La veritat i la realitat

Fa uns anys el bisbe de Tolon, Dominique Rey (n. 1952) va venir a Vic a fer les conferències del curs d'estiu d'aquell any i el bisbat em va encarregar que fes de traductor del francès al català en directe, junt amb altres mossens bons coneixedors de la llengua francesa, com Josep Pujol, que ens tornavem per fer d'intèrprets pels assistens. Vam quedar sorpresos de la vitalitat i valentia de la diòcesi de Tolón, amb molts seminaristes francesos i joves, amb les esglésies obertes durant el dia fins en barris musulmans, amb sacerdots uniformats amb sotanes i clergimans ben visibles pels carrers, amb molta assistència a Missa i als sagraments i amb bones relacions amb tothom, i el bisbe Rey ens va donar algunes claus d'on havia sorgit aques èxit evangelitzador i aquesta eficàcia pastoral. 

Després, al final del curs, el bisbe de Vic Romà Casanova em va convidar a asseure'm a dinar a la taula dels dos bisbes, amb els vicaris general i episcopal i alguns altres sacerdots, especialment els que havien fet d'intèrprets i va poder i voler quedar-se a menjar, no sols per si de cas, tot i que el bisbe de Vic coneix i parla bé el francès, sinó també com una mena de recompensa per la nostra labor voluntària. Allà el bisbe Rey va parlar de diverses coses amb tots nosaltres i fins va fer algun acudit. El vaig trobar intel·ligent, simpàtic i encertat, una persona molt interessant i agradable de tracte, un home que savia el que feia i ho feia bé. Per això em va sorprendre recentment que el bisbat de Tolón hagi tingut algun desencontre i fricció amb les més altes autoritats eclesiàstiques de Roma, i vaig pensar que deuria tractar-se d'algun malentès que s'acabarà superament i arranjant-se feliçment. 

Però això tambe m'ha fet pensar en totes les persones que en el món d'avui, tan ideologitzat, tan manipulat per la propaganda i tan llunyà per part dels seus governants i poderosos a la visió cristiana en general i la catòlica en particular, i cada cop més, s'atreveixen no obstant a nadar contra corrent i ser coherents en les seves creences, dient la veritat tal com la coneixen i senten, tot i que no tots ni sempre estiguin perfectament encertats en tot, per escàndol d'uns i consol d'altres, sense témer discrepar i enfrontar-se a tota una sèrie de visions dominants, promogudes obertament pels poders fàctics, des de l'ONU fins als governs de la majoria d'Estats i els seus interessos i objectius. Llegir-los ajuda  molt a tenir una visió alternativa a la omnipresent i repetitiva fins al cansanci propaganda i ideologies de moda i noves lleis, i així poder comparar. Alguns d'aquests capaços d'anar a contracorrent del món i manifestar-ho obertament i públicament sense por no són sols veritables despertadors d'intel·ligències sinó també seguidors de Jesucrist i de la missió divina de dir la veritat, recordant allò que cita la Bíblia de que "l'amistat amb el món és enemistat amb Déu", que "no es pot servir a Déu i als diners", és a dir als pressupòsits econòmics i la visió,  idees i plans dels rics, i que "el món no us reconeix perquè el meu Regne no és d'aquest món" i "si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres". 

N'he fet una llista dels que he descobert decidits i valents per ser punt de contradicció tot i que no tots són catòlics i ni tan sols cristians i no tots estan igualment encertats, i algun que altre fins i tot barreja idees molt clares amb autèntics disbarats, que no obstant no són els de les ideologies ara en el poder i promogudes obsessivament pels mitjans de comunicació, i això ja és un contrast que fa pensar i ser crític, i els ordeno per ordre cronològic: 

Joseph Zen (1932)

Esther Vilar (1935)

Marabel Morgan (1937)

Roberto Centeno (1940)

Carlo Maria Viganò (1941)

Denis Hart (1941)

Warren Farrell (1943)

Daphne Patai (1943)

Robert Sarah (1945)

Chantal Delsol (1947)

Camille Paglia (1947)

Gerhard Müller (1947)

Raymond Leo Burke (1948)

Henry Makow (1949)

Christina Hoff Sommers (1950)

Robert Redeker (1954)

Mordechai Vanunu (1954)

Mel Gibson (1956)

Éric Zemmour (1958)

Eva Herman (1958)

Athanasius Schneider (1961)

Alicia Rubio (1962)

Dean Wright (1962)

Jordan Peterson (1962)

Cathy Young (1963)

Viktor Orban (1963)

Anneke Lucas (1963)

Juan Manuel Cotelo (1966)

Marine Le Pen (1968)

Jim Caviezel (1968)

Rafael Palacios (1969)

Fabrice Hadjadj (1971)

Julian Assange (1971)

Eduardo Verástegui (1974)

Samuel Vázquez (1975)

Tim Ballard (c. 1975)

Giorgia Meloni (1977)

Edward Snowden (1983)

Matt Walsh (1986)

Agustín Laje (1989)

Candace Owens (1989)

Eva Vlaardingerbroek (1996)

I algun que altre més del que ignoro l'edat, com Chantal Frei, i només he posat gent viva ara mateix, perquè sinó la llsta, tot i ser de les últimes dècades, seria massa llarga, perquè per sort encara hi ha moltes honroses excepcions, i he procurat no posar massa politics, ni persones amb autoritat, limitant-me en general a un determinat perfil. Com a mínim a tots ells se'ls ha de reconèixer el mèrit de no deixar-se arrossegar pel corrent dominant avui dia amb les seves manies, consignes i cosmovisions que sembla que busquin ser úniques, totals i exclusives, sense deixar espai a la llibertat de pensament, a la confrontació d'idees i ni tan sols a l'investigació i la recerca de la veritat i de la realitat. I segur que n'hi ha molts més, aquesta és només una mostra de la disidència respecte a les polítiques errònies i fins perjudicials que es volen imposar per part dels poders del món actual..