déu i altres que sense tenir un reconeixement canònic han fet grans coses, com molts bisbes, alguns a l'estranger, com els tres molt relacionats amb la primera Església Catòlica a Califòrnia, i arreu del món, com Pere Casaldàliga al Brasil, el bisbe Abella al Japó...i un gran nombre d'eclesiàstics, religiosos i religioses i laics. Que tots ells vetllin sempre per la diòcesi de Vic, i especialment ara que està en ple Sínode, i demanin a Déu que la renovi i revitalitzi i que es mantingui sempre cristiana i catòlica, i es pugui seguir dient de veritat: Vic, la Ciutat del Sants! 

(1) Més probablement que al nord d'Àfrica com apunta una tradició minoritària divergent; la creença sostinguda per alguns a l'Edat Mitjana que eren d'Ausa, la moderna Vic i van morir també aquí és purament llegendària. 

La ceguesa més greu

Hi ha tres tipus de ceguesa. 

La ceguesa física, biològica, és una malaltia que afecta molt, ja que no ens deixa veure el món, els altres ni a un mateix. És una minusvalia molt forta, que pot ser congènita o adquirida, i que invalida molt la vida humana normal.  Perduda la principal font d'informació sensorial, cal buscar suport en els altres sentits, molt especialment en l'oïda, que passa a ser junt amb la parla la principal funció de relació amb el món i els altres, però també s'afinen més, per compensar la pèrdua principal, els altres sentits, amb el tacte com a segon. Per sort des de fa ja temps hi ha organitzacions i sistemes d'ajuda, treballs possibles, gossos guia, l'alfabet Braille per a lectura i escriptura i recentment molts avenços mèdics en aquest camp...

També hi ha una ceguesa que se'n podria dir personal i/o social, quan una persona intel·lectualment normal no té una imatge adequada de si mateix i s'equivoca de forma sorprenent a l'escollir si estudiar o treballar, en quin camp fer-ho, en l'elecció del seu estat civil i fins i tot en la tria de parella, és a dir en les seves capacitats, aptituds, personalitat i vocació vital. És una situació molt trista, perquè en ocasions és evident a gairebé tots els qui el coneixen bé i l'estimen allò que li convindria i el faria sentir-se realitzat i feliç, excepte al propi interessat, que encara sort si es deixa aconsellar i guiar, però sovint s'obstina en la seva voluntat i en les seves decisions, sense fer cas a ningú, sinó només a si mateix. En aquest cas encara li queda el recurs, sobretot si es jove, de resar molt demanant a Déu que l'ajudi a discernir allò que li convè i el farà feliç, és a dir realitzar-se plenament a la vida, recolzant-se en els sagraments, en els fets de la vida i millor amb un acompanyament d'algú expert i savi que el conegui i  l'apreciï i el pugui guiar o almenys orientar, com un confessor o director espiritual. Aquesta ceguesa personal té una segona vessant, podent anar les dues unides o no, que és la ceguesa a les necessitats, els sentiments, els problemes i les situacions difícils dels altres, fins i tot de familiars i amics, sense adonar-se'n quan passen crisis, se senten infeliços, estan desorientats o perillen d'entrar en una depressió o prendre decisions equivocades, contraproduents i perjudicials per pertanyer, establement o temporalment, al primer tipus d'aquesta ceguesa, la personal. A vegades fins i tot quan persones ben properes es queixen, estan afectats o traumatitzats i demanen ajuda, no se'ls fa cas, pensant que no n'hi ha per tant, que exageren o que altres vegades també han passat per dificultats semblants i se n'han sortit, i ja no diguem si del que es tracta és de no saber veure una malaltia física o mental, pròpia o aliena. Aquest tipus de ceguesa, tot i no ser tan aparent ni tant inhabilitador com la ceguesa visual, també pot ser greu, si més no per les conseqüències vitals o els resultats inesperats que pot tenir, que en algún cas poden fins i tot ser tràgics. 

Però amb tot, i amb molt, la pitjor de les cegueses és la tercera, la ceguesa espiritual, que és aquella dels qui són incapaços de veure la dimensió religiosa i espiritual humana, la més alta de totes. Com si no haguessin sentit a parlar de Déu, la Santíssima Trinitat, ni de Jesucrist, ni tampoc del pecat, del perdó diví i de la gràcia, i no tinguessin present la mort, el més enllà, el judici i el destí etern. Aquesta ceguesa fa que no es vegi Déu ni en la Creació, ni en els sagraments, la pregària, les bones obres que es reben i que es fan, la providència. Aquesta ceguesa fa que no es consideri i literalment no es vegi ni la Redempció i Salvació aconseguida per Jesucrist, ni la seva personalitat tant atractiva com fascinant, ni el seu Amor i Veritat, ni la fe dels altres, ni la proclamació de la Paraula de Déu, ni l'acció divina en els sagraments, ni la protecció, ajuda i consol de la Mare de Déu, dels àngels i els sants, amb les seves intervencions normalment invisibles i discretes, però detectables pels seus efectes, ni tant sols els casos espectaculars de les aparicions i els miracles. I per tant es pensa i s'actua com si Déu i el món sobrenatural no existissin o no importessin, quan ja en aquest món són el que importa més de tot. En els casos més greus ja no es fa cas, i en ocasions ja ni es sent, a la pròpia consciència, la veu de l'Esperit Sant en nosaltres. I aquesta ceguesa és realment terrible, perquè les seves conseqüències, si no es soluciona ni es fa cas als altres que si tenen aquesta visió, no són solament temporals i mundanes, sinó que poden comprometre molt seriosament i tràgicament la vida futura, definitiva i eterna. És la ceguesa més terrible, perillosa i de pitjors efectes. 

Què cal fer en aquest cas? No està tot perdut, perquè fins i tot així es pot fer la trobada amb Jesucrist, el qui essent Déu i home, havent vingut a rescatar els pecadors, pagant per ells,  havent mort i ressuscitat per nosaltes i existint ara arreu i sempre, ens pot i vol guarir i salvar. Ell, amb el seu Amor infinit, ja que Déu és Amor, ens ofereix el perdó, la curació, la llum i la pau. Quan parlem amb Ell i ens digui "Què vols que faci per tu?" diguem-li "Senyor Jesús, feu que hi vegi!", petició a la que podem afegir-ne d'altres, segons allò que més necessitem, un cop ho veiem: "Senyor Jesús, dona'm fe", "Senyor Jesús, ensenyeu-me a pregar", "Senyor Jesús, feu que estimi, que us estimi i estimi el meu proïsme per amor a Vos", "Senyor, feu-me bo, feu-me com Vos voleu que sigui", "Senyor, doneu-me l'Esperit Sant!"... 

Com també podem lloar-lo i adorar-lo, oferir-nos a Ell pel que vulgui de nosaltres i  agraïr-li el seu Amor i totes les seves bondats i dons, especialment aquell tan gran d'haver-nos donat a la seva pròpia Mare, la Verge Maria, com a Mare nostra del Cel, per tal que ens cuidi, guiï, consoli, ajudi i protegeixi amb la seva presència maternal, la seva intercessió poderosa i la seva funció de mitjancera de totes les gràcies, com també haver-nos donat  la protecció i intercessió d'àngels i sants...

La curació de Bar-Timeu: trobar Déu i veure el Paradís

La Paraula de Déu del diumenge 30 de durant l'any, en el cicle B que correspon a l'any 2021, ens parla de que Jesucrist és aquell qui pot i vol curar-nos, en aquest cas concret a un cec al qui al sentir que el crida per tal que s'apiadi d'ell, el fa venir amb Ell, li demana que vol que li faci, li concedeix la seva petició de poder veure-hi i, a més aquest, havent recuperat la vista i ja veient, segueix a Jesucrist. 

És una història molt completa, que cal considerar bé en tots els seus punts, per aprendre d'ella per a les nostres situacions personals i, si s'escau, col·lectives i tot. 

En primer lloc, la ceguesa és una malaltia molt invalidant, perquè els éssers humans rebem la major part de la informació sobre el món a través dels ulls i del sentit de la vista, que és el que ens permet veure paisatges i ambients, persones i rostres, saber on som i com som, orientar-nos i guiar-nos en els desplaçaments. En aquella època la gent solia pensar que era un càstig degut a una culpa del qui la patia o dels seus pares, tot i que Jesús desmenteix això quan li pregunten pel particular en una altre ocasió, i d'aquesta manera l'invident patia una altre discriminació afegida. Inhabilitat pels treballs habituals del seu temps i sense més suport llavors que la seva família, el seu destí era pidolar, demanar caritat a la gent, confiant en la seva benevolença. 

Bar-Timeu, sent passar gent, usant el principal sentit que li queda, la oïda, i s'assebenta que passa Jesús amb gent que l'acompanya i el segueix. És l'oportunitat de la seva vida i no la perd, perquè havia estat atent a les notícies que li havien arribat sobre Jesús, que predicava i feia miracles, confia o almenys intueix que si algú el pot guarir i tornar-li la plenitut humana és Ell i per això es posa a cridar fort i ho fa amb molt d'encert: "Jesús, Fill de David, apiadeu-vos de mi!". Reconeix i proclama la condició messiànica del Senyor i suplica decididament per la seva misericòrdia. 

Els acompanyants de Jesús al principi tenen una reacció ben estranya, sabent com és de bo Jesús, com estima, es compadeix i cura, i fa miracles. No se'ls ocurreix altre cosa que dir "Calla, no molestis al Mestre", potser perquè estava predicant tot caminant o ocupat amb una altre cosa, potser encaminant-se a un lloc determinat, potser també perquè els més propers a Ell hi estaven conversant. Però de qualsevol manera no s'entén aquesta actitud i menys en un seguidor de Jesús. Aquests que el volen fer callar i dejar-lo sense la trobada amb el Senyor, com si aquest no hagués passat davant seu i el cec no podés aprofitar-ho per fer-ne una trobada, són cecs d'una altra mena, cecs socials respecte a les necessitats i els desigs i els drets dels altres. Ja en parlarem d'aquest altre tipus de ceguesa. 

Però Jesús sí que veu el cec i està prest a detenir la seva marxa davant la seva crida, li presta atenció, és sensible a la seva situació i el seu sofriment igual que ho és a la constatació de la fe de Bar-Timeu en Ell i de la voluntat de demanar-li ajuda, confiant en que l'encontre amb el Senyor li pot canviar la vida d'una manera decisiva i per bé, a millor. Al contrari que els acompanyants, Jesús es para i diu que el cridin perquè vingui amb Ell. Així ho fan els qui abans li ho impedien o li possaven trabes, perquè en l'actitud de Jesús han vist i comprès el que calia fer en un cas així. Ara li diuen que s'aixequi i que hi vagi, que el Senyor el crida. 

Bar-Timeu s'aixeca d'una revolada, sabent que en la trobada amb Jesús està en el punt decisiu de la seva vida i va ràpid cap a Ell. Ho fa amb decisió i valor, amb fe i esperança en Jesús i en el que en pot resultar per a ell. 

Jesús li pregunta "Què vols que et faci?". És evident que està cec i allò que voldria, però el Senyor sempre respecta la llibertat humana, la trobada personal, potser vol saber fins a quin punt arriba la fe d'aquell pobre necessitat, i a més deixa obert a que li demani el que aquest vulgui, donant-nos així un model per a nosaltres. I la fe de Bar-Timeu és extraordinària: "Senyor, feu que hi vegi!", sembla que demani l'impossible. I davant aquella fe i esperança tan grans, davant també d'aquella humilitat conscient de la seva necessitat, que no dubta en demanar coses grans, Jesús li ho concedeix, "Que es faci com demanes". 

I Bar Timeu a partir d'aquell moment hi veu, la seva vida s'omple de llum i per l'acció de Jesús és conscient del món i de la gent, però sobretot, i encara més, veu físicament a Jesús, al que abans només oïa, i per tot això se n'adona de la seva divinitat, que corrobora mirant-lo. La trobada amb Jesús li ha proporcionat la meravella del canvi miraculós i la felicitat més gran: veure-ho tot, i veure a Jesús!

I el segueix. Un cop l'ha conegut, ha experimentat la seva acció salvadora, que supera tot allò humanament possible, i l'ha vist personalment, ja no vol separar-se d'Ell. Bar-Timeu ha trobat la gràcia divina i s'aferra a ella, perquè sap el que es viure en les tenebres i en el desconsol i sap amb qui ha trobat la llum de la vida i el consol. És un cas real, històric, però al mateix temps és un exemple i model per a tots els homes i això ja és un segon gran miracle. En l'actitud de Bar-Timeu hem de veure com hem de fer la nostra personal trobada amb Jesús, quan encara no el veiem però sí que sentim a dir que hi és i que passa. Confiar, creure, aprofitar l'ocasió de la trobada quan és el moment, en els sagraments, en l'oració, en les bones obres fetes a aquells amb qui el mateix Jesús ens diu que s'identifica, coneixer-se un mateix i ser sincers i valents, alhora que humils, en la nostra crida i en la nostra petició de que Jesús ens salvi, ens arregli la nostra vida, ens faci dignes, ens retorni la integritat de la condició humana original malmesa pel pecat, que ens alliberi de la nostra foscor i que ens poguem veure a nosaltres, als altres, a tota la Creació, i sobretot a Ell. Quan hem trobat això ho hem trobat tot i no cal buscar més, perquè hem trobat Déu. I com Bar-Timeu hem de saber no sols acollir el regal amb una gran gratitud sinó restar sempre amb Aquell qui ens ha fet el regal, que també ens n'ha fet molts més abans, que ens el fa el més gran encara amb la seva presència i companyia, i que ens en farà encara molts més en el futur, fins que finalment ens faci el regal definitiu de la vida eterna. 

  

Un sant molt nostre

Sant Antoni Maria Claret (1803 - 1870) és un sant molt català. És un sant molt nostre que alhora, per la seva faceta de fundador d'una Orde missionera, és també un sant mundial. 

El seu lema era "La caritat del Crist ens esperona",
seguint una frase de St. Pau. També deia "Enamora't
del Crist i del proïsme i faràs coses grans a la vida"

Un gran predicador, d'una activitat extraordinària i incansable, la majoria dels pobles de Catalunya tenen alguna anècdota relacionada amb aquest sant: "aquí a l'entrada del poble va arribar sense diners i sense haver pres res després de moltes hores de camí i devant d'una fonda una persona que no el coneixia, o no el va reconèixer, ni sabia res de la seva situació, espontàniament se li va dirigir i li va dir que entrés a menjar, que li ho pagava ell..." s'explica per exemple en una població d'Osona (1), o també en llocs quan uns bandolers el van parar i assaltar mentre feia camí per les muntanyes i no sé sap perquè van dessistir de robar-lo, potser perquè ells sí que el coneixien i el van reconèixer (2). També es citen l'èxit excepcional en penediments i conversions de les seves predicacions i missions, molts miracles que va fer, les oposicions i hostilitats que va tenir que afrontar i que va superar amb éxit... 

Va ser sacerdot, bisbe i arquebisbe, i va exercir la seva labor apostòlica tant a Catalunya com a Espanya, a Canàries, a la Cort de Madrid com a confessor i conseller de la reina, i a Cuba com arquebisbe, principalment. Exiliat a partir de 1868 i perseguit també a l'estranger, ja que al llarg de la seva vida va sofrir diversos atemptats, va poder assistir al Concili Ecumènic Vaticà I a Roma el 1869 - 70, on va ser un dels defensors del dogma de la infal·libilitat papal. Poc després, perseguit a Prades per la inquina anticlerical, exacerbada pels seus èxits, va morir exiliat i amagat al convent cistercenc de Fontfroide al  Sud de França, prop de la frontera espanyola.

Representació artística de la fundació de la congregació
 a una cel·la del Seminari de Vic, el 16 de juliol de 1849

El fet més conegut de la seva vida i el que destaca com a un dels grans sants fundadors, va ser que amb un grup de sacerdots deixebles seus va formar a Vic la congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, el 16 de juliol de 1849, dia de la Mare de Déu del Carme. Perquè una de les característiques de la seva espiritualitat, i de la dels seus fills espirituals, és la d'una gran devoció a Jesucrist i també a la Mare de Déu, especialment en la invocació del seu Immaculat Cor. El 27 d'agost de 1855 va fundar a Cuba, llavors espanyola, junt amb Maria Antonia Paris (1813 - 1885) les Missioneres Claretianes. L'objectiu era no sols la predicació i l'evangelització a les missions, sinó també "la renovació de l'Església, posant en peu l'Evangeli i ser més fidels a Crist vivint amb radicalitat la pobresa i la caritat, treballant incansablement per difondre la Bona Notícia". Una de les primeres coses que van fer va ser lluitar contra l'esclavitud a l'illa. Un dels màxims impulsors de l'expansió de l'Orde va ser el seu successor, el P. Josep Xifré (1817 - 1899) que va ser general dels Claretians durant 41 anys, del 1858 al 1899, i en el seu temps van passar de tenir una casa i 16 membres,  a tenir-ne 61 amb 1 300 missioners, amb missions a Cuba (1880), Guinea Equatorial (1883) i Mèxic (1884).    

Durant la Guerra Civil de 1936 - 1939 a Espanya els claretians van tenir moltíssims màrtirs, molts d'ells novicis o recent ordenats, dels quals la majoria ja han estat beatificats i estan en camí de canonització. En aquest temps les restes del P. Claret, ja beat des del 1934, van ser salvades en ser amagades per persones pietoses sota un munt de llenya en els baixos d'un edifici del carrer St. Miquel dels Sants de Vic, que quasi miraculosament no va ser mai revisat ni escorcollat, o no li van trobar i així es van preservar. Després foren posats en la nau principal de la Casa Mare claretiana de Vic, l'església de la Mercè, on estigueren a la vista per a les visites i en els oficis litúrgics al costat de l'altar,  fins que fa uns anys van ser portades a una nova urna en la cripta de l'església, a l'entrada d'on es celebren les misses diàries. 

La Creu del cim del Matagalls al Montseny 

És tan ingent la labor i el llegat del P. Claret que és impossible abarcar-ho tot en un article. La seva "Autobiografia" i els Escrits Complets, la fundació d'una llibreria i modernament l'Editorial Claret, l'Espai Claret i els grups i esplais de jovent... De la seva biografia, una anècdota però prou important, com la Creu que plantà al cim del Matagalls, al Montseny, que era com va dir ell mateix o algú proper seu "com senyar Catalunya", a la que ha seguit la tradició de fer-hi una pujada i un Aplec al cim, amb Missa, havent-hi persones que hi han pujat i assistit 25 i fins 50 vegades, tant saltejades com consecutives. Tant ressò i tanta continuïtat han tingut les tradicions per ell iniciades. 

L'escola del Cor de Maria de Barcelona, avui escola Claret

Qui això escriu, l'autor d'aquest blog, te en St. Antoni Maria Claret un dels seus dos sants educadors, ja que de nen va assistir a classes de parvulari i de primària al Col·legi del Cor de Maria de Barcelona, que estava prop d'on llavors viviem i que estava en el carrer que abans ja es deia Pare Claret i que des de la seva canonització com a sant l'any 1950 va rebre el nom de carrer St. Antoni Maria Claret. Allà hi vaig fer els primers estudis des de finals dels anys 1950s fins al 1962, junt amb el meu germà Jordi, i allà també hi exercia el meu pare Ricard Lázaro Sanromà (1923 - 2008) molt devot d'aquest sant i relacionat amb aquesta institució educativa, essent professor de Física i Química i de Matemàtiques dels alumnes de 5è i 6è de Batxillerat i de Preuniversitari, essent molt conegut i apreciat per la direcció i religiosos, professors i alumnes, en els bastants anys en que hi va exercir durant els anys 1950s i primers 60s (3). I després d'uns anys a l'Acadèmia Lepanto, ja que vam anar a viure a l'octubre del 1962 a un pis del carrer València, portat per una directora i professora també molt catòlica, Mercè Boronat (n. 1915), el meu segon sant educador és St. Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719), ja que després vaig estudiar amb els Germans de les Escoles Cristianes al col·legi La Salle Gràcia (1965 - 1967) i, per canvi de residència, a La Salle Manlleu (1967 - 68). L'ensenyament que em van donar en totes aquestes escoles, en la fase formativa de la meva vida, m'ha influit molt positivament tant en el camp religiós, que és el principal, com en l'acadèmic i en la vida personal. Crec que m'ha marcat molt i per be ser alumne dels col·legis Claret i La Salle. 

Canonització de St. Antoni Maria Claret a Roma, 7 de maig de 1950

Però a més St. Antoni Mª Claret és un dels meus sants de referència, junt amb primer lloc i davant de tot la Verge Maria en diverses advocacions seves, i després St. Josep, St. Joan Baptista, St. Pere, St. Pau, St. Joan (4), St. Jaume, St. Simeó Estilita, St. Agustí, St. Gregori Magne, St. Bru, St. Domènec, St. Francesc d'Assís, Sta. Clara, Sta. Caterina de Siena, St. Bernardí de Siena, St. Joan de Capistrano, St. Joan Fisher, St. Tomàs More, St. Ignasi de Loyola, St. Francesc Xavier, Sta. Teresa de Jesús, St. Felip Neri, St. Joan de la Creu, St. Francesc de Sales, St. Martí de Porres, St. Pere Claver, St. Josep de Cupertino, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, St. Joan Bpta. de La Salle, St. Alfons Maria de Liguori, St. Benet Josep Labre, St. Joan Bta.Maria Vianney, Sta. Joana Jugan, Sta. Caterina Labouré, Sta. Àngela de la Creu, Sta. Teresa de Lisieux, Sta. Gemma Galgani, St. Pius de Pietrelcina, Sta. Faustina Kowalska, Sta. Teresa de Calcuta i uns quants d'altres (5). I això per una mena de decisió i elecció personal, com de simpatia, tant conscient com gairebé inconscient. En diferent mesura i extensió tots ells m'han atret i han influït en la meva vida, per la seva personalitat, pels seus escrits o per la seva obra o les devocions per ells propagades. N'he citat uns 50, i segur que me'n deixo d'entre els que recordo més o hi sintonitzo més, però és que de sants n'hi ha moltíssims, molts milers, i tots de personalitat única, extraordinària i summament atractiva. I entre ells n'hi ha alguns a qui recorro i reso i St. Antoni Mª Claret és un d'ells. Com també a part de les parròquies corresponents i de la catedral, a les esglésies on més anavem a Missa a Barcelona era a la del Cor de Maria dels Claretians, a la Sagrada Família, que als anys 60s s'hi podia anar a Missa a la cripta, i després quan erem a Osona, sobretot als Claretians de Vic i després a l'església del Remei dels franciscans. 

I la nostra relació familiar amb St. Antoni Mª Claret no acaba aquí. Venint de la situació dita de Barcelona a l'anar a viure a Vic vam fer-ho en el pis on havien estat les seves restes amagades a un racó de l'entrada i anavem a Missa a la Mercè, l'església dels Claretians a Vic, on està el convent i casa mare, el seu cos i el museu, i així ho vam fer durant dos anys fins que ens vam traslladar al poble de Folgueroles, el bressol de Verdaguer. 

I encara, de claretians n'he conegut molts, entre mestres del col·legi, directius i membres de la congregació, sacerdots oficiants de misses, confessors - solia anar a confessar molt amb ells i ho vaig fer durant molts anys - professors, promotors de viatges... Amb la seguretat de deixar-me'n molts, en cito uns quants, com els pares Pius Tamarit, Julián Pastor (6), Cándido Palacín (7), José Luis Brasero (8), Ramon Caralt, Joan Soler, els germans Anton Mª i Josep Vilarrubias,  un bisbe a Segòvia, uns missioners al Japó, un d'ells bisbe... Un claretià molt famós dels nostres temps és el bisbe Pere Casaldàliga 

A més de en la història de l'Església, el conegut en vida com el Pare Claret, també té un paper molt important a la història de la nació catalana i la seva cultura, tant per la seva predicació itinerant en català per la majoria de les poblacions catalanes, com pels seus llibres, fulletons i fulles en català per a l'evangelització i catequesi. És una figura coneguda i popular arreu de Catalunya a l'alçada de Jacint Verdaguer, Balmes, el bisbe Torras i Bages, el canonge Collell, Gaudí, Joan Maragall... i molts altres sants i escriptors, artistes i científics destacats. Però el Pare Claret és famós també a tota Espanya i a molts països d'Amèrica, notòriament a Cuba. L'Orde per ell fundada, els coneguts popularment com Claretians, estan estesos per molts països del món com a missioners i educadors, i així tant la seva figura com la ciutat de Vic i molts llocs de Catalunya relacionats amb ell com Sallent, també han estat i són coneguts per aquest fet. 

És també des de l'any 1954 un dels reconeguts oficialment com a catalans il·lustres i un quadre seu està a la gal·leria de catalans il·lustres de l'Ajuntament de Barcelona, inaugurada el 1871, junt amb altres com Jaume Balmes (1880), St. Ramon de Penyafort (1888),  Jacint Verdaguer (1906), Antoni Gaudí (1967) i Joan Maragall (1971), essent aquest l'última incorporació dels 47 representats.  

I fa poc es va estrenar a Vic la pel·lícula "Claret" on es parla de la seva vida vista a través d'un autor espanyol que primer n'era detractor, perquè es creia el que la propaganda ideològica anticristiana deia d'ell, però que investigant la seva vida se'n va adonant que tot allò del que se l'acusava, a vegades de manera ben grollera i fins obscena, no eren ni tan sols difamacions exagerades sinó veritables calumnies del tot falses i infundades, i de contrari es va fent partidari seu. Com succeeix a la gran majoria dels qui s'interessen per la seva vida i la investiguen a fons.  

Un sant molt nostre, i com a tal un gran amic al Cel. 

(1) A St. Quirze de Besora o un poble proper del Bisaura, si no m'equivoco. 

(2) D'aquesta altre anècdota no estic tan segur, però recordo haver-ne sentit o llegit alguna cosa. 

(3) En unes converses amb uns claretians no fa gaires anys, em deien que el meu pare encara era  recordat en el Col·legi del Cor de Maria de Barcelona, tot i els més de 50 anys que havien passat, per part dels qui l'havien conegut , molt especialment estudiants seus, com també algun claretià o col·lega ja molt gran d'edat, ja que a més de ser un excel·lent mestre, del que molts alumnes  es van fer posteriorment científics, eclesiàstics o religiosos, també va tenir una personalitat molt cordial i generosa, que el feia molt apreciat, ja que es preocupava per la gent, mirava de solucionar-los problemes que tinguessin, s'avançava a despertar intel·ligències i encertar sortides d'estudis o treballs...

(4) Quan era jove, l'Evangeli que més m'agradava era el 4t, el de St. Joan. 

(5) Com St. Ricard, de qui porto el nom, però en sé poca cosa i ni tant sols ser en honor de quin dels sants d'aquest nom m'el van posar; des que visc a Osona i més encara des que sóc diaca i prevere n'he afegit diversos com St. Miquel dels Sants, St. Martí, St. Quirze i Sta. Julita, St. Hilari, etc. I dels meus preferits o pels qui he notat una simpatia espontània n'hi ha molts més però farien la llista molt llarga: Sta. Maria Magdalena, el bon lladre de la creu, el centurió convertit, apòstols, evangelistes, màrtirs, pares apostòlics, pares i doctors de l'Església, molts altres sants i santes... 

(6) Un dels superiors, molt amic del meu pare, i autor del llibre "Raza de hombres que buscan a Dios".

(7) Un altre amic del meu pare.  

(8) Autor de "Ajedrez para niños", que va deixar la congregació. 

El sacerdot frare franciscà que salvà l'Europa cristiana

Sant Joan de Capistrano (1386 - 1456) va ser un pare franciscà, amic i deixeble de St. Bernardí de Siena (1380 - 1444), que es va destacar per diversos fets ben especials a la seva vida, en la que va ser un predicador d'una eficàcia extraordinària, que en una ocasió va reunir 126 000 persones en una localitat per escoltar-lo, i que també va ser inquisidor i líder de la Croada contra els turcs otomans que avançaven irresistibles pels Balcans. 

Potser un dels episodis més coneguts de la seva vida és que essent de família noble i rica es va casar amb una jove bellíssima de la seva mateixa condició social, però el matrimoni no es va arribar a consumar, perquè va ser detingut i empresonat per una falsa acusació política. A la presó va tenir una visió de St. Francesc d'Assís que el convidava a ingressar a la seva Orde per salvar-se i salvar moltes més ànimes. Al principi s'hi va ressistir, però després reflexionant es va convèncer i va decidir no consumar el seu matrimoni, demanar-ne l'anul·lació i entrar en la vida religiosa, intentant convèncer a la seva parella que fés el mateix. 

Sant Joan de Capistrano amb el seu amic i mestre Sant Bernardí de Siena

Va ser un gran lluitador contra les heretgies i com a inquisidor també va lluitar per desenmascarar i convertir els heretges i els falsos cristians (1), així com perseguir els delictes sectaris, en la qual cosa va desplegar també una gran activitat. Com St. Bernardí de Siena va ser també un gran introductor, partidari i propagador de la devoció al Nom de Jesús, vencent amb la claredat i autenticitat de la seva exposició les sospites, controversies i oposicions que inicialment va despertar com a novetat. Tots dos també compartiren el fet que després dels seus sermons i predicacions populars, la gent feia piles d'objectes de luxe innecessaris i els cremava en les anomenades "fogueres de les vanitats", avançant-se mig segle a les que més tard faria i dirigiria Girolamo Savonarola (1452 - 1498) a Florència. 

La presa de Constantinoble pels turcs otomans l'any 1453 va significar una gran commoció per tot el món cristià, augmentada encara pel fet que aquests invasors avançaven pels Balcans, amb una gran força militar.  St. Joan de Capistrano, que ja havia servit a diversos papes com a conseller, diplomàtic i enviat seu i ho havia fet amb gran encert, prudència i saviesa, i havia sigut també conseller del rei hongarès Joan Hunyadi (1407 - 1456), va ser encarregat pel papa Calixt III de predicar la Croada contra els turcs i així ho va fer per diversos països d'Europa central i oriental, aconseguint reunir un exèrcit de desenes de milers de voluntaris, amb els quals va marxar contra les forces otomanes. 

A Belgrad, que es defensava del setge otomà,  es van trobar els dos exèrcits i tot i que l'exèrcit turc era molt superior en nombre, en armament, inclosos centenars de canons i vaixells, i en entrenament i experiència militar, estant dirigit personalment per Mehmet II (1432 - 1481), el soldà que havia conquerit Constantinoble  només 3 anys abans, St. Joan de Capistrano va animar al rei Hunyadi i a les forces hongareses, sèrbies i de reclutes voluntaris, molt inferiors en nombre, armament i preparació, no sols a ressistir el setge sinó, sorprenentment, a prendre la iniciativa atacant. Davant la inicial reticència, St. Joan de Capistrano va posar-se al capdavant i agitant una bandera amb una creu i cridant "Jesús, Jesús, Jesús!" els va convèncer d'avançar i els enardits combatents van irrompre en el camp i el campament turc amb una força inaudita, els enemics van ser abassegadorament derrotats i es van donar massivament a la fugida i el mateix soldà Mehmet II va ser ferit, tot i que va poder escapar i recuperar-se. Els cronistes diuen que una por inexplicable s'apoderà dels soldats turcs, desenes de milers van morir i es van replegar amb 140 carros plens de ferits, perdent també 200 grans vaixells fluvials i 300 canons, que o van ser destruïts o van passar a mans dels cristians. Quan ja lluny del camp de batalla Mehmet II se'n va adonar de la magnitud de la derrota i de que la majoria dels seus generals i caps militars havien mort, es va voler suicidar, però finalment el van dissuadir de fer-ho i van retornar a Constantinoble. Unes cròniques turques diuen "al setge de Belgrad, el juliol de 1456, es va decidir el futur del Cristianisme". Per això a aquest sant sacerdot se l'ha considerat "el salvador d'Europa".  

Aparició de St. Joan de Capistrano a St. Pere d'Alcàntara, 

Acabada la batalla, però, la pesta es va estendre per la zona. Hunyadi va morir d'ella al mes d'agost i St. Joan de Capistrano el 23 d'octubre. D'alguna manera es pot dir que van donar la seva vida per salvar l'Europa cristiana. I Belgrad, gran centre fluvial dels Balcans i ciutat-fortalesa fronterera, seguiria essent cristiana durant força mes de mig segle i no seria conquerida per l'Imperi Otomà fins l'any 1521, per Solimà el Magnífic. 

St. Joan de Capistrano és el patró dels capellans castrenses i dels juristes, així com de Belgrad. Avui dia diverses localitats a Califòrnia porten el seu nom. Que ell demani a Déu que ens animi i doni forces per a lluitar valerosament i vèncer als enemics, tant espirituals com terrenals i tant individuals com col·lectius, de la nostra ànima! 

(1) La Inquisició no perseguia als que obertament eren d'altres religions i vivien acceptats per les autoritats del país com a tals, a no ser que cometessin delictes. El seu objectiu eren els falsos conversos, als que la institució examinava i si els trobava culpables de fingiment, pràctica en secret d'altres religions, heretgies o sectarismes, i no es penedien, els denunciava a l'autoritat civil, que era la que els imposava la pena, establerta legalment. En aquella època això era una qüestió d'Estat i als falsos creients obstinats o relapses se'ls considerava traidors i quintacolumnistes, gairebé com els espies o sabotejadors avui dia.