dijous, 8 de maig del 2025

Els Papes de la meva vida

Nascut l'estiu de 1954, he viscut sota 8 diferents Papes de l'Església Catòlica:


Pius XII (1939 - 1958), Eugenio Pacelli, nascut el 1872, no m'en recordo de res d'ell, tenia 4 anys quan va morir. Papa de la Segona Guerra Mundial, la seva personalitat, actitud i ajuda durant aquells anys tan durs van portar a la conversió al Catolicisme del gran rabí jueu de Roma, Israel Zolli, que es va batejar el febrer de 1945, prenent el nom d'Eugenio en homenatge a ell, pel seu nom original abans de ser Papa. Va començar algunes reformes litúrgiques i en va continuar i estendre d'altres, però encara va ser un Papa a l'antiga usança, amb tiara de triple corona, cadira gestatòria i altres atributs reials dels Papes que es deixarien d'usar progressivament en els següents pontificats. 



Joan XXIII (1958 - 1963), Angelo Giuseppe Roncalli, nascut el 1881, el primer Papa que recordo, sobretot per haver sentit a parlar del Concili    Vaticà II (1962 - 1965), si bé el major record que tinc d'ell és el de la seva mort i enterrament el juny de 1963. Va ser el Papa de diverses encícliques molt seguides i comentades a tots nivells de la societat en el seu temps i no sols entre els catòlics ni els cristians sinó a tot el món. Li deien "el Papa bo", per ser molt proper a la gent i senzill, i va deixar un record d'humanitat i bonhomia. Es diu que el seu discurs radiofònic per la pau l'octubre de 1962 va contribuir en gran mesura a que la crisi dels míssils de Cuba de llavors no acabés en una III Guerra Mundial entre l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. Va exercir el pontificat en una època molt catòlica en que els principals dirigents del món occidental, i altres molt coneguts, com John F. Kennedy i Robert Kennedy, Charles De Gaulle, Konrad Adenauer, Robert Schuman, Heinrich Lübke i Franz Josef Strauss, Francisco Franco i Luis Carrero Blanco, António Oliveira Salazar, Balduí I i Fabiola, Amintore Fanfani, Eamon De Valera, Rainier III i Grace Kelly eren catòlics, igual com destacats dirigents del 3è món com Ngo Dinh Diem, Léopold Sédar Senghor, Julius Nyerere i Félix Houphouët-Boigny, és a dir més dirigents catòlics que mai abans i desprès. La seva mort va precedir en pocs mesos a la renúncia d'Adenauer i els assassinats de Diem i J. Kennedy, tots l'any 1963, acabant tota una època, potser la més catòlica. Beatificat l'any 2000, fou canonitzat el 2014.



 Pau VI (1963 - 1978), Giovanni Batista Montini, nascut el 1897, el Papa des que era nen, 8 anys quan el van elegir, fins els 24 de jove adult quan va morir, va ser el que va decidir continuar i va acabar el Concili i el primer Papa en viatjar a Terra Santa (1964), en retirar mutuament les excomunions de 1054 amb el patriarca Atenàgores, el primer en parlar a l'Assemblea General de l'ONU a Nova York el 1965, en viatjar a la Índia el 1964 i a Uganda el 1969, fets tots que recordo molt bé, i també el primer Papa recent en sofrir un atemptat, a Filipines el 1970 durant una gira mundial. Va ser també el Papa de l'encíclica "Humanae Vitae" (1968) i del Novus Ordo de la Missa (1969) i el qui va haver de dirigir els primers anys del post-Concili, plens d'efervescència i de contradiccions, que va intentar comportar amb la seva visió conciliadora i intel·lectual. Entre altres gestos simbòlics va renunciar a portar la tiara papal, amb la que encara va ser coronat com els seus predecessors, a l'inici de la 2ª sessió del Concili Vaticà II a finals de setembre de 1963. Va ser beatificat el 2014 i canonitzat el 2018.   



Joan Pau I (1978), Albino Luciani, nascut el 1912, Papa per un mes l'any dels 3 Papes, la seva mort sobtada i tan aviat va sacsejar molt. Va ser el primer en renunciar a la tiara i a la cadira gestatòria. La seva actitud amable, simpàtica i acollidora, somrient, li va meréixer el sobrenom de "el Papa del somriure" i "el somriure de Déu". Havent estat patriarca de Venècia com Joan XXIII, va ser el primer Papa nascut al segle XX i el primer en escollir un nom compost, Joan Pau, en homenatge als dos Papes anteriors i en mostra del seu desig de continuar la seva obra, i també l'últim Papa italià fins ara. Se'l recorda també per un llibre divertit, Illustrissimi (1976), un recull de cartes que com a patriarca de Venècia adreçava als més variats personatges reals i de ficció, publicades a la premsa entre 1972 i 1975. Ha estat beatificat el 2022. 


 

Joan Pau II (1978 - 2005), el Primer Papa no italià des de 1523, el polonès Karol Wojtyla nascut el 1920, va ser pontífex durant 26 anys i mig i a més quan la meva vida adulta, amb ell vaig iniciar el Seminari (2004). Va ser un Papa carismàtic i molt viatger, amb desenes de viatges per tot el món, portant així a plenitud la iniciativa de Pau VI. Tenia un gran poder de convocatòria per a tothom i sobretot pel jovent, especialment en els viatges, i va celebrar moltes Misses amb centenars de milers d'assistents i algunes amb un milió. És el primer Papa que va venir a Espanya i el vaig conèixer en el seu primer viatge el novembre de 1982 en la Missa que va fer al camp del F.C. Barcelona, desprès de visitar Montserrat i la Sagrada Família. Va ser ferit en un atemptat amb bala a Roma el 13 de maig de 1981 però es va salvar d'una ferida que podia haver sigut mortal i es va recuperar molt bé, atribuïnt-ho a la protecció que li va donar la Mare de Déu, ja que aquell dia es celebrava la seva advocació de Fàtima. Un fet molt destacable és que va ser un dels principals protagonistes en la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa a l'alçada o per sobre del mateix Mikhail Gorbachov i per davant de Ronald Reagan i Helmut Kohl i d'activists dels mateixos països com Lech Walesa o Vaclav Havel, per la seva influència sobretot a Polònia però també a països predominantment catòlics com Txecoslovàquia i Hongria o amb una gran proporció de catòlics com Iugoslàvia i Albània.  I també va influïr en la catòlica Lituània i en la mig catòlica Letònia i encara en Ucraïna  i Bielorrúsia amb importants minories catòliques, i per tant en la dissolució de la URSS, el Pacte de Varsòvia i el COMECON el 1991, ell que venia de "l'Església del silenci" perseguida i maltractada pels governs comunistes de l'Europa Oriental, el Bloc de l'Est.  Entre les seves contribucions destacades en el camp religiós, un nou Dret Canònic (1983), un nou Catecisme (1992), els misteris de Llum del rosari (2002), la canonització de moltíssims sants, quasi 500, destacadament la seva compatriota Sta. Faustina Kowalska (2000) el mateix dia en que també va instituir el Diumenge de la Divina Misericòrdia, el II de Pasqua, en que va tenir lloc la canonització. Joan Pau II va ser beatificat el 2011 i canonitzat el 2014, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, en la que es va anomenar la Missa dels 4 Papes, perquè junt amb ell es va canonitzar Joan XXIII i va presidir el Papa Francesc i hi va participar el Papa emèrit Benet XVI.  


Benet XVI (2005 - 2013), alemany, el primer Papa que va renunciar des de Celestí V el 1294 als pocs mesos de ser nomenat. Nascut el 1927 amb el seu nom de Joseph Ratzinger va ser un dels més destacats teòlegs de la seva època a l'altura dels més reconeguts, com Daniélou, Von Balthasar, Chenu, Congar, Lubac, Karl Rahner, Schillebeeckx i Hans Kung, i d'una ortodòxia absoluta, sense la més mínima sospita, arribant a ser el prefecte de la Congregació de la Doctrina de la Fe de la Santa Seu, encarregada precisament de vetllar per l'ortodòxia doctrinal, i com a Papa també es va distingir per lluitar especialment per la puresa de la fe i la integritat de la doctrina catòlica. El vaig veure personalment a València el 8 de juliol del 2006 a la Jornada Mundial de les Famílies, però quan va venir a Barcelona i va consagrar la Sagrada Família atorgant-li el grau de basílica menor el 7 de novembre del 2010 no hi vaig poder assistir tot i haver-me ordenat sacerdot sols 2 mesos justos abans, perquè no em vaig apuntar amb prou temps per poder concelebrar a la Missa a part que el cupo era limitat, i ho vaig seguir per televisió. Desprès de la seva renúncia encara va viure 9 anys i 9 mesos retirat al Vaticà i essent un referent per a molts. 



Francesc (2013 - 2025), primer Papa no europeu des dels primers segles, primer Papa americà i primer Papa de l'hemisferi austral, i un dels pocs papes escollit amb el seu antecessor encara viu per haver renunciat, va rebre el nom de "el Papa de la fi del món" no en un sentit històric sinó geogràfic, perquè venia de l'altra extrem del món. Jorge Maria Bergoglio (1936 - 2025), argentí, nascut a Buenos Aires, primer Papa també de llengua espanyola (1), i si en un futur hi ha nous papes del seu nom, ell passarà a ser Francesc I.  Va preferir que li diguessin bisbe de Roma més que Papa i igual que com quan essent bisbe i arquebisbe va viure èpoques molt dures al seu país natal, de terrorisme i repressió, i amb perill per part de les dues parts, i es va mostrar molt senzill i auster, vivint no en un palau sinó en un pis i viatjant en transport públic més que no pas en cotxe, un cop Papa a Roma també va preferir viure a la residència de Santa Marta i no pas al palau del Vaticà, i també ha viscut una època difícil per molts motius. Potser d'ell el més conegut és que volia sacerdots bregats en els suburbis i entre els pobres, com va ser el seu cas, "pastors amb olor d'ovella" com va dir gràficament. També es famosa la seva distinció ja primerenca entre la possibilitat de viure com a sants, pecadors o corruptes, distingit entre el mer pecador que reconeix el seu pecat, en demana perdó a Déu i amb l'ajut diví alliberador lluita per sortir-se'n i recuperar la gràcia, i el pervers que no reconeix el seu pecat, el justifica i s'abandona cada cop més a ell sense frè, fent un paral·lelisme amb els tres destins postmortals de Cel, Purgatori i Infern, dos d'ells, els dels dos extrems, eterns, i l'altre, el central, temporal fins que l'ànima s'hagi purificat prou com per poder accedir ja a la visió beatífica de Déu. Però el seu pontificat és molt recent i molt ple de fets i facetes com per poder dir gaire més en aquest moment, tan sols que ha sigut un Papa estimat per la gent humil i senzilla, però criticat per altres per les ambigüetats i ambivalències d'algunes expressions i gests que de tant obertes i agosarades per voler ser planes i entenedores per a la gent corrent, tot i ser segurament  totes elles ortodoxes o com a molt "de frontera" van arribar a resultar equívoques en el seu significat i van provocar en alguns crítiques, dubtes i actituts de sorpresa i fins d'escandalitzar-se. El temps ja posarà totes les coses al seu lloc i dirà el què, mentre que la veritat en aquestes disputes només la sap Déu, que és l'únic que pot jutjar. 



Lleó XIV (2025 - ...), el nordamericà Robert Prevost, nascut el 1955, el primer de la meva edat i fins i tot un any i dos mesos més jove, fill de pare d'ascendència francesa i irlandesa i de mare hispana, el primer Papa d'Estats Units, missioner 40 anys al Perú, tot just recent escollit el 8 de maig del 2025. El nom sorprenent, per aparentment una mica antiquat, que ha triat com a Papa, potser mostra el seu desig d'enllaçar amb el Papa Lleó XIII (1878 - 1903), el primer Papa de la Doctrina Social de l'Església dels nous temps, amb l'encíclica "Rerum Novarum" (1891). Encara no ha pres possessió oficialment del càrrec en la cerimònia solemne, però a partir d'aquest dia de l'elecció a totes les Misses catòliques a la pregaria eucarística ja es dirà "amb el vostre servent el Papa Lleó"...

(1) El papa Dàmas I (366 - 384), hispà, parlava llatí;  Benet XIII (1394 - 1403/1423), l'aragonès Papa Luna, és possible que la seva llengua materrna no fos el castellà sinó l'aragonès i deuria parlar català, com es veu pels càrrecs que va tenir a Vic, Tarragona, Mallorca, València i Peníscola, i a més  ho fou en un moment en que hi havia 3 papes, a Roma, Avinyó i Peníscola, fou deposat i està considerat Antipapa; Calixt III (1455 - 1458) i Alexandre VI (1492 - 1503), els Papes Borgia, eren valencians de naixement i encara que devien conèixer el castellà la seva llengua materna i familiar era el català,  "O Dio! La Chiesa romana in mani dei catalani!" s'exclamaven alguns prelats romans quan Roderic Llançol i de Borja, nascut a Xàtiva, va ser escollit Papa el 1492, potser per l'experiència prèvia del seu oncle Alfons de Borja, també valencià de Xàtiva, i perquè amb ell anaven també els seus fills Cèsar i Lucrècia, que a part de l'italià probablement parlaven el català familiar. És cert que hi ha hagut molts papes políglotes i que uns quants coneixien i parlaven castellà, però no com a llengua materna sinó com un de tants idiomes en el seu bagatge cultural i de relació.

L'Europa catòlica (I): L'Edat Antiga, de l'inici fins al 550

Uns punts de la cronologia de fets destacats del món catòlic a l'Antiguitat: 

Dos emperadors romans presentenn les seves realitacions com obsequis a la Verge Maria i al Nen Jesús:
a la dreta Constantí ofereix la ciutat i nova capital, a l'esquerra Justinià, la gran basílica de Santa Sofía.























c. 30/33  Jesucrist i l'Església 

30s  St. Esteve, protomàrtir 

42 Denominació "cristians" a Antioquia

64 L'emperador Neró inicia les persecucions romanes anticristianes

c. 65 St. Pere i St. Pau moren màrtirs a Roma, on estan les seves tombes 

c. 100 St. Ignasi d'Antioquia ja parla de l'Església Catòlica, amb l'estructura jeràrquica de bisbes, preveres i diaques

s. II La crisi gnòstica, la més gran amenaça al Cristianisme en tota la Història 

301 Armènia, primera nació oficialment cristiana, St. Gregori Fotistes i Tiridates III 

312 Visió al cel de l'emperador romà Constantí poc abans de la batalla del Pont Milvi: "In hoc signo vinces"

313 Edicte de Milà de Constantí, donant llibertat de cullte al Cristianisme

320 Sta. Helena, mare de Constantí va a Terra Santa i troba la Vera Creu a Jerusalem, que ja ha deixat de dir-se Aelia Capitolina i ha recuperat el seu nom original    

321 Setmana de 7 dies amb el diumenge festiu, Constantí 

324 Constantí ja dona suport al Cristianisme, però encara no es converteix i segueix permetent als politeístes practicar "la il·lusió dels ritus falsos i temples de mentida d'una religió antiquada", que ell denuncia com superstició i idolatria,  i durant tot els segle IV i V hi hauran pagans destacats a la vida pública i en càrrecs oficials  

325 I Concili Ecumènic de Nicea, Credo nicè i data de la Pasqua 

330 Inauguració de la Nova Roma cristiana, Constantioble, nova capital imperial 

333 El regne d'Aksum es converteix amb el rei Ezama 

337 Constantí aboleix la crucifixió i es fa batejar en el seu llit de mort

350s Final dels sacrificis públics pagans, però es mantenen les libacions i l'encens

357 Es prohibeix la màgia i consultar a endevins i astròlegs 

361 - 363 Julià l'Apòstata intenta reviure el paganisme i marginar els cristians, contradir-los en tot i fins perseguir-los, però fracassa   

363 Mort de l'emperador Julià l'Apòstata desprès d'un regnat de 2 anys, triomf definitiu del Cristianisme a l'Imperi Romà 

380 Decret de Teodosi: el Cristianisme catòlic, religió oficial de l'Imperi Romà 

381 II Concili Ecumènic, Constantinoble, Credo niceno-constantinopolitano

381 - 384 Pelegrinatge d'Egèria a Terra Santa, en deixa un relat 

382 L'Altar de la Victòria pagà és retirat definitivament del Senat romà 

387 Conversió de St. Agustí  

finals s. IV  Es deixen de construir nous temples pagans 

390 Cessa la seva activitat l'Oracle de Delfos 

391 Teodosi prohibeix els cultes pagans a l'Imperi, fa tancar el temple de Vesta i extingeix el foc que s'havia mantingut encès durant molts segles, suprimint el col·legi de verges vestals que el mantenia

392 L'usurpador pagà Eugeni encara torna a perseguir als cristians però en una zona limitada i un temps breu 

393 Últims Jocs Olímpics de l'Antiguitat 

394 La última vestal màxima renuncia al seu càrrec i 12 anys més tard es fa cristiana poc abns de morir

395 Separació de l'Imperi Romà en Occident i Orient

396 Els visigots d'Alaric saquegen i destrueixen els santuaris pagans d'Eleusis i Olímpia a Grècia 

397 Llibre Confessions de St. Agustí 

404 Últim combat de gladiadors al Colisseu romà, a partir d'aleshores prohibits per Honori  

410 Saqueig de Roma pels visigots d'Alaric 

410 - 426  La Ciutat de Déu de St. Agustí 

425 El temple de Zeus a Olímpia es destruït per un incendi i segons algunes versions la famosa estàtua de Zeus Olímpic, considerada pels grecs una de les meravelles del món, és destruïda llavors per les flames, però segons una versió alternativa va ser salvada i portada a un palau de Constantinoble on un altre incendi la va destruïr el 476

431 III Concili Ecumènic d'Èfes, reafirma a la Verge Maria com Mare de Déu 

440 - 461 Papa St. Lleó el Gran 

s V St. Patrici evangelitza Irlanda i funda allà una Església catòlica celta amb algunes peculiaritats pròpies, com ser predominantment monacal i dividir la jurisdicció en abadies més que en bisbats, i alguns ritus propis

451 IV Concili Ecumènic de Calcedònia 

452 El Papa Lleó s'encara amb Àtila i aconsegueix que renunciï a la seva invasió d'Itàlia

476 Caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, els bisbes de Roma inicien el seu poder temporal

496 Bateig dels francs amb Clodoveu, la segona gran oportunitat per a la fe a Europa desprès de Constantí  

c. 500  Primera separació de la Gran Església: les Esglésies Orientals, copta, etíop, armènia, siriana...

527 - 565 L'emperador romà Justinià, el quart gran suport al Cristianisme catòlic desprès de Constantí, Teodosi i Clodoveu 

529 St. Benet construeix l'abadia de Monte Cassino sobre les ruïnes d'un dels últims temples pagans rurals i Justinià clausura l'Acadèmia d'Atenes, un dels últims reductes del paganisme, i expulsa els seus filòsofs pagans, que marxen a Pèrsia.  Final del paganisme greco-romà. 

c. 536 Justinià fa tancar el temple d'Isis a Philae, últim reducte del paganisme faraònic en terra egípcia. Final del paganisme egipci faraònic.

537 Inauguració a Constantinoble de la gran basílica de Hagia Sophia, la Sagrada Saviesa, coneguda com a Santa Sofia. 

546 Els ostrogots de Tòtila conquesten Roma i en el setge destrueixen les infrastructures, cosa que posa fi a l'antiga ciutat imperial. A més, molts anys de lluita afecten molt al Laci.

549 Última cursa de carros al Circ Màxim de Roma
      Els filòsofs atenesos que havien marxat a Pèrsia, obtenen permís per retornar a passar els seus últims anys i morir a Grècia. 

Al segle VI passen una sèrie de fets que finalitzen el món antic a Europa i el món mediterrani d'Àsia i Àfrica: 

- Finalitza el paganisme greco-romà, l'egípci i el de la resta de regions imperials, però no l'europeu fora del domini romà ni el d'altres llocs del món fins i tot fronterers amb l'Imperi
- El grec koiné, el de la Septuaginta i el Nou Testament original, així com el majoritari dels primers cristians, deixa de ser la lingua franca del món mediterrani i proximoriental, amb l'aparició de moltes llengües com el llatí, copte, siríac, armeni, georgià, etíop...no sols hegemònics en les seves zones sinó en les que es fan traduccions dels textos sagrats (1)  
- La llarga guerra entre romans imperials i ostrogots devasta el Laci, convertint la regió del centre cristià de Roma en una regió destruïda, insalubre i poc habitada. I concretament Tòtila el rei ostrogot al conquerir Roma destrueix les estructures bàsiques de la ciutat imperial, que queda gairebé en ruïnes 
- Dos monjos porten a Constantinoble ous de cuc de seda amagats des de Xina (anys 550s) i això fa que a l'Imperi Romà d'Orient es comenci a fabricar seda, traient per Europa un dels principals productes comercials de la Ruta de la Seda 
- Justinià aboleix càrrecs romans com el consolat o el Senat, ja per aleshores des de feia temps purament nominals i honorífics, canvien el vestits i el ritual de la Cort, compila el Dret Romà... se li ha dit l'últim emperador romà, igual com a Boeci en alguna ocasió se l'ha qualificat com l'últim romà. I és en el regnat de Justinià quan els temples pagans que quedaven tanquen les seves portes definitivament  
- L'art paleocristià ja desapareix substituït per l'art bizantí, cèltic, visigot, preromànic,  tots els quals anuncien ja l'Edat Mitjana. 

El segle VI, el de la transició del món antic al medieval, tot i ser un segle bàsicament pobre i difícil - l'any 536 està considerat el més dolent de la Història occidental i fins del Vell Món, al igual que el segle XIV ho és respecte als segles, i aquest any va ser seguit per una sèrie de de desastres com la despobladora Pesta de Justinià - és força rica eclesiàsticament, amb protagonistes com el Pseudo-Dionís Aeropagita, Dionís l'Exigu, Boeci, Cosmas Indicopleustes, Cassiodor, St. Benet i, ja cap a final del segle, el Papa St. Gregori Magne, i també en el món secular amb Teodora, Belisari, Narsés. Tots ells deixen empremta i influeixen d'alguna manera o altra en el món posterior, contribuint així al canvi d'Era. 

A partir de la 2ª meitat del segle VI i sobretot a partir del segle VII, amb l'aparició dels àrabs en el Pròxim Orient, Nord d'Àfrica, el món mediterrai, i ja al segle VIII,  l'extrem occidental d'Europa, així com l'expansió dels pobles eslaus i més tard dels víkings, normands, magiars i altres processos, el món europeu ja no viu segons els paràmetres de l'Antiguitat sinó que s'inicia un altre gran període al que ells anomenaren la Cristiandat o la Ciutat de Déu, i que nosaltres anomenem Edat Mitjana. 

En aquesta cronologia he detallat més alguns moments i episodis més que altres, pel seu caràcter decisiu en l'evolució històrica, com els moments estel·lars, llocs i moments de gran activitat en la configuració religiosa i social: les conversions, Constantí, Teodosi, Clodoveu, Justinià... En molts d'aquests, però sobretot en el primer, Constantí, molts cristians devien veure un altre "centurió al peu de la Creu" que es deixava convertir per l'experiència de Jesucrist mort i ressuscitat i es feia dels seus, ajudant-los i protegint-los.  

(1) Cosa que ja havia tingut un llunyà precedent en el siríac al segle II i desprès en altres com el llatí amb la Vetus Latina del segle III i al visigot amb la traducció d'Ulfiles al segle IV, però que ara es fa més general i habitual  

dimarts, 6 de maig del 2025

Amor a la veritat

La Filosofia, etimologicament "amor a la saviesa", és l'assoliment intel·lectual humà desprès de la Teologia i per davant de la Ciència, que és més funcional. Practicar la Filosofia és també, desprès de la correcta pràctica religiosa, la de relació amb el Déu veritable, és a dir la Santíssima Trinitat, d'una forma comunitaria i individual, un dels més alts intents humans. Però com tot la Filosofia ha de ser autèntica, l'encertada i no tots els filòsfos ho assoleixen, només uns quants privilegiats i amb l'ajut diví de la fe i de la conversió.

Pensant en aquests que ho han assolit, una llista de filòsofs del segle XX, la meva selecció: 


Maurice Blondel (1861 - 1949) 

Antonin-Dalmace Sertillanges (1863 - 1948) 

Réginald Garrigou-Lagrange (1877 - 1964) 

Eugeni d'Ors (1881 - 1954) 

René Le Senne (1882 - 1954) 

Jacques Maritain (1882 - 1954) 




















Étienne Gilson (1884 - 1978) 

Manuel García Morente (1886 - 1942) 




















Gabriel Marcel (1889 - 1973) 

Sta. Edith Stein (1891 - 1942) 

Xavier Zubiri (1898 - 1983) 




















Jozef Maria Bochenski (1902 - 1994)

Manuel Mindán Manero (1902 - 2006)



















Gustave Thibon (1903 - 2001) 

Josef Pieper (1904 - 1997) 

Emmanuel Mounier (1905 - 1950) 

Marcel de Corte (1905 - 1994) 










Frederick Copleston (1907 - 1994) 

Philippe de la Trinité (1908 - 1977) 

Willmoore Kendall (1909 - 1967)

Louis Jugnet (1913 - 1973)  




















Julián Marías (1914 - 2005) 

René Girard (1923 - 2015)

Alasdair MacIntyre (1929) 

Michel Serres (1930 - 2019) 

Ferdus Gordon Kerr (1931) 

Charles Taylor (1931) 

John Rist (1936) 

José Antonio Marina (1939)

John Finnis (1940) 

Jean-Marc Ferry (1946) 

Jean-Luc Marion (1946)

Chantal Delsol (1947) 

Rémi Brague (1947) 

Eleonore Stump (1947) 

Aidan Nichols (1948) 

Pierre Manent (1949) 

William Desmond (1951) 

François Jullien (1951) 

Jean-Louis Chrétien (1952 - 2019) 

John Haldane (1954) 

Philippe Capelle-Dumont  (1954) 

Robert Koons (1957)

Stephen Brock (1957) 

Byung-Chul Han (1959) 

Candace Vogler (1960) 

David Oderberg (1963) 

Olivier Rey (1964) 

Denis Moreau (1967) 

Edward Feser (1968) 

Fabrice Hadjadj (1971) 

Camille Riquier (1974) 

Gaven Kerr (1983) 


Cal tenir en compte que algunes de les millors introduccions al pensament filosòfic són d'aquests autors, com algunes obres de Garcia Morente i Bochenski, que aporten molta claretat al pensament, així com també algunes de les millors Història de la Filosofia com en el cas de Gilson, Mindán Manero, Copleston i Marías, així com algunes de les millors teories filosòfiques en la línia de les recomanades per Lleó XIII i St. Pius X i recentment per St. Joan Pau II i Benet XVI.  

Pot estranyar que no citi a filòsofs tan importants i reconeguts com Ludwig Wittgenstein, Martin Heidegger i altres, però la veritable filosofia és buscar la veritat i per això, i almenys per a mi, els més encertats són els que l'han trobada i viscuda. I això implica haver-la descobert en Jesucrist i en la seva Església i haver-la practicat en ella, tot donant raó de la fe de forma lògica i apologètica, no sols haver-s'hi acostat i haver-la reconegut però sense decidir-se a reconèixer-la públicament, acceptar-la i ser plenament conseqüent, com és el cas d'Edmund Husserl, Henri Bergson, Max Scheler, Simone Weil  o d'estar en ella des de l'inici i no adonar-se'n i buscar-la en altres llocs com els ja citats Wittgenstein i Heidegger.  També pot estranyar tants filòsofs recents, molts d'ells filòsofs convertits al Catolicisme, però això ens porta a considerar la capacitat per la Física de Newton, o Maxwell, i la dels físics moderns contemporanis, uns sons més grans però els actuals tenen molts més coneixements i poden fer moltes més coses, per l'experiència acumulada ("a espatlles de gegants" com deia humilment el propi Newton), i també per evidenciar que avui dia n'hi ha molts, destacats i influents, que són els nostres contemporanis i viuen la nostra situació actual.

I és que el més lògic és tenir fe en la teva fe i dubtar dels teus dubtes, i no al contrari com molta gent fa.

Reflexions polítiques

Com diu la dita llatina "Vox populi, vox Dei"

Algunes opinions de la gent i també alguna meva:

"La societat s'ha tornat boja, el mal domina el món" li va dir en públic un malalt mental al seu metge fa ja molts  anys, aquestes persones tenen una particular perspicàcia i capacitat d'anticipació, com se'n fa ressó el refrany "Els bojos, els nens i els borratxos diuen la veritat", és a dir la realitat que les convencions socials i els respectes humans manipulen o impedeixen dir. 

"Només hi ha una cosa pitjor que l'opressió de les minories per la majoria, i és l'opressió de la majoria per les minories" 

"En la meva vida fins ara en general havia manat la gent més o menys bona, però sempre he temut què passaria si algun cop comença a manar gent dolenta", li vaig sentir dir a un avi ja força gran llavors fa cosa d'uns 12 anys, i com que encara es viu no sé que deu pensar de la situació actual. 

Es més fàcil canviar els papers dels implicats que l'estructura subjacent, que persisteix. Els Estats Units sempre han tingut una mentalitat de bons i dolents molt esquemàtica, de blanc i negre, i així en les seves pel·lícules d'abans els bons sempre eren uns i els dolents sempre eren els altres, com en les pel·lícules de l'Oest dels blancs i els indis; en un determinat moment als anys 60s i primers 70s va semblar que començava a haver-hi una visió més equilibrada i imparcial, però va ser un miratge perquè nomès era una transició interessada, no un resultat de voler ser més just. progressivament els papers van invertir-se i cada cop més els que abans eren els dolents van passsar a ser els bons i viceversa, per què del  que es tractava era de mantenir l'estructura dualista, maniquea, de la que la societat americana sembla no poder, i fins no voler, sortir-ne. 

Als anys 60s quan aquí arribaven per TV pel·lícules i sèries nord-americanes, la gent s'estranyava: "Però si els bons de la pel·lícula es comporten igual que els dolents!" i això feia que la gent es preguntès "Si els bons es comporten com els dolents, què diferència els bons dels dolents?", és a dir quin era el criteri social per etiquetar-los a uns i altres, i la resposta era que devia ser el poder i/o l'èxit, i que la gent sempre estava amb els poderosos i els vencedors, amb raó o sense. 

"Estats Units és, de sempre, un matriarcat, un país en el que realment han manat i manen les dones" dit per diversa gent coneixedora del país i evidència ja constatada per Tocqueville en el seu llibre La democràcia a Amèrica (1835) on no sols ho cita, junt amb altres coses com la sorprenent "intolerància democràtica", sinó que també denuncia "la imbècil adoració de les dones", començada precisament en les zones en que aquestes eren escases i per tant eren molt preuades i adquirien un valor desproporcionat, gairebé absolut i total. Un precedent d'això també es troba en la França i altres llocs de la primera meitat del segle XVII, en l'època de Descartes, i alguns autors ho citen i altres ho deixen entreveure, quan a les dones en general, i en especial a les distingides i belles, la societat i sobretot la masculina els hi donava una consideració com de deesses, i elles en gaudien i exercien com a tals, potser un reflex del temps de l'amor cortès dels segles XII i XIII.

"La mentalitat en grup i com a societat dels nord-americans recorda la d'un nen de 12 anys", fet constatat per molta gent als anys 50s i 60s, a partir dels dibuixos animats, els còmics de superherois, les revistes pulp i especialment les de ciencia-ficció de baixa qualitat, el predomini dels esportsm la música adolescent, l'exagerada autoestima, la ignorància generalitzada, la mentalitat de "bons i dolents" en la que per descomptat ells sempre eren els bons, el paper quasi màgic de les dones joves i boniques i l'erotisme ambiental, la propaganda i la publicitat, el recurs a la violència com a solució (1).... 

"Amèrica és la terra de la catàstrofe" i "A Amèrica tot degenera", observacions de diversos filòsofs europeus, un dels quals Heidegger. 

(1) "Hem acabat amb el terrorisme, en un descomunal bombardeig una catifa de bombes ha arrassat X, la ciutat-santuari dels terroristes", dit més o menys així, amb una com falta d'experiència de la realitat, i encara la infantil  "Hem acabat amb tots ells, no ho tornaran a fer més" per l'estil de l'anterior 

(28.09.2025)








dimarts, 29 d’abril del 2025

Grans autors de la literatura universal (I)


Una selecció personal de grans escriptors mundials, reduïda als escriptors de ficció, és a dir no els de religió, filosofia, història, geografia, ciència, assaigs, antologies, viatges, crítica o similars (1): 


Homer (s. VIII aC) 

Hesíode (fl. 700 aC) 

Èsquil (c. 525 - 456 aC)

Sòfocles (c. 496 - c. 405 aC) 

Eurípides (c. 480 - c. 406 aC)

Aristòfanes (c. 446 - c. 386 aC)

Menandre (c. 342 - c. 290 aC) 

Terenci (c. 190 - c. 159 aC) 

Plaute (c. 254 - 184 aC)

Ciceró (106 - 43 aC)

Càtul (c. 85 - c. 55 aC) 

Virgili (70 - 19 aC) 

Horaci (65 - 8 aC) 

Ovidi (43 aC - 17) 

Petroni (20 - 66) 

Kalidasa (s. IV - V) 

Wang Wei (699 - 761) 

Li Bai (701 - 762)

Du Fu (712 - 770) 

Bai Juyi (772 - 846) 

Ferdousi (940 - 1019/25) 

Sei Shonagon (c. 966 - 1017/25) 

Murasaki Shikibu (973 - c. 1014/25) 

Omar Khayyam (1048 - 1131)

Nizami (c. 1141 - 1209) 

Rumi (1207 - 1273) 

Saadi (1210 - 1291/92) 

Ramon Llull (c. 1232 - 1316) 

Dant (1265 - 1321) 

Francesco Petrarca (1304 - 1374)

Giovanni Boccaccio (1313 - 1375) 

Hafiz (c. 1315/25  - 1390) 

Geoffrey Chaucer (c. 1343 - 1400) 

Ausias Marc (1400 - 1459) 

Luis de Camoens (1524 - 1580) 

Miguel de Cervantes (1547 - 1616)

Luis Góngora (1561 - 1627) 

Lope de Vega (1562 - 1635)

William Shakespeare (1564 - 1616)

Tirso de Molina (1579 - 1648) 

Francisco de Quevedo (1580 - 1645) 

Pedro Calderón de la Barca (1600 - 1681) 

Baltasar Gracián (1601 - 1658) 

Pierre Corneille (1606 - 1684) 

Jean de La Fontaine (1621 - 1695) 

Molière (1622 - 1673)

Mme. de La Fayette (1634 - 1693) 

Jean Racine (1639 - 1699) 

Matsuo Basho (1644 - 1694)

Sor Juana Inés de la Cruz (1648 - 1695) 

Daniel Defoe (c. 1660 - 1731) 

Chikamatsu Monzaemon (1653 - 1725) 

Abat Prévost (1697 - 1763) 

Yosa Buson (1716 - 1784) 

Choderlos de Laclos (1741 - 1803) 

Johann Wolfgang von Goethe (1749 - 1832)

Friedrich Schiller (1759 - 1805) 

Jan Potocki (1761 - 1815) 

Issa (1763 - 1828)

Kyokutei Bakin (1767 - 1848) 

Friedrich Hölderlin (1770 - 1843) 

William Wordsworth (1770 - 1850)  

Novalis (1772 - 1801) 

Jane Austen (1775 - 1817) 

Heinrich von Kleist (1777 - 1811) 

Stendhal (1783 - 1842) 

Lord Byron (1788 - 1824) 

Shelley (1792 - 1822) 

John Keats (1795 - 1821) 

Aleksandr Pushkin (1799 - 1837)

Nathaniel Hawthorne (1804 - 1864) 

George Sand (1804 - 1876) 

E.A. Poe (1809 - 1849) 

Nikolai Gogol (1809 - 1852) 

William Thackeray (1811 - 1863)

Harriet Beecher Stowe (1811 - 1896)  

Charles Dickens (1812 - 1870)

Ivan Goncharov (1812 - 1891)  

Mikhail Lermontov (1814 - 1841) 

Charlotte Brontë (1816 - 1855) 

Emily Brontë (1818 - 1848) 

Ivan Turgenev (1818 - 1883) 

George Eliot (1819 - 1880) 

Herman Melville (1819 - 1891)

Walt Whitman (1819 - 1892)  

Anne Brontë (1820 - 1849) 

Gustave Flaubert (1821 - 1880) 

Fiodor Dostoievsky (1821 - 1881)

Johanna Spyri (1827 - 1901) 

Jules Verne (1828 - 1905)

Lev Tolstoi (1828 - 1910)

Emily Dickinson (1830 - 1886)

Frederic Mistral (1830 - 1914) 

Louisa May Alcott (1832 - 1888)  

Mark Twain (1835 - 1910) 

Alphonse Daudet (1840 - 1897) 

Jacint Verdaguer (1845 - 1902)

Edmondo d'Amicis (1846 - 1908) 

Henryk Sienkiewicz (1846 - 1916)  

Robert Louis Stevenson (1850 - 1894) 

Pierre Loti (1850 - 1923) 

Oscar Wilde (1854 - 1900) 

Knut Hamsun (1859 - 1952) 

Anton Chekhov (1860 - 1904) 

Joan Maragall (1860 - 1911) 

Lou Andreas Salomé (1861 - 1937) 

Rabindranath Tagore (1861 - 1941) 

Marcel Proust (1871 - 1922)

Paul Valéry (1871 - 1945) 

Colette (1873 - 1954) 

Thomas Mann (1875 - 1955) 

Jack  London (1876 - 1916) 

Hermann Hesse (1877 - 1962) 

Stefan Zweig (1881 - 1942)

P.G. Wodehouse (1881 - 1975) 

James Joyce (1882 - 1941) 

Sigrid Undset (1882 - 1949) 

Jaroslav Hašek (1883 - 1923)  

Franz Kafka (1883 - 1924) 

Junichiro Tanizaki (1886 - 1965) 

Katharine Mansfield (1888 - 1923) 

Karel Čapek  (1890 - 1938) 

Boris Pasternak (1890 - 1960) 

Robert Graves (1895 - 1985) 

Betty Smith (1896 - 1972) 

Jorge Luis Borges (1899 - 1986)

Antoine de Saint-Exupéry (1900 - 1944) 

Margaret Mitchell (1900 - 1949)

Eugène Ionesco (1909 - 1994) 

Vintila Horia (1915 - 1992)  

Carson McCullers (1917 - 1967) 

Boris Vian (1920 - 1959) 

Paul Celan (1920 - 1970) 

Shusaku Endo (1923 - 1996) 

Flannery O'Connor (1925 - 1964) 

Yukio Mishima (1925 - 1970) 

Milan Kundera (1929 - 2023) 

Sylvia Plath (1932 - 1963) 

Stephen Vizinczey (1933 - 2021) 

Kenzaburo Oe (1935 - 2023) 


No tots m'agraden per l'obra o la vida (2), però sí la majoria, i a més tots em semblen autèntics. I excepte uns pocs casos també he preferit no incloure autors de temàtica molt marcada, com humor o ciència-ficció, i deixar-ho per altres antologies. 

(1) Per això deixo per a una altre llista autors com Plató, Aristòtil, Lucreci, Ciceró,  Epictet, Aulus Gel·li.... i en cas de dubte, segons si predomina el contingut de ficció o el realista tant entre les seves obres com en el text de les mateixes o en la fama.
(2) Alguns pateixen l'efecte "mosca en el pastís", és a dir algun llibre o  alguns textos més aviat puntuals però que al meu parer ho espatllen tot. Però per la seva qualitat global a alguns els he inclòs tot i que hi hagi escenes i passatges que em desagradin profundament, per si mateixos o pel que semblen revelar sobre l'autor. I és dona sovint el cas que els autors no m'agraden per les seves obres més famoses i conegudes, sinó per altres de secundàries, així Mark Twain no m'agrada en les obres més citades d'ell però sí i molt en les seves obres menors o almenys menys conegudes. I fins es dona el cas que alguns autors m'han caigut simpàtics ja d'entrada, gairebé sols pel seu nom, sense llegir-los i en ocasions sense saber gaire o gens de la seva vida, com una simpatia innata, i això també ha funcionat així per algunes antipaties, a vegades d'autors que sí que he llegit i m'han donat una impressió molt negativa, o que al meu parer han perdut amb el temps, però també en ocasions gairebé sols pel nom i aquests prefereixo no citar-los. 

diumenge, 27 d’abril del 2025

La veritable conversió




Jesús deia: "Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli" i des d'aleshores al llarg de dos mil anys i fins als nostres temps n'hi ha hagut sempre, per la gràcia de Déu.


En el fons la conversió és trobar a Crist, i quan és completa és el que se'n diu creuar el Tiber o retornar a Roma, és adir a l'Església Catòlica. I com deia un dels més grans conversos, St. Agustí "Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat". I els que fan la veritable conversió són gent que veu, comprèn i estima. 

Alguns casos ben famosos recents i que en moltes ocasions ens han deixat escrita la seva experiència: 

St. Joan Enric Newman (1801 - 1890) - Apologia pro vita sua

Henri Lacordaire (1802 - 1861) 

Grigori Agostino Maria Shuvalov (1804 - 1859) - La mia conversione e la mia vocazione (1859) 

Juan Donoso Cortés (1809 - 1853) , una "segona conversió" 

Gerald Manley Hopkins (1844 - 1889) 

Léon Bloy (1846 - 1917) 

Joris-Karl Huysmans (1848 - 1907) - En route (1895) 

Martha Gallison Moore-Avery (1851 - 1929) 

Oscar Wilde (1854 - 1900) 

St. Carles de Foucauld (1858 - 1916) 

Gustav Mahler (1860 - 1911) 

Félix Leseur (1861 - 1950) 

Adolphe Retté (1863 - 1930) 

Paul Wattson (1863 - 1940) 

Ève Lavallière (1866 - 1929) 

Charles Nicolle (1866 - 1936) 

Johannes Jørgensen (1866 - 1956) 

Karl Landsteiner (1868 - 1943) 

Jan Verkade (1868 - 1946)

Paul Claudel (1868 - 1955)

Hilaire Belloc (1870 - 1953)  

Sta. Elisabet Hesselblad (1870 - 1957) 

David Goldstein (1870 - 1958) - Autobiography of a Campaigner for Christ (1936) 

Robert Hugh Benson (1871 - 1914) 

Mogens Ballin (1871 - 1914) 

Lou Tseng Tsiang (1871 - 1949) 

Aubrey Beardsley (1872 - 1898) 

Charles Péguy (1873 - 1914) 

Alexis Carrel (1873 - 1944) 

Ramiro de Maeztu (1874 - 1936) 

G.K. Chesterton (1874 - 1936) 

Maurice Baring (1874 - 1945) 

Henri Ghéon (1875 - 1944) - L'homme né de la guerre (1919) 

Illemo Camelli (1876 - 1939) - Dal socialismo al sacerdozio 

Max Jacob (1876 - 1944) 

Gertrud von Le Fort (1876 - 1971) 

Alfred Döblin (1878 - 1957) 

Theodor Haecker (1879 - 1945) 

Pieter van der Meer (1880 - 1970) 

Giovanni Papini (1881 - 1956) 

Israel Zolli (1881 - 1956) 

Charles du Bos (1882 - 1939) 

Sigrid Undset (1882 - 1949) 

Jacques Maritain (1882 - 1973)

Pierre Lecomte du Noüy (1883 - 1947) 

Raïssa Maritain (1883 - 1960) 

Peter Wust (1884 - 1940) - Unser Weg zu Kirche 

Manuel Garcia Morente (1886 - 1942)  - El hecho extraordinario 

Siegfried Sassoon (1886 - 1967) 

Edith Sitwell (1887 - 1964) 

Ronald Knox (1888 - 1957) 

Max Picard (1888 - 1965) 

T.S. Eliot (1888 - 1965) 

Jean Cocteau (1889 - 1963) 

Christopher Dawson (1889 - 1970) 

Gabriel Marcel (1889 - 1973) 

Dietrich von Hildebrand (1889 - 1977) 

Charles Rich (1889 - 1998) - Give Me Your Heart. Preparing for Eternal Life  

Franz Werfel (1890 - 1945) 

Erik Peterson (1890 - 1960) 

Ernest Milton (1890 - 1974) 

Benjamin Freedman (1890 - 1984) 

Antonio Gramsci (1891 - 1937) 

Sta. Edith Stein (1891 - 1942) 

Tadeusz Peiper (1891 - 1969) 

J.R.R. Tolkien (1892 - 1973) 

Dorothy L. Sayers (1893 - 1957) 

Nazli Sabri (1894 - 1978) 

Dolores Ibarruri (1895 - 1989) 

Ernst Jünger (1895 - 1998) 

Gerty Cori (1896 - 1957) 

Dorothy Day (1897 - 1980)  - The Eleventh Virgin 

C.S. Lewis (1898 - 1963) 

Regina García (1898 - 1974) - Yo he sido marxista: el como y porqué de una conversión (1946)  

Heinrich Schlier (1900 - 1978) 

Julien Green (1900 - 1998) 

Roy Campbell (1901 - 1957) 

Gary Cooper (1901 - 1961) 

Daniel Rops 81901 - 1965) - Souvenirs et pensées 

Alfred Tarski (1901 - 1983) 

Adrienne von Speyr (1902 - 1967) 

Hellmut Laun (1902 - 1981) - So bin ich Gott begegnet 

Mortimer Adler (1902 - 2001) 

Irène Nemirovsky (1903 - 1942) 

John von Neumann (1903  - 1957) 

Evelyn Waugh (1903 - 1966) 

Clare Boothe Luce (1903 - 1987) 

Malcolm Muggeridge (1903 - 1990) 

Maria Benedicta Daiber (1904 - 1987) 

Graham Greene (1904 - 1991) 

John Maria Oesterreicher (1904 - 1993)

Ans van Dijk (1905 - 1948) 

Cornelia J. de Vogel (1905 - 1986) 

Ernestina de Champourcín (1905 - 1999) 

Karl Stern (1906 - 1975)  

John Wayne (1907 - 1979) 

Fred Copeman (1907 - 1983) - Reason in revolt 

Frederick Copleston (1907 - 1994) 

Paul Takashi Nagai (1908 - 1951)

Michele Federico Sciacca (1908 - 1975) - Il mio itinerario a Cristo (1945) 

Ignace Lepp (1909 - 1966)  - Itineraire de Karl Marx a Jésus-Christ  (1955)

Willmoore Kendall (1909 - 1967) 

E.F. Schumacher (1911 - 1977) 

Marshall McLuhan (1911 - 1980) 

Douglas Arnold Hyde (1911 - 1996) 

Louis Bouyer (1913 - 2004) - Du protestantisme à l'Église 

Alec Guiness (1914 - 2000) 

Thomas Merton (1915 - 1968) 

André Frossard (1915 - 1995) - Dieu existe, je l'ai rencontré (1969) 

Roger Schutz (1915 - 2005) 

Elias Friedman (1916 - 1999) 

Peter Geach (1916 - 2013) 

Leonard Cheshire (1917 - 1992) 

Shams Pahlavi (1917 - 1996) 

Russell Kirk (1918 - 1994) 

Muriel Spark (1918 - 2006) 

Avery Dulles (1918 - 2008) 

Aleksandr Solzhenitsyn (1918 - 2008) 

Elizabeth Anscombe (1919 - 2001) 

Carmen Laforet (1921 - 2004) - La mujer nueva 

Graham Leonard (1921 - 2010) 

Shusaku Endo (1923 - 1996) 

Gregory Baum (1923 - 2017) 

René Girard (1923 - 2015) 

Domenico Del Rio (1926 - 2003) 

Jean-Marie Lustiger (1926 - 2007) 

Allan Sandage (1926 - 2010) 

Patricia Neal (1926 - 2010) 


Svetlana Alliluyeva (1926 - 2011) 

Bernard Nathanson (1926 - 2011)

Narciso Yepes (1927 - 1997) 

Robert Bork (1927 - 2012) 

Alasdair McIntyre (1929) 

Martin Adolf Bormann (1930 - 2013) 

Jean-Pierre Jossua (1930 - 2021) 

Robert Novak (1931 - 2009)

Soraya Esfandiary (1932 - 2001) 

Francis Arinze (1932) 

Maurice Caillet (1933 - 2021) 

Bill Hayden (1933 - 2023) 

Katharine de Kent (1933) 

Richard John Neuhaus (1936 - 2009)  

Robert Louis Wilken (1936) 

John Rist (1936) 

Peter Kreeft (1937) 

Ronda Chervin (1937) 

John Finnis (1940) 

Vittorio Messori (1941) - Conversione. Una storia personale.

Cyril B. Axelrod (1942) 

Newt Gingrich (1943) 

Michel Viot (1944) 

Leonard Klein (1945 - 2019) 

Didier Decoin (1945) 

Leonardo Mondadori (1946 - 2002) - Conversione. Una storia personale

Michel Delpech (1946 - 2016) 

Norma McCorvey (1947 - 2017) 

Eleanore Stump (1947) 

Tatiana Goricheva (1947)

Paul Williams (1950) - The Unexpected Way: On Converting from Buddhism to Catholicism  

Rino Cammilleri (1950) 

Tom Cabeen  (1950) 

Roy Schoeman (1951) 

J. Budziszewski (1952) 

Marcus Grodi (1952) 

Magdi Cristiano Allam (1952) - Grazie Gesù. La mia conversione dall'islam al cattolicesimo 

Tony Blair (1953) 

Malika Oufkir (1953) 

Douglas B. Farrow (1953) 

Ola Tjørhom (1953) 

Peter Seewald (1954) - Als ich begann, wieder an Gott zu denken (2004)

Mordechai Vanunu (1954) 

Gary Sinise (1955) 

Zbigņevs Stankevičs (1955) 

Bruce D. Marshall (1955) 

Mickey L. Mattox (1956) 

Janne Hatland Matláry (1957)  

Robert  Koons (1957)  

Scott Hahn (1957) - Rome Sweet Home (1993) 

Kimberly Hahn (1957) - Rome Sweet Home (1993) 

Susanna Tamaro (1957) 

Mehmet Ali Ağca (1958) 

Reinhard Hütter (1958) 

R.R. Reno (1959) 

Francis J. Beckwith (1960) 

Joseph Pearce (1961)  

Pedro Sarubbi (1961) 

Nihal Ranatunga (1962) 

Alessandra Borghese (1963) -  Con occhi nuovi 

Maria Vallejo-Nágera (1964) 

Candace Vogel (1964) 

Claudia Koll (1965) 

Abdul Rahman (1965) 

Nicole Kidman (1967) 

Kirsten Powers (1967) 

Robert Asch (1968)

Donna D'Errico (1968) 

David Bereit (1968)  

José Antonio Fortea (1968) 

Ayaan Hirsi Ali (1969) 

Juan Manuel de Prada (1970) 

Asia Bibi (1971) 

Fabrice Hadjadj (1971) 

Sally Read (1971) 

Maria del Himalaya (Amaia Martínez, 1973) 

Eduardo Verástegui (1974) 

Laia Busqué (1975) 

Tamara Falcó (1981) 

Sabatina James (1982) 

Rima Fakih (1985) 

Shia LaBeouf (1986) 

Kim Yu-Na (1990) 

Eva Vlaardingerbroek (1996) 


L'Església des dels seus inicis sempre ha sigut molt oberta als conversos, als que ha acollit amb els braços oberts. Alguns han arribat a ser religiosos, sacerdots, bisbes i fins cardenals. Les portes del Regne de Déu estan obertes de par en par als qui impulsats per l'Esperit Sant hi desitgin entrar, per viure amb Crist i per Ell anar cap a Déu Pare. 


Així , envoltats d'un núvol tan gran de testimonis, els que han de fer el pas de la conversió poden trobar més força per fer-la i els qui no la necessiten formalment, perquè ja són catòlics de naixement, més seguretat d'estar en la via correcta del camí del Cel seguint a Jesucrist en la seva Església universal que amb l'acció de l'Esperit Sant ens fa  arribar al Pare. La conversió, com ens mana Jesús de fer, és el millor que ens pot passar a la vida (1)

La Santíssima Trinitat sempre ens crida a la conversió, des del bressol fins a l'últim alè, i si ens deixem convertir - "Convertiu-me Déu meu i em convertiré" - això és el veritablement important de la vida, passi quan passi, perquè Déu proposa però no imposa i respecta sempre la nostra personalitat, consciència, voluntat, llibertat, ritmes i dubtes, però encara que sigui en l'últim moment té el premi de la salvació i la santificació, la vida eterna feliç en la visió beatífica. "All's well  that ends well", o bé està el que bé acaba, com diu la famosa cita del famós catòlic William Shakespeare. 

I com en el cas dels pecadors hi ha més alegria al Cel per un no catòlic que es converteix que per molts ja catòlics que no necessiten fer-ho, tot i que sí que ens cal sempre la conversió, que és el veriatble éxit en la vida i que quan aquesta hagi passat ens permetrà comprobar que la nostra experiència de la vida ha estat positiva. I tant de bó la fes tothom! 

(1) Sempre que sigui autèntica i sincera, no fingida ni amb segones intencions, i sempre que porti com a mínim a batejar-se i perduri fins al final de la vida. Per això no he inclòs els que tot i simpatitzant amb el Cristianisme en general i el Catolicisme en particular no van arribar a batejar-se com Henri Bergson i Simone Weil, ni els que desprès de fer-ho van deixar l'Església com Max Scheler,  Roger Garaudy o Geza Vermes. En canvi hi ha d'altres que no les he posat senzillament perquè desconec el seu any de naixement, com Abigal Favale o Kelly Nieto. I evidentment també hi ha l'altre cara de la moneda, que se sol dir igual però que seria millor dir-li "perversió", tot i que el qualificatiu més exacte és el d'apostasia, que consisteix en abandonar a Jesucrist i a la seva Església per anar a qualsevol altre camí, una decisió terriblement tràgica i errònia, que no porta enlloc o, millor dit que porta a la perdició ja que fora de l'Església no hi ha salvació i Crist és l'únic camí per arribar a Déu Pare. I especialment greu és en el cas dels que han sigut sacerdots, on s'aplica allò de "corruptio optimi pessima". 

dissabte, 26 d’abril del 2025

Llibres del segle XX


A part de la Bíblia catòlica (1), el millor de tots i un llibre de tots els temps i tots els llocs, en tots els idiomes, divinament inspirat, que conté relats tant de no ficció com de ficció i igual que en la relació de llibres del segle XIX, aquí hi ha una relació de llibres de ficció del segle XX:

Budenbrooks. Verfall  eine Familie (1901) - Thomas Mann

The Man Who Was Thursday (1908) - G.K. Chesterton 

A Room with a View (1908) - E.M. Forster 

Le Grand Meaulnes (1913) - Alain-Fournier 

Sons and Lovers (1913) - D.H. Lawrence 

À la recherche du temps perdu (8 vol, 1913 - 1927) - Marcel Proust 

Dubliners (1914) - James Joyce 

A Portrait of the Artist as a Young Man (1916) - James Joyce 

Demian: Die Geschichte von Emil Sinclairs Jugend (1919) - Hermann Hesse

Winesburg, Ohio (1919) - Sherwood Anderson  

Main Street (1920) - Sinclair Lewis 

Sei personaggi in cerca d'autore (1921) - Luigi Pirandello 

Osudy dobrého vojáka Švejka za světové války (1921) - Jaroslav Hašek

Ulysses (1922) - James Joyce

Brief einer Unbekannten (1922) - Stefan Zweig  

Der Zauberberg (1924) - Thomas Mann 

A Passage to India (1924) - E.M. Forster 

An American Tragedy (1925) - Theodore Dreiser 

Der Prozess (1925) - Franz Kafka 

The Great Gatsby (1925) - F. Scott Fitzgerald 

Manhattan Transfer (1925) - John Dos Passos 

Mrs. Dalloway (1925) - Virginia Woolf 

Das Schloss (1926) - Franz Kafka 

To the Lighthouse (1927) - Virginia Woolf 

Point Counter Point (1928) - Aldous Huxley

Im Westen nicht Neues (1929) - Erich Maria Remarque 

Berlin Alexanderplatz (1929) - Alfred Döblin 

The Sound and the Fury (1929) - William Faulkner 

A Farewell to Arms (1929) - Ernest Hemingway 

Seobe (1929) - Miloš Crnjanski 

Der Mann ohne Eigenschaften (1930, 1933) - Robert Musil 

Las lanzas coloradas (1931) - Arturo Uslar Pietri 

Radetzky Marsch (1932) - Joseph Roth 

Brave New World (1932) - Aldous Huxley 

Voyage au bout de la nuit (1932) - Louis-Ferdinand Céline 

La Condition humaine (1933) - André Malraux 

Den afrikanske Farm/ Out of Africa (1937) - Karen Blixen  

U.S.A. (1937) - John Dos Passos 

Finnegans Wake (1939) - James Joyce 

The Grapes of Wrath (1939) - John Steinbeck 

Il deserto dei Tartari (1940) - Dino Buzzati 

Sonnenfinsternis / Darkness at Noon (1940) - Arthur Koestler 

The Power and the Glory (1940) - Graham Greene 

The Heart is a Lonely Hunter (1940) - Carson McCullers 

Die Welt von Gestern. Erinnerungen eines Europäers (1942) - Stefan Zweig 

L'Étranger (1942) - Albert Camus 

A Tree Grows in Brooklyn (1943) - Betty Smith 

Le petit prince (1943) - Antoine de Saint Exupéry

Kate Fennigate (1943) - Booth Tarkington 

Ficciones (1944) - Jorge Luis Borges 

Antigone (1944) - Jean Anouilh 

Cannery Row (1945) - John Steinbeck 

Brideshead Revisited (1945) - Evelyn Waugh

Der Tod des Vergil (1945) - Hermann Broch 

Animal Farm (1945) - George Orwell 

Bios kai Politeia tou Alexe Zorba (1946) - Nikos Kazantzakis 

Het Achterhuis (1947) - Anne Frank 

Under the Volcano (1947) - Malcolm Lowry 

L'Écume des jours (1947) - Boris Vian 

La Peste (1947) - Albert Camus 

Nineteen Eighty-Four (1949) - George Orwell 

Ora 25 / La vingt-cinquième heure (1949) - Constantin Virgil Gheorghiu 

The Chronicles of Narnia (7 vol, 1950 - 1957) - C.S. Lewis 

The Catcher in the Rye (1951) - Jerome David Salinger 

Mémoires d'Hadrien (1951) - Marguerite Yourcenar 

The Old Man and the Sea (1952) - Ernest Hemingway 

En attendant Godot (1952) - Samuel Beckett  

Bonjour tristesse (1954) - Françoise Sagan 

Lord of the Flies (1954) - William Golding 

The Lord of the Rings (1954, 1955) - J.R.R. Tolkien 

Lolita (1955) - Vladimir Nabokov 

A Good Man is Hard to Find (1955) - Flannery O'Connor 

Doktor Zhivago (1957) - Boris Pasternak 

On the Road (1957) - Jack Kerouac 

On the Beach (1957) - Nevil Shute 

The Alexandria Quartet (1957, 1958, 1960) - Lawrence Durrell 

Rhinocéros (1959) - Eugène Ionesco 

Dieu est né en exil (1960) - Vintilă Horia

Catch 22 (1961) - Joseph Heller 

Odin den' Ivana Desinovicha (1962) - Aleksandr Solzhenitsyn 

Gran Sol (1963) - Ignacio Aldecoa 

Kojinteki na taiken (1964) - Kenzaburō Ōe

Master i Margarita (1967) - Mikhail Bulgakov 

The Outsiders (1967) - S.E. Hinton

Rakovy korpus (1968) - Alenksandr Solzhenitsyn 

Papillon (1969) - Henri Charrière 

Portnoy's Complaint (1969) - Philip Roth 

Gravity's Rainbow (1973) - Thomas Pynchon 

Ragtime (1975) - E.L. Doctorow 

La vie, mode d'emploi (1978) - Georges Perec 

A Confederay of Dunces (1980) - John Kennedy Toole 

Il nome della rosa (1980) - Umberto Eco 

Hazarski rečnik (1984) - Milorad  Pavić

L'Amant (1984) - Marguerite Duras 

Danubio (1986) - Claudio Magris 

The Bonfire of the Vanities (1987) - Tom Wolfe 

Hóng gāoliang jiāzú (1988) - Mo Yan 

The Remains of the Day (1989) - Kazuo Ishiguro 

Hi ha una mica de tot dins l'excel·lència en la qualitat i en conjunt fan un bon retrat del segle XX.