Santa i sant i doctors de l'Església

Santa Hildegarda von Bingen (1098 - 1179) i Sant Robert Bellarmino (1542 - 1621), que es celebren el 17 de setembre, han sigut proclamats entre els 36 doctors de l'Església, primer ell el 1931 i després ella el 2012. Comparteixen dia de celebració i diverses coses més com la seva obra polifacètica en molts camps, potser més destacada encara en la santa, d'interessos i realitzacions variadíssims, i un comú interès de tots dos per la ciència.  

Tots dos molt grans sants, amb un reconeixement relativament tardà i recent, l'arquebisbe St. Robert Bellarmino, jesuïta italià, fou beatificat el 1923 i canonitzat el 1930 pel papa Pius XI i l'abadessa Sta. Hildegard von Bingen, benedictina alemanya, que ja havia sigut considerada santa de forma més o menys general, va ser canonitzada de forma extraordinària, o "equivalent", per Benet XVI el 2012. Això sí, per la excepcional valua de la seva obra i els seus escrits, tots dos foren declarats doctors de l'Església tot seguit, St. Robert Bellarmino un any després de ser proclamat sant i Sta. Hildegard al mateix any, junt amb St. Joan d'Àvila. La labor de tots dos és immensa i difícil de resumir, havent d'anar a les seves biografies per tenir-ne una breu ullada. Com amb tots els altres que ho són, se'ls pot aplicar el "doctors té l'Església" per a consultar, decidir i aprofundir en les qüestions dubtoses, la teologia, la religiositat i la fe. 

Que ells ens ajudin en l'ortodòxia i la santedat, que preguin i intercedeixin per nosaltres i per tot el món i que així poguem seguir el seu camí i la seva doctrina del seguiment de Crist! 

Sants màrtirs

Sant Corneli (+ 253) papa, i Sant Cebrià (+ 258), bisbe de Cartago, es celebren junts el 16 de setembre. Ells dos defensaren fermament que, ja que l'Església té el poder diví de perdonar els pecats, atorgat per Crist als apòstols al donar-los l'Esperit Sant, els apòstates durant les persecucions podien ser perdonats després de fer penitència, i ser readmesos a l'Església. Això dona encara més valor, si cap, a la llibertat i voluntarietat del seu martiri com a testimonis per la caritat de la veritable fe. 

Hi ha hagut màrtirs des del principi de l'Església, sants que van acompanyar a Jesús fins a compartir la seva mort en creu, començant per St. Esteve, el protomàrtir, que va ser apedregat i per tots els apòstols, que foren tots ells màrtirs exceptuant St. Joan, que fou confessor, essent torturat però per un  miracle diví no perdent la vida, i morí exiliat. Però el temps en que hi ha hagut més màrtirs cristians és el segle XX i encara n'hi ha actualment i molts, més dels que ens pensem. 

En molts països encara ser cristià o més encara convertir-se al Crist pot suposar pena de mort de part de les autoritats o sinó llargues penes de presó, però també hi ha molts cristians a països del món que són massacrats per terroristes, que viuen en la inseguretat davant els seus propis compatriotes i en ocasions fins i tot veïns i en casos extrems familiars seus, o que com a mínim són menystinguts i marginats, tant sols per creure que Jesucrist és veritable Déu i veritable home, el nostre Salvador individual de cadascú i Redemptor de tota la Humanitat, i cap de l'Església universal, on ens acollim a Ell i ens fem seus pel baptisme i el trobem real i viu en els sacraments. Per creure en Ell i ser de la seva Església molts cristians arreu del món estan en perill i poden ser màrtirs, com els cristians dels primers segles. 

Germanes missioneres de la caritat de Sta. Teresa de Calcuta, màrtirs al Iemen
 l'any 2016, víctimes d'un grup terrorista: dues eren de Rwanda, una de Kenya  
i una de la Índia, i havien anat al Iemen a servir i ajudar als pobres i malalts.

Que St. Corneli i St. Cebrià preguin per nosaltres al Cel, que tinguem forces de ser si cal testimonis com ells i tots els altres innombrables màrtirs, que siguem conscients d'aquells cristians que a molts llocs viuen perseguits i amenaçats, que els ajudem i preguem per ells i que sapiguem fer i en tota circumstància la voluntat de Déu, que és la nostra felicitat temporal i eterna!

Reina dels màrtirs

La Mare de Déu dels Dolors, que es celebra l'endemà de l'Exaltació de la Santa Creu:

Tot i que no va haver de donar la vida, la Verge Maria va ser màrtir perquè va compartir la Passió del seu Fill amb els seus sofriments i la compassió d'Ell al donar la seva vida pels pecadors. Maria estava al peu de la creu quan Jesucrist fou crucificat i morí en ella, i en el seu testament Jesús la donà per Mare del seu deixeble estimat i Mare celestial de tots nosaltres, els seus seguidors. El dolor de la Mare Dolorosa a la Passió fou tal, que si bé per la providència divina mai fou maltractada a la seva vida, sí que visqué la Passió amb una empatia maternal total, com si li succeïs a ella mateixa, sofrint el martiri interiorment, una espasa travessant-li el cor, i per tant compartí els mèrits del martiri i més encara és la Reina dels màrtirs. 

Ja Simeó li havia anunciat en la presentació de Jesús al Temple, que hauria de patir i això es va acomplir sobretot al Calvari però els dolors i sofriments de Maria foren diversos a la seva vida. Tradicionalment s'ha parlat dels 7 dolors de Maria: 

- La profecia de Simeó

- La fugida a Egipte 

- La pèrdua de Jesús al Temple 

- La trobada amb Jesús al Via Crucis 

- Jesús a la Creu

- Maria amb Jesús mort als braços 

- L'enterrament de Jesús en una tomba 

La Mare de Déu dels Dolors s'ha representat artísticament com a tal, en aquesta advocació, i també en les variants, derivades de la mateixa de la Mater Dolorosa, la Stabat Mater i la Pietà, com també n'està molt relacionada l'advocació de la Verge de la Soledat. 

Havent compartit amorosament els sofriments de Crist, ara Maria està glorificada per sobre de tota criatura, àngels i sants, només per sota de Déu mateix. L'amor que la Santíssima Trinitat té a la Verge i  Mare de Déu i el que aquesta té a la Trinitat és superior a qualsevol altre amor al Cel i la Terra i d'igual manera l'amor que Maria té als homes i dones del món és el més gran després de l'Amor diví. Ella ara és a favor nostre la intercessora, defensora, protectora i mitjancera de totes les gràcies i favors divinis.

Siguem fills ben devots i amatents de tant bondadosa, amorosa i poderosa Mare del Cel i recorrim sempre a ella, Verge gloriosa i beneïda!  

L'arbre de la vida eterna

El 14 de setembre és la festa de l'Exaltació de la Santa Creu.

La Creu de Crist és la única porta del Cel 

La Santa Creu on va morir el Salvador del món, Nostre Senyor Jesucrist, és el veritable arbre de la vida, que dona la vida eterna, obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel. 

Perquè quan Déu creà als primers éssers humans, Adam i Eva, pares de la Humanitat, al Paradís terrenal on els va instal·lar hi havia dos arbres especials, el prohibit, perillós i temptador arbre del coneixement del bé i del mal, i el benèfic i extraordinari, però al que llavors no van recórrer, arbre de la vida. Tot i que Déu ja els havia avisa i els ho havia vedat, la temptació de la primera serp que van trobar va induir a Eva primer i Adam després a menjar del fruit prohibit en lloc del fruit permés i recomanat, una elecció terrible. Per aquella desastrosa decisió, fruit de la desobediència, la desconfiança i l'orgull dels primers pares de la Humanitat, van entrar en el món el pecat, la pèrdua, la pena, el dolor i la mort, i tot va anar ràpidament de mal en pitjor: trencada la inicial confiança i intimitat en Déu, Adam i Eva es van trobar nus, culpables i avergonyits, es van amagar de Déu, van mostrar irresponsabilitat i van intentar excusar-se, trencant-se també l'harmonia entre ells i amb el món, que els va deixar de ser paradisíac per tornar-se dur i difícil i aviat perillós i hostil, al cap d'un temps ja es produïa el primer assassinat per enveja i gelosia, que a més va ser un fratricidi. 

Sense la presència i la intimitat divina immediata, de la que havien decidit prescindir i allunyar-se'n, cosa que Déu va acceptar i sancionar per respecte a la llibertat que els hi havia donat, l'home es va trobar sol i la situació humana va anar descendint cada cop més, degradant-se i degenerant, fins a la maldat general que va portar al càstig del Diluvi i més encara, quan la supèrbia humana va voler aixecar insensatament una torre per arribar fins al cel, potser amb la demoníaca pretensió de intentar corrompre'l com ja havien fet amb la terra, es van trobar que ja no s'entenien entre ells mateixos. 

Però ja des del principi Déu, llavors mateix del pecat original i dirigint-se als primers pares, va prometre un Salvador que redimiria la Humanitat i revertiria la situació. El pecat i la mort no tindrien ja la última paraula sinó que la tindria la bondat, el perdó i l'amor de Déu. Era una missió que només podia fer Déu mateix i per això es va encarnar i es va fer home en Jesús de Natzaret, fet en tot igual que nosaltres excepte en el pecat. Ell i ja anticipadament la seva mare, la Verge Maria, amb la Salvació i Redempció obtingudes per l'encarnació, mort en Creu i resurrecció de Jesús, el Messies Fill de Déu, serien els nous Adam i Eva sants, tal com Déu els volia, de la Creació renovada, en que Ell seria el Rei i Senyor de l'Univers i la seva virginal mare Maria, Mare de Déu per ser mare seva, un cop assumpta en cos i ànima al Cel i glorificada, la Reina i Emperadriu de Cels i Terra. 

I no es d'estranyar que si en un arbre l'enveja i malignitat del diable va aconseguir la seva temporal victòria al principi dels temps, en el temps finals fos en un altre arbre, el de la Creu del Calvari, en el que el sacrifici de Crist per nosaltres restaurés totes les coses i encara les millorés, ja que del mal diabòlic Déu en treu un bé més gran i no retornem tan sols al Paradís sinó que sóm cridats a compartir la Glòria de Déu en el Cel, gaudint de la immensa felicitat de la visió beatífica en seguretat i per tota l'eternitat. 

La Creu de Crist, on va morir el Salvador del món, és el veritable arbre de la vida, que dona la vida eterna. Acollim-nos a ella, el símbol de que hem estat salvats i redimits i que el mal ha sigut vençut, i mengem del seu fruit de vida, l'eucaristia del Cos i la Sang de Crist, en el si de l'Església que va néixer del traspassat Cor de Jesús mort en ella!

Un dels 8 doctors de l'Església originals

Sant Joan Crisòstom (c. 347 - 407)

És un dels 8 doctors de l'Església originals. 

St. Atanasi (296 - 373) 

St. Gregori Nazianzè (329 - 390) 

St. Basili el Gran (330 - 379) 

St. Ambròs de Milà (340 - 397)

St. Jeroni (346 - 420) 

St. Joan Crisòstom (347 - 407)

St. Agustí (354 - 430)

St. Gregori Magne (540 - 604) 

Dels quals 4 són occidentals (St. Ambròs, St. Jeroni, St. Agustí i St. Gregori Magne), és a dir de llengua llatina, i 4 orientals (St. Atanasi, St. Basili, St. Gregori de Nazianz i St. Joan Crisòstom), és a dir de llengua grega. 

St. Joan Crisòstom era un extraordinari orador - Crisòstom vol dir "boca d'or" - d'un  poder de convicció excepcional, la qual cosa es traduí en la conversió de molts heretges i pagans i en la reforma moral de molts ja cristians, en sentir les seves persuasives homílies com de foc, per l'efecte que feien en les ànimes que les escoltaven, perquè era molt clar en aplicar l'Evangeli a les circumstàncies quotidianes.

Unes frases seves: 

"Si no aconsegueixes trobar a Crist en el pobre que demana a la porta de l'Església, tampoc el trobaràs en el calze". 

"Com l'arna corrou els vestits, l'enveja corrou l'home"

"Has de sentir vergonya quan pequis, no quan et penedeixis"

"El pecat és una ferida, la contrició una medicina"

"Destruir un fetus és pitjor que l'assassinat, perquè no es pren la vida a un ja nascut, sinó que s'impideix que neixi" (1)

"Has pecat? Ves a l'església i digue-li a Déu "He pecat", confessa la teva culpa per a alliberar-te'n"

"Més que ningú altre, els cristians no podem corregir als pecadors per la força, sinó que sempre cal persuadir-los amb amabilitat per tal que tal com vol Déu s'allunyin del mal per elecció pròpia" 

"Fins i tot el més virtuós i honest es salva per la misericòrdia i l'amor de Déu"

"Els sants són molt afectuosos i tendres amb els éssers humans i fins i tot també amb els animals, demostrant a uns i altres gran bondat i amabilitat"

"Per molt que facis, si no fas be a altres, no fas res gran"

"Siguis on siguis, sempre pots erigir un altar a Déu en la teva ment per mitjà de l'oració"

"Així com el cos no pot viure sense ànima, l'ànima sense oració està morta i corrompuda"

Bisbe i Pare de l'Església, en la seva vida va sofrir exilis, en el segon dels quals va morir, per haver parlat amb molta força i claredat a governants i autoritats del seu temps. L'Església oriental (ortodoxa i greco-catòlica) el considera un dels 3 Sants Jerarques, junt amb St. Basili el Gran i St. Gregori Nazianzè, un títol que el mostra destacat. 

També va establir la divina litúrgia amb les anàfores de la Missa que porta el seu nom, que junt amb la de St. Basili és una de les dues en ús a l'Església oriental, incloent als greco-catòlics units a Roma i en comunió amb el Papa. 

Deixem-nos convèncer també nosaltres per la força de les Sagrades Escriptures i mirem d'aplicar-les a tots els aspectes de la nostra vida i de predicar-les amb tota la intensitat salvadora i renovadora del seu missatge, com ell feia!. 

  

(1) És a dir, es va encara més enllà de l'assassinat d'un ésser humà ja viu i no se'l deixa ja ni arribar a ser. 

Hagués sigut millor...

Prendre la pròpia creu i seguir Jesús

Isaïes, als cants del Servent de Jahvè, ja profetitza sobre un Messies que ha de sofrir, ser incomprès, marginat i menyspreat, pagar per les culpes dels altres i salvar-nos amb el seu sofriment. Això va ser escrit uns quants segles abans de Crist. Però sembla com que els qui ho van llegir no ho van entendre o no van copsar la implicació que això tenia. Perquè la Bíblia té una propietat essencial i única: més que llegir nosaltres la Bíblia, és ella la que ens llegeix a nosaltres, mostrant-nos qui som i l'estat de les nostres ànimes. I almenys en temps de Jesús ni els experts i mestres de la Llei ni les altes autoritats religioses no estaven capacitats per reconèixer en el Servent a Jesús, i això els retratava en el seu estat interior. 

Sant Jaume insisteix en que la fe sense obres és morta, pura teoria sense efectes en la vida i per tant estèril i ineficaç. Si ens compadim d'algú sense ajudar-lo, podent fer-ho, el més benevolent que podem dir d'aquesta actitud és que és un bon desig i prou, sense cap conseqüència, però el que més sembla és una insensibilitat, una irresponsabilitat i una burla. Si un realment té fe, això el porta a fer naturalment i quasi espontàniament accions bones i caritatives, i si un fa aquestes accions ja de per sí la fe la té i si no és explícita, almenys implícita. Perquè si ens empaltem en Jesús donem bons fruits i per aquests fruits es coneix en qui creiem i confiem, en qui estem arrelats. 

A l'Evangeli Jesús pregunta als apòstols per qui diu la gent que és Ell, i ells li diuen el que han sentit dir, algun dels grans profetes. I llavors pregunta qui pensen ells que és i St. Pere, inspirat, dona la resposta encertada en nom de tots: el Messies, el Fill de Déu viu. Jesús els hi prohibeix que ho diguin, perquè la gent tenen una idea equivocada sobre aquesta figura i no ho entendrien, en realitat no ho entendran fins que hagi patit, mort a la creu i ressuscitat i encara quan després de la seva ascensió al Cel, el do de l'Esperit Sant els hi ho faci comprendre clarament el dia de la Pentecosta. I tot seguit els hi passa a anunciar el programa de la Redempció per a la salvació de la Humanitat segons la voluntat de Déu: Jesús ha de patir i sofrir molt, morir crucificat i ressuscitar als tres dies. 

Portar la pròpia creu seguint Jesús: els cristians som seguidors del Fill de Déu crucificat per salvar-nos 

St. Pere, que ha donat la resposta correcta a qui és Jesús, se n'escandalitza i humanament afectat intenta fer-li un favor dient que ells no ho permetran, que això no li pot succeïr. I Jesús s'indigna perquè St. Pere ho veu de forma humana i no segons la voluntat de Déu. "Tu, darrera meu" li ve a dir amb paraules molt fortes i enèrgiques que responen a la importància de la qüestió. St. Pere no se'n dona compta de que l'està temptant i per això Jesús el qualifica de diable, per tal que se n'adoni. La teoria correcta no ha fet efecte, a la primera St. Pere i els apòstols han reaccionat de forma humana, amb la lògica i la manera de fer d'aquest món. Gairebé com ho hagués fet un no creient, un pagà. 

Jesús ens diu en un altre lloc, si un pare li diu a dos fills seus "Vull que vagis a treballar a l'hort" i un li contesta "Sí, pare" però no hi va, i l'altre li diu "No ho vull fer" però després penedit hi va, qui ha fet el que el seu pare volia? I també en un altre moment "No entrarà tothom qui diu Senyor, Senyor!... sinó qui fa la voluntat del meu Pare". La pràctica, allò que es fa i que es viu, és el realment important, més que tenir la idea correcta, si es queda merament en això i res més. 

Per això, davant la pregunta de Jesús, hagués sigut millor que diguessin "Ets tan gran, Senyor! Diguen-s'ho tu, qui ets, que no ho sabem" o alguna resposta per l'estil i que quan Jesús els hi va explicar el programa per fer la voluntat de Déu haguessin dit per boca de St. Pere "Senyor, et seguirem a on vagis. Compta amb nosaltres. Què vols que fem?". 

Com ens diu el propi Jesús, hem de prendre les nostres pròpies creus i seguir-lo a Ell amb la Creu. 

El Dolç Nom de Maria

El 12 de setembre es celebra la festa del Dolç Nom de Maria, pocs dies després de la celebració de la seva Nativitat, el dia 8 de setembre. 

Imatge de la Verge Maria nena, Germanetes dels Pobres, Vic 

Als pocs dies de nèixer a l'escollida per ser mare del Salvador, Déu fet home, i preservada del pecat original com a nova Eva de la nova Creació redimida i lliure pels mèrits del seu diví Fill, els seus pares li van posar el nom de Maria, Maryam en l'arameu que parlaven i Myriam en l'hebreu sagrat de les Escriptures. 

No queda del tot clar el significat del nom, que pot voler dir Estimada (de Déu), Escollida (per Déu), Bella, Excelsa, Senyora o Dama i Llum del Mar és a dir Estrella del Mar, segons si el seu origen és egípci - doncs ja portava aquest nom la germana de Moisès a la sortida d'Egipte - o en temps més moderns es relacionava més amb l'hebreu o arameu. S'han proposat altres interpretacions, però menys adequades i probables. 

El que sí està clar és que el nom de Maria, per ser el de la Mare de Déu i invocar-la a ella, és molt poderós en la lluita contra les temptacions i en la defensa contra els perills. En això té una semblança amb el nom de Jesús, com quan es diu "Jesús, Maria!" o més sovint, afegint-hi la invocació a St. Josep, "Jesús, Maria i Josep!", és a dir la Sagrada Família. Amb el nom de Maria una de les jaculatòries més eficaces és la de la Medalla Miraculosa: "Oh Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recurrim a vos", com també el "Ave Maria Puríssima! - Sense pecat concebuda", de les salutacions a l'entrada d'una casa i de l'inici de la confessió sacramental.  Però evidentment les oracions, com l'Avemaria, la Salve, el Recordeu-vos i la Consagració a Maria,  i les pregàries com l'Angelus i el Rosari són les proteccions més efectives contra el mal i les insídies del diable, ja que al dir el seu nom s''invoca la seva presència i el seu ajut o se la lloa per la seva persona gloriosa i se li dona gràcies per la seva meravellosa bondat i poder i pels seus dons i favors, a ella que és la nostra Mare del Cel, intercessora i mitjancera de totes les gràcies divines. La devoció al Nom de Maria i la celebració de la seva festa té una interessant història (1).

Siguem fills ben devots de tan meravellosa Mare de Déu i nostra i tinguem amorosament als nostres llavis el sant i dolç nom de Maria!

(1) Igual que la devoció al Sant Nom de Jesús, ja coneguda però propalada sobretot per St. Bernardí de Siena a la primera meitat del segle XV, la devoció al Sant Nom de Maria va ser fomentada per diversos sants, com St. Bernat de Claravall al segle XII o St. Alfons Maria de Liguori al segle XVIII, qui en els seus escrits va explicar diversos prodigis atribuïts a la sola invocació del nom de Maria en les dificultats, problemes o en perill de mort o de perdre la salvació. I tot i que la festa del Nom de Maria ja s'havia celebrat en algun llocs abans, es va fer oficial per a tota la Cristiandat catòlica l'any 1683 quan l'establí el Papa després de la victòria del rei polonès Jan Sobieski III i els seus aliats, que havien invocat a la Verge Maria abans de la batalla, contra un immens exèrcit turc otomà que assetjava la ciutat de Viena per conquerir-la, quan les tropes cristianes van obtenir una sorprenent victòria decisiva el dia 12 de setembre de 1683 i la derrota dels assetjadors va ser tan total que van aixecar el setge de Viena, van abandonar Àustria i encara altres territoris limítrofes més al Sud i a l'Est, retirant-se els supervivents cap a l'interior dels Balcans. Pèrdues territorials que junt amb altres posteriors van ser reconegudes per la Pau de Karlowitz de l'any 1699, quan per primera vegada en segles l'Imperi Otomà turc va començar a retrocedir. És un cas semblant a la festa de la Verge del Roser, a l'octubre, establerta també pel Papa en commemoració de la victòria naval de Lepanto l'any 1571, també contra els turcs otomans, atribuida també a la protecció de la Verge Maria, i que es celebra el 7 d'octubre, aniversari de la batalla.