Teologia, vida i pastoral al Nou Testament

A la Bíblia, com a Paraula de Déu revelada a la Humanitat que és,  hi ha tot el que interessa per a la salvació individual i per a la vida bona col·lectiva. 

Ja a l'Antic Testament (AT) es troba de forma prefigurada, col·lectiva, material i  temporal, és a dir en llavor, allò que en el Nou Testament ja serà en plenitud, individual, espiritual i en vistes a la vida eterna. 

L'AT ens prepara pel NT i per entendre'l bé. Les
profecies i promeses de l'AT es fan realitat viva al NT.

És en el Nou Testament (NT), amb la vida de Jesucrist narrada en els Evangelis i en la naixent seva Església en els altres llibres i en la visió de futur de l'Apocalipsi,  on culmina tota l'epopeia i l'odissea bíbliques, la llarga preparació per aquest fet únic, crucial i decisiu que narra el NT i que ho canvia tot en la Història de la Humanitat. 

Així la Revelació del Déu únic com a Trinitat, ja anunciada misteriosament en alguns llocs de l'AT, com en l'inici de la Creació al llibre del Gènesi o amb els tres visitants de Mambré a Abraham del mateix llibre i en altres indicis, es manifesta clarament al NT en diversos llocs, com al Baptisme del Jordà, a la Transfiguració, a la Crucifixió i en el manament d'evangelitzar i de batejar del Ressuscitat, entre d'altres. 

A la Bíblia també s'hi troba una veritable Teologia, ja insinuada a l'AT i clarament expressada en el NT en els Escrits joànics (l'Evangeli, les Cartes de St. Joan i l'Apocalipsi), en les Cartes de St. Pau i en la Carta als Hebreus. Aquí hi ha la Teologia més alta, començant destacadament pel Pròleg de l'Evangeli segons St. Joan.  

De l'Església també en tenim tota la mostra i definició, especialment en els Fets dels Apòstols, llibre que se ha qualificat en ocasions com "l'Evangeli de l'Esperit Sant", és a dir de l'acció de l'Esperit Sant, revelador de la Veritat i congregador i impuls de la vida eclesial, en caritat, oració, sagraments, discerniment i eficàcia. 

També tenim una pastoral en diversos llocs, però molt especialment en les Cartes de St. Pau a Timoteu i Titus. En línies generals és ja com la "Regla pastoral" del papa St. Gregori Magne, que ho explicita inspiradament. 

I del que podem esperar ens en parla el llibre de l'Apocalipsi en metàfores, símbols i visions, com un missatge pels tots els temps en l'espera del futur, tant el proper com el llunyà. Un devot catòlic ho afirmava així: "Quan vull saber les últimes notícies, llegeixo el llibre de l'Apocalipsi" 

La conversió i St. Pau

Sant Pau destaca per la seva radical conversió, "tombativa", en la seva caiguda del cavall quan es veié embolcallat de llum i experimentà una intensa trobada amb Jesucrist ressuscitat, els seguidors del qual fins llavors perseguia a mort. Però Déu tenia altres plans per ell... 

De St. Pau després de la seva conversió destaquen el seu paper d'apòstol dels gentils, els seus viatges missioners, el obstinat valor i coratge amb que tornava un i altre cop a predicar sobretot i primer als seus, els jueus, als qui volia salvar, tot i que en diverses ocasions li van donar tal pallissa que el van deixar per mort, en altres el van denunciar i fer empresonar, en altres es conjuraren per matar-lo... però ell s'aixecava i tornava de nou a intentar-ho, sense defallir ni desanimar-se. 

Podem recordar frases seves, com: 

"Si vivim, per Ell vivim, i si morim per Ell morim, tant si vivim com si morim som del Senyor..." 

"Cap ull ha vist mai ni cap orella ha sentit ni el cor de l'home somniava allò que Déu té preparat pels qui l'estimen"

I sabent-se instrument de Déu, unit a Ell i volent estar-ho cada vegada més, concloïa:

"Ja no sóc jo qui visc, és Crist que viu en mi". 

En el seu cas era molt evident que no era ell qui havia escollit a Crist, sinó Crist el que l'havia escollit a ell, perquè fos el gran apòstol missioner. I una tradició molt antiga diu que en aquesta missió va arribar fins a Hispània, concretament a la gran urbs de Tarraco, capital de la Tarraconense, portant l'Evangeli fins el confí occidental del Mar Mediterrani. 

Aquesta cançó de Missa, " I si vivim...", expressa molt bé el seu pensament: 

When we are Living - Pues si vivimos,  https://youtu.be/NKImco_1SWM

La Paraula de Déu

El migdia de Pentecosta, ple de la força de l'Esperit Sant, sant Pere va sortir a predicar obertament que Jesucrist, al que les autoritats havien crucificat, havia ressuscitat i no sols vivia una vida més alta i definitiva sinó que ens havia obert també per als humans la vida eterna, mitjançant el baptisme. 

L'escoltava una gran multitud de jueus i prosèlits vinguts d'arreu de les terres veïnes del Pròxim Orient així com dels països europeus i africans del Mediterrani oriental i central. I tots el sentiren predicar en les seves pròpies llengües. 

Un miracle aquest que és el revers de l'ocorregut a la Torre de Babel, quan els homes ja no s'entengueren entre sí i es dividiren en grups que només es podien comunicar entre sí i no amb els altres. I encara, perquè tot i parlant la mateixa llengua, eren sovint els malentesos, les malinterpretacions del que l'altre deia. 

 

L'àrab ja fou una de les llengües del miracle de la predicació inicial de sant Pere, des de llavors hi ha hagut àrabs cristians. 

El miracle de les llengües de la predicació de sant Pere a la gran gentada cosmopolita congregada, Déu el va fer com un signe de l'autenticitat i el poder de la seva Paraula, inspirada i transmesa abans pels profetes, en plenitud per Jesucrist i després pels apòstols, i perquè llavors era necessari, per tal que tots els oients sentissin proclamar el kerigma i la bona nova de l'Evangeli, i per donar força a les conversions de la naixent Església. Aquell dia moltíssims dels oients es convertiren, cregueren en Jesucrist el Messies i Fill de Déu, i van demanar el baptisme. Fou l'inici de l'expansió ràpida i accelerada de la Paraula de Déu, començant per Jerusalem i seguint per Terra Santa i arribant en poc temps fins als extrems del món habitualment conegut d'aquella època. 

Els apòstols i els altres seguidors de Jesús, els màrtirs, els evangelistes, els bisbes, preveres i diaques, els pares apostòlics, els apologistes, els missioners i predicadors, i tots els sants i aviat els teòlegs i els pares i doctors de l'Església, havent rebut la Paraula divina, l'escoltaren, la meditaren, la guardaren, la testimoniaren i la proclamaren primer oralment i després també posant-la per escrit. Així comença la gran col·laboració humana en l'obra de Déu. Havent-hi conversos de cada cop  més pobles, cultures i llengües diferents, Déu els permeté de ser col·laboradors seus en la propagació de la fe en Jesucrist per tot el món. 

L'Antic Testament, inspirat per Déu, va ser escrit en hebreu i alguns fragments en arameu, i la seva traducció de la Septuaginta, també inspirada, en grec koiné. El Nou Testament canònic, inspirat per l'Esperit Sant i seguint la vida, obra, exemple i ensenyament de Jesucrist, el Senyor, també es posà  per escrit finalment en grec koiné, tot i que molt probablement hi hagueren algunes primeres versions almenys d'algunes parts, en arameu. 

I aviat començaren les traduccions, al siríac, al llatí, al copte, a l'armeni... i a moltes llengües més amb el pas dels segles, com el gòtic, l'eslavònic o eslau eclesiàstic i unes quantes més. Ara gràcies a la d'alguna manera també miraculosa col·laboració i traducció humana, la Paraula divina, continguda en el conjunt d'escrits de la Bíblia, arribava a cada vegada més llengües, cultures i països gràcies a les traduccions. En alguns va ser crucial en la seva literatura i en la dignificació del mateix idioma, com en l'alemany al segle XVI i en l'anglès a principis del s. XVII. 

Però també calia tenir cura de la puresa i la inspiració real de la Paraula revelada. Per això entre mitjans del s. IV i principis del s. V es fixà, per sant Atanasi, sant Agustí i diversos sínodes a Cartago i Roma, el cànon dels Escrits veritablement inspirats i portadors de la Paraula de Déu a la Humanitat, tant dels llibres de l'Antic Testament com del Nou Testament. És a dir els textos ortodoxos, segurs, lliures d'errors i de contaminacions. Per tenir un text fiable i correcte, l'Església Catòlica va confiar en la gran labor de traducció de sant Jeroni en la Vulgata llatina, a principis del s. V, establerta com la Bíblia estàndard acceptada, i corregida i confirmada en la versió de la Vulgata dita Sixtoclementina, editada i publicada a finals del s. XVI. 

Aquesta és la Bíblia catòlica íntegra, sense afegits i sense supressions, sense canvis, sense errors i sense malinterpretacions, gràcies a les notes i els comentaris, provinents molts d'ells dels grans sants de la Patrística dels primers segles. És a dir, amb l'ajuda necessària i inestimable de la tradició i del magisteri.  Així un esforç de segles d'exegesi i d'hermenèutica permeté portar la Paraula de Déu arreu del món en tota la seva veritat, força i puresa. 

Avui dia la Bíblia, el llibre més venut i el més llegit de la Història de la Humanitat i fins i tot humanament parlant una de les grans joies de la literatura universal, però sobretot portador de la Paraula de Déu viva, eficaç i transformadora, ha estat traduïda totalment o en part (en aquests pocs casos sol ser el Nou Testament sencer o almenys els Evangelis) no sols a gairebé tots els idiomes actuals sinó que en els pocs casos de llengües molt minoritàries i marginals que no disposen encara d'aquesta traducció, els seus parlants poden sentir la paraula de Déu oralment per part de cristians de la seva ètnia i/o tenen a la seva disposició traduccions en llengües que ells poden comprendre. 

Es pot dir que avui dia la Paraula de Déu a la Humanitat ha arribat a tots els pobles i tots els individus i que tothom la pot escoltar i/o llegir en la seva pròpia llengua. És com el miracle de la predicació de sant Pere a Jerusalem, però amb l'esforç, la constància i la col·laboració humana essencial en el Pla de  salvació de Déu per a tots els éssers humans, homes i dones, de tot arreu del món i de totes les èpoques, passades, presents i futures. I a més així Déu pot premiar aquesta dedicació humana com a mèrit.   

Bíblies en diverses llengües: 

 

Bíblia catòlica en alemany, és possible que la portés d'un dels meus viatges a Alemanya, però potser me la van regalar 

Durant uns anys vaig col·leccionar Bíblies catòliques en diferents idiomes. A partir de les Bíblies catalana i castellana (moltes de cada) i les en llatí i grec, vaig tenir-la en francès, anglès, alemany, holandès, irlandès, polonès, búlgar, ucraïnès, japonès, rwandès, àrab i encara algunes més, com romanès i altres, si bé d'algunes d'aquestes altres no eren catòliques. 

Però aquesta col·lecció es va anar desfent, tot i que se'n conserva la major part. Ja ben aviat una Bíblia catòlica en francès, de tapa tova i format reduït sense arribar a ser de butxaca, que em va portar una germana meva des de França l'any 1990, la vaig regalar a una estudiant de francès (1) polonesa que era també una catòlica molt devota. 

Bíblia, em van dir que catòlica, en búlgar, obsequi d'una dona búlgara i els seus dos fills, 7 d'octubre de 1997

Una edició en polonès molt bona, que em va regalar la Dorota Ozga, la vaig conservar molts anys, però al final la vaig acabar regalant a uns polonesos als que vaig casar l'any 2018. Quan els hi vaig regalar van estar molt contents, perquè em van dir, era una edició especial, de tirada limitada i de molta qualitat de la traducció i contingut, que es va fer amb motiu de la celebració d'un esdeveniment cristià molt important per a Polònia. 

Bíblia catòlica en kinyarwanda, cortesia de Canisius Niyonsaba, Valens Bisabimana
o bé Françoise Uwizeyimana, els hi dono les gràcies a tots ells; potser cap a l'any 2008.  

Algunes més les conservo, però en aquest moment les tinc sense localitzar, com l'holandesa i la irlandesa. 

En la meva activitat de capellà de vaixell de Stella Maris, l'Apostolat del Mar, entre els anys 2013 a 2019, se'm van donar alguns exemplars en diversos idiomes, la majoria dels quals els vaig regalar als tripulants amb els que feia Missa, si bé n'he conservat algun, com el d'àrab, ja que no vaig trobar a qui donar-li. 

En un altre ordre de coses, un amic meu de Calldetenes, coneixedor de que feia col·lecció de bíblies, me'n va regalar unes quantes de molt importants, sobretot en castellà, en edicions luxoses o antigues que van arribar al seu poder.  

Bíblia catòlica en japonès, cortesia de la professora Akiko Ichikawa, c. 1994

Ara bé tot això és una mera curiositat de col·leccionista i, com a molt, una mostra d'afició, d'interès i fins d'amor a la Paraula de Déu revelada en la Bíblia, però més des d'un punt de vista simbòlic que pràctic. Amb els anys vaig arribar a la conclusió que el millor que podia fer era regalar-les a persones que les poguessin llegir, les necessitessin, les valoressin i les llegissin, millor encara en companyia i en grup, que no pas l'ús que en feia jo, que només les guardava, les valorava com a molt importants i les ensenyava ocasionalment. 

L'Evangeli segons sant Joan era el meu preferit quan era jove

Un programa que havia tingut i que l'havia practicat durant unes setmanes o poc més l'any 1990 era copiar diàriament textos de la Bíblia, començant en aquell temps per les lectures del dia, escrivint-les, però ho vaig deixar quan em vaig trobar amb textos molt llargs. Ho hauria pogut seguir fent si hagués fet una selecció, un tros per exemple, però volent fer-ho tot ho vaig acabar deixant al cap d'un temps. Em semblava una bona manera de conèixer la Bíblia i de familiaritzar-me amb la Paraula de Déu, prestant-li prou atenció. Una variant d'aquesta idea, que a més implicava anar-se familiaritzant amb idiomes estrangers i qui sap si aprenent-los i tot, era copiar textos de la Bíblia en altres idiomes. Aquest, però, a part d'un intent inicial de prova, no vaig arribar ni a posar-lo en pràctica seriosament. 

(1) Perquè a part del seu valor religiós i espiritual únic, com a Paraula revelada de Déu, i del seu extraordinari valor literari, que la fa una de les més grans obres de la Literatura universal, la Bíblia també pot ser una manera d'aprendre idiomes, alhora que es rellegeix i repassa, donada la seva divisió en capítols i versicles, cosa que pot ajudar a aprendre i fins a practicar un idioma nou, fent dues feines alhora.  

Setmana de pregària per la unitat dels cristians

En diverses ocasions Nostre Senyor Jesucrist va demanar la unitat de tots els seus seguidors: 

"Que tots siguin u, com el Pare i jo som U"

"Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església" 

"Hi haurà un sol ramat i un sol Pastor" 

"Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món"

A baix es pot estar molt lluny i no veure's, cap al cim tot convergeix cap a Crist i la seva Creu: un sol Senyor, una sola fe,
un sol Déu i Pare, i com més amunt ascendim més ens n'adonem que estem cridats a conservar la unitat en l'Esperit

La separació en grups dels seguidors de Jesucrist, dels qui creiem que és el Fill de Déu fet home per salvar-nos, de tots els que el reconeixem com a veritable Déu i veritable home, és un fort ensopec que va començar amb la separació dels orientals allà pel segle V, més tard de la dels ortodoxos al segle XI i finalment i més greu la dels protestants i anglicans al segle XVI. 

Aquesta separació, per motius culturals i històrics tant o més que teològics, no és volguda per Déu i és un veritable pecat col·lectiu. És un escàndol per a tots qui des d'altres posicions religioses o des de l'ateisme, es plantegen convertir-se i seguir Jesucrist, perquè la separació dels seus seguidors els pot fer dubtar i perquè poden tenir el primer problema, o fins l'excusa, de en quina denominació integrar-se; el primer pensament, i el bo,  és fer-ho en l'Església Catòlica, la més nombrosa i estesa pel mon i la que manté intacta la transmissió apostòlica des de sant Pere i sant Pau, màrtirs a Roma, del que sant Pere, instituït pel mateix Jesucrist com a cap de la seva comunitat de batejats en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant, en va ser el primer bisbe i per tant el primer Papa. L'Església Catòlica també és la que, junt amb l'Ortodoxa, que li és propera i de la que només la separen qüestions teològiques menors i interpretacions pràctiques opinables, la que ha conservat la integritat de la fe tramesa pel apòstols i pels pares de l'Església dels primers segles. El cas protestant és més greu, perquè la lliure interpretació ha conduït a una divisió constant i a un continu creixement de noves variants separades unes de les altres. 

Però el sol fet que hi hagin diverses denominacions alternatives a les que aparentment poder integrar-se per accedir a Crist i a la seva Redempció, ja és un fort obstacle a la conversió dels no cristians. I el fet que hi hagi crítiques i divergències i que no es puguin posar d'acord és un veritable escàndol, perquè la Veritat és una, ja que Déu és la Veritat. En qüestions fonamentals, per tant, no hi poden haver, i no hi hauria d'haver, discrepàncies. Però el diable ha trobat en els dubtes, les opinions grupals o individuals i les separacions en mig de crítiques i retrets, un veritable camp de perdició per oposar-se a la gràcia divina i la salvació dels éssers humans. "La Veritat us farà lliures" ens diu Jesús, i tots els enfosquiments o debilitacions de la Veritat divina, per heretgies i cismes, ja ens porten a ser esclaus i ens separen i fins ens tanquen les fonts de la llibertat. En això el diable, el rebel a Déu i l'adversari del gènere humà, aplica la màxima d'origen militar "divideix i venceràs".  

Hi ha molta responsabilitat en la separació herètica o cismàtica.  El Senyor, que era molt comprensiu i benèvol amb els qui se sabien pecadors i necessitats de perdó, als que Ell havia vingut a salvar, era en canvi dur i molt crític amb aquells que feien grups apart creient-se els escollits i superiors, com els fariseus o mestres de la Llei, que menyspreaven al poble comú. Per altra part també va dir "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" i no pas que la seva obra seria desvirtuada fins que cinc-cents, mil o mil cinc-cents anys més tard, per fi algú redescobriria el seu veritable sentit. I quan va establir a St. Pere com a fonament de la seva Església, va afegir: "Et donaré les claus del Regne del Cel" i amb elles el veritable poder espiritual, el de perdonar els pecats i reconciliar amb Déu, i també de discernir i decidir com a cap religiós de l'Església i del món, "tot el que lligaràs a la Terra serà lligat al Cel, i tot el que deslligaràs a la Terra serà deslligat al Cel". Tot això amb una promesa "i les portes de l'Infern no prevaldràn contra l'Església".  Els cristians  som fills de Déu, membres de la família dels pel baptisme fets fills de Déu en el seu Fill propi, Jesucrist, Nostre Senyor, i si som membres de la mateixa família no podem estar dividits i separats. L'Església és Poble de Déu, Cos de Crist, Temple de l'Esperit Sant, i tot indica unitat. 

Hem de pregar molt per la unitat de totes les esglésies, que l'Esperit Sant que congrega la diversitat en la unitat, ens uneixi a tots els seguidors de Jesucrist en una sola Església universal, que això és el que vol dir "catòlica". 

Temps de màrtirs

Aquests dies celebrem diversos màrtirs cristians dels primers segles a les misses. 

Així santa Agnès, el papa sant Fabià, sant Sebastià, el bisbe sant Fruitós i els diaques Auguri i Eulogi, sant Vicenç...

Els primers cristians ens deixaren testimonis admirables de fe, esperança i caritat que els hi donaren un gran valor i coratge per afrontar totes les proves: persecucions, judicis, tortures, les pitjors formes d'execució. 

"La última pregària" (1863) de Jean-Léon Gérome (1824 - 1904)

A exemple del mateix N.S. Jesucrist a la Creu i de sant Esteve protomàrtir, moriren per amor a Déu i als homes, donant testimoni, estimant i perdonant i pregant pels seus botxins. 

L'Església sol recordar junts a tres grans diaques màrtirs,  sant Esteve, sant Vicenç i sant Llorenç, dels primers segles cristians, els seus noms signifiquen coronat, vencedor i llorejat. Però de màrtirs cristians que donessin la seva vida per no renunciar a la seva fe i per donar testimoni de la veritat,  n'hi ha hagut sempre al llarg de la història posterior. 

Gràcies a ells i a molts altres, la fe ha arribat fins a nosaltres, perquè la seva sang vessada ha sigut llavor de nous cristians. 

Venerem-los, doncs, i encomanem-nos a ells, en els que actua plenament l'Esperit Sant, que ens siguin guia, model, consol i ajuda. 

L'activitat humana més important

Instituïda per Jesucrist mateix al Sant Sopar, per ser present dia rera dia amb nosaltres
i per al perdó dels pecats, tots els cristians hi són cridats i ja els nens ho poden viure

L'activitat humana més important, allò més alt de tot, és fer present Déu al món i el món a Déu en Jesucrist. Proclamar i escoltar la Paraula de Déu i consagrar el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist, rebre'l i nodrir-nos d'Ell, que se'ns dona com aliment espiritual, l'únic que salva el món. No hi ha res més gran ni pot haver-lo, és el do més excels de Déu, el do d'Ell mateix. 

I és una activitat a l'abast de tots els batejats! 

"Mai us faltaran pastors"

"Mai us faltaran pastors" 

Missa concelebrada de Festa Major de l'església parroquial de St. Fruitós d'Hostalets de Balenyà, 21 gener de 2021 (Foto, Jaume Vila)

"No us faltarà pastor", dit pel bisbe St. Fruitós de Tarragona als seus feligresos, poc abans de ser martiritzat junt amb els seus diaques Auguri i Eulogi, el 21 de gener de 259,  segons les Actes autèntiques del seu martiri.  

I per designi diví, així s'ha acomplert.