Baptisme de sang d'un Víctor

Sant Genís (+ 303 o 308), patró de Taradell, on és festa gran, i dels notaris. Genís és encara un nom celebrat, conegut i posat en temps recents, més de mil·lenni i mig després de que obtingués la palma del martiri, com si algun fet de la nostra època encara tingués ressò i estigués present a la vida social humana més enllà de l'any 3600, al segle XXXVII, tanta és la força de la santedat. 

L'autor en una festa familiar amb dos nebots, l'any 1995. El de l'esquerra es diu Genís (n. 1991).
I just per aquella època vaig començar el camí que em portaria a ser ordenat sacerdot l'any 2010. 

Era notari a Arlès i catecúmen cristià i una tradició diu que sense estar batejat es negà a publicar el decret de Dioclecià pel que es perseguia als cristians, per la qual cosa fou detingut i decapitat, rebent així el baptisme de sang d'un màrtir per la fe. D'aquesta manera triomfà en la lluita espiritual i fou un vencedor ("víctor") que anà directament d'aquesta vida al Cel, obtenint l'únic real èxit, i el major de tots, en l'experiència del seu pas per l'existència d'aquest món com a ésser humà. 

Que St. Genís pregui i intercedeixi per nosaltres per tal que en aquest món convuls i descarriat dels nostres temps sapiguem donar testimoni de vida cristiana i de la fe en Déu!

Una profecia molt antiga ara ja realitzada

Forces segles abans de Crist, ara fa més de dos mil·lennis i mig, el profeta Isaïes, inspirat per Déu, veia el futur a molt llarg termini, proclamant que la Paraula de Déu seria ensenyada arreu del món i fins a les illes més llunyanes, que no l'havien sentida mai i que d'arreu, de tots els països, aniria gent a Jerusalem, a adorar el Déu únic, viu i veritable. 

Quan Isaïes va dir això i quan es va posar per escrit aquesta profecia, era una afirmació insòlita, quelcom inaudit, quasi inimaginable, ja que el petit regne d'Israel i l'encara més petit de Judà, on es trobava Jerusalem, eren gairebé insignificants, rodejats de nacions molt més poderoses, com Assíria, Babilònia, Egipte, i aviat els Imperis Persa i més tard l'Hel·lenisme sorgit de les conquestes d'Alexandre. Que una petita nació, que seria conquerida pels seus veïns babilònics i dominada durant segles pels seus successors en el poder, afirmés que el seu era l'únic Déu de debò i no els falsos ídols de les altres religions, que o no eren res o eren demoníacs, i que aquest Déu universal i etern que s'havia dirigit primer a ells, seria conegut i reconegut a tot el món i de tots els països afluirien a Israel a pregar-li i donar-li culte, semblava una pretensió inimaginable, només concebible perquè el mateix Déu els hi ho havia revelat, però tot i així suposava un atreviment increïble. Calia tenir molta fe per creure-ho i per viure-ho ja llavors com l'anticipació d'un futur llunyà o molt llunyà, però tot i així segur i ja anunciat. 

El Mur de les Lamentacions a Jerusalem. A part dels cristians i dels jueus també els musulmans consideren a
Jerusalem la seva tercera ciutat sagrada, La rampa que es veu permet pujar a l'explanada on estan el Domo de
La Roca, en origen  cristiià, i la mesquita d'Al-Aqsa, la tercera més sagrada de l'Islam, i és curiós que només
hi pugen cristians i musulmans, perquè els jueus ho tenen prohibit, ja que allà hi estava el lloc més sagrat del
Temple, el Sant dels Sants, i no se sap ben bé on. Foto del  pelegtinatge del bisbat de Vic a l'octubre del 2010.

En canvi ara ja no cal aquesta fe extraordinària per creire aquestes afirmacions d'Isaïes, perquè són una evidència. La Paraula de Déu, tota la Bíblia, ha sigut escrita en quasi totes les llengües del món, la fe i el coneixement de la Revelació i l'Evangeli s'han estés per tots cinc continents, i ha arribat i més encara ha sigut creguda, acceptada, agraïda i viscuda a les illes més llunyanes, que ni l'havien sentit mai ni en suposaven res, i que des de fa uns dos segles han sigut ja evangelitzats, com les illes i els arxipèlags més remots, els d'Oceania, a les antípodes, Arreu del món hi ha moltíssima gent que coneix i segueix al Déu de Jesucrist, i amb l'excepció de gran part d'Àsia i del nord d'Àfrica, els creients són majoria, en molts llocs una immensa majoria, com a Europa i el Nou Món de les Amèriques i Oceania, així com també la major part d'Àfrica i alguns països d'Àsia (1). Havia estat profetitzat i ho veiem acomplert, perquè per a Déu res no és imposible. 

Més encara, de tots els països, cultures, mentalitats i llengües del món, aflueixen pelegrins a Jerusalem i a tota Terra Santa, a visitar els Llocs Sants i fer-ne l'experiència. I si fins el segle I aC només eren pelegrins jueus de la Diàspora, a partir del segle I o poc més tard, ja són en molt major nombre i diversitat els cristians que hi van. Els rabins que preguen davant del Mur de les Lamentacions a Jerusalem, l'únic que queda del Temple, han d'acceptar que al seu costat preguin els cristians, fins i tot en la zona més amagada, en principi mig reservada a ells, perquè Isaïes ho diu en el seu llibre i és el compliment d'una profecia divina de l'Antic Testament, a la que no s'hi poden oposar.  

(1) Caldria però tenir en compte també el món islàmic, que cobreix la major part del món on el Cristianisme és minoritari, i si ho considerem així es pot dir que és pràcticament tot el món.

La Verge Maria Mare de Déu, Reina de Cels i Terra

Sabem per la Revelació que la Verge i Mare de Déu per voluntat divina és Reina del Cel i de l'Univers. I això ho confirmen la tradició apostòlica i patrística i el magisteri de l'Església. 

A l'Antic Testament ja hi ha algunes prefiguracions de la Verge Maria com a Reina, com en algunes frases del Cant dels Cants, en alguns Salms i especialment en el 45,  i en altres llocs. Cal tenir en compte que en els temps bíblics els reis tenien moltes esposes a part de concubines i per això la reina era la mare del rei. I si alguns profetes critiquen el culte a una "reina dels cels" és perquè aquestes són falses i no l'autèntica que encara havia de venir al món, per l'estil de com algun critica i li pronostica la caiguda al rei de Babilònia per dir-se rei de reis, quan l'únic Rei de reis veritable és Jesucrist.  

Al Nou Testament encara hi ha més fites explícites. Així a l'Anunciació, l'arcàngel Gabriel li anuncia a la Verge Maria que serà mare del Fill de Déu i descendent del rei David, del qui Déu li donarà el tron de David, el seu pare, i regnarà per sempre sobre la Casa de Jacob i el seu regnat no tindrà mai fi. Així Maria és la Mare del Rei universal i etern i per tant la reina mare. També al llibre de l'Apocalipsi, la Dona vestida del Sol, amb la Lluna als seus peus i una corona de 12 estrelles que dona a llum al Salvador que governarà les nacions és una imatge de la Mare de Déu. Com també és bíblica la consideració de Jesucrist com el Nou Adam i la seva mare Maria com la Nova Eva de la Nova Creació redimida pel sacrifici de Nostre Senyor a la creu i inaugurada amb la seva resurrecció gloriosa. I també caldria citar, com a prova indirecta, el centenar de vegades que hi apareix Regne de Déu o Regne del Cel. 

A la 2ª meitat del segle IV en l'art i a principis del segle V en els escrits, Maria apareix ja reconeguda com a Reina i Mare al costat del seu Fill Jesucrist, Rei de l'Univers. I després del III Concili Ecumènic d'Efes (431) en que s'estableix com a dogma la definició de Mare de Déu, Theotokos, apareixen les denominacions de Reina del Cel, Nostra Senyora i Emperadriu de Cels i Terra, al costat del seu Fill el totpoderós Rei celestial i Senyor de l'Univers, governant d'acord amb Ell, amb una reialesa diferent i superior a la terrenal. 

La Salve Regina, el Regina Caeli i l'Ave Regina Caelorum ja es resaven al segle XII i poden ser molts segles anteriors. Alguna d'aquestes antífones i oracions marianes es remunta al segle XI o X, però alguna d'elles pot ser del segle VI. I també al segle XII estan ja documentades les Lletanies Lauretanes, fixades en la seva forma actual al segle XVI, en les que en diverses ocasions s'invoca i se li suplica a la Verge com a Reina; Reina dels àngels, dels patriarques, dels profetes, dels apòstols, dels màrtirs, dels confessors, de les verges, de tots els sants, concebuda sense pecat original, assumpta al Cel, Reina del rosari, de la família i de la pau, sabent-se que ja al segle VII se li feien súpliques en forma de lletanies a Maria.

I en els misteris del Rosari, el 5è i últim dels de Glòria i últim de tot el Rosari, és la Coronació de la Verge Maria com a Reina i Emperadriu de Cels i Terra. Amb precedents, el rosari es pot remuntar fins a principis del segle XIII amb la visió de la Mare de Déu de Sant Domènec de Guzmán que li hauria mostrat i ensenyat a resar-lo, però la Dormició, Assumpció i Coronació de la Verge es remunten potser al segle II, quan ja són citades, i possiblement al mateix segle I dels fets i de l'inici del Cristianisme. 

Siguem ben devots de la nostra Reina Maria, que tant ens protegeix i afavoreix, i procurem servir-la ben lleialment en aquest món per tal que un dia la poguem veure amb el seu Fill al Cel!     

La clau del Cel

 La Creu és la clau que obre el Cel. 

Una creu al cel astronòmic: la constel·lació de la Creu del Sud

L'emperadriu romana Sta. Helena (c. 247 - c. 330), mare de l'emperador Constantí, va trobar després de 300 anys, la Creu de Jesús a Jerusalem, després d'haver anat a Terra Santa per restituir els llocs cristians i bíblics, per exemple retornant el nom original de Jerusalem a la que des de l'any 138, després del fracàs de la última rebel·lió jueva anti-romana, portava el nom d'Aelia Capitolina. També va construir esglésies als llocs de la vida de Jesús que la tradició cristiana havia conservat, però el seu més gran descobriment, un miracle, va ser trobar la veritable Creu de la crucifixió de Nostre Senyor, la que es va anomenar Vera Creu, soterrada amb d'altres, potser per la pietat primerenca, en el lloc que se li va indicar que la busqués, i així va ser, allà hi era. I per distingir quina era va ser molt fàcil, era la creu que per un do diví amb el seu contacte o proximitat feia miracles com curar malalts o obrar conversions. 

Santa Helena i la Santa Creu com una constel·lació celest, la del Cigne, en l'atlas del firmament 

Coelum Stellatum Christianum (1627) de Julius Schiller (c. 1580 - 1627) i Johann Bayer (1572 -

1625), un intent massa tardà de reemplaçar les constel·lacions amb noms pagans amb altres amb

noms bíblics, per tal de cristianitzar el cel. L'intent no va tenir massa èxit i va ser molt poc usat,

tot i que va ser utilitzat en l' Harmonia Macrocosmica (1660) d'Andreas Cellarius (1596 - 1665)

 i al planisferi estel·lar de l'hemisferi septentrional celest (1706) de Carel Allard (1648 - c. 1706)

La trobada de la creu de la crucifixió per Santa Helena va ser l'any 326 essent autentificada per St. Macari, bisbe de Jerusalem entre 312 i la seva mort cap al 334, al saber-ho  l'emperador Constantí en aquell lloc hi va fer construir la basílica del Sant Sepulcre, consagrada l'any 335 amb una porció de la creu com a relíquia que després, segons una tradició, es va dividir en 3 trossos: un terç es va quedar a Jerusalem, un terç va ser portat a Roma i l'altra terç a la recent inaugurada nova capital de Constantinoble. 

Un cop trobada, la creu de Crist va estar a Jerusalem fins que amb la conquesta persa de la ciutat l'any 614 aquests, que eren zoroastrians, se la van endur al seu país on va passar uns anys, igual com l'Arca de l'Aliança va estar un temps en poder dels filisteus a l'Antic Testament, però la van respectar i l'any 628 amb la victòria bizantina va ser retornada intacta pels mateixos perses. Però amb la conquesta musulmana de Jerusalem de l'any 637 la Creu va començar a desaparèixer, exceptuant les relíquies que quedaven a molts llocs. Tot i que portava segles perduda i a la pràctica desapareguda, els últims informes esporàdics d'haver-la vist algú es perllonguen fins al segle XIII, temps de l'últim avistament suposat o real, aparentment a Damasc. 

Si qualsevol nit contemplem la meravella del firmament estel·lat, que com diu la Bíblia proclama la grandesa i la meravella de Déu, cal recordar que la Creu de Jesucrist i les nostres pròpies creus seguint-lo a Ell són la clau per un dia poder arribar encara molt més enllà, al Cel de la Glòria amb Déu!

Hongria, un país cristià i catòlic

El rei Sant Esteve (István, c. 975 - 1038) d'Hongria, un cop convertit al Cristianisme va regnar  des de la seva coronació l'1 de gener de 1001 pels llegats del Papa Silvestre II, que li van donar la condició de primer rei del país. El seu màxim objectiu va ser cristianitzar a tot el seu poble magiar tant en extensió com en profunditat i, tot i que hi van haver oposicions i algunes rebel·lions paganes i més tard invasions musulmanes, ho va fer tan bé que Hongria segueix essent mil anys després una nació cristiana i molt majoritàriament catòlica. Amb raó va ser el primer rei canonitzat, l'any 1083, encara no mig segle després de la seva mort.

La catedral de St. Esteve a Budapest, junt amb l'edifici del Parlament els grans símbols de la ciutat i d'Hongria

Encara avui dia Hongria és junt a Polònia i Malta (1) un dels països no sols més cristians sinó específicament catòlics de tota la Unió Europea, on encara es viu el Cristianisme catòlic a tots els nivells, des del popular al cultural, legal i governamental, amb la Constitució hongaresa reconeixent les arrels cristianes de la nació i el paper fonamental del Cristianisme en la vida del país. Concretament l'any 2019 hi havia en el pais un 62 % de catòlics, un 5 % de protestants, un 8 % d'altres cristians, un 0'1 % de jueus i un 0'1 % de musulmans, essent la resta un 20 % de no religiosos i molt petites minories d'altres i de gent que no declarava la seva (2). 

Però es que a més hi ha zones de la nació que destaquen en aquest aspecte com el 82 % de catòlics romans al comtat de Zala, fronterer amb Eslovènia i Croàcia,  i el 79 % al de Vas, fronterer amb Àustria i Eslovènia, és a dir a l'Oest del país. Els greco-catòlics són minoritaris arreu, però arriben a ser fins i tot un 16'5 % a algunes zones de l'Est del país. 

Però el més important és que tot i la davallada en nombre i percentatge des del màxim del 1992 ençà, el nombre de cristians en general i de catòlics en concret ha crescut en termes absoluts i relatius molt recentment, en els últims anys. 

El poble i la terra de St. Esteve segueix mantenint la llei divina i natural com a far de la seva societat i de les seves vides. Demanem-li a Déu que per la intercessió d'aquest sant això no sols es mantingui sinó que es recuperi i creixi sempre!

(1) I alguns altres també a Europa a la mateixa UE i fora d'ella.

(2) Tot i que sense arribar al 98'5 % de cristians declarats del 1949, que el 1992 encara eren un 93 % i que en aquest any no tan llunyà van assolir el màxim en nombre absolut, amb 9 632 000, pel creixement demogràfic. D'ells la gran majoria eren catòlics i això va ser molt estable entre els anys citats. 

Un sant molt popular, invocat contra les epidèmies

Sant Roc (s. XIV) és el sant invocat contra la pesta (1). D'origen occità, de molt noi començà ja a fer penitència i viure una vida austera, després donà els seus bens als pobres i fou pelegrí a Roma. Vivint en una època de plagues, la terrible Pesta Negra que delmà la població europea tingué lloc entre 1347 - 1352 i després hi hagueren epidèmies recurrents de la mateixa pesta bubònica cada cert nombre d'anys, ja no tan generals, duradores ni intenses com la primera però igualment perilloses i mortíferes pels afectats, St. Roc es dedicà en diverses poblacions tant a França com a Itàlia  a tenir cura dels malalts i enterrar els morts i en va curar molts fent el senyal de la creu sobre ells. També ell es va acabar contagiant i se n'anà com va poder fora de la ciutat per no encomanar a la gent al seu voltant i allà on es va amagar va sortir un doll d'aigua i un gos es va fer amic d'ell, el va acompanyar, li llepava les úlceres i llagues, sobretot una de molt gran de la cama. i a més li portava cada dia un pa perquè mengés. Es va curar i va continuar la seva vida de pelegrinatges i d'atenció als malalts. fent molts miracles, i uns anys després prop d'una ciutat (2) va ser confós amb un espia i va passar els últims anys de la seva vida tancat a una presó, on va morir.  

La Verge Maria i quatre sants invocats contra la pesta i les malalties, pintura a la façana de l'església de la 

Santíssima Trinitat a Innsbruck, Àustria. Sant Roc és el primer per l'esquerra, representat tradicionalment

ensenyant la llaga de la cama i amb el gos amb el pa a la boca al seu costat. Els altres són Sant Sebastià,

Sant Pirmin i Sant Aleix. La fama i la devoció a St. Roc està molt estesa popularment a tot el món catòlic.

La fama de la seva santedat i miracles començà molt aviat, poc després de la seva mort ja sel venerava i se li donava culte, primer a Itàlia i França i després a molts altres llocs d'Europa, on va ser un sant molt conegut i popular ja al segle XV.  El Papa va reconèixer i fer oficial la seva santedat a les primeres dècades del segle XVII. 

A Catalunya i a Espanya hi ha força devoció a aquest sant (3). Quan l'autor del Blog era vicari a Santa Maria de Corcó i pobles veïns entre 2010 - 2014, en diverses ocasions havia presidit el rosari que cada 16 d'agost, dia de la festa del sant, es feia a una petita placeta de la localitat, just sota una imatge de Sant Roc, en compliment d'una promesa perpètua que el poble de Sta. Maria de Corcó va fer, crec que al segle XVII, en agraiment per haver-li demanat, i obtingut, que els alliberés d'una epidèmia de pesta que assotava la comarca. Aquesta promesa, em van dir, no s'havia trencat mai fins aleshores, havent-se fet fins i tot, tot i que d'amagat i en secret, dissimulant, durant els anys de la Guerra Civil, quan una cosa així podia significar la delació, la detenció i la mort, pel sol fet de ser creient practicant. 

I a Sant Julià de Vilatorta, on faig misses des de fa un any, hi ha una coneguda ermita dedicada a St. Roc, que es va construir entre els segles XVII i XVIII, que va ser restaurada el 1977 pel jovent del poble i des de poc després s'hi començaren a fer misses votives el dia del sant, ja que a aquesta localitat encara es recorda que una petició al sant va fer cessar de cop una epidèmia que els afligia, segles enrere. El 2004 l'ermita va passar a ser propietat del municipi i l'any següent va ser de nou restaurada i remodelada, amb escenes de la vida del sant a les parets i una gran imatge de Crist a la creu força original darrere l'altar, pintures fetes per un conegut artista del poble. Aquí ja hi vaig fer a l'abril d'aquest any una Missa de 50 anys de noces d'un matrimoni del poble, i aquest 16 d'agost de 2022 hi he celebrat la Missa en honor de Sant Roc, que congrega força gent i en la que al final es canten els Goigs i a la que per costum ja de molts anys segueix una xocolatada popular a l'esplanada del costat. 

Invoquem doncs a St. Roc perquè ens protegeixi d'epidèmies i, més encara, de pandèmies com la de la Covid-19 del 2020, en la que sobretot en aquell any i el següent, potser caldria haver implorat la seva ajuda o en tot cas haver-ho fet més! 

(1) Va viure molt probablement entre c. 1348 - c. 1378, i aquestes són les dates històricament més acceptades, tot i que una antiga tradició alternativa el fa mig segle anterior.

(2) No queda clar si era la seva natal Montpeller, on no hauria revelat qui era, o més probablement a una ciutat italiana, on no el coneixien o no el van identificar amb el sant pelegrí, que ja començava a tenir fama, i ell tampoc ho va dir, per humilitat i acceptació del seu destí com a voluntat de Déu.

(3) Que té moltíssimes ermites i capelles, com també esglésies, que és patró de moltes ciutats i pobles, i que té pobles, barris, carrers i festes amb el seu nom, i també hi ha persones que porten el seu nom, Roc en català o Roque en castellà. 

L' Assumpció, gran festa de Maria: tots els temps la lloen

L'Assumpció de la Verge Maria en cos i ànima al Cel és una de les dues festes marianes més importants de l'any i té lloc el 15 d'agost, essent l'altre l'Immaculada Concepció, el 8 de desembre. 

Hi ha moltes altres festes de la Mare de Déu al llarg de l'any i algunes en que hi té una participació destacada i un paper fonamental, com en l'Anunciació, la Visitació, el Nadal, la Presentació, l'Epifania i altres, però a  la majoria a part de compartir-les amb el seu espòs Sant Josep el paper protagonista el te el seu Fill Jesús i es venen a celebrar com a Sagrada Família, que també te una festa pròpia. També hi ha moltes advocacions de la Verge i el seu naixement, el 8 de setembre, una festa mariana també destacada, però les dues més grans són aquestes, l'inici de la seva existència en la Concepció Immaculada i el final de la mateixa a la Terra amb l'Assumpció al Cel i l'inici de la seva vida a la Glòria amb Déu. 

En el Magnificat Maria li diu a Elisabet: "totes les generacions em diran benaurada, perquè el Senyor obra en mi meravelles, sant el seu nom". Es tenia que tenir una fe total com la seva per dir això llavors i es necessitava tenir molta fe quan dècades més tard aquestes paraules van ser recollides en l'Evangeli, i calia fe en els primers segles cristians per reconèixer aquesta veritat. Però ara ja no ens fa falta a nosaltres creure en aquesta realitat, perquè és una evidència històrica, des de fa 2 000 anys, i cada vegada amb el pas dels segles a més llocs del món i molta més gent, totes les generacions li han dit benaurada a la Verge per les meravelles que Déu ha obrat en ella, des de la Immaculada Concepció al Naixement virginal del seu diví Fill Jesús i a la seva Assumpció al Cel, com també pels miracles que fa des de la Glòria. I sabem per la fe que això continuarà essent així fins a la fi dels temps. 

L'Assumpció de la Verge Maria, quadre de Fra Angèlico de c. 1432

L'Assumpció és el triomf de Maria. Com que la Verge no tenia pecat original, preservada per un do especialíssim de Déu que li va anticipar la Redempció, ni cap pecat ni falta ni en el grau més lleu, essent Purissima, Sempre Verge i Immaculada tota la seva vida, la Mare de Déu no va sofrir la mort humana habitual sinó una mena de mort més suau, que teològicament s'anomena Dormició, i després no va sofrir la corrupció del sepulcre, ella que havia sigut l'Arca del Déu vivent, sinó que va ser assumpta en cos i ànima al Cel. 

La diferència entre l'Ascensió de Jesucrist i l'Assumpció de Maria, tot i que molt semblants, és que Crist la va realitzar pel seu propi poder i voluntat, com a Déu i home que era, mentre que Maria va ser assumpta pel poder diví. I és que així com Maria va portar al món al seu diví Fill Jesús i el va acollir en els seus braços, de la mateixa manera Jesús va portar a la Glòria amb Déu a la seva Mare i la va acollir amb Ell, anant acompanyada l'Assumpció de la Coronació de la Verge com a Reina i Emperadriu del Cels i Terra. 

Perquè en la jerarquia celestial primer ve la Santíssima Trinitat divina, amb gran diferència, però després ja hi ha la Verge Maria, Mare de Déu, per sobre dels Cors angèlics, i després venen tots els sants. En Jesucrist i en Maria el cos humà glorificat ha arribat ja al Paradís celestial, com un anticip de la Ressurrecció final per a la futura vida eterna. 

Han dit molts sants que ser devot de Maria és un gran senyal de predestinació, que a qui Déu vol fer un gran sant el fa molt devot d'ella i que cap autèntic devot seu s'ha condemnat mai. Ella és la nostra Mare del Cel, instituïda pel seu mateix Fill en el seu testament a la Creu per als seus deixebles en general i pels deixebles preferits en particular, i així vetlla per nosaltres, ens és intercessora i protectora, i és la mitjancera de totes les gràcies divines. Si li demanem, i moltes vegades ja sense fer-ho i tot, la seva ajuda no ens mancarà mai i en ella tindrem un refugi segur, empar i consol en les nostres tribulacions.

Molts pobles celebren en aquestes dates la seva Festa Major i moltes dones i noies celebren avui la seva festa, perquè a part de les que porten el propi nom d'Assumpció o Assumpta, i de moltes advocacions particulars marianes que celebren la seva festa aquest dia, és també la festa de totes les Maria, fins i tot de les que tenen una festa pròpia un altre dia. També és una gran celebració per a tots els devots de la Verge. 

Tinguem-li doncs una gran pietat filial, venerem-la i acollim-nos a ella espiritualment amb l'actitud de nens petits que busquen la seva mare i amb ella se senten acollits, compresos, estimats i protegits en la seguretat de la casa del Pare i la família celestial, i demanem-li que no ens deixi mai i que pregui per nosaltres sempre i sobretot en el dia de la nostra mort per tal que, lliures de tots els perills, hi poguem arribar feliçment!