De la vida humana en general

I en particular sobre l'amor, les parelles, el matrimoni i la formació d'una nova família 

     Les parelles unides en l'amor han de mirar juntes i fer camí de la mà en la mateixa direcció transcendent 

Hi ha persones que, havent estat enamorades en la seva joventut, encara que no hagués arribat a res la seva relació, han establert amb aquella possible parella de vida, per algun motiu enigmàtic, una mena de com entrellaçament quàntic mental indestructible tant per la distància com per el temps així com per totes les altres circumstàncies de la vida. És un misteri, però és així. I això ens parla de la grandesa de l'atracció amorosa, fins i tot en les seves primeres etapes.

Els enamorats experimenten com un brillar diví en la mirada amorosa de l'altre quan es miren intensament als ulls, perquè Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i per això no és estrany intuïr com una guspira de la Divinitat en el fons de la pupil·la de l'amant i l'amat quan hi resplandeix l'amor, que sempre és d'origen diví. Però també hi ha qui, fins i tot havent-ho experimentat personalment, prefereix a partir d'aquesta vivència commovedora, decidir-se a buscar directament el Déu que hi ha darrera i no quedar-se simplement en el seu reflex en la intimitat de l'altre que, com ell mateix, en viu i participa. És una decisió potser arriscada per no tenir llavors aquest suport de l'intermediari humà que n'és finestra, per això cal prendre-la en tot cas humilment, pregant, buscant si és aquesta la voluntat de Déu i acceptant l'acompanyament, els consells i la guia. D'aquesta manera l'amor envers que n'ha sigut instrument no es perd sinó que encara s'enlaira molt més, a alçades místiques i celestials, com l'amor molt cast i pur de Sant Francesc i Santa Clara. I és que cal estar agraïts no sols a Déu sinó també a aquell que Ell ha volgut usar com instrument per ajudar-nos a trobar-lo o, si ja l'havíem trobat, a profunditzar encara més en la radicalitat de l'amor crisrià de caritat. I en el Cel els dos estaran molt feliços de retrobar-se ja en el goig de la visió beatífica i sense els perills i temptacions d'aquest món, igual que amb tots els salvats, perquè com inspiradament Sant Pau, aleshores l'amor serà molt més gran que mai.  

Quan un home i una dona se senten atrets sexualment és, com havia sentit a dir quan encara era petit, perquè algún nen vol néixer, ha de venir a aquest món. Per això l'home i la dona deixen les seves famílies d'origen i formen la seva pròpia família per donar-li acollida, seguretat i vida. Déu els fa copartíceps de la capacitat de crear vida, i no senzillament vida sinó vida humana com la seva pròpia, essent un esglaó més en la cadena de transmissió d'aquest do tan gran que és la vida, amb l'afegit del seu dret i deure de tenir-ne cura i escollir-ho tot per ells, com es diran, on viuran, què menjaran, on estudiaran i quina educació rebran, començant per la més important, la dels primers anys en el propi ambient familiar. I així quan és concebut el primer fill, neixen també un pare i una mare. I el seu primer deure és mirar de deixar salvar-se ells, el cònjugue, els fills i els altres familiars passats i futurs, d'avis a nets i més. I per això és fonamental pregar per ells i encara millor pregar junts i ensenyar a fer-ho així, cosa que té beneficis no sols espirituals i pel més enllà sinó també per aquesta vida: "La família que resa unida roman unida" proclamava sempre públicament, probablement tant per inspiració com per experiència, el P. Patrick Peyton (1909 - 1992), el de la Croada de l'Oració que patrocinava el res del rosari en família, al qui vaig conèixer de lluny anant amb el meu col·legi, l'Acadèmia Lepanto, dirigida per una mestra molt catòlica, la Mercè Boronat, a la Missa multitudinària que va fer a Barcelona, a la Avinguda Diagonal, el 28 de febrer de 1965, quan jo tenia 10 anys, i en la que recordo haver resat el rosari amb els assistents, i que va ser per mi tota una experiència de fe i pregària. 

Sant Pau recomana no buscar parella matrimonial a no ser  que la vida - en el fons Déu - te la porti i ho reconeguis com la vocació a la que estàs cridat. I tot i que és lícit fer-ho, i fins avisa que és millor casar-se que cremar-se en el foc de la luxúria satisfeta o insatisfeta, diu que és millor no fer-ho per no tenir el cor dividit entre agradar a Déu i agradar a l'espòs o esposa, cosa més difícil de portar bé que no pas una entrega total a l'amor diví. I aquest consell és molt pràctic, fins i tot humanament parlant, perquè la vida de solteria, sobretot la laical, sense la sobrecompensació sobrenatural de les vocacions sacerdotal, religiosa o missionera, és com un purgatori,  però la vida matrimonial pot ser un paradís o un infern en aquest món, per això cal pregar molt per escollir bé la parella i esbrinar si és realment aquesta la vocació a la que estem destinats divinament per a la nostra realització i felicitat en aquest món i l'altre. Llavors, la crida a formar famílies verament cristianes, és equiparable a les altres tres vocacions, més encara tenint en compte que és d'aquestes famílies d'on surten totes quatre. 

Una dita popular catalana ben encertada diu "matrimoni i mortalla, del Cel davalla". I en un pla més encertat encara, en les amonestacions catòliques es proclama "mitjançant la gràcia de l'Esperit Sant han decidit contraure matrimoni...". I el matrimoni és de per vida fins a la mort d'un dels dos cònjugues perquè el que Déu ha unit l'home no ho pot separar. A diferència de l'ordenació sacerdotal i la consagració religiosa, el sacrament matrimonial és només per a la vida terrena, i a la mort d'un d'ells, tots dos en queden deslligats. És una vocació funcional perquè la família ha de ser com una petita església d'igual manera com l'Església és una gran família. I com Sant Pau ens recorda, l'amor matrimonial d'home i dona és com un reflex en aquest món de l'amor de Jesucrist per la seva Església. I en la Sagrada Família de Natzaret, amb Jesús, Maria i Josep, tenim la imatge més semblant en aquesta Terra de la Trinitat celest. 

Els que aspiren a grans coses poden també tenir fracassos igualment grans. Les advertències de que més dura seria la caiguda com més alt hagis arribat i de que allò millor si es corromp es converteix en el pitjor, "corruptio optimi pessima" és l'adagi llatí que s'atribueix a  St. Gregori Magne, no val sols per les excel·lències de la vida sacerdotal, religiosa i missionera, sinó que també s'aplica en totes les circumstàncies de la vida: qui cau de poca alçada es fa poc mal, al contrari del qui cau des d'una gran altura, però això no ens ha de fer desistir de pujar i d'intentar arribar als cims de l'experiència humana, només ens ha de fer molt prudents i encara més com més amunt estiguem. 

Alguns experts pensen que la castedat matrimonial no és tan fàcil com semblaria, més encara que en ocasions pot ser la castedat més difícil per l'equilibri, la sintonia i l'harmonia que requereix dels dos cònjugues, per tal que les relacions sexuals siguin no sols legals i beneïdes per Déu sinó també obertes a la vida i realitzades en l'amor mutu i en la vivència compartida.

I això sense considerar els horrorosos pecats de la fornicació, la falta o pèrdua d'amor que pot arribar a l'odi, l'adulteri, l'avortament, el divorci i l'eutanàsia, tant greus i tant perjudicials per a elsqui els cometen i per a tots. Sant Pius de Pietrelcina deia que el divorci era el passaport a l'Infern, perquè era trencar el compromís del sagrament. I l'adulteri és un antisigne molt fort per a la vida humana i per a la imatge de Déu en nosaltres. I com s'ha fet notar l'avortament és allò més diametralment oposat a la sagrada comunió, ja que Jesucrist en l'Eucaristia diu "Això és el meu Cos entregat per vosaltres per tal que tingueu la vida eterna" i l'avortament, matar un fill encara nonat just allà on hauria d'estar més protegit i per decisió d'aquells que l'haurien de protegir, estimar i portar a viure, no sols és un fet terrorífic, la intervenció assassina des de la vida postnatal en la vida prenatal, sinó que és la inversió total de la donació amorosa de si mateix de Crist lliurant-se Ell a la mort per salvar-nos i per tal que nosaltres visquem. La dona, un cop embarassada, sempre pareix, pot escollir parir vida o parir mort. Però fins i tot aquests pecats tant inconcebibles tenen perdó si els autors se'n penedeixen del que han fet i recorren amb sinceritat al perdó diví, i en aquest cas desprès de purificar-se en el Purgatori moltes mares coneixeran els seus fills nonats en el Cel. Perquè és Déu qui decideix quan i on vindrem al món, quins seran els nostres pares i germans, i si abans es considerava que en aquests casos les ànimes nonates anaven a uns Llimbs sense penes, ara es tendeix a pensar que haven sigut matats complint el designi de Déu de venir a existir al món, igual que els Sants Innocents morts per causa de Jesús, tenen el baptisme de sang, i per tant l'entrada al Cel.  I també l'eutanàsia és un suïcidi i en moltes ocasions també un parricidi, d'aquí la seva extrema gravetat, pecar en el moment de morir o fer morir un pare o mare, sempre que sigui activa i volguda i no merament paliativa i passiva, cosa que és natural. 

Sempre hi ha hagut pecats i pecadors, però el més greu de la situació actual és que abans qui pecava sabia que estava fent mal i això era bo - i ja Plató li feia dir a Sòcrates en un dels seus Diàlegs que el qui fa mal sense saber-ho és pitjor encara que el qui fa mal sabent-ho, cosa que en principi podria sorprendre, sobretot per allò de "no ho sabia, no ho volia fer" però que és raonable - primer perquè estaven en la veritat i segon perquè essent-ne conscients sempre es podien penedir i demanar perdó a Déu, ni que fos a l'hora de la mort, al veure's en l'umbral de l'eternitat i del judici diví i considerar el seu futur definitiu. Però com es podrà penedir aquell que, en contra de la seva consciència i de la tendència natural, se l'ha convençut per part de la societat que el seu pecat no és tal, que és normal, un estil de vida, que és decisió seva i la seva voluntat és norma absoluta, el demoníac "fes el que vulguis", que ara és legal i per tant permès, tot i que fos un delicte des de sempre per a la llei divina, natural i humana, que ningú n'ha de fer res, que no se n'ha de sentir culpable, que és socialment acceptat actualment i fins i tot "un dret humà" (!) i encara més un "orgull" (sic), a part de que per altre banda l'orgull en si mateix ja és el pitjor dels pecats. A aquest que s'ho creu tot això, perquè ha crescut així, perquè se li ha inculcat aquesta mentalitat i perquè ho ha vist així en el govern, les lleis, la propaganda i els mitjans de comunicació i en el seu ambient, se li nega l'accès a la veritat, se'l fa viure en la mentida i en una vida falsa, i se li tanquen les portes del penediment i de la salvació, a no ser que per sort seva Déu li doni gràcies extraordinàries com un profund remordiment per a ell d'entrada incomprensible, un dolor de consciència, una angoixa inexplicable davant del futur, potser una depressió o un pànic a la mort, i que per si mateix o amb l'ajut d'algú que el vulgui bé, trobi el camí a la penitència, la confessió i la reconciliació, i no ha de desesperar igual que abans no hauria d'haver presumit de que tot anava bé i en tot cas de salvar-se de totes maneres, sense cap esforç i seguint pecant fins el final. I això ja abans de l'extrem d'arribar a dir-li mal al bé i bé al mal, el pecat imperdonable contra l'Esperit Sant, imperdonable no perquè no pugui ser perdonat divinament sinó perquè no buscarà i fins rebutjarà el perdó, qui pensa així, i s'obstina en la impenitència final. L'Infern no és pels pecadors, perquè tots ho som en major o menor grau de pecadors, sinó pels obstinats que fan del pecat una part fonamental de la seva pròpia personalitat, no es deixen salvar per Crist, i refusen convertir-se, és a dir pels que trien lliurement, voluntàriament i conscientment aquest allunyament del Déu que a tothom proposa, però no imposa a ningú contra la seva voluntat personal, la salvació, la vida i la felicitat per sempre. "Déu que t'ha creat sense tu, perquè no podia demanar-te si ho volies quan no eres res i no existies encara, no et salvarà sense el teu sí, ara que existeixes i t'ha dotat de coneixement, personalitat, voluntat pròpia i llibertat" deia Sant Agustí. 

Hi ha un agnosticisme intel·ligent i prudent, que encara no és la veritable fe però que sí que és un progrès respecte a l'ateisme, l'agnosticisme, les idolatries i la indiferència i està en camí cap a ella com un pas intermedi, que consisteix en plantejar-se "no sé si és així, però per si de cas millor tenir aquest tema bé", és a dir estar ben coberts i preparats per si és veritat. I hi ha molts motius per pensar que ho pot ser, tants que quasi indicarien la certesa. Però l'home no es pot quedar estancat en aquesta posició, que indica una fe real però dèbil. Cal fer el pas, que alguns qualifquen de salt en el buit, cap a la fe forta, basada en l'amor a Jesucrist i en la constatació agraïda de que ens ha creat, ens estima i ens salva, per arribar a la fe forta, la fe que mou muntanyes, la dels màrtirs, dels sants i dels miracles a la vida.

Un dia una senyora em deia que el moment de la mort el veia així: unes portes obertes i Jesucrist amb els braços oberts abraçant-te amb molt amor i fent-te entrar en el seu Regne. Altres ho veuen com Jesucrist mirant-te somrient i dient-te "Fill/a com t'has esforçat a la vida! Entra ara al goig del premi etern!". O variants similars del mateix. Tant de bo que per a tothom fos així! 

El sacerdoci, cara i creu

El sacerdoci és un gran do de Déu tant pels que Ell escull per ser-ho com per la gent a qui els hi dona. Però portem aquest immens tresor en atuells de terrissa. 

Sonrianos padre, sonria (2009), Misioneros de Guadalupe, Mèxic  

https://youtu.be/8n2uZ5KOF3Y

Sant Francesc d'Assís (1181 - 1226), que va preferir ser sols diaca, deia que si anant per un camí veia a un cantó un sacerdot i a l'altre un àngel, primer s'agenollaria davant el sacerdot i desprès davant l'àngel, perquè l'àngel és un missatger de Déu però el sacerdot porta a Déu amb ell.  I Sant Joan Bpta. Maria Vianney, el sant Rector d'Ars (1786 - 1859) afirmava que el sacerdoci és l'Amor del Cor de Jesús. I altres han dit que desprès de l'Encarnació del Fill de Déu en Jesucrist i de la Immaculada Verge Maria, el major regal que Déu ha fet a la Humanitat és el del sacerdoci, ministres dels sagraments i molt especialment de la consagració de l'Eucaristia i del perdó diví amb la reconciliació i la unció, facultats reservades a ells pel do de l'Esperit Sant que han rebut, i que - junt amb els altres sagraments del baptisme i del matrimoni, també administrats per ells però oberts als diaques i en el cas del baptisme excepcionalment en algun cas límit als laics, mentre que l'ordenació sacerdotal pel seu caràcter està reservada únicament al bisbe, que té la plenitud del sacerdoci, igual que la confirmació però que en aquest cas el bisbe pot delegar en un sacerdot com a ministre extraordinari - fan possible la salvació i santificació dels fidels, perquè són instruments de Nostre Senyor Jesucrist, que actua mitjançant les seves paraules i els seus gests. És un do immensament gran, indeleble i que no acaba en aquest món, i que implica una gran responsabilitat per a la qual tenim de la Santíssima Trinitat tota l'ajuda que sigui necessària. 

Ara bé, com molts sants també han fet notar, cosa que s'ha atribuit des de St. Ignasi de Loyola (1491 - 1556) a St. Antoni Maria Claret (1807 - 1870) i St. Joan Bosco (1815 - 1888), i que va afirmar públicament el P. Emiliano Tardif  (1928 - 1999) de la Renovació Carismàtica, el sacerdot és com el burret que porta a Jesús en l'entrada a Jerusalem el Diumenge de Rams, i això cal no oblidar-ho mai, perquè Jesús l'ha escollit per la seva humil condició, senzilla i pacífica, i  representant de l'instint terrenal humà que Jesús el Senyor condueix cap a la salvació i amb ell els qui els segueixen. Personalment he pensat en ocasions que Crist em va cridar al sacerdoci perquè compadit de mi em volia tenir ben a prop seu per tal de que no em perdés si fora d'aquesta proximitat m'anès allunyant i anés fent de les meves, i així, com un do per a la meva debilitat, d'aquesta manera Ell estaria sempre amb mi, guiant-me i protegint-me; desprès vaig descobrir que si no igual alguna cosa semblant ja la va expressar Sant Felip Neri (1515 - 1595): "Senyor queda't sempre amb mi i no em deixis, que sinó aquest teu servent en faria una de grossa".  I és que la humilitat, junt amb l'amor, és la base de tota la relació amb Déu i el veritable sentit de la vida. Cal tenir-ho sempre present, no oblidar-ho mai. 

L'art de Santa Cecília: cantar a Déu de tot cor

La música, els cants i les dances tenen, com moltes altres activitats humanes, un origen religiós. El primer exemple conservat és un himne hurrita de cap al 1500 aC. I seguiren essent preferentment religiosos durant mil·lennis, i no és fins fa pocs segles que la música no sacra tingué una ample autonomia i acceptació com tal. 

Aquest tant destacat aspecte humà està sota el patronatge de Santa Cecília (180 - 230) una verge i màrtir romana, segons sembla pels sons celestials que es sentiren en la seva execució, anunciant la seva victòria sobre les forces del mal, com una mena de palma sonora en el seu honor. 

I el cert és que les millors músiques i cançons han estat, i encara ho són, les de tipus sacre, i molt especialment, però no exclusivament, les cristianes, i amb un destacat paper en elles de les catòliques, dominant durant els dos mil·lennis de l'Era Cristiana, sense per això tenir en menys les grans aportacions de les Esglésies orientals, ortodoxes i protestants, que també hi han contribuit amb el seu propi estil de lloança al Creador de tot, fet home en Jesucrist per revelar-se Ell mateix i salvar-nos. 

Històricament el més important i decisiu en l'evolució no sols de la música sacra sinó de tota  ellaen general  fou el cant gregorià, anomenat així per Sant Gregori Magne, Papa entre els anys 590 - 604, que recopilà himnes de la salmodia antifonal del s. IV i de l'Schola Cantorum de Roma del s. V, del cant anomenat romà, tot i que el seu desenvolupament fou a partir del segle VIII, quan el Papa Sant Gregori II (715 - 731) li donà un nou impuls, cosa que reafirmà encara més el nom "gregorià", i sobretot a partir del 754 en temps del Renaixement carolingi quan el cant litúrgic romà antic es barrejà amb el cant gal·licà. i Carlemany (768 - 814) amb la seva autoritat l'imposà en els seus dominis, com a part d'una sèrie de reformes eclesiàstiques amb ressonància civil, com l'adopció de l'Era Cristiana. I un altre pas decisiu per a la música i fins per a l'intel·lecte humà, amb una nova comprensió del pas del temps més acurada, a la que van contribuir en la mateixa època els rellotges de torre que van començar a ser comuns a les esglésies, fou la polifonia, sorgida en un ambient eclesiàstic allà pel segle XIV, igual que a invenció per eclesiàstics de la notació moderna de les partitures a partir del s. XI i altres. És molt el que la música, fins i tot l'actual, li deu a l'Església Catòlica, que l'ha usat sempre de forma preeminent.   

Algunes mostres de cant religiós cristià d'ara poden ser les 8 que he seleccionat, de tot el món: 

1 - Quan envieu el vostre alè, cant de Missa 

https://youtu.be/gC0xqOZAsVA

2 - I si vivim, cant de Missa, When we are living (2011) 

https://youtu.be/NKImco_1SWM

3 - Si creiem que és vivent, cant de comunió a Missa (2018) 

https://youtu.be/yt4-OBNPsPM

4 - Cant cristià de la Kabilia, Iyaw a necnut 

https://youtu.be/NiDUclgAMgA

5 - Cant cristià d'Algèria per Saliha l'oranesa, Safani min el khatia

https://youtu.be/pOhlHTf2OUw

6 - Resistiré (2020), coreografia de les Missioneres Dominiques de l'Anunciata de Lleó

https://youtu.be/sFDPpOhTr2U o be https://youtu.be/f-4cpyduLIU

7 - Jerusalema challenge (2020) de les Missionary Sisters of the Precious Blood de KwaZulu-Natal, Sudafrica

https://youtu.be/_9RzWPlA35A

8 - Krist Do Raja Kanae, festa de Crist Rei a la Índia (2024)

https://youtu.be/XudPE7UxI2E

I és que com s'ha dit des de ja fa molt temps la bellesa musical és un dels més forts indicis, gairebé proves, de que Déu existeix. I per nosaltres és l'expressió de la nostra alegria per la trobada amb Déu i per la seva bondat, amor i dons, el primer dels quals i base de tots els altres és el de la vida, com a convidats a la seva Creació. 

Música i cançons del món

Música de qualitat

Tot i que sóc un negat pels estudis musicals i no entenc el pentagrama ni les partitures, i que tampoc indentifico bé les notes, sempre m'ha agradat molt la música, sobretot la clàssica, però també l'ambiental, la instrumental, el jazz amb la seva sensació d'intimitat, i la música en general quan transmet sentiments. És com si t'obrís un món diferent i en moltes coses millor, ple d'encís i fins de misteri. I tot i que aquest món m'apassiona i m'intriga, tampoc tinc gaire bona oïda musical i no canto massa bé, i tampoc sé tocar cap instrument musical (1). Això em fa aquest món encara més enigmàtic i especial, que em supera i m'atrau, determinades melodies o ritmes m'evoquen emocions i sentiments molt especials i indescriptibles, però agradables i confortants a més d'acompanyar i distreure. Faig una selecció d'aquest tipus de música suggeridora i que m'encanta oïr, ja sigui per distreure'm, per aserenar-me per compensar dies durs, per animar-me o per somniar . El cert és que en gaudeixo molt, però a l'estil d'un nen admirat al descobrir un nou món desconegut i interessant. En aquesta selecció deixo de banda de moment la música religiosa, a la que per la seva importància li dedicaré una entrada a part.  

Música, cançons i dances de la dinastia xinesa Tang (618 - 907)
https://www.youtube.com/watch?v=4iF6XJWEcog

Greensleves (s. XVI) - popular anglesa 

Canon (1680) -   Pachelbel 

Aria de corda en G (1720) -  Bach 

Concerts de Brandenburg (1721) -  Bach 

Les 4 estacions (1723) - Vivaldi 

Sonata per a dos pianos K 448 (1781) - Mozart 

Marxa turca (1784) - Mozart

Petita serenata nocturna (1787) - Mozart 

Sonata 16 K 545 (1788) - Mozart 

Simfonia 40 (1788) - Mozart 

Quinta Simfonia (1808) - Beethoven 

Per a Elisa (1810) - Beethoven 

Nocturns (1827 - 1845) - Chopin 

Obertura de Guillem Tell (1829) - Rossini 

Marxa Radetzky (1846) - Johann Strauss Sr 

Cavalleria lleugera (1866) - Von Suppé 

El bell Danubi blau (1867) - Johann Strauss Jr 

Carmen (1875) - Bizet 

Peer Gynt (1876) - Grieg 

El llac dels cignes (1877)  - Txaikovski (2)

https://youtu.be/km3XRd3r7to 

Aloha 'Oe (1878) - Lili'uokalani 

Sobre las olas (1888) - Juventino Rosas 

Clar de Lluna (1890/1905) - Debussy 

El trencanous (1892) - Txaikovski 

Simfonia del Nou Món (1893) - Dvorak 

El vol del borinot (1900) - Rimsky-Korsakov 

Hava Nagila (1918) - popular jueva 

Rhapsody in Blue (1924) - Gershwin 

Bolero (1928) - Ravel 

Lili Marleen (1939) - Hans Leip, Norbert Schultze i Lale Andersen 

Concierto de Aranjuez (1939) - Rodrigo

In the Mood (1940) - Glenn Miller 

Kangding qingge (Paomao liuliude shanshang, tradicional de Sichuan, popular 1940s)

https://youtu.be/3ZDqP7VSXLQ

Pora v put' dorogu (1945) - V. Solovyov-Sedoy i S. Fogelson 

Podmoskovnye vechera (1956) - V. Solovyov-Sedoy i M. Matusovsky 

Second Waltz (1956) - Shostakovich 

Adagio d'Albinoni (1958)  - Remo Giazotto 

Hawaiian paradise (1963) - Al Caiola

Pájaro chogüi (1975)  - Rigo Tovar 

Balada per Adelina (1977) - Richard Clayderman 

Chinese garden (1999) - Richard Clayderman i Shao Rong 

Paradís hawaiià, Al Caiola

https://www.youtube.com/watch?v=aDNBr4rxsis

Al servei miitar i en altres tests psicològics que em van fer sempre sortia entre les conclusions "grans aptituds per a la música" quan conec que no tinc una oïda afinada, ni bona veu, ni coneixements del tema, però si una gran afició a la bona música, que ronda entre l'aspiració, el reconeixement i l'alegria. Per exemple un dels meus programes favorits de la TV, tot i que no el vaig poder veure gaire sovint, era "Jazz entre amigos" (1984 - 1991), pel seu ambient intimista, nostàlgic i sentimental, suau i nocturn, com de recer, que era presentat per Juan Claudio Cifuentes (1941 - 2015) i Javier Díez Moro (1951). Aquesta delicadesa i sensibilitat m'eren un descans, amb la seva individualitat, discreció i com resignació, d'una estètica en estil poètic. Però en general el meu amor per la música és unidireccional com oient i diletant, no com a practicant o participant. (3)

(1) Al meu pare li feia il·lusió que aprenguès a tocar un instrument, per això de nen m'en va comprar, sempre de joguina, diversos, com un violí, una harmònica, un xilofó, un acordió, guitarra i altres, alguns em van impressionar més com una trompeta de relluents daurats i algun altre, però cap el vaig saber tocar bé, a no ser a nivell infantil, i la cosa va acabar en no-res. Però el meu pare era molt amant de la música clàssica en general i dels compositors russos en concret (Mussorgski, Txaikovski, Rimsky-Korsakov...) i també dels Cors de l'Exèrcit Roig, així com els valsos (Danubi blau, Sobre les ones, Segon vals de Shostakovich) i això em va deixar una empremta, una afició indeleble cap aquest tipus de música, que mai m'ha defraudat si bé alguna vegada m'ha arribat a inquietar i fins asustar com "Una nit en el Mont Pelat" de Mussorgski . 

(2) La marxa del Llac dels Cignes de Txaikovski és una de les que sempre m'ha agradat més, junt amb la marxa del Trencanous del mateix autor, i molt especialment un fragment que trobava especialment del meu gust, com molt acompanyant i expressant els meus sentiments, i l'escoltava molts cops i especalment quan em semblava que ho necessitava, i vaig quedar molt sorprès quan una meva tieta que sabia de música quan li vaig dir em va comentar "saps que aquest tros que t'agrada tant és just quan apareix el cisne negre?". 

(3) Des de l'any 1986 també vaig assistir molt sovint al Festival de Música de Cantonigròs, amb els seus participants estrangers. La unió de música, cançons i dances tradicionals i típiques de diversos països i de l'ambient internacional era doblement atractiu per a mi. Fins i tot a casa vam acollir participants, dos en cada ocasió, poloneses el 1986, sueques el 1987, poloneses el 1989, turcs el 1990 i hongaresos el 1991, i també vam acompanyar i tenir moltes activitats conjuntes amb unes txeques l'any 1996. Van ser uns temps i uns records molt bonics. 

El bonic so del món

El so del món és més interessant quan tracta de fer l'experiència de l'amor i comunicar-la

La música, les cançons i fins i tot la dansa, igual que tot l'art, van tenir un origen religiós, però amb el temps es van anar independitzant i fent-se també amb motius socials i personals. 

La música és junt amb els aromes, sobre tot els inusuals, les olors per molt temps no sentides,  allò que més records evoca i havent arribat ja als 70 anys de vida per un do de Déu, en aquests dies nostàlgics dels que ja han deixat aquest món i han partit cap a l'altre.

Algunes cançons que a mi em porten bon records, tant per la melodia i el contingut com, encara més, pels temps de joventut en que les vaig viure i les experiències i sentiments que hi vaig associar; el primer factor és objectiu i menor, el segon és subjectiu i major. Per això potser no a tothom li suscitarà el mateix que a mi, en faig només una petita mostra.

La majoria d'aquestes cançons parlen de l'amor, de l'amor humà, la qual cosa està molt bé sempre que respongui a la pròpia vocacíó de casar-se i formar una família i es faci segons la voluntat de Déu. La Bíblia parla en molts llocs de l'amor humà i el llibre del Cant dels Cants usa la metàfora de l'amor d'una parella, ell i ella, per parlar de l'amor de Déu i l'amor a Déu, perquè Déu és Amor. I naturalment a Déu se li demostra amor estimant-lo en el proïsme, els altres que ens posa en el camí de la nostra vida fent-nos coincidir en el temps i l'espai. 

1955 Only you (and you alone) - The Platters
         Historia de un amor - Libertad Lamarque  

1956 Second Walz - Dimitri Shostakovich 

1957 Diana - Paul Anka 
         El reloj - Roberto Cantoral

1958 Adagio d'Albinoni - Remo Giazotto 

1959 Oh! Carol - Neil Sedaka 

1960 Las cintas de mi capa (1)

         Quiereme siempre - Estela Raval y los 5 Latinos 

https://youtu.be/wX5VcXJCvXE?t=14

1961 Legata ad un granello di sabbia - Nico Fidencio 

https://youtu.be/9hxg3B-1OsA

1962 Tous les garçons et les filles - Françoise Hardy
          Where have all the flowers gone? - Pete Seeger

          J'entends siffler le train - Richard Anthony

          Corazón contento - Palito Ortega   

https://youtu.be/XPkBMqehr5k?t=4

1963 Be my baby - The Ronettes (2)
         All my loving - The Beatles 

         Les vendanges de l'amour - Marie Lafôret 

1964 Downtown - Petula Clark

         Tu serás mi baby - Les Surfs (2) 
         La última noche que pasé contigo - Eydie Gormé i Los Panchos
         And I love her - The Beatles

         L'eternitat - Guillermina Motta    

https://youtu.be/SBgKkeNGvP4

1965 Norwegian Wood / Drive my car / You won't see me/ I'm looking through you - The Beatles
         California dreamin' - The Mamas and the Papas 
         California girls - The Beach Boys

         Il mondo - Jimmy Fontana

         Tema de Lara - Dr. Zhivago   

1966 Eleanor Rigby - The Beatles

         Mis manos en tu cintura - Salvatore Adamo   

1967  Penny Lane - The Beatles 

          You don't have to say you love me - Dusty Springfield

          World - Bee Gees 

(anar al minut 2.55 o si està actiu clicar B - Mundo en el vídeo)

https://youtu.be/HbNRXo1Jeqk?t=180

 

1968  Mundo - Gelu (3)
          Those were the days - Mary Hopkin

          Comment te dire adieu - Françoise Hardy 

https://youtu.be/ozCoq4osSwk?t=4

1969 Tu amor, mi amor - Fórmula V

          Raindrops keep fallin' on my head - B.J. Thomas  

          I'll never fall in love again - Bobbie Gentry / Dionne Warwick 

https://youtu.be/qdhln5lvRN4?t=2

1970 Don Juan - Los Mismos
         Quiero abrazarte tanto - Victor Manuel (4)

         Te quiero, te quiero - Nino Bravo
         Close to you - Carpenters   

https://youtu.be/ljQHoMOKobA

1971  Rose Garden - Lynn Anderson

          Another day - Paul McCartney 
          Butterfly - Danyel Gerard 
          Mamy Blue - Pop Tops

          Chirpy chirpy cheep cheep - Middle of the Road    

1972 Música eres tu - Trébol

         Popcorn - Hot Butter 

         Top of the World - Carpenters

         Without you - Harry Nilsson (5)  

https://youtu.be/dxEN98r5vio

1973 Tie a yellow ribbon round the ole oak tree- Tony Orlando and Dawn 
         Killing me softly with his song - Roberta Flack 
         Crocodile rock - Elton John 
         Kodachrome - Paul Simon 
         Yesterday once more - Carpenters

1974 Waterloo - Abba        

1975 Rio de ausència - Maya 

         Lluna llena estival - Maya (Rosa Maria Lobo)

         El cucut - Esquirols

         Ding-a-Dong  - Teach In

         Y te vas - José Luis Perales  

https://youtu.be/yYTJaPu9iGM

1976 Torn between two lovers - Mary McGregor 

1977 Si tu me dices ven - Los Panchos

         Yes Sir, I can boogie - Baccara 

         Sorry, I'm a lady - Baccara
         Stayin' alive/ Night fever/ How deep is your love - Bee Gees 

          

1978 Solo tu - Matia Bazar 
          Cara de gitana - Daniel Magal 

          Poco a poco me enamoré de ti - College

          Y.M.C.A. - Village People (6)

          Stumblin' In - Chris Norman i Suzi Quatro 

          You're the one that I want - John Travolta i Olivia Newton-John   

1979 Solo pienso en ti - Victor Manuel 

         Gloria - Umberto Tozzi 

         Que no - Pedro Marín
         Me llamas - José Luis Perales

         In the Navy - Village People

1980 Corazón - Alfonso y Cristina (7) 

         9 to 5 (Morning Train) - Sheena Easton 

         Pasaba por aquí - Luis Eduardo Aute 

         Me voy pa'l pueblo - Los Panchos 

         Santa Lucia - Miguel Rios

         Fame - Irene Cara  

1981 Será porque te amo - Ricchi e poveri 
         Hands up (Give me your heart) - Ottawan

         M'inamoro de te / Sarà perché ti amo - Ricchi e Poveri  

1982 Me colé en una fiesta - Mecano

         Words (don't come easy) - F.R. David
         Pick up the phone - F.R. David 
         Do you really want to hurt me? - Culture Club  

1983 Un paso adelante - Emilio José 

https://youtu.be/xtPpcyy96Mk?t=1

1984 Yo no te pido la Luna - Daniela Romo (8) 

          I just called to say I love you - Stevie Wonder  

1985 D'amagat t'estimo - Santi Vendrell

 https://youtu.be/hX5IDvIHLH8

1986 ¿A quien le importa? - Alaska y Dinarama 
         Voyage, voyage - Desireless 

1991 Secret love - Bee Gees

         Désenchantée - Mylène Farmer   

Altres: Yo te diré (1945) de Nani Fernández, Alma, corazón y vida (1957) de Los Panchos, Ticket to ride (1965) de The Beatles, L'important c'est la rose (1967) de Gilbert Bécaud, L'amour est bleu (1968) de Paul Mariat, Mrs Robinson (1968) de Simon & Garfunkel (9), La vida sigue igual (1969) de Julio Iglesias L'orage (1969) de France Gall, Ti amo (1977) d'Umberto Tozzi, Gloria (1982) interpretada per Laura Branigan, Toi plus moi (2008) de Grégoire (10)...  

Però la majoria de les afirmacions més intenses d'aquestes cançons ("ho ets tot per mi", "sense tu no puc viure", "tu has sigut principi i final", "ets el més gran de la meva vida", "t'adoro vida meva"...) només de forma exagerada o al·legòrica - com la presència de Déu en la nostra vida a través de l'altre, en qui en veiem un instrument enviat a la nostra vida per Ell o fins un petit reflex o guspira seu - es poden aplicar a l'amor humà, i estarien molt més ben aplicades si es dirigissin directament a Déu. 

(1) Al col·legi La Salle Manlleu la vam aprendre a classe quan feia 4t de Batxillerat el curs 1967-68 i em va impressionar, com un descobriment de l'amor. 

(2) Tant la versió original d'unes cantants nord-americanes com la versió en castellà un any posterior d'un grup de Madagascar que triomfava a Europa.

(3) La versió en castellà del World (1967) dels Bee Gees, però amb temàtica diferent i més seriosa 

(4) Aquesta cançó la tocaven molt per la ràdio l'any 1979 quan feia el servei militar al CIR de Marines i la sentiem sovint al cotxe 

(5) Quan s'escoltava molt aquí era l'any següent, el 1973, aquell que a l'abril vam fer un viatge de 15 dies per Europa 

(6) En aquella època la veia tant sols com una cançó animada d'un grup patriòtic nord-americà que cantava els valors del seu pais, com per altra part opinaven la majoria de la gent llavors, sobretot els joves. No sé els altres però jo no jutjava i hi veia un policia o un capità de navili negre, un militar de terra o de la marina, un cowboy, un treballador de la construcció, un motero i un gran cap amerndi, i a més que parlessin de la Young Men's Christian Association i de la Navy o d'anar a l'Oest em semblava bé. Igual em va passar amb My sweet lord (1970) de George Harrison ja que en aquella època l'estrofa final que canvia tot el seu sentit, o no hi era o no l'emitien, i creia que era una cançó religiosa cristiana.   

(7) Versió en castellà adaptada de la popular alemanya Muss i denn. 

(8) Tant aquesta versió en castellà com l'original italià de Fiordaliso Non voglio mica la luna s'escoltaven molt i la lletra, tot i que semblant, era diferent.

(9) Pel ritme i per la pel.lícula El graduado (1967), que havia vist quan era un noi i que semblava el triomf de l'amor, en tenia un bon record, i com que amb el poc anglès que llavors sabia sí que entenia "Jesus loves you more than you will know" i "God bless you", tot i que havia llegit que els dos cantants eren jueus creia que era una simpàtica i amable referència al Cristianisme. Però si bé hi ha films que quan els tornes a veure ja de gran es mantenen o guanyen fins i tot, també n'hi ha que perden, i en ocasions molt, i quan molts anys desprès aquesta peli la vaig tornar a veure me'n vaig adonar que era un disbarat total i que la cançó era com a mínim irònica o pitjor, i que tot`el conjunt era una gran pressa de pèl, per no dir fet amb mala intenció. Però la incloc en el suplement perquè quan no sabia be de que anava i no entenia el que la cançó deia, i més en el context, m'agradava força. Es el perill de deixar-se portar confiant massa en que les coses són bones i en general es va en bona fe. Ara no sé si de la cançó, perquè de la pel·lícula no, hi ha res encara acceptable, aprofitable. Per això tothom, però sobretot els nois, necessita un guia fiable i segur que l'orienti.    

(10) Aquest bonic soroll mundà està bé sempre que no predomini i no sigui un obstacle per al silenci que ens permet escoltar a Déu i el que ens vol dir. Però també cal tenir cura des d'un punt de vista humà perquè tant el ritme com sobretot les lletres ens poden modelar, quan som nens i joves i per tant inexperts, i com les pel·lícules ens poden donar una idea equivocada de les relacions sentimentals. 

La vida humana retratada

Unes quantes pel·lícules, agrupades per temàtica: 

1. Déu ens vol feliços i contents: 

On the town (1949)

The Lavander Hill mob (1951) 

Singin' in the rain (1952)

Les vacances de M. Hulot (1953) 

Gentlemen prefer blondes (1953)

How to marry a millionaire (1953) 

Mon oncle (1958)

I soliti ignoti (1958) 

Pillow talk (1959)

Lover come back (1961)

It's a mad, mad, mad, mad World (1963) 

Man's favorite sport? (1964)

Send me no flowers (1964) 

Le gendarme de Saint-Tropez (1964) 

Le gendarme à New York (1965) 

Three on a coach (1966)

Playtime (1967)

The party (1968) 

Trafic (1971) 

Grease (1978)

Chechechela, una chica de barrio (1986) 

Much ado about nothing (1993)

2. La vida és un viatge i Déu sovint ens posa en moviment:

On the beach (1959) 

Those magnificent men in their flying machines (1965) 

2001: A space odyssey (1968) 

Planet of the apes (1968) 

If today is tuesday, tha must be Belgium (1969)  

Out-of-towners (1970)

Dersu Uzala (1975)

The Silk Road (1980)

The gods must be crazy (1980)

The right stuff (1983) 

Out of Africa (1985)

Gorillas in the mist (1988)

Apollo 13 (1995) 

Titanic (1997)

Seven years in Tibet (1997) 

3. La Creació parla de la grandesa de Déu 

This is cinerama (1952) 

Yokihi (1955) 

Muhomatsu no issho (1958) 

Helga: Vom Werden des menschliche Lebens (1967) 

Charly (1968) 

Al sur del Pacífico (1977) 

Cosmos (1980) 

Koyaanisqatsi (1982)

The day after (1983) 

Powaqqatsi (1988) 

L'ours (1988) 

Awakenings (1990) 

Baraka (1992) 

Rapa Nui (1994) 

Contact (1997)

Walking with dinosaurs (1999)  

Naqoyqatsi (2002) 

Die geschichte vom weinenden Kamel (2003)  

Planet Earth (2006) 

Le renard et l'enfant (2007) 

Samsara (2011) 

4. Si no ens fem com nens no entrarem al Regne de Déu: 

The wonderful World of the brothers Grimm (1962)

Fireball XL-5 (1962) 

Oliver! (1968) 

Heidi (1974) 

Little prince (1974) 

Amanece, que no es poco (1988) 

Babe (1995) 

The lord of the rings: the fellowship of the ring (2001) 

Finding Nemo (2003) 

Millions (2004)

Polar Express (2004)  

Narnia: the lion, the witch and the wardrobe (2005) 

Bridge to Therabithia (2007) 

5. La vida és una lluita, l'amor és el manament diví i Déu sempre venç:  

Monsieur Vincent (1947) 

Cielo sulla palude (1949) 

Francesco, giullare de Dio (1950) 

Journal d'un curé de campagne (1950) 

Don Camillo (1952) 

Tokyo monogatari (1953) 

Father Brown (1954) 

Le dialogue des carmélites (1960) 

The World of Suzie Wong (1960)

West Side story (1961)

The breakfast at Tiffany's (1961)

The misfits (1961) 

The reluctant saint (1962) 

A kind of loving (1962) 

Days of wine and roses (1962)

The cardinal (1963) 

Becket (1964) 

The agony and the ecstasy (1965) 

A man for all seasons (1966) 

Valentin Katajews chirurgische Eingriffe in das Seelenleben des Dr. Igor Igorowitsch  (1967) 

Barefoot in the park (1967)

Guess who's coming to dinner (1967) 

Ma nuit chez Maud (1969) 

Love story (1970) 

En kärlekshistoria (1970) 

Le genou de Claire (1971) 

Jesus of Nazareth (1977) 

Moskva slezam ne verit  (1979) 

Cannery row (1982) 

State buoni, se potete (1983) 

Teresa de Jesús (1984) 

Chechechela, una chica de barrio (1986) 

Babettes gaestebud (1987) 

To kill a priest (1988) 

Romero (1989) 

The wedding banquet (1993)

L'odeur de la papaye verte (1993) 

The joy luck club (1993) 

Faustyna (1994) 

Fuori dal mondo (1999) 

Molokai: the story of father Damien (1999)  

Padre Pio (2000) 

Papa Giovanni - Ioannes XXIII (2002) 

The Passion of the Christ (2004)

Hotel Rwanda (2004)

Le chiavi di casa (2004) 

Joyeux Noël (2005) 

Shooting dogs (2005)  

Die Grosse Stille (2005)

Apocalypto (2006) 

Letters from Iwo Jima (2006) 

Chiara e Francesco (2007) 

Vision: Aus dem Leben der Hildegard von Bingen (2009) 

Saint Charbel (2009) 

Popieluszko. Wolnosc jest w nas (2009) 

Des hommes et des dieux (2010) 

Preferisco il paradiso (2010) 

La última cima (2010)  

Duns Scotus (2011) 

There be dragons (2011) 

October baby (2011) 

Un amour de jeunesse (2011) 

For greater glory: the true story of Cristiada (2012) 

Mary's land (2013) 

Un Dios prohibido (2013) 

Tokyo kazoku (2013) 

Se Dio vuole (2015) 

Ben-Hur (2016) 

Silence (2016) 

The case for Christ (2017) 

Unplanned (2019) 

El beso de Dios (2022) 

Libres (2023) 

Libera Nos (2024)

Notes:  En anglès els noms dels títols de llibres i pel·lícules es sol posar amb quasi tot amb majúscules inicials, aquí he preferit escriure-ho com en una frase normal. Les seleccionades són sols una mostra i algunes podien enrtrar en dues o més categories i m'he decidit per una. No totes les he vist, sobretot les més modernes, per això en aquests casos parlo per referències.  

Reflexionant sobre el món

"Der Wanderer über dem Nebelmeer" (1818) de Caspar David Friedrich (1774 - 1840)

Vivim en una lluita mundial que no és política ni ideològica sino espiritual: la del Be contra el mal 

Si l'home només és un animal evolucionat, la societat humana es pot tractar per part dels poderosos com una mena de granja, com ja va dir clarament George Orwell (1903 - 1950), desenganyat desprès de visitar la U.R.S.S. i veure la seva realitat, en la seva obra "Animal Farm" (1945), en la que desprès d'expulsar en una revolució als seus amos humans, és a dir més que ells, els mateixos animals crean un govern propi, dirigit pels seus líders revolucionaris, que ben aviat, sinó ja des del principi, és molt pitjor que el govern humà anterior, molt més moderat. El que es produeix en la granja animal autogovernada és una tirania brutal, que usant els mateixos lemes de l'aixecament produeixen una distopia total, tenint-los molt més enganyats, controlats, abusats i explotats que mai. 

I és que com deia Marx (1818 - 1883), en una de les seves poques aseveracions encertades, "Avui dia tota ideologia política està fortament prenyada del seu contrari", és a dir evoluciona clarament cap a just al contrari d'allò com es presenta i que pretén ser, dit d'altre manera a la manera dels fraus i de les estafes, usant la mentida, i dissimulant i amagant les seves veritables intencions, o senzillament resultant que per la seva pròpia naturalesa dinàmica acaben establint justament allò que deien combatre. 

De fa 50 anys ençà, la societat espanyola ha perdut centenars de llibertats que abans tenia. S'han guanyat unes quantes llibertats molt minoritàries i discutibles, que han estat esbombades per governs i mitjans de comunicació, i per cada una d'elles se n'han perdut centenars, fins aquell moment disponibles per a la població. La llei animalista n'és un bon exemple i n'hi ha desenes més. La gent del carrer ha estat progressivament cada cop més controlado i restringida, fins en coses mínimes i fins en la seva privacitat, segons la delirant idea "el privat és públic" que implica que "el públic és privat", ja que iguala a totes dues esferes. 

Un conegut meu ja difunt que va viure els anys 60s, 70s i 80s amb la transició política a Espanya, al cap de unes dècades va constatar "Aquells que llavors es manifestaven als carrers amb pancartes i crits de "Llibertat!", exigint més llibertat per a tothom, són els mateixos que ara que ja estan en el poder la restringeixen tant com poden, imposant lleis, prohibicions, obligacions, reglaments, controls i normes per a tot". 

Un altre, un activista polític per la democràcia amb el que vaig tenir diverses converses a principis dels anys 70s i del que no sé que se n'haurà fet, estava convençut, i em deia, que quan arribés la democràcia això seria una mena de paradís terrenal, en el que tothom seria tractat amb justícia, podria realitzar-se plenament i podria viure una vida segura i feliç, en un món per fi honest i en que el govern es preocuparia dels seus ciutadans vetllant pel seu benestar i es faria no el que volguessin els dirigents sinó la voluntat de la gent; avui dia suposo que estaria horroritzat veient que tot ha sortit justament a l'inrevés del que pretenien i creien ingenuament, el mínim que pensaria seria que se'ls va enganyar i traïr per part dels polítics, però crec que es deuria desilusionar pocs anys després, com a molt a principis o mitjans dels 80s. 

I és que com s'ha constatat repetidament, "La Revolució devora els seus propis fills", cosa que s'ha vist i demostrat en les Revolucions Francesa de 1789 i Russa de 1917, i que ha passat en pràcticament totes excepte en l'Americana de 1776, portant als pitjors crims, excessos, brutalitats, lluites, purgues i guerres civils i exteriors a gran escala, i instaurant quasi sempre tiranies com les de Napoleó i Stalin, quan no degenerant en veritables genocidis contra el mateix poble que diuen defensar com les massacres de la Vendée 1793, el regnat del Terror a França 1793-94, el Holomodor a Ucraïna i altres regions de la Unió Soviètica el 1932 - 34, la Gran Fam a Xina de 1958 - 62 provocada per la política del Gran Salt Endavant de Mao, la Revolució Cultural a Xina del 1966 a 1969/76, també obra de Mao, o el genocidi de Cambotja 1975 - 79, pel delirant règim comunista dels Khmers Roigs, provocat per idees dements i una aplicació terrorífica per part de Pol Pot, Khieu Samphan i altres amb un incomprensibles suports exteriors; en realitat tots els genocidis han estat revolucionaris, sortits de canvis totals i sobtats de la societat en que han ocorregut, i guiats per la idea de fer una societat millor, trencant l'experiència de segles d'evolució natural de la societat. "Les revolucions com les guerres destrueixen en un moment el que a les societats els hi ha costat molts segles construir" es diu, i el simpatitzant i afrancessat Goya (1746 - 1828) afirmava "El somni de la raó produeix monstres" i ho pintava tenebrosament com quasi tots el seus quadres del seu posterior desengany. I un revolucionari francès destacat que per la seva intel·ligència i habilitat va aconseguir sobreviure i fins reeixir en aquells trasbalssos, afirmava desprès de forma nostàlgica quan ja n'havia vist els resultats a curt, mitjà i llarg termini "Qui no ha conegut la vida abans de 1789 no sap el que és la dolçor de viure" i alguns diuen que amb la seva visió de la realitat tal com és, volia dir "i ja no ho coneixerà en endavant", retraient-se el que havien fet, com si 1789 hagués sigut el gran trauma que havia corromput i amargat el món, com una mica per l'estil, en un altre grau i àmbit, el 1968 ho va ser per Occident, quan el maig d'aquell any uns joves universitaris francesos es van rebel·lar contra un estat de coses que només uns pocs anys desprès ja els devia semblar idíl·lic en comparació a les noves situacions. I és que com es diu d'algunes medecines, aquests esclats, "arreglen una cosa, si es que ho fan, i n'espatllen 5 o 6". El millor consell: "Si funciona raonablement bé, no ho toquis" perquè volent millorar-ho el que aconseguiràs serà espatllar-ho, i els suposats progressos conduiran a retrocessos, avançant sí, però cap avall i cap enrera. 

Com sortia en més d'un episodi de la sèrie de televisió britànica "Yes, Prime Minister" (1986 - 1987) si el primer ministre havia de fer una declaració revolucionària sortia  davant la TV molt ben vestit, elegant, amb corbata, i rodejat de símbols conservadors en el seu despatx, i si havia de fer una declaració molt conservadora ho feia vestit de forma molt més informal i rodejat de símbols progressistes en la taula i en les parets visibles. I això no era espontani, el propi primer ministre ho deia i ho feia preparar així, amb la plena conformitat i aprovació dels seus assesors i col·laboradors, que també li ho suggerien o li ho insinuaven, o com a mínim li ho recordaven si per un cas se'n oblidava.  

En dues ocasions els Estats Units han decidit no escollir una dona com a presidenta, el 2016 i el 2024, i a més són les úniques vegades en que una dona s'hi ha presentat en tota la seva història, perquè els Estats Units són un matriarcat, cosa que ja se sap des de força abans de que ho afirmés Alexis de Tocqueville a "De la démocratie en Amérique" (1835), i les dones no accepten que una altra dona les mani. I si això és així, una dona podrà ser presidenta dels EE.UU. quan aquests deixin de ser un matriarcat. 

Les coses no sempre són, y sovint no solen ser, el que aparenten i moltes vegades les veritables intencions s'amaguen presentant-se com justament el seu contrari, perquè com va dir el polític nord-americà Huey Long (1893 - 1935), assassinat en un confús incident, "Sí, a Amèrica triomfarà el feixisme, però aquí li diran antifeixisme"

Malgrat les ideologies imperants i oficials, la societat segueix funcionant perque la immensa majoria de la gent segueix veient les coses com abans i vivint segons les idees i valors de sempre, que són els que permeten funcionar amb normalitat i viure una vida més o menys sana, treballadora i eficaç, ja que si la majoria fes cas a les ideologies polítques que es volen imposar, està clar que senzillament no funcionaria ja que no són ni útils ni pràctiques ni intel·ligents ni realistes. I que ni els mateixos governants i ideòlegs de partits que les volen imposar se les acaben de creure, o millor dit les consideren només una ficció convenient als seus interessos d'enginyeria social, es veu és que sempre que els hi convé retornen explícitament o implícitament, directament o indirectament, a les concepcions tradicionals i assenyades, aquelles racionals i lògiques, per no haver de fer front a les incoherencies i contradiccions dels seus sistemes inviables. Per exemple, afirmen que l'ésser humà és bàsicament un animal, evolucionat però animal, sense diferències amb els altres animals, als qui paradoxalment protegeixen més que als propis humans, per exemple en el seu benestar, i ho afirmen amb tot desvergonyiment, com en el projecte que els pobles sense ambulància han de tenir-ne una de veterinària tot i que no en tinguin d'humana, o en la protecció dels ous de les àguiles i moltes altres espècies i la barra lliure en l'avortament humà. Però a part d'aquest absurd surt la contradicció essencial quan parlen d'espècies animals invasores i les combaten per preservar la identitat ecològica d'un país, cosa que de cap manera es permetria dir en el cas de l'animal humà, que pel que sembla és una excepció única, sense que es digui per quin motiu ni perquè s'estableix, a no ser la voluntat dels veritables poders del món, sobretot econòmics però també ideològics i polítics, veritables poders en les ombres, que no són votats i escollits, que segueixen fent directrius mani qui mani, i que molt sovint s'amaguen sota allò que aparentment és el seu contrari per tal de dissimular millor. 

A Grècia vaig conèixer l'any 2019 a un senyor que havia sigut primer un destacat actvista i desprès un alt càrrec del partit socialista Pasok, que em va explicar com es va anar desenganyant cada cop més amb el pas dels anys i veient les consignes i els resultats reals, fins anar-se'n distanciant tant en la teoria com en la pràctica, dimitint finalment de tots els seus càrrecs i deixant el partit. "Me'n vaig adonar que la suposada política progressista que feiem no ho era de progressista sinó reaccionaria, com si volessim conduir a la societat grega a èpoques passades i afortunadament ja superades, fent-ho a base de suposats avenços que en realitat eren retrocessos, i que tot i que ho feiem veure, en el fons no sortien d'una voluntat popular ni d'un desig de progrès sinó de directrius i consignes de les èlites socioeconòmiques i politiques, ocultes al gran públic i que només començaves a albirar-les quan arribaves als llocs més alts del partit o a ser propers a ells, com en el meu cas. Amb el domini total de la politica, l'economia i els mitjans de comunicació, es feia el que aquests poders secrets, que no tenien cap responsabilitat ni havien de donar comptes a ningú, decretaven en cada situació i s'havia de fer el que ells proposaven tot i que fos diferent del que ells mateixos havien dictat uns anys abans i tot i que un veiés que allò no anava enlloc i era un disbarat, no s'admetien crítiques ni discrepàncies de la línia oficial de moda, tot i que fos diferent a l'habitual fins llavors i fins i tot ni que anés contra el sentit comú. Però el que em va decebre més va ser comprovar que les nostres suposades polítiques ultraprogressistes en realitat no en tenien res de progressistes, que el que feiem en realitat no anava gens en contra dels veritables prínceps d'aquest món, els autèntics amos i actors principals de tot, sinó que el que feiem senzillament amb el nostre activisme i les nostres polítiques era atacar a la classe mitjana del país, empobrint-la, controlant-la i marginalitzant-la de la vida sociopolítica i econòmica, i que anavem creant un món de cada cop més pobres en nombre i més sense recursos, i un món de rics cada cop més rics. Al anar-ho descobrint molts ens vam sentir enganyats, alguns van témer perdre els seus privilegis i van seguir a desgana i essent interiorment crítics i potser fins intentant paliar des de dins les barbaritats que es proposaven a la gent del carrer, al poble grec, que va patir moltíssim en la crisi primer financera i desprès econòmica, primer nord-americana i desprès mundial, a partir de 2008, amb polítiques de la UE que el que realment van fer va ser estendre, agreujar i perpetuar la crisi, ja que tots els remeis que proposaven eren contraindicats i contraproduents. I a més les imposaven sense contemplacions i amb una gran brutalitat, no tolerant cap crítica ni resistència, així va passar amb el referèndum del 2015 en que la població grega va rebutjar abrumadorament les condicions de rescat decidides per la direcció de l'UE, i el Pasok estava en contra de la realització del referendum, cosa que si encara hi hagués estat m'hagués fet sortir-ne immediatament, però ja l'havia abandonat uns anys enrere. I que va fer la UE davant d'això, doncs la canallada realment bestial d'endurir encara molt més les condicions, fent-s'ho pagar a tot el poble en general i a la classe mitjana en particular, castigant-los per haver-se atrevit a resistir-se i demostrant que la voluntat popular no els importava gens i que si ho feia era per anar-li a la contrària i fer-lis la guitza, perquè així veiessin com les gasten amb els qui s'atreveixen a resisistir-los i més si és públicament i democràticament. I el president llavors, el líder de l'esquerra més radical, va traír la voluntat popular i a tota la gent, acceptant just a continuació no ja les mateixes sinó unes noves condicions encara molt més dures imposades des de fora per castigar fort a la població per la seva negativa. L'únic que es pot dir és que com més a l'esquerra més a favor dels realment poderosos i més en contra de la gent a la que diuen defensar, això ja és més que ser falsos amics del poble, és ser la guineu a càrrec del galliner. És trist que sigui així però aquesta és la realitat, les veritables intencions.s'amaguen presentant-se hipòcritament com el seu contrari. Jo per això fa molts anys que he deixat la política i ara no sols no vull saber-ne res sinó que em sap greu realment tot el que vaig fer en els meus anys d'activista i de polític, perquè pensant ajudar-los en realitat vaig contribuir a perjudicar a la gran majoria. Me'n he donat compte tard, ho sento molt, però ja està fet". Una trista constatació d'haver viscut enganyat i fins traït en els seus ideals.