L'amor

Déu és Amor i qui viu en l'amor viu en Déu i el coneix i Déu viu en ell. 

Ningú té més amor que qui dona la vida pels seus amics, i l'amor de Crist és la mort de la mort

La Bíblia, tant l'Antic Testament com sobretot el Nou, està plena de referències a l'amor, especialment de l'amor de Déu i d'exhortacions a viure aquest amor i a practicar aquest amor diví tant amb un mateix com en els altres i sobretot amb Déu, de qui ve, en qui troba la seva base i fonament, i al que en justícia hem d'estimar sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces, posant sempre a Déu primer en tot, tal com li correspon. 

Aquí citarem algunes declaracions sobre l'amor dels sants, els mestres del veritable amor, junt amb unes poques d'autors cristians experts. 

Sant Agustí (354 - 430) deia "Dilige et quo vis fac", és a dir "estima amb un amor oblatiu i generós (dilige) i llavors actua espontàniament, perquè estimant d'aquesta manera només faràs el bé", ja que com ell mateix explicava "Dilige et non potes nisi bene facere".

I també afirmava "Non amas in illo quod est, sed quod vis ut sit" (No estimes el que hi ha, sinó el que vols que sigui), tal com fa Déu amb nosaltres, que no estima els pecadors pel fet de ser-ho - una altre cosa és que se'n compadeixi, els hi tingui pietat i es mostri misericordiós amb ells - sinó pel que poden ser si es deixen transformar pel seu amor, i que està relacionat amb el que estan cridats a ser des de sempre. I això en paraules actuals és voler que cadascú sigui la millor versió possible de si mateix, és a dir tal com la Santíssima Trinitat ens va pensar i estimar ja abans de crear l'Univers, tal com ens vol per a la nostra felicitat i com sempre procura, amb paciència, afecte i tendressa, que arribem a ser. Tots els éssers humans estem cridats a la salvació i la santificació. 

De St. Fulgenci de Ruspe (c. 465 - c. 530) és la constatació que "Crist va fer de l'amor l'escala que permetria a tots els cristians pujar fins al Cel"

Sant Bernat de Claraval (1090 - 1153): "El benefici de l'amor rau en la seva pràctica" i també "L'amor és l'únic en que la criatura pot respondre al Creador fent-li algun tipus de retorn semblant, per molt desigual que sigui"

Dant (1265 - 1321) estableix  "L'amor que mou al Sol i a les estrelles" i en italià "T'estimo" és "Te voglio bene", és a dir "Vull el teu bé", és a dir que la benevolència, el desig de bé i bondat de tot, és el motor universal, ja que Déu és Amor, i per amor ha creat l'Univers i ha cridat tots els éssers a l'existència, cadascú en la seva condició i quan i on Ell ha volgut, per un major bé. 

De Sant Joan de Déu (1495 - 1550) és l'observació fonamental "Igual que l'aigua extingeix el foc, l'amor esborra el pecat"

A Santa Teresa de Jesús (1515 - 1582), en una aparició Nostre Senyor Jesucrist li va dir: "Per un "t'estimo" teu, tornaria a crear tot l'Univers". I és que l'amor busca amor i nomès amb amor es paga. 

Sant Joan de la Creu (1542 - 1591): "On no hi ha amor, poseu amor i trobareu amor" i "Al capvespre de la vida se'ns examinarà d'amor" 

Sant Joan Baptista de La Salle (1651 - 1719): "Amb la vostra diligència mostreu el vostre amor pels que Crist us ha donat, tal com Crist va estimar l'Església" i "Deixa't portar per l'amor de Déu, perquè Jesucrist va morir per tots, perquè els qui viuen no visquin per a ells mateixos sinó per aquell que va morir i ressuscitar per ells" 

Sant Alfons de Liguori (1696 - 1787): "Tota la santedat i perfecció de l'ànima està en el nostre amor a Jesucrist, Déu nostre, que és el nostre Redemptor i el nostre bé suprem"

Santa Joana Jugan (1792 - 1879): "Humils per estimar" i "No li negueu res a Déu:  tot ho hem de fer mitjançant l'amor"

St. Antoni Maria Claret (1807- 1870): "L'home que realment estima a Déu també estima el seu proïsme"

Santa Teresa de Lisieux (1873 - 1897), "Vaig descobrir que l'amor ho és tot i que és el cor de l'Església i vaig comprendre que la meva missió era ser l'amor" (cita no literal, però fidel)

G.K. Chesterton (1874 - 1936) ens adverteix en el cas humà "Cal estimar no sols quan la persona ja és digna d'estimació sinó abans que ho sigui, per tal que ho sigui" 

C.S. Lewis (1898 - 1963) a The Four Loves parla dels 4 tipus d'amor, eros, sorge, philia i agape, que altres autors eleven a 5 afegint el pragma, però en realitat en grec es coneixien 7 o 8 variants d'amor, dels quals l'agape, l'amor de donació incondicional i desinteresat, és l'amor pròpiament cristià.  

I com s'ha dit, la veritable religió és l'aprenentatge de l'amor. 

Pel món. Pobles eslaus (I)

Pel món: els pobles eslaus orientals. 1. Rússia 

https://youtu.be/jjDYW46PjA8?si=2XDPDAq1sJgIE5L4

https://youtu.be/9t1AeJm7XF0?si=zkEfQF7wdnHtLRfi

https://youtube.com/shorts/SPZKMi8SjiM?si=zKahxytzUHcRFvt-

https://youtu.be/3xbME5jVlG4?si=Z8GmrbmXkztl3hID

https://www.youtube.com/watch?v=W8rmjWYjiZc

https://youtu.be/2WXZZw5qm_0?si=Eo8Du1b6Ky7cY3D7

https://youtu.be/t-VbAZcyZ_U?si=eYZtjgS-TwKNSdth

https://youtu.be/PVsVxpJoF78?si=Y7fm8kUX5QTqEsKG

https://www.youtube.com/watch?v=H6oqPgm3-lY

https://www.youtube.com/watch?v=f8W9O2AhR9A

Dates d'algunes cançons: 

1860 Kalinka - Ivan Larionov 

1866 Ey, ukhnem! (popular) -Mily Balakirev (recopilador) 

1876 El llac dels cignes - Piotr Tchaikovsky 

1892 El cascanous - Piotr Tchaikovsky 

1928 Cors de l'Exèrcit Roig (Conjunt Aleksandrov de cant i dansa) - Aleksandr Aleksandrov 

1938 Katyusha - Matvey Banter i Mikhail Isakovsky 

         Segon Vals - Dmitri Shostakovich 

1945/1950  Pora v put dorogu  (És hora d'emprendre el camí) - Vasily Solovyov-Sedov i Solomon  Fogelson

1951 Ot Volgi do Dona (Del Volga al Don) 

1956 Nits de Moscou (Podmoskovnye vechera) - Vasily Solovyov-Sedoy i  Mikhail Matusovsky 

1979 Moskau - grup Dschinghis Khan (alemany) 

2009 Soviet March 80's - James Hannigan 

Algunes figures destacades: 

Piotr Urusov (1733 - 1813) 

Marius Petipa (1818 - 1910) 

Ivan Larionov (1830 - 1889)

Mily Balakirev (1837 - 1910)

Piotr Txaikovski (1840 - 1893)  

Sergei Diaghilev (1872 - 1929) 

Fyodor Shalyapin (1873 - 1938) 

Anna Pavlova (1881 - 1931) 

Aleksandr Aleksandrov (1883 - 1946)

Vatslav Nijinsky (1889/90 - 1950) 

Mikhail Isakovsky (1900 - 1973) 

Matvey Blanter (1903 - 1990) 

George Balanchine (1904 - 1983)

Boris Aleksandrov (1905 - 1994)

Dmitri Shostakovich (1906 - 1975) 

Vasily Solovyov - Sedoy (1907 - 1979)  

Solomon Fogelson (1910 - 1994) 

Mikhail Matusovsky (1915 - 1990)

James Hannigan (1971)  

Temperament, caràcter i personalitat

Distingim bé tres característiques humanes, definint-les: 

Temperament és allò innat, sobretot biològic, i basat en la nostra condició física: sexe, home o dona, etapa segons l'edad, infant, nen o noi, adolescent, jove, adult, madur, vell, ancià, i constitució, normal, atlètica, prima o grossa,  força, fort o dèbil,  i estat de salut, sa, malaltís o malalt. Tot això influeix en la nostra psicologia: des de les hormones als medicaments, passant per l'alimentació i l'exercici, i les reaccions en nosaltres mateixos i en els altres de la nostra aparença. 

Caràcter és tot allò adquirit, voluntari o involuntari, per família, llengua, cultura, riquesa o pobresa, ambient, experiències, educació, intel·ligència, informació, èxit (o fracàs), circumstàncies externes, reflexió i decisió personal, creences adquirides inconscients o conscients, carrera o treball escollit, professió, estat civil, relacions personals, amics i influències, religisiositat i sobretot allò que Dietrich von Hildebrand anomena "opció fonamental", el nucli fonamental del nostre ésser, escollit lliurement.ja de nois, entre els 7 i els 14 anys sobretot si bé en alguns pot ser més precoç o més tardà (1), en relació respecte a Déu, nosaltres mateixos, els altres i les coses: per exemple "jo seré bó", "jo vull fer grans coses", "jo mai traïré ni perjudicaré", "jo viatjaré per tot el món" o "jo sempré aprendré" i altres decisions per l'estil, bones, indiferents o dolentes. Per això el caràcter és allò més propi i distintiu dels tres.

I la personalitat és el conjunt de caràcter i temperament, la suma dels dos, que idealment és integrat (2). 

Històricament l'estudi del caràcter humà s'ha considerat important ja des de l'Antiguitat, i potser de forma instintiva des de la Prehistòria, i ha predominat sobre els estudis dels temperaments i fins de la personalitat, que també n'hi han hagut i que venen a ser un de sol, ja que la personalitat és el caràcter modificat pel temperament. 

I en l'estudi del caràcter hi ha hagut dos grans grups d'enfocament, un d'asistemàtic i empíric, elevat a categories múltiples i fins superposables, iniciat per Teofrast (c. 371 - 287 aC), deixeble d'Aristòtil i director del Liceu, amb la seva obra Caràcters morals (Ethikoi kharakteres) de voluntat pràctica, moralista i gairebé literària, com estil de personatges, que va continuar dos mil·lennis desprès Jean de la Bruyère (1645 - 1696), que no sols va recuperar, traduir i comentar el llibre grec en els seus Caractères (1688) sinó que el va ampliar amb observacions pròpies de gent important i coneguda de la seva època i ambient, amb voluntat crítica, moralitzant i fins satírica, com una mena de personatges literaris i per de forma velada però reconeixible pels entesos en les coses de l'alta societat, cosa que li va proporcionar molts lectors, però també li va guanyar l'enemistat dels qui s'hi reconeixien i es veien exposats així a la burla i el menyspreu, perquè la fixació en aquest tipus de tiologia és sobretot en els defectes i vicis, i especialment en les rareses d'excentricitats i extravàgancies. Aquesta manera de considerar-ho s'ha continuat desprès però amb ànim sobretot literari, exemplaritzant i fins caricaturesc i còmic, ja que no és una tipologia natural, estructurada ni metòdica i ni tant sols objectiva, sinó artificial, subjectiva i capriciosa, i no porta a cap estudi organitzat, extens i profund i ni tant sols seriós, gairebé, començant perquè són descripcions que prenen una part, i sovint la més dolenta, pel tot, i que són interessades per motivacions literàries, costumistes o socials, i perquè les valoracions en sí i les persones dels propis caràcters descrits poden canviar amb el temps i les modes. Per això és una mena de carreró sense sortida per un estudi seriós. 

L'altre manera, la més científica, tot i que també té les seves pegues, com la tendència a convertir-ho en un sistema tancat (3) de validesa universal i permanent, quan només és vàlida com a primera aproximació en general i de forma teòrica, provisional i subjecta a comprovació, experimentació i revisió, canvi i superació, si  de debò vol ser científica, igual com ha de mostrar i explicar el seu mètode, orígens i causes i obrir-los a la crítica i a la fixació d'un possible camp de validesa aproximada. Aquest millor enfocament, tot i que encara molt esquemàtic  basat purament en l'observació i en l'agrupació de característiques semblants i considerades relacionades entre sí, va començar amb el metge grec Hipòcrates (c. 460 - c. 370 aC), el fundador de la medecina moderna i autor del jurament hipocràtic de no fer mal (4) i continuat per un altre metge, el romà Galè (c. 129 - c. 200/216), els dos metges més famosos de l'Antiguitat i dos dels més importants de la Història. A base d'observacions, pensant sobre elles i sistematitzant-les amb voluntat racional i objectiva, no irracional (5)

(continuarà) 

(1) Entre un míim de 3 - 5 anys (en casos excepcionals de grans traumes pot ser fins i tot als 2 anys, però és necessita que hi hagi consciència, voluntat i record en la memòria) i un màxim de 18 - 21 anys o com a molt 25 (en casos extraordinaris pot ser fins i tot més tard), és a dir mentre l'ésser humà està en formació física, mental, educativa i/o social. 

(2) "Jo sóc jo i la meva circumstància" deia Ortega y Gasset, i en aquesta afirmació el primer jo és la personalitat, el segon jo el 

caràcter i les circumstàncies serien el temperament, si bé Ortega sembla entendre aquestes en un sentit més ampli i determinista, incloent-hi coses del caràcter, considerant-les influents per si mateixes i no per la resposta personal a elles.

(3) Com el marxisme i el freudisme, l'astrologia i altres pseudociències, pretesament omniexplicatives i irrefutables per definnició, ja que estan disposades a assumir totes les contradiccions i proves de falsedat, sense canviar el marc, d'origen i validesa inexplicable i a més considerat intocable. 

(4) I per tant "de no practicar cap avortament ni que li ho demanin", citat explicitament, en ell jurament cosa que per a vergonya de la nostra societat i època va ser voluntàriament i expressament suprimida al voltant de 1975, per imperatius de fosca politiqueria, el primer canvi, i per a pitjor, en més de 23 segles. De la mateixa manera un metge no hauria de col·laborar mai een un suïcidi, l'ifame "suïcidi assistit" que ho inverteix tot, ni en cap execució, deixant tot això pels professionals de la mort, eels botxins, la que la missió del metge és la contrària, salvar vides. 

(5) Desgraciadament i per falta de millor informació, recursos i conceptes, la medecina va estar molts segles lligada a l'astrologia, una idolatria pagana dels astres, a falta de disposar d'explicacions i sistemes millors, cosa que va durar com a  mínim fns al Renaixement i més tard i tot, però que va ser negada i combatuda pels més intel·ligents i savis, com Ciceró, St. Agustí i St. Isidor, que hi van objectar en nom de la raó i de la fe. Entre l'any 500 i el 1000, amb el triomf del Cristianisme, l'astrologia gairebé va desaparèixer a Europa, però es va conservar entre els metges i astrònoms musulmans i jueus, i per ells va reapareixer a Occident progressivament a partir dels s. XI - XIII, com a part del "saber" de grecs i orientals, reintroduïda lamentablemet per les escoles de traductors i va assolir un nou gran esplendor sobretot al segle XVI.  Encara ho notem i ho paguem ara tot i que en els segles XVII - XVIII va ser de nou bandejada en els cercles religiosos i intel·lectuals i va assolir un nou mínim al segle XIX, tot i que a partir de 1920 a Estats Units i aviat al Regne Unit i al món anglosaxó, i unes dècades més tard a l'Europa continental i Occident en general, va reaparèixer de forma intencionada i artificialment dirigida i promoguda i va assolir un nou màxim en la contracultura, paradoxalment subvencionada per grans interessos multinacioonals sobretot d'Estats Units des de l'any 1966, a la 2ª meitat dels anys 1960s i primers anys 1970s, junt amb molts altres esoterismes, orientalismes i creences irracionals que en conjunt formen l'anomenada New Age i l'objectiu de la qual és clarament la descristianització de la societat occidental.  

A la recerca del principi

A la recerca del principi de tot.

Quan uns pensadors grecs van començar a pregunta-se de que estava fer tot, i van voler-ho responde de manera lògica i racional. 

Tales de Milet (c. 625 - c. 547 aC) va ser el primer en preguntar-s'ho i en donar una resposta, l'aigua. Es devia fixar que l'aigua existeix tan en fase líquida com sòlida, el gel, i gasosa, el vapor d'aigua, depenent de la temperatura. També que l'aigua és present arreu, en mars, llacs, rius i fonts i cau del cel com pluja o neu a partir dels núvols, també fets d'aigua com la boira. Arreu on hi ha aigua floreix la vida i on no n'hi ha el terreny és estèril. I l'ésser humà que pot passar fins a un mes sense aliment, no pot passar ni una setmana sense beure aigua. La sed és una necessitat encaa més imperiosa que la fam, i els éssers vius en contenen i en gran quantitat, eliminant l'excedent com orina, mentre que la suor ajuda a mantenir la temperatura corporal quan fa calor, i també tenim altres fluids basats en l'aigua com la saliva i les llàgrimes. L'aigua és necessària per netejar i per rentar-se, i també per cuinar, i serveix per apagar el foc. L'aigua està espontàniament en moviment, en les onades, en el flux dels rius, en el rajar de les fonts. I encara es pot dir que l'aigua és un gran dissolvent per moltes substàncies, com la sal. Tot això el va fer pensar que l'aigua era la base no sols de la vida sinó de tot. 

El seu deixeble Anaximandre (c. 610 - c. 546 aC), també de Milet a Jònia, va objectar que no es veia com de l'aigua podia sortir el foc, i va suggerir que el principi de tot era l'apeiron, allò indefinit i il·limitat, alguna cosa que en termes actuals podriem anomenar la matèria, capaç d'adoptar totes les formes diferents visibles en la Natura, tot és material és a dir està fet de matèria. Era més abstracte i més general. 

Anaxímenes (c. 585 - c, 525 aC), deixeble d'Anaximandre a l'escola de Milet, va pensar que el principi subjacent a tot era l'aire. L'aire és encara més necessari que l'aigua per viure, si l'ésser humà pot passar quasi una setmana sense beure, no pot aguantar més d'uns minuts sense respirar. I la respiració és el signe més evident de vida, humans, animals i plantes respiren. Per a ell l'aire és l'origen de tot pels processos de rarefacció (donant lloc al foc) i de condensació (donant lloc al vent, els núvols, l'aigua, terra i pedres), i la temperatura hi té molt a veure, la calor fa passar els minerals primer a la fase líquida i desprès a la gasosa, i el fred produeix l'efecte contrari, fent les coses més sòlides i denses..  

Llibres de conversions

Uns quants llibres de persones que van buscar i van trobar la veritat. 

Confessiones (c. 400) - St. Agustí 

Dieu existe, je l'ai rencontré (1969) - André Frossard 

Rome, sweet home. Our journey to Catholicism (1993) - Scott Hahn i Kimberly Hahn

The unexpected way: on converting from Buddhism to Catholicism (2002) - Paul Williams

Grazie, Gesù. La mia conversione dall'Islam al Cattolicesimo (2008) - Magdi Cristiano Allam  

"Tu no em buscaries si no m'haguessis ja trobat" - St. Agustí (354 - 430) 

Llibres de religió d'una època

Una relació de llibres potser ara poc coneguts (1) i que són no sols ja històrics i reflecteixen una època sinó que la majoria d'ells són molt recomanables (2):

L'Àngel bó. Devocionari breu (1919) - Eudald Serra i Buixó 

Missal Romà (1921) - Eudald Serra i Buixó 

Guia del Cristià (1923) - Eudald Serra i Buixó 

Manual de Historia Eclesiástica (1942) - Bernardino Llorca 

Para salvarte (moltes edicions i versions des dels 1940s) - Jorge Loring 

El Montserrat del espíritu (1953) - Columbà Maria Cucurella i Jorba 

Historia de la Iglésia Católica I. Edad Antigua (1953) - Bernardino Llorca 

Nueva visión de la Historia del Cristianismo (1956) - Bernardino Llorca

Catecismo de la Doctrina Cristiana del Segundo Grado, Texto Nacional (1958) 

 

Lo que no ha dicho el Concilio (2ª meitat 1960s) - José Ricart Torrens 

Reflexiones en torno a la Humanae Vitae (1968) - Karl Rahner (3)

Dieu existe, je l'ai recontré (1969) - André Frossard (4)

Si el celibat fos un pecat... (1980) - Álvar Maduell (5)

Relació dels autors citats: 

Columbà Maria Cucurell (1877 - 1963), monjo de Montserrat
Eudald Serra (1882 - 1967), sacerdot català
Bernardino Llorca (1898 – 1985), historiador jesuïta
Karl Rahner (1904 - 1984), sacerdot i teòleg jesuïta alemany 
André Frossard (1915 - 1995), periodista i escriptor, membre de l'Académie Française
Jorge Loring (1921 - 2013), jesuïta i apologista
Álvar Maduell (1936), sacerdot, teòleg, periodista i escriptor

No he trobat informació biogràfica de José Ricart Torrens, sacerdot català

 

Notes: 

(1) L'excepció és el conegudíssim Para salvarte. De tots ells cito sempre l'any de la primera edició, si el sé, i el títol original. N'hi ha que han sigut reeditats moltes vegades, en ocasions revisats i ampliats i tot. 

(2) Alguns ara han quedat antiquats i són curiositats,  i l'últim de la llista és un llibre volgudament polèmic i fins paròdic, que tot i que no és tan trecador com el títol donaria a entendre, i tenint en compte que sembla,i és volgudament provocatiu, és ben desencertat per la seva tesi seriosa subjacent, exagerada, falsa i absurda, que  també és un autèntic sarcasme. Els que sí són molt recomanables són l'Àngel bó, la Guia del Cristià, el Manual de Historia eclesiástica i sobretot el Catecismo, del que es va fer una edició en traducció catalana, i el Para salvarte, del que hi ha traducció catalana i que a més s'ha traduït a molts idiomes i se n'han fet moltes revisiona i ampliacions, i avui dia ja deu anar per la vuitantena de edicions fins gairebé ara mateix. 

(3) Llibre crític i controvertit en la línia de K. Rahner, considerat el gran teòleg del Vaticà II, i durant un temps, el més important i influent teòleg catòlic del segle XX, com l'equivalent de Karl Barth en el món protestant, però el prestigi i l'acceptació del qual ja fa temps que ha anat declinant, ha minvat molt i ara no se'l veu així.  

(4) Llibre interessant i recomanable sobre una teofania en una església que va provocar a l'autor una conversió immediata, gairebé de tipus paulí, interessant de seguir en els precedents, les circumstàncies i el desenvolupament posterior.

(5) Un llibre fet per un sacerdot i teòleg crític amb la situació política espanyola del franquisme, i que en aquesta obra literalment es passa, com una mena de broma rara o un exercici de "épater le bourgeois", potser per intentar fer sortir a tots de la zona de comfort, però la tesi del qual, que per sort ni l'autor se la creu ni la té en consideració, no s'aguanta per enlloc i avui dia molt menys. 

Història amb llicència poètica

Quan l'Imperi Persa de Xerxes s'estava preparant per envaïr Grècia per venjr la inesperada derrota de Marató del 490 aC, els atenesos van consultar l'oracle de Delfos per veure com es podien salvar i la resposta va ser "es podreu salvar darrera la muralla de fusta". Per això es van dedicar a construir una valla de fusta al voltant d'Atenes i de l'Àtica, però quan 10 anys més tard el mateix Xerxes comandant un exèrcit d'un milió de soldats de tot l'Imperi, per fi va creuar el Bòsfor, i malgrat un breu retard al desfilader de les Termòpiles en que no obstant al final l'èlit militar dels espartans va ser totalment anihilada amb el seu rei Leònides al front, se'n van adonar que intentar ressistir era inútil i van decidir evacuar tota la gent portant-la a la seva gran flota de vaixells, que incapaç de presentar batalla a la flota persa amb els seus hàbils mariners fenicis i els seus guerrers experts, i menys carregats amb gent del poble, van fugir amagant-se a l'interior dels estrets de Salamina, que venia a ser un equivalent marí de les Termòpiles. Llavors van comprendre que l'oracle es referia a la flota quan va pronosticar la salvació en la muralla de fusta. Però desprès que l'exèrcit persa va arrassar l'Àtica i va destruir i incendiar la ciutat d'Atenes, en càstig per la seva rebel·lió, la flota persa va bloquejar la sortida de l'estret de Salamina deixant tancada la flota grega. Al cap de poc temps els comandants navals grecs, veient que estaven entre l'espasa i la paret, van celebrar un consell de guerra i van prendre una decisió tan audaç com aparentment desesperada,  no els hi quedava més remei que sortir a lluitar,i per això aprofitan que era de nit van fer baixar a la gent no combatent i la van deixar a les petites platges de la costa dels estrets i van començar els preparatius. 

A la matinada els centinel·les perses que vigilaven des de dalt dels penyasegats sobre el mar van quedar sorpresos al sentir un fort xipolleig de la superfície de l'aigua i uns estranys cants religiosos entonats a cor que trencaven el silenci i la foscor: era l'esquadra grega que en fila sortia dels estrets de Salamina disposada a presentar batalla a l'esquadra persa que en formació de combat els esperava a la badia, no creient que s'atrevirien a sortir a lluitar. I el sorprenent desenllaç de la lluita és ben conegut ja que va marcar tot el futur de la Història de la Humanitat perquè Europa i Àsia, que no estan separades geogràficament, com ja va fer notar José Maria Pemán, estan separades històricament pel resultat de la batalla naval de Salamina del 480 abans de Crist.    

Dança guerrera d'espases georgiana, procedent de l'entrenament pel combat

Armènia l'any 301 i Geòrgia pocs anys desprès van ser les primeres nacions que es van convertir al Cristianisme, abans que Aksum el 333 i l'Imperi Romà que ho feu entre el 313 i el 380. Armenis i georgians van ser els primers pobles oficialment cristians si no compten el petit precedent d'Edessa a inicis del segle III. Però la seva vida no va ser fàcil, perquè primer van ser dominats pel zoroastrià Imperi Neopersa Sassànida (224 - 642) i més tard van haver de lluitar contra el Califat islàmic a partit del 650 i durant segles, i l'Imperi Khàzar jueu, que ja havia parat l'expansió àrab quan la seva cavalleria derrotà a l'omeia allà a mitjans del s. VIII, un segle i escaig més tard. Més tard foren atacats pels turcs seljúcides a partir del segle XI i a principis del segle XIII foren els mongols de Gengis Khan i successors els qui es passejaren pel Càucas devastant-ho tot i al segle XIV foren els tàrtars de Tamerlà els que hi entraren i ho arrassaren, i al mateix temps i fins el segle XV la Horda d'Or, més tard l'Imperi Turc Otomà sunnita que als s. XVI - XVIII s disputà a sang i foc amb l'Imperi Persa Safàvida xiïta el domini d'aquella zona. Per fi quan l'agitació ja no era tan extrema i la polvareda de la Història es va anar depositant i els exèrcits russos hi arribaren a principis del segle XIX, es trobaren amb que desprès de tan terribles enemics i de tan constants guerres, batalles, lluites i conflictes, els armenis i els georgians d'alguna manera havien aconseguit resistir tanta tempesta, havien sobreviscut... i seguien essent cristians. 

L'any 732 l'emir d'Al Andalus,  Abderraman el Gafequí, avançava per Aquitània amb els seus núvols de cavalleria lleugera, que apareixa a la llunyania i acabava omplint tot l'horitzó, disposats a conquerir tota la Gàl.lia i d'allí entrar al Centre d'Europa. Per enfrontar la invasió li va sortir a l'encontre la única resistència possible que li quedava a l'Europa Occidental i Central, els francs, el més fort dels pobles germànics, dirigits en aquesta ocasió per Carles Martell. Els dos exèrcits van avançar i maniobrar i finalment es trobaren un davant l'altre a una gran plana entre les actuals Tours i Poitiers, al centre-nord de l'actual França. Els ismailites o sarraïns, com se'ls deia llavors, eren genets amb berbers i àrabs, dirigits per aquests, i formaven part del immens Califat Omeia de Damasc que en aquell moment arribava des del Sind a la Índia i l'Àsia Central fins a l'Oceà Atlàntic al Magreb i a tota la Península Ibèrica, passant per Pèrsia, Egipte i tot el nord d'Àfrica amb una força expansiva i conqueridora extraordinària que havia ant superant quasi totes les resistències. Començant per l'extrem Sudoest, Europa semblava ser ara l'objectiu i la pròxima a caure. Però els guerrers francs, cristianitzats des de Clodoveu el 496, eren encara el bastió de la seva independència, possiblement l'últim i tot. Quan va començar la gran batalla, una de les decisives en la Història de la Humanitat. Els mahometans anaven a cavall i tenien més movilitat i la superioritat de la cavalleria, llavors dominant en les lluites i que ho seria encara 5 o 6 segles més, i usaven la seva tàctica tan exitosa de càrregar ràpid contra les files enemigues, colpejar i retirar-se ràpidament per no deixar oportunitat de respondre i per tornar a la càrrega de seguida. Els francs formaven sobretot infanteria, soldats a peu, i intntaven que les seves files no es trenquessin amb els ràpids atacs dels genets adversaris. Semblava que els invasors havien de guanyar per la seva superioritat militar, però els infants francs ressistien junts i quan un queia un altre el substituia ràpidament a primera línia per mantenir la formació sense forats. Així van lluitar durament per ambdues parts un parell de dies amb resultat incert. I a la matinada del tercer dia els infants francs tornaren al combat, disposats a lluitar i morir, ja que no podien ni retirar-se ni fugir, anant ells a peu i els enemics a cavall. Però per a la seva sorpresa no van veure l'exèrcit invasor front a ells. I és que en els duríssims combats del dia anterior, en els que havia destacat el propi Carles Martell, i sense que ells ho sapiguessin, havia mort l'emir Abderraman el-Gafequí, i sense el seu cap els generals islàmics havien fet durant la nit un consell de guerra i sense una direcció unificada havien decidit retirar-se per evitar majors pèrdues, estant tant esgotats com els francs. A l'avançar els francs van trobar el campament enemic gairebé intacte, però amb ningú allà, els invasors havien marxat a corre-cuita i en secret, abandonat-ho gairebé tot, especialment el botí aconseguit en la incursió. 

Aquesta batalla va canviar el rumb de la Història europea i mundial, posant límit a l'expansió explosiva dels Omeies, junt amb els fracassats setges àrabs de Constantinoble del 673-77 i 717-18, la resistència de l'Imperi Khàzar als intents de conquesta - alguns diuen que la cavalleia khàzara va derrotar decisivament a la califal a les planes de l'Azerbaidjan -  la incipent resistència dels cristians a les muntanyes del nord d'Hispània a Covadonga el 722 i la gran batalla del riu Talas contra l'Imperi Tang xinès del 751 que si bé es considera una victòria musulmana, en realitat va ser un empat, ja que els dos contendents van parar el seu avenç i van considerar que seria impossible seguir l'avenç contra el seu enorme advesari. 

I encara els motius interns, ja que entre el 749 i el 751 la rebel·lió dels descontents amb centre a Pèrsia i Mesopotàmia va acabar amb el molt expansionista Califat de Damasc sirià i el va substituir pel molt menys expansiu Califat Abbasí iranitzat, aviat dirigit des de la nova capital Bagdad., de situació més oriental I de rebot això va portar a que un membre omeia que havia pogut escapar de les matances de tota la seva família, trobés refugi a Al-Andalus i el 756 hi establís un Emirat independent en lluita amb el gran Imperi Àrab, cosa que canviava totalment la situació, tot i que la dinastia Omeia d'Al-Andalus amb capital a Còrdova encara va tenir uns 250 anys d'esplendor, convertint-se en Califat el 929 i amb les campanyes victorioses d'Al-Mansur contra els enclaus cristians del nord de la Península Ibèrica a finals del segle X, que no obstant no aconseguiren canviar la situació ni fer-los desaparèixer. I el 1031 tot això s'esfondrà amb la desaparició del Califat i l'aparició de molts regnes taifes andalusis. I si la situació continuà encara 4 segles fou per les dues grans invasions mores, la dels almoràvids  

En canvi els francs anaren fent-se cada cop més forts i expandint-se, recuperant la Septimània i les terres envaïdes fins els Pirineus, i essent una força mundial comparable a la del Califat i la del Imperi de Constantinoble i amb Carlemany (778 - 814), feren incursions al sud del Pirineu ja des del 778 i conqueriren i annexaren Girona (785) i Barcelona (801), creant la Marca Hispànica, i formant l'Imperi Carolingi (800 - 843/s. X) en estreta col·laboracio amb el Papa de Roma, al que entre altres coses donaren els duradors Estats Pontificis (756 - 1870). Aquest nou Imperi Romà d'Occident imperant a Europa occidental i central, aviat trobaria la seva continuació  en el Sacre Imperi Romà (962 - 1806) també molt durador. Les bases d'Europa ja estaven establertes, seria europea i cristiana, i tot això té el seu orígen, o si es vol el seu punt d'inflexió o decisiu, en la gran batalla de l'any 732, que ho conformà definitivament.