El Sagrat Cor de Jesús i l'Amor diví

Santa Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1690) va experimentar diverses aparicions de Nostre Senyor Jesucrist, quatre entre 1673 i 1675, en les que li manifestava l'Amor del seu Sagrat Cor a la Humanitat, li demanava promoure la devoció a aquest Sagrat Cor i li feia unes promeses de protecció i salvació pels que en fossin devots, davant dels perills que tots passem en aquesta vida de la nostra existència a la Terra. 

La devoció al Sagrat Cor de Jesús, que
tant ens estima i que vol la conversió i la
salvació dels pecadors pel seu Amor diví.

I ella, amb la força espiritual que li donaven les aparicions de Jesús, va promoure la devoció al Sagrat Cor tal com Ell li havia manat i així ha arribat a tot el món aquesta proposta de santedat, de la que ella ja en va ser la principal exponent. 

Aprofitem tan gran do d'Amor i agraïm-li al Sagrat Cor de Jesús, essent-ne ben devots tota la vida, per tal de tenir-lo ben a prop tota la nostra vida i així arribar amb confiança i seguretat a la Glòria del Cel amb Ell!.

Jesús de Teresa

Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582) és una gran santa carmelita i un cim del misticisme.

Retrat pintat per fray Juan amb la santa posant per fer-lo,
l'any 1576 quan tenia 61 anys, l'únic que se li va fer en vida

De Santa Teresa, la reformadora i fundadora carmelita, es coneixen sobretot els seus escrits, com Las Moradas o El castillo interior, Camino de perfección, Libro de su vida, Las Fundaciones...en un estil volgudament atropellat i enrevesat, escrivint com parlava i pensava, un tipus d'escriure que no seria recuperat com a estil literari fins al segle XX, fins i tot s'ha dit que essent molt culta i educada semblava que volia expressar-se de forma popular i sense polir, potser com a humilitat, més necessària encara quan tractava temes tan elevats de la intimitat amb Déu. 

També se la coneix per frases com "Vaya a la cruz como a la mesa, vaya a la mesa como a la cruz" posada al menjador o "Esta casa es un Cielo para los que no quieren hacer su voluntad, sinó la de Dios". 

D'ella va dir en una ocasió un visitant eclesiàstic: "no es mujer, sinó varón, y de los muy barbados", referint-se al seu caràcter fort i aparentment "viril" per a la mentalitat de l'època, acostumada a un altre tipus de comportaments femenins.  Per exemple, de jove i quasi de nena, a més de voler anar a terres de moros per morir màrtir, també jugava de tant en tant partides d'escacs i segons sembla solia guanyar als seus oponents masculins, ja que era un joc considerat d'homes. I al llarg de la seva vida va tenir present el record dels escacs, que surten citats en alguna ocasió en els seus escrits. 

Però alhora Sta. Teresa d'Àvila, tot i que valenta, animosa i decidida, era una dona de cap a peus. En ocasió en que li feren un retrat es diu que va comentar "que Déu et perdoni, pintor, perquè podent-ho fer millor m'has tret desfavoreguda" i en una altra ocasió, sentint a algú que deia alguna cosa al respecte, va dir "a les dones no se'ns coneix tan fàcilment". 

La seva relació amb Déu també era franca i sincera. En una ocasió, després d'un moment particularment intens d'interactuar amb Ell, es va caure i es va fer mal a una cama. En la següent aparició se'n va  queixar a Jesús i aquest li va contestar "així tracto als qui tinc per més amics" i ella li va respondre "serà per això que en te tants Vostra Majestat".

Amb Jesucrist tenia una relació de plena confiança, d'amistat i amor, corresponent a l'Amor diví. I era mutu: en una ocasió li va dir "sóc Teresa de Jesús" i Ell li va contestar "i jo, Jesús de Teresa".

Que Sta. Teresa i la família carmelita preguin Déu per tots nosaltres, per tal que poguem trobar-nos un dia amb ells al Cel! 

El Papa del somriure, camí dels altars

Joan Pau I (1912/1978 - 1978), conegut com "el Papa del somriure" serà beatificat properament, per un miracle atribuït a la seva intercessió. 

Com a Papa va ser com un estel fugaç, ja que només va ser-ho 33 dies, al setembre de 1978. Any al que se li ha dit "dels 3 papes" ja que durant el mateix foren successivament papes St. Pau VI (1963 - 1978), Joan Pau I (1978) i St. Joan Pau II (1978 - 2005).

Essent que St. Joan XXIII (1958 - 1963) també ha estat canonitzat, amb el nou beat tots els papes del Concili Vaticà II (1962 - 1965) i del postconcili, des de 1965, estaran als altars o camí d'ells. 

Donem-ne gràcies a Déu! 

El missatger portador de Crist

Cristòfor Colom (c. 1451 - 1506) és un dels personatges més importants de la Història, per la repercusió posterior del seu viatge naval a través de l'Atlàntic fins a les illes del Carib l'any 1492 i el seu retorn amb notícies del fet el 1493. Hi ha un canvi decisiu en el desenvolupament històric posterior, a part que és un dels fets que marquen el període d'inici de l'Edat Moderna. 

Un retrat primerenc de Colom, c. 1520

El seu nom ve a significar "colom portador de Crist" i com que els coloms han tingut una funció de missatgers, és podria dir encara com "missatger portador de Crist". Un nom profètic de la seva missió. 

Reconstrucció moderna de les carabel·les colombines de 1492,
eren molt més petites i menys nombroses, tres, que els gegants i
molt nombrosos vaixells de Zheng He, quasi un segle anteriors, 
però el seu impacte hisròric va ser incomparablement més gran.

Els canvis que fan nèixer l'Edat Moderna, finalitzant els temps medievals, són molts. La caiguda de Constantinoble en poder dels turcs otomans i el final de la guerra dels Cent Anys entre França i Anglaterra el 1453 s'ha pres com a fita, però també s'hi poden considerar els primers llibres publicats per la impremta occidental per Gutenberg c. 1450 - 1454, una data molt semblant. La presa de Granada i el final de la Reconquesta hispànica el 1492, junt amb el viatge de Colom i l'expulsió dels jueus dels regnes de Castella i Aragó el mateix any, que és també el de la publicació de la Gramàtica castellana de Nebrija. El regnat dels Reis Catòlics entre 1474/1479 - 1504. Els tractats de repartiment de les noves terres descobertes, i en certa manera del món sencer, entre Espanya i Portugal pels tractats del 1493 i 1494. L'èxit final de les metòdiques i sistemàtiques expedicions marítimes portugueses iniciades pel prícep Enric el Navegant a la primera meitat del segle XIV, amb l'arribada de Vasco de Gama a Calicut a la Índia el 1498 i les posteriors arribades d'Alvaro Cabral al Brasil el 1500 i dels navegants portuguesos a Malaca (1511) i a les Illes de les Espècies que eren l'objectiu, a Cantó, Xina (1512) i finalment a Tanegashima, Japó, el 1542/43. El mapa de Waldseemüller (1507) amb les notícies d'Americo Vespucci sobre un nou continent, Amèrica. El creuament per part de Vasco Núñez de Balboa de l'istme de Panamà fins a veure el Mar del Sud el 1513. Les tesis de Wittenberg de Luter del 1517 i tot el que van suposar posteriorment i fins ara. L'expedició iniciada per Magallanes el 1519 i completada per Elcano el 1522, que va ser la primera en circunnavegar la Terra, navegant sempre cap a l'Oest, demostrant així físicament l'esfericitat del planeta. La conquesta per Hernán Cortés de l'imperi asteca el 1521 i per Pizarro de l'imperi inca el 1533. El principi de la teoria heliocèntrica del Sistema Solar, un canvi radical en el coneixement humà de l'Univers, que Copèrnic tenia en ment ja tant d'hora com el 1512, però que no es va difondre fins el 1540 i sobretot amb la publicació del llibre De revolutionibus orbium coelestium el 1543, i que encara tardaria un segle o dos en ser acceptat generalment, però del que des d'aleshores ja s'en parlava. El mateix any 1543 es publica l'obra d'anatomia humana de Vesali. Hi ha qui té en compte també l'aparició dels llibres Elogi de la follia (1509) d'Erasme, El cortesà (1528) de Castiglione i sobretot El príncep (1532) de Maquiavel. Tot un conjunt de descobriments, exploracions, conquestes i colonitzacions que inauguraren un món diferent i per tant nou, en el que la gesta de Colom i els seus 4 viatges a través de l'Atlàntic fins el mar Carib entre 1492 i 1504 hi tingueren un paper fonamental, decisiu. 

I que tenen tots aquests personatges en comú? Que tots ells eren no sols cristians sinó concretament catòlics, fins i tot Luter, Zwingli, Enric VIII i Calví, que després se'n van separar i foren els fundadors del protestantisme i l'anglicanisme, però que tots ells van ser batejats i educats com a catòlics. Tots els altres citats no sols van ser catòlics sinó que se'n van mantenir fins al final de la seva vida, i la majoria van ser a més no sols creients i practicants sinó devots i fervorosos. 

I no són els únics. Fins i tot si considerem només a partir del triomf del Cristianisme a l'Imperi Romà al segle IV, després dels inicials segles de persecucions, la major part dels grans personatges històrics mundials, per exemple els recollits en la classificació "Els 100" d'un article de l'astrònom Michael H. Hart del 1978, són no sols cristians sinó concretament catòlics. Alguns d'ells, d'aquests personatges decisius en la Història Universal, són per exemple Constantí i Teodosi (segle IV), St. Agustí (s. V), Justinià (s. VI), Carlemany (s. VIII-IX), Otó I (s. X), Guillem el Conqueridor, Urbà II (s. XI), Gutenberg, els Reis Catòlics, Colom, Leonardo, Vasco de Gama (s. XV), Pizarro, Cortés, Miquel Àngel, Copèrnic, Carles V, Felip II (s. XVI), Cervantes, Shakespeare* (s. XVI-XVII), Galileo**, Descartes, Pascal (s. XVII), Lavoisier, Mozart (s. XVIII), Beethoven, Mendel, Pasteur, Mercalli (s. XIX), Fleming, Lemaître, J. Kennedy (s. XX)... per citar-ne només alguns sense tenir en compte, tot i alguna excepció inevitable, els sants ni els papes en general***, tot i haver-n'hi moltíssims d'extraordinariament influents en l'esdevenir mundial, ni per l'altre cantó els grans que canviaren de religió o ho foren només nominals, que també n'hi ha i de ben destacats****.  

* Cada cop està més clar que Shakespeare no era sols un filocatòlic o simpatitzant del Catolicisme, com sempre s'havia sostingut, sinó que era un criptocatòlic o catòlic amagat i hi ha documents, com el seu testament, que ho mostren, a part que ambientava les seves obres teatrals a l'Edat Mitjana o a Itàlia, per tal que la seva mentalitat catòlica no fos tan estranya i sorprenent en una Anglaterra anglicana i ja en camí cap al puritanisme. 

** Com ho mostren les seves cartes a la seva neboda, ja publicades, Galileo va ser un catòlic convençut abans, durant i després dels seus conflictes amb la Inquisició, i no sols això sinó que va ser força religiós i per això es va posar en problemes escrivint en italià en lloc de llatí per tal d'arribar a la gent i traient conclusions teològiques, tot i que més implícites que explícites, de la seva visió científica del món. Tot i que és més conegut per altres frases, d'ell és l'afirmació. que potser va repetir d'algú altre, "la Bíblia no ens diu com és el cel, sinó com arribar-hi". 

*** Sants històricament  molt influents foren en diferents camps St. Benet, St. Gregori Magne, St. Domènec, St. Francesc d'Assís, St. Tomàs d'Aquino, St. Ignaci de Loyola, St. Francesc Xavier, Sta. Teresa de Jesús, St. Joan de la Creu i molts d'altres, així com papes com Innocenci III, bisbes, sacerdots, monjos i monges, missioners o laics molt pietosos com ho foren quasi tots els descobridors i pioners de l'electricitat dels segles XVIII i XIX... i també cal tenir en compte els qui d'altres religions o des de l'ateisme es convertiren i es batejaren catòlics, com en la nostra època Von Neumann i Sandage.  

**** Entre ells pràcticament tots els fundadors de confessions protestants del segle XVI, sobretot els de la primera meitat i mitjans d'aquest, com també figures com Napoleó, Bolívar i molts altres per l'estil. 

La protecció de la Verge Maria

La Verge Maria en la seva advocació del Pilar es celebra el 12 d'octubre. 

La Verge del Pilar de Benejuzar 

El seu centre de devoció està a Saragossa, a la Basílica del Pilar, però com a patrona d'Espanya i d'Hispanoamèrica, la seva festa es viu a tot el món, però sobretot en els països, localitats i organitzacions que la tenen com a patrona. 

Siguem ben devots de tan divina Mare i posem-nos sota la seva protecció i empar! 

El bon pastor que va evitar una 3ª Guerra Mundial

Sant Joan XXIII (1881/1958 - 1963) va ser decisiu en moltes coses, com en la convocatòria ja al gener de 1959 del XXI Concili Ecumènic Vaticà II, que ell mateix va inaugurar l'11 d'octubre de 1962.

Però just per aquelles dates, també va ser decisiu per evitar el que sense la seva decidida intervenció hauria sigut una III Guerra Mundial no sols entre Estats Units i la Unió Soviètica sinó generalitzada entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. St. Joan XXIII va ser el Papa de la Pau. 

St. Joan XXIII signant l'encíclica Pacem in Terris (1963)

A finals de 1962 el món va estar més a prop que mai d'una guerra nuclear amb la crisi dels míssils de Cuba. La URSS havia instal·lat míssils a l'illa de Cuba, que amb el revolucionari Castro al poder des de l'1 de gener de 1959 virava cap el comunisme, establint així un Estat de tipus marxista-leninista a no gaire distància de Florida, als Estats Units, en una zona que des del 1898 i fins aleshores havia sigut un lloc de total influència nord-americana. La instal·lació de míssils soviètics a l'illa l'any 1962 va ser pel govern nord-americà la gota que va fer vessar el vas. 

Des del novembre de 1960 en que va guanyar l'elecció al republicà Richard Nixon, que anys més tard seria president, el demòcrata John F. Kennedy era el primer president catòlic dels USA, prenent possessió del seu càrrec a finals de gener de 1961. El president anterior, el general Dwight D. Eisenhower, es va acomiadar amb un discurs en el que denunciava el "complex militar - industrial" que dominava en secret el seu país. Kennedy, un president molt jove, de 43 anys a l'inici del seu mandat, despertava grans esperances de renovació i d'un futur obert per la gran nació de Nordamèrica. Així el seu discurs del 25-05-1961 en que va comprometre al país a posar un home a la superfície de la Lluna "i tornar-lo sa i estalvi" abans del final de la dècada dels anys 1960s, compromís que es va mantenir i cumplir, malgrat el seu assassinat el 22 de novembre de 1963, sense ni tan sols acabar el seu primer mandat, va entusiasmar a la gent de tot el món, doncs significava l'inici de la "carrera espacial" cap a la Lluna amb el gran rival Rússia i Estats satèl·lits, que de moment portaven l'avantatge i la durien encara durant uns anys en aquest camp. I l'atractiu i carismàtic president americà entusiasmava en moltes altres coses: formava part d'una dinastia familiar amb els seus germans Robert i Edward, que podien ser presidents quan ell hagués acabat els 8 anys dels dos mandats que semblaven segurs, donada la seva popularitat i l'il·lusió que suscitava. Però John Kennedy tenia un problema nou inesperat i ben proper: la Cuba castrista, i un primer intent d'invasió per part de cubans opositors, instigat pels EE.UU. però sense un suport explícit, ja havia fracassat de manera desastrosa aquell mateix any 1961. 

A mitjans d'octubre de 1962 la situació havia arribat a ser extraordinariament tensa, ja que Kennedy havia decidit instaurar un bloqueig naval militar a Cuba, i Khrushchov, l'home fort de la URSS, famós per la seva impulsivitat, havia decidit que els vaixells soviètics pensaven saltar-se'l i arribar a l'illa. Kennedy va exigir que els míssils fossin retirats de l'illa i Khrushchov s'hi va negar al·legant que els nord-americans també tenien míssils a les fronteres de Turquia. Khrushchov va decidir que els seus vaixells trencarien el bloqueig a Cuba amb l'ajuda de naus militars, sobretot submarins, i Kennedy es va reafirmar en que els seus vaixells de guerra no els deixarien passar. Uns volien passar per la força i els altres ho volien impedir per la força, ningú estava disposat a fer-se enrera per tal de salvar la cara, i les esquadres estaven cada cop més a prop. Cap el 23 i 24 d'octubre la situació era tal que una nova Guerra Mundial podia esclatar en qualsevol moment i el rellotge del Judici Final (el Doomsday) marcava gairebé les 12 en punt. 

Un radiomissatge del Papa al món l'octubre de 1962 

Però just llavors s'havia obert a Roma el Concili Vaticà II i el dia 25 el Papa St. Joan XXIII, que pocs dies abans ja havia fet un radiomissatge al món amb motiu de l'inici del mateix, va dirigir un nou radiomissatge al món "per la pau i la fraternitat entre els homes" que anava molt especialment destinat a Kennedy i Khruishchov, demanant en aquells moments angustiosos als governants del món que sentissin el clam de la gent per la pau dirigit als qui tenien la responsabilitat del poder, i afegia l'ancià Papa: "que facin tot el possible de la seva part per salvar la pau i així evitar al món els horrors de la guerra, les terribles conseqüències de la qual ningú pot preveure".

Miraculosament, el missatge va ser sentit i va començar a sortir efecte. El 26 d'octubre va ser el primer dia en que la tensió va començar a afluixar després de dies i dies de crèixer sense parar. Els dos països implicats van començar a pactar una sol·lució diplomàtica,  les naus soviètiques es van detenir i les nord-americanes van afluixar el setge. Khrushchov va proposar desmantellar i endur-se els míssils si Kennedy es comprometia a no invadir la illa ni donar suport a invasions, i a més retirava els seus coets de Turquia. Kennedy va acceptar les condicions si els russos feien el primer pas i quan un avió nord-americà espia va ser derribat sobre espai aeri cubà es va limitar a amenaçar, però no va efectuar cap represalia i això va ser un alivi extraordinari. La URSS va acceptar les condicions i els EE.UU. van fer altres gests d'apaivagament, que permetien una retirada mútua de l'escalada amb la victòria americana però amb concessions substancials sobre Cuba i sense humiliació dels russos i molt menys cap ús de la força. Increïblement el món havia superat una crisi que semblava irremeiable i que podia haver començat en qualsevol moment amb un primer cop militar, fins i tot atòmic. El discurs radiofònic del Papa St. Joan XXIII, emès en el moment més àlgid i delicat, va resultar decisiu, i en això hi va tenir bona part el fet que el president americà fos catòlic i que el primer secretari del partit comunista soviètic encara que comunista i ateu, fos ucraïnès, és a dir d'una nació amb forta presència greco-catòlica. 

El cert és que als anys 1950s i primers anys 1960s el món va tenir uns governants excepcionals per la seva personalitat i qualitat humana, molts dels quals eren catòlics com Kennedy, Adenauer, De Gaulle, De Gasperi, de Valera, R. Schuman, el rei Balduí I i Eva Perón entre molts altres (1) i fins del Tercer Món, com Nyerere, Ngo Dinh Diem o Houphouët-Boigny, o bé que encara que no ho fossin eren d'extracció catòlica com Fidel Castro, alumne dels jesuïtes en la seva joventut. El món estava molt receptiu a les encícliques i els discursos papals i el fet de l'inici del Concili Ecumènic encara ho destacava més, ja que tot el món n'estava pendent.  

St. Joan XXIII, anomenat popularment el Papa bo o el bon pastor, el de l'aggiornamento i sobretot l'impulsor del Concili Vaticà II, va contribuir també de forma molt important a que no esclatés una gran guerra l'any 1962. I en certa manera li debem la vida perquè molt probablement gràcies a ell estem nosaltres ara aquí. Donem-ne gràcies a Déu!  

(1) Les democràcies cristianes manaven en molts països, sobretot europeus, com Itàlia, la Rep. Federal d'Alemanya, Bèlgica i Holanda, un sistema polític preconitzat pel sacerdot italià Luigi Sturzo...a la mateixa Alemanya Occidental també el president Lübke i el cap de Bavièra F.J. Strauss. Cal recordar que Salazar i Franco manaven a Portugal i Espanya des de feia molts anys i en seguirien manant encara uns quants més. Anecdòticament, Rainier III de Mònaco i la seva esposa Grace Kelly eren també devots catòlics. 

Sant Daniel Comboni, apòstol d'Àfrica

Sant Daniel Comboni (1831 - 1881)

Sant Daniel Comboni (1831 - 1881) va ser el fundador dels Missioners Combonians del Sagrat Cor (1867), amb la seva branca femenina, les Missioneres Combonianes (1872) o Germanes Pies Mares de la Negritud, destinats a la cristianització d'Àfrica. Junt amb els Pares Blancs, els Combonians són els grans evangelitzadors del continent africà. 

Un pare missioner combonià a Lomé (Togo)

Des de l'any 1849 va consagrar la seva vida a Àfrica, llavors un continent d'interior encara desconegut pels europeus i occidentals, que hi enviaven exploradors i descobridors i on les malalties tropicals eren un greu problema, continent on ell va anar per primera vegada l'any 1857. Sacerdot des del 1854, va seguir fidel a la seva idea missionera d'Àfrica durant tota la seva vida, essent el seu lema "Àfrica o mort".

Salvar Àfrica per mitjà dels mateixos africans, l'objectiu de St. Daniel Comboni  

El 1864 va establir el seu Pla d'evangelització: "Salvar Àfrica per mitjà d'Àfrica", considerant que la conversió del continent havia de ser realitzada pels propis africans. Durant el Concili Vaticà I (1869 - 70), essent un senzill sacerdot, es va atrevir a presentar-se davant els bisbes congregats a Roma, demanant-los que cada diòcesi es comprometés a la conversió d'Àfrica. Després de fundar els Instituts Missioners masculins i femenins que porten el seu nom, l'any 1877 va ser consagrat bisbe i nomenat vicari apostòlic de l'Àfrica Central, llavors una terra encara majoritàriament ignota. Dedicat del tot a la seva labor, va morir a Khartum el 10 d'octubre de l'any 1881. 

Dins de la missió, protecció i ajuda al desenvolupament africà, des del principi s'han 

dedicat molt especialment a l'alliberament de la dona i la promoció femenina en general

Els Missioners Combonians són avui dia uns 1 700, entre sacerdots i germans, i estan presents no sols a Àfrica sinó a un total de 40 països de 4 continents. Tenen l'Editorial Mundo Negro, amb seu a Madrid,  i editen la prestigiosa revista missional africana "Mundo Negro" (1960), iniciada l'any dit de "la independència d'Àfrica", pel gran nombre de països del continent que obtingueren la independència,  que aporta informació veraç, fidedigna i imparcial, recollida de primera mà sobre el terreny, pels missioners i que per això, per la qualitat i exactitud de les notícies i els dossiers i de les valoracions objectives i les encertades reflexions sobre la història, la política i les situacions socioeconòmiques i demogràfiques, és molt llegida i valorada en cercles de govern i diplomàtics dels principals països del món. Qui això escriu la va rebre durant molts anys, estant-hi subscrit als anys 1980s i 90s i encara als primers 2000s i sempre la vaig llegir amb molt interès i d'una manera espiritualment profitosa. També editen revistes i fulletons juvenils i sobretot escolars i infantils, i promouen l'anomenat Rosari missioner de 5 colors així com, potser encara més important, la iniciativa Obra del Redemptor.