Ignorar la Bíblia és ignorar a Crist

St. Jeroni (c. 347 - 420) va ser prevere, doctor de l'Església, traductor al llatí de la Bíblia des de l'Antic Testament hebreu i el Nou Testament grec originals, donant lloc a la Vulgata llatina, l'oficial de l'Església catòlica,  i un gran estudiós i comentarista de les Sagrades Escriptures, continuant l'exegesi bíblica ja iniciada per Orígenes i d'altres. En honor seu, el dia de celebració de la seva entrada a la Glòria, el 30 de setembre, és també el dia dels traductors. 

Una plana d'un Salteri llatí de c. 790

St. Jeroni, que va rebre l'encàrrec del Papa St. Damas de fer una traducció senzilla i clara de la Bíblia en llatí des dels originals hebreu i grec per tal de millorar els diferents textos dits Vetus latina que estaven en ús en aquella època, es va posar a fer-ho l'any 382. Savia llatí i grec i es va posar també a estudiar hebreu per traduir l'Antic Testament des de la Tanakh original hebrea en lloc de fer-ho des de la Septuaginta grega, la traducció feta a Alexandria als segles III - II aC. No va dubtar en estudiar amb rabins jueus per aprendre bé l'hebreu bíblic i també per consultar-los en cas de paraulas i fins i tot frases difícils d'entendre. Havent fet ja un primer viatge a Terra Santa l'any 373, un cop començà a fer la traducció decidí anar-se'n a viure-hi i passà la major part de la resta de la seva vida residint allà, sobretot a Betlem, per tal de poder estudiar i traduïr sobre el terreny, parlar amb gent que conegués l'hebreu i per veure, i viure, els paisatges i l'ambient descrits tant a l'Antic com al Nou Testament. Així va fer tot el possible per tal que la seva traducció fos al màxim fidel a l'original i en lloc d'usar el llatí més clàssic i culte, que dominava perfectament, va preferir traduir a un llatí més popular i intel·ligible per la gent, com li havien demanat. i no sols va tenir èxit en fer-ho sinó que a més ho va aconseguir d'una forma que seguia essent força fina i acurada, amb una gran facilitat per l'idioma, de manera que la traducció, acabada cap a l'any 405 va ser la base de l'edició Vulgata que a partir del 1546 va ser la versió oficial en llatí de la Bíblia per l'Església catòlica, i va quedar estandaritzada i fixada del tot del 1592 en endavant en l'anomenada Vulgata Sixtoclementina, traducció en vigor fins el 1979, any en que es va fer una versió més moderna, lleugerament retocada, millorada i actualitzada de la seva mateixa obra, com ja ho havia estat al llarg dels segles. I a partir del 405 i fins la seva mort quinze anys més tard, St. Jeroni es va dedicar a fer comentaris i explicacions dels textos bíblics a partir de la immensa erudició que havia acumulat al llarg de la seva vida. 

Sant Jeroni parlava de la dolcesa de les Escriptures sagrades i que ignorar-les és ignorar a Crist. Una anècdota seva que s'explica és que quan encara devia ser jove, suposadament va ser renyat pel mateix Jesucrist en una visió que va tenir, perquè dedicava més temps i atenció a les obres clàssiques greco-llatines que a la Sagrada Escriptura i per tant aparentment les preferia, i se'n va adonar que a la pràctica era més ciceronià que cristià, almenys literariament i culturalment, i a partir d'aquell moment es va dedicar a la lectura bíblica continua i al seu estudi profund, per corregir aquell error seu i en endavant posar més interès en allò més important. Decidit ja a entregar-se del tot a Jesucrist, en una altre aparició aquest li va preguntar dos o tres vegades si li volia entregar tot allò seu i quan St. Jeroni va contestar que sí i que ja ho feia, el Senyor li va fer notar que encara li faltava una cosa, St. Jeroni desconcertat  li va preguntar quina i Jesús li va dir que ja només faltava que li lliurés els seus pecats, per clavar-los amb Ell a la Creu. 

Asceta, penitent i d'austeritats extremes, i d'un caràcter fort i enèrgic que lluitava constantment per dominar fins que ho va aconseguir, St. Jeroni també és conegut per l'ascendent personal que tenia sobre les dones i noies, a les que convertia, guiava i acompanyava en el seu camí espiritual, i elles, la majoria vídues riques amb algunes joves verges, feien cas dels seus ensenyaments i progressaven en la santedat. Quatre de les seves deixebles i col·laboradores més properes van ser santes com ell: Sta. Marcela (325 - 410), Sta. Paula (347 - 404), Sta. Blesilla (364 - 384) i Sta. Eustoquia (368 - 420). Al segle XIV segons la seva espiritualitat, estricta i exigent en la clausura, la contemplació i la virginitat, l'ascetisme i la penitència, es va crear l'Orde dels Jeronis, segons la regla agustina, amb una branca masculina i una femenina a la que va pertànyer la famosa escriptora i erudita Sor Juana Inés de la Cruz (1648 - 1695).

Que St. Jeroni pregui i intercedeixi per nosaltres i pel món sencer i ens ajudi a descobrir la importància decisiva i alhora la dolcesa de les Santes Escriptures, per a ser interpel·lats per elles, conèixer més i millor a Crist, poder amb la seva ajuda viure una vida digna, orientada al bé i amb un profund sentit cristià i així anar fent camí cap a un destí etern feliç amb la trobada amb Déu! 

Els sants arcàngels Miquel, Gabriel i Rafael

Tres arcàngels són citats a la Bíblia: sant Miquel, sant Gabriel i sant Rafael. 

Arcàngel vol dir "àngel superior" o sigui més alt, o també "cap dels àngels".  En el Nou Testament el títol d'arcàngel, com àngel suprem, apareix en dues ocasions, a les Cartes als Tessalonicencs i a la de Judes (1). 

Miquel vol dir "Qui com Déu?" i surt al llibre de Daniel,  a la Carta de St. Judes Tadeu i a l'Apocalipsi. Com a cap dels exèrcits angèlics, és ell qui venç a Satanàs, el fa fora i el confina per tal que no faci més mal. 

Gabriel significa "Poder de Déu" i és el gran missatger diví, el dels missatges més importants sobre miracles, aparèixent a l'Evangeli segons St. Lluc. Va ser ell qui va anunciar a Zacarias el naixement del seu fill Joan Baptista, quan ja era d'avançada edat igual que la seva dona que era estèril. Encara més, és l'arcàngel que anuncia a la Verge Maria que és l'escolliada entre totes les dones per a ser mare del Salvador del món, tot i ser verge i mantenir aquesta qualitat tota la seva vida. 

Rafael, "Déu sana" o "Guarició divina", surt al llibre de Tobit,  acompanya i guia al protagonista i li dona instruccions i remeis per salvar la seva vida dels atacs d'un dimoni i per guarir al seu pare de la ceguesa que pateix. Se l'ha identificat també amb l'àngel de la piscina de Bethesda de l'Evangeli segons St. Joan, que movia l'aigua i el primer malalt que hi entrava quedava totalment curat i si és aixi també apareixeria, tot i que sense anomenar-lo, al Nou Testament.

Al llibre de Tobit (Tob 12, 11-15) el mateix arcàngel St. Rafael diu que ell és un dels 7 àngels que estan al servei de Déu i poden entrar a la seva presència gloriosa. 

I els 3 sants arcàngels de nom conegut i actuant a les Escriptures, tenen tots ells patronatges. 

Sant Miquel és el protector de l'antic Israel, de l'Església, del Catolicisme i del Vaticà, dels policies i militars, de l'antic Sacre Imperi Romà Germànic, d'Alemanya, França, Normandia (2),  Bèlgica, Brussel·les, Kiev, Arkhangelsk  entre molts patronatges més  i se l'invoca per vèncer al diable. Se li prega en els exorcismes per tal que ajudi a expulsar els dimonis i després d'una visió que va tenir l'any 1884, el Papa Lleó XIII (1878 - 1903) va composar una oració de súplica de protecció contra el diable a St. Miquel arcàngel i va manar que es recés al finalitzar les misses, cosa que es va fer fins 1964.  

Sant Gabriel és el patró dels clergues, dels missatgers, de la ràdio i les telecomunicacions, de correus i dels filatèlics i de Portugal. 

I St. Rafael és patró dels àngels de la guarda, metges, infermeres, farmacèutics, malalts físics i mentals, cecs i gent amb problemes de vista, dels viatgers i els joves, dels enamorats i casats per l'Església i de Filipines i Còrdova.

Molta gent porta els noms angèlics de Miquel, Gabriel i Rafael, que han portat també grans sants (3) i que també porten diverses poblacions i esglésies i capelles. Felicitats a tots ells i als qui en són devots i que gaudim sempre de la seva companyia, guia i protecció!   

(1) En l'Antic Testament la paraula utilitzada per arcàngel, que surt dos cops al llibre de Daniel, és gran àngel i cap dels àngels.

(2) On hi ha la famosa abadia del Mont St. Michel, que porta aquest nom per una aparició i un miracle seus allà. 

(3) Com St. Miquel dels Sants, St. Gabriel de la Dolorosa o St. Rafael Arnáiz.  

Un altre Abel

Sant Wenceslau (c. 907 - c. 935), va ser duc de Bohèmia entre 924 - 935 (1). La seva mare era pagana i hostil al Cristianisme i quan el seu pare va morir l'any 921, el príncep Wenceslau, cristià molt devot, es va refugiar amb la seva àvia paterna Sta. Ludmila (c. 855/60 - 921), que pocs mesos després, aquell mateix any, fou feta estrangular per la seva pròpia nora. 

La Crònica Dalimil (segle XIV), amb les històries gràfiques de Sta. Ludmila i St. Wenceslau 

Wenceslau tenia un germà petit, Boleslau (c. 912 - c. 970), que no estava conforme amb el caràcter pacifista, no violent i molt religiós del seu germà gran, essent partidari d'una política guerrera, violenta i de força, i que s'assemblava més a la seva mare, simpatitzant amb el paganisme. El primer acte conegut de St. Wenceslau fou traslladar les despulles de la seva àvia l'any 925 a la basílica de St. Jordi a Praga, fundada pel seu pare l'any 920. Com el seu pare, St. Wenceslau també va fundar una gran església, la catedral de St. Vito a la capital del país, uns anys després. Tant Sta. Ludmila com St. Wenceslau, molt estimats pel seu poble per la seva bondat i considerats sants màrtirs, són patrons de Txèquia.  

Després de conspirar contra ell, Boleslau, el va assassinar a la porta d'una església (2) i va accedir al tron, essent conegut com "el Terrible" per la seva personalitat i actes. No obstant, uns anys després es va penedir d'haver mort el seu germà i el va fer enterrar amb tots els honors en la catedral de Praga per ell fundada, reconeixent-lo com a sant, i va canviar d'actitud respecte a la fe, de manera que un seu fill va ser Boleslau II "el Pietós" i un altre es va ordenar de bisbe.   

La festa de St. Wenceslau és el 28 de setembre, dia del seu assassinat, i la de la seva àvia Sta. Ludmila és el 15 de setembre, quan la van matar, si bé en alguns llocs es celebra el 29 de setembre, l'endemà de la festa del seu net.   

La vida d'aquest nou Abel, mort pel seu germà, ens ensenya que val més preocupar-se del Regne del Cel futur, on estar amb Déu, que dels regnes temporals d'aquest món que no paga la pena que per ells es pugui perdre el veritable Regne infinit i etern. Fem-ho sempre així, vivint la vida d'aquest món de tal manera que no perilli que perdem l'altre vida, molt més important! 

(1) Alguns creuen que va morir l'any 929, en el que tots coincideixen és que fou un 28 de setembre.

(2) El va atacar amb un grup d'homes armats, primer el va intentar matar ell sol, però Wenceslau, que anava desarmat, el va vèncer forcejant i li va prendre l'espasa, llavors Boleslau va ordenar als seus que el matessin, cosa que van fer, mentre el seu germà a ell el respectava, sense fer-li cap mal.  

El sant Monsieur Vincent, apòstol de la caritat

Sant Vicenç de Paül (1581 - 1660), francès d'ascendència espanyola, fundador de la Congregació de la Caritat o Paüls el 1625, i el 1633 de les Filles de la Caritat de St. Vicenç de Paül (1), és un campió de la caritat envers els pobres, que ha rebut els qualificatius d'apòstol i pare de la caritat. Avui dia és el sant patró de les obres caritatives i de la nació de Madagascar entre d'altres. 

"Cal preferir a tot el servei dels pobres" escriu St. Vicenç de Paül en una de les seves Cartes "ens hi hem de dedicar sense demora" i en un altre lloc de la mateixa Carta més endavant "Així, si deixeu l'oració per atendre un pobre, sigui qui sigui, recordeu que aquest servei l'heu prestat al mateix Déu". 

La seva obra caritativa personal va ser molt gran i diversa, ben coneguda i apreciada (2) i s'ha continuat en l'anomenada Família Vicentina amb les seves branques masculina i femenina i organitzacions relacionades com les Conferències de St. Vicenç de Paül, fundades a França el 1833, actualment Societat de St. Vicenç de Paül. 

                                                                         

Les Filles de la Caritat es distingien fins el 20 de setembre de 1964 pel seu tocat d'ales amples, la cornette, que no era sinó el vestit de les dones laiques del nord de França, que al segle XVIII es va fer cada vegada més gran i midonat, cap el 1800 - 1801 estava molt de moda a París, just quan després d'haver estat suprimides per la Revolució el 1792, ocasió en que hi va haver diverses màrtirs, que han estat beatificades, van ser reinstaurades l'any 1800, amb el seu vel característic. Quan aquest va anar desapareixent ràpidament com a vestimenta civil, va quedar com a hàbit distintiu de les religioses d'aquesta Orde, a la que va pertànyer Sta. Caterina Labouré (1806 - 1876), que va tenir aparicions i entre elles sobretot les de la Verge Maria que li va donar l'any 1830 les instruccions per fer la famosa Medalla Miraculosa amb l'oració "Oh, Maria, sense pecat concebuda pregueu per nosaltres que recorrim a vos". 

(1) Amb Sta. Lluïsa de Marillac (1591 - 1660) com a cofundadora.

(2) Havent-se fet sobre un episodi de la seva vida una pel·lícula, "Monsieur Vincent" (1947). 

L'horror del pecat i de la seva conseqüència eterna

La Paraula de Déu d'aquest diumenge 26è de durant l'any del cicle B ens parla de dos grans temes. 

El primer, que l'Esperit Sant, que actúa sobretot a l'Església, amb la Missa i l'Eucaristia, els sacraments, les oracions i la vida de comunitat cristiana, no actua només en ella i en els batejats, sinó en tota la Humanitat, amb inspiracions, consols, guia, desig de Déu i gemecs de la consciència. 

Sant Tomàs d'Aquino deia: la veritat, la digui qui la digui, sempre prové de l'Esperit Sant. I el mateix es podria dir de l'origen de l'amor, la bondat, del penediment i la conversió, el perdó i la reconciliació, l'obertura a Déu i la capacitat d'escoltar la seva Paraula, de saber-se estimat infinitament per Ell i d'estimar-lo del tot en la mesura de les pròpies forces. 

El pare i l'encàrrec que fa als seus dos fills en la història que Jesús explica en un moment de l'Evangeli ens mostra clarament que si bé l'ideal és dir i fer, quan falla un d'aquests punts és millor que falli el dir que no pas el fer. 

Tant de bo que tothom en el món, però molt especialment els qui tenen més responsabilitat per tenir poder, mitjans econòmics o influència social, es deixessin influir per l'Esperit Sant i busquessin servir a la gent al seu càrrec fent la voluntat de Déu, sabent-se administradors d'allò que Déu els hi ha concedit en aquest món: poder, riqueses, fama... per tal que en facin un bon ús, no al seu servei egoista, ni al servei dels seus capricis o de les seves ideologies, moltes d'elles avui dia ben aberrants, sinó pel bé comú de tots, tant material i temporal com, sobretot, l'espiritual i transcendent. Per tal que la vida en aquest món no faci perdre a uns i altres, governants i governats, la vida futura i definitiva.

Cal recordar que com el ric Epuló, no adonar-se'n de la pròpia mala administració dels tresors d'aquest món confiats per Déu, no és prou excusa quan hi ha el pobre Llàtzer a la porta, amb qui el mateix Crist s'hi identifica, perquè és una ignorància culpable i fàcilment evitable o corregible. 

Quan la Verge Maria es va aparèixer el 19 de setembre de 1846 a una noia i un nen pastors a

La Salette, ells van veure a la radiant Bella Dama, com li van dir,  asseguda i plorant i quan li

van preguntar el motiu els va respondre que era "pels pecats del món", citant-ne dos que ofenien

especialment a Déu: les blasfèmies i la no santificació dels diumenges i festius no anant a Missa

i més encara treballant en aquests dies de repòs. El contingut del missatge de l'aparició es podria

resumir com ho va fer el llavors Papa Pius IX al conèixer-lo: "Si el món no es penedeix, perirà". 

El segon punt de la Paraula de Déu en aquest dia del Senyor és el terrible poder negatiu del pecat i la tragèdia infinita de la seva conseqüència eterna si un mor en ell. Les dues coses són veritablement terrorífiques. El pecat, inspirat per l'enveja del diable que ha perdut el Cel i està condemnat a l'Infern i que per gelos i ràbia davant de la felicitat humana i per oposar-se a la voluntat salvadora de Déu, voldria que els humans també perdessin la Glòria i es condemnessin amb ell, ens allunya de Déu, ens fa girar-nos-li d'esquena, no fer-li cas, creure'ns autosuficients de forma insensata, buscar els béns del món com si fossin els definitius i perduradors, dir-li no a Déu, oposar-nos a Ell, sostenir de forma demoníaca que sabem més i millor que Ell que ens convé i què ens cal fer, buscar la nostra pròpia voluntat individual, parcial i capriciosa com si fos allò més important de l'existència i no pas buscar, trobar i fer el voler de Déu, i encara pretendre imposar la pròpia voluntat en contra de la dels altres i tots. El pecat és terriblement corruptor i destrueix l'home d'una forma invisible però molt real, és com la lepra de l'ànima que té un inici insidiós, va insensibilitzant i un cop progressa va deformant horriblement fins a deixar irreconeixible. I la seva conseqüència és encara pitjor, la mort eterna, aquesta desgràcia major que qualsevol altre, infinita i sense remei. Cal tenir un gran horror del pecat, com allò pitjor que li pot succeïr a l'ésser humà en aquest món i en l'altre. 

Quan Jesús diu "si la teva ma, el teu peu, el teu ull, et fan caure en pecat, tallate'ls!" no és una exageració ni tan sols si ens ho prenguessim en sentit literal, perquè també la medecina en ocasions ha d'amputar una part del cos per salvar la vida de tot l'organisme, en casos de gangrena, càncer o infeccions molt greus i ho veiem com un remei trist i dolorós però necessari per conservar la vida. Però ja des dels seus deixebles i al llarg de tots els segles per part de la tradició i el magisteri no s'ha entés literalment sinó metafòricament. "Si el peu...", si allà on vas et fa caure en pecat, talla amb aquests llocs, és molt millor per tu. "Si la ma...", si allò que fas... i "Si l'ull...", allò que veus, és el mateix cas, cal fer com si aquestes realitats que ens indueixen i ens porten al pecat no existissin per nosaltres, treure-les del tot de les nostres vides. Perdem ben poc i encara coses negatives i perjudicials. I guanyem molt en coses bones, en salut de l'ànima i fins del cos. Déu, Jesucrist, és el nostre Metge que ens ve a curar i a salvar, perquè Déu abomina el pecat però estima al pecador, per més que la seva malaltia sigui evitable i culpable. Ell vol el nostre bé, allò bó i millor per nosaltres, i com diu un sant teòleg "El pecat ofèn Déu en la mesura en que perjudica l'home".  

Quan l'ésser humà reconeix el seu pecat i es reconeix pecador, sempre té la possibilitat de guarir-se i salvar-se perquè viu encara en la veritat i com el malalt que sap la seva situació i recorre a l'ajut mèdic, pot deixar-se portar per Déu mateix, que el busca per sanar-lo i recuperar-lo, i apropar-se a Déu demanant-li perdó i sol·licitant humilment la seva ajuda i Déu, omnipotent i infinitament bo, no li fallarà mai i el retornarà a la puresa i dignitat original i més encara, perquè l'ha reconegut, l'ha buscat i ha confiat en Ell. El pitjor és quan el pecador s'endureix en el seu pecat, desoeïx les inspiracions acusadores de la seva consciència, el justifica i es prefereix a si mateix i al diable, amb el seu desordre, que a Déu amb el seu ordre. Aquest és un segon pecat encara més greu, l'enduriment del cor i l'oposició i l'enfrontament a Déu, capgirant i invertint la veritat i la realitat. Cal un gran miracle diví per a sortir-ne, quan és un que tria lliurement, conscientment i voluntàriament el mal com si fos millor, però ni així està tot perdut perquè per Déu tot és possible i es donen casos de conversions radicals, realment miraculoses. Tot això, és clar, mentre es viu en aquest món, ja que a partir de la mort ja queda tot fixat per l'altre vida, amb la única excepció de la purificació del Purgatori per aquells qui la necessiten, una altra manifestació i ben gran de la infinita misericòrdia divina. Però els dos grans destins d'ultratomba, Cel i Infern, són eterns. Per això ens diu la Saviesa: pensa en la mort, en la teva mort, i no pecaràs mai. 

Per a la nostra vida i el nostre bé Déu ens dona consells i recomanacions, però també front al pecat, prohibicions i obligacions. Obeïr-les és tant necessari, i en realitat més, que fer cas a les senyals del trànsit per tal d'evitar perills, accidents i resultats nefastos. Déu ens estima i vol el millor per nosaltres, i ho sap tal com és perquè ens ha creat i ens coneix personalment, som més seus que nostres, i per tant cal confiar plenament en Ell i en les seves indicacions, i agraïr-li tan gran bondat envers nostre. 

Per això, tal com diu el Salm i és el mateix dit aquí però mirat des del cantó bo, positiu i lluminós, de la salut espiritual: "Els preceptes del Senyor omplen el cor de goig!". Que així sigui per nosaltres!

El pecat del nostre temps

Jesucrist i la seva Redempció està sempre a la nostra disposició per tots i arreu del món, però en els nostres temps 
molta gent li donen l'esquena, se n'allunyen o no li fan cas, fent com si no hi fos, perdent així la seva salvació

A Occident el pecat del segle XVIII fou la rebeldia, al segle XIX l'orgull, al XX l'apostasia silenciosa i pel que portem de segle XXI sembla que perilla que el d'aquest segle sigui el pecat contra l'Esperit. 

Perquè aquells rebels il·lustrats i enciclopedistes que iniciaren aquest descens de la societat, donant pas un segle després a l'orgull cientifista i que al segle XX es traduí en un apartament progressiu de la fe, enmig de persecucions i violències anticristianes a la 1ª meitat i amb una molt més subtil i efectiva mena d'hipnosi col·lectiva a la 2ª meitat a base de cinema, televisió i mitjans de comunicació que anaren augmentant grau a grau la seva propaganda anticristiana de manera que la població gairebé no se'n va adonar de tan lent i insidiós, ara en aquest 1è quart del segle XXI sembla haver-se ja anat traient la careta, confiant en que el terreny està ben preparat per moltes dècades d'estovament i relaxació de les consciències, i ja no és que es vagin perdent els manaments i les virtuts cristianes o es desvaloritzin o manipulin com abans, sinó que des dels poders del món es fomenten decididament pecats, vicis i antivalors com cosa natural, opcions de vida o fets alternatius pretesament vàlids pel mer fet de ser legals i sancionats per un consens social ben treballat durant molt temps, que aviat es voldran presentar com a millors i tot, és a dir la inversió total del bé i el mal, és a dir el pecat contra l'Esperit Sant, aquell que per la seva pròpia naturalesa no té remisió i no serà perdonat ni en aquesta vida ni en l'altre. 

Perquè mentre un que peca es sap pecador, encara té el perdó de Déu ben obert davant seu fins a l'últim moment de la seva vida, ja que primer de tot està en la veritat i en segon lloc sempre pot saber-li greu, penedir-se i convertir-se amb l'ajut de la gràcia que Déu ens va donant al llarg de totes les etapes de la nostra vida des del bressol fins a la tomba, ja que ens estima i vetlla per la nostra salvació eterna. Però si un, convençut per les maquinàries propagandistíques i manipuladores dels grans poders del món, ben atiats per la iniciativa diabòlica envejosa i procuradora de la nostra perdició eterna, es va convencent de que no és pecat, que és una opció de vida, que la vida moderna ja ho permet, i fins ho fa una ideologia i ofega els gemecs de la seva consciència - i en alguns casos del propi cos i tot - i es va endurint en la seva elecció al marge de Déu i, quan ja està ben corromput, en contra de Déu i tot, i es mostra activista i beligerant en aquest sentit, doncs passa que ja viu en la mentida i l'odi, ja ha escollit el camp del diable, ja es torna ell mateix pecat definint-se com rebel a Déu i buscant l'aprovació del món, el diable i la carn com a substituts temporals i insatisfactoris, i ja li diu blanc al negre i negre al blanc... com podrà reaccionar i demanar perdó, si no creu que faci res mal fet ni que hagi de canviar i demanar perdó de res, si s'enfronta a Déu considerant-se'n enemic per les seves lleis, que detesta perquè li mostren el seu mal, i s'entesta en la seva opció, fins i tot dolent-se i protestant de que les coses li surtin malament ja en aquest món? 

Es necessitaria una gràcia molt excepcional i la seva acceptació o una conversió "tombativa" per l'estil de la de St. Pau i això no és que sigui impossible però sí que és rar, no tant per part de Déu sinó per la part humana, ja que ni que Jesús hagi ressuscitat d'entre els morts no es converteixen, com diu la famosa paràbola del ric Epuló i el pobre Llàtzer. És el gran perill del nostre temps i el més greu i letal per a les ànimes humanes immortals i pel dia de la resurrecció i el judici i el destí etern, des de fa dos mil·lenis. És molt trist i tràgic, però és així. Hem de pregar molt a Déu que doni una sobreabundància de gràcia santificant que ajudi a recapacitar i encarrilar-se a una societat humana tan desencaminada com la nostra a veure si, contra totes les expectatives, és capaç de rectificar i tornar a Ell a la recerca de guarició espiritual i perdó. 

La princesa i patrona de Barcelona

La Mare de Déu en l'advocació de la Mercè:

La Mare de Déu de la Mercè és la patrona de Barcelona i del seu arquebisbat i se la coneix també com la princesa de Barcelona. Aquesta advocació comença l'any 1218 quan la Verge Maria es va aparèixer simultàniament a St. Pere Nolasc (1180 - 1256), St. Ramon de Penyafort (1175 - 1275) i el rei Jaume I el Conqueridor (1208 - 1276) que encara era un noi, però ja era rei des de 1213, tot i que sotmès a tutela. i que just al setembre d'aquell any començà a regnar efectivament. L'agost del 1218, quan es van trobar tots tres i van compartir la visió,  seguint les indicacions de la Verge neixia l'Orde de la Mercè per a la redempció de captius. Aquesta Orde, que aviat es va estendre per Europa i després per Amèrica i el món, va donar de seguida sants com els dos fundadors ja citats, així com St. Serapi (1179 - 1240), St. Ramon Nonat (1200 - 1240), St. Pere Pascual (1227 - 1300), Sta. Maria de Cervelló (1230 - 1290) i St. Pere Armengol (1238 - 1304) i també ha donat beats i màrtirs, com també intel·lectuals destacats en diversos camps, per exemple el famós escriptor castellà Tirso de Molina (1579 - 1648) també va ser un religiós mercedari. 

Aquesta advocació de la Verge no és només patrona de Barcelona, també ho és d'altres poblacions catalanes que celebren la seva Festa Major el 24 de setembre, com Calldetenes a Osona. En el món és la patrona de la República Dominicana, de Delaware, i de les ciutats de Quito, Valparaíso, Guayaquil, Càdis, Jerez de la Frontera, així com de moltes altres ciutats i pobles a Espanya, Amèrica i Filipines, així com de les forces armades d'Argentina, Perú i Equador, i, en molts països, dels reclusos i les institucions penitenciaries. 

Felicitats i per molts anys a totes les Mercè, que porten el seu nom i celebren avui el seu sant, i que la Mare de Déu de la Mercè ens segueixi redimint de totes les esclavituds, i molt especialment de la del pecat!