La Paraula de Déu és vida

La Paraula de Déu ens és necessària per viure, ens és aliment per aquesta vida i per l'altre ("No sols de pa viu l'home sinó de tota Paraula que surt de la boca de Déu" diu la Veritat, Jesucrist), ens és guia, llum, consol, força... I el diumenge 15 del temps normal del Cicle A que toca a l'any 2023, la Paraula de Déu ens parla d'ella mateixa. 

Quan l'aigua hi arriba, el desert floreix i hi reneix la vida

A l'Antic Testament, el llibre del profeta Isaïes, compara la Paraula divina amb la pluja i la neu que cauen del cel i amaren la terra, fent-la fecunda i germinant, en la seva acció sobre nosaltres, perquè la Paraula és viva i eficaç i font de vida. La neu al fondre's humiteja en profunditat el sòl i fa saó, i als deserts de l'Orient Mitjà, com els del Sàhara, Aràbia, Siria, Pèrsia...al igual que a tots els deserts del món, no hi sol ploure mai, però si alguna vegada hi plou, encara que sigui poc, succeeix a l'instant una meravellosa transformació, el terra calcinat i la sorra ardent, refrescades i humides, veuen sorgir de seguida herba verda, flors multicolors, insectes i petits animalons, papallones que hi volen... aprofitant aquella aigua que totes les llavors amagades i enterrades havien estat esperant. I sense arribar a aquest extrem, a les nostres terres mateixes quan fa temps que no plou, la primera pluja que cau, ni que sigui poca i de forma breu, fa que la terra tingui una olor molt agradable i especial. D'igual manera la Paraula de Déu quan actua en nosaltres ens vivifica, ens fa brollar i florir de virtuts com un jardí preciós i agradable a Déu, i ens dona una atraient i bona olor de santedat. 

El retorn final de la Creació al Paradís original

Sant Pau ens parla de que tot l'Univers espera que aquesta Paraula, com acció de Déu en nosaltres, doni fruit i finalment acabi transformant-ho tot en allò que desitja, espera i anhela ser, perquè és la seva plenitud i perfecció i la màxima felicitat general. Mentrestant ja tenim l'Esperit com a do diví i obertes les portes del Cel, però de moment vivim en una situació de "ja sí, però encara no", que es podria comparar amb una guerra, la del bé i el mal, en que la batalla decisiva ja s'ha donat i l'ha guanyat Jesucrist amb la seva encarnació, ensenyaments, passió, mort i resurrecció, i el desenllaç final ara ja és irrevocable i cada vegada més fàcil i proper, però la lluita continua i encara no estem en la situació del triomf total, amb la victòria final i la pau a favor nostre per la que tant sospirem tots, tant si en som conscients i ho volem explícitament com si no tenim aquesta gran sort.

La Paraula de Déu proclamada, Via al Cel, i la diferent recepció humana 

I a l'Evangeli, segons sant Mateu, Nostre Senyor Jesucrist ens parla en paràboles sobre com Déu envia la seva Paraula i la diferent reacció que fa en els éssers humans segons la seva disposició a rebre-la i deixar-la actuar, perquè Déu sempre proposa, no imposa, i respecta la nostra consciènscia, llibertat i voluntat, Ell que amorosament i bondadosament vol el nostre bé, però no ens obliga sinó que respecta els nostres dubtes i reticències, la nostra complexitat, el nostre ritme, les nostres decisions, perquè formen part del nostre propi jo i del do de la llibertat i personalitat que ens ha concedit, a imatge i semblança seva.  Ell ens coneix molt millor que nosaltres, ens coneix perfectament perquè des de la infinitut d'abans de la Creació ja ens va pensar i estimari va decidir fer-nos existir quan i on Ell va determinar, triant-nos els pares i parents i la nostra mateixa especificitat humana, i ens estima molt més del que ens estimem nosaltres mateixos, perquè el seu amor envers nostre és infinit, Ell que és Amor, i supera la nostra comprensió, estimant-nos a tots i cadascun dels éssers humans com si fossim l'únic humà i l'únic objecte del seu amor il·limitat. Però tot i aixi, això no ens ho imposa ni obliga, sinó que demana la nostra resposta d'acceptació ben lliure, voluntària, conscient i amorosa, perquè vol que així sigui la relació entre Ell i nosaltres, entre nosaltres i Ell, ben respectuosa i considerada, de la mateixa manera que li va demanar el seu Sí a la Verge Maria per encarnar-se i dur a terme la redempció de la Humanitat, perquè l'Amor només amor busca i amb amor es paga, i l'amor és decisió sobirana pròpia, lliure, conscient, voluntària i integral, involucrant tota la persona sencera. 

Perquè parla Jesús en paràboles? Primer perquè les paràboles són accessibles a la gent senzilla, a les persones humils, fins i tot als nens, i l'únic requisit és que lliurement s'acceptin i es facin pròpies, adquirint així un coneixement altíssim amb exemples quotidians, coneguts per tothom i a l'abast de totes les intel·ligències i instruccions, i més asequibles a les persones obertes, confiades, que desitgen ser instruïdes i aprendre i que instintivament reconeixen la veritat i la veu divina en l'embolcall popular i humil com elles. També perquè les paràboles necessiten un esforç personal per ser enteses, a base de pensar-hi, meditar-les, treure'n conclusions pròpies guiades per les imatges que presenten, o bé necessiten la humilitat necessària per demanar que se'ls hi expliquin, reconeixent així la pròpia ignorància i el molt que poden aprendre, sense estar pagat i tancat en els propis coneixements i les pròpies idees, en els dos casos impliquen una obertura, un aprenentatge i un progrès. I encara, perquè de sempre, però sobretot avui en dia, els crítics objecten i desmunten els sistemes filosòfics, amb encert o no i amb raó o sense, però davant una narració, un conte, una historieta, més encara treta de la vida real i quotidiana, que hi poden dir? Només poden entendre o no l'ensenyament i la relació que porten i acceptar-lo o no, en bloc, però la mateixa paràbola en sí és inatacable i totalment immune a tota crítica.

I en aquesta ocasió el Senyor ens parla de la pròpia Paraula, d'Ell mateix i els seus seguidors i continuadors de la seva obra en la seva labor, i de les diferents respostes humanes que no depenen de la Paraula sinó de les personals predisposició a rebre-la i disposició interior a aprofitar-la, agraïr-la, posar-la en pràctica i viure-la. Hi ha 4 grans maneres d'escoltar-la i fer-la nostra, i el mateix Crist ens ho explica ara i aquí a nosaltres tal com ho va fer amb els apòstols que li ho demanaven: 

La primera és la dels "fora del cami", aquells que viuen de forma que allò no va amb ells ni hi té ressò, i de seguida que la senten ja no l'entenen, la menyspreen perquè no els interessa i l'obliden al moment, sense quedar-se'n admirats i meravellats i sense deixar que els hi faci efecte, perquè hi estan tancats, la senten però no l'escolten, i els dimonis, que estan al cas i volen impedir que actui en ells, se la prenen de seguida. És el cas dels incrèduls i descreguts, dels qui no tenen fe i dels indiferents, i podria ser el cas també dels que pel motiu que sigui, al sortir de Missa ja han oblidat de que anaven les lectures que s'han proclamat des de l'ambó, i no recorden ni tan sols l'Evangeli, ni en línies generals, i no consideren necessari agafar el Full per tornar-les a llegir a casa i així refrescar la memòria ni molt menys repasar-les durant el diumenge i idealment tota la setmana, per tal de considerar com els afecta i com poden aplicar-la a la seva vida, com poden resoldre problemes amb ella...

La segona és l'actitud dels qui la reben amb entusiasme, perquè copsan la seva meravella, però la seva recepció és superficial, com un foc d'encenalls, viu però efímer, sense continuïtat, arrels ni veritable força. Aquests ho reconeixen, ho creuen i ho intenten viure, però és com creient que aquesta Paraula els hi ha de solucionar tots els problemes, fins abans que es presentin, i fer-lis la vida fàcil, còmoda i exitosa, amb una visió purament humana i terrenal. I així de seguida que surten complicacions, oposicions i problemes s'escandalitzen, i sobretot si apareixen amb motiu de l'acceptació de la Paraula i de l'intent d'aplicar-la. És com si diguessin "Ah, no! Si això en lloc de portar-me beneficis em porta dificultats, ho deixò estar! No vull problemes a la meva vida...". És a dir una actitud covarda, o irreal i mandrosa, o potser fins i tot màgica, com si tot s'hagués de solucionar sol i anar bé i com si la prova de la veracitat fos l'èxit, la facilitat i la sort, sense acceptar les decepcions, fracassos i sofriments inevitables en la condició humana ni l'esforç i la lluita que donen mèrit a les accions. Són aquells que segueixen gustosament a Jesús en els miracles i prodigis però que, tot i haver-los vist, abandonen a les primeres contrarietats o quan se'ls parla de renúncies, sacrificis i persecucions, i no són capaços de ser fidels, prendre la pròpia creu i seguir a Jesús amb la seva. 

La tercera és la d'aquells que sí que tenen en compte que hi hauran dificultats, perquè són més realistes i intel·ligents, i estan disposats a afrontar-les pel Regne de Déu, però fallen en una altre cosa, en que així com es preocupen per la seva fe, es preocupen també per moltes altres coses: la família, els estudis i la carrera, el treball i la feina, el benestar econòmic d'ells i dels seus, la seguretat, el futur... i ho fan de forma exagerada, sense tenir prou fe, esperança i caritat, i com si tot depenguès d'ells i no actués, o no ho fes prou, la Providència divina, i sense establir una veritable i encertada jerarquia entre els valors,, necessitats i obligacions, no recordant allò de buscar primer a Déu i tot l'altre es rep de resultes. De manera que amb el pas del temps les consideracions materials, humanes, terrenals i mundanes, arriben a ofegar la seva recepció de Déu, posant-ho tot en pla d'igualtat i resultant desatesa la labor pel Regne de Déu davant de tantes altres sol·licitacions que es viuen com urgents i ineludibles, i fan deixar de banda i posposar o no preferir les reals exigències de la fe, convertides en una necessitat i una preocupació més i no en allò principal i més important de la vida humana i l'únic que li dona sentit i significat i la fa realment vàlida i exitosa. No és rar llavors que al final les coses divines es deixin per a l'últim lloc, si hi ha temps i si va bé i tot l'altre està ja ben atès, en comptes de pel primer i principal...

I la quarta és la bona, la d'aquells que són terra fèrtil per a la Paraula i la construcció del Regne, i com les llavors un cop reservades i usades pel futur, donen fruit, uns 30, uns 60 i altres el 100, segons les disposicions de cadascú, perquè Déu es manifesta als homes en la mesura que són capaços d'entendre'l i els fa fer bones obres i miracles també segons la llibertat amb que cadascú el deixa actuar en ell, perquè en la santedat també hi ha graus, i cal col·laborar-hi amb el propi asentiment i esforç, i com en el cas dels talents Déu a un n'hi dona un, a l'altre cinc i al tercer deu, perquè coneix les seves possibilitats i la seva entrega, però tots haurien de ser capaços, fent el gest humà perquè l'eficàcia la posa Ell, de duplicar allò rebut, per poca bona voluntat, confiança i desig de servir Déu i els altres que tinguin. 

I com diu Jesús mateix del seu ensenyament, qui tingui ulls que hi vegi, qui tingui orelles que ho senti i qui tingui cor que ho entengui, perquè és un gran do que se'ns fa i que molts haurien volgut per sobre de tot. Que així sigui!