La veritat ens fa lliures

El recent assassinat  per motius ideològics i polítics de l'activista conservador nord-americà Charlie Kirk (1993 - 2025) el passat 10 de setembre a l'Universitat de Utah Valley (Utah) i el precedent de poc abans de l'assassinat aparentment per odi racista anti-blanc de la refugiada ucraïnesa Iryna Zarutska (2002 - 2025) el 22 d'agost a un tren a Charlotte (Carolina del Nord) mostra una situació terrible per a la nostra societat occidental en general i especialment als Estats Units. 

Una conferència del P. Coughlin als Estats Units als anys 1930s o 40s, amb uns 26 000 assistents

Els dos casos tenen punts foscos notoris. La noia ucraïnesa havia arribat als Estats Units el 2022 amb la seva família que fugia de la guerra al seu país buscant seguretat i un futur, i va acabar assassinada de manera incomprensible per un delinquent afroamericà desquiciat, que acumulava moltes detencions per fets delictius i que una jutgessa afroamericana com ell va deixar en llibertat fent-li confiança, amb el tràgic resultat conegut, un resultat previsible del bonisme ideològic imperant en molts cercles americans, especialment greu per la víctima però de rebot també pel agressor al que per no voler que estigués detingut provisionalment o que afrontés unes penes de presó lleus, ara es veurà davant la cadena perpètua o fins i tot potser la pena de mort. I pels mateixos dies, no sé si abans o desprès del fet, una dona activista esquerrana declarava que la violència era un dret de les antigues víctimes històriques; tant ella com la jutgessa són en certa manera còmplices d'aquest assassinat brutal, així com en general l'ambient que podia haver imbuït la idea a una persona conflictiva i amb problemes mentals. .

El cas del dialogant promotor de les idees conservadores és encara més estrany. No sols per les incoherències i contradiccions del relat oficial, on un tret d'estil professional s'atribueix a un jove radicalitzat i a més al sospitós se'l veu saltar sense l'arma des del terrat des d'on pressuntament va disparar i en canvi el fusell es troba desprès en un bosc, tot i que això encara es podria explicar si va tirar el fusell a terra, cosa que no es veu que faci, ni tampoc sembla que un cop a terra es pari a recollir res sinó que se'l veu inmediatament sortir corrent, i no són les úniques coses rares sobre el terreny, alguns vídeos mostren un home amb gorra just al costat de la víctima fent dos o tres gests inmediatament abans del tret. Però les circumstàncies més rares són externes: el primer digital en donar la notícia no és cap mitjà nord-americà com semblaria lògic i normal sinó un d'estranger, però sobretot que Amazon tenia a la venda amb data del 9 de setembre, és a dir un dia abans, el llibre The shooting of Charlie Kirk: A comprehensive account of the Utah Valley University attack, the aftermath and America's response d'una desconeguda autora anomenada Anastasia J. Casey, de la que no hi ha cap referència ni abans ni desprès de la publicació. Amazon ha dit que va ser un error de data i que el llibre va ser publicat unes hores desprès del tiroteig, cosa també inverossímil per la impossibilitat material d'escriure'l, imprimir-lo i posar-lo a la venda en tant poc temps, i que a més si fos així no explica perquè a continuació el llibre va ser retirat de la venda per la pròpia Amazon, essent tant oportú. I per acabar-ho d'embolicar, el primer ministre d'un país amic i aliat dels Estats Units, molt protegit per aquests, i amb el que sembla una particular sintonia amb l'actual president i govern nordamericà, surt a declarar públicament que ells no han estat els autors de l'assassinat polític (!). Per aquestes i altres rareres més, tot evoca una conspiració per acabar amb la vida d'aquest jove de gran talent i fermes conviccions cristianes en els que alguns analistes veien el successor natural i exitós del propi Trump, i que ara ha visr així truncada la seva prometedora carrera que li augurava un gran futur.(1). 

Els Estats Units tenen una llarga tradició de violència política i d'assassinats, o intents d'assassinat, de polítics destacats des de Lincoln el 1865 fins a Trump el 2024. Alguns d'ells potser fets puntuals però altres molt misteriosos: així ja en el cas de Lincoln es va parlar d'una conspiració ja en el seu moment, i sobretot l'estrany magnicidi del president John F. Kennedy el 1963, amb sospites d'una conspiració i d'una versió oficial falsificada, a part que el pressumpte autor va ser al seu torn assassinat inmediatament mentre estava en custodia policial per un altre personatge que va morir a la presó només 3 anys desprès, i això sense comptar les contínues morts durant anys de testimonis presencials i veus dissidents, ni l'intent de fer un judici parcial independent el 1969, acusant només a una persona, i que tampoc va tenir èxit. Caldria pensar perquè passen aquestes coses a la superpotència americana i qui o què hi ha al darrera si hi ha una connexió o un fil conductor.  

És molt trista aquesta situació política del món actual i potser l'únic que podem fer és recordar aquells polítics o intel·lectuals que a la mateixa Nordamèrica ja van avisar sense que se'ls fes prou cas i alguns dels quals fins i tot van ser silenciats. En cito uns quants de destacats: 

Louis Th. McFadden (1876 - 1936), el desastre econòmic americà i els seus motius

Smedley Butler (1881 - 1940), el general més popular dels Estats Units, llibre War is a racket (1935)

Dwight D. Eisenhower (1890 - 1969), general i president nordamericà, denuncia del complex militar-industrial i de la seva força desconeguda mai abans, en el seu discurs de comiat com a president 

Benjamin H. Freedman (1890 - 1984), empresari jueu convertit al Catolicisme, llibre Facts are facts (1954) i discurs a l'hotel Willard de Washington del 1961

Charles Coughlin (1891 - 1979), sacerdot catòlic canadenc, molt popular i escoltat als Estats Units en les seves conferències de ràdio, als anys 1930s uns 30 milions de nord-americans, d'un total de 120, sintonitzaven semanalment les seves emissions setmanals, però el van fer callar: el 1940 l'Associació Nacional d'Emissores va fer cancelar el seu programa radiofònic Golden Hour, i el 1942 se li va fer tancar la seva revista Social Justice i també se'n va prohibir la distribució privada per correu.   

Huey Long (1893 - 1935), polític molt popular, assassinat pel seu propi metge en un episodi molt confús, va deixar dit "El feixisme triomfarà als Estats Units, però aquí se li dirà antifeixisme" 

John F. Kennedy (1917 - 1963), president nordamericà molt popular, assassinat durant el seu mandat, discurs sobre les societes secretes que influeixen i volen dominar el país i que no tenen cabuda en una societat moderna i lliure  

Ara cal afegir-hi a Charlie Kirk (1993 - 2025), assassinat per expressar públicament les seves idees amb claredat, lògica i intel·ligència, i fer cas dels seus avisos. 

Com diu Nostre Senyor Jesucrist, "la veritat us farà lliures". Per això hi ha qui busca silenciar als qui diuen obertament la veritat, primer per mantenir el domini i el control i no deixar canviar a la societat ni al món, i a més perquè proclamar la veritat ho qualifiquen d'odi aquells que odien la veritat (2). 

(1) I per si fos poc els mateixos dies  al Brasil l'expresident conservador Jair Bolsonaro (1955) era condemnat a l'extravagant pena de 27 d'anys de presó (!) per la seva suposada participació en uns aldarulls populars quan molta gent al Brasil va pensar que les eleccions presidencials havien sigut robades o manipulades, considerant-lo segons sembla, ja que no conec gaire el cas, com l'inductor intel·lectual o en grau de benefici de les protestes, una condemna a totes vistes insòlita i desproporcionada en un judici en el que la majoria pensaven que acabaria en absolució del dirigent, aparentment no implicat directament. Però això ja seria anar massa lluny, tot i que podria tenir relació amb els Estats Units per la semblança dels fets amb l'ocupació del Congrès nord-americà el gener de 2021 i per tant ser un avís clar cap a Trump, del que li podria haver passat si no haguès estat escolllit president, i potser fins i tot del que li podria passar, donada la condició de prestigiós ex-president de Bolsonaro, quan acabi la seva presidència si no vigila molt i va amb peus de plom, al menys en determinats assumptes.

(2) A vegades amb arguments ben puerils com "i perquè ha de ser la teva?, quan no és d'un ni d'un altre, sinó de Déu, que és la veritat, i sort n'hi ha que ens l'hagi revelat, de forma que almenys alguns la posseeixin, i com en el cas de St. Agustí cal cercar on és i qui la té, fins a trobar-la i així ja poder reposar en ella, i és que com també diu Déu, el qui busca troba, i quan hi ha sinceritat Ell mateix ens ajuda i es fa trobadís: "Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat". 

Llibres del meu pare

En la meva biblioteca, una bona part dels llibres eren del meu pare, que jo ja havia llegit de noi perquè ell em deixava i fins m'animava a fer-ho. Ara en faig una relació dels que considero més típics seus (1): 

Bíblia catòlica. (2). En diverses edicions, en castellà i català. 

Evaristo Acevedo. Carta a los celtíberos esposados (1969), El despiste nacional (3 vol, 1970 - 1972)

Manuel Arias-Paz. Manual del automòbil (1940 i moltes edicion

Aristòtil. Obras filosóficas (2ª meitat s. IV aC)

Isaac Asimov. Molts llibres, de divulgació científica com Enciclopedia biográfica de la ciencia y la tecnologia (1973), Introducción a la Ciencia (1977) i llibres de butxaca amb històries curtes, com El electrón es zurdo y otros ensayos científicos (1979),Los lagartos terribles y otros relatos,  La tragedia de la Luna, Civilizaciones extraterrestres (1981), Vida y tiempo (1981), ¡Cambio! 71 visiones del futuro (1984)  . 

Alonso Fernández de Avellaneda. Segundo tomo del Quijote (1614)  

Joseph A. Babor i José Ibarz. Química General Moderna (edició de finals dels 50s o primers 60s) 

Mercedes Ballesteros. 

Bernat Basset SJ. Un cura en el paraíso (1966)

Tom Berkley. Me meto en las películas (1958) 

Jean-Brun Ros. Como aprovechar el propio carácter (1964)

Joan Butler. 

Miguel Cabezas Serra i Ricard Lázaro Sanromà. Física y química 2º Bachillerato (1976)  

Achille Campanille. Si la Luna me trae fortuna (1958) 

Jean Claude Carrière. Mi tio (1958). Li agradaven molt les pel·lícules de Jacques Tati. 

Claude Cenac. Aventuras de Diógenes el basset (1961) 

C.W. Ceram. Dioses, tumbas y sabios (1949) 

Juli César. De bello gallico (50 aC) 

Miguel de Cervantes. El ingenioso hidalgo D. Quijote de la Mancha (2 vol, 1605, 1615) 

Raymond Chandler. Algunes novel·les policíaques. De jove li agradaven els llibres d'humor, de gran els de detectius.  

Henri Charrière. Papillon (1969) 

G.K. Chesterton. El club de los negocios raros (1905), El hombre que fue jueves (1908), La esfera y la cruz (1909), El candor del Padre Brown (1911), La sabiduria del Padre Brown (1914),  El hombre que sabia demasiado (1922), La incredulidad del Padre Brown (1926), El secreto del Padre Brown (1927), El escándalo del padre Brown (1935)

Gabriel Chevallier. Clochemerle (1934), Clochemerle Babilonia (1951), Clochemerle-les-Bains (1963)  

Joseph E. Chipperfield. Jefe gris (1960) 

Agatha Christie. Alguns llibres de novel·la de detectius. 

Ciceró. Algún llibre en llatí. 

Noel Clarasó. La majoria dels seus llibres, en tenia molts. 

Josep Comas Solà. Astronomia (1935) 

Richmal Crompton. La majoria, però no tots, dels 31 llibres de la sèrie Guillermo, des de Travesuras de Guillermo (1922) fins a l'últim llibre de la saga, aparegut el 1970. 

Columbano M. Cucurella. El Montserrat del espíritu (1953) 

Fernando Díaz Plaja. Manual del imperfecto viajero (1972) i els llibres de la sèrie Los 7 pecados capitales

Luis Díez Jiménez. Antologia del disparate (1971)

dd.aa. Antologia de humoristas ingleses contemporaneos (1952) 

dd.aa. Antologia de humoristas italianos contemporaneos (1943) 

Hildegarde Dolson. Perdonen que sea tan jovial, Salón de belleza para amas de casa 

Arthur Conan Doyle. Sherlock Holmes (a partir de 1887)

Jean Duché. Ella y él (1959), Historia de la Humanidad III. El dominio de la razón (1964) 

Albert Einstein (3). Comment je vois le monde (1934)

Nora Ephron. Ensalada loca (1975) 

J. Jefferson Farjeon. Rona sale pitando

Hans Joachim Flechtner. El mundo en la retorta (1942) 

André Frossard. Dios existe, yo me lo encontré (1969)

Julio Ganzo. Novedades en las aperturas desde 1965 (1969) 

Erle Stanley Gardner. Llibres de Perry Mason (diversos llibres des de 1933 a 1973), però li agradava més en la sèrie de TV

Alain Gerbault. Solo a través del Atlántico. La vuelta al mundo del navegante solitario (1944) 

Lewis Th. Girau. Método de inglés (1925) 

Enrique Gomis. El dolor y la fiebre, aliados del hombre (1950)

Giovanni Guareschi. El destino se llama Clotilde (1942), llibres de Don Camilo i altres. 

Carmen Guerra. "Pin-up", escuela de vampiresas (1959) 

Dashiell  Hammett. Alguna novel·la negra.   

Heinrich Harrer. Siete años en el Tibet (1952) 

Hergé. La majoria de llibres de la sèrie d'àlbums de Tintin (1930 - 1976). Com els altres llibres infantils i juvenils, ens els comprava per nosaltres, però ell també els llegia. 

E.T.A. Hoffmann. Opiniones del gato Murr sobre la vida (1944) 

Lancelot Hogben. La matemática en la vida del hombre (1941) 

Sydney Horler. El hombre que tenia tres esposas. 

Aldous Huxley. Los escándalos de Crome (1921) 

J.A. de Icaza Gil. Diez historietas de amor atómico (1959) 

W.W. Jacobs. A la caza del suegro (1946), ¡Vaya viudita! (1959), ¡Pobres maridos!, Un pobre diablo, Aprendiz de suicida, Me gustan todas 

Enrique Jardiel Poncela.  

Jerome K. Jerome. Tres hombres en una barca sin contar el perro (1889), Tres ingleses en Alemania (1900), Divagaciones sobre los bebés 

Erica Jong. Miedo a volar (1973) 

Carl G. Jung. Tipos psicológicos I i  II (1921). 

Robert Jungk. El futuro ha comenzado (1952) 

Werner Keller (1955). Y la Bíblia tenia razón (1955)

Ephraim Kishon. El zorro en el gallinero (1976), Mi familia al derecho y al revés (1980), Maullidos en do mayor (1982), El gran éxodo (1982), ¡Adelante leones de Judá! (1982)...

Álvaro de Laiglesia. ¡Que bien huelen las señoras! (1957) Yo soy fulana de tal (1963), Fulanita y sus menganos (1965)  

L.N. Lavolle. Nuno de Nazaré (1959) 

Ricard Lázaro Sanromà. Física i Química COU (1978). Autoeditat seu. 

Michel Lebrun. La peau du serpent (1964). Comprat com altres als Encants del Mercat de Sant Antoni de Barcelona, un dels diversos llibres que havia llegit en francès. 

Augustin-Michel Lemmonier. Tenebra i llum d'un guillotinat (1974)

Rolf Lennar. El acompañante inofensivo (1942), El candidato al matrimonio (1943) 

Jorge Llopis. 

Bernardino Llorca. Manual de Historia Eclesiástica (1942) 

Curzio Malaparte. Historia de mañana (1949) 

Joan Maragall. Obres completes (1947)  

Bruce Marshall. ¡Que venga la hermana Sally! (1983) i altres 

W. Somerset Maugham. El almuerzo.  

André Maurois. Los silencios del coronel Bramle (1918) 

Shepherd Mead. Como triunfar de las mujeres sin proponerselo (1957) 

Joaquín Merino. Londres para turistas ricos (1972)  

Miguel Mihura. 

Sor Maria Rosa Miranda. La epopeya bíblica (1957) 

Marcel Mithois. Mi mujer me vuelve loco (1959), Los buenos tiempos de Pamela (1959) 

Juan Montalvo. Capítulos que se le olvidaron a Cervantes (1895) 

Jerónimo de Moragas. Las oligofrenias (1961) 

Alain Moorehead. No hay sitio en el arca (1959) 

Axel Munthe. La historia de San Michele (1929), Lo que no conté en la historia de San Michele (1937)

M.M. Musselman. Me casé con una pelirroja (1958) 

Edgar Neville. 

Aron Nimzowitsch. Mi sistema (1925)

Alan E. Nourse. Mineros del espacio (1958), dels llibres que comprava pels fills.  

Antoni Paluzíe Borrell. Las maravillas del cielo. Astronomia y astronáutica (1965) 

José Paluzie Lucena. Manual de ajedrez (1931), Primer libro del ajedrecista (1935)  

August Panyella. Razas humanas (1961) 

C. Northcote Parkinson. La ley de Parkinson (1957), Al patrimonio por el matrimonio (1963), La ley de la señora Parkinson (1968) 

Linus Pauling. Química general (1941) 

Julio Penedo. La barraca de la risa. 

Ramon D. Perés. Historia de las literaturas antiguas y modernas (1941)

Óscar Pin. 

Josep Pla. Humor honesto y vago (1942)  

Karl Rahner. Reflexiones sobre la Humanae Vitae. 

Richard Ratti-Kámeke (1873 - 1945), Ejercicios de terminologia química alemana  (1931) 

Richard Réti. Los grandes maestros del tablero (1930) 

Luigi M. Rossetti. Práctica de caracterologia (1963) 

Andrée Ruffat. La superstición a través de los tiempos (1951)

Santiago Rusiñol. Obres completes (1947) 

Dan Senseney i Frank Bolle. Austin, soldado del aire (1962) i Scanlon del servicio submarino (1963). Els va comprar l'any 1967 pel Jordi i per mi, que llavors erem nois. 

Jean-Jacques Servan-Schreiber. El desafio americano (1967), El desafio mundial (1980)  

Georges Simenon. Algunes novel·les policíaques.

Jesús Simón. A Dios por la ciencia (1954) 

H. Allen Smith. ¡Vamonos al Oeste! (1952), La jungla de papel (1952), Antologia completa del bromista (1961)

Mikhail Tal. Práctica de ajedrez magistral (1960) 

Booth Tarkington. Kate Fennigate (1943), De la piel del diablo (1959)  

José Terrero. Geografia de España (1958)

A.A. Thomson. 

Tono. 

Mark Twain. Los inocentes en el extranjero (1869), Pasando fatigas (1872), L'elefant blanc robat (1930), Los inocentes en su pais (1944), El hombre que corrompió a una ciudad (1947)...

Alessandroo Varaldo. La dinastia de los fantasmas. 

Jacint Verdaguer. Obres completes (1943)

Kurt Vonnegut. Esmorzar de campions (1989) 

Michael Voslensky. La Nomenklatura (1981)  

Mika Waltari.  Sinuhé el egípcio (1945)

Onoto Watana (4). Die Japanische Nachtigall (1901)

Morris West. Algun llibre de tema religiós. 

Yvert et Tellier. Catalogue, càtalegs de segells (Moltes edicions actualitzades a partir de 1895)  

Tenia molts llibres de les coleccions Al monigote de papel (1942 - 1957), Libros de humor El Gorrión, La Hosteria del buen humor, El Club de la alegria...

(1)  Dono el títol en castellà, que és com els llegia quasi tots, si bé en tenia alguns en català, en francès, en llatí i en alemany, que també llegia,, perquè el català era la seva llengua materna i familiar i perquè dominava molt bé tots els altres. Una anècdota que ho mostra és que en ocasions desprès de llegir tot un llibre, dies desprès no sabia del cert en quin idioma l'havia llegit i s'ho havia de pensar. .Ell assegurava que no sabia anglès, però en realitat en sabia prou per llegir revistes de Química nord-americanes i britàniques, com també en llegia d'alemanyes, a mitjans dels anys 1960s. La data que dono dels llibres és la de l'edició original, excepte en els casos en que no la conec. 

(2) Se l'havia llegit sencera des del principi fins al final almenys en tres ocasions, una de jove, una d'adult i una de gran. La consultava sovint i la recomanava sempre, fins i tot regalant-la com obsequi en ocasions senyalades. Li agradaven molt els escrits de Sant Pau.  

(3) Escrit en alemany, ell l'havia llegit i el tenia en francès, la mateixa llengua en que em va convidar a llegir-lo quan jo era un adolescent, sabent que ja podia fer-ho. . 

(4) Winnifred Eaton (1875 - 1954), que usava molt el pseudònim Onoto Watana, era una escriptora canadenca, d'ascendència britànica i xinesa, que va escriure el llibre en anglès. Però el meu pare el tenia i el va llegir en traducció alemanya.   .   

Humor eclesiàstic

El bon humor entre els sants, preveres, religiosos i creients té una llarga tradició*. Des de St. Llorenç (+ 258) en el moment del seu martiri, passant per St. Tomàs More (1478 - 1535) i Sant Felip Neri (1515 - 1595) fins els temps actuals.. 

Ja St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) parlava de la "perfecta alegria", quan els flocs de neu li queien al cap i quan un porter no el deixava entrar en un convent, i fins i tot el sant Rector d'Ars, St. Joan Baptista Maria Vianney (1786 - 1859), deia que quan se sentia trist anava de seguida a confessar-se, per retrobar l'alegria. I una tradició popular diu que "un sant trist és un trist sant". 

Alguns escriptors com Erasme de Rotterdam (1466 - 1536) en el seu llibre Encomium moriae (1511) també mostren sentit de l'humor, en aquest cas satíric, i el P. Isla (1703 - 1781) fa una paròdia dels mals predicadors en el seu llibrre Fray Gerundio de Campazas (1758). El P. Luis Coloma (1851 - 1915), autor de contes infantils, té moltes observaccions divertides. I un laic com Josep Maria Folch i Torres (1880 - 1950) en els seus Els pastorets (1916) hi posa molts acudits i bromes. 

En un estil més suau hi ha llibres actuals com el de  Bernard Basset (1909 - 1988) amb Priest in Paradise; with God to Illinois (1966) i els dibuixos del franciscà Fred McCarthy (1918 - 2009) sobre Brother Juniper, iniciats el 1942, que entre 1958 - 1989 es van publicar en els principals diaris nordamericans i va haver una dotzena d'edicions de llibres de butxaca amb aquest simpàtic i humil protagonista basat de lluny en un company de St. Francesc, el germà Juníper (+ 1258), Fra Ginepro en italià, que es va incorporar a l'Orde el 1210, que era conegut com el pallasso o bufó de la congregació per les seves ocurrències i perquè semblava que li agradava que li fessin burles per la seva innocència i candor. El mateix St. Francesc, que l'apreciava molt, va dir d'ell fent un joc de paraules "Tant de bo germans tingués un bosc sencer de ginebrons com aquest". I d'aquest frare amb fama de santedat va rebre el seu nom St. Juníper Serra (1713 - 1784). I el germà Juníper dels dibuixos, tant catòlic i tan religiós, per la seva senzillesa i ingenua humanitat va triomfar durant tres dècades a tots els Estats Units, entre lectors de totes les confessions.  

Fins i tot el papa Joan Pau I (1912 - 1978), quan era patriarca de Venecia, va escriure ell llibre Illustrissimi (1976), aquí traduït com Ilustrísimos señores, una sèrie de breus lletres dirigides tant a personatges reals, vius i difunts, com a altres de ficció, amb el bon humor que li va guanyar el sobrenom popular de "el somriure de Déu". 

I es podrien citar més casos com aquests encara, però ja en són una mostra suficient abans de passar a uns quants exemples, començant per un que es podria dir "l'engany de la Lluna": . 

És un que ens toca de prop i que no és massa llunyà en el temps, va tenir lloc a finals de juliol i principis d'agost de 1969 quan diversos diaris catalans i alguns d'espanyols es van fer ressò de la notícia de que els astronautes de l'Apollo 11 havien portat i plantat en secret una bandera catalana, la senyera, a la Lluna, segons es deia per indicació de Werner von Braun o en homenatge a ell (!). La font de la notícia eren uns diaris francesos, de la zona catalana i occitana, que ho havien publicat. Uns periodistes de El Correo Catalán, que també ho havia publicat, van voler confirmar la notícia i van anar a la Catalunya Nord seguint-ne el rastre fins l'origen en un diari de Perpinyà. Preguntats els periodistes d'aquests els remeteren a una fulla parroquial (!) de la zona, i preguntat el rector els hi va dir que sí, que s'ho havia inventat ell, i que s'havia publicat com una mostra d'humor en el full, que publicava ocasionalment observacions humorístiques i acudits. El diari de Perpinyà l'hi va seguir el corrent i altres el van citar i s'ho van mig creure fins quee finalment els diaris d'aquí s'ho van creure del tot. El Correo Catalán ho va desmentir una setmana desprès dient que pel que semblava s'havia malinterpretat aquesta mostra primerenca del nou "humor lunar". I molts, com qui això escriu, van passar uns quants dies convençuts de que això era cert i una noia em va arribar a dir "els catalans sempre som els primers a tot arreu!". Sort que en el fons era un humor blanc, parroquial...

Algunes mostres més d'humor eclesiàstic: 

Que Déu us perdoni, que em feu un retrat i em traieu així... (Sta. Teresa de Jesús al frare pintor que la va representar en un quadre) 

En el fons vostè i jo pertanyem al mateix grup humà, el dels gordos (resposta de St. Joan XXIII quan encara no era Papa i era nunci a França al líder socialista radical francès Édouard Herriot) 

Arriben dos bisbes junts al Cel, cosa ja rara de per si, i veuen un edifici amb gent menjant i bevent i pregunten qui són - Són membres d'una Orde molt ascètica i austera, de dejuni i abstinència continus, els hi diuen. En un altre edifici hi ha tot de gent xerrant, cantant i ballant - Aquests eren d'una Orde de silenci estricte. I en un tercer edifici hi ha tot de gent descansant estirada en llits i dormint - Aquests són sacerdots diocesans d'aquest bisbat... (comentari d'un conegut bisbe francès en una taula amb un altre bisbe i uns quants sacerdots) 

Ja es ben curiós, ja, que celebri el seu aniversari el mateix dia que Herodes... Sí, però jo no faig tallar el cap de ningú (resposta d'un bisbe) 

L'Església anglicana està plena d'hipòcrites - Que va!, encara n'hi cabrien molts més... (resposta d'un important ministre anglicà en un debat públic amb un ateu) 

Els ateus francesos sols es solen convertir en el llit de mort davant la perspectiva paorosa d'anar a l'Infern. Als ateus alemanys els hi basta amb un bon tro proper (Georg Christoph Lichtenberg) 

Jo creuria en Déu si de sobte tot s'esquincés i una veu digués "Sóc Déu!" - Ni així!, un cop passat vostè diria "Hi ha hagut un terratrèmol i he patit una al·lucinació" (G.K. Chesterton en un debat radiofònic amb un polemista ateu) 

És a l'àtic on hi ha el calabós? - Però que diu, senyora! Com es sabut els calabossos sempre són al subterrani.. (resposta d'un membre de l'Opus Dei a una dona influïda pel llibre de Dan Brown)  

Quan arribi al Cel el primer que preguntaré és quants Jaume hi havien... (un destacat biblista actual) 

Com veureu en aquest curs quasi no sabem res de Déu - Podem posar a l'exàmen que no en sabem gairebé res? - Tu posa això i veuràs la nota que et poso... (Un professor de Teologia de l'assignatura  Misteri de Déu a una alumna)

Sinodalitat de sinodalitats i tot és sinodalitat (un mossèn) 

Vaja, així que penses que has aconseguit allò que ningú ha conseguit mai... (un sacerdot a un conegut seu ex-sacerdot autor d'un llibre sobre uns suposats descobriments estrafolaris que hauria fet)

Poca fe veig en els participants, ningú ha portat paraigües (un rector amb motiu d'una processó que es va fer en un temps de gran sequera persistent per implorar la pluja)**

Hi ha gent que sembla que no tinguin pressa per fer la trobada amb Déu (un sacerdot africà al saber d'un destacat personatge mundial que havia mort amb més de 100 anys) 

Estudiant Teologia t'arrisques a perdre la fe, estudiant Dret l'únic que perds és el temps, jo prefereixo perdre el temps a posar en risc la meva fe (un sacerdot de Senegal, estudiant a Europa). 

Igual com estudiant Filosofia hi ha el perill de tornar-te boig (una resposta d'un altre africà al precedent)

Vaig anar a una Missa on el mossèn ho va cantar tot, el glòria, credo, el parenostre, la homilia... (una senyora)

Diumenge que ve és la Festa de la Bellesa, amb l'Homenatge a la Bellesa, oi? (una feligresa, que tot i que bellesa i vellesa sonen igual, per un moment em va fer pensar que ho deia amb b i no amb v, potser per allò de que Déu és el bé, la veritat, l'amor i la bellesa) 

"Mai he sigut casta..." (declaració d'una religiosa ficada en política, que en un primer moment no va entendre el riure del públic davant la seva afirmació que mai havia pertanyut a l'èlit governant) 

A partir d'una certa edat tots els homes ja som una mica prostatans (un membre de l'Església) 

Què és això d'amunt els cors, ho sabeu?  Sí, és el sursum corda!  Ah, ara  ho entenc! (diàleg d'una dona amb un feligrès al principi del canvi d'idioma a Missa) 

Lectura de la Carta de Sant Pau als cristians de la Galàxia... (un lector) 

El futur dels mossens del bisbat el veig negre, molt negre (un feligrès) 

Els bisbes sostenen el bàcul amb la mà esquerra, per això amb la mà lliure beneeixen cap a la dreta i amb l'altre fan moviments de bàcul cap al cantó esquerra (llegit o sentit a dir en algún lloc eclesial) 

És un que sembla tonto  - Aquí tots semblem tontos (resposta del porter d'un convent, a un que li demanava per un religiós del que no sabia el nom, anècdota citada pel P. Cándido Palacín en un llibret seu)*** 

Segons explicava un familiar meu, als anys 40s o primers 50s, un membre d'una congregació religiosa ensenyava als seus pupils una cançó que ell cantava començant per "Las banderas de Portugal..." per ensenyar música i cants del món sense adonar-se'n encara que el que deia realment laa cançó era "Lavanderas de Portugal..."

"El paper ho aguanta tot, i Internet encara més" (avis d'un professor de l'ISCRV als seus alumnes de que no es creguessin tot el que llegissin ni menys el que trobessin a les xarxes) 

"Coneixeu el GPS de les relacions humanes? És gràcies, perdó i sisplau" (ideat per un sacerdot i aviat en boca de molts) 

"Bé, mossèn, ara ja ens hem guanyat el Purgatori" (un feligrès al seu rector desprès d'una Cerimònia comunitària de la Penitència amb confessions). "Lloat sigui Déu! És el Purgatori" (relacionat amb l'anterior, comentari d'un prevere sobre unes ànimes que arriben a l'altre món) 

"Encara que vostè s'equivoqui manant, nosaltres encertem obeïnt-lo" (resposta d'una delegació de sacerdots a principis del segle XX a un bisbe que tenia unes propostes que no eren compartides per la majoria del clergat de la diòcesi) 

"Tinc diversos germans - Tots vius? - Sí, tots vius excepte jo, que encara treballo" (observació d'un mossèn ja molt gran d'edat, preguntat per la seva família) 

"El que jo dic va a Missa! Jo no, però el que jo dic sí" (afirmació d'un personatge republicà i no creient d'una comèdia de Mihura). El fet recorda també a aquell poeta català del que es deia que encara que ell no anava a Missa els seus escrits sí que hi anaven, sobretot als casaments i fins i tot a alguns funerals)

"Aquí, com que ha baixat molt l'assistència, a l'hivern no tenim problema, si fa molt fred cremo alguns bancs de fusta de l'església com a calefacció" (declaracions d'un vell rector de poble a la televisió catalana)

"No volíem una Església pobre? Doncs ara ja la tenim..." (constatació d'un sacerdot ja molt gran d'edat uns quants anys desprès del Vaticà II) 

"Abans hi havia 6 mossens per una parròquia, ara hi ha un mossèn per a 6 parròquies" (un membre i col·laborador d'una parròquia, la seva constatació la vaig viure personalment quan desprès de ser 4 anys vicari em van rector d'aquest nombre de parròquies) 

"És com el cas d'un que anava a Missa a peu. Va adquirir una bicicleta i per la novetat alguns diumenges no va anar a Missa per voltar amb la biciclecta. Però ben aviat va tornar a assistir a Missa, ara anant-hi amb la bicicleta" (Enrique Miret Magdalena, 1914 - 2009) 

"El Papa, amb motu pròpia...   - Anda! El Papa té motu pròpia!" (un alumne de les classes de religió)

"El Papa de Roma... I qui és la Mama de Roma?" (una nena de classe de religió) 

"Els religiosos som comunistes, no de ideologia política sinó de pràctica de vida, perquè ho tenim tot en comú" (un religiós als seus alumnes de classe) 

"Feliços els perseguits per la justícia..." (entès malament per uns nois, avui dia és millot dir "per causa de la justícia" o "per voler ser justos")

"No li demaneu a Déu malalties, que pocs es santifiquen en elles" (fa força anys un mestre espiritual als seus deixebles)

"Un exemple de falta de desig d'esmena en el pecat: - Vaig robar uns sacs en un magatzem - Quants? - Quatre, però possi cinc, que demà m'emporto el que falta" (En un fulletó sobre la confessió d'un sacerdot andalús, inventat per mostrar-ho ben clar). "Miri, jo sóc de tal ciutat... - No segueixi per aquí, que això no és cap pecat sinó una desgràcia com qualsevol altre..." (Un altre per l'estil referent a la confessió)

"Jesús era tan humil que podent néixer a Bilbao, va preferir néixer a Betlem" (acudit sobre els bascos i l'orgull per la seva terra)

"Vaig anar al Monasterio de Piedra..." (dit pel meu pare, i jo que era un nen, o un noi, pensava "quina meravella, un monestir de pedra") 

"Primer hi havien els dinosaures, desprès va caure un meteorit i hi va haver una gran explosió, i això els va transformar en homes" (versió alternativa d'una nena a l'afirmació del professor de religió de que Déu va crear els ésses humans, home i dona)  

"Que vinguin el C. i el R. Stop. Horrorrosa sequera. Stop" (telegrama que vam pensar  que ens  podrien enviar des de Rwanda quan retornessim a Europa. L'agost de 2007 el qui això esciu, llavors seminarista, vaig estar un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi, amb en C. un sacerdot rwandès. Amb monòtona regularitat arribaven a un lloc que feia 4, 6 o 8 mesos que no poblia, molt més de l'usual, i això arreu de Rwanda i de Burundi. I quan hi arribavem, desprès de tant temps sense pluja, no fallava mai, l'endemà o a vegades el mateix dia de l'arribada, començaven a cada població unes pluges torrencials d'un dia sencer o dos. Això ens va passar cada vegada que arribavem a una població, 6 o 7  cops a Rwanda i 3 o 4 a Burundi, de manera que ja ens hi anaven acostumant i ho esperavem. En C., africà, ho atribuïa a que el temps estava destirotat i ja no era tan regular com abans. I jo li vaig dir que no, que era l'energia combinada de nosaltres dos junts la que ho povocava, cosa que de ser certa i si corria la veu podia provocar notificacions com la citada enviaddes al nostre bisbat: "Enviïns al C. i R. amb urgència, fa quasi un any que no ens plou...") 

El C. tenia anècdotes i comentaris molt bons. En una ocasió en un restaurant africà de Vic, portar per un senyor de Togo, on vam voler anar a menjar abans d'anar a l'Àfrica, li va preguntar a la rrecepcionista del esrabliment, una noia morena però no negre, "- Ets africana? - No, jo no, ens va dir somrient. - D'on ets? va demanar el C. -Del Marroc..." i quan vam anar cap al menjador, en C. em va dir resignat i pensatiu, "- Mira! És del Marroc i no és africana, mira..."

Quan era un nen petit i estudiava en un col·legi religiós de Barcelona, un senyor ja gran que era sacerdot i religiós, un "padre", ens va dir un dia que havia anat a fer una visita convidat a un convent de religioses, no sé si de la seva mateixa Orde o d'una altre, i ens va dir que havia quedat sorprès pel joves i amables que eren, "Són unes mongetes" ens va dir "Unes mongetes tendres..." (potser traduïa directament del castellà ,que devia ser el seu idioma, "unas monjitas tiernas"... I és que en castellà aquesta confusió també és possible, però no amb les monges sinó amb les jueves)

En l'època del Vaticà II un periodista que cobria una conferència sobre un tema ramader va acabar la nota dient que el públic va sortir convençut que desprès del Concili el més important era el que havia proposat l'expert en la seva ponència (citat per Evaristo Acevedo a El despiste nacional II, 1971). Del mateix recull és també una nota en que es ressenyava que en un comiat de curs va prendre la paraula el director del col·legi, San Jerónimo Castaño, el qual va dir que no sent orador llegiria unes quartilles, i l'autor els segueix el corrent dient "com ha canviat l'Església, ara ja prenen la paraula en els actes fins i tot els sants" i cita l'entrada com Jerónimo Castaño (San). 

Això dels sants, en castellà, també va fer que un estudiant de japonès pensés que el fet que els japonesos possin "- san" com títol honorífic desprès del nom de les persones podria venir del temps dels missiones portuguesos, italians i espanyols al Japó, quan van veure que als personatges més apreciats per ells els hi antepossaven la partícula "San" i haurien decidit generalitzar-la a tothom, però posposant-la segons les normes de la seva gramàtica.

I crec que era St. Francesc Xavier (1506 - 1552), o sinó un altre missioner primerenc a l'Extrem Orient qui deia que l'extrema dificultat per a un europeu dels idiomes japonès i xinès li arribava a semblar una argúcia del diable per impedir o obstaculitzar que s'hi prediqués l'Evangeli. 

I per acabar un acudit sobre un missioner en una revista aliena i realment lluny de la temàtica: 

Uns indígenes es cansen d'un missioner que els predica, i incitats pel seu cap i líder religiós es disposen a capturar-lo i matar-lo. El missioner fuig corrent perseguit per tota la tribu i quan veu que l'estan a punt d'atrapar es para, es gira envers ells i sense saber què fer no se li ocurreix altre cosa que girar-se envers ells i encendre un metxero a veure si la visió de que pot fer foc els dissuadeix de fer-li mal. Només encés, els perseguidors començant pels primers i seguint successivament pels altres cauen de genolls i criden en el seu idioma "Miracle! miracle!", desistint de la seva intenció de fer-li mal i començant a convèncer-se del seu poder, tirant les armes i fins i tot suplicant-li perdó. El cap de la tribu, indignat amb aquesta actitud, els reprèn "Però no veieu que és un encenedor?", però és en va, perquè els de la tribu li repliquen "Sí, jefe... però se li ha encès a la primera!". Humor de visió externa del tema sí, però il·lustratiu. 

* En la mateixa Bíblia hi ha llibres amb un cert to humorístic, com el llibre de Jonàs. 

** Tenia molta més raó del que podria semblar. Fa molts anys una processó al santuari de Puiglagulla de Sant Julià de Vilatorta va pujar amb un Sol radiant i un cel clar i al baixar els va agafar un intens ruixat. I fa ben pocs anys en una Missa a l'ermita de St. Marc de Calldetenes una època de forta i duradora sequera, a la tornada els feligresos van quedar xops per la pluja. I pocs anys abans en una situació d'extrema sequera de molts mesos i amb els pantans buits i les reserves d'aigua sota mínims a Catalunya, un conseller de la Generalitat va anar públicament a Montserrat a demanar una ajuda amb la pluja a la Mare de Déu alhora que tots els bisbes feien fer misses amb pregàries Ad petendam pluviam i al cap de pocs dies va començar a ploure i no va parar de ploure cada dia al territori fins al cap d'un mes i mig, quan els pantans ja estaven ben plens. Una cosa semblant va passar aquells mateixos anys amb el R.C.E. Espanyol de fútbol que, anant l'últim de la Lliga i destacat, a distància del penúltim, el president, el capità i alguns dels principals ugadors van anar a Montserrat i van fer la promesa d'un peregrinatge a peu si mantenien la categoria; just a partir d'aleshores l'equip abans sempre derrotat va començar a guanyar partit rera partit i va començar a ascendir en la taula de classificació com un Soyuz sinó que va salvar la categoria, va quedar al final entre els primers i a punt va estar de classificar-se per jugar la Copa i evidentment els membres del club van complir poc desprès la promesa. Tot això és fàcilment comprovable a les hemeroteques per la qual cosa qui no creu és perquè no vol. 

*** El sacerdot José Luis Martin Descalzo (1930 - 1991) té el llibre Dios es alegre. Antologia del humor español posconciliar (1971) on cita nombrosos acudits dels anys del Concili (1962 - 1965) i sobretot els inmediatament posteriors. Com també els llibres Mossèn Tronxo (1989) i El bon Déu dels bolets (1999) de Mn. Josep Maria Ballarín (1920 - 2016) estan plens d'anècdotes divertides de la vida sacerdotal, la majoria del propi autor o de coneguts seus. I Tísner (1912 - 2000) en el llibre Mèxic: una radiografia i un munt de diapositives (1981) explica el cas d'un artista republicà espanyol molt anticlerical que ja a Mèxic va acceptar l'encàrrec de construir una capella, per part d'una dona mexicana rica i creient que el volia ajudar econòmicament donant-li feina; quan la capella va estar construida, la dona va quedar molt agradablement sorpresa pel bonica que era, amb tot de molt bon gust i en l'interior una cúpula i sostres de color blau cel amb estrelles platejades, creant un ambient celestial, i li va dir al constructor que per fer una cosa tant bella havia de tenir fe encara que no ho volgués reconèixer  i aquest li va respondre "m'he inspirat en una igual que vaig cremar a Espanya". 

Els pitjors pecats

Els més greus pecats, interior i exterior. 

El pecat de l'ésser més abominable és l'orgull, la supèrbia, la vanaglòria, com si el nostre fonament fossim nosaltres i no Déu, que és el qui realment ho és. 

El petó de Judes (c. 1305) de Giotto. 

I el pecat del fer més terrible és la traïció, defraudar la confiança, enganyar i vendre algú, o un país, una institució, una causa. 

Fer-se cas a un mateix i no a Déu i preferir la pròpia voluntat a la voluntat divina per un cantó i la deslleialtat, infidelitat, falsedat i perjudici a aquell que se'ns ha confiat o s'ha confiat a nosaltres, essent-ne realment enemic i contrari sota aparença d'amistat i simpatia, són els pecats més terribles.

El primer és el pecat del diable i dels dimonis i esperits malignes i de tots els qui es creuen superiors i més que ningú altre fins a fer de la seva voluntat, desigs i capricis la llei i norma de la seva vida i en el límit intentar imposar-ho als altres. El segon és el pecat de Judes, qui havia conviscut amb Jesús, havia compartit la vida durant molts anys amb Ell, coneixia la seva personalitat i autoritat, les seves ensenyamces excelses i els seus miracles impressionans,  tot i així es va decebre d'Ell perquè es va deixar convèncer que tot i que era clar que venia de Déu, no era el Messies que ell i molts altres del seu poble esperaven.

El diable no pot tornar a Déu, a l'amor ni a la raó, va fer una elecció en l'eternitat i per això el resultat, la seva condemna, és eterna, i el sofriment que això li comporta, en lloc de fer-lo recapacitar, el fa encara més dolent, amb més odi, ràbia, gelos, enveja i desigs de venjança. I Judes va ser de tots els deixebles el que més va sentir remordiments, és a dir dolor de l'ànima, pel que havia fet, adonant-se'n i penedint-se realment, si bé és cert que ell era el que més grossa l'havia fet, però com que no va voler, saber o poder connectar amb Jesús, aquests autoretrets en lloc de portar-lo a la conversió i a la humilitat, el van portar a la desesperació i l'autoodi, fins a l'autodestrucció del suïcidi i, potser possiblement a l'Infern, ja que el diable s'havia apoderat d'ell, no ho va poder suportar i va morir pecant, si bé no sabem el que va poder passar en els seus últims instants de consciència, si en l'últim moment va voler, saber i poder tornar a Déu i demanar-li perdó, ajuda i salvació a Jesús, que ell coneixia tant bé, on si es va obstinar en un autocàstig inútil, fals i contraproduent, en el primer cas potser en lloc de l'Infern pot estar en el Purgatori fins a la fi del món i el Judici Final. Però el cert és que Jesús té paraules molt dures sobre ell com "el que havia de perdre's" o "més li valdria no haver nascut". I no sabem si es referia al seu destí en aquest món o en l'altre, si bé sembla això darrer perquè tots els apòstols - excepte St. Joan, precisament l'únic que estava al peu de la Creu al Calvari amb Maria i les dones - van morir màrtirs i en mig de tortures i sofriments, tot i que una cosa és morir així en gràcia, amb l'esperança del Cel i veient-lo obert i disposat a acollir-los, i una altre fer-ho amb la perspectiva d'un paorós destí etern.  

La meva biblioteca (II)

Desprès de la relació dels llibres de no-ficció, que considero els principals i més importants, ara faig una relació molt més breu de llibres de ficció de la meva biblioteca, donant aquesta vegada el títol i la publicació originals, tot i que quasi tots els he llegit en traducción castellana: 

Aristòfanes. Pràcticament tota la seva obra, un dels més autors preferits. 

Isaac Asimov. Alguns llibres seus de ciència-ficció, tot i que encara que m'agrada molt com a divulgador científic en canvi m'agrada cada cop menys com a autor de ficció (1). 

Jane Austen. 

Roberto Bolaño. La literatura nazi en América (1996) 

Anthony Boucher. The quest for Saint Aquin (1951) 

Pierre Boulle. La planète des singes (1963) 

Marc Camoletti. Boeing Boeing (1960) 

Jean-Claude Carrière. Les vacances de M. Hulot (1958) 

G.K. Chesterton. Tots els seus llibres de ficció creen un ambient molt especial, estrany, diferent i atractiu, com a sèrie del Father Brown, The innocence of Father Brown (1911), The wisdom of Father Brown (1914), The incredulity of Father Brown (1926), The secret of Father Brown (1927) i The scandal of Father Brown (1935), i altres com The club of queer trades (1905), The man who was Thursday (1908), The man who knew too much (1922)...

Gabriel Chevallier. Clochemerle (1934), Clochemerle-Babylone (1954), Clochemerle-Les Bains (1963)

Arthur C. Clarke. Rendez-vous with Rama  (1973) 

Arthur Conte. Les étonnements de Mr. Newborn (1955) 

Julio Cortázar. Historias de cronopios y de famas (1962) 

Richmal Crompton. Tota la sèrie de llibres de William (23 vol,  1922 - 1970) 

Pierre Daninos. Les carnets du Major Thompson (1954)

Alphonse Daudet. La sèrie de Tartarin de Tarascon i Lettres de mon moulin (1869), . 

Daniel Defoe. Robinson Crusoe (1719), Moll Flanders (1722)  

Armin Joseph Deutsch. A subway named Moebius (1950) 

Charles Dickens. Pickwick papers (1837), Oliver Twist (1838), David Copperfield (1850)

Fiodor Dostoievsky, Idiot (1869) 

Jean Duché. Elle et lui (1951) 

Nora Ephton. Crazy salad: Some things about women (1975)  

Georges Feydeau. L'hôtel du libre échange (1894), Le dindon (1896), La dame de chez Maxim (1899), La puce à l'oreille (1907), Occupe-toi d'Amélie! (1908) 

Nikolai Gogol. Miortviye dushi (Les ànimes mortes, 1842) 

Joe Haldeman. The forever war (1974) 

Nathaniel Hawthorne. The scarlett letter (1850) 

Hergé. Les bijoux de la Castafiore (1963) 

Eugène Ionesco. Rhinocéros (1959)

Erica Jong. Fear of  flying (1973)  

Ephraim Kishon. Kishon's beste Geschichten (1968), Der Fuchs im Hühnerstall (1969), My family right or wrong (1977) 

Eugène Labiche. Un jeune homme pressé (1848), Un chapeau de paille d'Italie (1851), Le voyage du Monsieur Perrinchon (1860), Le plus hereux des trois (1870) 

Stanislaw Lem. Dzienniki gwiazdowe (1971)

Thomas Mann. Der Zauberberg (1924) 

Walter M. Miller Jr. A cantiicle for Leibowitz (1959) 

Kenzaburo Oe. Kojinteki na taiken (1964). Somniant amb anar a Àfrica a mitjans dels 1960s

Petroni. El Satiricón (mitjan s. I) 

Jules Renard. Poil de carotte (1894) 

J-H Rosny ainé. Les Xipéhuz (1887), La guerre du feu (1911) 

Williaam Shakespeare. Much ado about nothing (1600) i altres comèdies (2)

Henryk Sienkiewicz. W pustyni i w puszczy (1911). De noi em va fer imaginar molt. 

Dan Simmons. Hyperion (1989), una novel·la terrible, però que tot i així vaig llegir fins el final 

Norman Spinrad. A World between (1979) 

Stendhal. Lamiel (1889) 

Jonathan Swift. Gulliver's Travels (1726). Tinc sentiments enfrontats sobre aquest autor i obra. 

Theodore L. Thomas. The far look (1956)

Ivan Turgenev. Dvoryanskoye gnezdo (1859)  

Mark Twain. Les seves històries lleugeres però no les principals i més conegudes (3), que fins em desagraden. És com si aquest autor tingués dues personalitats. 

John Varley. In the hall of the martian kings (1977)

Jules Verne. De la Terre à la Lune (1865), Les enfants du capitaine Grant (1868), Autour de la Lune (1870), Le Tour du monde en quatre-vingt jours (1873), L'Île mystérieuse (1874), Un capitaine de quinze ans (1878), Les tribulations d'un chinois en Chine (1879), L´Etoile du Sud (1884), Deux ans de vacances (1888),  Le château des Carpathes (1892), Le superbe Orénoque (1898), Le testament dun excentrique (1899), Les frères Kip (1902), Le phare du bout du monde (1905)

Fernando Vizcaíno Casas. ...y al tercer año resucitó (1978), Un año menos (1979), Zona roja (1986), La chapuza nacional (1993)  

Oscar Wilde. Lady Wintermere's fan (1892),  An ideal husband (1895), The importance of beig earnest (1895)  

Ralph Williams. Business as usual during alterations (1958) 

P.G. Wodehouse. Cicles de Mulliner, de Jeeves, d'Ukridge, de lord Emsworth i el castell de Blandings i moltes novel·les més, gairebé tota la seva obra

Banana Yoshimoto. Kitchen (1988) 

Robert F. Young. Hopsoil  (1961) 

Johann David Wyss. Der Schweizerische Robinson (1812) 

He d'aclarir que aquesta llista de novel·les de ficció és també una mica de ficció, ja que inclou diversos títols que no tinc ni he llegit, però que m'atrauen i m'agradaria llegir. 

(1) Moltes novel·les que m'havien agradat, ara em deceben, ja en conjunt o bé per algun episodi concret que ho espatlla tot al meu parer. 

(2) Tot i que més que en llibre, en la versió de la pel·lícula del mateix nom de 1993

(3) Com les de Tom Sawyer, Huckleberry Finn i Un yanqui a la Cort del rei Artur, ni m'agraden ni gairebé les he llegides, al contrari que quasi totes les altres seves. 

La conversió

Jesús diu "Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli!"

Convertir-se és deixar-se sanar i salvar per Déu, i suposa una veritable transformació interior. .

Implica un retorn a la raó i a la veritable intel·ligència, una obertura a la fe, l'esperança i la caritat, un canvi de vida al bo i millor, i el viure en la veritat i la realitat: ser realista és creure en Déu, perquè Déu és real. El resultat de la conversió és viure en l'amor, perquè Déu és Amor. 

Exemples de conversions: 

Abraham (1ª meitat del II mil·leni aC) 

Moisès (s. XIII aC)

Maria Magdalena (s. I) 

St. Pau (c. 30s) 

St. Antoni abat (250 - 356) 

St. Agustí (354 - 430) 

St. Vladimir (958 - 1015) 

St. Francesc d'Assís (1181/82 - 1226) 

St. Joan de Capistrano (1386 - 1456) 

St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) 

St. Carles de Foucauld (1858 - 1916) 

G.K. Chesterton (1874 - 1936)

Eugenio Zolli (1881 - 1956) 

Sigrid Undset (1882 - 1949) 

Sta. Edith Stein (1891 - 1942) 

C.S. Lewis (1898 - 1963)

John von Neumann (1903 - 1957)

André Frossard (1915 - 1995)  

Avery Dulles (1918 - 2008) 

Allan Sandage (1926 - 2010) 

I el contrari de la conversió és la perversió, que no és sols pervertir-se, deixar el bo per anar al dolent, sinó també l'hipocresia religiosa, el fingiment i el fariseisme, com també preferir els diners i les riqueses o altres ídols en lloc de Déu, l'apostasia, l'inversió dels valors, el gust pel mal, l'orgull de pecar, l'autodestrucció i el suïcidi. L'únic exemple clar d'això és Judes i tots aquells que s'oposaren a Jesús i cometeren el pecat contra l'Esperit Sant, acusant-lo falsament, fent-lo condemnar injustament a mort, i una mort de creu, i negant desprès l'evidència de la seva resurrecció i exaltació divines, i encegadament es resistiren obstinadament a convertir-se, preferint persistir en l'error i fer la seva voluntat en lloc de la divina. D'ells diu Jesucrist "es diuen jueus però no ho són, són la sinagoga de Satanàs".  

Mai més una guerra!

"Perquè ningú es tan neci que prefereixi la guerra a la pau: en  temps de pau els fills enterren els seus pares, en temps de guerra els pares enterren els seus fills" Herodot  (484 - 425 aC)  

"La guerra és l'infern" cita del general nord-americà William T. Sherman (1820 - 1891), del bàndol de la Unió, que també va dir "i com més cruel es faci, més ràpid s'acabarà", i sabia el que deia doncs va dur a terme la marxa d'Atlanta a la costa atlàntica a través de la Confederació (1864) arrassant-ho absolutament tot.  

"S'ha d'evitar la guerra a quasi qualsevol preu, la guerra no resoldrà res, tota Europa i més es reduïrà a ruïnes i la pèrdua de vides serà tan gran que poblacions senceres seran delmades" (1914), discurs del veterà general britànic Horace Smith-Dorrien (1858 - 1930) davant més de 2 500 cadets poc abans de l'inici de la Primera Guerra Mundial  

"Ens hem equivocat d'enemic", general George Patton, 1945 

Discurs televisiu de comiat del president nord-americà Eisenhower avisant del perill del complex militar-industrial (17 gener 1961)  

Discurs del president John F. Kennedy sobre el perill de les societats secretes en el món actual (27 abril 1961) 

https://youtu.be/1y2SIIeqy34?t=14

Where have all the flowers gone? (1962), cançó de Pete Seeger 

Llibres: 

The book of peace (1845) - antologia de l' American Peace Society  

Civil disobedience (1849) - Henry David Thoreau 

Voina i mir ( 1867) - Lev Tolstoi 

Die Waffem nieder! (1889) - Bertha von Suttner 

Tales of soldiers and civilians (1891) - Ambrose Bierce 

The red badge of courage (1895) - Stephen Crane 

Three soldiers (1921) - John Dos Passos 

Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války (1923) - Jaroslav Hašek 

Krieg dem Krieg! (1924) - Ernst Friedrich 

Ashe of rings (1925) - Mary Butts 

Bid me to live (1927, 1947) - Hilda Doolittle "HD" 

Im Westen nichts Neues (1928) - Erich Maria Remarque 

A farewell to arms (1929) - Ernest Hemingway 

Voyage au bout de la nuit (1932) - Louis-Ferdinand Céline 

Company K (1933) - William March 

Paths of glory (1935) - Humphrey Cobb 

War is a racket (1935) - Smedley Butler 

U.S.A. (trilogia, 1937) - John Dos Passos 

Three guineas (1938) - Virginia Woolf 

Johnny got his gun (1939) - Dalton Trumbo 

For whom the bells tolls? (1940) - Ernest Hemingway

Doktor Zhivago (1957) - Boris Pasternak 

On the beach (1957) - Nevil Shute 

Catch-22 (1961) de Joseph Heller 

Mr. Wilson's war (1962) - John Dos Passos 

Why are we in Vietnam? (1967) - Norman Mailer 

The arrmies of the night (1968) - Norman Mailer 

Slaughterhouse-5 (1969) de Kurt Vonnegut 

Das Boot (1973) - Lother Günther Bochheim 

A bright shining lie (1988) - Neil Sheehan, vida de John Paul Vann (1924 - 1972)  

Un dimanche à la piscine à Kigali (2000), Gil Courtemanche 

Shake hands with the devil: The failure of humanity in Rwanda (2003), Roméo Dallaire 

El desertor (1916) de Boardman Robinson (1876 - 1952). Els afuselladors són
un de cada,soldats d'Alemanya, Rússia, Austria-Hongria, Gran Bretanya i França.

Films: 

All quiet on the Western Front (1930), dirigida per Lewis Milestone 

Biruma no tategoto (1956), Kon Ichikawa 

Paths of glory (1957), pel·lícula de Stanley Kubrick, segons la novela del mateix nom de Humphrey Cobb del 1935 que relatava fets reals

Die Brücke (1959), de Bernhard Wicki 

On the beach (1959), pel·lícula de Stanley Kramer 

The longest day (1962) - pel·lícula de diversos directors 

Dr. Strangelove (1964), pel·lícula de Stanley Kubrick 

Fail safe (1964), pel·lícula de Sidney Lumet 

Dr. Zhivago (1965), pel·lícula de David Lean

Akai tenshi (1966), Yasuzo Masumura 

Nihonkai daikaisen (1969) de Seiji Maruyama 

Tora! Tora! Tora! (1970), de Richard Fleischer, Toshio Masuda i Kinji Fukasaku 

Patton (1970), Franklin J. Schaffner 

Gallipoli (1981) de Peter Weir  

Das Boot (1981), dirigida per Wolfgang Petersen 

The year of living dangerously (1982), Peter Weir 

Missing (1982), Costa-Gravas 

Under fire (1983), Roger Spottiswoode 

The killing fields (1984), Roland Joffé 

Journey into darkness (1994), Fergal Keane 

A culture of murder (1994), Steve Bradshaw 

Valentina's story (1997), Mike Robinson 

A bright shining lie (1998) de Terry George 

Triumph of evil i When good men do nothing (1998), Steve Bradshaw 

I am David (2003), de Paul Feig, conseqüències de la Segona Guerra Mundial  

Hotel Rwanda (2004), per  Terry George 

Shake hands with the devil: The journey of Roméo Dallaire (2004) documental de Peter Raymond 

Joyeux Noël (2005) amb direcció de Christian Carion  

Shooting dogs (2005) film de Michael Caton-Jones 

Sometimes in april (2005) de Raoul  Peck 

Letters from Iwo Jima (2006) de Clint Eastwood 

Un dimanche a Kigali (2006), Robert Favreau 

Shake hands with the devil (2007), Roger Spottiswoode

"Mai més una guerra!", opinió molt majoritària entre la gent a Catalunya i  a tota Espanya desprès de la Guerra Civil de 1936 - 1939  i mantinguda ben vigent durant quasi un segle 

Algunes observacions que poden ser útils

Unes reflexions que poden ajudar: 

La vida no és només allò visible, el que es veu, sinó també allò invisble, 
que no es veu, i aquest món invisble és allò més important, el fonamental

Molts vicis provenen d'un trauma vital que no s'aconsegueix assumir i al que s'hi ha buscat, a vegades ja des de la infantesa, una pretesa solució inoperant i contraproducent, que en lloc de sanar-lo el perpetúa, estén a altres àmbits i aprofundeix, i és un cercle viciós sense sortida humana, de la que nomès Jesucrist ens pot alliberar. 

La persistència repetitiva en alguns pecats en ocasions prové d'una innovació psicològica o pedagògica, segurament benintencionada, però que va sortir terriblement malament, fomentant precisament allò que volia combatre. 

L'ésser humà construeix esquemes mentals de molt diversos tipos, molts d'ells clarament pecaminosos, en els que s'hi fica voluntàriament i en els que al cap de poc temps s'hi queda tancat per a sorpresa seva i persisteix en voler estar en aquesta presó fins que, quan se n'adona vagament, ja és massa tard per a poder sortir-ne i ni ell ni cap ajuda externa merament humana, tant amistosa o fraternal com experta, li pot treure, almenys de forma segura i duradora, sense recaigudes, sinó tan sols l'ajut diví per mitjà de Jesucrist i de l'Esperit Sant, que actúen en l'Església Catòlica, i que són els que poden i volen treure'l, alliberar-lo, retornar-li la dignitat i l'essència humana perdudes, i portar-lo a Déu Pare i al Cel, del que llavors en pot fer una pregustació ja en aquesta vida. 

Com ja s'ha dit, els problemes que s'eternitzen són els més fàcils de resoldre si es coneix la veritable solució, que és recòrrer a la Santíssima Trinitat i deixar-li absoluta llibertat per intervenir en les nostres vides i transformar-nos. Aquesta solució, sempre eficaç i sovint immediada i total, és única, i la dificultat persisteix nomès perquè no recórrem veritablement a ella, amb autenticitat i sinceritat de cor, si bé és cert que a vegades hi ha un període transitori de lluita i recaigudes i reconciliacions, però això bé de dificultats i resistències internes nostres i de les temptacions diabòliques, però amb el pas del temps o Déu o el pecat acaben triomfant en aquesta vacil·lació, segons el que decidim, per això cal no deixar de lluitar mai perquè també caient i aixecant-se es pot estar en la bona direcció i així aconseguir que al final triomfi Crist en la nostra vida. 

Al bo, fins el dolent se li torna bó. Al dolent fins allò bo se li torna dolent. Veiem en el món allò que en el fons hem escollit en el nostre interior. O veiem arreu Déu i la seva acció o veiem el diable i tota mena de dimonis, i sovint passada la sorpresa inicial, no ens n'adonem. Les temptacions no venen de fora sinó que sorgeixen de dins, ja pròpies i personals ja per influx demoníac en la nostra consciència. No és l'objecte, sigui el que sigui, el que ens fa pecar sinó que és el desig intern de pecar el que busca l'objecte extern que li serveixi per realitzar-lo, atribuïnt-li propietats i desigs que no té, que són pròpies i projectades il·lusoriament. No a tothom el tempta el mateix, el que tempta a un deixa en seguretat amb la gràcia divina a un altre, i viceversa. Per això els homes ens podem ajudar, si compartim els nostres dons dels punts bons, o ens podem mutuament pervertir si compartim allò nostre dolent, dubtes, temptacions i pecats, és gran la nostra responsabilitat en el món.

La vida de la gràcia primer és esforçada, difícil i en lluita i pot semblar dura, però desprès, com al rebutjar i vèncer les temptacions i al viure habitualment en estat de gràcia, dona una pau i una felicitat inigualables i inexplicables, i ens potencia al màxim de la nostra capacitat en allò bo i millor. En canvi el pecat i el mal primer semblen atraients, excitants i prometen meravelles, però un cop caiguts ens deiixen buits, decebuts, frustrats i amb un gust molt amarg a la vida, i ens desvaloritzada i desacredita, perjudicant-nos fins i tot als ulls dels homes i en la pròpia visió i autoestima, convertint-nos en desgraciats tant literalment com humanament parlant. Cal decidir i deixar-se ajudar, salvar, redimir i reconciliar per Nostre Senyor i aferrar-nos a Ell que és el camí, la veritat i la vida. I això que el món, que estima el pecat però aborreix el pecador, ens impulsa al pecat i el mal des de l'ambient, des de tot arreu, avui dia fins i tot des dels governs i la legalitat vigent, tot actuant com amplificador de l'activitat diabòlica d'oposició a Crist i la seva Esglèsia i per això tallant-nos la via a la recuperació, la salut, la protecció i la salvació en aquest món i, molt pitjor ecara, en l'altre. I si no vigilem aquestes forces ho tenen fàcil per enganyar-nos perquè apel·len a la nostra concupiscència interior i a fer els nostres desigs i la nostra voluntat, aprofitant que en aquesta vida el Camí al Cel pot semblar aparentment un infern, o almenys un purgatori, i el Camí a l'Infern pot semblar aparentment una mena de cel o almenys d'un paradís terrenal. Però la trista realitat és que els pecats i delictes molt sovint ja es comencen a pagar en aquesta vida perquè al contrari que Déu, que avorreix el pecat però estima al pecador i l'intenta salvar com un metge al malalt, sempre li ofereix el perdó i la pau i el salva si és deixa, retornant-li la dignitat d'imatge seva i de fill seu i fent-lo de nou hereu del Cel, el món, un dels 3 enemics de l'esperit humà, admira i promou el mal però menysprea, persegueix i castiga al pecador, fent així la feina de Satanàs, l'enemic de Déu i del gènere humà, qui un cop aconseguit el pecat mortal voldria un immediat i irreversible càstig pel pecador, per fer-lo esclau i víctima seva a l'Infern per tota l'eternitat. Així, mogut per l'odi, la maldat, la gelosia i l'esperit de venjança, aconsegueix el seu objectiu d'apartar l'home de Déu no nomès en aquest món terrenal i temporal sinó també en el que realment importa, la vida futura i eterna, obtenint un trist i impotent ressarciment en que l'home perdi allò que ell ha perdut i comparteixi amb ell el que ell pateix, el dolor i sofriment sense fi en el foc infernal. Triem bé doncs de qui ens fiem i amb qui volem estar ara i sempre, perquè ens hi va la vida en aquest món i en l'altre, i la felicitat o infelicitat per sempre. 

L'existència del Cel i de l'Infern és una prova de que tot el que pensem, diem, fem i omitim en aquesta vida en aquest món importen, i molt. Tot té valor d'elecció i d'eternitat. Vivim una vida molt valuosa en la que amb les nostres eleccions i decisions anem forjant el nostre present i el nostre futur, aquí en aquesta existència i en la transcendència. Cal doncs triar decididament Déu i el bé, amb totes les conseqüències.

Sempre s'ha pecat i hi ha hagut pecadors, però fins ara els pecadors sabien que ho eren i que feien el mal. I això era bo, perquè almenys estaven en la veritat, podien considerar les conseqüències, reflexionar sobre la seva situació, buscar solucions i eventualment penedir-se i retornar a Déu i ser salvats. El problema ara és que com ja deia St. Pau VI, "el pecat del món actual és la pèrdua del sentit del pecat". I les lleis fins ara, i no sols en els països cristians, permetien fer el bé i prohibien o limitaven fer el mal. Però des de fa mig segle ençà, posem dels anys 1970s, cada cop més han anat apareixent lleis que no sols no prohibien determinats mals, i així els fomentaven, sinó que amb el pas de les dècades han arribat a combatre als qui ho denuncien, qualificant-ho de delictes "d'odi", han invertit les coses promocionant molt del que abans era vist com a negatiu, perjudicial i perillós, i avui dia han arribat a prohibir i castigar fer el bé fins a extrems inverosímils, realment inconcebibles, com resar mentalment en silenci i estant quiet i recollit, en determinats llocs, fins i tot sol i a dins de casa teva (!), cosa que ha passat recentment al Regne Unit. I és que té raó la dita que la societat es podreix començant pels qui la manen i dirigeixen i, es podria afegir, pels països que es vantaven de ser més avançats i lliures (1) com el mateix Regne Unit, els Estats Units, Canadà, Nova Zelanda, abans considerats ideals democràtics, de qualitat de vida i de bona convivència, i que ara s'han mostrat els primers a corrompre's i els que ho han fet en major extensió i profunditat. I és que l'activitat diabòlica, la del fals imitador de Déu, es dedica a desvirtuar, devaluar i portar a l'exageració, a l'absurd i a la irracionalitat les intencions aparentment bones. "L'Infern està empedrat de bones intencions" deien els nostres pares i avis, ja que la bona intenció no garanteix un bon resultat si no hi ha la connexió divina i la bona relació amb el Déu únic, real, existent i viu, que se'ns ha revelat en Jesucrist, en l'Església i en la Bíblia sencera, AT i NT. Deixat l'home a si sol les millors intencions es perverteixen, "El nostre món actual està ple d'antigues virtuts cristianes, que s'han desconectat de la seva font divina, s'han separat entre elles, s'han fet absolutes... i s'han tornat boges" ja deia Chesterton als anys 1920s si no abans. Això passa molt en el món d'avui, que arriba fins i tot al pecat contra l'Esperit Sant, el d'invertir les coses - i al diable li complau molt la inversió, ja que el seu desig impossible és el de capgirar-ho tot  - considerant al bé, mal i al mal, bé. Aquest és el pecat imperdonable si un l'accepta i s'hi adhereix, perquè Déu, que ens vol perdonar a tots, no pot perdonar al qui no reconeix el seu mal, no es converteix ni vol ser perdonat ni demana perdó. Déu és just i misericordiós, misericordiós i just, i ha de tractar, i tracta, amb la  justícia divina a qui no vol confessar el seu pecat, penedir-se i acollir-se a la divina misericòrdia. Per això és un pecat imperdonable, no perquè Déu no el pugui perdonar, perquè Déu ho pot tot, sinó perquè és el mateix home el que es tanca les portes del perdó i de la salvació, ja que s'ha deixat temptar, pecar i corrompre i ha decidit viure en la mentira i en l'odi, no reconeixent-se pecador, justificant-se a si mateix i negar a Déu,  en lloc de decidir viure en la veritat, l'amor i la pau.  Una cosa són els pecadors, que tots ho sóm, i una altre els corromputs, que s'aferren al pecat, només volen fer la seva voluntat, no creuen en Déu i l'ofenen, arribant a l'ofensa màxima de negar la seva existència per un impotent desig satànic de voler anorrear-lo i de voler-se fer ell mateix

Recuperem el sentit poètic de la vida, procurant recordar i retrobar aquells ambients i atmosferes que feien valuoses les coses, dotant-lis d'un peculiar sentit i significat a les vivències de la nostra existència i que malauradament eren localitzats i fugaços a més d'oblidadissos. Des de determinades fragàncies incomparables molt agradables notades esporàdicament en alguns llocs sobretot a la infància i desaparegudes i oblidades desprès, potser per una invisible presència celestial, divina, mariana, angèlica o de santedat, fins al clima humà tan particular i tan despertador d'intel·ligència i de sabor de la vida en la reunió de determinades persones que per elles i les seves qualitats i disposicions, i pel moment i lloc especials que produïen una química intel·lectual molt suggeridora, ens obriren horitzons de consciència,  mentals, sentimentals, personals o vitals molt determinats i positius, que ens aixecaren a un nou nivell, bo, positiu i diferent.  Qui ho ha viscut sap de què parlo. 

Totes les persones amb les que ens creuem pel carrer, totes les que hem conegut al llarg de la nostra vida, totes les que han viscut, viuen o viuran arren del món, tenen dos destins eterns: amb Déu i amb tot el bé o sense Déu i amb tot el mal.

Tots tenim la capacitat i la necessitat d'adorar i si no la usem per la seva finalitat natural i bona que és adorar a Déu, ens dediquem a adorar ídols de tota mena, això fa idòlatra, politeista, fals, i candidat a la condemnació. Per això, per amor i pel nostre propi bé, Déu ens dona la saviesa de manar-nos que l'adorem a Ell i només a Ell per sobre de totes les coses, no perquè Ell ho necessiti, perquè no en té necessitat  - tot i que l'amor suscita amor i la única resposta correcta a l'Amor diví és l'amor humà envers Ell - sinó que sóm nosaltres els qui ho necessitem, per viure en l'amor, per tenir bona relació amb Ell, per elevar-nos per sobre de la mera terrenalitat i temporalitat, i especialment per no adorar falsos déus, cosa que ens perjudica molt, perquè ens embruteix, ens fa vils i ens iguala, per baix, a allò que adorem, siguin persones, ideologies, conceptes com el poder, la riquesa, l'èxit, el plaer, o ni que sigui la nostra pròpia voluntat i per tant a nosaltres mateixos, per no parlar ja dels extres d'adorar a falses divinitats, que en el fons són dimonis, i encara al diable mateix. Per això estimar a Déu és el primer i principal manament, com també perquè sense estimar a Déu no es pot estimar realment i de veritat al proïsme, que és el segon manament i va molt unit al primer. Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i qui no viu en l'amor no coneix Déu, i aquesta afirmació és recíproca: qui no coneix Déu no coneix l'amor i qui no viu en Déu no viu en l'amor.  

(1) I ja diu un refrany castellà "dime de que presumes y te diré de qué adoleces"