La Puríssima

La Immaculada Concepció de la Verge Maria, la gran festa del 8 de desembre, començant l'Advent i el Nou Any litúrgic.

És l'inici de la vida de la Mare de Déu i junt amb la seva Assumpció, que n'és la culminació triomfant, són les dues festes que marquen el principi i el final de la vida de Maria, l'escollida entre totes les dones per ser mare del Fill de Déu fet home, Nostre Senyor Jesucrist.. 

Per do de Déu Nostra Senyora també és la Mare nostra del Cel, siguem-ne fills ben devots i gaudim de la felicitat de celebrar amb gran alegria aquestes festes de la Santíssima Verge. I que ella pregui i intercedeixi per nosaltres!

Octubre, el més del rosari

Octubre és el més del rosari, i el dia 7 és la Mare de Déu del Roser

El rosari és una de les oracions més efectives, promogut per la mateixa Verge Maria. Diversos sants han sigut de l'opinió que els qui resen diariament el rosari, després de la mort van directament al Cel. És un arma espiritual poderosíssima, ja que en ell repasem els moments més importants de la vida del Senyor i així l'acompanyem en el camí de la salvació que va obtenir per nosaltres, alhora que el dirigim i l'oferim a Jesús i Maria.  

Essent el mes especialment dedicat al rosari dedicat a la Verge, l'octubre és junt al maig un dels dos més grans mesos de Maria al llarg de l'any. 

Gaudim d'aquest gran do que se'ns va fer en bé nostre i de tots! 

L' eternitat

Aquest blog porta el subtítol Compartint amb els altres l'avantsala de l'eternitat.

I és que això és la vida terrenal, un rebedor temporal per a entrar en el destí etern.

Aquí ets lliure de triar i tens molta ajuda per escollir l'opció bona perquè el mateix Déu està a favor nostre, ens ajuda, aconsella, guia i fa de pare amorós amb els que ja són fills seus pel baptisme alhora que amb tots els altres éssers humans, homes i dones, els estima com a imatge i semblança seva en la que ens va crear a tots i voldria que també arribessin a la filiació divina que ofereix a tots. 

El que està en joc és l'eternitat i davant d'aquest infinit no és intel·ligent jugar-hi i no hi valen càlculs de probabilitats humans, perquè només hi ha un intent a aprofitar, i aquest és el del do de la vida que se'ns ha donat junt amb els dons de la consciència, llibertat, intel·ligència, voluntat, cos físic, condició humana, personalitat i temps a disposar. 

"L'Eternitat" (1965), cançó del duo Ausona, la primera del vídeo

Depèn molt de com ho fem servir, cada pensament, paraula, acció i omissió humanes té molta importància perquè té ressons en la vida futura i definitiva i pot tenir conseqüències per a sempre. 

L'anterior, i amb el text, de la Guillermina Motta (1964)

El que siguem espiritualment a l'hora de la mort, això és el que serem definitivament, eternament.  És ara el moment d'elegir i de fer-ho bé, deixant-nos guiar per Déu, que ens ha convidat a existir i viure en la seva Creació per tal que en ella ens anem formant amb cada decisió que prenem i per tal que sapiguem i poguem escollir bé, davant dels possibles errors, fracassos, perills i enganys en trobar i seguir el camí de la vida i la felicitat, de l'amor i la bondat, Ell mateix s'ha encarnat humanament en Jesucrist per ensenyar-nos, mostrar-nos com fer-ho i salvar-nos, i ens ha donat l'Esperit Sant als qui volguem seguir el camí del Cel, per tal de que tinguem tots els dons necessaris, com la saviesa, fortalesa i tots els que necessitem, de forma sobreabundant, i sobretot la gràcia, la inhabitació de l'Esperit Sant en la nostra ànima i la salvació final. 

La Trinitat actua pel nostré be, el Pare ens crea i ens estima, el Fill ens redimeix i ens salva i l'Esperit Sant ens guia, dona vida i santifica. Amb tanta i tan gran ajuda, si ens perdem serà tant sols culpa nostra i si ens salvem serà perquè ens haurem deixat salvar per Déu. Per això cal estar sempre prop de Déu, escoltar-lo i fer-li cas, deixant-nos guiar i enfortir per Ell, essent modelats per la gràcia al Fill de Déu i participant així de la seva resurrecció. Ens hi va no sols el sentit i significat de la vida en aquest món sinó també el gaudir de la visió beatífica en la Pasqua eterna a la Glòria o ser-ne culpablement exclosos per no haver-se deixat fer-se'n digne per l'acció divina. 

Triem doncs la vida, la llum, l'amor, la bondat i la felicitat en la visió i companyia de Déu que és allò pel que vam ser creats amb tan grans dons i el que realment i essencialment el nostre cor necessita, desitja i busca, perquè només en aquest destí infinit i etern troba el repòs i la pau que tant anhela i que res més pot substituir! 

Un mes també molt marià

Setembre també és un mes molt marià.

La Mare de Déu de Meritxell a Andorra 

Les dues més grans festes de la Verge Maria són el 8 de desembre, la Immaculada Concepció, i el 15 d'agost, l'Assumpció, és a dir l'inici meravellós i l'excels triomf final de l'escollida entre totes les dones per a ser la Mare de Déu. Al llarg de l'any hi ha moltes festes de la Santíssima Verge i Mare, entre elles l'1 de gener, en que es comença l'any civil encomanant-nos a ella, Nostra Senyora de Lourdes l'11 de febrer, l'Anunciació el 25 de març, la Mare de Déu de Montserrat del 27 d'abril i la del Carme el 16 de juliol i tantes altres de les moltes diverses advocacions seves. Aquestes festes són també les de les Festes Majors de moltes poblacions i el sant de les moltes dones que porten el seu nom, si bé el nom de Maria no és només femení, ja que, com a nom compost sobretot, molts homes també el porten com els Josep Maria i molts d'altres. 

La Mare de Déu de Núria

Fins i tot hi ha dos mesos especialment dedicats a Maria, el mes de maig que és el propiament seu, amb la festa de Nª Senyora de Fàtima el dia 13, i el mes d'octubre, que és el mes del Rosari, i en el que hi ha les festes de la Verge del Roser el dia 7 i del Pilar el 12 d'octubre. 

Mare de Déu dels Dolors, totes les mares han de sofrir, però ella ho va fer en un grau molt heroic

Però setembre és també un mes de festes marianes. A l'inici del mes, el dia 8, hi ha la festa de la Nativitat de la Verge, que és també el dia de les imatges trobades d'ella, com les de Meritxell, Núria, del Claustre, del Coll, de la Salut i tantes més, destacant a la comarca d'Osona les de la Gleva, que el 2023 ha celebrat els 100 anys de la seva coronació canònica, i de Bellmunt. A meitat del mes, el dia 15 hi ha la Mare de Déu dels Dolors, celebrada el dia següent al de l'Exaltació de la Santa Creu. I cap a finals del mes, el dia 24, la de la Verge de la Mercè, princesa i patrona de Barcelona i de la seva diòcesi i arquebisbat i de l'Orde de la Mercè i Festa Major de la ciutat. Per això aquest caràcter marià del mes de setembre és encara més intens a tota Catalunya. 

Mare de Déu de la Mercè, consoladora i alliberadora dels captius

Diuen molts sants que cap devot veritable de la Mare de Déu s'ha condemnat mai i també que quan Déu vol fer d'algú un gran sant comença fent-lo molt devot de Maria, com ho han sigut  tots els sants, i amb una intensitat especial alguns com St. Efrem, St. Joan Damascè, St. Bernat de Claraval, St. Domènec, St. Simó Stock, Sta. Teresa de Jesús, St. Joan de la Creu, St. Francesc de Sales, Sta. Lluïsa Marillac, St. Lluís Maria Grignon de Montfort, St. Alfons Maria de Liguori, St. Joan Maria Vianney, St. Antoni Maria Claret, Sta. Caterina Labouré, Sta Bernadeta Soubirous, que la va veure, Sta. Teresa de Lisieux, St. Maximilià Kolbe, St. Pius de Pietrelcina, Sta. Teresa de Calcuta... i tants i tants més, molts dels quals es consagraren personalment a la Mare de Déu, altres tingueren aparicions de la Verge i reberen d'ella consols, ajuda i seguretat com el res del Rosari, l'escapulari del Carme, la Medalla Miraculosa, jaculatòries com "Oh Maria, sense pecat concebuda, pregueu per nosaltres que recorrim a Vos" i moltes més devocions molt efectives en la lluita contra el diable i el pecat, que practicaren i propagaren com a instruments divins de gran ajuda per a la salvació, pròpia, dels éssers estimats, d'aquells per qui es vol intercedir perquè ens preocupen, i de tot el món. 

Maria ens porta a Jesús, "Feu tot el que Ell us digui!", però també Jesús ens porta a Maria, "Mare aquí tens el teu fill, fill aquí tens la teva Mare", en el seu testament clavat a la Creu al Calvari, i dirigint-se a l'únic apòstol que hi era present, el jove i verge St. Joan, el seu deixeble més estimat, donant-nos així a la seva pròpia Mare, Maria, com a Mare nostra del Cel, protectora, advocada, intercessora i mitjancera de totes les gràcies divines

Siguem devots de Maria i veure'm miracles en la nostra vida, el seu Fill ens convertirà, sanarà i alliberarà, ens perdonarà i reconciliarà, i ens retornarà la gràcia divina, la dignitat i la pau, i allò millor vindrà al final de les nostres vides!     

L'Evangeli de la vinya

El diumenge 25 de durant l'any del Cicle A porta la primera de les 3 narracions de les paràboles de la vinya de Nostre Senyor Jesucrist. 

La vinya, el propietari que ens convida a treballar-hi i nosaltres, els vinyaters

La metàfora és molt clara: la vinya és el món i el treball que cal fer-hi, l'amo és Déu i els treballadors són la gent que Ell ha creat i ha convidat a la seva Creació cridant-los a l'existència i a ser no sols criatures seves sinó les més altes, fetes a la seva imatge i semblança, és a dir per una part per tenir consciència, llibertat, personalitat, voluntat, intel·ligència i capacitat d'estimar i de fer coses, i per una altre part per ser la condició humana l'encarnació de Déu en Jesucrist. Els batejats a més sóm fets per Ell mateix fills adoptius en el seu Fill propi Jesucrist, partíceps de la seva Redempció, guanyada per a nosaltres donant la seva vida a la Creu, la qual ens allibera del pecat i de l'esclavatge del diable i del mal, ens reconcilia amb Déu Pare, amb els altres i amb nosaltres mateixos i amb tot l'Univers, relacions totes trencades pel pecat, i ens dona la pau i amb ella una felicitat incomparable tant en aquest món com l'altre, ja que ens atorga la dignitat de fills de Déu, ens obre les portes del Paradís i ens fa hereus del Cel en la Glòria de la vida eterna i definitiva amb Déu, gaudint de la seva visió, de la seva presència infinita i sobretot del seu Amor. 

Les paràboles de la vinya i dels vinyaters ens parlen del món, de la nostra condició humana i del sentit de l'existència i la vida, que és treballar pel Regne i així merèixer la recompensa pel nostre esforç i la nostra col·laboració, amb un premi infinitament més gran que tot el que poguem haver merescut i que ens ve per la presència de l'Esperit Sant en nosaltres, donació gratuïta i màxima de Déu, Ell mateix, i per el fet que aquest ens va modelant a Jesucrist, Déu Fill, i així ens porta i ens fa grats a Déu Pare, en el misteri de la dinàmica trinitaria al que Déu mateix pel seu Amor infinit ens convida a inclouren's i ens fa dignes de poder-ho fer. Aquestes paràboles de la vinya han de ser escoltades, llegides, meditades i aplicades amb la major atenció i cura, ja que en elles hi trobem, i ens hi va en acceptar-ho, agraïr-ho i viure-ho amb l'ajut diví, el significat i sentit reals i veritables del nostre pas pel món i la felicitat en aquesta vida i en l'altre, la vida eterna. Fem-ho així!

La Mare de Déu de la Mercè

La Mare de Déu de la Mercè és una advocació de la Verge típicament catalana

Una nit d'agost de 1218 la Verge Maria es va aparéixer a la ciutat de Barcelona a dos sants, St. Pere Nolasc i St. Ramon de Penyafort, i a un rei encara nen, Jaume I, instant-los a fundar l'Orde de la Mercè per rescatar als captius, cosa que aquests l'endemà van compartir i ho van fer tot seguit, donant lloc als Mercedaris, congregació catalana dedicada a alliberar captius cristians dels moros en el Nord d'Àfrica pagant per ells i en ocasions quedant-se els seus membres allà a canvi del que el presoner pogués sortir i tornar a la seva terra i a casa seva, una manifestació màxima de la caritat cristiana, donant la pròpia vida pels seus compatriotes i correligionaris, és a dir pels seus amics, i que encara existeix, dedicada ara a atendre espiritualment i també materialment als empresonats. 

La festa d'aquesta advocació de la Verge és el 24 de setembre, que és la Festa Major de la ciutat de Barcelona, i que a la comarca d'Osona també ho és d'algunes poblacions com Calldetenes i Roda de Ter. Felicitats a totes les Mercè, a tots els devots d'aquesta advocació de Maria, a tots els barcelonesos i relacionats d'alguna manera amb la ciutat, diòcesi i arquidiòcesi de Barcelona, a tots els de les localitats que la tenen per patrona i, ja que Barcelona és la capital de Catalunya, el seu Cap i Casal, felicitats a tots els catalans!  

Aniversari de l'ordenació sacerdotal

El diumenge dia 5 de setembre del 2010 els bisbe de la diòcesi monsenyor Romà Casanova ens ordenà a la catedral de Vic a tres nous sacerdots, els mossèns Joan Prat, Xavier Bisbal i qui això escriu. 

Han passat ja tretze anys de ministeri sacerdotal en el si de l'Església Catòlica, i ara com sempre puc dir que és el millor que m'ha passat a la vida i que tant de bo que Déu vulgui que molts joves i adults segueixin els nostres passos en aquesta aventura de descobrir i viure la transcendència divina en la vida quotidiana, amb la seva acció celestial de perdó, reconciliació, alliberament i pau per a la que el Senyor ens ha escollit per ser-ne els seus instruments. Felicitats a tots els que han dit que si a aquesta crida vocacional i donem-ne arreu i sempre moltes gràcies a Déu per totes i cadascuna! 

L'Església Catòlica i la cultura

Les esglésies parroquials i altres locals relacionats, a més de la seva funció primordial litúrgica i de cases d'oració i de trobada amb Déu, també poden tenir un aspecte cultural, si aquest és adient a la seva condició sacra.

És el cas dels concerts Duet de Violoncels que dues noies, la Gemma Dalmau de Folgueroles i la Júlia Erra de Vic, les dos de vint anys d'edat i estudiants al Conservatori de Madrid, han fet l'estiu del 2023 a diversos llocs d'Osona interpretant obres dels compositors Kummer, Klengel i Barrière (1), i acabant en diverses ocasions amb la nadala catalana coneguda mundialment "El cant dels ocells" (2), amb força assistència i molt èxit. 

Van començar el 27 de juny amb un concert pels residents, monges i treballadors, a les Germanetes dels Pobres de Vic. 

El diumenge 2 de juliol van fer dues actuacions, a l'església de Sora a les 12 i a la de St. Domènec de Vic a les 8 del vespre. 

El dissabte 15 de juliol tocaren a les 9 del vespre a l'església de Sta. Eugènia de Berga, famosa per ser d'estil romànic i la més completa i més ben conservada de Catalunya. 

Una setmana més tard, el 22 de juliol, a les 8 del vespre, a la de Tavèrnoles.

Diumenge 23 de juliol l'actuació fou al Santuari de l'Ajuda, a Hostalets de Balenyà, a 3/4 d'11 del matí, participant també en la música i els cants de la Missa en aquesta ocasió, on coincidiren amb el cantautor del poble Josep Maria Puigdomènech, col·laborador habitual dels cants. I a la tarda donaren el recital a les 7 a Tavertet, també un poble molt ben conservat en el seu ambient original. 

El següent diumenge, el dia 30 a les 7 de la tarda, la interpretació fou a l'església, també romànica però amb afegits d'èpoques posteriors, de Folgueroles, la qual amb les seves parets de pedra a la vista, recuperades de sota l'estucat per Mn. Jacint Ramon, rector del poble entre 1973 i 1998, té un ambient molt evocador, com es pot veure en les fotos i el vídeo fets per l'autor d'aquest blog. 

A la de Sant Julià de Vilatorta hi actuaren el divendres 4 d'agost a les 8 del vespre, i tot i no coincidir amb cap Missa ni ser dia festiu, tingueren una assistència molt nodrida de públic, com en general en tots els seus concerts. És a destacar la promoció de l'espectacle que  feu l'Ajuntament del poble i que Sant Julià és el poble dels famosos Caramellaires que es remunten a finals del segle XVI gairebé initerrompudament.

I l'endemà dissabte 5 ho portaren a Rupit, un altre poble osonenc molt antic i tradicional, molt turístic, mentre que el diumenge 6 estigueren a St. Martí de Caregue, prop de Rialp, fora ja de la comarca d'Osona, on després d'unes setmanes encara tenen previst tornar al ser-lis sol·licitada una actuació més, però de moment aquestes i una posterior molt recent a l'església dels Dolors de Vic, la de l a Processó dels Armats i escenari de molts esdeveniments musicals, el divendres 1 de setembre, són les que havien fet fins ara. El que sí que ja s'ha confirmat és una actuació a Masnou el diumenge 10 de setembre, al Casino de la localitat a 2/4 de 8, i n'està prevista una altre a la Diada de l'11 de setembre al Castell de Sant Julià, convidats per l'Ajuntament. Aquestes dues són de les poques fetes en un àmbit extraeclesial, ja que quasi totes s'han fet en col·laboració amb l'Església. 

Es dona el cas que Sora, Sta. Eugènia de Berga, Tavèrnoles, Tavertet, Folgueroles, Sant Julià de Vilatorta i Rupit són pobles històrics i turístics, de grans bellesa arquitectònica i atractiu, com la mateixa ciutat de Vic, per la qual cosa el marc ambiental estigué plenament d'acord, en total concordància, amb les interpretacions de música clàssica (3).  

La col·laboració eclesial va venir de la Mare Teresa de les Germanetes de Vic i dels mossèns diocesans Jean Pierre Citenga, Josep Maria Riba, Pere Oliva, Joan Tió, Oscar Luján, Paul Badibanga i qui això escriu, que cediren de bon grat els locals, col·laboraren en fer propaganda i hi estigueren presents, facilitant unes perfomances musicals clàssiques de gran qualitat i contribuint així a la cultura de les respectives localitats i sempre amb un gran èxit d'assistència i acceptació popular, sortint la gent contenta d'haver-hi participat (4).

Una mostra més que, a més de  la seva funció litúrgica d'adorar i donar culte a Déu, de presentar la gent a Jesucrist i aquest a la gent, de proclamar i comentar la Paraula divina, de donar gràcies a Déu Pare en l'Eucaristia, i de ser el marc principal d'actuació de l'Esperit Sant en els sacraments, l'ensenyament i  l'oració, col·laborant com a instruments divins els seus membres, bisbes, sacerdots, diaques i religiosos consagrats, com també els laics actius, en la salvació que Déu ofereix a tothom qui la vulgui, l'Església també fa moltes altres activitats de tot tipus, notòriament les caritatives i benèfiques, però també moltes altres, com les culturals, de gran importància per a la societat. Cal no oblidar-ho, per no fer de menys el paper de l'Església al món, en totes les seves facetes. 

(1) Dos d'ells compositors d'obres per violoncel del segle XVIII i l'altre del segle XIX

(2) Que des que Pau Casals la va tocar a l'ONU l'any 1971 ha sigut famosa internacionalment, molt més del que ja ho era abans, i fins ha esdevingut una cançó oficial d'aquest organisme

(3) Alguns d'ells pobles tradicionals ben conservats, d'altres amb joies del Romànic, l'art nacional de Catalunya, on precisament van tenir lloc, alguns famosos culturalment per diversos motius i forces d'ells molt turistics per tots aquests motius i la bellesa dels seus paisatges.

(4) Ho puc assegurar jo mateix, que vaig assistir a tres d'elles, a St. Domènec, Folgueroles i St. Julià, i almenys en dos d'elles em va semblar reconèixer entre el públic a gent del món de la música de la comarca d'Osona que hi assistien i semblaven molt satisfets del nivell interpretatiu. 

Diàlegs de fe

Un diàleg d'experiència espiritual: 

Nostre Senyor Jesucrist, mort en creu i ressuscitat per a tots nosaltres, és  Salvador i Redemptor diví

que ens perdona, ens reconcilia, ens allibera de l'esclavatge del pecat i del diable i del destí infernal,

i ens dona la  pau amb Déu, amb nosaltres , amb els altres, amb el món i amb tota la seva Creació, 

però que per actuar en la nostra vida transformant-la ens demana el nostre permís personal ben lliure,

voluntari i conscient, per deixar-li fer-ho com resposta d'amor nostra a la seva bondat i el seu Amor

- Creus en Jesucrist?

- Sí, perquè l'he experimentat 

- I com és que l'has experimentat?

- Perquè crec en Ell 

I és així, és un cercle que es retroalimenta, un "cercle virtuós", que dinamitzat per l'Esperit Sant pot prosseguir il·limitadament, perquè Déu és infinit, i ha de fer-ho perquè en la vida de la gràcia no es pot quedar parat, quan es deixa de créixer ja es comença a minvar, per tant mai es pot dir "ja estic bé" ni "fins aquí he arribat". 

D'altra banda, l'experiència de l'acció salvadora i alliberadora i la transformació molt positiva que Jesucrist fa en les nostres vides, famílies i ambient, depèn de en quin grau el deixem lliurement i voluntàriament actuar, però de debò, no només superficialment amb desigs i pensaments sinó amb una donació amorosa profunda tal com Ell se'ns dona a nosaltres, és a dir deixant-nos convertir de veritat, no només parcialment o temporalment, perquè si ho fem així Déu actuarà tal com la nostra voluntat, que Ell respecta exquisidament, li permet, és a dir de forma parcial o temporal. Ell vol fer més per nosaltres, però som nosaltres els que no li deixem. 

Perquè si en ell fons, sense subterfugis ni autoenganys nostres, li deixem actuar una mica, Ell ho farà així i potser ens queixarem de que és ben poc el que obtenim. Si li deixem actuar a mitges, veurem que actua així, tal com li permetem i demanem. Si volem que actui bastant, però no del tot, també això obtindrem. I si li deixem actuar completament i del tot, al 100 per cent, en la nostra vida, així ens ho trobarem i veurem meravelles, providències i miracles en nosaltres i en el nostre entorn.

Ell ens ho vol donar tot, es vol donar del tot, i omplir-nos del seu Esperit Sant, però per fer-ho depèn de la nostra acceptació i del nostre lliurament a Ell, perquè és una relació personal i amorosa. Déu se'ns manifestarà alliberador i donant-nos la pau i la veritable felicitat i alegria, en la mesura en que nosaltres siguem capaços i volguem rebre'l, i en les dues coses es pot anar creixent sense fi amb el mateix procés d'origen i essència divins. I cal no oblidar que les mitges tintes no porten enlloc, perquè la mesura de l'amor és estimar sense mesura, i tot el que no sigui del tot segons cada un pugui, i cada cop més, ja és defectuós i porta en si la llavor del retrocès i del fracàs. 

I és clar que aquest dinamisme circular, autoalimentat, de fe, esperança i caritat humanes i acció divina guaridora i santificadora, cal iniciar-lo en algun punt, i per això la iniciativa sempre ve de Déu, igual que d'Ell ve el mateix dinamisme de perfecció, i Ell n'és la meta, el triomf i el premi. Estiguem tranquils, que aquestes crida, força i vocació seves mai ens faltaran ni fallaran, més encara seran sobreabundants, des de l'inici fins al final del nostre pas per la seva Creació, a la que ens ha convidat a existir per poder ser i fer-nos. Però això sí la resposta ha de ser nostra, des de la nostra consciència, llibertat i voluntat i des de tota la nostra personalitat i ha de ser sincera, profunda, autèntica i tant tota com poguem, perquè sempre es pot més perquè Ell sempre ens ho concedeix i ens convida a progressar a llocs més alts, més íntims i de més favor, dels quals n'hi ha sense cap restricció, en el Cel hi ha moltes morades diferents disponibles, i la victòria final és la visió beatífica de Déu, entrant com a convidats en el seu dinamisme infinit i etern d'existència, amor, bondat, felicitat i moltes més coses que no podem ni tan sols imaginar. 

Siguem doncs bons, intel·ligents, oberts i agraïts, del tot receptius a la presència i acció divines en nosaltres i al voltant nostre, i veurem solucions, transformacions, dons i gràcies, meravelles i miracles, que no hauriem pensat ni cregut mai que poguessim rebre i tenir, i ni tant sols ho hauriem sospitat, més grans que tot el que humanament podem concebre i esperar! 

La santa pobre i de l'estimar humil

Santa Joana Jugan (1792 - 1879), una bretona dedicada als pobres, ancians i malalts, que va ser fundadora de la congregació de les Germanetes dels Pobres, contemporània en la seva vida de molts sants francesos, a alguns dels quals devia conèixer o almenys sentir-ne a parlar, com St. Joan Maria Vianney, St. Pere Chanel, Sta. Caterina Labouré, St. Pere Julià Eymard i Sta. Bernadeta Soubirous, i de les aparicions de la Verge Maria a París (1830), a La Salette (1846), Lourdes (1858), Pontmain (1871) i Pellevoisin (1876), també a França. 

El seu nom en la vida religiosa era Sor Maria de la Creu 

I és que aquesta santa va viure uns temps molt difícils. De nena va viure l'època de la Revolució Francesa (1789 - 1799) i la Primera República (1792 - 1804) amb els seus canvis anticristians com el del calendari revolucionari i de les persecucions anticatòliques,  i de noia la de Napoleó i les seves guerres europees (1799 - 1815), amb la proclamació de l'Imperi (1804 - 1814). De jove li va tocar viure la Restauració monàrquica (1814 - 1830) i ja d'adulta les revolucions de 1830 i de 1848 amb la Monarquia de Juliol (1830 - 1848) entremig, i amb una gran agitació política i social, mentre que alhora França iniciava i expandia les seves conquestes i colònies per tot el món, començant per Algèria, a la que es volia com una perllongació africana del propi pais. I ja de gran encara va viure la Segona República (1848 - 1852) i el Segon Imperi (1852 - 1870) de Napoleó III, la terrible derrota en la Guerra Franco-Prussiana de 1870 - 1871, la sagnant revolució de la Comuna de París (1871) i els anys inicials de la Tercera República (1870 - 1940). Degut a la seva llarga vida i a les circumstàncies de França en el seu temps, el món en el que va passar al Cel l'any 1879 era molt diferent a aquell en que va nèixer i a la major part del món en el que va viure, fent la seva abnegada i heroica labor en favor dels necessitats. 

En aquestes circumstàncies Sta. Joana Jugan va viure una fe, una esperança i una caritat extraordinàries, deixant-se guiar i impulsar per l'Esperit Sant i estimant Déu sobre totes les coses, amb tot el cor i totes les forces, estimant a Jesucrist en els pobres, en els que veia a Ell deixant-se estimar al presentar-se dèbil, necessitat i indefens, i per ampliar i continuar la seva obra va ser la iniciadora de les Petites Soeurs des Pauvres, germanetes d'aquest Crist manifestat en el proïsme indigent i menystingut, especialment en els ancians, malalts i marginats que es troben sols en mig d'una societat que els ignora i fins els rebutja, que amb elles troben una casa, una llar i una vida bona que fa d'aquest nostre pas pel món una avantsala del Cel amb Déu. 

Que aquesta santa intercedeixi davant Déu per tal que aquesta labor, basada en la seva espiritualitat i carisma, continuii i s'expandeixi amb moltes i santes noves vocacions femenines a la vida consagrada a favor del proïsme en situació més difícil en les seves vides!  

El sant que mes solem citar els sacerdots

El 28 d'agost es la festa de Sant Agustí

Primera representació (segle VI) de Sant Agustí (354 - 430) 

Un dels més grans sants i un dels dos teòlegs més importants junt amb St. Tomàs d'Aquino.

La Mare de Déu, Reina del Cel

La Coronació de la Verge Maria com a reina i emperadriu de cels i terra se celebra en l'octava de la festa de la seva Assumpció en cos i ànima al Cel. 

La Coronació de la Verge de Gabriel Wüger (1829-1892)

Només per sota de la Trinitat divina en la jeraquia celestial, la Mare de Déu està per sobre de tots els Cors angèlics als que segueixen després tots els sants. A més de 5è misteri de Glòria del Rosari, una coneguda oració ressalta aquesta exaltació de Maria Santíssima: 

Salve Reina del Cel, salve Senyora dels àngels
salve arrel sagrada, salve porta santa
d'on va sorgir la llum del món,
gaudiu Verge Maria, la més bella de totes
i pregueu el Crist per nosaltres! 

L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel

Al final de la seva vida terrenal, Maria, la Mare de Déu, va ser assumpta en cos i ànima al Cel. 

"Mort i Assumpció de la Verge" (c. 1432), Fra Angèlico

Maria va ser durant tota la seva vida l'ésser humà perfecte, tal com Déu el volia. Deslliurada per un do diví del pecat original, en tota la seva vida va ser Immaculada, Puríssima, no va fer cap pecat, ni el més petit, ni tant sols cap falta, ni la més ínfima, perquè per la seva humilitat i bondat i sobretot pel seu amor total a Déu la seva voluntat estava totalment unida a la voluntat divina, que la va agraciar amb uns dons extraordinaris, com la de gaudir sempre d'una virginitat perfecta. . 

Arca vivent del Déu viu, model de l'Església i de tot cristià, escollida entre totes les dones per la seva senzillesa, puresa, autenticitat, innocència, modèstia i docilitat a l'Esperit Sant, per a ser la Mare del Fill de Déu, Maria ens porta a Jesús com quan diu als servents a les noces de Canà "Feu tot el que Ell us digui" i així amb la seva intercessió avança l'hora de la manifestació del seu Fill diví, però també Jesucrist ens porta a Maria quan en el seu testament a la Creu, li diu a St. Joan, el seu apòstol més estimat: "Fill, aquí tens la teva Mare" i a Maria li diu "Mare, aquí tens el teu fill", donant-nos-la així per Mare nostra del Cel a tots els seus i especialment als més estimats. Molts sants han afirmat que cap veritable devot de Maria s'ha condemnat mai, i alguns han fet notar que quan Déu vol fer d'algú un gran sant, el fa molt devot de Maria. 

En la seva existència mortal, la Verge Maria no va sofrit la mort comuna, que és fruit del pecat, i ella no en tenia cap, sinó una mena de mort atenuada, una transició de deixar aquest món temporal i anar a l'altre món celestial, que s'ha anomenat Dormició, el tipus de manera de deixar aquest món que estava destinat a Adam i Eva si no haguessin pecat, un dotmir-se definitivament en aquesta realitat i despertar ja per a l'altre, sense les angoixes, sofriments i penes de la mort. 

I al poc d'aquesta mort suau i sense sofrir gens de la corrupció del cos mort, Maria va ser assumpta en cos i ànima al Cel, seguint així després d'uns anys, potser unes poques dècades, al seu fill Jesucrist, amb un cos glorificat com el d'Ell, amb la diferència que així com Crist va ascendir al Cel pel seu propi poder diví, ella va ser ascendida al Cel per l'acció divina, donada la seva condició humana. Tenint totes les perfeccions possibles, Maria va ser un ésser humà com nosaltres, l'ésser humà més perfecte de tots, i Déu va voler que aquest ésser humà més excels fos una dona. És cert que Jesús era encara més perfecte humanament, però Ell tenia en si la divinitat, la qual cosa el fa un cas especial, diferent, únic i irrepetible. Però entre els homes i dones normals, Maria és la perfecció màxima. 

També és la Verge Mare la persona que més ha estimat i estima a Déu i la més estimada per aquest. La Santíssima Trinitat estima a Maria més que a tota la resta de la Creació, visible i invisible, junta, i és estimada per ella en igual grau, més que tots els sants i tots els cors angèlics junts. És un misteri gran que un ésser humà pugui rebre i tornar tant amor, superant a totes les altres criatures en aquesta relació amorosa amb Déu. I es pot dir arrel d'això que és aquella que més coneix i entèn a Déu, fins a on és possible per algú que no sigui Déu mateix, donada aquesta saviesa de l'amor. 

Per això la Mare de Déu ha estat coronada per Déu a la Glòria com a reina i emperatriu de cels i terra, mare i advocada nostre, intercessora, protectora, i mitjancera de totes les gràcies divines, i la seva presència o una sola mirada de reprobació seva fa retrocedir i fugir tot l'Infern i tots els esperits malignes, ni el diable ni els dimonis li poden fer ni la més mínima resistència. Perquè en la jerarquia celestial primer hi ha la Trinitat a dalt de tot, però just per sota hi ha la Verge Maria, que està per sobre de tots els cors angèlics de querubins, serafins, trons, potestats, dominacions, arcàngels i àngels, i després ja venen tots els sants, encapçalats per Sant Josep per la seva especialissima relació amb Jesús. 

Deixem-nos guiar i comfortar per la nostre Mare del Cel, agraïm la seva intercessió i col·laboració en els dons divins que rebem i posem-nos decididament sota la seva protecció i empar, essent bons fills molt devots seus, que ella ens acompanyarà, obtindrà de Déu les gràcies que necessitem i ens convinguin i així podrem arribar amb seguretat a la pàtria celestial!

Quan Jesús actúa s'esdevé la pau

Déu respecta amb molta delicadesa la nostra consciència, llibertat, voluntat i decisions personals, perquè ens ha fet veritablement lliures i el seu Amor és molt atent amb la nostra personalitat, el nostre ritme, els nostres dubtes i reticències i la nostra manera de fer. Així, tot i que la seva acció és molt bona i el millor per nosaltres, i quan Ell actua sóm perdonats, reconciliats, alliberats i s'esdevé la pau en nosaltres i el nostre ambient, no ho fa si no li donem permís i quan ho fa és en la mesura en que realment li ho permetem: si tot i en ocasions enganyant-nos a nosaltres mateixos en realitat només el deixem actuar una mica, Ell ho farà en aquesta mesura; si li permetem de veritat, jocs psicològics nostres apart, actuar a mitges, Déu actuarà a mitges, i quan autènticament li permetem actuar del tot, Ell ho farà del tot, i és llavors quan notarem una transformació extraordinària en la nostra vida, veurem meravelles i ocurriran miracles. Per il·luminar-nos en això, la Paraula de Déu i l'aliment de l'Eucaristia en la Missa dominical són bàsics. Aquesta trobada sacramental periòdica de Jesucrist amb nosaltres i de nosaltres amb Jesucrist, amb Ell i l'Esperit Sant actuant a glòria de Déu Pare i pel nostre bé, és allò més alt i important en les nostres vides d'éssers humans. No és la Trinitat la que necessita aquesta trobada, tot i que està molt bé i és molt bó donar-li culte, unint-nos així a Maria, els àngels i els sants en el Cel, sinó que som nosaltres la que la necessitem pel nostre propi bé, espiritual i temporal, personal i col·lectiu i per això als batejats se'ns mana d'assistir-hi, perquè realment ens és essencial i insustituible, perquè necessitem a Déu i la seva acció en les nostres vides, per viure-les be i tenir l'èxit final. 

"Caminant per l'aigua" (1888), quadre d'Ivan Aivazovsky (1817 - 1900)

Per això, la Paraula de Déu cada diumenge ens va donant llum, guia, consol, força, encert, saviesa i ens és un veritable aliment per la nostra ànima que ens dona vida, actual i futura. Cada diumenge la Paraula tracta algun tema que ens és una ajuda bàsica, com per exemple la del diumenge XIX de durant l'any del cicle A, on se'ns parla sobretot de la presència de Deu, de la necessitat que en tenim i de com ho podem i solem viure. 

L'experiència d'Elies al mont Horeb és molt esclaridora de com actua Déu. Se li va dir que estigués preparat, que el Senyor passaria a prop seu, i mentre esperava la trobada el profeta s'estava a la cova on havia passat la nit. Va haver-hi un huracà violent a fora, però Déu no hi era, com tampoc estava en el terratrèmol que va succeir a continuació ni en un incendi que també esdevingué. Però quan Elies va oir el rumor d'un ventijol fresc i agradable, es va cobrir la cara amb un mantell, sortí fora i es quedà a l'entrada de la cova, perquè ell, que el coneixia, va comprendre que amb aquella manifestació natural, suau i amable, sí que hi era Déu. Aquesta experiència de l'afecte i la tendressa que acompanyen normalment l'acció divina també la podem fer nosaltres: no és en les catàstrofes ni en els sotracs vitals sinó en la dolcesa com d'un acaronament o un somriure de les circumstàncies en les que més sovint podem veure el pas de Déu per les nostres vides, amb Ell acariciant la nostra ànima per la seva tendressa amorosa envers nosaltres, per comfortar-nos i donar-nos ànims, com un pare que li fa saber al nadó que o infant ell està allà al seu costat i que no tingui por de res, que està en mans molt poderoses que l'estimen i vetllen amb cura per ell. 

Sant Pau expressa en la Carta als Romans la seva tristesa i el seu dolor pels jueus, compatriotes seus, que no reconeixen a Jesucrist, i arriba a dir, mogut pel gran amor que els te, que preferiria perdre's ell si amb això tots els jueus reconeguessin a Crist i es salvessin. Ell, l'apòstol dels gentils, a tot arreu on anava es dirigia primer a la sinagoga per predicar als seus, mirant de convertir-ne i salvar-ne tants com pogués, i només quan era foragitat d'allà i del grup jueu, predicava als pagans, que aquests sí que es convertien pel seu testimoni i evangelització, en tot cas ho feien molt més que els del seu poble, tot i que aquests tenien l'Escriptura i coneixien la Llei, els Profetes i la Saviesa, amb tot el qual haurien d'haver identificat i reconegut de seguida a Jesucrist com el Messies anunciat i esperat, el Fill de Déu que havia de venir al món a visitar-lo i salvar-lo, però per un misteri n'estaven com cecs, i no l'acceptaven perquè no era el que ells volien i preferien la seva voluntat a la de Déu. Per això St. Pau no parava d'insistir davant d'ells, urgit per l'amor a Déu i desitjós del bé dels seus, dels qui recalca que van tenir la Revelació divina, les aliances, les promeses, els patriarques, la Llei i el culte, i humanament va sortir d'entre ells el Crist. I tot i que St. Pau rebia incredulitat, menyspreu, burles, oposició i fins agressions físiques dels jueus, rebent sovint tals pallisses que en més d'una ocasió el van donar per mort, després s'aixecava, es recuperava i tornava a la seva missió, sense desanimar-se ni desistir malgrat els ultratges, les ofenses i l'evidència que no era ben vist ni rebut pels seus i que no el volien tornar a veure ni sentir parlar, més encara el difamaven, l'acusaven, el volien matar i soliviantaven als mateixos pagans contra ell, però res de tot això li impedia tornar de nou, en el seu desig ardent d'amor de salvar-ne tots els que pogués, ni que fossin pocs, i alguns, fins i tot bastants, sí que al final es deixaren convèncer i es feren cristians. 

A l'Evangeli de Sant Mateu trobem l'episodi en el que Jesús va caminant sobre l'aigua a l'encontre dels deixebles en plena nit, més enllà de les 3 del matí, en un ambient de vent i onatge i amb la barca aturada al mig del llac de Galilea en situació delicada. Davant la visió de la figura que avança sobre les aigües envers ells en la foscor, els deixebles s'esveren i criden de por pensant que és un fantasma. Però Jesús els hi diu allò que els hi repeteix tantes vegades "No tingueu por!" i afegeix "Sóc jo!", la frase afirmativa de la seva identitat, ja que per la veu el coneixerien, però també amb una forta significació divina, perquè és que Déu li digué a Moisès des del foc de l'esbarsser al Sinaí: "Jo sóc", responent a la pregunta pel seu nom, "Jo sóc el que era, sóc i serè", és a dir Déu és el que És i nosaltres existim pel do seu de cridar-nos a ser i a participar de l'existència. Sant Pere, que com sempre, s'avança a dir el que ell i molts dels altres, sinó tots, pensen li demana una prova que demostra alhora una gran confiança en Ell i en el seu poder diví: "Senyor, si sou vos, maneu-me que vingui caminant sobre l'aigua", i Jesús li respon "Ja pots venir". Els seguidors de Crist moltes vegades volem fer com ell, amb el seu permís i demanant-li-ho primer, i així comprovar la solidesa de la nostra fe, i apropar-nos més a Ell, no aferrant-nos a les nostres seguretats humanes. I St. Pere ho fa i efectivament camina ell també sobre l'aigua anant cap a Jesús. Però, i això mostra clarament com és la naturalesa humana, tot i que el miracle ja està fet  al adonar-se que feia molt vent, aquest detall l'acovardeix, dubta, li ve por i comença a enfonsar-se a l'aigua, com si pensés que amb l'aigua calmada n'estaria ben segur però que amb aquella ventada no ho veia clar, i és una mena de pronòstic autoacomplert. Però llavors crida "Senyor, salveu-me!", demostrant de nou la seva fe en Jesús i que és Ell l'únic que el pot salvar. I a l'instant la ma de Jesús agafa la seva i l'aixeca, i li diu "Quina poca fe! Perquè dubtaves?". I quan pujaren a la barca, el vent amainà, i tots els que eren a la barca es prosternaren i digueren "Realment sou Fill de Déu!". 

Aquesta experiència de St. Pere i els altres apòstols embarcats, si som cristians de ben segur que l'hem tingut alguna vegada com a mínim però més aviat moltes, en la nostra vida. Creiem i experimentem l'acció divina de Jesucrist en nosaltres, i perquè l'hem experimentat creiem en Ell. És un procés que es retroalimenta en nosaltres, experimentem l'acció de Jesís perquè creiem i creiem perquè experimentem l'acció de Jesús, és un "cercle virtuós", que pot proseguir indefinidament, perquè Déu és infinit i sempre es pot progressar encara més en semblança i santedat. Els grans sants en son una mostra, els graus de santedat són inacabables i sempre es pot creixer i ser-ne més, i encara més, en aquesta relació, si no es creix continuament ja es comença a minvar. No tinguem por d'entrar en aquesta dinàmica perquè amb ella anem cap a Ell i ens fem més propers i més units, espiritualment i amorosament, i Déu està disposat a donar-nos en la mesura que el volguem i el podem rebre. Si avancem en la fe i ens mantenim en la gràcia, experimentarem una transformació molt positiva i alliberadora en la nostra vida, veurem meravelles en nosaltres i en l'ambient i finalment potser fins i tot hi hauran miracles per aquesta fe cada cop més augmentada, més ferma i més total, en un itinerari en el que Déu mateix ens guiarà, ens acompanyarà, ens consolarà, ens donarà la mà en els perills, ens enfortirà i així no sols viurem una vida amb sentit, ben orientada i feliç en la que ens realitzarem plenament en la nostra millor versió en aquest món sinó que arribarem amb confiança i seguretat a la Pasqua eterna, que és la nostra veritable meta i el nostre autèntic i més profund desig, realment l'únic, el de veure a Déu i estar amb Ell gaudint del seu encís i la seva estimació, lloant-lo per tota l'eternitat. No dubtem en entrar en aquesta aventura perquè els resultats ens sorprendran ja en aquesta vida i en aquest món i tindrem l'alegria veritable en la vida futura en el món definitiu i etern pel que en definitiva hem estat creats i cridats a ser-hi! 

Una visió de la divinitat

La Transfiguració, una experiència de la naturalesa divina de Jesucrist 

La Transfiguració del Senyor, quadre de Carl Bloch (1834 - 1890)

Nostre Senyor Jesucrist, poc abans de la Passió, se'n va endur amb Ell els tres apòstols del seu cercle més íntim, Pere, Jaume i Joan, com a testimonis en representació de tots ells, a la soledat del cim d'una muntanya, la del Tabor, i allà va fer un miracle per a enfortir la seva fe davant les duríssimes proves que havien de passar quan Ell seria traït per un dels seus escollits, acusat falsament, injustament condemnat, torturat, vexat i executat de la pitjor manera, morint crucificat, el mètode reservat per càstig dels pitjors criminals i que comportava també una maledicció espiritual, que fou com les autoritats civils i religioses, jueves i romanes, van voler anorrear-lo a Ell, a la seva figura i a la seva obra. Davant d'això Crist, que no va fer mai un miracle per a Ell mateix sinó sempre pels altres, els hi permet entreveure la seva divinitat, per confortar-los davant les terribles temptacions que havien d'experimentar. I tot i així Pere el negaria tres vegades, Jaume com tots els altres l'abandonaria i només el jove Joan, el deixeble més estimat, estaria amb Ell al Calvari junt amb algunes dones, entre elles i destacadament la seva Mare, la Verge Maria.  

A l'Antic Testament ja la visió del llibre de Daniel parlava misteriosament d'un Vell venerable molt blanc assegut en un tron de foc, amb una carrosa de rodes de foc, davant del qual naixia i corria un riu de foc, amb miríades de miríades de servidors, al que venia a trobar enmig dels núvols del cel com un Fill d'home, se li acostava i li era donada la sobirania, la glòria i la reialesa universals i eternes, a qui tots els pobles i països retrien homenatge, reconeixent que és rei, l'Altíssim sobre la Terra. Aquesta profecia era un anunci de la resurrecció de la Pasqua, de la que ja era un tast la Transfiguració. 

Sant Pere, en la seva segona carta del Nou Testament dona testimoni públic i per escrit, que ell mateix i Sant Jaume i Sant Joan, van contemplar la grandesa de Nostre Senyor quan rebé de Déu Pare honor i glòria i la seva veu divina des de la Glòria els digué des del cel "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui Jo m'he complagut!", confirmant així les paraules dels profetes, tot el qual cal escoltar amb tota atenció mentre esperem que per als nostres cors surti l'estrella del matí a l'horitzó i neixi el dia.

I a l'Evangeli segons Sant Mateu, es narra com Jesús dalt d'una muntanya alta a on se'ls havia endut, es transfigurà davant d'ells, resplendint el seu rostre com el Sol i tornant-se els seus vestits blancs com la llum, moment en que se'ls van apareixer Moisès i Elies, els màxims exponents de la Llei i dels Profetes, i conversaven amb Ell. Pere, que sempre parlava en representació de tots, dient allò que els altres no gosaven dir tot i que també ho sentien, fascinat per la situació i experimentant que espiritualment havien arribat a la meta al veure una manifestació humanament assumible de la divinitat i comprovant el bé i el feliços que això els feia, proposà de quedar-s'hi, gairebé d'establir-s'hi, fent unes cabanes per als tres, Jesús, Moisès i Elies. Just llavors un nuvol lluminós, presència de l'Esperit Sant, els cobrí i una veu digué des de dins del núvol: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut: escolteu-lo!", i al sentir aquesta manifestació de la Trinitat, plens de gran temor els deixebles es van prosternar amb el front a terra. Jesús s'acostà, els tocà i digué "Aixequeu-vos, no tingueu por", i quan van alçar els ulls ja només el veieren a Ell, que mentre baixaven de la muntanya els ordenà no dir res de la visió a ningú fins que el Fill de l'home no hagués ressuscitat d'entre els morts i ells així ho feren, guardant el secret d'aquell incomparable do que havien tingut. I Sant Joan estigué amb Jesús fins al peu de la Creu i tots tres el veieren ressuscitat a la Pasqua, junt amb els altres apòstols i deixebles als qui se'ls aparegué. 

La Transfiguració és una de les manifestacions trinitàries del Nou Testament i potser, junt amb el Baptisme al Jordà, la més explícita de totes. La Trinitat divina es mostra en la mesura en que l'home és capaç d'experimentar-la amb els seus sentits, veient-la, oïnt-la i visquent-la, essent ja com un anunci d'estar convidats a entrar i participar, en la visió beatífica, del seu dinamisme d'existència, de vida d'energia, d'amor, de bondat, de felicitat, de creació, de donació mútua i general i de divinitat il·limitada i inesgotable, infinita i eterna. Jesucrist, diví i humà, hi juga un paper central en ella, Déu Fill entre Déu Pare, origen de tot i de qui n'és reflex,  i Déu Esperit Sant, l'Amor diví, el que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare i tots Tres, que per l'Amor són U, tenen entre sí i a tota la seva Creació, tant la visible com l'invisible. 

La Transiguració del Senyor (c. 1441) de Fra Angelico (1395 - 1455)

El do de la llum de Tabor no es va donar sols en aquell lloc i moment a tres escollits. Al llarg de la Història s'ha donat a molts sants i homes de Déu que han tingut aparicions divines, especialment les de Jesús ressuscitat, i la llista seria molt llarga, a l'Antic Testament, Adam i Eva, Abraham, Moisès, Elies, Ezequiel i forces d'altres, i en el Nou Testament tots aquells que el reconegueren com el Messies i Fill de Déu que havia de venir el món, els centenars o milers que el veieren ressuscitat abans de l'Ascensió, i alguns després com St. Pau, i al llarg de la Història tots els sants que tingueren aparicions de Jesucrist, com St. Francesc d'Assís, Sta. Juliana de Lieja, Sta. Caterina de Siena, Sta. Juliana de Norwich, Sta. Teresa de Jesús, Sta. Margarida Maria d'Alacoque, Sta. Verònica Giuliani, Sta. Gemma Galgani, Sta. Faustina Kowalska i St. Pius de Pietrelcina, i encara altres com la beata Anna Caterina Emmerick. Però tot i no tenir-ne aparicions visibles moltíssims sants, per no dir tots, han vist a Jesús transfigurat, quan pels ulls interior de la fe no l'han reconegut sols com a Déu sinó que l'han vist i viscut com a tal, gaudint d'una forma molt especial de la Paraula de Déu i de l'Eucaristia, l'estat de gràcia, l'adoració i l'oració, la caritat i tots els sagraments, experimentant-lo gairebé vitalment, amb una vivència espiritual intensa de la divinitat de Jesús i també veient-lo d'alguna manera en els pobres, malalts, necessitats, perseguits i marginats, als qui estimaven i atenien com al propi Jesús. I altres l'han experimentat en la conversió i en l'alliberament i transformació que Crist ha aportat a les seves vides, cosa encara moltíssim més comuna. 

Preparem-nos per si Déu ens escull per tenir aquesta experiència viva també a nosaltres! 

La Paraula de Déu

L'ésser humà es pot definir espiritualment com l'oient de la Paraula divina. 

Que coneguem, cap altre criatura de tota la Creació té aquest do tant alt i especial, i això fa a l'home privilegiat, diferent i únic al món, el qui pot escoltar, i en la mesura de les seves possibilitats entrendre, la Paraula que Déu li adreça. 

Com a éssers espirituals necessitem vitalment la Paraula de Déu per realitzarr-nos

Aquesta veu divina arriba per medis ordinaris i discrets com la consciència i les inspiracions interiors així com per les circumstàncies, les correccions i la llei natural, i per medis extraordinaris i explícits com les teofanies i hierofanies i, sobretot, per les revelacions de la Llei, els Profetes i la Saviesa de l'Antic Testament, i d'una manera ja plena, clara i total per Jesucrist, la Paraula de Déu encarnada en un home com nosaltres, que és tot el  que Déu ens té que dir, perquè és allò que necessitem per a la nostra salvacció i vida temporal i eterna,  i que està recollida als Evangelis i a tot el Nou Testament. 

Sentir la Paraula que Déu ens dirigeix és allò que ens relaciona, ens fa conèixer i ens fa veure a Déu, com és, i que vol de nosaltres per tal de que no perdem res, sinó que al contrari visquem en plenitud i perfeccionem, el do de l'essència i existència humana que Ell ens ha regalat. I és que, com molt bé afirmava Sant Ireneu, "La glòria de Déu és que l'home visqui, i la vida de 'home és la visió de Déu". 

Aprofitem doncs, i tant com poguem, aquest do espiritual, el més alt i excels, i el que més ens fa falta i que ens eleva per sobre de nosaltres mateixos, cap allò més alt que podem, i per essencia estem destinats a ser per a que la nostra vida tingui sentit, sigui bona i ben viscuda, i poguem gaudir així de la felicitat terrenal en la nostra condició actual i de la felicitat absoluta i inimaginable en la efiniitiva vida futura i eterna, que tant de bo i segons el voler amorós de Déu envers nosaltres, cap ésser humà perdi!   

Els grans efectes de les petites causes

Les paràboles de la llavor de mostassa i del petit ferment que fa fermentar tota la massa ens parlen de l'acció silenciosa i invisible, però real i eficaç, i cada cop més gran, de les petites accions humanes i fins els petits gests fets per al Regne de Déu, allò més gran i excels de tot. 

Nosaltres som els instruments voluntaris i fem el gest, ritual o no, però l'encert, l'eficàcia i el desenvolupament en estil com de bola de neu rodant o, millor encara, de sembrat germinant i creixent, li posa Déu, a partir de la petita col·laboració que Ell ha volgut que fessim de forma conscient, lliure i voluntària, i en ocasions esforçada si s'escau, per tal de poder-nos-ho premiar i fer-nos col·laboradors seus en la seva obra en el món. És un gran do aquest i un gran premi per un esforç en comparació tan petit, per molt que hagi sigut, els resultats amb el temps es multipliquen i augmenten en proporció geomètrica, il·limitadament. Per una decisió nostra avui i per l'acció divina que la secunda, el món serà molt diferent i millor d'aquí a deu, cent o mil anys. 

A principis dels anys 1960s, en meteorologia es va descobrir l'anomenat efecte papallona. Una petítissima acció que suposa un moment inicial d'un sistema, es retroalimenta incesantment i acaba produint uns inesperats efectes enormes: una papallona, posada sobre una planta, batega les ales en un desert a Austràlia i per una sèria de concatenacions cada cop més engrandides, reforçades, autoalimentades i potenciades, al cap d'un mes es desencadena un huracà que, depenenent de les circumstàncies i d'un aparent atzar, pot ser un cicló al Mar Carib o un tifó al Mar del Japó, o encara tots dos. 

Això ja ens ho deia Jesucrist fa dos mil anys: feu la vostra petita aportació, poseu el vostre petit granet de sorra, això sí en la direcció correcta i deixeu que Déu i a partir d'Ell la Natura li donin força, la multipliquin, l'expandeixin i arribi a ser una gran força irresistible que canvii el món per a be. Fem-ho doncs i que així sigui!

Blat i jull, el bé i el mal

En el món el bé i el mal estan barrejats i conviuen, tant en l'ambient com en el cor humà. 

La paràbola del blat i el jull ens parla d'això, Els dos s'assemblen i es poden confondre, però el blat és bo, volgut, un aliment sa força comú i usat, mentre el jull és una mala herba tòxica, perillosa, inútil i indesitjada i per tant perjudicial. 

En el món també estan barrejats el bé i el mal, els qui són de Déu i els qui són del diable, i és difícil destriar-los a part que sempre és possible canviar d'un grup a l'altre en els casos concrets, ja deixant-se convertir per Déu o bé precipitant-se en la temptació diabòlica,  i que de sants i de pecadors tots en tenim una barreja, en els nostres pensaments, paraules, obres i omissions, i el que distingeix més a uns i altres és si es deixen guiar per la Paraula de Déu, creuen en Ell i el segueixen, procurant conèixer i fer la seva voluntat, o si en prescideixen i volen fer la pròpia voluntat humana personal, orgullosament convençuts que saben més bé el que fer i com en les seves existències terrenals o bé, és trist encara, pensar que per si mateixos poden discernir, o decidir, e bé i el mal i fins lluitar en solitari l'eterna lluita, pensant poder prescindir de Déu i fins lluïr-se en el combat, el que suposa una tremenda falta de humilitat que porta a uns resultats desastrosos. 

Però aquesta mescla de bé i mal en el món, en els altres i en un mateix, dura mentre dura el món i en cada persona mentre li dura la vida. A l'hora de la mort individual, igual que passarà a la fi dels temps i del món, el bé i el mal es separen i en la vida definitiva i eterna hi ha dos destins diferents i dividits: amb Déu, tot el bé, i sense Déu tot el mal. Està clar que a l'hora de la mort hi haurà una tria, perquè a la vida eterna amb Déu no hi podrà entrar el pecat, el mal, la dolenteria, l'odi, la violència, l'enveja, el rancor, l'enemistat ni la mentida, i per anar al Cel cal deixar-se netejar de tot això per Déu i purificar-se bé de tot lleu romanent, ja sigui en aquest cas en aquesta vida mateix o purgant-ho en l'altre, i això es fa sobretot per l'acció de Jesucrist, que perdona, reconcilia i salva, i de l'Esperit Sant, que vivifica, purifica i santifica. Però Déu respecta sempre la nostra consciència, llibertat i voluntat, i cal deixar-lo actuar lliuement i del tot en nosaltres, perquè és aquesta acció seva la que ens perdona i així ens reconcilia i dona la pau amb Déu, amb els altres, amb nosaltres mateixos i amb tota la Creació, un cop el pecat ha trencat i fet malbé totes aquestes relacions i que pel pecador, com pel delinqüent en l'àmbit terrenal i humà, tot se li hagi tornat hostil i vegi el mal a tot arreu, només la Trinitat pot arreglar aquest gravíssim trasbals intern i extern provocat pel pecat induït tant per la pròpia malícia com per la temptació demoníaca moguda per l'enveja, els gelos, l'odi, el mal i el desig de perdre amb ell els homes, per tal que no tinguin el que ell ha perdut. 

Finalment, cal no jutjar mai als altres en concret. Primer perquè hi ha bons que semblen dolents i dolents que semblen bons, fins i tot hi ha qui creu estar en l'amor i està en el desamor i qui creu estar en l'odi i està en el perdó i la bondat, i segon i més important encara, perquè només Déu que ho coneix tot per la seva omnisciència i té tota la saviesa i el poder pot jutjar i encara al final de tot, perquè Ell, que ens estima infinitament, pren paciència, dona temps, guia i força per convertir-se, penedir-se i canviar, essent bo, amorós i misericordiós fins amb els pitjors pecadors si s'obren a la seva gràcia, i a la seva acció salvadora continua per a tots els éssers humans, des del bressol fins al moment de la mort. 

Per tant procurem aprofitar-ho mentre encara hi ha oportunitat i és hora de fer-ho, no sigui que ningú hagi de lamentar el seu mal cap i les seves decisions errònies i constati amb desesperació, quan ja no hi hagi res a fer al respecte, el fàcil que era acollir-se a Déu i al seu amor, la seva bondat i el seu perdó, que sempre ofereix mentre l'home viu, comprovant la sort que han tingut els qui han confiat en Ell i havent de lamentar en el seu cas la desgràcia definitiva i eterna, que Déu, que estima entranyablement totes les seves criatures, no vol que això passi!

Una evidència de la vida

Com feia notar un gran sant fa segles: 

Cap a on caurà l'arbre?

Cap a on s'inclina!

Cap a on anirem a l'altre vida?

Cap a on ens inclinem en aquesta!

Sant Alfons Maria de Liguori (1696 - 1787)

La Paraula de Déu és vida

La Paraula de Déu ens és necessària per viure, ens és aliment per aquesta vida i per l'altre ("No sols de pa viu l'home sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu" diu la Veritat, Jesucrist), ens és guia, llum, consol, força... I el diumenge 15 del temps normal del Cicle A que toca a l'any 2023, la Paraula de Déu ens parla d'ella mateixa. 

Quan l'aigua hi arriba, el desert floreix i hi reneix la vida

A l'Antic Testament, el llibre del profeta Isaïes, compara la Paraula divina amb la pluja i la neu que cauen del cel i amaren la terra, fent-la fecunda i germinant, en la seva acció sobre nosaltres, perquè la Paraula és viva i eficaç i font de vida. La neu al fondre's humiteja en profunditat el sòl i fa saó, i als deserts de l'Orient Mitjà, com els del Sàhara, Aràbia, Siria, Pèrsia...al igual que a tots els deserts del món, no hi sol ploure mai, però si alguna vegada hi plou, encara que sigui poc, succeeix a l'instant una meravellosa transformació, el terra calcinat i la sorra ardent, refrescades i humides, veuen sorgir de seguida herba verda, flors multicolors, insectes i petits animalons, papallones que hi volen... aprofitant aquella aigua que totes les llavors amagades i enterrades havien estat esperant. I sense arribar a aquest extrem, a les nostres terres mateixes quan fa temps que no plou, la primera pluja que cau, ni que sigui poca i de forma breu, fa que la terra tingui una olor molt agradable i especial. D'igual manera la Paraula de Déu quan actua en nosaltres ens vivifica, ens fa brollar i florir de virtuts com un jardí preciós i agradable a Déu, i ens dona una atraient i bona olor de santedat. 

El retorn final de la Creació al Paradís original

Sant Pau ens parla de que tot l'Univers espera que aquesta Paraula, com acció de Déu en nosaltres, doni fruit i finalment acabi transformant-ho tot en allò que desitja, espera i anhela ser, perquè és la seva plenitud i perfecció i la màxima felicitat general. Mentrestant ja tenim l'Esperit com a do diví i obertes les portes del Cel, però de moment vivim en una situació de "ja sí, però encara no", que es podria comparar amb una guerra, la del bé i el mal, en que la batalla decisiva ja s'ha donat i l'ha guanyat Jesucrist amb la seva encarnació, ensenyaments, passió, mort i resurrecció, i el desenllaç final ara ja és irrevocable i cada vegada més fàcil i proper, però la lluita continua i encara no estem en la situació del triomf total, amb la victòria final i la pau a favor nostre per la que tant sospirem tots, tant si en som conscients i ho volem explícitament com si no tenim aquesta gran sort.

La Paraula de Déu proclamada, Via al Cel, i la diferent recepció humana 

I a l'Evangeli, segons sant Mateu, Nostre Senyor Jesucrist ens parla en paràboles sobre com Déu envia la seva Paraula i la diferent reacció que fa en els éssers humans segons la seva disposició a rebre-la i deixar-la actuar, perquè Déu sempre proposa, no imposa, i respecta la nostra consciènscia, llibertat i voluntat, Ell que amorosament i bondadosament vol el nostre bé, però no ens obliga sinó que respecta els nostres dubtes i reticències, la nostra complexitat, el nostre ritme, les nostres decisions, perquè formen part del nostre propi jo i del do de la llibertat i personalitat que ens ha concedit, a imatge i semblança seva.  Ell ens coneix molt millor que nosaltres, ens coneix perfectament perquè des de la infinitut d'abans de la Creació ja ens va pensar i estimari va decidir fer-nos existir quan i on Ell va determinar, triant-nos els pares i parents i la nostra mateixa especificitat humana, i ens estima molt més del que ens estimem nosaltres mateixos, perquè el seu amor envers nostre és infinit, Ell que és Amor, i supera la nostra comprensió, estimant-nos a tots i cadascun dels éssers humans com si fossim l'únic humà i l'únic objecte del seu amor il·limitat. Però tot i aixi, això no ens ho imposa ni obliga, sinó que demana la nostra resposta d'acceptació ben lliure, voluntària, conscient i amorosa, perquè vol que així sigui la relació entre Ell i nosaltres, entre nosaltres i Ell, ben respectuosa i considerada, de la mateixa manera que li va demanar el seu Sí a la Verge Maria per encarnar-se i dur a terme la redempció de la Humanitat, perquè l'Amor només amor busca i amb amor es paga, i l'amor és decisió sobirana pròpia, lliure, conscient, voluntària i integral, involucrant tota la persona sencera. 

Perquè parla Jesús en paràboles? Primer perquè les paràboles són accessibles a la gent senzilla, a les persones humils, fins i tot als nens, i l'únic requisit és que lliurement s'acceptin i es facin pròpies, adquirint així un coneixement altíssim amb exemples quotidians, coneguts per tothom i a l'abast de totes les intel·ligències i instruccions, i més asequibles a les persones obertes, confiades, que desitgen ser instruïdes i aprendre i que instintivament reconeixen la veritat i la veu divina en l'embolcall popular i humil com elles. També perquè les paràboles necessiten un esforç personal per ser enteses, a base de pensar-hi, meditar-les, treure'n conclusions pròpies guiades per les imatges que presenten, o bé necessiten la humilitat necessària per demanar que se'ls hi expliquin, reconeixent així la pròpia ignorància i el molt que poden aprendre, sense estar pagat i tancat en els propis coneixements i les pròpies idees, en els dos casos impliquen una obertura, un aprenentatge i un progrès. I encara, perquè de sempre, però sobretot avui en dia, els crítics objecten i desmunten els sistemes filosòfics, amb encert o no i amb raó o sense, però davant una narració, un conte, una historieta, més encara treta de la vida real i quotidiana, que hi poden dir? Només poden entendre o no l'ensenyament i la relació que porten i acceptar-lo o no, en bloc, però la mateixa paràbola en sí és inatacable i totalment immune a tota crítica.

I en aquesta ocasió el Senyor ens parla de la pròpia Paraula, d'Ell mateix i els seus seguidors i continuadors de la seva obra en la seva labor, i de les diferents respostes humanes que no depenen de la Paraula sinó de les personals predisposició a rebre-la i disposició interior a aprofitar-la, agraïr-la, posar-la en pràctica i viure-la. Hi ha 4 grans maneres d'escoltar-la i fer-la nostra, i el mateix Crist ens ho explica ara i aquí a nosaltres tal com ho va fer amb els apòstols que li ho demanaven: 

La primera és la dels "fora del cami", aquells que viuen de forma que allò no va amb ells ni hi té ressò, i de seguida que la senten ja no l'entenen, la menyspreen perquè no els interessa i l'obliden al moment, sense quedar-se'n admirats i meravellats i sense deixar que els hi faci efecte, perquè hi estan tancats, la senten però no l'escolten, i els dimonis, que estan al cas i volen impedir que actui en ells, se la prenen de seguida. És el cas dels incrèduls i descreguts, dels qui no tenen fe i dels indiferents, i podria ser el cas també dels que pel motiu que sigui, al sortir de Missa ja han oblidat de que anaven les lectures que s'han proclamat des de l'ambó, i no recorden ni tan sols l'Evangeli, ni en línies generals, i no consideren necessari agafar el Full per tornar-les a llegir a casa i així refrescar la memòria ni molt menys repasar-les durant el diumenge i idealment tota la setmana, per tal de considerar com els afecta i com poden aplicar-la a la seva vida, com poden resoldre problemes amb ella...

La segona és l'actitud dels qui la reben amb entusiasme, perquè copsan la seva meravella, però la seva recepció és superficial, com un foc d'encenalls, viu però efímer, sense continuïtat, arrels ni veritable força. Aquests ho reconeixen, ho creuen i ho intenten viure, però és com creient que aquesta Paraula els hi ha de solucionar tots els problemes, fins abans que es presentin, i fer-lis la vida fàcil, còmoda i exitosa, amb una visió purament humana i terrenal. I així de seguida que surten complicacions, oposicions i problemes s'escandalitzen, i sobretot si apareixen amb motiu de l'acceptació de la Paraula i de l'intent d'aplicar-la. És com si diguessin "Ah, no! Si això en lloc de portar-me beneficis em porta dificultats, ho deixò estar! No vull problemes a la meva vida...". És a dir una actitud covarda, o irreal i mandrosa, o potser fins i tot màgica, com si tot s'hagués de solucionar sol i anar bé i com si la prova de la veracitat fos l'èxit, la facilitat i la sort, sense acceptar les decepcions, fracassos i sofriments inevitables en la condició humana ni l'esforç i la lluita que donen mèrit a les accions. Són aquells que segueixen gustosament a Jesús en els miracles i prodigis però que, tot i haver-los vist, abandonen a les primeres contrarietats o quan se'ls parla de renúncies, sacrificis i persecucions, i no són capaços de ser fidels, prendre la pròpia creu i seguir a Jesús amb la seva. 

La tercera és la d'aquells que sí que tenen en compte que hi hauran dificultats, perquè són més realistes i intel·ligents, i estan disposats a afrontar-les pel Regne de Déu, però fallen en una altre cosa, en que així com es preocupen per la seva fe, es preocupen també per moltes altres coses: la família, els estudis i la carrera, el treball i la feina, el benestar econòmic d'ells i dels seus, la seguretat, el futur... i ho fan de forma exagerada, sense tenir prou fe, esperança i caritat, i com si tot depenguès d'ells i no actués, o no ho fes prou, la Providència divina, i sense establir una veritable i encertada jerarquia entre els valors,, necessitats i obligacions, no recordant allò de buscar primer a Déu i tot l'altre es rep de resultes. De manera que amb el pas del temps les consideracions materials, humanes, terrenals i mundanes, arriben a ofegar la seva recepció de Déu, posant-ho tot en pla d'igualtat i resultant desatesa la labor pel Regne de Déu davant de tantes altres sol·licitacions que es viuen com urgents i ineludibles, i fan deixar de banda i posposar o no preferir les reals exigències de la fe, convertides en una necessitat i una preocupació més i no en allò principal i més important de la vida humana i l'únic que li dona sentit i significat i la fa realment vàlida i exitosa. No és rar llavors que al final les coses divines es deixin per a l'últim lloc, si hi ha temps i si va bé i tot l'altre està ja ben atès, en comptes de pel primer i principal...

I la quarta és la bona, la d'aquells que són terra fèrtil per a la Paraula i la construcció del Regne, i com les llavors un cop reservades i usades pel futur, donen fruit, uns 30, uns 60 i altres el 100, segons les disposicions de cadascú, perquè Déu es manifesta als homes en la mesura que són capaços d'entendre'l i els fa fer bones obres i miracles també segons la llibertat amb que cadascú el deixa actuar en ell, perquè en la santedat també hi ha graus, i cal col·laborar-hi amb el propi asentiment i esforç, i com en el cas dels talents Déu a un n'hi dona un, a l'altre cinc i al tercer deu, perquè coneix les seves possibilitats i la seva entrega, però tots haurien de ser capaços, fent el gest humà perquè l'eficàcia la posa Ell, de duplicar allò rebut, per poca bona voluntat, confiança i desig de servir Déu i els altres que tinguin. 

I com diu Jesús mateix del seu ensenyament, qui tingui ulls que hi vegi, qui tingui orelles que ho senti i qui tingui cor que ho entengui, perquè és un gran do que se'ns fa i que molts haurien volgut per sobre de tot. Que així sigui!