Quan les dones manen el món

Una antiga dita deia: "Si les dones manessin, el món seria una bassa d'oli" i afegia que les dones al poder no voldrien que hi haguessin més guerres ni injustícies socials, sobretot les econòmiques, que no voldrien conflictes lluites ni enfrontaments, coses que suposadament no anirien amb la seva mentalittat conciliadora, de buscar acords i d'unir a la gent i no pas separar-la, i que per tant vetllarien per la pau, el benestar general i les famílies, i d'aquesta manera hi hauria una altre manera de fer política, pensant en els altres i preocupant-se per ells... 

Des d'un altre punt de vista diferent les feministes també creuen que les dones han de poder manar, cosa que fins ara només havien fet pressumptament les reines i emperadrius o rn algun cas princeses  - i algunes molt importants com Hatshepsut, Nefertiti, Cleopatra VII, Livia, Boudicca, Zenobia, Gal·la Placídia, Teodora, Brunhilda, Fredegunda, Wu Zetian, Irene, Olga, Elionor d'Aquitània, Margarida I, Jadwiga, Isabel la Catòlica, Maria Tudor, Caterina de Medici,  Elizabeth I, Maria Estuard, Crisrina,  Maria Teresa I, Caterina II la Gran, Maria Antonieta, Josefina, Isabel II, Victòria, Cixi, Sissi, Elisabet II, Gracia Patricia, Diana... -  però que ara a més haurien de ser presidentes, primeres ministres i altres primers càrrecs mundials.   

Ara fa anys que al món les dones han començat a manar en els primers llocs de països i institucions importants: 

Golda Meir (1898 - 1978), primera ministra d'Israel 1969 - 1974 

Sirimavo Bandaranaike (1916 - 2000), primera ministra de Sri Lanka del 1960 - 1965, del 1970 - 1977 i del 1994 - 2000 

Indira Gandhi (1917 - 1984), primera ministra de la Índia 1966 - 1977 i 1980 - 1984

Lídia Gueiler Tejada  (1921 - 2011), presidenta de Bolívia 1979 - 1980 

Agatha Barbara (1923 - 2002), presidenta de Malta 1982 - 1987 

Margaret Thatcher (1925 - 2013), primera ministra del Regne Unit 1979 - 1990, el mandat més llarg per aquest país al segle XX

Elisabet II (1926 - 2022), reina del Regne Unit i de tota la Commonwealth durant 70 anys,  1952 - 2022 

Violeta Chamorro (1929 - 2025), presidenta de Nicaragua 1990 - 1997 

Vigdis Finnbogadóttir (1930), presidenta d'Islàndia 1980 - 1996 

Maria Estela Martínez de Perón (1931), presidenta d'Argentina 1974 - 1976 

Corazón Aquino (1933 - 2009), presidenta de Filipines 1986 - 1992 

Pratibha Patil (1934), presidenta de la Índia 2007 - 2012

Madeleine Albright (1937 - 2022), secretaria d'Estat dels Estats Units 1997 - 2001 

Ellen Johnson Sirleaf (1938), presidenta de Libéria 2006 - 2018 

Ruth Perry (1939 - 2017), presidenta de Libèria 1996 - 1997

Gro Harlem Brundtland (1939), primera ministra de Noruega el 1981, el 1986 - 1989 i el 1990 - 1996

Nancy Pelosi (1940), presidenta del Congrès d'Estats Units de 2007 - 2011 i 2019 - 2023 

Ertha Pascal-Trouillot (1943), presidenta de Haití 1990 - 1991 

Mary Robinson (1944), presidenta d'Irlanda 1990 - 1997 

Chandrika Kumaratunga (1945), primera ministra (agost - novembre 1994) i presidenta 1994 - 2005 de Sri Lanka 

Micheline Calmy-Rey (1945) presidenta de Suïssa de l'1 de gener al 31 de desembre dels anys 2007 i 2011 

Tansu Çiller (1946), primera ministra de Turquia 1996 - 1997 

Mireya Moscoso (1946), presidenta de Panamà 1999 - 2004

Janet Yellen (1946), vicepresidenta 2010 - 2014 i presidenta 2014 - 2018 de la Reserva Federal d'Estats Units 

Gloria Macapagal Arroyo (1947), presidenta de Filipines 2001 - 2010

Hillary Clinton (1947), secretaria d'Estat dels Estats Units 2009 - 2013, candidata a presidenta del pais el 2016 

Dilma Rouseff (1947), presidenta de Brasil 2011 - 2016 

Elena Salgado (1949), vicepresidenta primera d'Espanya durant 6 mesos l'any 2011

Maria Teresa Fernández de la Vega (1949), vicepresidenta primera d'Espanya 2004 - 2010 i presidenta del Consell d'Estat 2018 - 2022 

Helen Clark (1950), primera ministra  de Nova Zelanda 1999 - 2008 

Joyce Banda (1950), presidenta de Malawi 2012 - 2014 i vicepresidenta 2009 - 2012 

Hilda Heine (1951), presidenta de les Illes Marshall 2016 - 2020 i de nou des de 2024

Rosario Murillo (1951), vicepresidenta 2017 - 2025 i co-presidenta de Nicaragua amb el seu marit Daniel Ortega des del 2025

Mary McAleese (1951), presidenta d'Irlanda 1997 - 2011     

Michelle Bachelet (1951), presidenta de Xile 2006 - 2010 i altre vegada 2014 - 2018

Jenny Shipley (1952), primera ministra de Nova Zelanda 1997 - 1999 

Salomé Zurabishvili (1952), presidenta de Geòrgia 2018 - 2024 

Park Geun-hye (1952), presidenta de Corea del Sud 2013 - 2017 

Dalia Itzik (1952), presidenta d'Israel 25 gener - 15 juliol 2007

Sylvie Kinigi (1952), primera ministra de Burundi 1993 - 1994  

Cristina Fernández de Kirchner (1953), presidenta d'Argentina 2007 - 2015 i vicepresidenta 2019 - 2023

Benazir Bhutto (1953 - 2007), primera ministra del Pakistan 1988 - 1990 i de nou 1993 - 1996 

Angela Merkel (1954), cancellera federal alemanya 2005 - 2021  

Condolezza Rice (1954), secretaria d'Estat dels Estats Units 2005 - 2009 

Christine Lagarde (1956), presidenta del Fons Monetari Internacional 2011 - 2019, presidenta del Banc Central Europeu 2019 - ... 

Dalia Grybauskaité (1956), presidenta de Lituània 2009 - 2019 

Rosalia Arteaga (1956), presidenta d'Equador dos dies, 9 a 11 de febrer de 1997

Theresa May (1956), primera ministra del Regne Unit, 2016 - 2019

Tsai Ing-wen (1956), presidenta de Taiwan 2016 - 2024

Carmen Calvo (1957), vicepresidenta primera d'Espanya 2018 - 2021 i presidenta del Consell d'Estat des de 2024

Draupadi Murmu (1958), presidenta de la Índia des de 2022

Ursula von der Leyen (1958), presidenta de la Comissió Europea des de 2019

Marie-Louise Coleiro Preca (1958), presidenta de Malta 2014 - 2019  

Xiomara Castro (1959), presidenta d'Honduras des del 2022 

Erna Solberg (1961), primera ministra de Noruega 2013 - 2021

Bidhya Devi Bhandari (1961), presidenta de Nepal 2015 - 2023 

Dina Boularte (1962), presidenta de Perú des de 2022 

Claudia Sheinbaum (1962), presidenta de Mèxic des de 2024 

Kamala Harris (1964), vicepresidenta dels Estats Units 2021 - 2025, candidata a presidenta del país el 2024

Maria Jesús Montero (1966), vicepresidenta primera d'Espanya des de 2023

Jeanine Áñez (1967), presidenta interina de Bolívia 2019 - 2020 

Magdalena Andersson (1967), primera ministra de Suècia 2021 - 2022 

Kolinda Grabar-Kitarović (1968), presidenta de Croàcia 2015 - 2020 

Halla Tómasdóttir (1968), presidenta d'Islàndia des de 2024 

Marine Le Pen (1968), candidata a la presidència de França el 2012, 2017 i 2022

Nadia Calviño (1968), vicepresidenta primera d'Espanya 2021 - 2023 

Kersti Kaljulaid (1969), presidenta d'Estònia 2016 - 2021

Soraya Sáenz de Santamaria (1971), vicepresidenta primera d'Espanya 2011 - 2018 

Teresa Ribera (1969), vicepresidenta quarta 2020 - 2021 i tercera 2021 - 2024 d'Espanya 

Yolanda Díaz (1971), vicepresidenta segona d'Espanya des de 2021 

Hsiao Bi-khim (1971), vicepresidenta de Taiwam des de 2024

Zuzana Čaputová (1973), presidenta d'Eslovàquia 2019 - 2024 

Atifete Jahjaga (1975), presidenta de Kosovo 2011 - 2016  

Liz Truss (1975), primera ministra del Regne Unit del 5 de setembre al 25 d'octubre de 2022, el mandat més curt de tots al R.U. 

Sara Aagesen (1976), vicepresidenta tercera d'Espanya des de 2024

Kaja Kallas (1977), primera ministra d'Estònia 2021 - 2024 i alta representant de Relacions Exteriors de la Unió Europea i vicepresidenta de la Comissió Europea des de 2024 

Giorgia Meloni (1977), primer ministre d'Itàlia des de 2022 

Mette Frederiksen (1977), primera ministra de Dinamarca des de 2019 

Jacinda Ardern (1980), primera ministra de Nova Zelanda 2017 - 2023 

Vjosa Osmani-Sadriu (1982), presidenta de Kosovo des de 2021

Sanna Marin (1985), primera ministra de Finlàndia 2019 - 2023 

I tot això tot i no tenir en compte càrrecs com governadores d'Estats dels Estats Units, presidentes de comunitats autònomes, presidentes i CEOs de grans multinacionals, presidentes de parlaments, ministres de temàtiques molt importants, com Defensa, Economia, Hisenda, Interior o Relacions Exteriors, presidentes de parrits polítics i altres com multimilionàries, primeres dames, personatges molt influents... perquè la llista seria gairebé interminable. 

Ja seria hora de que axò es notés. Es veuen o no els resultats? 

Feliços els pacífics i els pacificadors

Una seriosa advertencia divina al món actual

Jesucrist és el príncep de la Pau. En l'Evangeli segons Sant Joan ens diu "Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo no us la dono com el món la dona. Que els vostres cors s'asserenin i no temin". I Ell mateix, que ens la va donar, en el Sermó de la Muntanya va anomenar feliços als pacífics i als qui contribueixen a posar pau.

Alguns exemples històrics d’aquesta manera de viure:

La civilització de Caral – Supe (2600 – 2000 aC) a l’actual Perú, una cultura religiosa, sense exèrcits ni guerres, ni violència ni armes.

El pensament xinès de Laozi (c. 571 – 470 aC), Kongzi (551 – 479 aC), de Mozi (480 – 391 aC) i Mengzi (372 – 289 aC), almenys en part i especialment en la seva versió original. Destacadament el mozisme (s. V – II aC) amb el seu desig d’amor universal igualitari.

Els ensenyaments de Mahavira (s. VI aC) i de  Buda (s. VI – s. V aC) a la Índia, i les doctrines del jainisme i del budisme. 

El canvi d’actitud i la proclama del rei Ashoka Maurya (304 – 232 aC) a la Índia, penedit de les guerres i matances massives que havia fet.

Els cristians dels primers segles, perseguits i martiritzats, que responien amb amor i perdó seguint els ensenyaments de Jesucrist de no tornar mal per mal i estimar els enemics.  Els cristians rebutjaven tot odi i tota violència i fins es negaven a servir com a soldats i a participar en batalles o execucions. Fins i tot quan l’Imperi Romà es va anar cristianitzant entre els anys 313 i 380, eren molt reticents a servir a  l’exèrcit, i fins en temps de Justinià (527 – 565) un soldat cristià que en batalla matava un enemic en combat, desprès havia de fer un temps llarg de penitència  per haver matat un ésser humà, contra el mandat diví que ho prohibeix.

Moltes idees de Mani (216 – 277) i de Mazdak (+ 524/528) a Pèrsia

La iniciativa medieval cristiana de la Pau de Déu (989)  i la Treva de Déu (1028)

Les lleis de Nunuku-whenua (s. XVI) de no violència i resistència passiva dels moriori de les illes Rekohu (les actuals Chatham). Fins i tot quan la seva terra va ser assaltada l’any 1835 per tribus maorís de Nova Zelanda, que els mataven i esclavitzaven, els caps moriori van considerar que les seves lleis pacifistes eren intocables.

Immanuel Kant (1724 – 1804) en el seu llibre Sobre la pau perpètua (Zum ewigen Frieden, 1795), que hauria de desitjar fins i tot un poble de dimonis amb tal que fossin intel·ligents.

La neutralitat perpètua de Suïssa reconeguda històricament des de 1815 i des de 1847 no té ni tan sols conflictes interns.

Promotors del pacifisme a ultrança i de no resistir al mal com Lev Tolstoi (1828 – 1910), partidaris de pal·liar els efectes de la guerra com Henri Dunant (1828 – 1910) fundant la Creu Roja i promovent la Convenció de Ginebra (1863) i  el no a les guerres de  Bertha von Suttner (1843 – 1914)

Abolició de la pena de mort. El Gran Ducat de Toscana va ser el primer Estat del món a abolir la pena de mort, l'any 1786 per iniciativa de Pere Leopold de Lorena (1747 - 1792). Portugal no ha executat ningú des de 1846 

També Alfred Nobel (1833 – 1896), l’inventor de la dinamita, que desprès va canviar i va establir els Premis Nobel en general i en concret el de la Pau, atorgats a partir de 1901

Iniciatives pels necessitats com el passaport de Fridtjof Nansen (1861 - 1930) pels refugiats, o Albert Schweitzer (1875 - 1965) amb la missió de Lambarené al Gabon, i les de Dominique Piri (1910 - 1969) i  Sta. Teresa de Calcuta (1910 - 1997).

L’activisme no violent de Mahatma Gandhi (1869 – 1948), Lanza del Vasto (1901 - 1981),  i de Martin Luther King (1929 – 1968)

George Marshall (1880 - 1959) amb el Pla de reconstrucció d'Europa Occidental del seu nom, que va col·laborar en la ràpida i eficaç reconciliació dels països combatents desprès de la Segona Guerra Mundial, especialment per la política de conciliació de Pius XII (1872 - 1958), Konrad Adenauer (1876 - 1967), Alcide De Gasperi (1881 - 1954), Robert Schuman (1886 - 1963), Jean Monnet (1888 - 1979) i Charles De Gaulle (1890 - 1970), que va portar al Tractat de Roma (1957) i l'inici del Mercat Comú Europeu. 

I l'esperança d'un futur millor que va significar pels Estats Units John Kennedy (1917 - 1963) i Robert Kennedy (1925 - 1968) i també l'alliberament de Rússia i l'Europa de l'Est per l'actuació de József Mindszenty (1892 - 1975), Josyf Slipyj (1892 - 1984), Aloysius Stepinac (1898 - 1960), Stefan Wyszynski (1901 - 1981), Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008), St. Joan Pau II (1920 - 2005), Andrei Sakharov (1921 - 1989), Helmut Kohl (1930 - 2017), Mikhail Gorbachov (1931 - 2022), Boris Yeltsin (1931 - 2007), Aleksandr Men (1935 - 1990) i Lech Walesa (1947) entre d'altres. 

La supressió de l’exèrcit a Costa Rica per part del president Josep Figueres Ferrer (1906 – 1990) l’any 1948

St. Joan XXIII (1881 - 1963) i Vasily Arkhipov (1926 - 1998) que tingueren un paper protagonista en evitar una nova guera mundial general entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia, l'octubre de 1962. El desastre total d'una guerra atòmica el va  mostrar Nevil Shute (1899 - 1960) amb el llibre On the beach (1957) i el director de cinema Stanley Kramer (1913 - 2001) fent-ne la pel·lícula igua el 1959. També van contribuir a conscienciar sobre que una guerra nuclear no tindria vencedors ni vençuts Stanley Kubrick (1928 - 1999) amb el film "Dr. Strangelove" (1964), Sidney Lumet (1924 - 2011) amb "Fail Safe" (1964) i també Franklin J. Schaffer (1920 - 1989) amb "Planet of the Apes" (1968).  Més tard la constatació va ser represa per Carl Sagan (1934 - 1996) amb el seu estudi de 1983 sobre l'hivern nuclear que seguiria a una conflagració atòmica, fet recollit a la pel·licula "The Day After" (1983)  de Nicholas Meyer  (1945) i també denunciat a "WarGames" (1983) de John Badham (1939) en un any en el que de nou el món va estar a prop d'una Tercera Guerra Mundial, que va evitar amb la seva intel·ligència, bona informació i sang freda Stanislav Petrov (1939 - 2017). Totes aquets pel·lícules haurien de ser de visionat obligat pel governants, polítics i ideòlegs que ara de nou tornen a especular que potser una guerra nuclear limitada seria assumible, confiant que no provocaria un massa llarg hivern nuclear ni una perillosa radiació de dècades o segles, ni un col.lapse de la civilització ni un caos incontrolable durant anys, coses totes que són molt suposar i que segurament són totes errades. I ara és més perillós que abans perquè la situació està molt menys equilibrada que aleshores (NATO i Pacte de Varsòvia) i alguns poden estar molt temptats a pensar que ara és prou desequilibrat per guanyar. I per l'altre banda altres potencies poden tenir en compte l'evident decadència, degradació i fins degeneració d'Occident. Una situació que necesita veritable intel·ligència i desig de pau i sobretot que es deixin inspirar i guiar per Déu, perquè sinó torna a ser una situació 1962 o 1983. 

Pau Casals (1876 - 1973) amb la seva interpretació del cant de nadala català "El cant dels ocells" a l'ONU el 1971, convertint aquesta cançó cristiana en un himne de pau de les Nacions Unides.

La política de perdó i reconciliació de Nelson Mandela (1918 – 2013)...

Semblava que el món havia quedat escarmentat de guerres, però ara avui dia veiem de nou desigs belicosos irresponsables, que de forma incomprensible semblen buscar-ho. I a sobre resulta que coses que passen portaven molts anys preparant-se. Tot això no té lògica ni intel·igència, sembla un encegament total dels qui tenen el poder sense cap bon sentit. Caldria recordar ara més que mai allò de "Mai més una guerra!".  

Tots els cristians reunits de nou

Jesús va demanar que hi haguès un sol ramat amb un sol Pastor, és a dir que els qui creuen en Ell, l'accepten com a Salvador i Senyor i l'obeeixen formin part d'una única Església universal, i que tots els cristians siguem un sol Cos de Crist, tal com Ell i el Pare són U. 

Circumstàncies històriques i divergències d'interpretació o en ocasions simples malentesos deguts a motius idiomàtics i culturals, han portat no obstant a separacions, concretament tres: 

El tronc inicial i comú, l'Església Catòlica, fundada pel mateix Jesucrist a la primera meitat del segle I, que malgrat les separacions ha sobreviscut fins ara, segons la promesa del mateix Crist, i que ha sigut sempre i segueix essent-ho actualment i previsiblement ho seguirà essent, el grup de cristians més gran en nombre i extensió, avui uns 1 400 milions de persones als 5 continents. És la que ha tingut més i més grans sants, com St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) i St. Tomàs d'Aquino (1225 - 1274) entre centenars de primera fila en santedat i no ja milers sinó desenes de milers en total. 

Les Esglèsies Orientals, es separaren de la Gran Església, entre la segona meitat del segle V i tot el segle VI, per no estar d'acord amb les decisions del IV Concili Ecumènic de Calcedònia de l'any 451. Tenen cristologies pròpies i altres diferències doctrinals i litúrgiques amb els altres grups, i també entre elles, estan als extrems oposats en posicions en les que les altres Esglésies - exceptuant moltes sectes protestants que van per lliure en diversos temes - estan en el centre. Són els coptes, els etíops, els armenis, els sirians de l'Est i esglésies de la Índia... i per exemple si uns grups són monofisites uns altres són nestorians, les dues heretgies diametralment oposades. El que es pot dir d'ells és que durant uns quants segles, fins el XIV, podien haver arribat a semblar el grup cristià més important i amb més futur tant per extensió del seu territori, com per la riquesa, cultura, poder i nombre d'habitants de les terres per on s'estenien i per tant potencials conversos com era el cas de l'Església nestoriana establerta a Síria, Mesopotàmia, Pèrsia, Àsia Central, la Índia i Xina, i amb la gran via comercial de la Ruta de la Seda. Però el seu nombre de practicants no era molt alt i mai aconseguiren convertir a forces membres de les seves scietats principals i més civilitzades, tot i que sí que fou la religió oficial per un temps de pobles nòmades del Turquestan, Mongòlia i Manxúria, com els keraites, naiman, merkit, ongud i karakitan. Però encara són recuperables i algunes d'aquestes denominacions s'han unit amb Roma entre els segles XVI i l'actualitat. 

L'Església Ortodoxa es va separar de la línia principal i majoritària en un llarg procès entre les excomunions mútues del 1054 entre els catòlics romans i els ortodoxos grecs i el trencament definitiu unes dècades desprès de la caiguda de Constantinoble en poder dels turcs otomans l'any 1453. Entremig hi van haver intents d'unió en els dos Concilis de Lyon del segle XIII, el de 1245 i especialment el de 1274, amb una primera unió temporal, així com al segle XV amb el Concili de Basilea-Ferrara-Florencia del 1431 - 1445, quan la unió va ser acceptada pel patriarca de Constantinoble i gran part de la jerarquia i alguns dirigents, com l'emperador romà d'Orient, però va ser rebutjada en general per les classes populars. Segons l'opinió d'un gran expert  en aquest tema que vaig tenir com a professor, el veritable trencament va ser amb la conquesta i saqueig croat de Constantinoble el 1204 i l'establiment del Regne Llatí de Constantinoble entre 1204 - 1261, quan realment es va començar a quebrar el sentiment de ser un mateix cos i de la possibilitat d'una reunió, encara corrent en temps de les Croades a Terra Santa (1096 - 1291) i encara factible i viable en les més altes instàncies, però ja no en la majoria del poble i dels monjos, clergat i dirigents a la 2ª meitat del segle XV. L'últim gran esforç per restablir la unitat va ser el casament de la princesa bizantina Sofia Paleòloga, neboda de l'últim emperador bizantí i convertida al Catolicisme, amb el gran duc Ivan III de Moscòvia l'any 1472, casament que va ser promogut pel Papa i pels nuncis i representants papals, però que va sortir malament perquè en lloc de ser Ivan III i, presumiblement anb el temps el seu poble, el que es convertís a catòlic, va ser Sofia la que va retornar als seus orígens ortodoxos, consolidant així l'opció ortodoxa per Rússia. 

Davant d'això ni la conversió de la Lituània encara pagana al Catolicisme el 1397, ni la Unió de Lublin de 1569 que va crear el més extens, poblat i poderós Estat de la zona i potser d'Europa, el Regne catòlic de Polònia - Lituània, ni la Unió de Brest de 1596 en que va néixer l'Església grecocatòlica eslava unida a Roma, ni l'efímer tsar rus catòlic Dimitri I (1605 - 1606) o la breu ocupació polonesa de Moscou entre 1610 - 1613 van significar ja res, potser perquè llavors la Cristiandat occidental ja estava immersa en la següent gran divisió i les lluites internes que va provocar, debilitant-la molt políticament i en influència, cosa que també ja havia contribuït abans amb l'Exili del Papat (1303 - 1378) i el Cisma d'Occident (1378 - 1417).  Tot i així avui dia els ortodoxos, degut a l'evolució actual dels anglicans, són els altres cristians més propers als catòlics. Dos dels seus més grans sants són St. Sergi de Radonezh (1314 - 1392) i St. Serafí de Sarov (1754/59 - 1833), però han tingut altres elements molt destacats com el pelegrí rus de les cartes (2ª meitat s. XIX), el dissident molt religiós Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008) i el divulgador teològic Aleksandr Men (1935 - 1990), membre de l'Església del silenci sota el comunisme de la URSS (1922 - 1991) i mort assassinat. 

Les moltes denominacions protestants, que ja no van formar una unitat des del principi de la seva separació, però que s'han seguit dividint i subdividint al llarg dels segles i avui dia ja són centenars o milers de versions diferents, des de les més properes al Catolicisme com els anglicans, però ara ja no degut als canvis soferts al final del segle XX i inci del XXI, o els luterans, que encara tenen forces coses en comú amb els catòlics tot i que els separen punts molt greus, fins a les més divergents i sui generis, incloent bastantes que han evolucionat tant des de la seva separació que avui dia ja no es poden considerar cristianes i unes quantes no s'ho consideren elles mateixes. La separació protestant, tot i els precedents del francès Valdo (c. 1130 - c. 1217), l'anglès John Wycliffe (c. 1320 - 1384) i el txec Jan Hus (1369 - 1415), no es va iniciar fins a les 95 tesis del monjo agustí alemany Martin Luter (1483 - 1546) penjades en un cartell a l'església de Wittenberg la vígilia del Dia de Tots Sants de 1517, que desprès al persistir i estendre les seves crítiques a molts altres temes, va ser excomunicat pel Papa Lleó X el 3 de gener de 1521, i convocat per l'emperador Carles V es va negar a abjurar dels seus errors teològics a la Dieta de Worms l'abril de 1521, i el 1525 va augmentar el seu desafiament casant-se amb l'ex-monja Katharina Bora (1499 - 1552) amb la que va tenir 6 fills. El 1529 davant la protesta dels delegats partidaris de Luter a les decisions de la Dieta de Spira, va sorgir per a ells el nom, que faria fortuna, de protestants, aplicat desprès genèricament a totes les diferents varietats dels dissidents. I el 1530 Philipp Melanchthon  (1497 - 1560) va redactar la Confessió de fe d'Augsburg  que en 28 articles estableix la professió de fe luterana. Les dubtes que tenia Luter sobre la seva obra van persistir tota la seva vida fins a la seva mort, encara que ell va acabar considerant a aquestes dubtes temptacions, i es veuen en la història, que és verossímil i té visos de ser certa, que afirma que l'any 1531 abans de morir,  la seva mare Margarethe Luther, li va dir al seu fill que no volia anar a l'Infern i li va demanar què li consellava per a la mort, i Martí va tenir una gran lluita interior però finalment li va dir a la seva mare que per a major seguretat romangués catòlica i li va permetre que un sacerdot catòlic l'anés a assistir en el seu llit de mort, fet que evidentment es va mantenir en la màxima discreció i tan secret com es va poder. Finalment Luter estava molt descontent de tantes sectes que anaven sortint a partir del lliure exàmen de la Bíblia, de les quals les principals foren les del suís Ulrich Zwingli (1484 - 1531) i la del francès Joan Calví (Jean Cauvin, 1509 - 1564) i sorprèn el fàcilment que s'enviaven a l'Infern per diferències teològiques, dins del mateix moviment general i de l'aplicació del lliure examen, els líders reformadors entre ells. Sense anar tan lluny, Luter va condemnar humanament amb gran energía a Thomas Müntzer (1489 - 1525) líder ex-luterà i desprès enemic tant de catòlics com de Luter de la Revolta dels Camperols, del 1525 animant als nobles a exterminar-los sense pietat per rebel·lar-se contra l'autoritat, igualment aplicat als anabaptistas que establiren una pretesa teocràcia a la ciutat de Münster entre febrer de 1534 i maig de 1535 i que foren finalment reprimits per tropes del bisbe catòlic.

Avui dia els protestants, tant dividits, són difícilment integrables com a conjunt, però entre els seus membres hi ha hagut gent d'una gran bondat com Dirk Willems (c. 1500s - 1569), que va salvar al seu perseguidor quan aquest s'ofegava tot i que això li comportava la mort a la foguera, i George Müller (1805 - 1898), que va portar orfanats confiant en la Providència i sempre va ser atès i que va llegir més de 200 vegades la Bíblia sencera, de les quals 50 de genolls. També són a destacar els teòlegs protestants actuals que tenen simpatia pel Catolicisme i el valoren com a molt important i encertat com Jürgen Moltmann (1926 - 2024) i Wolfhart Pannenberg (1928 - 2014) i fins el veuen amb admiració. No sé d'on vaig treure ja fa molts anys que un teòleg protestant, del que ignoro qui era, comentant l'afirmació bíblica de que "no serem temptats per sobre de les nostres forces" perquè Déu no ho permetrà (1 Co 10, 13), afirmava "Déu sembla tenir una opinió molt alta dels missioners catòlics, sacerdots, frares i monges" referint-se a tants casos de religiosos catòlics torturats i assassinats a les missions o per persecució religiosa fins als seus propis països. Aquests i altres són els primers pasos cap a la reconciliació i la comprensió mútua i per tant l'ecumenisme.  

Actualment hi ha molts esforços per l'Ecumenisme, reintegrar la unitat i integritat de l'Església Universal, és a dir catòlica, tal com és la voluntat de Déu. Un d'aquests grans esforços ecumènics, que són molts i molt diversos, és el de la comunitat monacal de Taizé (1940), fundada i dirigida fins a la seva mort per Roger Schutz (1915 - 2005), un protestant que va fundar una congregació ecumènica amb cristians de diverses denominacions i ell mateix es va anar acostant al Catolicisme, fins el punt que es va convertir en secret al Catolicisme el 1972 sense trencar els vincles amb els seus orígens i germans protestants per mantenir l'ecumenisme, combregava diàriament l'Eucaristia catòlica al monestir, va rebre la comunió públicament de mans dels papes Joan Pau II i Benet XVI i va combregar també a la Missa d'enterrament del Papa Joan Pau II a Roma l'abril del mateix any en que a l'agost el van matar a Taizé, i el va succeïr el successor que ell havia triat, el catòlic Alois Löser (1954), i que al seu torn l''any 2023 deixaria el càrrec de prior a l'anglicà Andrew Thorpe (1965). 

I aquell mateix mes d'abril del 2005, just en aquelles dates, un grup de professors i alumnes de l'Institut de Ciències Religioses de Vic ens trobavem fent una setmana de vacances per Setmana Santa a Istanbul i per les gestions de Sebastià Janeras (n. 1931) ens va rebre en audiència al palau del Fanar, desprès d'una Missa concelebrada amb diversos bisbes, el des de 1991 patriarca de Constantinoble Bartomeu  I (n. 1940) que ens va dir que era amic del Papa Joan Pau II i l'admirava molt, seguint així la nova relació entre catòlics i ortodoxos inaugurada amb la trobada entre el Papa Pau VI (1897/1963 - 1978) i el patriarca Atenàgores (1886/1948 - 1972) a Jerusalem el gener de 1964, la retirada per ells dos de les excomunions mútues de 1054 el desembre de 1965, i la visita de Pau VI a Istanbul i al patriarca el juliol de 1967. Tot i que pugu semblar poc encara, ja és molt significatiu el que s'ha avançat.

Llibres que he llegit de la literatura russa, escrits en rus o sobre Rússia (1): 

La pagesa senyoreta (Baryshnya krestyanka, 1831) - Aleksandr Pushkin 

Las almas muertas (Myortvya dushi, 1842) - Nikolai Gogol

Niuada de gentilhomes (Dvoryanskoye gnezdo, 1859) - Ivan Turgenev  

Oblomov (1859) - Ivan Goncharov 

L'idiota (Idiot, 1869) - Fiodor Dostoievsky  

El maestro y Margarita (Master i Margarita, 1967) - Mikhail Bulgakov 

El archipiélago Gulag (Arxhipelag GULAG, 1973) - Aleksandr Solzhenitsyn

La nomenclatura (Nomenklatura, 1980) - Mikhail Voslensky 

Dels que he llegit però desconec la data de l'original en rus, dono la de la traducció llegida: 

El aspirador para los imbéciles (1944) - Arkadi Averchenko 

El conde del Mediterráneo (1969) - Ilf i Petrov 

Finalment, alguns que n'he llegit el resum, he fullejat o n'he sentit a parlar i m'han interessat: 

Will the Soviet Union survive until 1984? (1970) - Andrei Amalrik 

Pel·lícules russes o sobre Rússia:

Dr. Zhivago (1965) 

El tiempo del amor (Valentin Katajews chirurchische Eingriffe in das Seelenleben des Dr. Igor Igorowitsch, 1967)  

Dersu Uzala (1975) 

Moskva ne verit slezam (1979) 

I fins i tot obres de teatre, vistes representades per TV: 

El jardín de los cerezos (Vishniovy sad, 1904) - Anton Chekhov 

"Un rus és un anarquista, dos una partida d'escacs, tres una revolució i quatre el Quartet de Corda de Budapest" (Jascha Heifetz, 1901 - 1987)

La religió és la llum de la nostra vida

La religió  és la relació adequada de l'home amb Déu, de forma tant individual com col·lectiva, donades aquestes dues dimensions bàsiques de l'ésser humà. 

Com que la distància entre Déu i la Humanitat és infinita i insalvable, tots els esforços humans per intentar connectar amb Ell són insuficients i vans, quan no erronis i falsos. 

Només Déu, donant-se a conèixer Ell mateix, pot salvar aquesta distància, de forma que la única religió veritable és la revelada divinament. 

Des del principi de la Creació i especialment des de l'inici de la creació de l'ésser humà, Déu d'alguna manera ha donat pistes sobre sí mateix i la seva voluntat. Així tot l'Univers amb tot el que hi ha, són criatures seves i com a tal estimades pel seu Creador. 

Nova York en Setmana Santa, primers dies d'abril de 1956, aquesta foto s'ha fet pública i compartit recentment 

En el cas de l'home a més, aquest està fet a la seva imatge i semblança, per la naturalesa humana de Jesucrist a qui els humans ens assemblem, i perquè a més Déu ens ha donat una sèrie de dons que se superposen als bàsics de l'existència i la vida i que ens fan participar en algun grau de la vida divina com són la consciència, la llibertat, la voluntat, la personalitat, la intel·ligència, la capacitat d'estimar i de fer coses, el pensament i la parla, i encara unes quantes més, la més important de les quals és la capacitat d'escoltar a Déu, entendre'l en la mesura de les nostres possibiliats i relacionar-nos amb Ell i més encara en una relació correcta i bona com correspon a la que està guiada per Déu mateix. 

En l'Antiguitat Déu és va comunicar amb diverses persones, els patriarques, però sobretot a partit d'Abraham ho va fer amb ell i els seus descendents Isaac i Jacob i tot el poble hebreu. Segles desprès hi hagué una altra gran manifestació de Déu a Moisès, fent miracles per a l'alliberament dels hebreus de la captivitat en la que havien caigut a Egipte, i un cop lliure el poble d'Israel, establir amb ell una Aliança i donar-li la Llei que l'havia de regir i que havia de ser acceptada i viscuda de forma lliure, voluntària i conscient, per tal de ser el Poble de Déu i establir-se en un espai destinat, la Terra Promesa, on podrien viure en una teocràcia, l'autentica i real, en una situació tan ideal com volguessin i poguessin, tenint en compte la naturalesa humana caiguda i la seva consequent inclinació fal·lible i pecadora. Aquesta primera Revelació divina, en la que els Déu Manaments són un mínim exigible a tothom i en bona part accessible per la raó i la llei natural inserides per Ell en el cor de l'home, i la resposta humana a ella està continguda en l'essencial a l'Antic Testament. 

Però aquesta situació encara no era la de definitiva ni la de la Redempció completa que havia estat ja predita i promesa, sobretot per la paraula dels profetes que l'expressaven, Faltava que Déu mateix, segons el seu pla salvador, baixés Ell mateix i es fes humà per establir la Salvació de la Humanitat, establint així un lligam ja definitiu i indestructible entre la divinitat i la humanitat, quan Déu Fill amb el Sí de la Verge Maria a la seva voluntat es va encarnar en les seves entranyes com el Fill de Déu que és el Messies i el Senyor. 

Jesucrist diu en moltes ocasions que ha vingut al món per ser testimoni de la Veritat, que és Déu, i ens dona el manament més gran, el de l'amor a Déu i als altres, perquè Déu és Amor. I també afirma molts cops que ha vingut al món per morir i ressuscitar, i això no és només una predicció del que tenia que passar, sinó que té un significat molt més profund: la seva missió al món, a més d'establir l'Església, és ser matat, per pagar al suplici de la Passió i la Creu pels pecats de tota la Humanitat, i desprès ressuscitar per tal que la naturalesa  humana pugui ressuscitar a la fi del món. Com diu Sant Agustí, per completar la Redempció, l'home havia de ressuscitar i poder anar al Cel i com ell per si sol no podia fer-ho, la naturalesa divina es va unir a la humana en Crist per tal que aquesta poguès ressuscitar, i per poder ressuscitar primer havia de morir, i per morir primer tenia que estar viu, per això primer tenia que néixer i per néixer s'havia d'encarnar en el si d'una mare. Però tot està destinat a l'objectiu de la mort reparadora i de la ressurrecció habilitadora, i per aquest motiu la Pasqua és més important que el Nadal, que ja és un fet molt gran, Déu entre les seves criatures, fet una d'elles. Tot això es troba escrit en el Nou Testament, la segona i definitiva Aliança de Déu amb la Humanitat. 

I així tot allò que en l'Antic Testament es trobava en llavor, mig velat i de forma parcial, i amb una consideració terrenal i temporal, col·lectiva i humana, en vistes principalment a aquest món, en l'espera promesa del Messies anunciat en tot ell, en el Nou Testament ja està en fruit, clar i en plenitud, i en vistes ja a la individualitat i a l'esperit, ja amb la promesa completa, amb una nova Creació i una nova manera de viure, ja fets fills de Déu pel baptisme, i amb l'objectiu de la vida eterna amb Déu en el Cel. Allà on l'AT establia els mínims comuns a tots, el NT ens proposa uns màxims ideals pels que podem avançar i créixer tant com volguem i poguem amb l'ajuda divina. I si l'AT coneixia el manà, aliment miraculós però terrenal, el NT estableix ja l'Eucaristia, aliment miraculós i celestial, Déu mateix que se'ns dona com aliment, el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist, perquè ens poguem anar fent com Ell i participar de la seva condició divina igual que Ell ha participat ja per sempre de la nostra humanitat.  

És molt gran el do, un gran misteri de l'Amor diví envers els pobres éssers humans, dèbils i pecadors. Perquè així com una mare alimenta de si mateixa, de la seva pròpia carn i sang, al seu fill encara nonat en el seu sí durant 9 mesos, i desprès encara l'alimenta un temps més de la llet dels seus pits, i més tard pare i mare l'alimenten, en tenen cura, el protegeixen, l'ensenyen a parlar i caminar, i el guien i eduquen perquè sigui un ésser humà com ells  mateixos, així Déu ho fa amb nosaltres en les nostres ànimes per tal que poguem ser fills adoptius seus en el seu Fill propi Jesucrist, i poguem ser feliços en aquest món i sobretot en l'altre, i no sols retornant al Paradís perdut sinó anant encara molt més alt, a la Glòria en la seva presència i amb la visió beatífica. 

És gairebé inconcebible l'amor infinit de Déu pels homes. Ens ha revelat els secrets de la seva intimitat, la Trinitat de Pare, Fill i Esperit Sant, i la seva dinàmica infinita d'existència, vida, saviesa, força, bondat i amor, sinó que ens ha exalçat d'una manera increïble per pur do gratuït, amb la unió de les naturaleses divina i humana en Jesucrist, i amb el fet que amb Ell d'alguna manera la naturalesa humana ha entrat en el sí de la Trinitat amb Déu Fill com el Fill de Déu. I només per sota de Déu, la Immaculada Verge Maria, escollida per a ser Mare de Déu i preservada del pecat original per una aplicació retroactiva del fruit del Calvari com a la nova Eva puríssima i  plena de Gràcia, ha estat col·locada per damunt de tots els àngels, coronada com a Reina de Cels i Terra, Mare nostra, mitjancera de totes les gràcies divines i intercessora per nosaltres. Sostenen diversos teòlegs que la prova dels àngels, que fins aleshores podien escoltar a Déu però segons alguns encara no el veien, punt aquest que és opinable, va ser precisament aquesta, la comunicació a ells del pla de Déu i la seva resposta. Una gran majoria ho va acceptar com a voluntat divina que era, però una minoria, "un terç", entre els quals alguns dels més alts i perfectes, com Lucifer, per desobediència i supèrbia es van rebel·lar contra això, negant-se a que éssers materials, amb totes les misèries de la corporalitat i de la matèria, poguessin estar per sobre seu en la jerarquia celestial, preferint la seva pròpia glòria, coneixement i voluntat a les divines, el mateix pecat que Adam i Eva, del poble d'Israel al desert i dels qui s'oposaren i feren crucificar a Jesús, per no estar conformes amb les decisions divines tot i conèixer-lo i haver vist les seves obres. I llavors, mentre els àngels humils i fidels van no sols restar amb Déu al Cel en la plena i definitiva seguretat, sinó que potser va ser quan van ser premiats amb la visió ja plena de Déu, els àngels díscols, rebels i autosuficients es van trobar que sense Déu no eren res, almenys res de bo, i que en lloc de ser com Ell o potser més que Ell com pretenien, quedaven cada cop més degradats, dolents i sofrents a l'Infern, perquè el Cel és allà on hi ha Déu i tot el bé sense gens de mal, i on no hi ha Déu no hi ha res de bé i sí tot el mal, és a dir l'Infern. Aquest va ser el terrible preu del mal ús de la llibertat. 

Com ens afecta aquest drama còsmic a nosaltres, a part de l'eterna lluita del Bé i el Mal a partir d'aleshores?

Ja que Déu es ha fet el gran do de la Revelació i ens dona el do de la fe, cal aprofitar-ho. Perquè des de la Pasqua, el naixement de l'Església, l'Ascensió i la vinguda de l'Esperit Sant, amb la gràcia divina concedida als qui han rebut el perdó amb el baptisme i amb ell la filiació divina, la Humanitat s'ha dividit en dos:

Els que ho saben, cada cop més al llarg dels dos mil·lenis transcorreguts, que es compliran exactament l'any 2030 o bé l'any 2033, sense que encara sapiguem del cert quina data és la de la Redempció a la Creu, si el 7 d'abril del 30 o el 3 d'abril del 33, les úniques dues dates possibles. 

I els qui no ho saben perquè no els hi ha arribat la notícia, cada cop menys al llarg dels 20 segles transcorreguts, fins realment un mínim avui dia. 

Però una segona divisió del primer grup, dels coneixedors de Jesucrist i la seva acció al món: 

La dels qui ho accepten, agraeixen, se saben estimats i l'estimen i procuren seguir-lo i viure segons els seus ensenyaments i model, deixant-se santificar per l'acció de l'Esperit Sant, que actúa sobretot a l'Església amb la proclamació de la Paraula de Déu i  els sacraments. És a dir els cristians i, molt especialment, els catòlics, hereus de l'Església fundada pel mateix Crist sobre la base dels apòstols i els seus successors, els bisbes ordenats segons la successió apostòlica, i el lideratge de St. Pere, el que ha rebut les claus del Regne del Cel, i els seus successors en el temps, els papes de Roma. 

I les qui no ho accepten i no ho creuen, no el volen i no volen viure segons l'exemple i la guia de Jesucrist, sinó que prefereixen altres religions o bé l'ateisme, l'agnosticisme o la indiferència religiosa, com si Déu no existís o no valgués la pena tenir-lo en compte, opcions totes elles que són terribles errors vitals que poden portar amb l'acabament de la vida a un final tràgic, si Déu no hi posa remei. 

Perquè quan s'acaba la vida humana terrenal i s'entra en l'eternitat, el fonamental és que l'experiència de la vida hagi estat positiva, i l'éxit en ella és el coneixement de Déu i el seu seguiment en una bona relació amb Ell, tal com ens la proposa.

Els primers, els coneixedors i acceptadors de la Salvació de Crist i de la Santificació per l'Esperit Sant que ens permet la bona relació amb la Santíssima Trinitat i arribar així a la Casa de Déu Pare, som els cristians, els qui reconeixem a Jesucrist com a vertader Déu i vertader home, que ha assumit la nostra carn per salvar-la i ara viu glorificat per sempre, intercedint per nosaltres, perdonant-nos sempe si estem penedits i deixant-nos sempre recomençar de nou, i és el Jutge de vius i morts abans, ara i per sempre. 

No són cristians els qui només el reconeixen com a Déu però no com a home (com els docetes i alguns gnòstics), els qui el consideren una mena d'ésser intermig entre Déu i l'home (alguns gnòstics) i els qui el consideren com només un home (jueus, musulmans, membres d'altres religions, ateus i agnòstics o no religiosos) i encara el pitrjor de tot, els dos extrems dels qui reconeixent-lo tergiversen el seu significat i les seves doctrines (gnòstics i heretges) i dels qui el voldrien anorrear negant la seva existència històrica,  per sort només uns pocs casos.. 

Entre els cristians els qui ho són en plenitud són els catòlics, membres sense solució de continuïtat de la primitiva Església, de la doctrina i successió dels apòstols i de St. Pere com a cap, escollit pel mateix Jesús per pasturar les seves ovelles, i els successors legítims ordenats en aquesta funció. La Catòlica és l'Església original continuada en el temps, amb la presència constant del Senyor Ressuscitat en ella, dia rera dia fins a la fi dels temps, i la que té l'Esperit Sant i el poder de consagrar l'Eucarístia, de batejar i de perdonar els pecats. És la que segueix el desig i el manament del mateix Crist d'una sola Església amb un sol Pastor. 

D'aquesta Gran Església es van separar les Esglésies orientals (segles V - VI) per motius pretesament doctrinals i històrics, més tard l'Església ortodoxa (s. XI - XV) per divergències mínimes del mateix tipus, i finalment la multitud d'Esglésies protestants (a partir de 1517) per motius doctrinals, i l'Església anglicana (des de 1534) per motius polítics, constituïnt-se com una mena d'Església catòlica amb alguns elements protestants, un entremig, i reconeguent com a cap el rei d'Anglaterra i no el Papa de Roma. Algunes d'aquestes denominacions són herètiques i altres en la pràctica gairebé només cismàtiques però totes contradiuen el voler de Jesucrist d'un sol ramat i un sol pastor. La divisió dels cristians és un escàndol i dificulta la conversió del món a Crist. 

Fora dels cristians, els musulmans reconeixen a Jesús com un gran profeta i en el fons el més gran de tots, però no el tenen per diví i tergiversen els seus fets i la seva doctrina, a la pràctica preferint a Mahoma i el llibre de l'Alcorà, i les narracions sobre la vida i afirmacions de Mahoma. 

Els jueus no reconeixen a Jesús ni com a profeta, però saben de la seva existència tot i que no el creuen perquè són els descendents d'aquells que no el van acceptar com a Messies i el van acabar crucificant i n'esperen que vingui a un altre que sigui com ells pensen que ha de ser, és a dir al seu gust, i no volen plegar-se a la sorpresa de la voluntat. Encara tenen la major part de l'Antic Testament, excepte uns pocs llibres i textos, els deuterocanònics, és a dir el que en diuen la Tanakh, composta per la Torah, els Profetes i els Escrits, però no saben ni volen veure que tot l'AT parla de Jesucrist, que compleix totes les profecies i promeses d'aquest. Per això no van acceptar els deuterocanònics i ni tan sols la traducció grega de la Septuaginta, considerada inspirada i que havien usat durant 400 anys, i que al segle II van canviar per altres traduccions fetes ad-hoc perquè se'n van adonar que si seguien usant la Septuaginta havien de reconèixer que Jesucrist és realment el Messies. I encara, tot i tenint aquest Antic Testament amb l'Antiga Aliança del Sinaí, a la pràctica prefereixen i es guien per altres llibres posteriors com la Mishnah (c. 200), el Talmud de Babilònia (c. 500) i la Càbala (s. XIII en la teoria i s. XVI en la pràctica) i encara modernament unes interpretacions talmúdico-cabalistes  que es remunten al s. XVIII i la innovació sionista de finals del segle XIX i segle XX. 

La qüestió religiosa és la més alta, la més important i la més delicada de l'ésser humà, perquè no ateny tant a aquesta vida com a la futura, definitiva i eterna, i per tal cal tenir molta cura i molt encert a l'escollir i no cometre una equivocació desastrosa i catastròfica per la nostra existència en l'eternitat i la única manera d'assegurar l'encert i l'arribada al Pare és posar-se en mans de Jesucrist, que és el qui és el Camí, la Veritat i la Vida,  i fora del qual ningú pot arribar al Pare, i de l'acció de l'Esperit Sant que actúa principalment en l'Església universal per Ell fundada sobre el fonament de St. Pere i dels altres apòstols. Tant de bo que tots escoltem la veu del Senyor, ens deixem convèncer i conduir per Ell, i així amb Ell tinguem l'èxit etern al Regne de Déu, el de la llum, l'amor i la pau, amb la Verge Maria, els àngels i els sants!

Els Papes de la meva vida

Nascut l'estiu de 1954, he viscut sota 8 diferents Papes de l'Església Catòlica:

Pius XII (1939 - 1958), Eugenio Pacelli, nascut el 1872, no m'en recordo de res d'ell, tenia 4 anys quan va morir. Papa de la Segona Guerra Mundial, la seva personalitat, actitud i ajuda durant aquells anys tan durs van portar a la conversió al Catolicisme del gran rabí jueu de Roma, Israel Zolli, que es va batejar el febrer de 1945, prenent el nom d'Eugenio en homenatge a ell, pel seu nom original abans de ser Papa. Va començar algunes reformes litúrgiques i en va continuar i estendre d'altres, però encara va ser un Papa a l'antiga usança, amb tiara de triple corona, cadira gestatòria i altres atributs reials dels Papes que es deixarien d'usar progressivament en els següents pontificats. 

Joan XXIII (1958 - 1963), Angelo Giuseppe Roncalli, nascut el 1881, el primer Papa que recordo, sobretot per haver sentit a parlar del Concili    Vaticà II (1962 - 1965), si bé el major record que tinc d'ell és el de la seva mort i enterrament el juny de 1963. Va ser el Papa de diverses encícliques molt seguides i comentades a tots nivells de la societat en el seu temps i no sols entre els catòlics ni els cristians sinó a tot el món. Li deien "el Papa bo", per ser molt proper a la gent i senzill, i va deixar un record d'humanitat i bonhomia. Es diu que el seu discurs radiofònic per la pau l'octubre de 1962 va contribuir en gran mesura a que la crisi dels míssils de Cuba de llavors no acabés en una III Guerra Mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. Va exercir el pontificat en una època molt catòlica en que els principals dirigents del món occidental, i altres molt coneguts, com John F. Kennedy i Robert Kennedy, Charles De Gaulle, Konrad Adenauer, Robert Schuman, Heinrich Lübke i Franz Josef Strauss, Francisco Franco i Luis Carrero Blanco, António Oliveira Salazar, Balduí I i Fabiola, Amintore Fanfani, Eamon De Valera, Rainier III i Grace Kelly eren catòlics, igual com destacats dirigents del 3è món com Ngo Dinh Diem, Léopold Sédar Senghor, Julius Nyerere i Félix Houphouët-Boigny, és a dir més dirigents catòlics que mai abans i desprès. La seva mort va precedir en pocs mesos a la renúncia d'Adenauer i els assassinats de Diem i J. Kennedy, tots l'any 1963, acabant tota una època, potser la més catòlica. Beatificat l'any 2000, fou canonitzat el 2014.

 Pau VI (1963 - 1978), Giovanni Batista Montini, nascut el 1897, el Papa des que era nen, 8 anys quan el van elegir, fins els 24 de jove adult quan va morir, va ser el que va decidir continuar i va acabar el Concili i el primer Papa en viatjar a Terra Santa (1964), en retirar mutuament les excomunions de 1054 amb el patriarca Atenàgores, el primer en parlar a l'Assemblea General de l'ONU a Nova York el 1965, en viatjar a la Índia el 1964 i a Uganda el 1969, fets tots que recordo molt bé, i també el primer Papa recent en sofrir un atemptat, a Filipines el 1970 durant una gira mundial. Va ser també el Papa de l'encíclica "Humanae Vitae" (1968) i del Novus Ordo de la Missa (1969) i el qui va haver de dirigir els primers anys del post-Concili, plens d'efervescència i de contradiccions, que va intentar comportar amb la seva visió conciliadora i intel·lectual. Entre altres gestos simbòlics va renunciar a portar la tiara papal, amb la que encara va ser coronat com els seus predecessors, a l'inici de la 2ª sessió del Concili Vaticà II a finals de setembre de 1963. Va ser beatificat el 2014 i canonitzat el 2018.   

Joan Pau I (1978), Albino Luciani, nascut el 1912, Papa per un mes l'any dels 3 Papes, la seva mort sobtada i tan aviat va sacsejar molt. Va ser el primer en renunciar a la tiara i a la cadira gestatòria. La seva actitud amable, simpàtica i acollidora, somrient, li va meréixer el sobrenom de "el Papa del somriure" i "el somriure de Déu". Havent estat patriarca de Venècia com Joan XXIII, va ser el primer Papa nascut al segle XX i el primer en escollir un nom compost, Joan Pau, en homenatge als dos Papes anteriors i en mostra del seu desig de continuar la seva obra, i també l'últim Papa italià fins ara. Se'l recorda també per un llibre divertit, Illustrissimi (1976), un recull de cartes que com a patriarca de Venècia adreçava als més variats personatges reals i de ficció, publicades a la premsa entre 1972 i 1975. Ha estat beatificat el 2022. 

 

Joan Pau II (1978 - 2005), el Primer Papa no italià des de 1523, el polonès Karol Wojtyla nascut el 1920, va ser pontífex durant 26 anys i mig i a més quan la meva vida adulta, amb ell vaig iniciar el Seminari (2004). Va ser un Papa carismàtic i molt viatger, amb desenes de viatges per tot el món, portant així a plenitud la iniciativa de Pau VI. Tenia un gran poder de convocatòria per a tothom i sobretot pel jovent, especialment en els viatges, i va celebrar moltes Misses amb centenars de milers d'assistents i algunes amb un milió. És el primer Papa que va venir a Espanya i el vaig conèixer en el seu primer viatge el novembre de 1982 en la Missa que va fer al camp del F.C. Barcelona, desprès de visitar Montserrat i la Sagrada Família. Va ser ferit en un atemptat amb bala a Roma el 13 de maig de 1981 però es va salvar d'una ferida que podia haver sigut mortal i es va recuperar molt bé, atribuïnt-ho a la protecció que li va donar la Mare de Déu, ja que aquell dia es celebrava la seva advocació de Fàtima. Un fet molt destacable és que va ser un dels principals protagonistes en la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa a l'alçada o per sobre del mateix Mikhail Gorbachov i per davant de Ronald Reagan i Helmut Kohl i d'activists dels mateixos països com Lech Walesa o Vaclav Havel, per la seva influència sobretot a Polònia però també a països predominantment catòlics com Txecoslovàquia i Hongria o amb una gran proporció de catòlics com Iugoslàvia i Albània.  I també va influïr en la catòlica Lituània i en la mig catòlica Letònia i encara en Ucraïna  i Bielorrúsia amb importants minories catòliques, i per tant en la dissolució de la URSS, el Pacte de Varsòvia i el COMECON el 1991, ell que venia de "l'Església del silenci" perseguida i maltractada pels governs comunistes de l'Europa Oriental, el Bloc de l'Est.  Entre les seves contribucions destacades en el camp religiós, un nou Dret Canònic (1983), un nou Catecisme (1992), els misteris de Llum del rosari (2002), la canonització de moltíssims sants, quasi 500, destacadament la seva compatriota Sta. Faustina Kowalska (2000) el mateix dia en que també va instituir el Diumenge de la Divina Misericòrdia, el II de Pasqua, en que va tenir lloc la canonització. Joan Pau II va ser beatificat el 2011 i canonitzat el 2014, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, en la que es va anomenar la Missa dels 4 Papes, perquè junt amb ell es va canonitzar Joan XXIII i va presidir el Papa Francesc i hi va participar el Papa emèrit Benet XVI.  

Benet XVI (2005 - 2013), alemany, el primer Papa que va renunciar des de Celestí V el 1294 als pocs mesos de ser nomenat. Nascut el 1927 amb el seu nom de Joseph Ratzinger va ser un dels més destacats teòlegs de la seva època a l'altura dels més reconeguts, com Daniélou, Von Balthasar, Chenu, Congar, Lubac, Karl Rahner, Schillebeeckx i Hans Kung, i d'una ortodòxia absoluta, sense la més mínima sospita, arribant a ser el prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, encarregada precisament de vetllar per l'ortodòxia doctrinal, i com a Papa també es va distingir per lluitar especialment per la puresa de la fe i la integritat de la doctrina catòlica. El vaig veure personalment a València el 8 de juliol del 2006 a la Jornada Mundial de les Famílies, però quan va venir a Barcelona i va consagrar la Sagrada Família atorgant-li el grau de basílica menor el 7 de novembre del 2010 no hi vaig poder assistir tot i haver-me ordenat sacerdot sols 2 mesos justos abans, perquè no em vaig apuntar amb prou temps per poder concelebrar a la Missa a part que el cupo era limitat, i ho vaig seguir per televisió. Desprès de la seva renúncia encara va viure 9 anys i 9 mesos retirat al Vaticà i essent un referent per a molts. 

Francesc (2013 - 2025), primer Papa no europeu des dels primers segles, primer Papa americà i primer Papa de l'hemisferi austral, i un dels pocs papes escollit amb el seu antecessor encara viu per haver renunciat, va rebre el nom de "el Papa de la fi del món" no en un sentit històric sinó geogràfic, perquè venia de l'altra extrem del món. Jorge Maria Bergoglio (1936 - 2025), argentí, nascut a Buenos Aires, primer Papa també de llengua espanyola (1), i si en un futur hi ha nous papes del seu nom, ell passarà a ser Francesc I.  Va preferir que li diguessin bisbe de Roma més que Papa i igual que com quan essent bisbe i arquebisbe va viure èpoques molt dures al seu país natal, de terrorisme i repressió, i amb perill per part de les dues parts, i es va mostrar molt senzill i auster, vivint no en un palau sinó en un pis i viatjant en transport públic més que no pas en cotxe, un cop Papa a Roma també va preferir viure a la residència de Santa Marta i no pas al palau del Vaticà, i també ha viscut una època difícil per molts motius. Potser d'ell el més conegut és que volia sacerdots bregats en els suburbis i entre els pobres, com va ser el seu cas, "pastors amb olor d'ovella" com va dir gràficament. També es famosa la seva distinció ja primerenca entre la possibilitat de viure com a sants, pecadors o corruptes, distingit entre el mer pecador que reconeix el seu pecat, en demana perdó a Déu i amb l'ajut diví alliberador lluita per sortir-se'n i recuperar la gràcia, i el pervers que no reconeix el seu pecat, el justifica i s'abandona cada cop més a ell sense frè, fent un paral·lelisme amb els tres destins postmortals de Cel, Purgatori i Infern, dos d'ells, els dels dos extrems, eterns, i l'altre, el central, temporal fins que l'ànima s'hagi purificat prou com per poder accedir ja a la visió beatífica de Déu. Però el seu pontificat és molt recent i molt ple de fets i facetes com per poder dir gaire més en aquest moment, tan sols que ha sigut un Papa estimat per la gent humil i senzilla, però criticat per altres per les ambigüetats i ambivalències d'algunes expressions i gests que de tant obertes i agosarades per voler ser planes i entenedores per a la gent corrent, tot i ser segurament  totes elles ortodoxes o com a molt "de frontera" van arribar a resultar equívoques en el seu significat i van provocar en alguns crítiques, dubtes i actituts de sorpresa i fins d'escandalitzar-se. El temps ja posarà totes les coses al seu lloc i dirà el què, mentre que la veritat en aquestes disputes només la sap Déu, que és l'únic que pot jutjar. 

Lleó XIV (2025 - ...), el nordamericà Robert Prevost, nascut el 1955, el primer de la meva edat i fins i tot un any i dos mesos més jove, fill de pare d'ascendència francesa i irlandesa i de mare hispana, el primer Papa d'Estats Units, missioner 40 anys al Perú, tot just recent escollit el 8 de maig del 2025. El nom sorprenent, per aparentment una mica antiquat, que ha triat com a Papa, potser mostra el seu desig d'enllaçar amb el Papa Lleó XIII (1878 - 1903), el primer Papa de la Doctrina Social de l'Església dels nous temps, amb l'encíclica "Rerum Novarum" (1891). Encara no ha pres possessió oficialment del càrrec en la cerimònia solemne, però a partir d'aquest dia de l'elecció a totes les Misses catòliques a la pregaria eucarística ja es dirà "amb el vostre servent el Papa Lleó"...

(1) El papa Dàmas I (366 - 384), hispà, parlava llatí;  Benet XIII (1394 - 1403/1423), l'aragonès Papa Luna, és possible que la seva llengua materrna no fos el castellà sinó l'aragonès i deuria parlar català, com es veu pels càrrecs que va tenir a Vic, Tarragona, Mallorca, València i Peníscola, i a més  ho fou en un moment en que hi havia 3 papes, a Roma, Avinyó i Peníscola, fou deposat i està considerat Antipapa; Calixt III (1455 - 1458) i Alexandre VI (1492 - 1503), els Papes Borgia, eren valencians de naixement i encara que devien conèixer el castellà la seva llengua materna i familiar era el català,  "O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!" s'exclamaven alguns prelats romans quan Roderic Llançol i de Borja, nascut a Xàtiva, va ser escollit Papa el 1492, potser per l'experiència prèvia del seu oncle Alfons de Borja, també valencià de Xàtiva, i perquè amb ell anaven també els seus fills Cèsar i Lucrècia, que a part de l'italià probablement parlaven el català familiar. És cert que hi ha hagut molts papes políglotes i que uns quants coneixien i parlaven castellà, però no com a llengua materna sinó com un de tants idiomes en el seu bagatge cultural i de relació.

L'Europa catòlica (I): L'Edat Antiga, de l'inici fins al 550

Uns punts de la cronologia de fets destacats del món catòlic a l'Antiguitat: 

Dos emperadors romans presentenn les seves realitacions com obsequis a la Verge Maria i al Nen Jesús:
a la dreta Constantí ofereix la ciutat i nova capital, a l'esquerra Justinià, la gran basílica de Santa Sofía.

c. 30/33  Jesucrist i l'Església 

30s  St. Esteve, protomàrtir 

42 Denominació "cristians" a Antioquia

64 L'emperador Neró inicia les persecucions romanes anticristianes

c. 65 St. Pere i St. Pau moren màrtirs a Roma, on estan les seves tombes 

c. 100 St. Ignasi d'Antioquia ja parla de l'Església Catòlica, amb l'estructura jeràrquica de bisbes, preveres i diaques

s. II La crisi gnòstica, la més gran amenaça al Cristianisme en tota la Història 

301 Armènia, primera nació oficialment cristiana, St. Gregori Fotistes i Tiridates III 

312 Visió al cel de l'emperador romà Constantí poc abans de la batalla del Pont Milvi: "In hoc signo vinces"

313 Edicte de Milà de Constantí, donant llibertat de cullte al Cristianisme

320 Sta. Helena, mare de Constantí va a Terra Santa i troba la Vera Creu a Jerusalem, que ja ha deixat de dir-se Aelia Capitolina i ha recuperat el seu nom original    

321 Setmana de 7 dies amb el diumenge festiu, Constantí 

324 Constantí ja dona suport al Cristianisme, però encara no es converteix i segueix permetent als politeístes practicar "la il·lusió dels ritus falsos i temples de mentida d'una religió antiquada", que ell denuncia com superstició i idolatria,  i durant tot els segle IV i V hi hauran pagans destacats a la vida pública i en càrrecs oficials  

325 I Concili Ecumènic de Nicea, Credo nicè i data de la Pasqua 

330 Inauguració de la Nova Roma cristiana, Constantioble, nova capital imperial 

333 El regne d'Aksum es converteix amb el rei Ezama 

337 Constantí aboleix la crucifixió i es fa batejar en el seu llit de mort

350s Final dels sacrificis públics pagans, però es mantenen les libacions i l'encens

357 Es prohibeix la màgia i consultar a endevins i astròlegs 

361 - 363 Julià l'Apòstata intenta reviure el paganisme i marginar els cristians, contradir-los en tot i fins perseguir-los, però fracassa   

363 Mort de l'emperador Julià l'Apòstata desprès d'un regnat de 2 anys, triomf definitiu del Cristianisme a l'Imperi Romà 

380 Decret de Teodosi: el Cristianisme catòlic, religió oficial de l'Imperi Romà 

381 II Concili Ecumènic, Constantinoble, Credo niceno-constantinopolitano

381 - 384 Pelegrinatge d'Egèria a Terra Santa, en deixa un relat 

382 L'Altar de la Victòria pagà és retirat definitivament del Senat romà 

387 Conversió de St. Agustí  

finals s. IV  Es deixen de construir nous temples pagans 

390 Cessa la seva activitat l'Oracle de Delfos 

391 Teodosi prohibeix els cultes pagans a l'Imperi, fa tancar el temple de Vesta i extingeix el foc que s'havia mantingut encès durant molts segles, suprimint el col·legi de verges vestals que el mantenia

392 L'usurpador pagà Eugeni encara torna a perseguir als cristians però en una zona limitada i un temps breu 

393 Últims Jocs Olímpics de l'Antiguitat 

394 La última vestal màxima renuncia al seu càrrec i 12 anys més tard es fa cristiana poc abns de morir

395 Separació de l'Imperi Romà en Occident i Orient

396 Els visigots d'Alaric saquegen i destrueixen els santuaris pagans d'Eleusis i Olímpia a Grècia 

397 Llibre Confessions de St. Agustí 

404 Últim combat de gladiadors al Colisseu romà, a partir d'aleshores prohibits per Honori  

410 Saqueig de Roma pels visigots d'Alaric 

410 - 426  La Ciutat de Déu de St. Agustí 

425 El temple de Zeus a Olímpia es destruït per un incendi i segons algunes versions la famosa estàtua de Zeus Olímpic, considerada pels grecs una de les meravelles del món, és destruïda llavors per les flames, però segons una versió alternativa va ser salvada i portada a un palau de Constantinoble on un altre incendi la va destruïr el 476

431 III Concili Ecumènic d'Èfes, reafirma a la Verge Maria com Mare de Déu 

440 - 461 Papa St. Lleó el Gran 

s V St. Patrici evangelitza Irlanda i funda allà una Església catòlica celta amb algunes peculiaritats pròpies, com ser predominantment monacal i dividir la jurisdicció en abadies més que en bisbats, i alguns ritus propis

451 IV Concili Ecumènic de Calcedònia 

452 El Papa Lleó s'encara amb Àtila i aconsegueix que renunciï a la seva invasió d'Itàlia

476 Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, els bisbes de Roma inicien el seu poder temporal

496 Bateig dels francs amb Clodoveu, la segona gran oportunitat per a la fe a Europa desprès de Constantí  

c. 500  Primera separació de la Gran Església: les Esglésies Orientals, copta, etíop, armènia, siriana...

527 - 565 L'emperador romà Justinià, el quart gran suport al Cristianisme catòlic desprès de Constantí, Teodosi i Clodoveu 

529 St. Benet construeix l'abadia de Monte Cassino sobre les ruïnes d'un dels últims temples pagans rurals i Justinià clausura l'Acadèmia d'Atenes, un dels últims reductes del paganisme, i expulsa els seus filòsofs pagans, que marxen a Pèrsia.  Final del paganisme greco-romà. 

c. 536 Justinià fa tancar el temple d'Isis a Philae, últim reducte del paganisme faraònic en terra egípcia. Final del paganisme egipci faraònic.

537 Inauguració a Constantinoble de la gran basílica de Hagia Sophia, la Sagrada Saviesa, coneguda com a Santa Sofia. 

546 Els ostrogots de Tòtila conquesten Roma i en el setge destrueixen les infrastructures, cosa que posa fi a l'antiga ciutat imperial. A més, molts anys de lluita afecten molt al Laci.

549 Última cursa de carros al Circ Màxim de Roma
      Els filòsofs atenesos que havien marxat a Pèrsia, obtenen permís per retornar a passar els seus últims anys i morir a Grècia. 

Al segle VI passen una sèrie de fets que finalitzen el món antic a Europa i el món mediterrani d'Àsia i Àfrica: 

- Finalitza el paganisme greco-romà, l'egípci i el de la resta de regions imperials, però no l'europeu fora del domini romà ni el d'altres llocs del món fins i tot fronterers amb l'Imperi

- El grec koiné, el de la Septuaginta i el Nou Testament original, així com el majoritari dels primers cristians, deixa de ser la lingua franca del món mediterrani i proximoriental, amb l'aparició de moltes llengües com el llatí, copte, siríac, armeni, georgià, etíop...no sols hegemònics en les seves zones sinó en les que es fan traduccions dels textos sagrats (1)  

- La llarga guerra entre romans imperials i ostrogots devasta el Laci, convertint la regió del centre cristià de Roma en una regió destruïda, insalubre i poc habitada. I concretament Tòtila el rei ostrogot al conquerir Roma destrueix les estructures bàsiques de la ciutat imperial, que queda gairebé en ruïnes 

- Dos monjos porten a Constantinoble ous de cuc de seda amagats des de Xina (anys 550s) i això fa que a l'Imperi Romà d'Orient es comenci a fabricar seda, traient per Europa un dels principals productes comercials de la Ruta de la Seda 

- Justinià aboleix càrrecs romans com el consolat o el Senat, ja per aleshores des de feia temps purament nominals i honorífics, canvien el vestits i el ritual de la Cort, compila el Dret Romà... se li ha dit l'últim emperador romà, igual com a Boeci en alguna ocasió se l'ha qualificat com l'últim romà. I és en el regnat de Justinià quan els temples pagans que quedaven tanquen les seves portes definitivament  

- L'art paleocristià ja desapareix substituït per l'art bizantí, cèltic, visigot, preromànic,  tots els quals anuncien ja l'Edat Mitjana. 

El segle VI, el de la transició del món antic al medieval, tot i ser un segle bàsicament pobre i difícil - l'any 536 està considerat el més dolent de la Història occidental i fins del Vell Món, al igual que el segle XIV ho és respecte als segles, i aquest any va ser seguit per una sèrie de de desastres com la despobladora Pesta de Justinià - és força rica eclesiàsticament, amb protagonistes com el Pseudo-Dionís Aeropagita, Dionís l'Exigu, Boeci, Cosmas Indicopleustes, Cassiodor, St. Benet i, ja cap a final del segle, el Papa St. Gregori Magne, i també en el món secular amb Teodora, Belisari, Narsés. Tots ells deixen empremta i influeixen d'alguna manera o altra en el món posterior, contribuint així al canvi d'Era. 

A partir de la 2ª meitat del segle VI i sobretot a partir del segle VII, amb l'aparició dels àrabs en el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica, el món mediterrai, i ja al segle VIII,  l'extrem occidental d'Europa, així com l'expansió dels pobles eslaus i més tard dels víkings, normands, magiars i altres processos, el món europeu ja no viu segons els paràmetres de l'Antiguitat sinó que s'inicia un altre gran període al que ells anomenaren la Cristiandat o la Ciutat de Déu, i que nosaltres anomenem Edat Mitjana. 

En aquesta cronologia he detallat més alguns moments i episodis més que altres, pel seu caràcter decisiu en l'evolució històrica, com els moments estel·lars, llocs i moments de gran activitat en la configuració religiosa i social: les conversions, Constantí, Teodosi, Clodoveu, Justinià... En molts d'aquests, però sobretot en el primer, Constantí, molts cristians devien veure un altre "centurió al peu de la Creu" que es deixava convertir per l'experiència de Jesucrist mort i ressuscitat i es feia dels seus, ajudant-los i protegint-los.  

(1) Cosa que ja havia tingut un llunyà precedent en el siríac al segle II i desprès en altres com el llatí amb la Vetus Latina del segle III i al visigot amb la traducció d'Ulfiles al segle IV, però que ara es fa més general i habitual