Nordamericanes, dones en un matriarcat

Des del segle XIX i fins i tot potser abans que ho suggerís Alexis de Tocqueville (1805 - 1859) al seu estudi La democràcia a Amèrica (1835), i més encara al llarg del segle XX (1) s'ha observat i s'ha dit que els Estats Units d'Amèrica són un matriarcat, ho eren i ho han seguit essent, al menys a la pràctica i potser ara més que mai (2). Unes quantes dones nordamericanes famoses, pel seu estil personal de vida (3): 

Estil femení 1

Harriet Beecher Stowe - Uncle Tom's Cabin (1852)

Ruth Benedict - The Chrysanthenum and the Sword (1946) 

Ayn Rand - Atlas Shrugged (1957) 

Rachel Carson - Silent Spring (1962) 

Rosalind Russell  

Barbara Stanwyck  

Ginger Rogers

Ethel Rosenberg 

Janet Leigh

Ann-Margret   

Whitney Houston 

Estil femení 2

La filòsofa Pamela Sue Anderson (1955- 2017)

Emily Dickinson - poemes

Lucy Maud Montgomery (4) - Anne of green grables (1908)  

Laura Ingals Wilder - Little house in the big woods (1932), Little house in the prairie (1935)

Hedda Hopper  

Clare Boothe Luce 

Katharine Hepburn 

Gypsy Rose Lee

Blanche Barrow - My life with Bonnie and Clyde (2004)

Ava Gardner 

Sharon Tate 

Camille Paglia - Sexual personae (1990), Vamps & tramps (1994)   

Estil femení 3

Wilma Rudolph (1940 - 1994), de nena paralítica d'una cama per polio a guanyar medalles d'or en velocitat amb 20 anys

 

Annie Oakley 

Emily Post

Helen Keller

Eleanor Roosevelt 

Pearl S. Buck 

Djuna Barnes

Margaret Mitchell - Gone with the wind (1936) i pel·lícula de 1939

Tokyo Rose 

Gene Tierney 

Phyllis Schlafly  

Ann Blyth 

Sylvia Plath

Wilma Rudolph - la "gasela negra" dels JJ.OO. de Roma de 1960

Raquel Welch 

S.E. Hinton - The outsiders (1967)

Lila Rose

Estil femení 4

Gloria Grahame (1923 - 1981) 

Ellen G. White 

Belle Starr 

Calamity Jane

Gloria Grahame 

Dian Fossey 

Elizabeth Taylor

Debbie Reynolds

Amy Tan - The Joy Luck Club (1989) 

Kelly Le Brock    

Estil femení 5 

Mary Baker Eddy - la Ciència Cristiana

Ma Barker  

Louella Parsons 

Amelia Earhart - aviadora

Susan Hayward

Judy Holliday   

Jane Russell 

Grace Kelly 

Ursula K. LeGuin - escriptora de ciència-ficció 

Elizabeth Fox-Genovese 

Estil femení  6

Louisa May Alcott - Little women (1868)

Anita Loos - Gentlemen prefer blondes (1926) amb pel·lícula de 1953 

Betty Smith - A tree grows in Brooklyn (1943)

Loretta Young 

Carson McCullers - The heart is a lonely hunter (1940), Reflections in a golden eye (1941)

Cyd Charisse   

Flannery O'Connor - A good man is hard to find (1953) 

Roberta Flack 

Nora Ephron - Crazy salad (1975), Heartburn (1983), I feel bad about my neck (2006)

Joan Baez

Sylvia Likens 

Candace Owens  

Estil femení  7

Natalie Wood (1938 - 1981)

Josephine Baker

Bonnie Parker

Veronica Lake  

Marilyn Monroe

Natalie Wood

Dolores Hart   

Christina Hoff Sommers

Estil femení  8

Erica Jong (1942)

Edith Wharton - The house of mirth (1905), Ethan Frome (1911), The age of innocence (1920), 

Ann Sullivan

Margaret Mead  - Coming of Age in Samoa (1928) 

Doris Day 

Lorraine Hansberry  

Joanne Woodward 

Pier Angeli 

Jane Fonda

Aretha Franklin  

Erica Jong - Fear of flying (1973) 

(1) Quan sobretot a partir de Walt Disney (1901 - 1966) i dels cartoonists i dels comics de superherois rars s'ha comentat que la mentalitat global nordamericana vindria a equivaldre a la d'un noi de 12 anys, cosa que lliga amb un sistema no explícit però sí real de matriarcat. 

(2) Per la legislació, la mentalitat i fins i tot pel fet dels fracassos de les candidatures a la presidència de Hillary Clinton el 2016 i de Kamala Harris el 2020, senyal que la mentalitat ambiental matriarcal no accepta una dona com a presidenta del país, preferint que sigui un home, al que manar en tot cas per delegació, i no haver d'enfrontar-se, criticar i obeir les decisions d'una altra dona.

(3) Quan són autores d'un o diversos llibres, poso el nom i en el seu cas dels més destacats amb el títol en cursives 

(4) Canadenca però d'obra molt famosa també als Estats Units

El segle VI, un segle pobre paradoxal

El segle VI va ser un dels segles de transició en els que mor una gran cultura, en aquest cas el paganisme greco-romà i egipci, la ciutat imperial de Roma, i el grec koiné com a lingua franca del Mediterrani i del Llevant, essent el veritable fi de l'Antiguitat i el naixement de l'Alta Edat Mitjana a Europa, amb la cosmovisió cristiana que es consolida a les terres de l'Imperi Romà i comença a expandir-se cap a noves terres paganes europees i asiàtiques. També és un segle de grans desastres, entre ells alguns dels pitjors de la Història de la Humanitat. 

Els punts més destacats d'aquest segle són: 

El final de la majoria de regnes germàanics instaurats a Europa al segle anterior, com vàndals, sueu s i ostrogots...i el del paganisme grecoromà i egípci i aviat de l'arianisme, i en general la fi de l'Antiguitat (3050 aC - 550) i del predomini del grec koiné com a llengua internacional, amb l'inici de l'Alta Edat Mitjana, un món diferent, en el que grans regions d'Europa passen per la seva època culturalment més baixa o l'han passat fa poc o estan a punt de passar-la, un món on ha irromput la barbàrie i hi arriben pobles gairebé salvatges, on a Europa només el Cristianisme és la llum, el consol, la força i el suport que permet seguir endavant a l'Imperi Romà d'Orient, en guerra incesant amb l'Imperi Neopersa Sassànida zoroastrià que ja encara la seva desaparició c. 650, com també a les zones antigament romanes d'Itàlia, Hispània i la Gàl·lia i on el món de l'Esglèsia Celta a la perifèrica illa d'Irlanda és un oasi i un reservori de pau i cultura, però tot el nord i est del continent és encara pagà i ho serà durant segles, i fins i tot el paganisme es revitalitzarà temporalment a principis del segle VII entre els francs, que viuen una època realment terrible, com es mostra amb la lluita a mort entre les regnes franques Fredegunda de Neustria i Brunhilda d'Austràsia, amb continus assassinats, enganys, maldats i traïcions, conflictes, lluites i guerres, en ocasions d'una violència i brutalitat extremes. Fins i tot la gran Ruta de la Seda rep un fort cop quan el secret de la cria dels cucs de seda i la fabricació d'aquesta arriba a Constantinoble amb uns monjos nestorians que han estat a la Xina i l'han pogut aprendre i passar ous de cuc de seda d'amagat i comença la fabricació de seda a l'Imperi Romà d'Orient, perdent Xina, que passa per uns temps foscos de divisió i invasions del 220 al 589, la exclusivitat de la mateixa. A la Índia cau l'Imperi Gupta, la gran civilització d'Àsia, i a finals d'aquest segle Mahoma ja ha nascut a Aràbia i està a l'horitzó "l'any dels àrabs" del 622 que canviarà tot el panorama d'Orient Mitjà, Àsia Central, nord d'Àfrica, Hispània i el Mediterrani amb la irrupció explosiva i duradoa de l'Islam, i aquesta tònica de gran canvi decisiu és general, al mateix Japó l'arribada del Budisme el 552 està a punt de canviar definitivament el país, com ho ha fet poc abans amb Xina, on el Budisme es consolida i adopta trets propis com el Chan, i Corea. El món s'està tornant irreconeixible per a la gent de segles anteriors.  

I tot això junt amb grans catàstrofes com un dels fenomens d'El Niño més intensos a Amèrica del Sud amb repercusions globals, el 536 com a pitjor any de la Història amb grans erupcions volcàniques i l'inici d'una Petita Edat del Gel amb foscor general, fred intens, pèrdua de collites i fam general, la Pesta de Justinià del 541, una pesta bubònica que va durar anys (a Constantinoble fins 542, a altres llocs de l'Imperi fins 544, en l'exterior en llocs on va arribar més tard fins 549) i que tindrà 18 onades successives (com la del 590) fins l'any 750, una degradació i decadència general de tot, un món que literalment es cau davant dels ulls amb edificis que s'esfondren per falta de manteniment i ciutats i regions devastades, despoblades i insalubres, invasors àvars arribats de Mongòlia i instal·lats a Hongria, nous moviments de pobles i notòriament els eslaus i els búlgars i la conseqüent mentalitat apocalíptica de pensar que s'està en els últims dies i que la fi del món i el Judici Final són imminents. 

Però alhora el segle VI té tota una plèiade de grans figures, sobretot religioses cristianes però no exclusivament. En ell es posen les bases de tota l'Edat Mitjana i encara més temps posterior. Una cronologia ens ho mostra: 

500 Els huns envaeixen i ocupen el NO de l'Imperi Gupta, la gran civilització de la Índia i d'Àsia, que ja estava en decadència i que desapareixerà del tot entre 550 - 579. 

c. 500 Els rabins jueus del corrent principal, el fariseísme de la branca de Hillel, acaben la compilació del Talmud de Babilònia, el més usat, quasi en exclusiva, mentre que el molt més breu i moderat Talmud de Jerusalem s'havia completat quasi un segle abans.

507 Els francs de Clodoveu derroten decisivament als visigots d'Alaric II a Voullé i els hi prenen l'Aquitània, fins aleshores el seu centre, que passa a estar a la Península Ibèrica. 

519 Acaba el primer cisma entre catòlics romans i ortodoxos grecs, el "cisma acacià" sobre l'Henotikon 

524 A la presó Boeci (480 - 524), considerat "l'útim romà" escriu De consolatione philosophiae abans de ser executat. 

524 o 528 Massacre dels mazdakites i execució del líder religiós Mazdak a Pèrsia

525 El monjo escita Dionís l'Exigu (c. 470 - c. 544), radicat a Roma des del 500, per encàrrec del Papa Horsmidas (514 - 523) i en temps Joan I (523 - 526) calcula l'inici del sistema de datació dit Anno Domini, és a dir l'Era Cristiana, posant el naixement de Jesucrist l'any 753 des de la fundació de Roma, el sistea A.U.C (Ab Urbe Condita), cometent un error de 4 a 6 anys, ja que en realitat Nostre Senyor degué néixer entre els anys 747 - 749 AUC. Tot i que no inmediatament aquest sistema cronològic s'anirà imposant, sobretot a partir de St. Beda (672 - 735) i del Renaixement carolingi amb Carlemany (768 - 814) i ;Lluís el Pietós  (814 - 840), i cada cop s'expandirà més fins a l'actualitat en que tot el món, incloent els qui tenen altres calendaris propis, el coneix i l'usa, sobretot en les relacions internacionals, però també interiorment com a segon, o en alguns casos primer, sistema de còmput temporal.  

Monestir de Monte Cassino, reconstruit desprès de ser destruït pels bombardeigs aliats el 1944

529 St. Benet de Núrsia (480 - 547) construeix el gran monestir de Monte Cassino sobre les ruïnes d'un dels últims temples rurals pagans. 

Aquest mateix any, l'emperador romà Justinià (482/527 - 565) fa tancar l'Acadèmia d'Atenes, un dels últims reductes del paganisme greco-romà de l'Antiguitat, i els seus filòsofs marxen a l'exili a la Pèrsia Sassànida. 

Per aquests dos fets, aquest any es pot considerar el final del Paganisme imperial romà.

530 - 560 Un dels més forts fenòmens de El Niño a Sudamèrica. Pluges torrencials durant anys són succeïdes per 30 anys d'intensa sequera continua, provocant l'extinció immediata o la decadència, declivi i posterior caiguda de les cultures Huarpa (200 aC - 500), Recuay (200 aC - 600),  Lima (100 - 650), Moche (150 - 700) i Nazca (100 aC - 800), i l'aparició de noves cultures com la Huari (500 - 1200).  I que aquest esdeveniment de decadència i final és global, com un ritme de la Humanitat, es pot veure perquè alhora a l'actual Mèxic també està finalitzant en aquest segle la gran civilització de Teotihuacan (100 aC - 600). 

532 La rebel·lió Nika iniciada a l'hipòdrom de Constantinoble i dirigida contra Justinià és sufocada per Belisari i Narsès amb uns 30 000 morts i la destrucció de Hagia Sophia i el gran palau imperial 

534 Belisari destrueix el regne vàndal de Cartago, que és annexionat a l'Imperi Romà

536 Aquest és el considerat generalment com a "pitjor any de la Història de la Humanitat" perquè una erupció volcànica massiva a Islàndia i/o Amèrica Central projecta una immensa quantitat de cendra volcànica a l'alta atmosfera i això obscureix el cel sobre Europa, Orient Mitjà i altres parts d'Àsia, amb un Sol que brilla menys que el que acostuma la Lluna i no fa ombres, i això dura uns 18 mesos i provoca una caiguda en picat de les temperatures, collites fallides i perdudes i una gran fam general, en un món crepuscular i gèlid en el que les civilitzacions de l'època lluiten per merament sobreviure. 

536 - 547 Petita Edat de Gel, causada per les erupcions volcàniques 

El temple d'Isis a Filé, desprès reconvertit en església i ara en ruïnes

537 Justinià fa tancar definitivament el temple d'Isis a Filé, que havia sobreviscut al tancament dels temples egipcis ordenada el 392, per estar a la fronntera, i on el 394 s'hi va realitzar la última inscripció jeroglífica, que unes dècades desprès al segle V ja ningú sap llegir, i també l'any 452 la última demòtica.

Els últims sacerdots egipcis, uns pocs i ja sense suport i amb molt poca audiència, són empresonats i les estàtues dels déus enviades a Constantinoble. Amb això acaba en terres egípcies la religió egipcia faraònica, desprès d'uns 6 000 anys d'existència, tot i que persisteix per un temps a Núbia. Es pot prendre aquesta data com la del final de l'Antic Egipte. 

540 Regla benedictina, "ora et labora". En un món bàrbar i salvatge en moltes zones, els monestirs benedictins seran els guardians del saber, on es copiaran llibres i s'ensenyarà en escoles, mantenint i fent avançar la cristianització i conservant també la millor part de la cultura grecoromana clàssica. Aquests fràgils però expansius oasis de pau en un món de violència i guerres faran que els següents segles siguin "els segles benedictins"

Una segona gran erupció volcànica en algun lloc del món agreuja la situació provocada per la de l'any 536

541 Últim cònsol romà, desprès el càrrec multisecular desapareix. La supressió coincideix amb un canvi de modes i de costums a Constantinoble. 

541 - 542 Pesta de Justinià, que a aalgunes zones dura fins el 544 i al nord d'Europa fins el 549 i que tindrà successivament 18 onades periòdiques fins cap a l'any 750. És un precedent de la Pesta Negra del segle XIV, la mateixa pesta bubònica en els dos casos, i causa uns estralls similars o comparables. 

545 El regne Nubi de Nobatia es converteix al Cristianisme 

546 Conquesta de Roma pels ostrogots de Totila. Es destrueixen les infraestructures d'aqüeductes, clavegueram i altres. Final de la ciutat imperial de Roma. 

549 Última cursa de carros a Roma (els combats de gladiadors ja estaven suprimits des del 404, desprès que ja haguessin minvat molt a partir del temps de Constantí). 

Els filòsofs exiliats a Pèrsia obtenen permís per retornar a passar els seus últims anys i morir a Grècia. En els següents anys, amb la seva mort, acaba la presència de pagans gregoromans a l'Imperi (1)

Un vell món molt antic està desapareixent i un nou món està naixent, i mentrestant
durant aquest segle el món sofreix els dolors del part. Sistema hidràulic de Shushtar, 
a l'Imperi Neopersa Sassànida zoroastrià que en aquesta època veu el final de Mazdak

mitjan s. VI  Progressivament durant tot el segle, però sobrerot a mitjans del mateix, el grec koiné deixa de ser la lingua franca del Mediterrani i terres adjacents d'Europa, Àsia i Àfrica, substituït segons les zones pel llatí, el copte, el siríac i altres idiomes nacionals, com aviat també l'àrab al segle següent i això segrega zones abans unides per una llengua comú. 

Cassiodor (485 - 585) funda un monestir on es manté la cultura, s'ensenya a llegir, escriure i fer operacions aritmètiques senzilles i a més s'estudia el trivium i quadrivium, i aquests coneixements, adquirits per uns pocs, sobretot clergues, són els més avançats de l'època. 

Ivori bizantí d'un arcàngel, se suposa que Sant Miquel, en un panell amb la

 la inscripció d'humilitat de Justinià en grec "Rebeu aquest suplicant malgrat  

 la seva pecaminositat" i l'arcàngel li dona un ceptre i un orb imperial (c. 535).

550 Final del regne de Funan al SE d'Àsia 

552 Dos monjos desprès d'haver vist a Xina com es crien, què mengen i com es fa la seda, aconsegueixen portar d'amagat ous de cuc de seda a Bizanci, on comença la producció de seda i això resta importància a la Ruta de la Seda, ja que Xina ja no és el productor exclusiu.

Des de Corea el Budisme arriba al Japó. 

554 Expulsió dels ostrogots de Roma i reunificació d'Itàlia sota domini romà. Vint anys de guerres continues a la zona deixen el Laci despoblat, devastat i insalubre, situació que en major o menor grau afecta també a la major part d'Itàlia. 

560 Els àvars, protagonistes asiàtics orientals de la migració més llarga i ràpida de la Història, en unes quantes dècades emigren des de Mongòlia (2) passant per Àsia Central i pel nord del Caucas fins a Europa central,i de tots llocs arrepleguen pobles i èlits que se'ls hi afegeixen, i a partir del 580 estableixen un Imperi centrat en la conca dels Càrpats, en l'actual Hongria, gran rival de l'Imperi Romà, que durarà 220  anys, i en el seu màxim esplendor arriba a ocupar parts de les actuals Sèrbia, Croàcia, Eslovènia, Àustria, Eslovàquia, Bòsnia i Romania, i les seves incursions arriben fins la Gàl·lia, i que perdura fins a la seva destrucció i annexió per Carlemany l'any 804. Amb la seva arribada provoquen o acceleren i generalitzen l'expansió eslava a l'oest i al sud, i la irrupció dels llombards germànics creuant els Alps sobre Itàlia. Els àvars també porten amb ells invents xinesos com els estreps per muntar més bé els cavalls, que així arriben a Europa. 

565, 568 Ambaixades dels gökturks - el segle VI és també el del sorgiment i expansió dels turcs des del seu nucli a l'Altai, iniciant un moviment importantíssim en la Història - a Constantinoble, avisant als romans que no s'aliin amb els àvars, doncs els turcs els consideren, tot i que ja no ho són, súbdits seus i una part rebel dels seus. 

568 Invasió llombarda d'Itàlia, que tot just acabava de ser unificada sota el seu poder per Bizanci. És la última invasió germànica i ariana, si bé un cop instal·lats a Itàlia aviat es converteixen al Catolicisme, a principis del segle VII, cosa que suposa la pràctica extinció de l'Arianisme. 

569 Els dos restants regnes nubis, els d'Alodia i Makuria, es converteixen també al Cristianisme

574 Expansió dels eslaus, que envaeixen parts de l'Imperi Romà i saquegen els Balcans

550 Últim emperador de l'Imperi Gupta a la Índia. La civilització Gupta (240 - 579) és la màxima Edat d'Or de la Índia, amb el seu apogeu cultural al segle V. És l'estil que no sols marca la Índia posterior sinó en certa manera tota Àsia, almenys en un bon grau. El zènit Gupta va ser entre 375 - 450 i a partir del 467 va començar a declinar i aviat va entrar en decadència.  

567 - 822 Khaganat Àvar

585 Els visigots conquereixen el regne sueu d'Hispània 

589 La dinastia Sui reunifica Xina per primer cop en segles

Recared, que s'havia convertit al Catolicisme el 587, obté la conversió catòlica oficial de tot el regne visigot al Tercer Concili de Toledo.  

590 El papa Pelagi II (579 - 590) mor de la pesta que assota Roma i el succeeix en el càrrec St. Gregori Magne (590 - 604) 

593 Per aquest any el Senat de Roma ja ha acabat quasi totalment, per la desaparició quasi total de l'orde senatorial i la decadència de la institució, que s'extingirà oficialment abans del 630, però continuarà a Constantinoble molts  segles més. 

595 El Papa Gregori I envia missioners a Anglaterra, dirigits per St. Agustí de Canterbury (+ 604), "l'apòstol d'Anglaterra" que inicia la cristianització dels pobles germànics d'Anglaterra, jutes, saxons i angles, des de Kent i amb centre a Canterbury, ja que llavors Anglaterra estava dividida en molts regnes

El panorama del segle VI va ser en general desolador, la ciutat de Roma estava semidespoblada darrera les muralles i per falta de manteniment alguns edificis s'esfondraven aleatòriament, creant confusió i por. La gent en general tenia la impressió que la fi del món estava molt propera i que vivien en els últims dies de la Història de la Humanitat. Desprès de les invasions germàniques del segle V, els regnes dels quals desapareixien o es transformaven en aquest, succeeixen les eslaves i des de Mongòlia arriben els àvars que s'estableixen a l'actual Hongria, on el seu regne mongòlic i sinitzat perdurarà fins l'època de Carlemnay, dos segles més tard, i són ells els qui desprès de provocar l'expansió eslava a l'oest i al sud, empenyen als lombards sobre Itàlia.. El punt més baix en cultura i civilització d'algunes zones d'Europa s'assoleix en aquest segle. 

Però tot i aquests desastres i catàstrofes que fan del segle VI un dels més baixos de la Història, en canvi hi ha una sèrie de grans personalitats, algunes molt decisives, vives i actives en aquest segle: 

L'emperador Justinià (527 - 565) amb Belisari i Narsès al seu costat, mosaic de Sant Vital de Ravena (548)

Horsmidas (c. 450 - 523), Papa, encarregà a Dionís l'Exigu la reforma del calendari

Sta. Brígida de Kildare (c. 451 - 525), patrona d'Irlanda junt amb St. Patrici i St. Columba

Teodoric el Gran (454 - 526), rei ostrogot  

Clodoveu (466 - 511), rei franc convertit al Catolicisme amb el seu poble  

Pseudo-Dionís Aeropagita (fl. c. 500), mística cristiana neoplatònica, teologia negativa i angelologia

Bodhidharma (s. V - VI), monjo budista iniciador del Budisme xinès Chan   

Joan I (470 - 526), Papa quan es va presentar l'Era Cristiana  

Dionís l'Exigu (c. 470 - 544), càlcul de l'Era Cristiana 

Narsès (472 - 568), eunuc armeni, general romà oriental

Aryabhata (476 - 550), matemàtic i astrònom indi   

Boeci (480 - 524), filòsof, De consolatione philosophiae 

St. Benet de Núrsia (480 - 547), fundador de l'Orde Benedictina 

Sta. Escolàstica (480 - 547), germana de St. Benet  

Justinià (482 - 565), emperador de l'Imperi Romà d'Orient 

Cassiodor (485 - 585), estadista, erudit i escriptor cristià, pedagog 

Romà el Melode (490 - 556), autor d'himnes  

Teodora (c. 500 - 548), emperadriu  

St. David de Gal·les (c. 500 - 589), sant patró de Gal·les  

Belisari (505 - 565), general romà oriental  

Cosmas Indicopleustes (fl. c. 550), navegant per l'Oceà Índic 

St. Martí de Braga (c. 515 - 580), l'apòstol dels sueus  

Leovigild (519 - 586), rei visigot, conquerí el regne sueu

St. Simeó Estilita el Jove (521 - 592)   

St. Columba (521 - 597), fundador del monestir d'Iona, copatró d'Irlanda 

St. Leandre (534 - c. 600), bisbe i germà de St.Isidor, conversió dels visigots  

St. Gregori de Tours (538 - 594), historiador 

St. Gregori Magne (c. 540 - 604), Papa, un dels 3 amb el títol de Magne   

Sui Wendi (541 - 604), reunificador de Xina  

Fredegunda (c. 543 - 597), reina franca 

Brunhilda (c. 543 - 613), reina franca  

Khadija (c. 554 - 619), primera esposa de Mahoma, influí sobre ell 

Suiko (554 - 628), emperadriu japonesa, afavoridora del Budisme

Recared (559 - 601), conversió dels visigots al Catolicisme  

St. Isidor (c. 560 - 636), Etimologies 

St. Hermenegild (564 - 585), hereu visigot, convertit i màrtir  

Tang Gaozu (566 - 635), fundador de la dinastia Tang  

Mahoma (569 - 632), fundador de l'Islam 

Heracli (c. 575 - 641), emperador bizantí 

St. Joan Clímac (s. VI - s. VII)

Aparentment són molts, però si ho cenyim als més destacats i decisius,  i als que la seva labor la feren al mon europeu i al segle VI també és impressionant la quantitat i la qualitat: 

L'emperadriu Teodora (527 - 548) amb el seu sèquit, mosaic de St. Vital de Ravena (548) 

Pseudo-Dionís Aeropagita

Dionís l'Exigu 

Narsès

Boeci

St. Benet de Núrsia 

Justinià 

Cassiodor 

Teodora

Belisari

Cosmas Indicopleustes

St. Gregori Magne

Recared.   

I encara es pot pensar que també hi podrien o hi haurien d'entrar en la selecció Clodoveu, St. Columba, St. Leandre i St. Gregori de Tours. Un elenc imponent de figures de primera magnitud en la Història humana i precisament en un segle tant difícil i dur. 

(1) Tot i que en algunes petites comunitats aïllades, poques i sense importància, de l'interior del Peloponès, alguns pagans sobreviuen força temps més, vivint de forma discreta, reservada i pràcticament amagada, fins la seva conversió cristiana

(2) I possiblement també de Manxúria, doncs alguns històriadors diuen que inicialment eren veïns de Goguryeo, regne coreà que ocupava el nord de Corea i part de Manxúria.  

Humor clerical (II)

Més sobre humorisme clerical 

Tot i que no com un P.G. Wodehouse, un Evaristo Acevedo o un Ephraim Kishon, la majoria dels sacerdots també tenen el seu sentit de l'humor ocasional o viuen situacions divertides, per errors seus o d'altres, o per afirmacions seves o d'algú, intencionals o no.  

Un que no sabia el que se li venia a sobre i que abans va tenir els seus dubtes, no de fe sinó de no
ser-ne digne, del "més dura seria la caiguda", de que era molta responsabilitat i molt lligat, però 
desprès va comprovar que l'ordenació sacerdotal va ser allò millor i més important de la seva vida.
L'autor del Blog en una foto ja amb un aspecte molt clerical quan encara no ho era i li faltava molt per
ser-ho, però sense saber-ho ni ser-ne conscient, ja estava iniciant el camí, el 5 de desembre del 2001. 

I és que portem el tresor més gran de tots en vasos de terrissa, sóm com el burret que porta a Crist en l'entrada a Jerusalem el Diumenge de Rams per celebrar el Sant Sopar, el Calvari i la Pasqua, i en el nostre cas la Missa i els altres sagraments. I aquesta comparació que es diu que l'han dit diversos sants, la va fer explícitament el sacerdot canadenc Emiliano Tardiff (1928 - 1999), fundador i gran figura dels carismàtics catòlics

I que com que Déu ens estima li agrada que siguem feliços i ens vol veure alegres i contents i li agrada que ens prenem bé les coses que ell mateix ens envia, amb acceptació, humilitat i agraïment, fins i tot en els problemes, dificultats, contratemps i fracassos, que el millor és encarar-los amb una resignació abnegada i tranquil·la, de l'estil al mal temps bona cara, i fins i tot en moltes ocasiones amb un punt de divertida. I  

Alguns exemples més d'humor eclesiàstic, continuant l'entrada del 25.08.2025:

- Farem la Fulla parroquial... (un sacerdot, qui això escriu)

- Aquest Nadal he fet 5 Misses del Gall seguides... - Això és un pecat litúrgic! - Un pecat?...però en tot cas serà  litúrgic... - Aquests són els pitjors de tots! (diàleg de dos sacerdots)

- Quan era petit, veient els documentals em pensava que a principis del segle XX la gent caminava fent saltirons... (un, parlant de quan era nen) 

- A casa els meus pares em van dir que a mi em van trobar sota una col a l'hort. Ni aprovo ni desaprovo aquesta extremada reserva sobre el tema sexual (inici d'un llibre sobre la biografia d'un missioner) 

- Donem gràcies, adéu! (la impressió que dona algun feligrès al dir el comiat de la Missa)

- Aquell grup de gent que al carrer a Barcelona esperaven el pas del Papa Benet XVI sota una pancarta de "Jo no t'espero"... això els retrata (un professor de religió d'institut als alumnes de la seva classe a la tardor del 2010) 

Els sacerdots, missioners i seminaristes també poden ser altres coses, com llicenciats, professors o esportistes, i això de tota mena, amb llicenciatures i doctorats en allò més variat. professors en tot tipus  de camps de l'ensenyament, havent conegut personalment uns quants que eren professors d'autoescola i exercien l'activitat, cosa ara ja difícilment possible quan es porten diverses parròquies.  

I també en molts esports, havent-hi alguns de clàssics com el futbol o l'excursionisme, no sols aprovats sinó fomentats per la jerarquia per a seminaristes i ordenats. Així un mossèn d'Àfrica aquí a Catalunya mentre exercia de rector feia de futbolista en l'equip de futbol local, estava federat i jugava encontres oficials com a davanter, i a Rwanda vaig conèixer un sacerdot boxejador, que no feia combats, o almenys això crec, no li devia estar permès pel mal efecte, però sí que entrenava en el gimnàs i fins feia d'entrenador d'altres i tenia uns biceps i una musculatura impressionats i no sé si de natural o no el nas bastant aplanat, i tot i que ara em sembla que ja no, abans també hi havia algun que altre sacerdot caçador i tot, dedicat ocasionalment a la caça menuda d'ocells i potser conills. 

Unes anècdotes en aquest cas de sacerdots excursionistes, muntanyistes i alpinistes, del que en conec uns quants casos: 

- M'hauras de substituir en els funerals i en les misses unes setmanes, perquè faig vacances i me'n vaig unes setmanes al Tibet a fer escalada a l'Himalaia... - Pujareu a l'Everest? (l'atrevida innocència dels desconeixedors del tema, en aquest cas un altre sacerdot) - Però que dius? Per escalar l'Everest s'ha de tenir una edat (1), un físic, una preparació, una aclimatació, un equip, un suport, uns permisos que són cars i costen d'obtenir...! Hi estarem pujant muntanyes per allà a prop, però no passarem dels 6 000 metres... - Déu n'hi do! 

Sobre professors i estudiants:

- De segur que no te'n recordes de moltes coses importants dels estudis i en canvi veig que te'n recordes de totes les anècdotes i acudits dels professors a les classes... (un professor a un mossèn que havia sigut alumne seu  al recordar-li una frase que havia dit i que el tenia intrigat)

- Vostè em faria perdre la fe... (una estudiant, religiosa professa, a un professor laic que feia unes afirmacions bastant atrevides sobre temes) - Si qualsevol cosa que jo digui o faci li fa perdre la fe, és que no l'ha tinguda mai...  

- Així doncs què va influir molt en la cristianització de l'Europa pagana? - Les princeses catòliques, que  eren les més belles i atractives de totes (2), i es casaven amb reis pagans o heretges i els convertien a ells i als seus pobles... - Jo, classes i classes intentat imbuïr a l'alumnat que van ser els monjos i sobretot els benedictins, i tu em surts amb les princeses... però sí, també (una intervenció meva a una pregunta del professor, i la seva resposta) .

- Tots els sagraments i totes les funcions de l'Església tenen un fonament bíblic, per exemple el baptisme en el bateig de Jesús al Jordà, la Missa i l'ordre sacerdotal en el Sant Sopar, el matrimoni en les noces de Canà... - Tot? I per exemple els canonges...? - També, el seu fonament teològic es troba en el "ara ja podeu descansar"... (diàleg entre un professor i un alumne que tenia un dubte) 

I això em recorda quan era un prevere recent ordenat, que també en tinc algunes anècdotes.

- No ho troba estrany, haver-se ordenat amb 56 anys? - No, era l'habitual als primers segles, fins i tot prevere vol dir ancià... (resposta a una periodista, una reportera de TV, en una entrevista l'endemà de l'ordenació)

En una reunió sacerdotal interdiocesana, fent un dinar com sol ser habitual, poques setmanes o mesos desprès de ser ordenat, vaig coincidir per primera i única vegada amb un bisbe d'una altra diocesi, l'elecció com a bisbe del qual va coincidir amb la meva ordenació i va fer que una entrevista d'una plana o dues que m'havia fet un diari català d'abast nacional fos ajornada i quedès en un breu, substituïda per una entrevista amb ell, i amb el que ara ja no podria tornar a coincidir amb ell com a bisbe, aquest que per tant també feia poc que era bisbe, en acabat el dinar va passar per totes les taules a saludar un per un tots els sacerdots presents dels dos bisbats, i quan li va tocar amb mi em va preguntar alguna cosa, potser qui era, i li vaig contestar - Sóc el sacerdot més jove de tots els aquí presents. Va fer una cara de sorpresa i estranyesa i va seguir, però just un instant desprès es va girar bruscament cap a mi  i mirant-me intensament als ulls em va dir - Deus voler dir que ets el sacerdot ordenat més recentment... jo vaig asentir, i ell ja aclarit el tema va continuar saludant al personal.  

En una altra ocasió amb un altre bisbe, estava en una reunió de l'Associació Apostòlica del Clergat, acompanyant a uns altres sacerdots membres com jo, i desprès de les conferències i la Missa vam tenir un piscolabis en unes taules al pati, servit per un diaca recent ordenat aquell mateix diumenge, i mentre preniem unes pastes i xocolata, va passar el bisbe d'aquella diòcesi a coneixer-nos i saludar-nos i va tenir una petita conversa amb el diaca que servia al veure que no prenia res - Menja alguna cosa també tu...  li va dir i el diaca va negar suaument amb el cap somrient - Almenys menja una mica de xocolata... li va insistir, - No gràcies, no puc, sóc al·lergic a la xocolata... i va somriure encara més - I ho dius ara? Podia haver sigut un impediment per a l'ordenació... - Per a l'ordenació no, però per a ser canonge sí... va intervenir un dels mossens del bisbat de Vic membres de l'agrupació que estava just al meu costat davant ells dos, matisant l'afirmació del bisbe.

Aquest mateix sacerdot de l'observació al bisbe forani em parlava en una ocasió d'un jove sacerdot estranger que li havien encomanat que li fes de tutor a la Casa Sacerdotal, sobretot perquè anés aprenent a parlar català, i em deia - No aprèn català i és que ni castellà sap, no sé què pensa aquest noi... i al veure que m'havia fet gràcia això, va afegir - I no rigui, no, que això no fa riure... amb el resultat previsible,  però no el volgut. 

Una feligresa, quan era vicari a Sta. Maria de Corcó, un dia em comentava - Vostè mossèn, que aquí a la rectoria hi viu com un ratolí... 

Un acudit explicat per un mossèn ja difunt i que suposo que no té cap base real diu - Dos antics companys seminaristes es troben al cap d'uns anys, un va ser ordenat i l'altre s'ho va deixar quan ja ho tenia quasi tot fet perquè va descobrir que no era la seva vocació, i no s'havien vist des d'aleshores, i el que és sacerdot li pregunta a l'altre què ha sigut de la seva vida - Bé, al poc em vaig casar - Ah, sí? - Sí i he tingut 11 fills - 11 fills?- Sí, 11 i tots nois - I com es diuen? - Tots tenen noms castellans, perquè la meva dona és castellana i ha volgut que els seus noms fossin en castellà - Com es diu el primer? - Juliano - I el segon? - Luciano - I el tercer? - Severiano  - I el quart? - Adriano -I el cinquè? - Valeriano - I el sisè? - Justiniano... i així segueixen una estona fins que quan encara en falten forces,  el mossèn estranyat pregunta - Que és que tots acaben en ano? - Bé, tots no, en realitat l'últim no - I com li heu posat a aquest? - Proculo... Com que el que explicava aquest acudit era també professor de religió en un Institut, és possible que l'acudit sigui més professoral o estudiantil que no pas clerical, almenys a mi m'ho sembla tot i "dos antics companys seminaristes" que podria ser perfectament una adaptació de "dos amics". Per experiència sé que els alumnes de secundària fan de tant en tant bromes per l'estil de - Com et dius? - Armando - I de cognom? - Jaleo... al que el professor si està al cas i és ràpid de reflexos podria contestar - Armando jaleo oi, Armando Jaleo?...

I unes anècdotes sobre albes, la blanca vestimenta sacerdotal base de les altres: 

- M'agrada l'alba que m'heu fet, em va bé i m'abriga, però trobo que s'arruga molt... (un sacerdot a la dona que li havia fet la seva primera alba) - És que és de roba de bona qualitat, i la roba de bona qualitat s'arruga...- Així ja anem bé... 

En un cas diferent, quan una modista li prenia les mesures i comprovava com anava quedant, necessitant correccions - És que vostè mossèn té unes "hechures" difícils...

I un seminarista, quan ja en tenia i la solia usar quan feia d'escolà, avisant que aniria a ajudar a una Missa en una parròquia no habitual - Vindré i portaré l'alba... - I qui és l'Alba? (algun feligrès estranyat per l'afirmació d'un jove en camí de ser ordenat) 

I és que com es diu la bona vida és la vida bona, o és la vida bona és la bona vida (3)? 

(1) En aquell moment el mossèn implicat tenia ja vora uns 70 anys i l'acompanyava un altre mossèn amic seu que també era escalador i que passava dels 60

(2) Que amb la seva fe i religiositat, bon cor i disposició amorosa i la seva conducta tímida i reservada es convertien en les més femenines i desitjables per casar-s'hi,

(3) Pregunta retòrica com la del "No és no, no?", perquè les dues afirmacions són idèntiques i s'han de prendre en el sentit socràtic i no pas en el cínic.

Ésser és defensar-se

Europa i el món occidental han estat i són per haver-se defensat per tal de mantenir la seva civilització, religió cristiana i cultura pròpia, i això sempre però sobretot en els moments decisius en els que la seva pròpia existència estava en perill. 

Castell d'Olite, Navarra (segle XIII, convertit en palau al segle XV)

Aquests són alguns personatges decisius en la Història d'Europa i Occident, als que els hi devem ser el que som i per tant reconeixement i agraïment:

Aeci (390s - 454), que va derrotar la invasió dels huns d'Àtila a la batalla dels Camps Catalàunics l'any 451, evitant la conquesta huna de la Gàl·lia. I el Papa Lleó I el Gran (c. 400 - 461) que quan l'any següent Àtila va envair Itàlia es va enfrontar personalment a ell i amb el seu poder espiritual va aconseguir convèncer-lo de que es retirés de nou en una entrevista per parlamentar el 452. Àtila va morir el 453 i l'Imperi Hun es va desintegrar el 454 desprès d'un aixecament dels pobles germànics subjugats, i així Europa es va veure deslliurada de la temible amenaça huna. 

Cal·línic (s. VII), siríac, inventor del foc grec que va derrotar les flotes àrabs als setges de Constantinoble dels anys 673 - 677 amb Constantí IV (650 - 685) i de nou el 717 - 718 amb Lleó III (675 - 741), permetent la continuitat de l'Imperi Romà d'Orient fins 1453, fet que va salvar a Europa. 

Pelai (c. 690 - 737), vencedor dels invasors àrabs a Covadonga el 722. Tot i que va ser una petita batalla en comparació d'altres, va ser el primer cop que els sarraïns eren derrotats desprès de la seva invasió de la Península Ibèrica el 711, va permetre l'existència de petits regnes cristians a les muntanyes del nord i va marcar l'inici de la Reconquesta, que culminaria l'any 1492. 

Carles Martell (686 - 741), va derrotar a la batalla de Poitiers, o Tours, l'exèrcit àrab invasor d'Abderraman el Gafequí l'any 732. Els àrabs del Califat Omeya venien d'una expansió ininterrompuda que en poques dècades els havia portat des d'Àsia Central i les fronteres de la Índia fins Anatòlia i Constantinoble i fins Marroc i Hispània, i avançaven imparables per la Gàl·lia. El poder germànic, i europeu, més fort en aquella època era el dels francs, si ells s'haguessin vist superats, difícilment cap altre poble o nació haguès pogut parar el seu avenç sobre Europa Central i potser tota Europa. Per això aquesta és una de les grans batalles decisives de la Història de la Humanitat.

Alfons VIII de Castella (c. 1155 - 1214), Sanç VII de Navarra (c. 1170 - 1234) i Pere I d'Aragó (1177 - 1213) que amb la seva transcendental victòria decisiva a la batalla de Las Navas de Tolosa (1212) sobre la molt perillosa gran invasió almohade van canviar definitivament la relació de forces a la Península Ibèrica, provocant la següent reconquesta de Mallorca (1229), Còrdova (1236), València (1238) i Sevilla (1248) per part de Jaume I d'Aragó (1208 - 1276) i Sant Ferran III de Castella (1199 - 1252), i això donaria el tomb definitiu a la Reconquesta amb un predomini a partir d'aleshores cristià fins a ser completada. 

Els Cavallers Teutònics, un Orde militar cristiana 

Alfons XI de Castella (1311 - 1350) i Alfons IV de Portugal (1291 - 1357), que al vèncer en la decisiva batalla del Riu Salado (1340) als benimerines magrebins que envaïen la Península aliats amb el regne de Granada, van frustrar la última invasió nord-africana d'Espanya. Amb la conquesta d'Algesires el 1344 i el domini total de l'Estret de Gibraltar a partir d'aleshores i l'evitació així de qualsevol altre invasió mora, la Reconquesta es podia donar per acabada, si bé com el Regne nazarí de Granada no suposa per si sol un perill i es va declarar vassall i tributari de Castella, va poder perdurar encara un segle i mig, fins la seva conquesta pels Reis Catòlics el 1492. 

Sant Sergi de Radonezh (1314 - 1392) i Dmitri Donskoi (1350 - 1389), artífexs de la primera victòria russa sobre els mongols, fins llavors invencibles en batalla, a Kulikovo (1380), i tot i que el domini mongol es va restablir el 1382  i va perdurar encara un segle, això va ser decisiu per tal que Ivan III (1440 - 1505) desprès d'una altra victòria poguès proclamar ja la independència de Moscòvia del vassallatge mongol.  

Sant Joan de Capistrano (1386 - 1456) i János Hunyadi (1406 - 1456) que al sortir victoriosos defensant Belgrad l'any 1456 en el setge a la que la sotmetia el soldà otomà Mehmet II el Conqueridor, que feia poc havia conquerit Constantinoble (1453) i que avançava irressistible pels Balcans cap a la conquesta d'Europa central, al obtenir una tant inesperada com abassegadora victòria contra ell i el seu immens exèrcit, van salvar Europa d'una invasió que semblava inevitable. Tan forta i decisiva va ser la victòria aconseguida que l'avanç turc per la zona es va detenir durant més de 60 anys, cosa que va permetre enfrontar-la en circumstàncies ja diferents i no tan exposades.

Jan III Sobieski (1629 - 1696), rei de Polònia, la seva arribada al camp de batalla, amb la gran càrrega de cavalleria dels húsars alats polonesos, va derrotar totalment i va posar en fuga a la desbandada un inmens exèrcit turc otomà que assetjava Viena l'any 1683, la última ocasió en que els turcs van amenaçar de conquerir l'Europa Central. Desprès d'aquesta derrota les fronteres de l'Imperi Otomà van començar a retrocedir per primer cop, fet segellat amb la Pau de Karlowitz del 1699.  

Joan d'Àustria (1545 - 1578), liderant la Lliga Santa, una coalició d'Espanya, Venècia, Gènova, Savoia, els Hospitalers de Malta i el Papat, la seva victòria a la batalla naval de Lepanto contra una immensa armada turca molt superior el 1571, va salvar els països europeus del Mediterrani Central i Occidental d'una gran invasió otomana i del domini d'aquests en aquests mars. 

Józef Pilsudski (1867 - 1935), mariscal i cap d'Estat polonès, que junt amb Edward Smigly-Ridz (1886 - 1941) van dirigir les forces, en gran part de voluntaris improvistas, que contra tot pronòstic van no sols defensar  Varsòvia l'agost de 1920 d'una conquesta soviètica que semblava segura, imminent i que havia de continuar, sinó que ho va convertir en una extraordinària victòria decisiva sobre l'Exèrcit Roig, tot i que aquest estava sota la direcció de Trotsky, Stalin i els seus millors generals com Tukhachevski, Budyonny i Yegorov. Tan increïble va ser la pròpia batalla i la inflexió radical que provocà en l'ofensiva soviètica que es convertí en fugida accelerada i foren els polonesos els que a partit d'aleshores avançaren reconquerint territoris sense parar fins que en el Tractat de Pau de Riga (1921) Polònia va veure reconeguda la seva independència, amb les seves terres íntegres, i l'adquisició de les conquestes realitzades a l'oest d'Ucraïna i Belarús. I que fins es va qualificar del "miracle del Vístula", ja que la inconcebible victòria va tenir lloc el 15 d'agost, Dia de l'Assumpció de la Verge Maria al Cel, i dia que els soviètics havien fixat per conquerir Varsòvia amb l'ajut de 40 000 comunistes polonesos a la capital i el país que s'aixecarien i prendrien el poder quan arribessin, hi ha testimonis tan de polonesos catòlics com de rusos i ucraïnesos ateus i bolxevics que en el cel es va veure una gran imatge de la Verge de Gràcia, santa patrona de Varsòvia, que escudava la ciutat protegint-la. El cert és que el petit exèrcit polonès enardit va atacar de forma invencible i que els soviètics espantats van començar a retirar-se inexplicablement presos d'un terror incomprensible. El jesuïta Józef Maria Bartnik (1927 - 2013) en el seu llibre Matka Boża Łaskawa a Cud nad Wisłą (1) va recopilar testimonis predominantment polonesos, però no sols sinó també soviètics, que afirmaven haver-ho vist, uns amb gran alegria i fervor que els enardia i els altres amb un terror sagrat que feia que els que havien vist l'aparició abandonessin els nius de metralladores i fugissin despavorits i sense pensar en res més que escapar lluny i amagar-se on puguessin, i que això es contagiés de forma incontrolable a molts que no ho havien vist ni sentit a dir i que ni tan sols sabien perquè fugien, i el pintor Jerzy Kossak (1886 - 1955) ho va reflectir en un quadre (2). 

Miracle en el Vístula (1930) - Jerzy Kossak (1886 - 1955) 

Aquesta miraculosa victòria va ser realment decisiva per Europa que no sols estava esgotada per la Primera Guerra Mundial i la pandèmia de grip que la va seguir, i plena de descontent i revolucions, com les soviètiques d'Alemanya i Hongria de 1919,  sinó que no s'ho mereixia ja que no sols es va negar a enviar tropas a ajudar Polònia, sinó que va imposar un embargament d'armament als polonesos,  i l'únic país, Hongria, que havent-ho experimentat en sòl propi va enviar un petit contingent armat de soldats a ajudar als polonesos no va poder fer-ho perquè la seva força expedicionària va ser detinguda per la Txecoslovàquia llavors  socialista que els hi va negar el pas, i els polonesos van haver de lluitar i defendre's tot sols, això sí amb l'ajuda celestial que havien implorat, amb una croada d'oració amb totes les esglésies obertes les 24 hores i sempre plenes de fidels amb pregària i adoració perpètua continuades en elles implorant la salvació del seu país, i el Cel els va respondre no deixant-los desemperats a mercè dels seus enemics, que en les parts que ja havien ocupat de Polònia ja havien fet matances del clergat, la intel·lectualitat i els militars catòlics com petites Katyn anticipades. I tot el món era conscient que si queia Polònia cauria tota Europa, almenys la continental, en mans dels revolucionaris que pretenien una revolució i presa de poder no sols internacional sinó mundial.  I això en tots dos bàndols, en un d'ells Lenin ho havia deixat molt clar en el seu discurs del 5 de maig de 1920: "Endavant cap a Occident! Pel cadàver de la blanca Polònia al cor d'Europa!, i els mateixos caps militars russos arengaven als seus soldats el dia abans i el mateix dia "Passeu la última resistència i la victòria serà nostre camarades!" i en l'altre, en el món catòlic es tenia present la profecia de la Mare de Déu a Fàtima el 1917 "Els errors de Rússia que amenacen de conquerir el món", i l'episcopat polonès va enviar dues cartes, una al Papa Benet XV (1914 - 1922) que deia "Durant dos anys el nostre país ha estat lluitant contra els enemics de la creu de Crist , contra els bolxevics (...) Si Polònia sucumbeix el món sencer es veurà amenaçat amb la derrota" i una altre a tots els bisbes del món en que els avisava "Perquè no som els únics que estem amenaçats. Per l'enemic Polònia és sols un trampolí per a la conquesta del món sencer (...) Els dirigents del bolxevisme porten en la seva sang l'odi etern a Crist. El bolxevisme és l'encarnació vivent i la revelació del regne de l'Anticrist a la Terra". 

(1) I en un altre llibre més general, Matka Boża Zwycięska. Cuda Maryi w historii Polski i świata

(2) Segons es veu en el quadre, molts testimonis, sobretot devien ser els bolxevics, van veure al cel no sols la Mare de Déu protegint Varsòvia sinó sota d'ella molts hússars alats polonesos que carregaven contra ells, amb les llances, com a Viena 1683, ho sabessin ells o no, i que van coincidir amb l'aparició a l'horitzó de una multitud de soldats polonesos enardits que atacaven pràcticament a la baioneta.  

Rwanda, el país i la seva gent

Amb aquesta inicio una sèrie d'entrades sobre aquest país africà en el Blog. 

Vaig passar quasi un mes a Rwanda i 3 dies a Burundi l'agost de 2007, acompanyant al sacerdot rwandès Canisius Niyonsaba (1968) i no anant als llocs turístics sinó a les parròquies a compartir la vida amb ells com a part de la meva experiència com a seminarista del bisbat de Vic. 

A Nyamasheke, al costat del llac Kivu, una mena de paradís terrenal, agost del 2007 

El meu coneixement de Rwanda i Burundi venia de lluny, de quan era un nen a principis dels anys 1960s i el nostre pare ens parlava d'aquests països, entre molts altres, i llavors i més tard per les notícies que arribaven d'aquella zona amb matances de tutsis pels hutus a Rwanda i de hutus pels tutsis a Burundi, els dos països bessons enfrontats des que van obtenir la independència dels belgues l'any 1962. Més tard, des de finals dels anys 1970s fins a principis dels 1990s, també vam estar molts anys subscrits a l'excel·lent revista missionera "Mundo Negro" que portava informació de primera mà i d'altíssima qualitat sobre els països africans i sobretot els del món negre (1).

Des de sempre m'han interessat especialment aquests països de l'Àfrica Central i Oriental i la seva presència ha estat recurrent al llarg de la meva vida abans i desprès del viatge que hi vaig fer: postals nadalenques, sacerdots, monges i alguns visitants i seminaristes, i he fet bons amics amb ells

El primer, a part d'algun conegut casualment a l'estança a Taizè el 2005, i un molt bon amic rwandès ha estat el ja citat P. Canisius mentre va ser aquí entre el anys 2005 i 2013,i amb el que vaig aprendre una mica de l'idioma kinyarwanda i moltes coses sobre el seu país, amb el que vaig col·laborar en la seva tesi doctoral amb algunes aportacions, i a més em va presentar a quasi tots els seus visitants rwandesos, tant religiosos com laics, homes i dones.

També vaig ser amic del sacerdot Valens Bisawimana (1968 - 2013) del qui vaig ser el primer d'aquí que va conèixer al sortir per primera vegada del seu país i arribar per primer cop a Europa, fins a la seva prematura i inesperada mort. 

Rwandesos importants per a mi són P. Joan Hakolimana (1972) va ser el director de la tesis de la meva llicenciatura en Ciencies Religioses  a l'ISCR de Vic el 2015, i el P. Fulgence Hitayezu (1972), de molts anys a la diòcesi de Vic, que vaig conèixer a la seva parròquia a Rwanda,i el P. Eustache Butera (1966) que em va salvar de tenir un accident de trànsit el juny del 2008.  . 

He conegut també força gent d'aquest país, com la Françoise Uwizeyimana (1983), neboda del Canisius que va estar a Manresa entre 2006 i 2012, i uns quants més.

 

I entre els sacerdots d'aquí que hi tenen relació sobretot Mn. Joan Casas (1941), el meu confessor i director espiritual que va estar molts anys a Rwanda com a missioner i ha escrit un interessant llibre sobre el país que he llegit i tinc, però també d'altres com Mn. Josep Maria Pujol (1942), també molts anys resident a aquest pais, i d'altres, tots els  quals tenen molts amics rwandesos que els visiten i que també fan viatges portant gent allà. Ells coneixen i dominen a la perfecció l'idioma i la cultura del país africà. 

Com es veu li dec molt a Rwanda i els rwandesos, com amb el P. Onesphore Ntivuguruzwa, a Ruhuha entre el 2004 i el 2009, que em va ajudar amb un problema administratiu a Rwanda i junt amb el Canisius em va acompanyar en la inauguració d'una filial on va presidir el bisbe de Kigali, si haguès de fer la relació de coneguts des que vaig arribar a l'aeroport Grégoire Kayibanda a Kigali l'1 d'agost del 2007, i un grup de sacerdots m'esperava per donar-me la benvinguda i sopar junts, seia molt llarga. 

Des de bisbes com el de Kigali entre 1996 i 2018 Thadée Nthinyurwa (1942), que ho va ser entre 1996 i 2018, amb el que vaig coincidir i parlar a Kigali i vaig beure amb una canya cervesa fermentada de sorgo junt amb ell d'un atuell tradicional en una festa. 

També Augustin Misago (1943 - 2012) bisbe de Gikongoro (1992 - 2012), que el 2001 va reconèixer l'autenticitat de les aparicions de la Verge Maria a unes vidents a Kibeho (1981 - 1989), on es va presentar com a Nyina wa Jambo, Mare del Verb, equivalent a Mare de Déu, amb el que vaig parlar al bisbat junt amb el seu ecònom Anicet, un sacerdot de més de 2 m d'alt, i d'allà conec també una religiosa que hi va ser durant les aparicions, la Teresita, ara monja sagramentària a Vic, la conec personalment i l'he visitat moltes vegades. 

Un tercer bisbe, aquest burundès, que vaig conèixer i vam resar vespres amb ell és Joachim Ntahondereye (1953), bisbe de Muyinga des del 2002, que ens va acollir a la seva diòcesi a l'entrar al país.

Com que dona per molt, amb aquesta entrada en començo una sèrie en la que miraré de citar allò que em va impressionar i em va semblar més interessant d'aquesta nació, petita en extensió (de l'ordre de la de Catalunya), mitjana en població (molt major que la catalana, ja que està molt més densament poblat i la seva població té un ràpid creixement) i gran per tot allò que és, representa i significa, que és molt i a més molt important.

(1) La seva informació és tan veraç i acurada i el seu anàlisi de les situacions tan intel·ligent i ben raonat que hi estaven subscrits, i potser encara ho estan, no sols quasi totes les ambaixades en països africans sinó també els governs de molts països amb interessos a l'Àfrica. 

L'amor humà, la senzillesa de l'estima mútua

Una reflexió sobre el veritable amor humà, el de debò 

El Ian i la Larissa Murphy. Amb l'ajuda de la seva fe en Déu el seu amor no es rendeix i s'estimen, 
perquè com diu St. Pau l'amor és pacient, és bondadós, no té enveja, no és orgullós ni interessat, tot
ho entèn, tot ho creu, tot ho suporta, tot ho espera. Ja són feliços aquí i esperen ser-ho del tot al Cel

Els que aquí es citen com a exemples i com a model d'amor humà autèntic i sincer estan trets de relacions de casos admirables pel seu afecte, tendresa, abnegació, sacrifici o duració, o en algun cas per circumstàncies insòlites i dificultats superades amb valor, paciència i constància.. 

Són casos reals, alguns adaptats a relats i fins novel·les que per això o per motiu de notorietat són coneguts,  com el d'Irina McClellan (1938) a Of love and Russia (1989) sobre la seva història d'11 anys de separació amb Woodford McClellan, amb qui es va casar a Rússia el 1974 però quan el seu marit nord-americà va tenir que retornar a Estats Units a ella les autoritats soviètiques no li van deixar anar fins 1986. 

O com el cas de Jack i Phyllis Potter, amor a primera vista quan es van conèixer en un ball l'octubre de 1941, i Jack va començar a portar un Diari de les seves relacions amb ella, es van casar el 20 de febrer de 1943 i van tenir un matrimoni feliç fins i tot quan ja gran ella va patir Alzheimer i va tenir que ser ingressada en una residència i ell l'anava a visitar cada dia i li llegia trossos del seu diari i li ensenyava fotos dels seus temps feliços, com un El quadern de Noah (The Notebook, llibre de 1996 i pel·lícula de 2004) de la vida real i sense relació amb els personatges de la narració, que són ficticis; al 2013 van celebrar els 70 anys de casats. És dels casos en que es pot dir que la vida imita a l'art, o viceversa, i que allò que un ha pogut imaginar un altre ho pot realitzar, i també d'aquells que es diu que la realitat supera a la ficció, ni que sigui perquè és real. 

I el que els va passar a George Raynes (1930 - 2025) i Carol Harris (1930 - 2017) que 75 anys desprès del seu primer petó al col·legi en una funció escolar quan eren uns nens petits l'any 1936, un cop vidus tots dos dels seus primers matrimonis, es van retrobar, es van recordar, redescobrir i congeniar i es van casar, cosa que els va permetre viure uns anys junts. 

O el que van viure Forrest Lunsway (1911 - 2014) i Rose Pollard  que vidus tots dos, es van conèixer en una cita a cegues  el 1983 i a partir d'aleshores ell la va festejar anant gairebé  cada dia a veure-la tot i que vivien a 40 km l'un de l'altre, i li va proposar matrimoni el 2003 amb ell amb 92 anys i ella amb 85, obtenint d'ella la resposta que es casaria amb ell quan complís 100 anys, i així va ser, es van casar el mateix dia que ell els complia i encara van poder viure uns quants anys casats. 

Un altre Fred Stobaugh (1917 - 2016) que va conèixer a Lorraine Dinquel (1921 - 2013) el 1938, es van casar el 1940 i quan ella va morir ell, amb 96 anys va composar la lletra de la cançó "Oh, sweet Lorraine", que un cop musicada per professionals va ser un èxit internacional. 

També són especials Less Brown (1918 - 2013) i Helen Brown (1918 - 2013), que van néixer el mateix dia, van fugar-se per casar-se amb només 18 anys, van estar casats 76 anys i van morir amb un dia de separació per malalties diferents (1). 

També Ian i Larissa Murphy (1985), que es van conèixer a la Universitat el 2005, es van enamorar, van descobrir que estaven fets l'un per l'altre i el 2006 van decidir casar-se però just quan Ian anava a comprar l'anell de noces el setembre d'aquell any va sofrir un accident de trànsit del que va quedar mesos en coma, amb la sort que tant els seus pares com la seva promesa no van permetre que el desconectessin ja que semblava irreversible i necessitava suport vital, i amb fe i molta pregària al final va començar a donar mostres de recuperació i no necessistar maquinaria d'asssistència i mesos més tard va poder sortir de l'hospital i tornar a casa, tot i que va quedar amb dany físic permanent, però Larissa no va desistir del projecte i quan Ian es va recuperar una mica més i ja podia parlar es van casar el 2010, i tot i la minusvalia d'ell segueixen feliçament casats, ella en té cura de tot i ell s'esforça en seguir fent rehabilitació per seguir millorant i així el 2014 l'Ian va començar la campanya d'oració  per demanar a Déu que poguès caminar abans dels 30 i el gener de 1985, tres mesos abans de complir-los, miraculosament va poder donar els primers passos; a més el gener del 2017 Déu els va beneïr amb el seu primer fill i dos anys desprès van tenir una filla. Així, suportant les dificultats per l'amor mutu a Jesucrist i entre ells, la seva història surt en el llibre escrit per ella Eight twenty-eight: When love don't give up (2014). Larissa ho explica: "Senzillament ens estimem".

L'amor humà lleial és reflex de l'amor de Déu, ve d'Ell, troba la seva inspiració, guia i força en Ell i porta a Ell.  

(1) I per citar un cas no procedent de les notícies sinó conegut personalment, tinc el vague record de que quan era nen en algun lloc vaig conèixer una parella casada de mitjana edat però que es conservaven molt joves i se'ls veia molt feliços i molt units l'un a l'altre, es notava que tenien un amor mutu total i molt satisfactori, d'aquells envejables perquè no són massa habituals, tan ben compaginats i tan adequats i complementaris l'un amb l'altre, que segons em van dir ells mateixos, quasi com el secret de la seva bona sort, ell va tenir que insistir força al llarg d'uns quants anys perquè quan se li declarava ella li va dir que no unes quantes vegades, fins que finalment es va convèncer i va accedir. I el més curiós de tot és que segons em va dir el xicot, al final havien tingut tants fills, i no eren pocs, quatre o cinc, com negatives li va donar ella i ell va superar, un d'aquells fets estranys de la vida i no planificats ni molt menys, al final van comprovar que en tenien un per cada negativa. I és que l'experiència humana és molt rica i variada, molt individualitzada, i per exemple el meu germà Jordi també m'explicava un cas que havia sentit a dir d'un matrimoni que es van casar pràcticament sense haver-se tractat i gairebé ni quasi conèixer-se per un arranjament dels pares que ells dos van acceptar, i va ser un matrimoni molt correcte i normal, i havent començat nomès amb l'acceptació van anar estimant-se cada cop més amb el pas del temps i quan ja de molt avançada edat ella va quedar vídua va confiar als seus que el seu marit no li havia donat mai cap disgust i que amb ell sempre s'havia sentit bé. I l'escaquista argentí Ariel Sorín (1967) em va dir en una entrevista que li vaig fer que un seu avi als inicis del segle XX va buscar una casamentera perquè li trobés una dona perquè volia emigrar a Argentina des de la seva Rússia natal i per poder-ho fer necessitava estar casat, en uns dies n'hi van trobar una, jueva com ell, els van presentar, quasi de seguida es van casar i immediatament van partir a instalar-se a la seva nova pàtria "i malgrat la forma en que es va contraure, van ser un matrimoni raonablement normal i feliç" que va perdurar fins que la mort els va separar, ja grans d'edat, i ell els va arribar a conèixer i tractar. I és que com diu Shakespeare "hi ha més coses a la vida no sols de les que conèixem sinó també de les que podem arribar a conèixer".