Déu i home

Avui és el 2n diumenge d'Advent. Els diumenges, en realitat els primers dies de la setmana encara que els calendaris moderns en les nostres terres - que en altres, no - els solen situar al final, són el Dia del Senyor, el de la seva resurrecció, fet únic en la Història de la Humanitat. Són els diumenges els millors dies de la setmana, el dia sant de cadascuna. Per això santifiquem la festa dominical anant a Missa i millor fent-ho en família, si pot ser. 

Però ara a més són diumenges d'un temps fort de l'any, l'Advent d'espera i preparació del Nadal, amb el que s'obre l'any litúrgic, a finals de novembre o primers de desembre, igual que l'any civil ho fa l'1 de gener i que l'any acadèmic ho fa pel setembre. A l'Advent som especialment conscients que el Fill de Déu ve al món i que ho fa per redimir-nos i salvar-nos, fet un de nosaltres. 

La gran pregunta de la saviesa humana: "qui és Jesucrist?" 
Quadre "L'escola d'Atenes" (1510) de Rafael Sanzio

Qui és doncs Jesucrist, el Senyor? Això ha provocat moltes discussions teològiques i filosòfiques durant molts segles, en realitat més de dos mil·lennis ja. Es diu que un ateu li reconeixia a un creient: "Vosaltres, els creients, teniu una resposta satisfactòria al misteri de Jesucrist: a més de ser un ésser humà igual que nosaltres, és també Déu i això explica el seu gran misteri. Però pels ateus el misteri és aclaparador, perquè com pot ser que un humil predicador jueu de la Palestina ocupada pels romans del segle I, que aparentment no va tenir èxit en la seva missió i que va morir condemnat, torturat i executat al suplici de la creu, el més terrible i degradant i per això reservat només als esclaus o als rebels, per les autoritats religioses i polítiques del seu temps, hagi canviat el món d'aquesta manera decisiva i irreversible amb la seva existència? Com és que la seva doctrina i el seu exemple s'hagin estés durant dos mil·lennis pels cinc continents, que molts milers de milions de persones ara mateix creguin en ell i molts altres al llarg del temps el considerin el seu salvador i redemptor? Com és que moltes de les ments més grans, humanament parlant, han cregut en ell? Com és que la seva personalitat hagi marcat no sols la vida religiosa i l'espirirualitat, sinó l'art, la vida civil, el calendari, els noms de les persones, l'arquitectura, la literatura, la moral i els costums, i fins i tot de fa segles ja tota la Humanitat es regeixi per l'Era Cristiana, comptant els anys a partir d'ell i que els diumenges siguin festius en honor i celebració seva? Aquest excepcional misteri de l'extraordinària personalitat de Jesucrist i dels seus efectes en el món és irresoluble i inexplicable per a ateus, agnòstics i seguidors d'altres religions...". Si aquesta anècdota és certa, aquest autodenominat no creient parlava i fins predicava força bé, i es podria dir d'ell que no estava lluny dels creients, tot i que li faltava donar el pas.  

És Déu! - És home! Totes dues afirmacions tenen
la meitat de la raó; la veritat és que és Déu i home

La solució al gran misteri de Jesucrist, és molt senzilla i quan es coneix es fa evident: és veritablement home però també és Déu. La saviesa humana, un cop coneguda aquesta veritat per la Revelació divina, se'n pot donar plenament compte. Podem imaginar que en el quadre de Rafael les figures centrals, les màximes, Plató (427 - 347 aC) i Aristòtil (384 - 322 aC), mestre i deixeble, estan parlant de Jesucrist.  Ells no el van conèixer, perquè van viure diversos segles abans, en un món encara pagà de llums merament humanes. Però el pintor, Rafael (1483 - 1520), que era cristià catòlic i que va viure mil·lenni i mig més tard, sí que el coneixia i podem imaginar  que els va situar en el centre del coneixement humà parlant de Jesucrist i el seu misteri. Plató està dient "És Déu!" i Aristòtil li respon "És home!" i tots dos tenen raó, millor dit tenen part de la veritat. Perquè per la fe sabem que Jesucrist és Déu i home i que ho és plenament. Aquest misteri està predit en l'Antic Testament i el veiem realitzat en el Nou Testament. Entre molts altres potser St. Agustí (354 - 430) i St. Tomàs d'Aquino (c. 1225 - 1274) són dels que millor ho han explicat intel·lectualment en el transcurs dels segles. 

Arribar a ser i ser

Una reflexió: 

L'home tot sol, no pot...
és Déu només qui pot fer-ho

"Que un és allò que arriba a ser, 

és una veritat profunda. 

Que un arriba a ser allò que és, 

és una veritat encara més profunda" 

Henri-Frédéric Amiel (1821 - 1881), escriptor suís 

O sigui que per canviar el nostre ésser exterior necessitem canviar primer el nostre ésser interior. I això, aquesta conversió profunda, la millora essencial de la nostra manera de veure el món, dels nostres objectius i de la nostra conducta, no la podem fer sols ni solament amb l'ajut dels altres, tot i que totes dues voluntats de fer-ho ajuden, sinó que necessitem la gràcia divina, perquè suposa un canvi radical en la nostra ànima. 

Déu ens ho proposa sempre en la nostra consciència. I per tant aquest do diví de viure en gràcia, que és el canvi essencial i definitiu de l'existència humana, l'hem d'escoltar i acceptar, l'hem de demanar des de la nostra voluntat i llibertat, i llavors quan ens arribi aquest do màxim, la gràcia de Déu, hem d'acollir-la, deixar que ens transformi i viure-la i fer-la fructificar i perdurar, no deixant-la inactiva ni menys encara deixar  perdre-la.  

Llavors veurem miracles en el nostre ésser personal més íntim, en la nostra vida i en el nostre ambient. 

Valors d'eternitat

La vida és un gran do que ens fa Déu: fins a quasi 100 anys d'existència i de consciència. 

I a més allò que fem a la vida és molt important. Tot el que pensem, diem, fem o deixem de fer té valors d'eternitat, començant perquè un cop succeït ja no podrà ser d'una altre manera. 

És el risc de la llibertat, aquest do tant alt que ens ha fet Déu per completar el do de la vida i perquè aquesta vida sigui realment tal i realment plena. 

Per sort, tenim sempre la guia, el consol, l'ajut i el perdó de Déu, que ens ha guanyat Jesucrist i que ve a nosaltres per l'Esperit Sant. I per a major protecció i seguretat, Crist mateix, Ell que s'ha fet germà nostre, a la creu ens ha donat a la seva pròpia mare, la Verge Maria, com a la nostra Mare del Cel. Per això tot, tant el terrenal d'aquí com el celestial futur, ho vivim en família. 

El món canvia constantment i nosaltres també canviem. Una foto reflecteix i
  fixa, imperfectament, un moment de camí pedregós i solitari de retorn a casa,
 amb l'horitzó del poble llunyà i proper (comarca d'Osona, agost de 1975). 

Aquests ressons d'eternitat que comporta cada moment de la nostra vida ens mostra que tot allò que vivim és molt important.

Perquè està clar que allò que siguem a l'hora de la mort, allò serem eternament. I ens anem construint amb les nostres decisions lliures, conscients i voluntàries al llarg del temps d'aquest món temporal, món variable i canviant, món de prova i de preparació pel definitiu.  

"Viure és anar gestant un àngel per a donar-lo a llum en l'Eternitat" deia poèticament un filòsof. La frase és literalment certa si canviem el terme "àngel" per "salvat" o "sant". 

Mentre vivim la vida no ens hem d'oblidar mai de la dimensió transcendent d'aquest món que passa... Ens hi juguem molt, l'eternitat infinita.  

Sant Francesc Xavier, gran missioner jesuïta

Avui, 3 de desembre, és la festa de St. Francesc Xavier (1506 - 1552). 

El famós miracle del cranc i el crucifix, a les illes Moluques

Jove co-fundador amb St. Ignasi de Loyola i uns quants més de la Societat de la Companyia de Jesús, el simpàtic i activíssim missioner basc, valent i de personalitat molt atractiva, va predicar amb molt fruit durant 11 anys a la Índia (Goa), Malaca, les Moluques i el Japó i va morir a les portes de Xina, en una illa davant de Cantó, on no el deixaven entrar. 

Avui es pot recordar que viatjant en vaixell de Malaca a Moluques els va sorprendre una tempesta tan forta que van estar a punt de naufragar. El sant va treure el seu únic crucifix personal com a defensa, però la tempesta el va fer caure al mar. Això sí, al cap de poc que caigués el crucifix, la turmenta es va anar apaivagant fins a cessar. I l'endemà, a una platja de les Moluques, on havien arribat, van veure sortir del mar un cranc que portava el crucifix a les seves pinces. Un miracle de la Providència divina que li va retornar, com dient-li té, sóc aquí amb tu i t'estimo! 

Arreu on va evangelitzar va tenir molt fruit de conversions i les comunitats per ell fundades van creixer i persistir, a Goa on està enterrat i al Japó, on van suportar la terrible persecució a mort del Shogunat Tokugawa durant uns quants segles, amagats i en secret, i quan Japó es va obrir de nou al món a partir de 1854 i sobretot als anys 1860s i poc després els "kirishitan", que sense sacerdots i només amb el baptisme i la transmissió oral havien persistit en la clandestinitat i sobreviscut com a cristians, s'atreviren a sortir a la llum, quan arribaren els primers missioners cristians al Japó aquests "kirishitan" els hi preguntaren dues coses fonamentals per saber si estaven en la mateixa fe i així assegurar-se que els hi podien fer cas i acceptar els sagraments de mans seves: "Venereu a la Verge Maria?"  i "Accepteu l'autoritat del Papa de Roma?" i encara en solien afegir una tercera "Els sacerdots i religiosos sou solters?"... Aquestes membres de les comunitats fundades per St. Francesc Xavier no sols s'havien mantingut per si sols cristians sinó també catòlics. 

Quan St. Francesc Xavier, que parlava tants idiomes europeus i orientals, moria als 46 anys a l'illa Shangchuan (Sâo Joâo) a Guangdong davant de Cantó, l'intèrpret de xinès que l'acompanyava el va sentir resar en una llengua que no havia sentit mai i de la que no entenia ni una sola paraula: al seu llit de mort va resar a Déu en basc, la seva llengua materna, la de la seva infància... 

Avui el gran missioner St. Francesc Xavier és copatró, junt amb Sta. Teresa de Lisieux, de les missions i els missioners. Felicitats a tots els Xaviers i Xavieres i a tots els devots de tan gran sant! 

El descobriment fonamental de l'existència

És Jesucrist, que es fa present a través de l'Església. Aquí és on el trobem, perquè en l'Església és on més actua l'Esperit Sant. Així entrem amb relació amb Déu Pare. I és la Santíssima Trinitat, l'únic Déu existent, viu, real i veritable, la que es revela i es fa conèixer per l'Amor que ens té. Perquè Déu és Amor.

Aquest és el descobriment fonamental de l'existència humana. 

"Qui no coneix a Jesucrist, no entén ni la vida ni la mort" - Gilbert Keith Chesterton, (1874 - 1936), convers i apologista catòlic anglès. 

El sentit de l'existència humana

Conèixer a Jesucrist és l'única manera de trobar el sentit de la vida humana. 

I per conèixer a Jesucrist, cal buscar-lo, i sobretot a la vida de l'Església. 

Perquè com diu St. Agustí: "Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat". 

És Ell qui ve a nosaltres. 

Veniu Senyor Jesús!

Avui és el primer dia laborable d'Advent. I avui també és Sant Andreu apòstol, aquell qui ho deixà tot de seguida per seguir a Crist quan el va conèixer i li va dir al seu germà, Sant Pere, "Hem vist al Messies, el Crist!" i el va portar a Ell i que com tots els apòstols, excepte Sant Joan que va ser confessor, va morir màrtir. I la festa de Sant Andreu sempre s'escau pels dies de l'inici de l'Advent i del Nou Any litúrgic. L'Advent, el temps d'espera del Nadal i l'inici de tot el cicle, que va començar ahir diumenge. 

Els diumenges, els dies del Senyor ressuscitat, que són el primer dia de cada setmana, sempre són una mica especials perquè cada diumenge també és Pasqua. 

Ara estem al primer dia purament d'Advent, un nom que en llatí vol dir el futur obert, el de les novetats radicals, de les sorpreses, de l'aventura, paraula amb que està relacionat.

Senyor Jesús, veniu! 

L'Advent és l'espera i preparació de l'aventura divina del Nadal. I el nom d'aquest temps litúrgic també suggereix avenç, en aquest cas en la història de la Salvació en que és un avenç decisiu, ja preparat misteriosament des de l'Encarnació i que arribarà a la seva plenitud en la Passió, la Pasqua, l'Ascensió i la Pentecosta. 

Nostre Senyor Jesucrist ve al món 3 vegades. La primera, Déu i home veritable, presentant-se en la seva naturalesa humana ara fa 2 000 anys a la Palestina del segle I. La segona, espiritualment i sacramentalment, cada dia i cada any en la vida de l'Església, al llarg de l'any litúrgic. I la tercera a la fi dels temps, quan vindrà en glòria i majestat, mostrant aleshores la seva naturalesa divina. 

Nosaltres, per un do seu, ho podem viure espiritualment i sacramentalment com si ho haguéssim viscut materialment i temporalment en el temps històric i en la zona geogràfica en que va succeir. O com si aquell lloc i temps fos ara i aquí. Com també senzillament donant-nos compte que el contingut litúrgic és tant o més important que la visió humana terrenal dels que ho van veure i viure: "Jo estaré amb vosaltres dia rera dia fins a la fi del món" i "Feliços els qui creuran sense haver vist!". 

Per això una oració que podem fer, i fem, aquests dies de l'Advent d'aquest any 2020 és la del arameu "Maranatha!", "Veniu Senyor Jesús!". És l'oració que els primers cristians ja deien esperant el retorn en glòria i majestat i és alhora una afirmació, "El Senyor vindrà", "El Senyor ve", i un desig "Veniu, Senyor!" o "Veniu ja Senyor, veniu aviat!". Per això la diem en aquest temps referint-nos al Nadal i la podem dir també sempre, amb el mateix significat i també amb el de "Sigueu amb nosaltres" o "Sou amb nosaltres, esteu aquí Senyor" en l'oració i en la recepció dels sagraments i molt especialment en l'Eucaristia.  

Conscients de tots els seus significats, diguem-ho doncs, com ens ho recomana el Papa Francesc, ara i durant tot aquest Advent. Crist ha vingut, Crist ve i Crist vindrà... Veniu, Senyor Jesús!