Seguint amb les reflexions

Ja que compartim tots l'avantsala de l'eternitat, aquest món, en el que hi fem una estada temporal, de pas, és bo de reflexionar sobre allò més important. 

Seguint amb les diferències entre les dues maneres de fer, la de Déu i la d'aquest món, hi ha una oposició fonamental: al qui confessa el seu pecat Déu el perdona, mentre que al qui confessa el seu delicte, el món el castiga; i al qui no confessa la seva culpa mentre té temps, és a dir mentre viu, Déu el castiga, mentre que al qui no confessa el seu delicte el món no li fa res mentre no ho descobreix i no ho pot demostrar. I així el món a qui ha fet sempre una vida legal i correcta, el castiga per un sol delicte, mentre Déu a aquell que ha viscut en pecat el pot salvar per una sola obra bona, una conversió i un penediment sincers, amb contrició o amb el perdó sacramental demanat, ni que sigui a l'hora de la mort. 

Perquè com diu una dita, "Déu perdona sempre, els homes a vegades, la naturalesa mai". Déu, que és Amor, estima i actua. Els poders del món tenen una altre mentalitat, com es veu en dites com "la llei és dura, és la llei" o "la ignorància de la llei no eximeix del delicte", per no dir ja aquella famosa advertència que és de llei fer en les detencions als Estats Units: "a partir d'ara tot el que digui o faci pot ser usat en contra seva". No hi pot haver més contrast entre això i les paràboles del fill pròdig, de l'ovella perduda, del publicà que s'autoacusava i humiliava davant Déu al temple... El món no entén ni pot entendre casos com el de Sta. Maria Magdalena i el de la dona adúltera a la que Jesús salva del càstig de la Llei, el bon lladre, la reafirmació triple de l'elecció de St. Pere després de les tres negacions, la conversió de St. Pau per un miracle diví...

"L'última pregària" (1883), sants protomàrtirs cristians al Circ Màxim de Roma, Jean Léon Gérome

Perquè a més les lleis del món no sempre són justes ni adequades, amb casos molt greus en molts períodes històrics i en molts llocs, sense eximinir l'actualitat. Hi ha hagut i hi ha moltes lleis injustes, abusives i immorals. En la celebració del 30 de juny ho veiem en els sants protomàrtirs de Roma, torturats i martiritzats per una acusació falsa, executats amb una refinada crueltat l'any 64, cremats vius com torxes gegants o deixats a l'arena del Coliseu per a ser devorats per les feres i  de moltes maneres més, servint els seus assassinats legals i massius per exonerar de les sospites populars a l'emperador Neró i com a espectacle i diversió per entretenir aquest mateix populatxo, excitant les seves més baixes passions de veure matar i morir éssers humans com ells mateixos als que el propi poder imperial incitava a odiar i a insultar com a suposats malfactors i enemics, acusant-los d'odi i maldat, per no haver de reconèixer que aquestes no estaven en aquells, que eren innocents i bons, i sí en les autoritats i el públic, que creien tenir tot el dret a fer el que feien però no li tenien, ans al contrari, eren perversos i culpables, tot i que la gran majoria no devien esser massa conscients de la terrible gravetat del que estaven fent. I no va ser ni l'únic lloc ni l'únic temps en que això va passar, al contrari, va passar a tots els segles fins ara i a moltíssims llocs d'arreu del món, ha passat de forma massiva al segle XX, potser el segle que més màrtirs cristians ha tingut de tots, i segueix passant ara, en molts llocs avui dia els cristians són maltractats, amenaçats, perseguits, empresonats, torturats i en moltes ocasions assassinats o executats, amb tot el suport legal en molts països del món, i ho son només pel fet de ser-ho, és a dir per les seves creences i la seva pràctica religiosa que determinats governs i ideologies volen prohibir i fer desapareixer, suposadament perquè els ofen la seva mera existència. 

Tot això, totes aquestes actituds i aquests fets violents, venen del pecat, que el món en moltes ocasions assumeix com a seu, tot i que tard o d'hora, i més aviat d'hora, el pecat revela el seu origen diabòlic, el seu profund engany, el seu caràcter no sols destructiu sinó també autodestructiu, i deixa entreveure cada cop més clarament la seva meta real, la perdició humana individual i col·lectiva. I les víctimes són els que es salven, mentre que els botxins arrisquen la seva reprobació eterna.   

Dues maneres de fer i altres pensaments en la festa de St. Pere i St. Pau

Hi ha la manera de fer de Déu, que detesta el pecat, però estima al pecador, i sempre vol salvar-lo com el metge vol salvar el malalt o l'advocat vol salvar l'acusat. I la manera de fer del món, que estima el pecat, però detesta al pecador; el món primer anima a la trasgressió, però després rebutja i castiga al trasgressor. 

L'àngel davant la possibilitat del nostre pecat ens recorda la justícia de Déu i si hem tingut la dissort de caure en la temptació, després ens parla de la misericòrdia de Déu. El dimoni fa a l'inrevès, abans de que pequem ens suggereix la misericòrdia divina i després que hem pecat ens recorda les terribles conseqüències del que hem fet davant la justícia divina. I això és així perquè l'àngel vol que no pequem i ens mantiguem en gràcia i en canvi el dimoni vol que pequem i que seguim pecant. 

Quan un sap que peca i que és pecador, no tot està perdut, primer perquè viu en la veritat tot i que pequi, i segon perquè sempre pot cedir a la gràcia divina, convertir-se, penedir-se, ser guiat i trobar l'ajut dels qui l'estimen, confessar el seu pecat, fer penitència i canviar de vida en endavant. I té temps fins l'hora de la mort, quan les coses es fixen. Però quan un no reconeix que peca i no se sap pecador, la situació és molt més terrible, perquè viu en la falsedat i la mentida, es pot acostumar i endurir en el pecat i resistir totes les inspiracions de conversió, a no ser que tingui la fortuna d'una gràcia extraordinària de Déu i/o que, també per un do diví, algú que l'estimi li ho expliqui clarament i el vagi guiant cap al canvi del cor, de la mentalitat i l'acompanyi cap a la sortida sacramental del pecat ja tan arrelat que gairebé formava part de la seva personalitat i psicologia. Això no és impossible i l'exemple de St. Pau, passant de perseguidor dels cristians, pensant-se que obrava bé, a un gran amor a Crist i una extraordinària feina a favor d'Ell i de la salvació de tots els homes, ho demostra.  

Primera imatge coneguda de St. Pere i St. Pau junts, d'una catacumba romana

Cal tenir sempre esperança, que és el pas cap a la fe i aquesta duu a la caritat, que és el grau més alt de les tres virtuts teologals. Tenir esperança vol dir no caure en els extrems de la presunció de salvar-se sense mèrits o de la desesperació de creure's ja condemnat en vida; tots dos extrems comprometen seriossísimament la salvació eterna, són els dos pecats que es tanquen al perdó de Déu. En aquest cas té tota la raó Aristòtil: la virtut està en el mig, en l'esperança ferma però temorosa, la confiança plena en Déu però la desconfiança en un mateix, i tenir en compte que si un és virtuós, sempre ha de vigilar de no caure i de perseverar fins al final, mentre que si s'és viciós sempre fins l'hora de la mort es pot recorrer a la bondat, l'amor i l'ajut de Déu, deixant-se vèncer per la seva voluntat salvadora i seguir l'inspiració divina i així trobar el perdó i la pau en els sacraments de l'Església catòlica. Perquè, com s'arriba a dir, encara que tot depèn de Déu, cal obrar com si tot depengués d'un mateix i buscar activament a Déu fins a trobar-lo. I recordar que com diu St. Agustí "tu no em buscaries, si no m'haguessis ja trobat" i que és sempre Déu el que dona el primer pas i que fins i tot en l'experiència de molts quan la misericòrdia divina s'exerceix primer atemoritza al pecador.  És una bona senyal, que obra la porta a la reflexió i al canvi sincer.  

Tornant a la reflexió del principi, el món mateix davant el pecat té una actitud molt contradictòria: primer anima a la trasgressió de moltes maneres, presentant-la com atractiva, simpàtica, normal i fent-ne molta publicitat i fins propaganda, però el qui es deixa temptar per aquest esperit mundà que li arriba per tots cantons, per pel·lícules, cançons, opinions i comentaris, jocs i demés, i deixant-se influir cau en la trasgressió - sigui adulteri, violència, frau, mentida, enriquiment il·lícit... o qualsevol altre cosa ja prohibida per la llei dels 10 manaments - s'acaba trobant amb la sorpresa que el mateix món que l'incitava no sols rebutja sinó que en molts casos castiga severament al transgressor.  

I no sols això hi ha també un doble barem mundà, a la curta i a la llarga. Així, per exemple, un jove que s'acaba de treure el carnet de conduir i condueix ràpid, sense respectar els límits de velocitat, es pot trobar amb l'admiració inicial dels col·legues pel fet - més que no pas per ell - però després aviat comprova que no volen anar de viatge si condueix ell, que no li deixen els seus cotxes i que fins i tot pensen, o acaben dient-ho i tot, "aquest un dia es farà mal". En canvi el qui compleix i es prudent no sol suscitar d'entrada cap aplaudiment per aquest fet, que sol ser rebut amb indiferència quan no amb una mica de burla, però a la llarga comprova que els mateixos companys confien en anar amb ell conduint, li poden deixar els seus cotxes en cas de necessitat i que al final acaben reconeixent que és un bon conductor i pensant i fins dient que "no tindrà problemes, almenys per culpa seva". Jugar a l'efímera i fictícia valoració "a la curta" és una actitud perdedora, en canvi apostar per la duradora i real, tot i que tardana, valoració "a la llarga" és l'opció guanyadora. El mateix s'aplica al conjunt de la vida humana, pensant no només en la joventut i la vida adulta i en els temps feliços, sinó també en els temps difícils i en els següents passos de la maduresa, la vellesa, l'ancianitat i finalment la mort. 

Seguir a Déu, amb el mínim exigible dels Deu Manaments i amb l'ideal, sempre obert a una major i millor pràctica, de les Benaurances, és estar aconsellat i guiat i fins trobar la força necesària en la intel·ligència infinita, l'amor il·limitat i la providència omnipresent del Creador, Senyor i Redemptor de l'Univers, que és qui ho coneix tot perfectament i ens estima més del que podem imaginar, desitjant-nos la felicitat temporal i eterna. Cal pensar-ho i tenir-ho sempre present. 

Qui som?

Una de les preguntes fonamentals que ens podem fer és "qui sóc jo?" junt amb "qui és aquest?" i"qui som?"

El mateix Jesucrist, conscient del seu misteri per als qui el coneixen o han sentit parlar d'ell, pregunta als deixebles: "qui diuen la gent que sóc jo?" i desprès els demana "i vosaltres, qui dieu que sóc?". Perquè per sobre de les opinions dels altres, cadascú ha de resoldre, per vivència personal, aquest interrogant, fruit de la trobada real amb Jesús vivent. I si l'experiencia es fa ben feta, s'acaba corroborant l'afirmació de St. Pere: "Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu!", aquell descobriment que Ell mateix confirma i diu que no és una opinió més, sinó que li ha inspirat Déu Pare. I també sabem que ningú pot dir "Jesús és el Senyor!" si no és per obra de l'Esperit Sant. Confrontar-nos amb Jesucrist i esser-nos revelat que és el Fill de Déu fet home, el Redemptor de la Humanitat i Salvador de tots els qui a Ell s'acullen, és allò més important per a tots els éssers humans a qui Déu ens ha concedit fer com a tals l'experiència de la vida, per tal que el poguem conèixer, estimar-lo tornant-li una mica de l'immens amor que ell ens té, agrair-li-ho, respectar-lo pel que és, escoltant-lo i obeïnt-lo, lloant-lo i beneïnt-lo i així poder ser feliços ja en aquest món temporal i, sobretot, ser-ho també estant amb Ell i contemplant-lo en el món etern. L'amor, la contemplació del misteri diví i l'agraïment i lloança a Déu per haver-nos-en fet partíceps són les úniques activitats en aquest món que no s'acaben amb la mort sinó que continuen, es potencien i arriben a la plenitud en la vida futura infinita. 

Un cop sabem alguna cosa de qui és Déu, tot i que el seu misteri és insondable i inesgotable, l'altre que hem de saber és qui som nosaltres. Ja St. Agustí deia "Vull conèixer Déu i l'ànima - Res més? - Res més!". Aquest és el principal coneixement que hem de fer en la nostra vida en aquest món i tots els altres són secundaris o funcionals. Però saber què som els humans i qui és cadascú de nosaltres és allò bàsic per poder establir una relació personal, tant individual com comunitària, amb Déu, i una bona relació, correcta i encertada, que això és la religió. I la religió és allò més gran i alhora més necessari a que pot aspirar l'ésser humà. 

Una de les maneres de saber alguna cosa de nosaltres i de la condició
humana és la trobada amb l'altre, sobretot quan hi ha la presència de Déu 

Qui som doncs els humans, homes i dones, i qui és en concret cadascú amb les seves particularitats individuals i per tant qui sóc jo?. Més enllà de definicions externes, qui som en el nostre interior, d'on surten totes les coses bones i dolentes? I si fem introspecció comprovem que nosaltres mateixos no ens coneixem, no ens coneixem del tot ni a fons, no sabem del que som capaços o no, ni podem dir perquè triem i escollim, a vegades tenim respostes i reaccions que ens sorprenen a nosaltres mateixos... i tampoc arribem mai a conèixer plenament als altres, ni tan sols amb aquelles persones amb les que sóm més amigues o amb les que tenim una major intimitat, com en el cas dels esposos. Qui som doncs els homes i qui sóc jo? 

La resposta a aquest interrogant és molt senzilla, és fàcil i única: Sóc, i tots som, allò que Déu sap que som. Sóc allò que Déu veu que sóc, i en saber-ho també jo consistirà el judici final en la trobada amb Déu a l'hora de la mort. Llavors es farà palesa la veritat de la nostra essència i de la nostra existència. Per tant tots ho arribarem a saber, qui som. Ara només Déu ho sap, Ell que ens ha creat i ens estima des de sempre, des que ens va pensar i va decidir crear-nos a l'existència, a la vida i a ser persones, molt abans de l'inici del món i del seu devenir, atorgant-nos a més la llibertat de poder anar fent-nos nosaltres mateixos durant el temps del nostre pas per la seva Creació, a la que ens ha convidat per pur amor, per pura bondat i generositat. 

Seguim així sense saber ben bé qui som, però sabem qui ho sap i també que quan s'acabi el temps dels canvis ho sabrem.  Allò que siguem a l'hora de morir, el que haguem arribat a ser, la nostra opció final, allò serem eternament, és evident. Però Déu també ens ha fet a imatge i semblança seva, com se'ns ha revelat, i a més del ja dit ens ha donat intel·ligència, raó, consciència, voluntat, capacitat d'estimar, capacitat de fer coses, i especialment la llibertat. Així podem saber per nosaltres mateixos, tot i que és molt més, i molt més important, el que sabem per la Paraula divina. Però a més pel baptisme Déu ens fa fills seus adoptius, en el seu Fill propi, Jesucrist. Així la Santíssima Trinitat ens fa fills, germans i participants d'un mateix Esperit, pel que coneixem la veritat i aquesta ens fa lliures. 

Així podem dir que coneixem allò més fonamental de qui som i qui és cadascú, sobretot perquè com també ens ha estat revelat, pels fruits que donem es coneix qui som. I el més decisiu i definitori de tot és si estem en bona relació amb Déu i el deixem actuar en nosaltres i per tant vivim inspirats, guiats i protegits per Ell i assemblant-nos cada cop més al model que ens proposa, el del seu Fill Jesucrist. L'oració, els sacraments, la vida en gràcia, les bones obres i la caritat fraterna en són el distintiu, i això és la santedat, la nostra vocació. Perquè la vida humana en aquest món és anar gestant un sant per a donar-lo a llum al Cel.  

Implorant l'ajuda divina

Metges, infermeres i personal de la zona Covid d'un hospital, resant-li a Déu suplicant el seu socors, a Veneçuela. 

Déu és Déu de vida, no de mort. El llibre de la Saviesa ja ens diu que Ell no va crear la mort, perquè el seu projecte era, i és, la vida i que va ser l'enveja del diable la que va portar als primers pares de la Humanitat al pecat, i per aquest va entrar la mort en el món. Com els hi deia Jesús als saduceus, que negaven la resurrecció, "No heu llegit Déu d'Abraham, Isaac i Jacob? I Déu és Déu de vius i no de morts!", un argument irrefutable per la resurrecció dels morts i la vida eterna.

A l'Evangeli avui veiem dos miracles, el de l'hemorroïsa que portava 12 anys malalta sense trobar remei humà al seu mal i que es va curar només tocant la roba de Jesús. Moltes malalties de difícil diagnòstic, sobretot si són cròniques i rebels, poden tenir un origen espiritual. No tots però sí alguns. Els miracles de sanació de Jesús són la manifestació externa d'un miracle encara més gran. d'una guarició més profunda, que és la de l'ànima humana, com quan li diu primer al paralític "Els teus pecats et son perdonats" i després afegeix "Aixeca't, agafa la camilla i camina". I Jesús aprova la iniciativa de la dona, tot i que poc convencional, perquè la veu moguda per la fe. Per això li demana que surti de la gentada, ella ho fa temorosa i temblorosa, i Ell li diu "Ves-t'en en pau, la teva fe t'ha salvat!". 

La filla del cap de sinagoga Jaire també té 12 anys i s'està morint quan aquest demana a Jesús que vagi a imposar-li les mans per tal que se salvi, i Jesús ho fa. Duu amb Ell només a Pere, Jaume i Joan, els mateixos de la Transfiguració i de l'agonia a l'hort de Getsemaní, amb l'afegit que Joan estarà també, amb les dones, al peu de la Creu. És doncs un miracle molt important, com també ho mostra que s'hagi conservat a l'Evangeli la frase exacta de Jesús "Talita, cum!", és a dir "Noia, aixeca't!". Quan Jesús arriba, la noia ja ha mort, però Jesús diu "No està morta, sinó que dorm" i li diu al pare d'ella "Tingues fe i no tinguis por", Jesús, donant-li la mà, l'aixeca de la mort i del llit, la crida al món i a la vida, i el miracle succeeix. Perquè Déu és Déu de vida, i com a tal el Senyor de la vida i la mort. I els diu, atent: "Doneu-li de menjar". Aquesta resurrecció d'una noia que acabava de morir la podem relacionar amb la resurrecció per Jesús del fill únic de la dona vídua que ja duien a enterrar i la del seu amic Llàtzer que ja portava tres dies al sepulcre enterrat. Per al Déu de la vida no hi ha barreres temporals que li puguin resistir. Ell pot guarir, sanar, totes les situacions, però ja que ens ha donat llibertat ens demana la fe, la confiança plena i segura en Ell, en la seva bondat misericordiosa i en el seu poder, i la intencionalitat, com en la petició pública del pare de la noia o el contacte amb la seva roba de la dona malalta incurable. En aquella situació molts l'empenyien per tot arreu, però va ser la dona que el va tocar amb intenció i amb fe la que es va guarir al moment. 

Vist tot això, ens n'hem d'adonar que en el fons tots busquem a Crist i que el necessitem. En les tribulacions, tentacions, necessitats i problemes de la vida hem de recordar allò tan evident: "Qui ens estima més que Jesús? Qui ens estimarà mai així, amb aquest amor i aquesta bondat i paciència gairebé humanament inconcebible, que ens supera? Qui ens coneix com Ell qui som i que necessitem? Qui ens tractarà millor o ni tan sols com Ell?" o en resum "Qui com Déu?". I com en nom seu, nostre i de tots deia St. Pere "Senyor, a qui aniriem? Només Vos teniu paraules de vida eterna!".    

Una antiga profecia que s'està acomplint

Una profecia, potser medieval, afirmava "Arribarà un temps en que primer els pares mataran els seus fills i després també els fills mataran als seus pares" referint-se probablement als temps pre-apocalíptics o ja directament apocalíptics, abans de la Fi del Món i del Judici Final. 

El curs natural de la vida humana. quan és
defensada, considerant el seu valor sagrat.
i únic, des de la concepció en el si matern
fins a la fi normal d'una vida ben valorada. 

Aquesta predicció és terrible, semblava inconcebible una tal cosa, però pel que es veu en el nostre temps, primer amb l'avortament i després amb l'eutanasia, ja s'està fent realitat, i a més d'una forma legal, la qual cosa encara ho empitjora. Perquè si no es té en compte que la vida humana és sagrada, obra de Déu i en les seves mans, la societat es deshumanitza fins a extrems impensables i alhora mostra una total inconsciència sobre la responsabilitat que això implica davant Déu i les seves conseqüencies per a la situació individual de cadascú en la vida futura i eterna. Realment, tot això ja predit és un fet terriblement espantós.    

La bona mort

La bona mort és acceptar morir quan i com Déu et crida a deixar aquest món, que Ell sap molt millor que nosaltres quan ens toca acabar l'experiència del món, igual com ens va cridar a existir, viure i ser persones en la seva Creació, quan i on li va semblar, triant-nos també els pares, germans i tota la família. Per entrar a la vida eterna, també és Déu qui sap i decideix el temps i el lloc. Tenir una bona mort és fer-ho en estat de gràcia i si pot ser havent rebut els sacraments: l'absolució, la unció dels malalts i, si pot ser, el viàtic. Aquesta és la mort a aquest món en santedat. 

Traspàs de la monja Sor Maria del Diví Cor Droste a Porto (Portugal) l'any 1899

La bona mort és el contrari de l'eutanasia, que és un suïcidi assistit, en que són els éssers humans els qui decideixen quan i com donar aquest pas. Cal, però distingir l'eutanàsia del no mantenir de forma artificial la vida. En l'eutanàsia hi ha una persona que està viva i se li aplica un procés letal per fer-la morir; en l'anomenat no acarnissament terapèutic és el cas contrari, una persona que s'està morint i a la que uns aparells i medicaments la mantenen en vida sense esperances de recuperació, se li retira la teràpia per tal que tingui una mort natural i no continuï en estat vegetatiu, la mort pot tenir lloc al moment o fins hores o dies després. Tampoc s'ha de confondre l'eutanasia amb el fet de donar medicaments paliatius del dolor, com la morfina, que puguin accelerar ni que sigui breument la mort del malalt terminal, ja que no és aquesta la finalitat que es busca sinó el que no sofreixi. Igualment una persona pot renunciar, dins de la llibertat humana, a seguir o fins a iniciar un tractament o recorrer a una operació arriscada quan el pronòstic és que aquests només perllonguin la vida per un temps breu. Són situacions excepcionals però comprensibles i que no comprometen el destí etern. I davant de la mort aquest és el principal punt a tenir en compte, aquell en que es decideix el realment important, allò definitiu.

Festa de Sant Joan

Sant Joan Baptista és el precursor, l'anunciador, el profeta que va poder veure aquell que ell i tots els profetes anunciaven i fins i tot el va batejar, perquè el Senyor li ho va demanar. 

Anunciació de l'àngel a Zacaries del naixement de St. Joan (A. Sickener 1862)

St. Joan té diversos privilegis: el seu naixement va ser anunciat per un àngel, igual que el de Jesús. Encara nonat, va saltar d'entusiasme a les entranyes de la seva mare Sta. Elisabet quan aquesta va rebre la visita de la Verge Maria, que feia poc que havia rebut l'immens do de ser la Mare de Déu. Era de la família de Jesús. Va preparar els camins del Fill de Déu amb la seva predicació de conversió al desert, que va tenir un gran èxit entre els pecadors penedits, els pobres i els humils, i amb el bateig d'aigua que prefigurava el bateig de l'Esperit Sant instituït per Jesús. Va ser el precursor immediat, que va poder reconèixer i proclamar a Jesús com l'Anyell de Déu. Finalment, va donar el darrer testimoni morint màrtir. 

St. Joan Baptista és el més gran dels profetes de l'Antic Testament i a més és el gran profeta que inaugura el Nou Testament. Per arribar realment a conèixer i seguir Jesucrist cal passar, de forma explícita o implícita, ràpida o lenta, per la conversió del cor preconitzada per St. Joan Baptista. Ell, molt auster i penitent, ascètic, ens ensenya la preparació necessària per a la trobada eficaç amb Jesucrist i quan diu "doneu allò que no necessiteu, acotenteu-vos amb el vostre salari, compliu la vostra labor amb justicia..." ens prepara per després poder entendre i arribar al "Doneu-ho tot i seguiu-me!" de Nostre Senyor. 

És, juntament amb Jesús i Maria, l'únic sant del que es celebra no sols la seva entrada en el Cel sinó també el seu naixement terrenal (1). I la seva festivitat del 24 de juny és de les poques, junt amb el Nadal, Pasqua i Pentecosta, que tenen Misses diferents per la vetlla i el dia. La festa de St. Joan és de les grans festes de l'any, que es celebra molt intensament també en la vida civil en la que és festa oficial, amb fogueres, focs artificials, revetlla, reunió familiar i menjars especials com en les nostres terres la coca; en honor d'ell moltes persones porten el nom de Joan i també hi ha algunes Joana. 

Bona Festa de St. Joan i que ell, des del Cel, també ara ens ensenyi a tota la societat i a tot el món el camí que duu a Jesús i amb Ell a la Glòria!  

(1) Potser li correspondria també a St. Josep, però d'aquest ho ignorem tot del seu naixement i la seva mort, tot i que de totes maneres té també dues grans festes pròpies,  el 19 de març i l'1 de maig, la qual cosa comparteix amb els citats. 

Santedat a l'anglesa

Dos grans sants màrtirs per la seva lleialtat a l'Església catòlica i al seu cap, el Papa de Roma, successor de Sant Pere: 

St. Tomàs More

St. Joan Fisher 

St. Joan Fisher (1469 - 1535) va ser un bisbe anglès i membre del Parlament per la seva condició. Va ser un gran estudiós i un intel·lectual que va impulsar l'estudi universitari no sols del llatí i el grec, sinó també de l'hebreu, per tal de conèixer i llegir de primera mà els textos bíblics en les seves llengües originals i poder fer traduccions acurades. Quan tothom estava atemorit per les tiràniques ordres del rei Enric VIII, que volia trencar amb Roma i fer-se ell cap de l'Església Anglaterra, ell per a sorpresa de tots es va aixecar del seu seient i va protestar la decisió, dient que el cap de l'Església sempre havia sigut el Papa i que a ell se li devia l'obediència eclesiàstica, mentre que al rei se li devia l'obediència civil, i ho va fer sense por a les conseqüències, pensant més en l'eternitat que en la vida d'aquest món. Acusat de traició per això pel despotisme reial, va ser empresonat igual que el seu company de martiri More el 1534 i més tard, tot i que el Papa el va fer cardenal en un intent de salvar-li la vida,  decapitat a l'inici de l'estiu de l'any següent. 

St. Tomàs More (1478 - 1535), laic casat dues vegades, es va tornar a casar de seguida quan va quedar vidu,  home de família amb 3 filles i un fill propis, una filla aportada per la seva segona dona, també vídua,  i dues més adoptades, era una persona de gran valua, considerat per molts com el més gran pensador europeu del seu temps i autor de l'obra "Utopia" (1516), sobre una societat ideal, que va tenir càrrecs molt importants en el govern anglès i era molt apreciat pel rei i per la Cort. Humanista renaixentista i amic d'Erasme de Rotterdam, va escriure també un llibre sobre els errors de Luter. Quan Enric VIII va començar la seva deriva totalitària, s'hi va oposar, dient que valia més estar amb pau amb Déu i amb l'Església que amb els poders temporals d'aquest món. Es va mostrar valent i decidit, seguint la seva convicció religiosa, i ell també va protestar davant la voluntat del monarca de fer-se cap religiós i espiritual a la seva nació. Ell també va ser empresonat el 1534 i, tot i les peticions de clemència del Papa i de l'emperador Carles V, finalment decapitat, uns quinze dies després que St. Joan Fisher. Les seves últimes paraules, després de bromejar amb el botxí, foren "Sóc un bon servidor del rei, però Déu és primer". Des de l'any 2000 és el patró de polítics i governants. 

No van ser els únics màrtirs catòlics d'Anglaterra, ja n'hi havia hagut amb el llunyà precedent de St. Tomàs Becket, fet assassinar pel rei segles abans, i en la seva època i durant un segle o més n'hi van haver molts, entre ells molts màrtirs religiosos, com els cartoixans del país i d'altres. A Anglaterra i en general a les Illes Britàniques, Escòcia, Gal·les i, sobretot, Irlanda, hi seguiren havent-hi molts catòlics tot i les persecucions, que vivien amagats o atemorits, i el Catolicisme es va mantenir sortint a la llum pública en determinats moments, com en els regnats de Maria Tudor a Anglaterra, de Maria Stuart a Escòcia i d'algun rei catòlic anglès encara al segle XVII i va sobreviure malgrat tot, molt especialment a Irlanda, fins que va ser rehabilitat gairebé plenament amb l'emancipació dels catòlics al Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda en la dècada dels 1830s. 

Però tornant als sants que es commemoren el 22 de juny, sant Joan Fisher i sant Tomàs More tenien un caràcter molt anglès, molt representatiu de la seva nació i cultura, del segon són ben coneguts els seus trets d'un sentit de l'humor molt típic del país, per la qual cosa es pot parlar d'una santedat "a l'anglesa", encardinada en la seva mentalitat i manera de fer anglosaxona. I en realitat Anglaterra i Escòcia al segle XVI estaven plens de catòlics que practicaven la seva fe en secret i de simpatitzants catòlics. El mateix William Shakespeare (1564 - 1616), al que sempre se l'havia suposat filocatòlic, cada cop està més clar que era un criptocatòlic, que situava sovint l'acció de les seves obres en terres catòliques, com Itàlia o l'Anglaterra medieval, per no cridar massa l'atenció amb la psicologia dels seus personatges i amb els fets que hi passaven. 

Els dos sants d'aquesta data foren beatificats junt amb 53 màrtirs britànics més de la seva època l'any 1886 per Lleó XIII i canonitzats pel papa Pius XI l'any 1935, al complir-se els 400 anys del seu martiri. Avui dia són venerats per l'Església Catòlica i també per l'Anglicana, que reconeix la seva santedat, suscitant també simpaties entre els protestants i en general entre qui els coneix, fins i tot en no cristians. Tots ells són un model i un exemple de vida. 

Un campió en el seguiment de Jesucrist

Sant Lluís Gonzaga (1568 - 1591) va ser un sant extraordinari. Va ser, en la seva breu vida, el campió de la castedat, de la puresa i la innocència angelical, ja des de nen i fins a la seva mort, com també va renunciar a la riquesa i al títol aristocràtic de marquès, i als honors i les vanitats del món, i va viure una vida d'austeritat, ascetisme i penitència. Però l'important de tot això és el motiu pel que ho va fer: per seguir més de prop a Jesucrist, per viure una vida evangèlica segons el model i l'ensenyament del mateix Fill de Déu. 

I per un gran do de Déu ho va aconseguir, i cada cop més, en tots els àmbits de la seva vida; gran do diví que ell va acceptar i es va esforçar en viure'l, conservar-lo i aprofundir-lo i així va permetre que l'Esperit Sant l'anès modelant a imatge de Crist. Va ser jesuïta i amic de diversos sants, entre ells St. Carles Borromeo i St. Robert Bellarmino. La seva mort també va ser heroica, atenent i tenint cura, junt amb Srt. Camil de Lellis, dels apestats d'una epidèmia que va assotar Roma els anys 1590 i 1591. Així, St. Lluís Gonzaga va viure plenament la fe, l'esperança i la caritat, ja en aquest món.  És patró de la joventut catòlica i en referència a ell, molts porten també el nom de Lluís i Lluïsa. 

En les tempestes de la vida

En les tempestes de la vida, ja siguin físiques (tempestes, inundacions, incendis, epidèmies, guerres) com amb més motiu si són psicològiques o socials, i encara més si son espirituals, segons el miracle narrat a l'Evangeli, Mc 4,35 - 41 (1), convé: 

"El miracle de la tempesta calmada" (1695), quadre de Ludolf Bakhuizen 

-  No saltar de la barca, que figura l'Església. Només romanent en ella hi ha esperança de salvació del desastre i de poder arribar finalment al destí, l'altra riba del llac, que indica en aquest món la missió encomanada i en definitiva al final la patria celestial i la vida eterna. Baixar a l'aigua és il·lògic, contradictori (és el que es tem), una actitud de desesperació gairebé suïcida. 

- Col·laborar entre tots en l'esforç de mantenir-la en flotació, per evitar el naufragi i la mort. No és moment de desavinences ni de crítiques i ni tan sols de provar de fer canvis, "en tiempos de tribulación,  no  hacer mudanza" deia Sant Ignasi de Loyola (2). Sí que és el moment de fer la feina que cal, ben repartida entre tots i esforçant-se tot el possible, d'aplicar els propìs coneixements i experiència, de donar bons consells, d'animar als altres i mostrar confiança en que se superarà, sobretot a base de fe en Déu. 

- Fins aquí els remeis naturals, humans, però el tercer és el més important, que és recórrer a Jesucrist, al qui es porta en la barca i que en aquell moment no actua, en el cas del miracle perquè estava descansant, dormit a popa amb el cap recolzat en un coixí, com s'especifica. A Jesucrist la barca de l'Església el porta sempre en el seu interior, però a vegades ens sorprenem de que estigui inactiu i com aliè als grans problemes. Cal demanar-li-ho, Ell vol que ho fem, i llavors és la seva actuació la que obra el gran miracle, perquè és Senyor de tota la Creació. Podem reflexionar: "que no sabíem que el portavem amb nosaltres? que no recordavem que sempre el tenim al nostre costat? perquè teniem doncs por, és que no tenim fe o en tenim encara poca? i que no tenim en compte que sense Ell res no podem i que si actuem hem de fer-ho inspirats i guiats per Ell? potser teníem l'orgull de voler sortir-nos-en sols o por de despertar-lo?". 

Jesucrist ens aten amorosament sempre, perquè vol el nostre bé, ningú no ens estima més que Ell, i ens fa cas fins i tot quan la petició pot semblar interessada o oportunista, com podría semblar si només recorrim a Ell en cas de problemes i dificultats insolubles o de perills greus i més si encara no el coneixem prou ni n'estem del tot segurs, llavors sí que davant la sorpresa se'ns plantejarà com a interrogant vital igual que als deixebles "qui és aquest?", "qui és, doncs, Jesús?" i com Job quan va conèixer a Déu en la tempesta, haurem de reconeixer "abans no et coneixia més que d'oïdes, ara sí que et conec personalment", reconeixent-lo com l'únic Déu, callant i acceptant la seva voluntat i humiliant-se davant seu.  

A vegades ens falta aquesta experiència i Déu mateix permet, i fins en ocasions provoca, que l'haguem de fer, per conèixer-lo vitalment i per fer l'experiència de la seva Providència fins i tot si cal en el miracle. I com en el Salm 106, havent-nos posat en dificultats, hem de pensar en recorrer a Ell, fer-ho, constatar la seva intervenció salvadora i agraïr-li la nostra salvació. 

I just això ens portarà a reconèixer que ningú ens estima més que Ell, que només en Ell trobarem tant d'amor envers nostre i tant poder i com diu Sant Pau (2 Co 5, 14 - 17) a viure amb Ell, per Ell i en Ell, i així entrar decididament en la Nova Creació, el món nou on regna l'amor diví i en la que els nous Adam i Eva són Jesús i Maria. 

Que ningú ni res ens prengui aquesta Paraula de Déu que és llum, força i consol i que el diumenge 12è de durant l'any es proclama a Missa en el cicle B, sinó que la recordem, la poguem meditar i aplicar-la quan convingui i sempre en les nostres vides individuals i també en la vida col·lectiva de la societat! 

(1) També a Mt 8,23-27 i Lc 8, 22-25. Un altre episodi i miracle similar, però diferent, es narra a Mt 14

(2) Concretament a la 5ª regla dels exercicis espirituals, que literalment diu "En tiempos de desolación, nunca hacer mudanza". I crec que ho va repetir Sta. Teresa de Jesús, doncs em sona haver-ho llegit fa molts anys en alguna obra d'aquesta, "En tiempos de tribulaciones no conviene hacer mudanza", frase en la que em vaig fixar. 

Fent de professor

Vaig ser professor de religió durant 12 anys, de 2006 a 2018, any en que em vaig jubilar. Tinc bons records en general d'aquesta època, sobretot del període en que ho vaig ser a l'Institut Antoni Pous i Argila de Manlleu (2007 - 2012) a jornada completa i a l'Institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí (2012 - 2014), a mitja jornada. Però abans havia tingut el meu primer destí a l'IES Vic i a l'Institut de St. Vicenç de Castellet (2006 - 2007) a mitja jornada a cadascun dels centres i després, per motius d'acostament al meu domicili, vaig estar a Les Escoles de Gurb i l'Escola Aurora de St. Boi de Lluçanès (2014 - 2017), a un quart de jornada a cada, i finalment de nou a jornada completa a l'Institut Moianès de Moià (2017 - 2018). 

No era la primera vegada que feia classes i ensenyava a joves i nens. De jove, quan encara era estudiant, havia fet moltes classes particulars a casa quan vivia a Vic i a Folgueroles, a grans trets en el període 1968 - 1976, sobre molt diverses assignatures, però sobretot de Ciències, i a l'últim any també a domicili de l'alumne a Barcelona. 

Una altre presa de contacte amb l'ensenyament del jovent va ser la meva feina com a professor d'autoescola, primer a l'Autoescola Capella de Barcelona (1978 - 1980) i després a l'Autoescola Calldetenes d'aquesta localitat (1980 - 2007) i finalment a l'Autoescola Osona de Vic (2007 - 2012). A la A. Capella hi vaig treballar intensament durant mig any al 1980 a la tornada del servei militar i a l'A. Calldetenes més d'un quart de segle.

Com també suposaren una experiència les classes que com a monitor d'escacs de la Delegació d'Esports d'Osona vaig fer a molts instituts, col·legis i escoles de la comarca, entre 1986 i els  primers anys 2000s, vora 15 o 20 anys, en horari sovint extraescolar però en determinats centres i èpoques en ple horari lectiu. Vaig fer molts cursos consecutius a les escoles de Vilanova de Sau i Malla i algun altre lloc i cursos d'un any o un semestre de duració a molts llocs, com a instituts de Tona i Torelló i a centres de primària de molts pobles, com Folgueroles, Calldetenes, Santa Maria de Corcó, Vic, Manlleu, Gurb... i uns quants més. Puntualment vaig fer conferències i sessions de simultànies a instituts com el Jaume Callís de Vic, però no sols aquest. I aquesta activitat didàctica meva va tenir una revifalla inesperada quan em van demanar que ho fes també com a complement a l'últim any que vaig ser a l'institut Pla de les Moreres de Vilanova del Camí, el 2013 - 2014. 

Però com a professor de secundària vaig començar fent classes de Física i Química, quan encara estudiava a la Universitat i amb un permís especial ja que no era llicenciat, a la major part del curs 1977 - 1978 en un col·legi privat de Centelles, substituïnt durant mesos a una professora de baixa als dos últims trimestres del curs, ja al primer semestre de l'any 1978. Això però no va tenir continuïtat, perquè a primers de gener de 1979 ja vaig iniciar el servei militar al C.I.R. de Marinés (València) i quan el vaig acabar a finals de febrer de 1980 ja estava plenament posat en el món de l'autoescola per motius familiars, de manera que ni tan sols vaig reprendre els estudis universitaris per acabar la carrera de Químiques a Barcelona. 

Si comptem des d'aquest precedent de 1978 i també de les primeres classes d'autoescola a finals de 1978, just haver obtingut el títol i abans de la "mili", són 40 anys exercint de professor, i si es compta des de finals de 1968 amb les primeres classes particulars, que a vegades vaig fer durant dos anys seguits o en anys alterns amb el mateix alumne, ja és mig segle, 50 anys, exercint de professor, i de moltes matèries, com matemàtiques, física, química, biologia, conducció d'automòbils, escacs i religió, per ordre cronològic.

Xerrada sobre Rwanda a St. Feliu Sasserra, 8 de maig de 2008. M'acompanya
Mn. Canisius Niyonsaba, amb qui vaig fer el viatge i qui em va convidar a fer-la.

Un camp diferent però igualment important han estat les conferències que sobre astronomia, astronàutica i matèries afins, com astrofísica, cosmologia, exobiologia i fins i tot física nuclear, he fet i encara faig, des del gener de 1995, a l'Agrupació Astronòmica d'Osona. Les primeres van ser sobre la recerca de vida a l'espai, els quàsars, els púlsars, els quarks... i després he anat tocant tots els temes des de la mecànica quàntica a l'Àfrica dels Grans Llacs*  - un total de 4 conferències sobre Rwanda i Burundi, a partir de l'estança que hi vaig fer l'estiu del 2007 -  o el viatge a Xina de la mateixa AAO a veure l'eclipsi de Sol del 2009 a Wuhan. Des del principi, el mateix 1995, això es va complementar amb articles divulgatius a l'Ausona, La Marxa i sobretot El 9 Nou, on sortien amb molta freqüència els anys 1996 a 1999 així com més tard van arribar a ser setmanals a alguns gratuïts, la col·laboració amb els quals va durar uns quants anys.  I això em va portar també a fer durant uns anys una conferència cada curs sobre astronomia a La Salle Manlleu, a una conferència sobre "L'espai-temps: el temps" al Museu de l'Art de la Pell de Vic l'any 1997,  a que l'any 1998 fou professor ajudant de l'astrònom Enric García Melendo a la Universitat de Vic en un curset d'estiu sobre les estrelles, a unes conferències sobre coneixements fonamentals d'astronomia, una d'elles a l'Ateneu de Folgueroles, i que també fes durant dos anys unes classes-conferència sobre astronomia a un institut de Barcelona, convidat especialment per anar-lis a fer i amb valor de crèdits a l'assistència dels alumnes, en data tan recent com 2011 i 2012. I no són les úniques les que he citat, ja que he fet més activitats divulgatives, tan en el camp científic com en l'històric, geogràfic i humanista en general. 

I per acabar com a l'inici, de religió catòlica també vaig ser catequista començant per joves de l'església franciscana del Remei de Vic, els anys 1990 i 1991, i continuant després per la parròquia de Folgueroles durant un temps a meitat dels anys 2000s. 

En conjunt ha sigut una gran part de la meva vida fent de professor, sobretot d'autoescola, de conferènciant i articulista d'astronomia i ciències afins, i de religió. 

* D'aquestes conferències, que des ben aviat si bé no des del principi ja feia amb power points, en vaig fer unes quantes sobre Rwanda i Burundi, a altres llocs, com a les parròquies de Sant Feliu Sasserra, Calldetenes... 

El més important que està passant ara

El més important que està passant ara, i això val per tots els dies de l'any i per totes les èpoques, no és cap guerra, ni trobada política, ni malatia, ni tan sols cap invent o descobriment científic, perquè el més important que succeeix ara i sempre al món des de fa dos mil·lennis és la celebració de misses en infinitat de llocs del planeta i a cada instant, doncs sempre n'hi han en algun hemisferi, quan en un punt donat és de dia i també quan és de nit. Déu es fa present en la consagració eucarística, es dona com aliment espiritual en la comunió sacramental i roman també en el sagrari, on se'l pot adorar. 

Una Missa tridentina, l'any 2009

No hi ha res superior, ni tan sols comparable o que s'acosti ni que sigui de lluny a aquest miracle, misteri i meravella. És un fet únic tot i que per la infinita bondat divina és il·limitadament repetit en l'espai i en el temps, per arribar a tothom que vulgui participar d'ell. En comparació, totes les activitats merament humanes no són res, fins i tot les més excelses, perquè tot allò finit no es pot valorar davant l'infinit ni allò temporal en presència del que és etern, ni l'existència humana, ja efímera davant dels procesos històrics i molt més davant els físics, geològics i astronòmics, no té com a tal una possible comparació i valoració davant del Déu que era, és i serà sempre tant en el món del temps, que és creació seva, com fora d'ell. L'existència i les obres humanes, ja petitíssimes davant la immensitat il·limitada de l'Univers, no poden competir de cap manera davant la presència del Creador d'aquest, de tot. 

Ben entès, això és refereix a allò tan sols humà, perquè quan l'ésser humà, home o dona, pel do diví de l'Esperit Sant s'eleva a la relació amb Déu pels sacraments, l'oració, la vida en gràcia i les bones obres fruit d'aquesta connexió, el valor d'allò que fa participa de la transcendència de Déu, que se li revela amorosament, el beneeix, l'estima, l'adopta per filiació, l'acull i l'hi obre el camí, la veritat i la vida que Déu mateix li ha ensenyat fent-se home en Jesucrist, el punt central i més important de tota la història humana.      

No estem sols

No estem mai sols 

Malgrat el que pugui semblar aparentment, l'home mai està sol perquè sempre té la companyia de Déu

No estem sols, mai ho estem, sempre tenim a Déu al nostre costat, que ens fa companyia i que molt amorosament ens cuida i ens protegeix. I sempre ens podem dirigir a Ell, mentre que Ell ens parla per la seva Paraula, per la seva gràcia en la nostra consciència, en les inspiracions de la pregària, pels fets que ens passen i a través dels altres, molt especialment de la tradició, de la jerarquia eclesiàstica, dels ministres ordenats, dels religiosos i en determinades ocasions de tots els batejats i fins i tot de tothom. 

I en el cas concret d'una Missa, no podem dir mai que hi ha poca gent. Sempre hi tenim la Santíssima Trinitat, que és infinita, present i actuant, la intercessió de la Verge Maria i de Sant Josep, als que s'invoca en totes elles en la pregaria eucarística junt en moltes ocasions amb el sant del dia o el sant patró, així com una multitud incomptable d'àngels i sants com a espectadors. A més sabem que Déu ens ha concedit a tots un àngel de la guarda, perquè ens acompanyi, vigili, inspiri i protegeixi des de l'inici de la nostra vida fins el seu final. Com també cal recordar que tots els cristians som germans i que de catòlics sols ja n'hi ha milers de milions a tot el món vivint ara mateix, igual que ho som dels que han viscut al llarg dels dos mil anys passats i dels profetes i homes de Déu de l'antic Israel i que dels principals d'ells tenim les seves paraules escrites, a la Bíblia o en altres llibres o textos, i també dels innombrables que viuran en el futur. 

Déu Pare ens va adoptar com a fills en el baptisme i és un veritable pare per a nosaltres i la providència divina ens acompanya i proveeix sempre. Jesucrist, Déu Fill el tenim realment present en el Santíssim Sacrament de l'Eucaristia i no sols ens alimenta en la comunió eucarística sinó que el podem visitar, pregar i adorar al Sagrari.  I l'Esperit Sant, que habita en nosaltres com a gràcia divina, per la comunió dels sants ens fa membres no sols de l'Església militant visible a la Terra sinó també de l'Església purgant i de l'Església triomfant. No podem dir, pensar o sentir que estem sols encara que visquem, cosa que sol ser molt rara i ocasional, en una estricta soledat humana.  

Reflexions sobre el perquè

Alguns cops he pensat que al meu pare, que era tan emprenedor, dinàmic, preocupat pel benestar de la gent i desitjós d'ajudar, Déu el va cridar amb Ell el 26 de juliol del 2008, als 84 anys, per estalviar-li les misèries de la crisi econòmica mundial que es va iniciar el mateix any 2008 però que a les nostres terres no va arribar realment fins dos o tres anys més tard, a resultes sobretot de les mesures d'austeritat "anticrisi" que es van prendre per combatre-la i que en canvi la van escampar per tot arreu, aprofundir i perpetuar, essent pitjors que la pròpia crisi. 

I que a la meva mare, que era tan sociable, tan oberta i tan amiga de sortir una estona cada dia i de parlar amb tothom, Déu la va cridar amb Ell el 17 de desembre de 2018, als 88 anys, en part per evitar-li viure la desgraciada situació provocada per la pandèmia de Covid a partir del març de 2020, amb la por, el confinament i altres mesures de reclusió, que a ella probablement li haguessin afectat molt.

Però això em fa pensar per quin motiu Déu deu haver cridat amb Ell al meu germà Jordi Joan, l'11 de maig del 2021, als 64 anys, ell que tota la vida va ser molt precavit respecte a les malalties i va fer tot el cas i va confiar en els metges i els medicaments, especialment amb els sotracs de salut que va tenir l'any 2014, del que gràcies a Déu es va recuperar totalment i aviat va estar millor que abans, i del 2018, quan li van diagnosticar una malaltia autoinmune, que no obstant semblava tan controlada per la seva vida sana en tots els àmbits que portava que feia poc els especialistes li havien calculat 10 anys de vida normal, fins que va donar positiu de Covid a mitjans d'abril, després de ser vacunat amb la primera dosi el 30 de març i seguint portant la vida de vigilància i precaució que havia portat des de feia un any, complint totes les obligacions i consells mèdics. És que Déu l'ha volgut deslliurar d'alguna cosa greu que potser vindrà properament i que l'hagués afectat excessivament, com es pot suposar en el cas del pare i la mare? 

Un cop l'any a un poble

L'abans petita capella i ara ermita, perquè amb el temps s'ha anat ampliant, de Sant Antoni de Pàdua, a les afores de Seva. inaugurada el 13 de juny de 1910, per iniciativa popular.

La petita construcció té un interior molt bonic, amb una imatge del sant i una decoració amb molts ex-vots, sobretot donant les gràcies per haver sigut salvat d'atropellaments per part de cotxes o carros d'una manera miraculosa, que s'ha atribuït a la seva intercessió, ja que la gent del poble n'eren, i en són, molt devots.

Un cop l'any tradicionalment s'hi fa una novena i una celebració popular a la que solia assistir tot el poble i el mateix dia de la festa del sant una Missa, per la que aquest any 2021 em van cridar a mi per fer-la, assistint-hi una vintena de persones, gent gran, famílies i fins alguns nens. Al final es van cantar els Goigs, que entre moltes més coses destaquen que St. Antoni, igual que el seu mestre St. Francesc d'Assís, fundador de l'Orde i amb el que va coincidir en el temps, va passar per Catalunya. 

Sant Antoni de Pàdua

Un sant amb molta devoció a tot el món i al que se li atribueixen molts miracles, ja en vida i també després de mort, fins al punt que va ser canonitzat menys d'un any després del seu decès, és Sant Antoni de Pàdua (c. 1191/95 - 1231), nascut a Lisboa però que va viure sobretot a Itàlia i especialment a Pàdua, la ciutat a la que se l'ha associat.

Sant Antoni de Pàdua, a qui es sol representar amb el Nen Jesús als braços, per un fet 
miraculós de la seva vida, és un sant de devoció universal al món catòlic i un dels més populars.

Frare menor franciscà, predicador de gran èxit, teòleg i defensor de la veritable doctrina front a l'heretgia, proclamat doctor de l'Església l'any 1946, va estar a diversos països a part de Portugal i Itàlia, especialment a França, i una tradició diu que va passar per Catalunya igual que St. Francesc d'Assís, essent amb els dos sants franciscans més coneguts i celebrats. Des de l'Edat Mitjana la devoció a aquest gran sant ha estat constant, invocant-lo sobretot contra els accidents i els perills. Sant Antoni és el "sant de tot el món", és a dir de tots, i advocat de les coses perdudes o oblidades, patró de Portugal, Brasil, Lisboa, Pàdua i de diversos oficis i situacions humanes, com els pobres o aquells que busquen parella per casar-se i fundar una família. És també a destacar la institució de l'anomenat pa de Sant Antoni o pa dels pobres, com a acció caritativa. La primera església dedicada a la seva advocació va fer-se a Barcelona l'any 1236, havent-n'hi actualment moltíssimes arreu del món, així com capelles i ermites on, sovint després d'una novena, s'hi celebra Missa sobretot el 13 de juny, aniversari de la seva entrada al Cel. Ell i Sant Antoni Abat són els dos grans sants d'aquest nom. 

L'Immaculat Cor de Maria

Des de l'any 1969 la festa de l'Immaculat Cor de Maria es celebra el dissabte després del divendres del Sagrat Cor de Jesús, és a dir l'endemà. Així es mostra la unitat dels Sagrats Cors, l'Amor diví i la resposta humana perfecta i adequada a tan gran amor, l'amorosa de la Verge Maria, Mare de Déu. 

Imatge de l'interior de l'església de l'Immaculat Cor de Maria de Barcelona

Molts sants han sigut molt devots de Maria i especialment del seu Immaculat Cor, el seu amor envers Déu i envers tothom. Grans sants marians han sigut per exemple St. Bernat de Claravall i St. Alfons Maria de Ligori i d'ells St. Joan Eudes, St. Lluis Maria Grignon de Montfort, St. Antoni Maria Claret i St Joan Pau II (amb el seu lema papal "Totus tuus" referit a la Verge) han sigut grans propagadors de la devoció al Cor Immaculat de la Verge Maria. Ella que tan ens estima, protegeix, consola i ajuda.

Concretament el Pare Claret va fundar a Vic, el 16 de juliol de 1849, la congregació dels Missioners Fills de l'Immaculat Cor de Maria, coneguts popularment com els Claretians. El seu centre està a Vic, on està la tomba del sant, i tenen filials per tot el món. Són grans propagadors de la devoció al Cor de Maria, amb pràctiques pietoses com les dels 5 primers dissabtes de mes. i de l'espiritualitat mariana.

A Barcelona hi ha una església dedicada a aquesta advocació de la Mare de Déu, que és parròquia de la ciutat i va ser acabada l'any 1913, que està junt a la casa residència dels Claretians i al Col·legi del Cor de Maria. 

Siguem ben devots de la nostra Mare del Cel i del seu Cor immaculat! 

Festa del Sagrat Cor de Jesús

El Sagrat Cor de Jesús és l'Amor infinit de Déu a la Humanitat i a cada un dels éssers humans del passat, present i futur. Així com la festa del Corpus està relacionada amb el Dijous Sant, la del Sagrat Cor de Jesús rememora el Divendres Sant, quan ja mort Jesús a la creu, un soldat romà d'un cop de llança al pit li obrí el cor diví i d'ell rajà sang i aigua, és a dir l'Eucaristia i el Baptisme. I així com del costat d'Adam sortí Eva i la Humanitat, del costat obert de Jesús, el nou Adam tal com Déu el volia, en sortí l'Església i tots els fills de Déu. La devoció al Sagrat Cor de Jesús ja té arrels al Nou Testament, però va ser molt potenciada per les aparicions del mateix Jesucrist a una monja francesa, Santa Margarida Maria d'Alacoque (1647 - 1680) entre els anys 1673 i 1675, en les que li mostrà el seu Cor ardent d'amor i li demanà que propagués la devoció al mateix, amb diverses promeses associades a on la seva imatge fou entronitzada i adorada i també a la pràctica dels 9 primers divendres de mes, prometent la salvació final a qui la realitzés, entre d'altres. El Cor de Jesús és l'expressió completa i total del seu Amor infinit envers tots els homes i dones. I també és el més profund de la intimitat divina, perquè Déu és Amor.  Que tots el reconeguem, l'agraïm, ens hi refugiem i li tornem tant d'amor com poguem!  

La resposta humana

Temple Expiatori del Sagrat Cor al Tibidabo (1961)

Basílica del Sacré Coeur a Montmartre (1919)

A més de la devoció individual i comunitària, també s'ha honorat el Sagrat Cor de Jesús amb diverses iniciatives d'envergadura, com el Sacré Coeur de París i el Temple Expiatori del Sagrat Cor del Tibidabo a Barcelona, i moltes altres esglésies i capelles així com consagració de persones i països i en moltes medalles i estampes. 

Que el Sagrat Cor de Jesús regni sobre tot el món ara i sempre! 

Consagració d'Espanya

Al Sagrat Cor de Jesús 

La consagració d'Espanya al Sagrat Cor de Jesús fou feta pel rei Alfons XIII, com a màxima autoritat del país,  al Cerro de los Ángeles el 30 de maig de 1919, amb presencia de les auroritats eclesiàstiques, presidides pel nunci Francesco Ragonesi, que va beneïr el monument recent acabat, i moltíssima gent que omplia l'esplanada i que va participar molt devotament en la cerimònia. D'aquesta consagració,  que va seguir a la consagració del gènere humà al Sagrat Cor de Jesús feta pel papa Lleó XIII l'any 1900 i al Congrés Eucarístic de Madrid del 1911, recentment se n'ha complert el centenari. 

L'arpa de l'Esperit Sant

St. Efrem de Síria (Mar Afrem, c. 306 - 373) va ser un diaca i monjo sirià, nascut a Nisibis, fundador de l'escola de teologia de Nísibis i després cap de l'escola de teologia d'Edessa, que va composar molts himnes, poemes, sermons en vers i obres teològiques i religioses,  en el seu natal siríac, la llengua més propera a l'arameu que parlaven Jesús i els apòstols. Pare de l'Església, considerat el més gran de l'Església siríaca i un dels més grans sinó el major del Cristianisme oriental, és reconegut com a sant per tota la Cristiandat: oriental, ortodoxa, catòlica i algunes denominacions protestants. Va ser proclamat pel Papa Benet XV com Doctor de l'Església l'any 1920. Són tan meravelloses les seves cançons, poesies i obres i tan sublim la seva doctrina, que per la seva redacció tan excelsa se la va considerar inspirada i a ell se'l ha conegut com "L'arpa de l'Esperit".  

Tres sacerdots que ens han deixat últimament

Alguns dels sacerdots de la diocesi de Vic que ja han arribat a la Casa del Pare:

Tres d'ells són Mons. Josep Jutglà (1927 - 2019), Mn. Josep Guitart (1930 - 2020) i Mn. Joan Carles Serra (1959 - 2021).

Mn. Josep Jutglà Caralt va ser molts anys secretari del bisbe de Vic, amb els bisbes Ramon Masnou (1955 - 1983) i Josep Maria Guix (1983 - 2003) i encara ho va ser un any amb el bisbe Romà Casanova (que ho és des del 2003) fins a la seva retirada l'any 2004. Home molt afable, que tractava amb afecte i gairebé amb tendresa a tothom, va fer una labor molt important durant la major part de la seva vida. 

Mn. Josep Guitart Piella va estar bastant anys a Suïssa exercint de prevere a un cantó de parla romanx, on no tenia dificultats per entendre's, ja que la llengua s'assembla molt al català. De tornada entre d'altres destins va ser finalment rector de Malla i es va retirar a la residència de Sta. Maria de Corcó, actual L'Esquirol, on fins quasi el final de la seva vida ajudava fent misses a la parròquia i parròquies veïnes. Era un sacerdot de parlar suau i reposat, que sabia escoltar i que sempre estava obert a atendre els problemes de la gent. 

Mn. Joan Carles Serra, de família de tradició eclesiàstica, amb un germà missioner al Brasil i un nebot recentment ordenat sacerdot entre d'altres, ja era diaca durant uns 15 anys a Sant Joan de Vilatorrada quan l'any 2009 es va decidir a fer el pas i va ser ordenat sacerdot. Primer va ser rector d'Aiguafreda i pobles veïns i des del 2018 ho era de Ripoll i parròquies veïnes i arxiprest del Ripollès. També durant dècades va ser professor de religió i últimament ho era de l'Institut de Centelles. Destacava la seva capacitat de treball i de lideratge i la seva solidaritat, implicació i simpatia. 

Tots tres han deixat molt bon record i el seu traspàs ha sigut una pèrdua important per a la diocesi de Vic, on exercien el seu ministeri. Amb vocació fidel d'entrega i servei des de la seva joventut, 1973, 1975 i 1990 van ser els anys centrals de les seves vides. Que Déu els hi hagi perdonat les faltes que la naturalesa humana els hagués pogut fer cometre i que els hi premiï tot el gran bé que, consagrats a Ell, han fet al seu servei i al de la seva Església. Al Cel siguin!

Una flor ben especial

És coneguda com la flor de l'Esperit Sant per la seva forma central evocadora d'un colom, un dels símbols de la 3ª persona divina, junt amb el vent, les llengües de foc, l'aigua viva i altres. També dita l'orquídea del colom, científicament té el nom de Peristeria elata i floreix entre juliol i octubre en el seu hàbitat d'Amèrica Central i noroest d'Amèrica del Sud. Des de l'any 1980 és oficialment la flor nacional de Panamà, que és el país on més abunda. 

Corpus Christi: la solemnitat del Cos i la Sang de Crist

Junt amb el Dijous Sant, amb el qui té molta relació, i el dia de l'Ascensió, el dia de Corpus, amb les processions eucarístiques amb la Custodia, l'adoració al Santíssim Sacrament, les catifes de flors adornant alguns carrers i l'especial atenció a Crist realment present en l'Eucaristia sota les espècies del pa i el vi un cop consagrades pel sacerdot a la Missa, era un dels tres dijous de l'any que, segons la dita popular, "relluien més que el Sol", pel seu significat espiritual i religiós. Ara, amb l'excepció és clar de Dijous Sant, en les nostres terres les altres dues celebracions, al no ser festa civil, han sigut traslladades al diumenge. És una de les festes variables de l'any, perquè té lloc la setmana que segueix a la festa de la Santíssima Trinitat i al diumenge de Pentecosta, que també ho són perquè dependen del dia en que caigui cada any la Pasqua. 

Crist, realment present, se'ns dona com aliment, vida, força i consol,  pel
nostre be i també perquè nosaltres poguem esser el mateix pels altres necessitats

És una festa molt important, la del Cos i la Sang de Crist, ja que ens recorda, celebra i agraeix la presencia quotidiana de Jesucrist enmig nostre, en la consagració i comunió a la Missa i també en la reserva eucarística del Sagrari. "Jo estaré amb vosaltres, dia rera dia, fins a la fi del món" i així és, des de la institució de l'Eucaristia en el Sant Sopar, just abans de la Passió. Jesucrist ha volgut quedar-se entre nosaltres i no sols amb el do de l'Esperit Sant, des de la Pentecosta, ni amb el fet també promés de que quan hi hagin dos o tres reunits en el seu nom, Ell està present de forma espiritual i invisible enmig d'ells, sinó també materialment, encarnat en les espècies sacramentals estant el seu Cos i la seva Sang sota la forma aparent del pa i el vi. Es pot fer la comparació amb el Sol amagat en un dia ennuvolat, no se'l veu, pel vel material, però segueix estant present i donant llum i escalfor a la Terra. Igualment Jesucrist, velat per la matèria, està realment present, viu i actuant donant-nos el seu Amor, en les formes de la comunió i del sagrari. És un gran do que ens ha fet, per tal que no ens sentim sols ni desemparats i ni tan sols enyorant la seva presència, Ell hi és, invisible però real, més real que la nostra pròpia existència. I a més de ser un gran do, el de la seva estada sempre i arreu entre nosaltres, alimentant-nos d'Ell mateix, disponible per rebre la nostra visita i escoltar-nos, també és encara més una gran necessitat que tenim, perquè sense Ell no podem res i el mal ens supera. Aprofitem i visquem, doncs, aquest do tan gran de tenir accès a Ell a la Missa, en el sagrari, en els sacraments i en l'oració es faci on es faci, però amb la facilitat per a nosaltres de poder fer-ho davant seu, talment com els pocs que el conegueren personalment a Terra Santa fa dos mil anys, quan igual que al Paradís Déu es passejà entre nosaltres, visible com a home però d'incògnit, ara el tenim invisible però amb presència física i coneixent-ho. El cor ens diu "busqueu la seva Presència", i la fe necessària per creure en ella no és un obstacle sinó un mèrit, Ell mateix ens diu "Perquè has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense veure!" i això es refereix concretament a nosaltres.  

Fer una visita al sagrari o a una església és sempre una trobada
d'amistat i d'amor amb Crist, que sempre ens hi espera bondadosament

I a més s'ha de traduïr en actes, perquè aquest Amor diví que se'ns dona com a presència i aliment, ens omple i ens ha de fer vessar aquest mateix amor cap als altres, sobretot envers els més necessitats, seguint el seu exemple. Per això no ens hem de quedar en el mer coneixement, ni en el gaudi de la relació personal i comunitària tan viva i directa amb Ell, sinó que ens ha de moure a fer com Ell feia, que és precisament el que Ell vol, que seguim el seu mestratge i el seu model i exemple, estimant, perdonant, ajudant, servint, reconciliant-nos i sentint-nos units els uns amb els altres com la gran familia dels fills de Déu, en el cas dels batejats, o dels qui ho poden ser-ho i en tot cas estan creats a imatge i semblança de Déu en el cas dels altres. Per això Corpus és també el dia de Caritas, de la caritat, que és el que Déu ens mana perquè aixi no sols fem el be i complim la seva voluntat sinó que trobem el sentit de la vida i fem la felicitat dels altres i la nostra pròpia, i és que hi ha més alegria en donar que en rebre, com el mateix Crist ens va recordar. Pensem en paraboles com les del bon samarità o fins i tot des d'un punt de vista humà i temporal, la de l'administrador astut, i sobretot pensem que trobem a Crist també en el pobre, el malalt, el perseguit, el necessitat, el marginat, l'empresonat, el menyspreat, tot aquell qui sofreix, més encara si és amb culpa seva, perquè aleshores pateix una doble pena, la física i social i la moral espiritual. Recordem que Crist va venir a cridar a la conversió als pecadors, a la sanació i salvació als malalts tant de cos com d'ànima. Que es fa solidari amb ells, com ho va mostrar quan es va posar a la fila dels pecadors penedits que ansiaven el perdó amb el baptisme preparatori de sant Joan Baptista i llavors instituí Ell el Baptisme del perdó dels pecats. I que com es va dir "tot allò que feieu a un d'aquests germans meus, a mi m'ho feieu". Tinguem doncs sempre present que l'amor ha de presidir sempre les nostres vides, perquè Déu és Amor i allí on hi ha amor, allí hi ha Déu.  

Fotos: institució d'acòlit de l'autor a les Josefines de Vic, 6 juny del 2008, i el meu pare al santuari de Meritxell (Andorra), tardor de 1996.