L' autopista al Cel

Els 10 manaments són la via de pas segur per la vida i de bon destí final, i com a tal són necessaris i suficients. Però encara hi ha una via millor. 

Les Benaurances són aquesta autopista, molt més ampla, directa i ràpida.   

Són molt semblants als 10 manaments, en els que es basen, però ampliant-los i potenciant-los, i per elles es va amb molta més seguretat i  es fa molt progrés en aquesta vida i s'arriba lluny en el camí del Cel.   

Els manaments, el camí de la vida

Els 10 manaments de la llei de Déu no són recomanacions, són prohibicions i obligacions reals, perquè són el mínim indispensable exigible per a anar per la vida. 

Un exemple ens pot ajudar a entendre-ho. Si conduïm un cotxe per una carretera, moure'ns sempre per dins de la via, sense sortir-ne mai a fora, no és una recomanació sinó que és una necessitat absoluta. Els manaments són com aquesta carretera que ens condueix lluny, bé, ràpid i amb seguretat, i ens permet arribar al nostre destí, sempre que no ens sortim mai d'ella.

Precisament quan aparentment no hi ha obstacles externs és quan pot ser més perillós, 

perquè no se n'està físicament impedit d'abandonar-la i llavors segons el símil és factible i

podria ser més temptadora la possibilitat de voler sortir-se de la ruta i anar pel dret per fora. 

Si un conductor veiés que la carretera que el porta al seu destí aparentment se n'allunya o que fa corbes en lloc d'anar-hi directament de dret, aniria molt errat si decidís sortir-se'n i fer el que a ell li sembla més obvi, "perquè no puc anar per aquí que veig que s'hi va directe?", voler convèncer-se  ("una mica de mal terreny i de dificultats no m'espanten i fins m'estimulen...") i intentar anar-hi camp a través. O quedaria encallat en algun camp o correria el gran perill de tenir un accident, per aquest sortir-se de la via que sí que hi porta. I gairebé segur que no arribaria al seu destí i que necessitaria ajuda dels altres, i fins ajuda especialitzada (de mecànic, tractor, grua...) per retornar al mateix punt on va tenir la falsa idea de que els revolts del camí eren un destorb i una  antiquada cosa limitadora de la seva llibertat, visió pròpia i intel·ligència, etc. Precisament ell amb el vehicle poden conduir, fer molts quilòmetres i fins i tot correr bastant, dins dels límits autoritzats, per arribar ràpid, si cal, al seu destí, precisament si es manté sempre dins dels límits de la carretera i de les seves normes i limitacions. 

Els 10 manaments divins no són limitacions sinó barreres protectores dins de les quals podem viure la vida autèntica i real i fer molt de camí segons els nostres desigs legítims. Cal tenir-ho molt present i per això convindria repasar-los sovint, idealment si fos cada dia. 

Un lema originariament cristià

En els primers segles cristians sembla ser que ja es coneixia un lema trinitari que deia, referint-se a tots els batejats: 

Igualtat com a fills tots del mateix Pare, 

fraternitat com a germans tots del mateix Fill, 

llibertat (1) com a participants tots del mateix Esperit.  

I això entès en sentit teològic i espiritual, com una veritat essencial: tots hem estat fets fills de Déu amb la Redempció obtinguda pel seu Fill propi, Jesucrist, que ens arriba pel baptisme i ens fa hereus de la vida eterna; tots ens hem d'estimar com a germans, perquè ho som en el nostre germà gran, primer i únic, Jesucrist; i la veritat que ens aporta l'Esperit Sant, la 3ª persona de la Santíssima Trinitat que ens ha estat donat com el major do possible i que ens fa participar ja en aquest món de la vida divina, ens fa lliures.  

El que van fer els revolucionaris francesos de finals del segle XVIII va ser recuperar aquest lema, que llavors estava una mica oblidat, deslligar-lo de la seva font divina - però llavors ja no s'entén ni tan sols perquè són tres els conceptes i no un, dos, cinc  o set... - i aplicar-lo com cosa purament humana i voler imposar-lo a la societat i no pas considerar-lo una constatació o una proposta, com ho feien els cristians del món antic en aquest i altres casos similars. 

Com diu G.K. Chesterton (1874 - 1936), "el nostre món actual està ple d'antigues virtuts cristianes que s'han deslligat de la seva font divina, s'han separat també unes d'altres oblidant el conjunt, s'han volgut fer absolutes... i s'han tornat boges!" 

(1) La llibertat sobretot de poder evitar el mal, o de sortir-ne, i de poder fer el bé, amb l'ajut diví, però també de respecte a la consciència, de discerniment i d'encert. 

Una breu poesia que és tot un pla de vida

Reprodueixo un poema que fa molts anys va sortir publicat en un Full Diocesà del bisbat de Vic, on el vaig llegir i m'ha quedat sempre a la memòria i algun que altre cop l'he citat. 

El seu autor era un escriptor català catòlic ja gran d'edat, del que malauradament vaig oblidar de seguida el nom i no l'he pogut retrobar quan ho he intentat. 

És un pla de vida i és titula Consigna: 

La fira de la vida,  és millor passar-hi orientat i amb un sentit  

"Consigna"

Quan tu vas néixer 

tothom somreia,

sols tu ploraves. 

Fes que quan moris

tothom plori,

sols tu somriguis. 

Amb el breu que és, un parell de frases,  i no sols és cíclic i lligat, sinó que a més és tot un pla de vida. Però no sols això, també mostra una sorprenent saviesa i no sols pel principi i final equilibrats i corresponents, tant de la vida humana i de tot el que implica viure segons el que proposa com dels versos en sí, sinó perquè s'hi intueix un significat més profund de plorar = desig de viure i somriure = acceptació de la mort.  L'autor no sols tenia un excel·lent domini del llenguatge i de la concentració dels més alts conceptes en poques paraules, sinó que també devia tenir una gran vida espiritual. 

I molta obertura a allò general, doncs el que proposa pot ser acceptat i viscut per tothom. 

Cal redescobrir la fe

Al món d'avui ens cal molt redescobrir la fe, amb tota la innocència i puresa d'infants. 

Si no ens fem com a nens, amb la seva confiança, il·lusió, agraïment i alegria, davant de Déu, no entrarem en el Regne de Déu. 

La bona mort

La bona mort és aquella que té lloc de forma natural, quan Déu crida l'ànima a finalitzar el curs d'aquesta vida i entrar en l'eternitat, i en estat de gràcia divina. No n'hi ha d'altra. 

Amb un exemple que ho mostra clarament: 

El Papa St. Pius X (1835 - 1914) al seu llit de mort

Més encara la mort dels sants que, siguin quines siguin les circumstàncies, fins i tot en la tortura i el martiri, és una mort angelical. Aquesta és la veritable millor mort. 

La felicitat

Tothom busca la felicitat. I sembla que costi trobar-la. Però el secret és molt fàcil: la felicitat es troba en fer la voluntat de Déu, o dit d'una altra manera en descobrir i exercir la pròpia vocació, allò al que Déu ens crida en aquesta vida, perquè és el millor per a nosaltres.  

Com  per exemple, en el cas del jesuïta lleonès Segundo Llorente (1906 - 1989): 

Aquesta gran felicitat se sol trobar molt en els missioners, com en el cas de 
Segundo Llorente i també entre els religiosos i religioses: és la felicitat dels sants. 

Des de sempre, de jove i fins de nen, va sentir la crida a ser missioner entre els esquimals d'Alaska. Li va costar, perquè van sorgir-li obstacles i retards, però al final ho va aconseguir. I després va viure 40 anys "en el país dels gels eterns" exercint de missioner catòlic entre els inuit, dels qui va aprendre l'idioma i les costums i va ser molt feliç essent el seu sacerdot i vivint entre ells. 

Tots estem cridats a la felicitat i a tots se'ns proposa. Només fa falta descobrir a què estem cridats i fer-ho decididament. No hi ha felicitat més alta i més duradora que trobar i seguir el camí que Déu ens indica i complir la pròpia vocació.