La Paraula de Déu dels diumenges

La Paraula de Déu que es proclama a la Missa del diumenge no és només per tenir-la present tot el dia, sinó per a meditar-la tota la setmana, i un cop acceptada i feta nostra, posar-la en pràctica i viure-la tota la nostra vida. 

La religió és el més excels, com a culte i adoració a Déu que és, per això la seva pràctica ha de ser el més acurada i delicada

 Així en el diumenge 14 del temps de durant l'any del cicle A, al que correspon l'any 2023, se'ns diu que és molt important el motiu pel que fem les coses, tant la causa com la manera i l'objectiu, i si això és vàlid sempre i en tot, ho és molt més encara en allò més alt que poden realitzar els éssers humans, els pensaments, paraules, obres i omissions de tipus religiós, especialment en aquells que realment connecten i ens relacionen amb Déu, els fets segons Nostre Senyor Jesucrist i a través d'Ell i de la seva santa Església universal, la catòlica, fundada per Ell mateix i mantinguda arreu i sempre segons l'ensenyament i tradició dels seus apòstols, elegits per Ell, i els successors d'aquests, també divinament escollits. 

Cal mirar molt amb quina intenció fem les coses, molt especialment les espirituals i religioses, perquè Déu, que respecta la nostra llibertat, consciència i voluntat, ens donarà justament allò a que aspirem amb l'acció que realitzem, i per tant cal apuntar a allò més alt, a Ell mateix i al seu Amor. Aquesta és l'aspiració més excelsa i aquella que no sols donarà sentit a la nostra vida sinó que és la única que ens farà realment i plenament feliços tant en aquesta vida com en l'altra. 

La Verge Maria, l'Estrella del Mar

El 16 de juliol es celebra cada any la Mare de Déu del Carme. 

Patrona de l'Orde Carmelita, que aquest dia celebra la seva més gran festa de l'any, i coneguda especialment per l'Escapiilari del Carme, aquesta advocació de la Verge Maria té una gran devoció popular, i com a Stella Maris, Estrella del Mar, és la patrona també de mariners, marins, pescadors i poblacions costaneres així com de l'Apostolat del Mar entre d'altres, i aquest caràcter marítim és molt propi de l'època de l'any de la festa, l'estiu i les vacances, que en moltes ocasions tenen lloc a les platges o en creuers turístics. 

També moltes dones i noies porten el bonic nom de Maria del Carme o Carme, i com a petita mostra en una població catalana de l'interior, concretament osonenca, les Carme del poble fan dir cada any una Missa en honor i agraïment a Nostra Senyora sota aquesta advocació, fet molt comú en molts pobles, però en aquest concretament també fan cada any per aquestes dates de mitjans de juliol un menjar de germanor, dinar o sopar, que en ocasions no molt llunyanes n'havia agrupat unes 70 en un poble d'uns dos mil habitants, en el que a més hi ha "el carrer de les Carmes", una cèntrica via en la que gairebé a totes les cases n'hi ha una, mostra de com estesa ha estat, i segueix estant, la devoció a aquesta advocació de la Verge. 

Encomanem-nos a Maria, la nostra Mare del Cel, i trobem en ella guia, protecció, consol i refugi, que com intercessora, defensora i advocada nostra ens defensi del mal i ens obtingui el perdó diví, estiguem-li agraïts i honorem-la per totes les gràcies de les que ella és mitjancera per a nosaltres, i que el seu exemple de fe i gràcia ens sigui model per a tots i cadascun de nosaltres i pel conjunt de l'Església!   

L'edat de Crist

Sostè una pietosa creença popular que els salvats que vagin al Cel a la vida futura i eterna amb el seu cos ressuscitat, tant si van morir de nens o joves, com si eren adults o ancians, tindran un cos gloriós de plenitud humana. I que això, a part de lliure de tota deficiència, significa uns trenta anys més o menys. 

L'autor del blog a finals de juny de 1986 a Granollers, a punt de fer 32 anys.

El fonament d'aquesta creença està en l'edat de Jesucrist en el moment de la seva mort i resurrecció, uns trenta anys i escaig, que se sol concretar en 33 anys, ja que en la resurrecció final som associats per Ell a la seva pròpia resurrecció gloriosa. No sabem si serà així o no, però és molt possible, tot i que potser serà molt millor que tot el que podem imaginar. 

Aquesta reflexió ve amb motiu de l'aniversari de qui això escriu, que acaba de fer 69 anys, i trobo que és adequat en un dia així fer algun pensament d'aquest estil, alhora que donar gràcies a Déu pel temps de vida ja concedit a tots i pel que ens vulgui concedir a tots i cadascú de nosaltres, perquè segur que la seva voluntat serà la nostra major felicitat. D'això en podem estar ben convençuts!  

La veritat i la realitat

Fa uns anys el bisbe de Tolon, Dominique Rey (n. 1952) va venir a Vic a fer les conferències del curs d'estiu d'aquell any i el bisbat em va encarregar que fes de traductor del francès al català en directe, junt amb altres mossens bons coneixedors de la llengua francesa, com Josep Pujol, que ens tornavem per fer d'intèrprets pels assistens. Vam quedar sorpresos de la vitalitat i valentia de la diòcesi de Tolón, amb molts seminaristes francesos i joves, amb les esglésies obertes durant el dia fins en barris musulmans, amb sacerdots uniformats amb sotanes i clergimans ben visibles pels carrers, amb molta assistència a Missa i als sagraments i amb bones relacions amb tothom, i el bisbe Rey ens va donar algunes claus d'on havia sorgit aques èxit evangelitzador i aquesta eficàcia pastoral. 

Després, al final del curs, el bisbe de Vic Romà Casanova em va convidar a asseure'm a dinar a la taula dels dos bisbes, amb els vicaris general i episcopal i alguns altres sacerdots, especialment els que havien fet d'intèrprets i va poder i voler quedar-se a menjar, no sols per si de cas, tot i que el bisbe de Vic coneix i parla bé el francès, sinó també com una mena de recompensa per la nostra labor voluntària. Allà el bisbe Rey va parlar de diverses coses amb tots nosaltres i fins va fer algun acudit. El vaig trobar intel·ligent, simpàtic i encertat, una persona molt interessant i agradable de tracte, un home que savia el que feia i ho feia bé. Per això em va sorprendre recentment que el bisbat de Tolón hagi tingut algun desencontre i fricció amb les més altes autoritats eclesiàstiques de Roma, i vaig pensar que deuria tractar-se d'algun malentès que s'acabarà superament i arranjant-se feliçment. 

Però això tambe m'ha fet pensar en totes les persones que en el món d'avui, tan ideologitzat, tan manipulat per la propaganda i tan llunyà per part dels seus governants i poderosos a la visió cristiana en general i la catòlica en particular, i cada cop més, s'atreveixen no obstant a nadar contra corrent i ser coherents en les seves creences, dient la veritat tal com la coneixen i senten, tot i que no tots ni sempre estiguin perfectament encertats en tot, per escàndol d'uns i consol d'altres, sense témer discrepar i enfrontar-se a tota una sèrie de visions dominants, promogudes obertament pels poders fàctics, des de l'ONU fins als governs de la majoria d'Estats i els seus interessos i objectius. Llegir-los ajuda  molt a tenir una visió alternativa a la omnipresent i repetitiva fins al cansanci propaganda i ideologies de moda i noves lleis, i així poder comparar. Alguns d'aquests capaços d'anar a contracorrent del món i manifestar-ho obertament i públicament sense por no són sols veritables despertadors d'intel·ligències sinó també seguidors de Jesucrist i de la missió divina de dir la veritat, recordant allò que cita la Bíblia de que "l'amistat amb el món és enemistat amb Déu", que "no es pot servir a Déu i als diners", és a dir als pressupòsits econòmics i la visió,  idees i plans dels rics, i que "el món no us reconeix perquè el meu Regne no és d'aquest món" i "si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres". 

N'he fet una llista dels que he descobert decidits i valents per ser punt de contradicció tot i que no tots són catòlics i ni tan sols cristians i no tots estan igualment encertats, i algun que altre fins i tot barreja idees molt clares amb autèntics disbarats, que no obstant no són els de les ideologies ara en el poder i promogudes obsessivament pels mitjans de comunicació, i això ja és un contrast que fa pensar i ser crític, i els ordeno per ordre cronològic: 

Joseph Zen (1932)

Esther Vilar (1935)

Marabel Morgan (1937)

Roberto Centeno (1940)

Carlo Maria Viganò (1941)

Denis Hart (1941)

Warren Farrell (1943)

Daphne Patai (1943)

Robert Sarah (1945)

Chantal Delsol (1947)

Camille Paglia (1947)

Gerhard Müller (1947)

Raymond Leo Burke (1948)

Henry Makow (1949)

Christina Hoff Sommers (1950)

Robert Redeker (1954)

Mordechai Vanunu (1954)

Mel Gibson (1956)

Éric Zemmour (1958)

Eva Herman (1958)

Athanasius Schneider (1961)

Alicia Rubio (1962)

Dean Wright (1962)

Jordan Peterson (1962)

Cathy Young (1963)

Viktor Orban (1963)

Anneke Lucas (1963)

Juan Manuel Cotelo (1966)

Marine Le Pen (1968)

Jim Caviezel (1968)

Rafael Palacios (1969)

Fabrice Hadjadj (1971)

Julian Assange (1971)

Eduardo Verástegui (1974)

Samuel Vázquez (1975)

Tim Ballard (c. 1975)

Giorgia Meloni (1977)

Edward Snowden (1983)

Matt Walsh (1986)

Agustín Laje (1989)

Candace Owens (1989)

Eva Vlaardingerbroek (1996)

I algun que altre més del que ignoro l'edat, com Chantal Frei, i només he posat gent viva ara mateix, perquè sinó la llsta, tot i ser de les últimes dècades, seria massa llarga, perquè per sort encara hi ha moltes honroses excepcions, i he procurat no posar massa politics, ni persones amb autoritat, limitant-me en general a un determinat perfil. Com a mínim a tots ells se'ls ha de reconèixer el mèrit de no deixar-se arrossegar pel corrent dominant avui dia amb les seves manies, consignes i cosmovisions que sembla que busquin ser úniques, totals i exclusives, sense deixar espai a la llibertat de pensament, a la confrontació d'idees i ni tan sols a l'investigació i la recerca de la veritat i de la realitat. I segur que n'hi ha molts més, aquesta és només una mostra de la disidència respecte a les polítiques errònies i fins perjudicials que es volen imposar per part dels poders del món actual..  

Alguns sacerdots catòlics del segle XX

Alguns sacerdots catòlics del segle XX (1) que han deixat empremta en el món (2): 

Sant Pius X (1835/1903 - 1914), Papa, va lluitar contra l'heretgia modernista 

Franz Brentano (1838 - 1917), filòsof, deixeble del matemàtic i filòsof Bernard Bolzano, també sacerdot, tots dos secularitzats per poder casar-se

Jacint Verdaguer (1845 - 1902), l'escriptor més gran de la literatura catalana 

Josep Torras i Bages (1846 - 1916), bisbe, La tradició catalana (1892), popularitzà les nocions del seny i la rauxa catalanes, "Catalunya serà cristiana o no serà"

Juli Carsalade du Pont (1847 – 1932), bisbe, defensor i promotor del català a la Catalunya nord, el “bisbe dels catalans”

Giuseppe Mercalli (1850 – 1914), pare de la sismología i vulcanología, escala de terratrèmols del seu nom

Luis Coloma (1851 - 1915), escriptor i periodista 

Miquel Costa Llobera (1854 – 1922), gran poeta català

Sant Carles de Foucauld (1858 - 1916), explorador, traductor del tuareg, l'espiritualitat del desert 

Antoni Maria Alcover (1862 – 1932), gramàtic i filòleg del català, Diccionari català-valencià-balear

Antonin-Dalmace Sertillanges (1863 - 1948), filòsof neotomista  

Sant Mateo Correa (1866 – 1927), mártir del secret de confessió a Mèxic

Felip Ciscar (1868 – 1936), mártir del secret de confessió

Casimir Zeglen (1869 - 1927), inventor d'una armilla antibales de seda

Thomas Byles (1870 – 1912), un dels 3 sacerdots catòlics del Titanic (3)

Josef Peruschitz (1871 – 1912), sacerdot del Titànic

Robert Hugh Benson (1871 - 1914), escriptor, Lord of the World (1907)

Miguel Asín Palacios (1871 - 1944), arabista i islamòleg 

Pius XII (1872 – 1958), Papa, salvà 6 000 jueus, conversió del gran rabí de Roma Israel Zolli

Fernando Olmedo (1873 – 1936), mártir del secret de confessió

Manuel Cazador (1874 - 1956), científic i meteoròleg, descobrí la inversió tèrmica 

Henri Breuil (1877 - 1961), prehistoriador

Réginald Garrigou-Lagrange (1877 - 1964), filòsof i teòleg

Julius Nieuwland al seu laboratori, l'any 1931

Julius Nieuwland (1878 - 1936), químic, inventor del cautxú sintètic i precursor del neoprè

Francis Browne (1880 - 1960), quan era seminarista i aficionat a la fotografia va viatjar amb el Titanic de Southampton a Cherbourg i  Cork a Irlanda, on va baixar, i va fer les fotos conegudes del vaixell

Pierre Teilhard de Chardin (1881 - 1955), filòsof i prehistoriador 

Sant Joan XXIII (1881/1958 - 1963), Papa, convocà el Concili Vaticà II, el seu radiomissatge per la pau l'octubre de 1962 contribuí molt a evitar una 3ª Guerra Mundial que va estar a punt d'esclatar 

Juozas Montvila (1885 – 1912), sacerdot del Titànic

Andrés Ivars (1885 – 1936), mártir del secret de confessió   

Manuel García Morente (1886 - 1942), Lecciones preliminares de Filosofia (1938)  

Edward J. Flanagan (1886 – 1948), fundador de Boys Town a Estats Units

Jozef Tiso (1887 – 1947), president de l’Eslovàquia independent a la Segona Guerra Mundial, acusat de colaboracionista i executat pels aliats, però l’Eslovàquia actual el considera un heroi nacional que salvà el país en una època molt difícil 

Gabriel Piguet (1887 – 1952), bisbe, salvà nens jueus refugiant-los a internats catòlics, empresonat a Dachau, considerat un “just entre les nacions”

Ignasi Puig (1887 - 1961), químic i astrònom, divulgador científic

Sant Pius de Pietrelcina (1887 - 1968), tenia el do de fer miracles i guarir malalts, do de confessor i director espiritual extraordinari, estigmatitzat, gran veneració popular ja en vida i després, cos incorrupte 

Antoni Batlle (1888 - 1955), promotor de l'escoltisme catòlic català 

Ronald Knox (1888 - 1957), convers de l'anglicanisme, escriptor, ell i G.K. Chesterton es van ajudar mútuament a convertir-se 

Miguel Agustín Pro (1891 – 1927), mártir de la fe a Mèxic

Charles Coughlin (1891 – 1979), “el sacerdot de la ràdio”

Josef Mindszenty (1892 - 1975), prelat hongarès, acusat pel govern comunista per la rebel·lió de 1956, 15 anys refugiat a l'ambaixada d'Estats Units a Budapest fins que el 1971 va poder msrxar

Josyf Slipyj (1892 - 1984), cardenal ucraïnès, molts anys empresonat a la Unió Soviètica 

Sant Maximilià Kolbe (1894 – 1941), s’oferí a morir enlloc d’un pare de familia jueu que va sobreviure a la guerra i va assistir a la seva canonització

Georges Lemaître (1894 – 1966), descobridor del Big Bang, llei de Hubble-Lemaître

Fulton J. Sheen (1895 – 1979), bisbe, conferències radiofòniques

Sant Pau VI (1897/1963 - 1978), Concili Vaticà II, el primer Papa viatger pel món

Nicholas Kao Se Tseien (1897 - 2007), trapenc de Taiwan i Hong Kong, 110 anys i a punt de fer-ne 111 

Alojzije Stepinac (1898 - 1960), cardenal iugoslau 

Hugh O’Flaherty (1898 – 1963), va salvar milers de jueus i soldats aliats a Roma

Xavier Zubiri (1898 - 1983), filòsof, secularitzat però catòlic tota la seva vida

Johannes Hirschberger (1900-1990), historiador de la filosofia, Geschichte der Philosophie (2 vol, 1949, 1952)

Johann Fischl (1900 - 1996), Geschichte der Philosophie (1968)

Stefan Wyszynski (1901 - 1981), bisbe, prelat de Polònia sota el comunisme

Carmelo Elorduy (1901 - 1989), sinòleg, traductor  

Sant Josepmaria Escrivà (1902 - 1975), fundador de l'Opus Dei 

Józef Maria Bochenski (1902 - 1995), Wege zum philosophische Denken (1962)

Manuel Mindán Manero (1902 - 2006), Historia de la filosofia y de las ciencias (1963)

Henri Reynders (1903 – 1981), salvà 400 jueus a Bèlgica

Pere Tarrés (1905 – 1950), metge i sacerdot, curà i salvà cossos i ànimes

Julio Menvielle (1905 - 1973), filòsof tomista 

Segundo Llorente (1906 - 1989), jesuïta espanyol, missioner vocacional entre els esquimals d'Alaska

Frederick Copleston (1907 - 1994), A History of Philosophy (9 vol, 1946-1975)

Ramon Masnou (1907 – 2004), bisbe de Vic, defensor i promotor del català a la  postguerra civil  

Patrick Peyton (1909 – 1992), Croada d’Oració, e l Rosari en familia, rosaris multitudinaris per tot el món, "la família que resa unida roman unida"

Hélder Câmara (1909 - 1999), bisbe brasiler, molt compromés amb els pobres

Manuel Serinanell (1909 - 2001), astrònom i fundador de l'Agrupació Astronòmica d'Osona

Dominique Pire (1910 - 1969), pare dominic, Premi Nobel de la Pau 1958 

Abbé Pierre (1912 - 2007), drapaires d'Emaús, "l'àngel dels pobres"

Karl Leisner (1915 – 1945), diaca empresonat a Dachau, allà fou ordenat sacerdot  en secret pel bisbe també empresonat Gabriel Piguet

Sant Oscar Romero (1917 – 1980), bisbe, defensor dels drets humans i dels pobres a El Salvador, mártir

Sant Joan Pau II (1920/1978 - 2005), Papa, polonès, va tenir un paper principal i decisiu en la caiguda del comunisme a l'Est d'Europa i a la mateixa URSS (1989 - 1991).

Vicenç Ferrer (1920 - 2009), missioner a la Índia, secularitzat, Fundació del seu nom  

Fernando Mateos (1920 - 2015), sinòleg

Josep Maria Ballarin (1920 - 2016), escriptor català popular  

Corrado Balducci (1923 - 2008), exorcista i ufòleg 

Serafín Madrid (1925 – 1972), Telèfon de l’Esperança a Espanya

Gabriele Amorth (1925 - 2016), l'exorcista titular de Roma, va realitzar milers d'exorcismes 

Ernesto Cardenal (1925 - 2020), teòleg, escriptor i polític nicaragüenc, membre del govern 

Rutilio Grande (1928 - 1977), salvadoreny, assassinat 

François-Xavier Nguyen Van Thuan (1928 - 2002), molts anys empresonat al Vietnam des de 1975, l'havien de canviar constantment de presó perquè convertia a carcellers i policies

Pere Casaldàliga (1928 - 2020), bisbe missioner al Brasil, molt compromès amb els pobres

Camilo Torres (1929 - 1966), colombià, es va unir a la guerrilla, mort de seguida en un combat 

Ignacio Ellacuria (1930 - 1989), jesuïta espanyol, assassinat a El Salvador junt amb altres sacerdots i laics

José Luis Martin Descalzo (1930 - 1991), escriptor i periodista  

Michel Schooyans (1930 – 2022), gran defensor de la vida humana des de la concepció a la mort natural

Lluís Espinal (1932 - 1980), jesuïta, crític, assassinat a Bolívia 

Lluís Maria Xirinacs (1932 - 2007), activista, polític, pacifista i filòsof, secularitzat 

Jesús Silva (1933 – 2011), Circo de los Muchachos

Antoni Llidó (1936 - 1974), missioner a Xile, segrestat i assassinat per militars 

Giuseppe Puglisi (1937 – 1993), lluitador contra la màfia a Sicília, assassinat 

William Lombardy (1937 - 2017), gran mestre internacional d'escacs, es secularitzà per casar-se

Joan Alsina (1942 - 1973), missioner a Xile, causes socials, assassinat en el cop d'Estat militar   

Jerzy Popieluszko (1947 – 1984), promotor de la llibertat a Polònia i del  sindicat Solidarnosc, assassinat per la policia secreta

Carlos Felipe Ximenes (1948), bisbe de Timor Leste, Premi Nobel de la Pau 1996

Fernando Lugo (1951), bisbe, va dimitir per entrar en política, president del Paraguai 2008 - 2012 en que fou destituit, apartat de l'estat clerical per incompatibilitat amb el càrrec 

(1) Incloent tots aquells que estaven vius a l'any 1901, és a dir que, encara que fos per pocs anys, estaven vius en algun moment del segle XX encara que la major part, o quasi tota, la seva vida transcorregués al segle XIX.  

(2) Tots en deixen pel seu ministeri sacerdotal, però aquí cito els que s'han fet famosos en altres camps o molt coneguts en el seu

(3) Els tres rebutjaren en diverses ocasions salvar-se pujant en bots com els hi oferiren per la seva condició religiosa per tal d'atendre espiritualment a la gent desesperada per l'enfonsament del vaixell i la impossibilitat d'escapar., pregaren amb ells, els consolaren, confessaren i, quan el vaixell ja es va començar a enfonsar, tots tres donaren l'absolució general en perill de mort a centenars de persones que els hi demanaven el perdó sagramental abans de morir, salvant així a un gran nombre de passatgers penedits dels seus pecats i/o amb temor del judici diví de la condemnació i l'infern, portant-los amb ells a la vida eterna feliç en el Cel amb Déu, i amb l'acceptació de la mort com enviada per Déu i en reparació dels pecats comesos a la vida, la immensa majoria degueren evitar també el Purgatori.  

L'amor generós de Déu envers nostre i la nostra resposta

Quan es fa bé a algú, sobretot si som generosos, Déu és encara molt més generós que nosaltres, com mes ens donem a Ell i com més donem als altres, més se'ns dona Déu i mes ens dona, superant-nos sempre. Qui te fe i confia en Déu veu miracles a la seva vida i com més un es deixa santificar, més i més grans miracles apareixen al seu voltant. Això sí, cal ser prou humil i conscient de la pròpia indignitat per no envanir-se amb ells i per acceptar-los amb tota senzillesa i agraïment, fins i tot sentint-nos confosos davant dons tan grans i excelsos i tan immerescuts per part nostra, rebuts per pura gratuïtat de l'amor diví envers nostre, i això ens ha de fer ser bons i instruments i presència de Déu per als altres, especialment per al proïsme que Déu ens presenta.

La resposta humana a això és lloar i beneïr Déu, donant-li glòria, i obeint-lo amorosament tota la nostra vida, i no sols en aquesta, ja que si tot va bé i deixem fer a Déu, que actui en nosaltres, per tota l'eternitat cantarem joiosos i feliços les seves misericòrdies i les maravelles que haurà fet amb nosaltres, tot estimant-lo cada vegada més i més, perquè l'amor amb amor es paga i la mesura de l'amot és estimar sense mesura ni limit. Podrem donar gràcies sempre pel baptisme que ens ha fet fills de Déu i ens ha donat la gràcia divina que ens ha anat modelant a Jesucrist i unint-nos a Ell, essent santificats per l'Esperit Sant. 

Cal estimar Déu per sobre totes les coses, amb tot el cor, amb tota la ment, amb totes les forces i amb tota l'ànima, primer perquè Déu s'ho mereix, i encara molt més, i perquè aquesta és la relació correcta amb Déu, amb Ell només podem parlar d'amor i viure en el seu amor i del seu amor, tot tornant-li tot l'amor de què siguem capaços i sobretot estimant a la gent que Déu ens presenta i encomana en les nostres vides, fent-ho per amor a Ell. Així l'estimem en els altres germans, demostrant que realment l'estimem. I estimar a Déu sobretot, més que a ningú altre, és molt bo per a nosaltres, perquè ens eleva, ens fa viure en el veritable amor, és a dir en Déu perquè Déu és Amor, i si tenim tot el nostre cor ple d'amor a Déu no hi té cap entrada ni el diable, ni la temptació, ni el pecat, i això, viure en gràcia, tenint l'Esperit Sant en la nostra ànima i compartir la seva bondat i amor amb els altres, és la veritable felicitat i la més alta possible, molt més enllà del que podem expressar ni imaginar.

El major misteri ens ha estat revelat!

Un professor de Filosofia ens deia, fent classe, que misteri i enigma eren coses diferents, encara que semblants. Un enigma, propi del món natural, era un assumpte encara desconegut, perquè era fosc. En canvi un misteri, propi del món sobrenatural, era un tema que no podiem veure perquè era tan lluminós que ens cegava la seva llum. 

Per això els enigmes són investigables i desxifrables, perquè per molt foscos que siguin hi podem fer llum amb el nostre intel·lecte i acabar resolent-los, amb la qual cosa deixen de ser-ho. 

Però al mateix temps els misteris són incomprensibles per la seva mateixa naturalesa i resten sempre incognoscibles per a la ment humana, que no pot intentar-hi fer llum amb la seva intel·ligència quan per la seva pròpia naturalesa són com focus tan lluminosos que ens enlluernen.

Així com nosaltres fem llum als enigmes naturals, per difícils i complicats que siguin, els misteris al seu torn ens fan llum i il·luminen a nosaltres. 

Estudiant un misteri l'únic que podem fer és aprofitar-lo per veure'ns més bé a nosaltres mateixos, els éssers humans, a la seva llum cegadora, que ens supera. 

Per això davant dels misteris de la nostra existència i del tot l'únic que podem fer és conèixer-los, contemplar-los i admirar-los amb actitud reverencial. 

I molts d'ells no els coneixem per nosaltres mateixos sinó perquè d'alguna manera ens han estats revelats, i això val especialment pels misteris més grans i divins, dels que no en sabriem res si Déu mateix no ens els hagués revelat.  Així la raó humana, també do de Déu, pot arribar per si mateixa a establir l'existència de Déu i la seva unicitat, però no pot passar d'aquí, perquè és incapaç de penetrar la intimitat de Déu si Ell mateix no ens ho hagués revelat. I aquesta intimitat divina és el major misteri de tots, el més gran de tots.

Quan s'estima a algú es vol conèixer a l'altre per tal d'acceptar-lo i estimar-lo tal com és, però un també es vol donar a conèixer perquè l'altre sapiga com és. Déu ja ens coneix perfectament, perquè Ell és qui ens ha pensat i estimat des de l'eternitat, abans de crear l'Univers, i ha decidit pel nostre bé, on i quan ens cridaria a l'existència en la seva Creació, quins serien els nostres pares, germans, fills i familiars en general, propers i llunyans, amb qui ens trobariem en la nostra vida, i tot per a que encaixessim perfectament per tal d'ajudar-nos i millorar-nos els uns als altres, ens va encomanar a uns més grans i ens va encomanar a uns més joves que nosaltres i això sempre mútuament, però també ens coneix perfectíssimament per la seva omnisciència que veu totes les causes, interrelacions i conseqüències de tot, i per la seva intel·ligència i amor infinits, perquè l'amor és també una forma de coneixement i més alt que el merament intel·lectual. 

Però en canvi nosaltres, per la nostra intel·ligència i informació molt limitades degut a la nostra condició humana, no coneixem gaire de Déu, a part que per si mateix Déu és infinit, il·limitat, inabastable mai del tot per a ningú que no sigui Ell mateix, podem estar tota l'eternitat aprenent més i més meravelles seves contemplant-lo en la visió beatífica, sense que aquest endinar-nos en descobrir-lo més i més s'acabi ni s'esgoti mai, entre altres coses perquè és infinit i la seva excel·lència ho sobrepassa tot. Per això, tot i que podem descobrir-lo com existent i únic pels nostres mitjans intel·lectuals, sols amb ells no passarem d'aquí i de l'esbòs de les seves perfeccions: infinit, etern, Creador, omnipotent, perfectíssim, infinitament bo i amorós... i tot i així encara anem més segurs quan fem Teologia negativa, és a dir afirmem el que no és, que quan la fem positiva, és a dir afirmant les seves qualitats, ja que ens podem confondre amb el mateix nom de qualitats humanes molt inferiors a les seves, per molt perfectes i excelses que les afirmem. És la Revelació divina mateixa, motivada per l'amor que ens té, que confirma tot això, com que Déu és Amor i aquesta és la seva essència i moltes coses més. 

De totes maneres, l'abisme que hi ha entre Déu i nosaltres és humanament del tot insalvable, i és Ell qui s'abaixa i s'acosta a nosaltres per tal que el coneguem més i millor, cosa que cap investigació o especulació nostra pot fer. Fins quan, com en el cas de l'Antic Testament i del Judaisme es veu Déu de lluny, només se'l veu un de sol, únic, tot i que en l'AT ja s'insinua en diversos llocs la interioritat divina de la Trinitat: a l'inici del Gènesi, en els tres àngels de Mambré... Els cristians tenim el gran do i la gran sort que com que el veiem de prop, en Jesucrist el Fill de Déu fet home, que ens el revela com a Pare i ens mostra la seva intimitat, el sabem U però alhora Tri: les tres Persones del Pare, Fill i Esperit Sant. En el Nou Testament això apareix en molts llocs, com en el bateig de Jesucrist al Jordà, la Transfiguració, la crucifixió i mort, la ressurrecció i la promesa i el do de l'Esperit Sant i en el manament final "Aneu i bategeu a tots els pobles en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant" de Jesucrist ressuscitat abans d'acomiadar-se dels apòstols en l'Ascensió. 

La Trinitat, el Déu Triú, és un misteri incomprensible per a la ment humana, ja que supera les matemàtiques i la nostra capacitat mental, no podem concebre Déu en la nostra ment, perquè Ell és molt més gran, infinitament més, i senzillament no hi cap, és Ell qui ens conté i comprèn a nosaltres, i no nosaltres a Ell. En sí és un misteri i no sols això, sinó el major misteri de tots, el misteri suprem, no havent-hi ni podent-hi haver cap de més gran i ni tant sols igual. És un gran do que ens fa Déu de deixar-nos albirar la seva intimitat, ja que no sols vol ser conegut com és, sinó que ens convida a participar nosaltres mateixos de la contemplació de la mateixa i d'unir-nos a ella com a co-partíceps benvolguts de la seva existència i dinàmica en la Glòria del Cel amb Ell. 

Que el misteri de la Trinitat, un sol Déu en tres Persones divines, sigui irresoluble per a nosaltres no vol dir que no poguem veure que pot ser raonable i que no és il·lògic, perquè la mateixa Trinitat deixa la seva empremta en aquest món i ja des de ben aviat es van fer comparacions per mostrar com pot ser això sense ser una contradicció absoluta. No són, ni de lluny, explicacions del misteri, però sí aproximacions que ens el fan més fàcil d'acceptar. 

Per exemple, Déu és perfecte i té totes les perfeccions i si bé el ser U i únic ho és, la soledat podem entendre que no ho és i que Déu no està sol, perquè es fa companyia a si mateix, i igual que en la pista que dona el Gènesi en el cas d'Adam i els animals, la única companyia satisfactòria és un ésser de la mateixa essència, en aquest cas Eva, la dona. Tota la Creació no basta, només Déu es pot fer companyia a Ell mateix.

O quan Jesucrist ens revela a Déu com a Pare. No hi ha Pare sense un Fill i no hi ha Fill sense Pare. Així Nostre Senyor se'ns revela com a Fill de Déu i a Déu com a Pare seu i Pare nostre, com diu l'oració que ens va ensenyar per pregar.

Els teòlegs han fet altres comparacions per poder entendre la verosimilitut del misteri, no per solucionar-lo. Una d'elles, d'origen medieval o fins i tot antic, és el de l'arbre de les tres branques. Un sol arbre però tres branques, totes les quals són l'arbre, però com es veu molt clar així, ni són tres arbres ni és una sola branca. 

Un altre símil pot ser el temps, que és en si mateix passat, present i futur, però és un sol temps i ni el passat és el present ni el futur, ni el present és el passat ni el futur, ni el futur és el passat ni el present. En un altre ordre de coses hi ha la dita "El món és u perquè Déu és U" que té tota la raó, però que està incomplerta perquè hauria de continuar "i el món és variat perquè Déu és Trinitat", ja que el principi de la diversitat en la unitat que fa que no tot sigui homogeni i uniforme, però que tot sigui unit, relacionat, interactuant i solidari en harmonia ja ve de Déu mateix, de la seva mateixa essència, que com la seva glòria es reflecteix d'alguna manera en el món per Ell creat.  

I essent Déu Amor, els teòlegs ja han fet notar que l'amor no pot estar sol perquè es per naturalesa creador, comunicador i compartidor, i des de fa molts segles ja s'ha destacat que l'amor és per si mateix l'amant i l'amat i l'essència divina implica que Déu és Amant, Amat i l'Amor mateix, qui estima, qui és estimat i l'estimació que hi ha entre ells. En aquest cas podriem dir que Déu Pare és l'Amant, Déu Fill l'Amat i l'Esperit Sant l'Amor que el Pare té al Fill i el Fill té al Pare, Amor que en Déu és una Persona, i que tots tres tenen a tota la seva Creació i a cadascuna de les seves criatures. 

Finalment podríem dir que el més semblant a la Terra a la Trinitat divina al Cel, i amb motiu i raó ja que el propi Déu hi és present, és la Sagrada Família de Jesús, Maria i Josep, similitud de pare, mare i Fill que fa pensar en el misteri de la Trinitat i que Déu amb 3 Persones en Ell tindria una dinàmica interior més d'estil familiar que no pas individual. 

I n'hi ha altres que es podrien fer com si Déu mateix ens hagués deixat pistes en aquest món com el cas ja citat del temps, com podrien ser les tres partícul·les elementals, protó, electró i neutró, que són la base de tota la matèria física, els tres quarks inseparables que constitueixen tant el protó com el neutró, les tres famílies de partícules elementals que són tot l'existent, la de l'electró, muó i tauó, sense haver-n'hi més... però potser ja seria anar massa lluny, havent-hi ja tantes mostres de raonabilitat i verosimilitud del major misteri de tots, el misteri diví. 

Siguem humils, confiats i agraïts davant Déu, que per pur amor i gratuïtat envers nostre ens ha considerat dignes de conèixer-lo millor confiant-nos el secret de la seva interioritat, de la seva essència més íntima!